La gestió local de la immigració

La fundació Acsar, aprofitant la proximitat de les eleccions municipal i atenent que la immigració ha esdevingut en moltes ocasions un dels temes rellevants en els debats i les confrontacions dels programes electorals, ha convidat a diversos partits amb responsabilitats de govern municipal a explicar algunes de les seves bones pràctiques en aquest camp. Miquel Esteve, Ajuntament de Barcelona, per CiU; Anna Santacreu ajuntament de Guissona per ERC; Alfons Bonals, ajuntament de l’Hospitalet PSC; Sonia Motos, ajuntament de Castelldefels pel PPC i Elena Embuena, ajuntament de Sant Joan Despí ICV han posat en valor diferents iniciatives que consideren experiències d’èxit en la gestió de la immigració i han resumit, en la seva condició de responsables polítics, quins són els principals reptes pels propers consistoris.

Tots aquests responsables municipals han constatat que, per sort i llevat d’algun cas excepcional, els partits polítics catalans mostren un important acord de no fer de la immigració un combat partidista. Cada un dels ajuntaments han presentat les seves iniciatives d’èxit en l’àmbit de la gestió de la immigració, uns en l’acolliment i altres en la fase posterior de gestió de la diversitat cultural associada l’arrelament de les persones nou vingudes a la societat catalana. Tots els governs locals han destacat que ara, després de la primera gran onada immigratòria, el que cal fer és adaptar-se a la nova situació de la gestió de la interculturalitat. La societat catalana és més plural i els ajuntaments han de saber acollir respectant aquestes les diferències entre els ciutadans. Per les experiències presentades, cada ajuntament ha avançat, des de postulats polítics diferents, cap a models d’integració basats en una gran interacció antre la societat d’acollida i els immigrants. Aquest model, així ho han constatat aquests responsables polítics, ha servit positivament per enfortir la cohesió social i estalviar-se els conflictes d’altres països.

Cada un dels diferents ajuntaments convocats, des del seu context particular, han generat un model de convivència basat en el respecte a la diferència i la integració a una societat on la llengua és un vehicle bàsic per consolidar l’arrelament. És també comú en tots els ajuntaments el treball de seguiment personalitzat fet amb les persones immigrades, especialment en l’àmbit educatiu on es treballa tant amb els nens com amb els seus pares. De les experiències presentades algunes tenen en comú el treball específic amb les dones a fi de superar el seu aïllament i assolir la seva integració en la vida socials dels barris i dels pobles. Tothom insistí en la necessitat de ser més actius en promoure que els immigrants anessin incorporant-se en les diferents activitats associatives naturals i evitar que només participessin en entitats relacionades al seu lloc d’origen.

Tot i la qualitat de les diferents bones pràctiques presentades, tots els participants eren conscient que encara hi ha moltes coses a fer per enfortir la convivència i la cohesió social. No obstant, el camí emprés demostra que des dels governs locals s’han posat les bases per consolidar un model d’integració molt respectuós amb aquelles persones que, si bé en un moment inicial foren immigrants, ara han de ser considerats ciutadans. Queda molta feina a fer, especialment per les dificultats sobrevingudes per l’impacte de la crisi econòmica i la pèrdua d’alguns dels guanys socials adquirits en anys anteriors. Tots els responsables polítics consideraren que els propers consistoris han de tenir el poder polític i els recursos necessaris abordar aquestes qüestions a fi de fer de Catalunya una societat cohesionada respectant la diversitat dels catalans.

Xarxa per la convivència

Aquest és el nom de la interessant experiència impulsada al municipi de Roses per Mohamed El Amrani. Aquest jove , de 22 anys, d’origen marroquí, és una bona mostra de la força de l’emprenedoria i la innovació social aplicada en el sempre difícil àmbit dels joves immigrants. L’èxit de la seva iniciativa fou reconeguda amb el premi príncep de Girona l’any passat. En Mohamed explicà magníficament, en un català fluid i erudit,  la seva experiència, en un dels esmorzars de la fundació ACSAR, a un auditori que quedà impressionat de la gran aportació que aquesta xarxa fa a la cohesió i la convivència en el municipi de Roses.

