divendres, 28 de febrer del 2014

Catalunya és Europa

Recentment s’ha celebrat la reunió del Consell pel Futur d’Europa a Madrid. Es tracta d’una iniciativa impulsada per l’institut Berggruen organisme creat per l’inversor internacional Nicolau Berggruen qui té una important participació en el grup Prisa editor del diari El País. Aquest consell, que ja ha fet dues sessions prèvies, ha reunit 26 destacats polítics, acadèmics i empresaris d’Europa i Estats Units per debatre el que consideren els principals temes que afecten la gobernança europea. Segons aquests analistes el gran perill que té Europa, tal com es preveu que passarà en les properes eleccions al parlament europeu, és la forta revifalla del populisme que ha estat potenciat pels nous  nacionalismes amb les idees anti europees.

Afirmen que l’èxit dels populismes és perquè tenen uns discursos polítics que simplifiquen les coses dins d’un món que és complexes perquè tot està interrelacionat. Els nous populismes construeixen un relat polític molt simple basat en la idea que la forta immigració dels darrers anys és la culpable de l’augment de la desocupació i del retrocés de l’Estat del Benestar. Aquest discurs troba audiència en les persones durament afectades per la crisi econòmica. La meva sorpresa ha estat en veure com alguns dels intervinents, un d’ells Felipe González, han lligat els nou populismes amb la consolidació de la consciència nacional a Catalunya i Escòcia. Segons l’expresident espanyol aquests nacionalismes separatistes proposen “cremar la casa en que vivim tots per quedar-se amb un solar que es pensen que es seu”. González considera que aquestes nacionalismes són excloents perquè postulen la idea de que “sols estem millor” i la història ha demostrat que aquest plantejament és erroni.


Altres intervencions, han defensat la idea de que cal enfortir la proposta de la unió política d’Europa. Més Europa, més unió política per damunt de la unió econòmica. L’antic primer ministre italià, Enrico Letta, demanà introduir èpica al relat del projecte europeu per combatre l’atenció que desperten les propostes populistes o nacionalistes. Aquesta idea de l’èpica també fou defensada per Felipe González per atacar als nacionalismes. Advertint que cal avisar als ciutadans que darrera de l’èxit del discurs èpic dels nacionalismes no hi ha res. La trobada del Consell pel Futur d’Europa ha servit per continuar desacreditant la via política dels nacionalismes escocès i català a través d’associar-los amb els populismes excloents i totalitaris consolidats en alguns països europeus. El que aquests experts han silenciat, voluntàriament uns o per desconeixement altres, és que el nacionalisme català no és antieuropeu, tot el contrari. El futur polític de Catalunya ha estat, està i estarà sempre lligat a la construcció del projecte europeu, no contra ell. No té sentit una Catalunya sobirana al marge d’Europa, o sense reconèixer que la seva matriu cultural és clarament europeista.

dijous, 27 de febrer del 2014

L'ànima d'un piano

Per necessitat de reduir l’espai vital he hagut de desprendre’m d’un petit piano de paret. Segons els experts no era res de l’altra món, però era el piano que havíem tingut a casa durant anys. Des de feia uns quants anys omplia seriosament un pany de paret del que havia estat l’habitació de la meva filla. La petita de la família. Ara ja tota una doneta. Després d’intentar vendre el piano no he trobat cap comprador. Perquè el temps m’apressava no he tingut més alternativa que regalar-lo. Pensava que seria complicat trobar qui el volgués, però no ha estat així. Un bon amic capellà, animador de múltiples iniciatives socials de solidaritat amb els marginats i exclosos, ha trobat una família que té una filla que estudia piano amb entusiasme i no té prou recursos per comprar-ne un. La meva decisió ha estat ràpida. Aquesta nena tenia tots els mèrits en el meu cor per acollir el meu piano. ¿Per què?. Podria estimar-lo. El gran argument que m’ha ajudat a decidir era que la nena desitjava tenir un piano per aprendre. Aquest acolliment càlid és el que m’ha fet decidir, doncs sé que el desig aporta calidesa.


M’agrada que el piano en el que la meva filla practicà hores i hores fins avorrir-lo serveixi ara per satisfer les expectatives d’una altre nena. Si hagués trobat un comprador qualsevol, ben segur que n’hauria tret un petit rèdit econòmic, però el meu piano hauria estat un instrument sense ànima. Ara, anys després de que el comprés, aquest objecte de so anirà a una família que, sense masses recursos, tenen la sensibilitat musical i propicien que la seva filla gaudeixi tocant-lo. Tenen set d’aprendre música. Què bo. Sé que el piano estarà en bones mans. I després de uns quants anys de silenci, les seves notes podran ser motiu de joia. La mateixa que tenia jo quan, em seia discretament al darrera de la porta i escoltava en silenci compungit a la meva filla, després d’una petita greu infermetat, tornava a intentar tocar els exercicis de Bach. Eren moments emocionants al sentir que aquella música tornava a omplir d’alegria una casa que s’havia quedat emmudida i perplexa per una malaltia sense sentit i nom. Aquells moments foren impagables perquè eren intensos, plens de sensacions, i encara perduren en el meu cor. Espero que tots aquests sentiments hagin quedat integrats en l’ànima que tot piano deu tenir. 

dimecres, 26 de febrer del 2014

La conversió de sant Pau

Els comentaris del pare Laplana, director del Museu de Montserrat, sobre diverses obres d’art, a més de ser útils per admirar la bellesa artística, aporten idees per desenvolupar reflexions situades en l’àmbit de la contemplació cristiana. Sobre el quadre Conversió cristiana de Sant Pau de Caravaggio que es troba a l’església Santa Maria del Popolo el de Roma, lloc obligat de visitar, el pare Laplana remarca en que el pintor proposa una una posada en escena que pretén ser vulgar, ordinària i dessacralitzadora. Però que al darrera d’aquesta composició bateguen idees molt elaborades sorgides de la filosofia neoplatònica i cristiana.