El mateix itinerari personal de Mohamed El Amrani és un bon model del progrés en la societat catalana quan hi ha una força interior, passió segons les seves paraules, que empeny a seguir endavant. Aquest jove periodista, actiu animador de la comunicació en tots els canals, ha creat i consolidat una xarxa d’interaccions socials entre els joves de Roses, especialment amb joves de diferents orígens migratoris. Mohamed El Amrani destacà que la sort de la seva vida fou viure de petit en una casa al costat d’una biblioteca pública. Allí es despertà el seu interès per la cultura i la comunicació. Cada tarda es passava vàries hores a la biblioteca. Ràpidament comprengué que comunicar és transformar i decidí aplicar aquesta intuïció al joves de la seva vila.

A partir de les seves capacitats comunicatives, en Mohamed, s’adonà que l’activisme social tenia un gran valor estratègic perquè permetia prevenir l’aparició de problemes que en el futur podien afectar la convivència. Amb la seva paraula, escriptura i il·lusions, començà a treballar amb joves de l’anomenada segon generació d’immigrants fins a crear una àmplia xarxa social que ha modificat els paràmetres tradicionals de gestió de la diversitat cultural. Gràcies al treball voluntari, la seva iniciativa s’ha anat expandint i ha servit per crear forts vincles entre els joves aportant sentit de pertinença a la comunitat rosinca. Això li ha permès consolidar un model que educa la convivència basat en l’existència d’uns nous que esdevenen referents positius per altres. L’experiència de la Xarxa de convivència demostra les possibilitats de futur que té  la emprenedoria i la innovació social quan existeix un grup humà apassionat al darrera dels seus projectes.

Identitat plena de tons

En molts països d’Europa hi ha un problema d’identitat que es manifesta en un dèbil sentiment de pertinença i, en molts casos, de baixa identificació amb el que es pot considerar el conjunt de trets que defineixen la ciutadania europea. Aquesta situació  també es dóna a casa nostra. Un treball d’investigació fet pels professors Xavier Martínez Celorrio i Anton Martin Saldo que es publicarà properament, confirma el baix grau de pertinença i identificació entre els joves immigrants o fills d’immigrants a Catalunya i, de forma més, específica en la demarcació barcelonina. Mentre es constata aquesta realitat a tot Europa, els nous populisme afirmen que la identitat europea està greu amenaçada per la influència de la nova immigració i, en concret, per la presència de l’Islam.

El paroxisme arriba a extrems com que en alguns països, per exemple, es qüestiona el fet de que en les seleccions de futbol nacionals hi hagi molts jugadors negres o d’aspecte magrebí. El que no comprenen aquestes veus crítiques és que el panorama social d’Europa ha canviat en els darrers anys. Avui ser europeu no va lligat a tenir la pell blanca i ser religiosament cristià. Hi ha una nova realitat plural i diversa que interacciona en la societat per anar definint una nova realitat de ciutadania. Així, com deia fa temps Tahar ben Jelloun en un excel·lent article, Europa té una identitat formada per diferents tons. La nova identitat europea avança en la història i es redefineix en un context que és del tot canviant perquè, en aquesta realitat transformada, hi ha persones que són diferents.

En el fons, en tota reflexió sobre la identitat, existeix una aproximació ètica. Ja que conviure en aquesta realitat transformada i plural, comporta un reconeixement i una acceptació de l’altra tal com és. Tota reflexió sobre la identitat té aquest punt ètic de partida: el respecte vers l’altra està col·locat al centre de la convivència. Reivindicar una identitat europea tancada, insensible a la diversitat de tons d’identitat que es donen a Europa és oblidar-se del principi ètic de la igualtat, respecte i empatia amb l’altre, el diferent. Els nous populismes no són ètics perquè, en la mesura que proposen tancar la societat europea a aquesta nova realitat, reivindiquen una identitat orientada al passat, però no a la convivència en el present. 