En aquesta obra Caravaggio ha simplificat al màxim les figures i la composició. El sant Pau jacent a terra és un jove soldat tombat i fulminat per la llum de la gràcia, que alça les mans demanant auxili ja que s'ha quedat cec. Aquesta figura contrasta amb el que era una costum, com el mateix Caravaggio havia emprat, de representar el sant Pau convers com una persona adulta. En aquesta obra es tracta d’un jove que es troba en una situació de ris: a caigut del cavall, l’animal l’han de subjectar-lo per no ferir al jove i aquest ha quedat cec per la llum de la gràcia. De nou, la vulgaritat de la composició, tal com senyala el pare Laplana, ens apropa l’obra a la realitat de l’espectador. Qualsevol pot ser el jove caigut. Perquè tot sovint les persones caiem i necessitem la gràcia per tornar-nos a redreçar. Per sort, sempre hi ha qui frena el cavall que ens podria fer mal. 

dimarts, 25 de febrer del 2014

Pataria


En moments de turbulències polítiques extremes i elevada incertesa social reconforta veure que cap generació és la primera en escriure la història. Abans de cada època, sempre hi ha hagut altres persones que han transitat per camins similars encara que en diferents temps històrics. En l’actual conjuntura, tant política com eclesial, es útil l’analogia que es pot establir amb el moviment de la Pataria. Aquest fou un moviment popular nascut a Milà que qüestionà el nomenament de l’arquebisbe d’aquella ciutat Guido de Velate (1045) noble milanès incondicional de l’emperador alemany Enric III. A més de la seva fidelitat a un poder polític de fora, aquest arquebisbe s’oposà durament al moviment reformista de l’època que es concretà després amb la Reforma Gregoriana.

Guido de Velate, l’arquebisbe objecte de les crítiques de la Pataria, defensava la supremacia dels interessos polítics en els nomenaments episcopals. Considerava necessària que l’autoritat del poder imperial prevalgués sobre l’espiritual del Papa; a més justificava l’ús arbitrari, en benefici propi, de les rendes eclesiàstiques. Aquesta situació propicià l’aparició d’un important malestar social i espiritual dels laics milanesos que, organitzats en el moviment de la Pataria, organitzaren un rebel·lió contra el seu arquebisbe acusant-lo de simonia i d’afavorir la corrupció de l’alt clergat.

El moviment opositor a l’arquebisbe expressava els sentiments de la naixent burgesia milanesa de voler protagonista del seu esdevenir històric. Es pot considerar que aquest moviment tenia un component religiós i polític, democràtic i social. La majoria de membres de la Pataria, després de veure la poca sensibilitat que la jerarquia eclesiàstica, bàsicament el papa Urbà II, manifestaren les seves simpaties amb el moviment dels càtars. Al final, el papa Luci III, 1185, perseguí als patarini els quals havien estat condemnat com heretges l’any 1184 en el concili de Verona.

dilluns, 24 de febrer del 2014

Cristianisme secular

Vivim un temps històric en el qual s’està configurant una nova cultura que supera els límits del que ha estat durant anys considerada la cultura de la Modernitat il·lustrada. L’expressió cultural de la fe ha de respondre als nous reptes plantejats per la cultura d’aquest temps de canvi i transformació. Això és difícil. Es tracta d'una nova situació diferent de la viscuda anys enrere quan l'experiència cristiana es va repensar a la llum del fenomen de la secularització. En aquells moments els cristians pensàvem que la religió estava força amenaçada i corria el perill de sucumbir sota la força de la raó de l’individu modern .


Però avui la qüestió té un nou interès. Quan estàvem convençuts d’una certa la privatització de la fe i s'assumia la irrellevància de la paraula del creient, assistim a un ressorgiment del valor social de la religió. Això resulta paradoxal. Després d'un llarg període de agosarats esforços secularitzadors assistim a un retorn cap al sagrat misteriós i veiem el desenvolupament dels anomenats "nous moviments religiosos". ¿Què significa aquesta retorn cap el sagrat-misteri ?, ¿Serà la fi del "cristianisme secular" de Boenhoeffer ?. Molt probablement el procés no va en aquesta línia. Pot ser el que està succeint és que aquests nous moviments el que expressen és una una resposta crítica als límits d'una cultura en la qual molts cristians havíem confiat per recuperar l'originalitat del missatge de Jesús.

diumenge, 23 de febrer del 2014

De l’Umma al Panarabisme

L’Umma identifica el projecte global de l’Islam com a unitat dels creients. Com a concepte té les seves arrels en el nucli de la fe islàmica, però ràpidament prengué cos també com objectiu polític. És difícil en l’Islam diferenciar nítidament certs principis religiosos, doncs aquesta religió porta incorporada una matriu política que transcendeix i complementa l’experiència de fe. Una cosa semblant passava amb el cristianisme del primer mil·lenni i de pocs anys després. La fe i la política estaven imbricades, s’utilitzaven i alguns cops s’anul·laven.

La ràpida expansió geopolítica del primitiu Islam confirmà la seva vocació de conqueridor i ordenador de societats. En pocs anys l’Islam, ja no era només una religió sinó un forma d’Estat. L’imperi otomà (1299-1923), conegut també com Imperi Turc Otomà, en fou la màxima expressió. La seva llarga durada i les seves conquestes militars li donaren una presència històrica rellevant. L'Imperi Otomà Conegué la seva màxima esplendor, entre els segles XVI i XVII abastant tres continents. En aquesta època els otomans dominaven una àmplia part del sud-est europeu, l'Orient Pròxim i el nord d'Àfrica. Tenia el seu límit a l’oest en el Marroc, a l'est amb la mar Càspia i al sud amb Sudan, Eritrea, Somàlia i Aràbia. L'imperi Otomà tenia 29 províncies, i Moldàvia, Transilvània i Valàquia eren estats vassalls.

L’acabament de la Primera Guerra Mundial, 1914, fet que ara es commemora cent anys, comporta l’inici de  la fi d’aquest imperi. Quan l’any 1923 s’acaba definitivament l’imperi Otomà el mapa geopolític de l’Islam es transforma radicalment. L’antic imperi islàmic queda desagregat en dos estats nacions clars, Pèrsia (Iran) i Turquia, mentre que la resta de pobles musulmans d’origen àrab queden repartits en 22 països, poc definits i estructurats i, per lo general, sotmesos al domini colonial anglès o francès. Aquesta situació es transforma a mesura que alguns d’aquests nous països s’independitzen i es converteixen  nous estats. Un d’ells, l’Aràbia Saudita, creada l’any 1932, prendrà el protagonisme de tornar a unificar els països àrabs en una sola unitat política promoguda per una concepció moderna de l’Islam polític.


Aquesta nova consciència d’un nous Islam polític expressa un sentiment social que s’havia anat articulant en l’aparició de partits polítics islàmics que abanderen aquesta nova consciència del panarabisme. Apareixen grups com els Germans Musulmans, l’any 1927, les formulacions panarabistes de Nasser, el partit Baaz de Síria, etc.. Per poc temps, el panarabisme prengué forma de projecte polític concret quan Nasser el partit Baaz de Síria creen l’efímera República Àrab Unida entre 1958 i 1961. Des de d’aquest fracàs el projecte polític global de l’Islam ha anat prenent una altra dimensió més limitada a cada estat. Només el grups extrems l’han intentat estendre a partir d’una radicalitat política basada en el terrorisme i la por. 

dissabte, 22 de febrer del 2014

Normes morals indiscutibles


Un dels efectes de la diversitat cultural actual és l’existència d’una pluralitat de morals particulars. Per simplificar la convivència amable i respectuosa cal definit uns referents morals de la societat acceptats per tothom. Després d’un temps de domini d’una moral particular, la catòlica, ens trobem ara en una situació on cal definir unes normes de convivència basada en el respecte i integració de la diversitat de visions en una ètica cívica. Els comportaments socials han de contrastar-se a un conjunt de referents morals indiscutibles.

¿Quines són aquestes normes inqüestionables? Segons Taylor son “tres normes expressades normalment en les societats contemporànies de la següent manera: a) drets humans; b) igualtat i  no discriminació; c) democràcia”. Aquestes normes comunament acceptades han de garantir la llibertat d’expressió i de creences. Tot i que qualsevol opinió o creences poden ser criticades, tota expressió contrària a elles ha d’estar dins uns límits per no se ofensiva. Un altre principi complementari als anteriors és la igualtat davant la llei i la igualtat de gèneres. El Consell Pontifici per el Diàleg Interreligiós recomanà que un criteri provinent de totes les religions és “ensenyar a estimar el proïsme”. L’acceptació d’aquestes principis com a criteris morals generals facilita obrir el diàleg per definir les virtuts cíviques que defineixen una societat civilitzada

divendres, 21 de febrer del 2014

Silvestre II


Quan el debat polític porta a extremar les opinions convé asserenar els punts de vista i ser curós en no negar les dades que tenen rellevància pel seu interès històric. ¿Quines dades donen a Catalunya una personalitat singular? Una aproximació és identificar el grau d’influència que ha tingut Catalunya, com a nació, és a dir, com espai territorial amb una cultura i una llengua que l’identifica i la singularitza, sobre persones provinents d’altres cultures mundials.  Un exercici útil és evocar algunes figures eclesiàstiques catòliques que al llarg del temps han conegut i han rebut la influència de la cultura catalana. Un d’aquests personatges fou el papa Silvestre II.