Una nova perspectiva: immigració, diversitat cultural i vulnerabilitat

Vaig sentir una excel·lent intervenció de Miquel Esteve, Comissionat d’Immigració i Acció Comunitària de l’Ajuntament de Barcelona. Fa mal qualificar les seves paraules perquè, a més d’un bon amic, tècnicament és el meu superior jeràrquic. Però, les coses són com són, la intervenció d’en Miquel aportà fou molt bona perquè aportà un punt de vista que permet aproximar-se al tema de la immigració, i altres qüestions, amb una visió renovada i útil per la gestió pública. A partir de la seva experiència dins de l’àmbit de l’ensenyament en centres de forta immigració i diversitat, i posteriorment des de la seva responsabilitat municipal, en Miquel proposà diferenciar tres àmbits de polítiques públiques complementàries: immigració, gestió de la diversitat i vulnerabilitat. Es tracta d’un àmbits polítics diferents perquè parteixen de realitats distintes, utilitzen conceptes amb lògiques diferenciades i tenen subjectes d’actuació no sempre coincidents.

Resumeixo les ses idees. Primer, les polítiques d’immigració estan limitades al processos d’acollida i els primers moments d’integració dels nou vinguts a la societat de rebuda amb tota la problemàtica associada d’ocupació, habitatge, escolarització, atenció social, aprenentatge lingüístic, entre altres aspectes. Però aquest estadi dura un temps limitat. Després d’un període d’acolliment les persones que, en un moment foren immigrants, esdevenen ciutadans que han d’assumir els corresponents drets i deures de viure en una comunitat concreta. Els canvis socials dels darrers anys han fet la societat catalana més plural i diversa de tal manera que els governs municipals han gestionar la comunitat local des de la diversitat cultural i han de saber integrar als ciutadans en una identitat compartida respectant la pluralitat d’identitats viscudes com a referents personals. Dins d’aquest àmbit s’han d’incloure totes les qüestions relacionades amb la convivència cívica i el respecte a les llibertats de consciència i de religió.

Finalment, el tercer àmbit amb lògica pròpia i diferent de l’anterior, són els temes relacionats amb la vulnerabilitat. Alguns ciutadans poden ser més vulnerables que altres a patir situacions que, si són mal abordades, poden situar-los en la marginació, pobresa o exclusió social. Una de les característiques de l’actual risc de vulnerabilitat és la seva alta variabilitat social, un exemple d’això és que avui en dia s’han modificat notablement els perfils dels usuaris del serveis socials assistencials, tant en les institucions públiques com privades. La crisi ha palesat l’ampliació dels grups socials susceptibles de vulnerabilitat. En qualsevol cas, el risc d’exclusió social no està associat necessàriament a la condició d’immigrant o de nova ciutadania. Com tampoc, els problemes d’identitat dels nous catalans, o no tan nous, estan correlacionat a problemes de situació o nivell de renda. Tota aquesta nova perspectiva aportada per en Miquel Esteve resulta molt útil per confeccionar les propostes programàtiques de les properes eleccions municipals.

Millorar la inclusió social

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article i amb ell s'acaba l'edició de l'article..

La interacció i el diàleg intercultural incrementen la inclusió social en promoure els vincles entre les persones. Barcelona ha demostrat al llarg de la seva història una important capacitat d’acollida i d’adaptació a les realitats socials canviants. Tot s’ha fet sense alterar la convivència ciutadana. La ciutat ofereix molts terrenys on desvetllar la interacció cultural. Els cicles festius de la ciutat són àmbits propicis per viure aquesta diversitat. El mateix es pot dir referent a les arts escèniques i visuals, l’esport, les expressions creatives i literàries o musicals, i altres sectors culturals on la diversitat cultural de la ciutat es pot expressar de forma natural.

La condició de Barcelona com a ciutat diversa i plural culturalment és compartida per moltes altres ciutats, viles i pobles de dins i fora de Catalunya. Aquesta realitat, en un món globalitzat, afavoreix l’establiment d’una xarxa de ciutats on compartir experiències i establir polítiques comunes. Barcelona com a capital de l’Estat català hauria d’aspirar a ser un referent positiu en la gestió de la diversitat cultural. Especialment en uns moments polítics on les errades o imprevisions beneficien els populismes excloents i les demagògies xenòfobes.

Barcelona capital de l’Estat català ha de ser una ciutat oberta, acollidora i integradora de la diversitat. La ciutat s’ha de construir des de la singularitat i la diversitat dels seus ciutadans. Aquesta diversitat és un potencial extraordinari que permet construir la ciutat de tots i contribuir, alhora, a definir el sentiment de pertinença personal. En la construcció de la Barcelona cosmopolita, i ensems capital de Catalunya, tothom hi té cabuda. No hi poden haver exclusions.