Silvestre II fou papa de l’Església catòlica entre el 2 d'abril de 999 i 12 de maig del 1003 data en que morí a Roma. El precedí Gregori V en el papat i el succeí Joan VII. El nom civil de Silvestre era Gerbert d'Orlhac. Havia nascut cap l’any 938 a Belliac, comtat d'Alvèrnia, França. Fou el primer papa d'origen occità. Era un gran erudit en el camp de la filosofia i matemàtica. La seva sensibilitat cultural el convertí en un protagonista actiu de la renaixença occidental durant l'edat mitjana.  La seva vida eclesiàstica començà l’any 963 al monestir de Sant Guerau d'Orlhac on estudià gramàtica, retòrica i lògica. L’any 967 residí a la cort del comte de Barcelona, Borrell II, per tal de rebre una adequada formació científica sota el mestratge del bisbe Ató de Vic, prestigiós expert en matemàtiques, astronomia i música. Durant aquest època visqué tres anys al Monestir de Santa Maria de Ripoll des d’on, probablement viatjà a Còrdova i a Sevilla on deuria entrar en contacte amb la ciència àrab. Aquest coneixement el permeté i iniciar-se en l'estudi de les matemàtiques i de l'astronomia gràcies el qual li permeté introduir a l'Europa cristiana el sistema decimal i el nombre zero. Els seus grans coneixements li permeteren inventar i construir diversos objectes destinats a l'aprenentatge i a la investigació. Entre aquests invents destaquen uns àbacs, un globus terrestre, un orgue i rellotges. La seva capacitat creativa feu despertar sospites de bruixeria.

L’any 969 anà a Roma acompanyant, en una peregrinació, el comte Borrell II. Aquest fet li permetré relacionar-se amb el Papa Joan XIII i l'emperador Otó I. El gran coneixement que tenia Gerbert d'Orlhac feu que l’emperador el nomenés tutor del seu fill, el futur Otó II. Després restà durant força temps a Reims com assessor del seu arquebisbe, on destacà com a gran erudit del que s’anomenava Quadrivi, conjunt de disciplines que incloïa l'aritmètica, la geometria, l'astronomia i la música. L’any 983 l'emperador Otó II l’anomenà abat del monestir benedictí de Bobbio, però tornà a novament a Reims per seguir de conseller del seu arquebisbe.

Durant aquesta època visqué en primera persona els diversos conflictes que es produïren a França en relació a la successió dinàstica i els nomenaments episcopals fets pels reis. Fruit d’aquestes tensions Gerbert fou nomenat arquebisbe de Reims. Aquest nomenat provocà un enfrontament amb Roma, que negava que el rei francès pogués triar els arquebisbes. Després d’uns anys com arquebisbe fou destituït en aquest càrrec l’any 996. Gerbert va renunciar a la seva dignitat d’arquebisbe i es refugià a la cort de l'emperador Otó III. Abandonà la cort l’any 998 quan fou designat arquebisbe de Ravenna. Gerbert d'Orlhac fou escollit papa el 2 d'abril del 999 per mort de Gregori V el mes de febrer anterior. Va escollir com a nom de papa el de Silvestre II en homenatge a Silvestre I, qui fou papa en temps de l'emperador Constantí, que va adoptar el cristianisme com a religió oficial de l'imperi Romà.

dijous, 20 de febrer del 2014

La fe per Caravaggio: salvació, gratuïtat i proximitat


En un dels magnífics comentaris sobre l’art religiós que fa cada dia el director del Museu de Santa Maria de Montserrat, Josep C. Laplana, hi ha un fantàstica reflexió sobre el quadro que Caravaggio  pintà sobre "La Vocació de Mateu " que es troba a Roma a l’església de Sant Lluís dels Francesos. L’atenta observació i el gran coneixement en art que té el pare Laplana ens fa descobrir les semblances que es donen entre el gest de la ma de Jesús en l’oli de Caravaggio i la ma del Déu creador que pintà Miquel Àngel a la capella Sixtina. La ma de Déu que dóna vida a l’Adam de Buonarroti a la capella Sixtina és la mateixa que Caravaggio atorga a Jesús a la capella de Sant Mateu a l’església de Sant Lluís dels Francesos a Roma.

Aquesta analogia de Caravaggio no és només un intent d’equiparar la seva pintura a la del gran Buonarroti a fi de neutralitzar les crítiques romanes de l’època, sinó una proposta teològica d’alta volada. Caravaggio ens proposa a Jesús com a font de vida, perquè ens convida a prendre un camí de salvació. Si el braç de Déu que Miquel Àngel pintà s'estén per complet i culmina en la potència del seu dit per donar la vida, el de  Caravaggio reprodueix la força d’aquest gest en Jesús. Ell, com a fill de Déu, estén el seu braç i el seu índex, tria a Mateu i el convida a seguir-lo. Aquesta imatge, a més de transmetre l’acte de la creació que salva, explica l’altra dimensió de la seva fe: la gratuïtat. De tots els homes possibles que Caravaggio representa en aquella escena, ens mostra que Jesús en tria un: Mateu. La fe és també un acte de gratuïtat màxima.

Una altra nivell de lectura d’aquesta obra es troba en la composició de l’obra. Els personatges representen a persones del temps de l’artista. La seva vestimenta, des de Jesús fins representació els joves de la taula del canvista passant per Mateu són persones perfectament identificables de l’època del pintor, començaments del segle XVII. Són models reals trets del propi entorn de Caravaggio. Així la pintura religiosa pren cos en la història de l’observador. La pintura no representa una idealització de la vida religiosa de l’època de Jesús, sinó mostra un Jesús que entra en la vida de l’observador de tal manera que la seva crida pot ser també feta a l’observador de la tela. Per això qualsevol persona del temps de Caravaggio podia identificar-se en alguns dels personatges i en Sant Mateu. Al mateix podem fer nosaltres si contextualitzem l’obra. Per l’elecció gratuïta de Jesús també es pot dirigir a qualsevol que miri el quadro. Quanta teologia es troba en aquesta obra. Val la pena, pels visitants de Roma, anar a l’església de Sant Lluís dels Francesos i contemplar la teologia d’aquesta magnífica obra de Caravaggio que es troba a la capella de Sant Mateu. 

dimecres, 19 de febrer del 2014

Les aportacions positives de les religions


Una de les aportacions culturals del diàleg entre les religions és que port aportar un punt de vista original sobre alguns dels grans temes que preocupen a la humanitat. Les diferents tradicions religioses creen comunitats de vida que esdevenen experiències de sentits sovint força alternatius als que la societat ofereix. Aquest realitat fa que aquestes comunitats puguin ser considerades font d’humanització. En això resideix la seva valoració positiva com elements vertebradors de la societat. 

Les societats contemporànies no podem ignorar les aportacions positives de les religions. Enfront l’anòmia del present, fora un luxe ignorar o menysprear la implicació de les religions en la creació de sentis que mantenen viva l’esperança de les persones. Les tradicions religioses, diu Habermas, “tenen una força especial per articular intuïcions morals, sobretot en atenció a les formes sensibles de la convivència humana. Aquest potencial converteix a la parla religiosa, quan tracta de qüestions polítiques pertinents, un ferm candidat per possibles continguts de veritat, que poden ser convertits llavors des del vocabulari d’una comunitat religiosa determinada a un llenguatge universalment accessible”. Extraordinàries paraules que permeten situar a les religions com a actors rellevants en les agendes polítiques. 

dimarts, 18 de febrer del 2014

Pakistan: l’eucaristia amb suc de raïm

Són força conegudes les dificultats que es troben els creients no musulmans a Pakistan per practicar la seva fe. No es pot amagar aquest fet. En moltes esglésies, les celebracions es fan amb guàrdies a les portes per evitar els atacs de grups fonamentalistes. En un altre extrem, menys agressiu però significatiu de la situació, hi ha el fet de que els celebrants de les eucaristies catòliques fan servir vi sense alcohol o suc de raïm en la missa atesa la prohibició islàmic de consum d’alcohol. Els analistes internacionals consideren que el Pakistan és una de les nacions més hostils a les minories religioses. Existeix tota una normativa que limita les activitats de les confessions no musulmanes. La llei contra la blasfèmia és un exemple de tot això.

Els practicants de les religions minoritàries tenen moltes dificultats per progressar socialment. El fanatisme religiós està molt present en els diferents estaments de la societat pakistanesa. Pakistan és un país que ha conegut des de 1978 una progressiva islamització iniciada durant la dictadura militar de Zia-ul-Haq. Aquesta situació contrastava amb la tolerància religiosa existent en el Pakistan dels primers moments de la seva independència l’any1947. Tot i que la constitució pakistanesa garanteix la llibertat religiosa hi ha tota una sèrie de pràctiques que ho neguen: conversions forçades a l’Islam, atacs a religions no islàmiques; tensió amb els xiïtes, discriminacions laborals pels no musulmans, detencions per blasfèmia, etc... 34 persones foren condemnades per blasfèmia durant l’any 2013 i 16 estan condemnades a mort pel mateix motiu i 20 compleixen cadena perpètua també per blasfèmia.


A nivell personal, em sap greu constatar aquesta situació perquè tinc bastants amics catalans d’origen pakistanesos que són grans defensors de la llibertat religiosa i són respectuosos amb les religions dels. La seva actitud hauria de servir com a referent perquè les autoritats del seu país respectessin les minories religioses tal com és fa a Catalunya. Aquestes autoritats haurien de ser sensibles també al sentiment, cada cop més estès, que cal canviar la política religiosa de l’estat. A Pakistan, el 57% dels pakistanesos són conscients de que els conflictes religiosos són un problema pel seu país i que cal trobar-hi una solució. Alguns analistes consideren que les tensions al Pakistan amb les minories religioses és el resultat de projectar a elles els nombrosos conflictes que enfronten els països musulmans amb Occident. Aquesta situació pot canviar perquè molts pakistanesos estan mobilitzant-se activament en defensa de les minories religioses. Cada cop més hi ha més moviments cívics d’inspiració musulmana que protegeixen la pràctica de la llibertat religiosa a Pakistan; és habitual veure com persones musulmanes encerclen les esglésies cristianes per defensar el seu culte dominical. Són petits signes esperançats que indiquen que a Pakistan s’està consolidant un estat d’opinió que demana avançar en la defensa de la llibertat religiosa per totes les creences. 

dilluns, 17 de febrer del 2014

La llibertat de creure

La llibertat de creure és una gran joia perquè expressa l’acte màxim d’exercir la llibertat personal i el fet mateix de creure esponja l’ànima.  Creure esdevé una manifestació màxima de la dimensió antropològica de tota existència. Llibertat i creença esdevenen una unitat que singularitza tot individu. Perquè és propi de tota persona exercir la llibertat de creure o no. Així ho expressà de forma precisa Siràcida: "si tu vols, guardaràs els manaments: ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel. Tens al davant foc i aigua: pren el que vulguis". Aquest fragment del llibre de l’Eclesiastés resumeix la meva íntima convicció que la fe és una do i un exercici de la llibertat personal. La fe cristiana neix de la llibertat de tot individu de creure. No és cap imposició, sinó l'exercici d'un do gratuït. Convido a lectura contemplativa del llibre de l’Eclesiàstic o Siràcida. És un llibre escrit en grec i que no forma part del cànon hebreu. Fou integrat a la traducció grega dels Setanta i després a la Vulgata. Normalment les versions protestants no el tenen, però sí les traduccions ecumèniques, que per norma posen els deuterocanònics entre els 2 Testaments.