Barcelona, ciutat oberta i inclusiva

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article.

En l’apartat de conclusions cal destacar la importància de la interculturalitat com una estratègia adequada per fer de Barcelona una ciutat oberta i inclusiva. Les oportunitats que es presenten a Barcelona com a capital de l’Estat català s’han d’emprar per enfortir-ne la cohesió social. Si el capteniment del bon govern de la ciutat és desterrar qualsevol exclusió i marginació en el progrés de les persones, cal estar amatent que la desitjada igualtat d’oportunitats no estigui tamisada per la diversitat cultural. Aquesta no ha de ser cap impediment perquè tothom pugui accedir als recursos de la ciutat amb igualtat d’oportunitats.

El diàleg intercultural ajuda a descobrir els valors compartits que defineixen la civilitat de la ciutat. Barcelona és una ciutat amable i educada en la convivència. La ciutat civilitzada fonamenta la coexistència dels ciutadans en la pràctica de les virtuts cíviques; la cooperació amistosa dels seus membres; la reciprocitat en els intercanvis; la fortalesa de la justícia social; la generositat i confiança mútua, i el respecte. Totes són virtuts bàsiques per a la convivència a la ciutat i serveixen per consolidar la seva civilitat i donar tremp al seu esperit.

Urbanisme integrador

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article.

La perspectiva d’entendre la diversitat com una oportunitat per transformar la Barcelona capital s’ha de projectar als diversos àmbits de la política municipal. Un d’aquests és l’urbanisme. Barcelona és una ciutat d’alta densitat. Aquesta circumstància afavoreix que persones molt diverses convisquin en un espai molt limitat i comparteixin el mateix espai públic, equipaments, sistema de transport, etc. Els urbanistes indiquen que l’espai urbà s’està convertint només en un lloc de pas en detriment de la seva capacitat d’afavorir les relacions i la creació de vincles entre els ciutadans. L’urbanisme de Barcelona ha de trobar la manera de facilitar el diàleg de la diversitat cultural de la ciutat, les relacions entre els ciutadans i integrar la seva pluralitat en l’espai públic.

Per fomentar la convivència entre els barcelonins, la ciutat ha de disposar d’àmbits on les persones es puguin trobar i relacionar. Cal crear entorns urbans amb espais per a la comunicació, la trobada, el joc, el lleure, etc., d’acord amb la complexitat de la societat barcelonina. Els ciutadans de Barcelona han de poder compartir l’espai i el temps a $ de dialogar, confrontar les seves pràctiques socials i teixir la convivència.

Ciutat d’oportunitats

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article.

Barcelona ha estat de sempre una ciutat generadora d’oportunitats. Avui, el repte és traduir les potencialitats presents en la diversitat com a factors de creativitat social, econòmica i cultural a fi d’afavorir el desenvolupament humà dels barcelonins i barcelonines. Mirant el passat més recent de Barcelona s’observa que la ciutat s’ha beneficiat i s’ha enriquit en molts aspectes per la seva diversitat. Això és evident en l’àmbit econòmic. L’empenta mercantil d’alguns dels nous barcelonins ha canviat la fesomia de bastants carrers dels barris de la ciutat. Aquesta nova realitat està tenint un notable pes en el desenvolupament econòmic de la ciutat. Cal avançar en aquesta direcció. Barcelona, en exercici de la seva capitalitat, ha de saber aprofitar les aportacions creatives fetes pels diferents grups empresarials que expressen la seva diversitat intercultural de la ciutat.

La ciutat ha d’aprendre de les seves classes creatives i aprofitar l’oportunitat que representa disposar d’emprenedors, professionals i treballadors amb diferents patrons culturals de referència. La diversitat de formes de comprensió de la realitat i les diferents maneres de relacionar-s’hi aporten un canvi de perspectiva positiu que ajuda a desenvolupar la vitalitat urbana i potenciar l’encant cultural de la ciutat. Aquesta situació resulta atractiva per a persones interessades a gaudir de la diversitat i d’entorns personals i professionals oberts i dinàmics, millor adaptats a les àmplies transformacions del món global.

Interacció i diàleg intercultural

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article.

El model intercultural per gestionar la diversitat es fonamenta en la integració de l’heterogeneïtat com un aspecte de la convivència cívica, en l’atorgament i la protecció dels drets ciutadans dels nouvinguts i el reconeixement dels aspectes positius d’aquesta diversitat. La gestió de la diversitat de la ciutat és interacció i diàleg cultural. Sense la interacció, difícilment sorgirà el sentiment de pertinença necessari per cohesionar socialment la ciutat.

Gràcies al diàleg intercultural, les persones integren les seves identitats particulars en un projecte compartit de fer ciutat. Les autoritats municipals d’aquesta Barcelona capital ideal han de transmetre als barcelonins la importància de la diversitat en la definició del projecte de ciutat. Això comporta permeabilitat de la ciutat a la importància de la diversitat i el compromís de fer participar els barcelonins, sense exclusió, en la construcció del projecte de ciutat. Forma part de la tradició de Barcelona considerar que els homes i les dones d’aquesta ciutat volen viure junts i en pla d’igualtat sense que això comporti anul·lar les diferències en benefici d’una falsa homogeneïtat. La gestió de la diversitat cultural necessita la participació ciutadana per tal de poder expressar el sentit del valor de la diferència. Participació ciutadana i gestió de la diversitat cultural es potencien i es necessiten.

La perspectiva intercultural entén la diversitat com una oportunitat per afavorir la creativitat i la innovació present a la ciutat, i orientar-les cap al seu desenvolupament humà, social, cultural i econòmic. La governança de Barcelona ha d’incorporar aquesta perspectiva. Les xarxes de participació ciutadana, les institucions de representació política i les estructures de govern de la ciutat han de recollir, amb tota claredat possible, que la ciutat és plural i diversa. No hi ha d’haver restriccions a l’hora de preveure que persones d’origen immigrant assumeixin responsabilitats polítiques i socials.

Interacció i diàleg intercultural

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article.

Amb els nous barcelonins ha aparegut una nova ciutadania diversa i plural, i també una nova ciutat on la tradició es barreja amb noves sensibilitats i mirades. Totes aquestes s’han d’integrar en la construcció de la civilitat de la capital de l’Estat català. A Barcelona conviuen unes quantes ciutats que dialoguen i a vegades s’ignoren. Aquestes diferents ciutats s’han potenciat per la incorporació dels nouvinguts, els quals han aportat nous referents simbòlics per definir la identitat de la societat barcelonina.

Per aconseguir una Barcelona oberta i respectuosa amb la diversitat dels seus ciutadans, cal prosseguir en la perspectiva de la interacció i el diàleg intercultural. La incapacitat de les vies d’integració dels immigrants basades en la multiculturalitat o en els models d’assimilació estimularen a pensar nous camins per gestionar la creixent heterogeneïtat de la societat. La ciutat de Barcelona fou capdavantera, a finals dels anys noranta del segle passat, a impulsar el diàleg intercultural com una manera de promoure un model nou d’integració basat en la interacció de les persones a l’hora de fer ciutat. Aquesta fou, en el seu moment, una de les grans aportacions de Barcelona al debat europeu sobre l’acolliment i la integració

Construir capitalitat

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article.

El que pot ser Barcelona com a capital de l’Estat català és un capteniment que hauria de convocar els homes i les dones d’aquesta ciutat. És una invitació a treballar activament per fer de Barcelona la porta de Catalunya al món i entrada del món a Catalunya. Res està guanyat abans de jugar la partida de la capitalitat. Hi ha molta feina a fer, sobretot perquè aquesta capitalitat ha estat  fins ara exercida de forma més nominal que real. S’ha anat molts cops actuant a batzegades, es promovien iniciatives assumint la transitorietat de la capitalitat sense tenir-ne els recursos. Ara, el plantejament és tot un altre. Cal saber aprofitar les fortaleses de la ciutat per esdevenir la metròpoli convençuda que ha de representar Catalunya al món. En això s’ha de basar també el lideratge de Barcelona com a capital de l’Estat català. La ciutat de Barcelona ha de seguir exercint com a metròpoli del catalanisme.