La fe, com diu encertadament Ignasi Ma. Fossas, prior del monestir de Santa Maria de Montserrat, és companya de vida. Ho és per aquesta íntima relació entre la llibertat i la creença. La vida de tot cristià va unida a aquesta vivència de la fe com una decisió que aporta joia i felicitat. Es tracta d’una companyia íntima que dóna calidesa a l’existència i l’amara de pau interior. En aquesta presència en l’interior de l’ésser es percep la fe com una vivència que aporta sentit a l’existència i contribueix a la humanització de la persona. A partir del nucli essencial de la fe cristiana: la mort i resurrecció del Crist, la vida es situada en l’òrbita de l’amor que tot ho pot i tot ho salva. És això com la fe esdevé companya dolça de vida.

diumenge, 16 de febrer del 2014

Confiança per conviure

¿Quins són els valors comuns que ens permeten viure uns amb els altres? ¿Com es construeix el consens cívic? ¿Hi ha alguns valors superiors més enllà del consens circumstancial? ¿Quin és el paper de les religions en tot això?. La major diversitat religiosa i cultural de les societats modernes ha obligat a revisar el sistema de valors i principis que articulaven la convivència cívica. Bàsicament perquè aquest diversitat ha incorporat en l’esfera pública visions no sempre coincidents amb els principis generals que havien ordenat la convivència.


Per poder definir aquests valors cívics ha d’existir un clima de confiança que permeti establir un diàleg entre creences i cosmovisions diferents. El diàleg és l’única camí que pot recórrer la humanitat a fi de conviure civilitzadament. Aquest diàleg sincer comporta acceptar que tothom té unes conviccions i ètiques particulars però que hi ha la voluntat de construir uns principis compartits útils per la convivència. El diàleg és l’única camí possible a recórrer per conviure amablement amb els demés. Aquest diàleg no pot ser una cosa d’uns pocs, sinó un procés obert al qual han d’incorporar-se el màxim nombre de persones. Només així es podrà construir el gran acord de convivència necessari avui. 

dissabte, 15 de febrer del 2014

Viure uns amb els altres.

Avui existeix un acord ampli que el civisme forma part de l’agenda política. Poques persones qüestionen que hagin d’existir unes virtuts cíviques que la seva finalitat és ordenar la convivència. La diversitat religiosa ajuda a desenvolupar el sistema de valors i principis compartits que regulen la convivència. La moral comuna, o l’ètica de mínims, es defineixen a partir del consens sorgit de la trobada dialogal entre persones que són diverses perquè s’identifiquen amb uns valors que són diferents. Per construir aquest consens cal situar tots aquests valors en mig de la plaça pública i trobar aquells que defineixen la societat com a madura, decent, civilitzada i humanitzada.


La convivència de les societats està estructurades entorn de l’esfera pública. En aquest espai es construeix la civilitat que identifica una societat i en ell s’articula la convivència a partir d’uns valors morals compartits. Aquests es defineixen a partir del diàleg i l’acord entre aquells que, des de les seves pròpies conviccions, intervenen en l’espai públic per dibuixar aquells valors considerats cívics perquè aglutinen la societat. Gràcies a aquests valors les persones aprenen, no només a viure juntes, sinó a conviure. A viure unes amb les altres.

divendres, 14 de febrer del 2014

El diàleg transforma


Les persones assenyades dialoguen. El diàleg és bàsic per la convivència i per l’elaboració del pensament. Quan les persones es troben i intercanvien opinions de forma franca i oberta s’enriqueixen. Els punts de vista personals es transformen per la trobada amb altres visions. La realitat observada des de diverses mirades contribueix a evolucionar el pensament dels individus. Aquest no és estàtic, està en constant evolució perquè la pròpia realitat canvia i perquè el diàleg amb altres persones aporta dimensions inèdites que ajuden a tenir perspectives inimaginables.

El diàleg interreligiós facilita que les diferents religions puguin repensar les seves formulacions bàsiques a partir de la descoberta d’altres sensibilitats espirituals. Les religions d’avui, en lloc d’estar obsessionades en preservar les seves identitats han de saber crear els moments de diàleg entre sí per tal de poder conspirar i trobar les respostes a les preguntes que es fan els individus d’avui. Es tracta, com diu el pensador Jahanbegloo d’assumir “una perspectiva dialògica en la que cada una de les religions es desenvolupa i evoluciona mitjançant el contrast amb les altres”. Cap religió hauria de quedar immutada després d’aquests moments de diàleg.

dijous, 13 de febrer del 2014

Valor del diàleg interreligiós


El diàleg interreligiós és socialment rellevant perquè permet combatre, des del propi àmbit polític però amb projecció en l’escena política, les pretensions tancades i fonamentalistes latents en la majoria de les religions. L’acord de les religions per trobar-se i parlar per trobar conjuntament respostes a les grans qüestions existencials del nostre temps, així com per emprendre projectes socials compartits, “ajuda a superar les tendències de l’essencialisme que fixa i cosifica les identitats culturals” tal com comenta Jahanbengloo.

La trobada entre les religions facilita que aquestes tradicions de pensament i vida abandonin tota pretensió d’acaparar l’Absolut i acceptin compartir amb altres les seves concepcions sobre aquest valor transcendent. Aquesta actitud resulta ser un bon antídot contra les tendències que, de forma espontània o calculada, desenvolupen la majoria de les religions: apropiar-se per a elles del sentit d’aquest Absolut. Actitud, que duta al límit, afavoreix tota mena de totalitarisme i fonamentalisme, alguns cops religiós i, a voltes, polític.

dimecres, 12 de febrer del 2014

L’opinió de mossèn Antoni M. Oriol Tataret sobre la diplomàcia vaticana


A la nunciatura se li gira feina. Pot ser no tant a ella, sinó als que li xiuxiuen les seves intervencions sobre el procés polític. Mossèn Antoni Maria Oriol Tataret, persona àmpliament coneixedora de la Doctrina Social de l’Església, ha defensat, en un escrit fet públic recentment, la justesa de les paraules de l’abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler sobre el reconeixement del Vaticà a una hipotètica Catalunya convertida en estat independent. La solvència de mossèn Oriol Tataret sobre aquestes qüestions no pot ser qüestionada, per més dubtes que algunes persones estan escanpant sobre la solidesa del seu pensament.

L’argumentació nuclear de mossèn Oriol Tataret és que “el pensament social catòlic ha tractat àmpliament no només els drets de les persones en sentit individual sinó també, anàlogament, els drets dels pobles i de les nacions”. En aquest sentit, forma part d’aquesta doctrina el fet de la idea de que "la pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l'home , sinó també en el respecte dels drets dels pobles , en particular el dret a la independència” (nº 157 del Compendi de la Doctrina Social de l’Església) i tal com afirmà Joan Pau II davant al Cos diplomàtic el dia 13 gener 1997 “la dignitat de la persona o la garantia dels drets de les nacions , per exemple , són principis morals abans que normes jurídiques ".

Mossèn Oriol Tataret té clar que, d’acord amb la pràctica habitual de la diplomàcia vaticana, la Santa Seu “en la seva relació amb els estats del món , aplica fidelment la doctrina del magisteri . Per això, és dels primers a reconèixer els nous estats, sigui quin sigui el procés que hagin seguit per aconseguir la independència “. Un exemple d’aquesta actitud fou el reconeixement diplomàtic d’Eslovènia. En aquest cas les paraules de Joan Pau II foren prou clares "la Seu Apostòlica ha saludat favorablement la constitució del nou Estat , a reconèixer entre els primers la independència i, recordant amb força els drets dels pobles a l'autodeterminació , ha seguit amb particular atenció els esdeveniments que vostès han viscut, i ha apreciat la manera pacífica i democràtica amb la qual ha aconseguit la plena sobirania " (paraules de Joan Pau II pronunciades el 17 de maig de 1996). El mateix succeí en relació a Croàcia, tot i que el procés d’assoliment de la independència fos violent.

Per mossèn Oriol Tataret el pare abat Josep M. Soler “ha dit el que ha dit perquè, d'una banda, coneix bé el que el Magisteri social de l'Església afirma sobre els drets dels pobles i, d'altra, s'ha tingut present el comportament de la estat del Vaticà en el reconeixement de les nacions que han esdevingut políticament sobiranes” per això “m'adhereixo, per tant, a les seves paraules perquè responen al que la santa Seu diu i fa”. Els catòlics necessitem escoltar més veus eclesials com les de l’Abat Soler o de mossèn Oriol Tataret, perquè estem massa cansats de sentir només les veus dels qui, de forma reiterada i també interessada, transmeten la idea de que l’Església catòlica s’oposa a l’exercici de la sobirania dels catalans. Per cert, emetre una opinió contrària a qualsevol altra no és cap exercici d’indisciplina, sinó un acte de llibertat d’esperit.

dimarts, 11 de febrer del 2014

2014, la devolució

La comunitat benedictina de Santa Maria de Montserrat cada matí en abans de la pregària de matines recorda els monjos que, des dels inicis de la vida monàstica en aquest monestir, han mort en la data del dia. Aquesta evocació vincula el present com herència d’una història passada que ha teixit les arrels que han fet possible haver arribat a fins l’actualitat. Amb aquest gest es celebra que el present pot ser encarnació de les esperances viscudes en el passat. És així com se’ns recorda que aquest present, segons el que fem nosaltres, pot prefigurar la resurrecció del sofriment dels que han precedit. Sempre he cregut que les persones hem de fer aquest exercici. Perquè així valorem el que som com herència d’un passat i tenim la responsabilitat de demostrar que la seva existència no ha estat en va. El mateix haurien de fer els pobles. El record evocatiu fa perviure les arrels que donen sentit la identitat. No hem d’amargar qui som i perquè som. No hem de dissimular que som el que som, perquè altres han viscut per nosaltres fossim.