Barcelona hauria d’esdevenir un nou paradigma del que ha de ser la Catalunya nació, moderna i integradora de la pluralitat de les seves realitats. Però això no ho pot fer la metròpoli en solitari. La ciutat és metropolitana i a través de les xarxes es connecta amb les altres realitats territorials de Catalunya. En aquesta interacció, Barcelona esdevé capital perquè existeix un acord de concedir- li aquesta consideració. Conscients que, en tot cas, l’atorgament sempre està condicionat per la capacitat d’exercir el lideratge. Aquest ni pot ser una apropiació ni una imposició, sinó un reconeixement d’una voluntat i una actitud. En aquest esforç de consens i compromís, Barcelona ha de mostrar un rostre genuí a la resta de Catalunya, com al món, forjat a partir de la síntesi entre política i cultura, una proposta estètica singular i l’afirmació d’unes virtuts definitòries de la seva identitat. Política, ètica i estètica s’integren per la voluntat dels barcelonins de fer ciutat i civilització.

Esdevenir capital de l’Estat català hauria de ser el propòsit animós de tots els barcelonins. Aquesta circumstància s’ha d’entendre com una oportunitat per construir una societat diferent on tothom s’hi pugui identificar i sentir-se’n partícip. Cal progressar en aquest objectiu de sumar el màxim de ciutadans en la definició de la capitalitat de Barcelona com a espai de convivència i civilitat. És tot un repte, especialment útil per combatre els impulsos cap al tancament, l’individualisme i l’escepticisme que alguns cops s’abat sobre la ciutadania, especialment quan es tracta de definir els referents bàsics comuns de la societat. La definició de capitalitat proporciona a tots els barcelonins, sense exclusió, l’oportunitat de col·laborar, des de la seva diversitat, per definir les virtuts cíviques que asseguren la convivència i permeten fer de Catalunya una nació sòlida, respectuosa amb aquells principis comunament acceptats com a civilitat. Principis de valors i virtuts que haurien de fecundar per igual la política, l’economia, la cultura i el comportament dels ciutadans.

Integració de la diversitat i convivència

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article.

Barcelona ofereix, a la cultura contemporània, el substrat idoni per construir conjuntament els principis i els valors universals que permeten una convivència civilitzada, font primària de felicitat i benestar. Per construir una Barcelona cívica, cal fer de la ciutat un espai d’integració de la diversitat en un projecte comú que respecti les particularitats i complexitats dels barcelonins. La identitat cívica compartida no pot ser mai una imposició, sinó la suma multiplicativa de les diferents singularitats dels barcelonins. Caminar en aquesta direcció crea harmonia i reconciliació.

Aquest ideal, entendre la ciutat com a font de civilitat, tan desitjat per generacions anteriors, a Barcelona i a tot Catalunya, avui és un fet dinàmic i viu. No es tracta de reivindicar només aquelles tradicions que ens identifiquen com a ciutat cívica. Hem d’entendre la civilitat com un ens viu que es construeix a partir del que són i volen ser els barcelonins d’avui. Barcelonins que són persones plurals i diverses; amb valors que poden ser compartits, però també que els singularitza; amb esperances que tenen sentit en el cor de cadascú, i il·lusions que esdevenen fites comunes perquè s’expressen amb voluntat de ser compartides. Aquesta diversitat viva de Barcelona ajuda a construir la seva civilitat perquè és la base del diàleg i trobada de punts de vista diferents i plurals. Virtuts necessàries a fi de construir sobre bases sòlides un sentiment de pertinença compartit sobre el reconeixement de la ciutadania per a tots els barcelonins. És essencial que els fills d’aquelles persones que en un moment foren immigrants també sentin i estimin aquesta ciutat, que percebin Barcelona com a casa seva, la casa de tothom, allí on poden viure i realitzar els somnis i anhels perquè es consideren part d’aquesta societat.

Ciutat i civilitat

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article.

A les ciutats es construeix civilitat. La Barcelona capital, prefiguració de la Ciutat Ideal, ha de ser una urbs cívica. La ciutat és civilització perquè els barcelonins transmeten a les seves relacions els valors i les virtuts que practiquen. La metròpoli barcelonina ha de ser llocs de trobada on viure el diàleg, la tolerància i el respecte. Gràcies a això les persones viuen i conviuen. Només cal observar amb atenció qualsevol esdeveniment urbà per apreciar-hi les diverses maneres de ser i de pensar, de viure i de conviure. Les avingudes, els carrers, els jardins, les places, són aparadors de la diversitat cultural. Allí es manifesten els valors, les tradicions, les esperances i les il•lusions que estructuren l’ànima d’una ciutat. La mirada atenta mostra com l’harmonia i el diàleg articulen aquesta diversitat construint urbanitat.

La democràcia urbana es basa en interaccions obertes orientades a afirmar els valors de convivència. A les ciutats es proposen i es practiquen virtuts cíviques. Barcelona és una xarxa de persones que viuen i manifesten diferents comprensions de la vida fonamentades en diferents fonts de sentit. El diàleg intercultural ajuda a evidenciar els variats referents espirituals dels barcelonins, ja que també mostren uns aspectes concrets de les diferents identitats singulars dels barcelonins. A Barcelona, amb el seu caràcter plural i mestís, es destil•len els valors cívics universals a partir de la interacció d’una pluralitat de principis particulars viscuts en àmbits molt diversos, on les religions, creences i corrents de pensament tenen un paper destacat. Gràcies al diàleg sobre els valors, fet des de la pluralitat i diversitat, la ciutat s’humanitza.

Conviure respectant la diversitat

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article.

L’augment de la diversitat cultural de Barcelona és una gran oportunitat, però també introdueix importants qüestions que mostren la complexitat de la governabilitat d’aquesta realitat. La diversitat d’orígens, d’identitats expressades en costums, valors i creences vitals, i llengües, planteja noves qüestions a resoldre per assegurar la convivència i la cohesió social de la ciutat. La vivència amable d’aquestes diferències afavoreix la convivència. La civilitat de la ciutat s’expressa en la capacitat dels seus ciutadans de conviure respectant la diversitat cultural, religiosa o de creences, així com la pluralitat de formes i estils de vida. Gràcies al respecte, la societat esdevé més humana i enforteix la cohesió social. Sense una ciutat cohesionada no hi pot haver civilitat.

La bona gestió de la diversitat cultural beneficia a tota la societat catalana, tant des del punt de vista de la construcció del projecte de civilitat com de la millora de la rellevància econòmica i social de l’Estat català. Aquesta nova realitat se superposa a un fenomen propi de les urbs modernes: la pèrdua de rellevància dels llocs habituals d’organització de l’espai social i l’aparició de múltiples xarxes de relacions socials que donen una nova fisonomia pròpia a la ciutat. És dins d’aquesta nova realitat on cal situar ara els diversos fenòmens associats al trànsit de la immigració a la nova ciutadania.

Nova ciutadania, nova ciutat

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article.

La relació de la ciutat amb els immigrants ha anat canviant al llarg del temps. En un primer moment, aquestes persones foren considerades simplement com uns nouvinguts i les autoritats de la ciutat desenvoluparen programes d’acollida i integració a fi d’assegurar la cohesió social. El pas del temps ha canviat substancialment aquest punt de vista. Molts dels immigrants del passat han començat a fer seu el paisatge de la ciutat, amb tots els seus matisos i variacions, i han esdevingut uns barcelonins més. Aquests són ara ciutadans que volen ser considerats com a tals, amb els seus drets reconeguts, especialment els polítics, i amb les responsabilitats assumides per construir a Barcelona un espai de convivència comuna.

L’accent de la política pública en relació amb el que fins ara es considerava política d’immigració no ha d’estar en la gestió dels nouvinguts, sinó en la gestió de la diversitat cultural de la ciutat. Això representa un canvi substancial de perspectiva. No obstant això, en cap moment aquest nou enfocament significa desatendre l’acolliment dels immigrants, sinó reorientar part dels esforços que abans es destinaven a les polítiques immigratòries cap a la gestió política de la diversitat cultural. Un dels debats polítics i socials de futur a la Barcelona capital de Catalunya és com viure i conviure en la diversitat i des de la diversitat dels seus ciutadans. Cal fer-ho sense exclusions; tots els barcelonins s’han de sentir subjectes polítics de ple dret en la construcció de la ciutat. Un objectiu irrenunciable dels programes d’integració social, un cop superada la fase d’acolliment, és aconseguir el pas de la condició d’immigrants a la de ciutadans.