El debat sobiranista ha recuperat amb força aquesta dimensió dels catalans. Catalunya existeix molt abans de la Constitució del 1978. El que som, ho som perquè venim de lluny; de molt lluny. Els crítics al procés sobiranista pretenen fer-nos creure que la realitat política d’avui és d’abans d’ahir i existeix gràcies a la generositat política dels qui, per reparar el parèntesi històric del franquisme, restauraren la legitimitat de la Generalitat republicana. Però, si tot s’acabés aquí, la pregunta a formular-nos és ¿d’on venia la legitimitat de la Generalitat?, ¿sorgia del no res o era la continuïtat d’un llegat del passat?¿quan neix la institució d’autogovern dels catalans?.


La pregunta és incòmode perquè, mirant el passat per aprendre d’ell per entendre el present, els catalans ens adonem que les institucions polítiques de govern de Catalunya provenen de temps immemorial. D’uns temps en els quals el que avui anomenem Espanya no existia. Temps en el qual els comtats catalans prengueren consciència de la seva identitat i la defensaren, primer com afirmació de la voluntat de ser una realitat sobirana, i després contra les pretensions d’altres reialmes, entre ells Castella d’anular la seva existència. Finalment, allò que havia estat un objectiu manifestat de la corona de Castella de crear un estat modern anomenat Espanya, s’imposà per la força de les armes el 1714. Aquesta data significa l’anulació dels drets sobirans dels catalans. El decret de Nova Planta, resultat d’una imposició dels vencedors als catalans, anul·là els drets polítics històrics dels catalans. 1714 representa l’assimilació integradora de Catalunya a Espanya per la força. Ara, tres-cents anys després, els catalans prenem consciència de que es temps per retornar els drets perduts. Ara, tres anys després, és el moment d’afrontar la devolució dels drets perduts i a partir d’aquest reconeixement, els catalans podrien decidir com relacionar-se, des de la seva singularitat política sobirana, amb els altres estats i nacions.

dilluns, 10 de febrer del 2014

Harmonia religiosa

Per tercer any consecutiu, el Parlament de Catalunya ha acollit la jornada de la Harmonia Religiosa promoguda pel grup GTER a proposta de la ONU. Segons s’ha indicat en l’obertura de les jornades la paraula harmonia té vàries excepcions que signifiquen molt bé el sentit del diàleg interconfessional. Harmonia és justa adaptació; concordança d’opinions; acord entre dues o més persones i acord de sons agradables a l’orella. I tot això és el que passa quan les religions es troben i es posen d’acord per impulsar projectes a favor de la millora de les condicions de vida dels ciutadans.

La jornada d’aquesta any ha servit per demostrar com l’harmonia entre les confessions religioses ha permès impulsar diversos projectes socials que permeten pal·liar els impactes de la crisi econòmica. Les diferents religions a Catalunya han descobert que anant juntes multipliquen els seus recursos i són més eficaces en el seu treball social. Les experiències de col·laboració interconfessional són un primer pas, encara tímid perquè la feina que cal fer, sobre tot per defensar l’Estat del Benestar, és immensa i necessita de molts esforços. Per això una de les demandes del grup GTER és que apareguin més projectes de treball que projectin la dimensió social de les religions i millorin la convivència entre les persones.


A Catalunya les diferents religions viuen en plena harmonia i, des de les seves identitats particulars, han descobert el camins de complementarietat en benefici de la societat. El seu testimoniatge de vida és molt important per vèncer les causes de sofriment de tanta gent. Gràcies a l’entesa de les religions es pot demostrar a la societat que l’harmonia és un bé compartit i que gràcies a ella és poden construir les esperances que permeten resistir la greu crisi econòmica.

diumenge, 9 de febrer del 2014

L’Islam irracional de l’Aràbia Saudí

He llegit una notícia que m’ha deixat esfereït: “mor una alumna saudita en vetar la universitat l’accés dels metges”. No m’ho creia. Semblava impossible que això pogués succeir al segle XXI. No podia ser real que una universitat, lloc on es suposa es difon el saber en la seva màxima expressió, tingués un comportament tant inhumà que causes la mort d’una alumne. L’horror fou total al saber l’origen d’aquest fet. La persona morta era una estudianta saudita que patí un infart i quan l’ambulància havia d’entrar al recinte universitari per atendre-la noia, les autoritats acadèmiques ho impediren perquè els metges i sanitaris eren tot homes. I, segons la versió de la universitat, no podien permetre que la noia fos atesa perquè anava sense hijab  i en l’edifici on es trobava només hi havia dones i no hi podien accedir-hi homes. Les protestes de les companyes de la víctima no serviren de res. Les autoritats foren intransigents, la religió no permetia l’accés masculí i la noia morí.


¿Quina religió pot permetre aquest crim? ¿quina religió pot justificar que és més important l’hijab que la vida?, ¿realment és una religió, ho es tracta d’una interpretació cultural fonamentalista pròpia d’una mentalitat feudal?. És important prendre consciència del drama que representa que una part de la humanitat estigui sota el domini alienant d’unes autoritats polítiques i religioses que toleren la pràctica d’una fe que permet aquests comportaments tan aberrants. Lamentablement l’Islam sunnita wahhabisme de l’Aràbia Saudita és un problema pel mateix Islam perquè el desprestigia i encén totes les alertes en les consciències de les persones lliures. Però, més enllà de les consciències particulars, el règim polític de l’Aràbia Saudita sobreviu gràcies al seu petroli i això fa que rebi totes les atencions dels països occidentals. Comença ser hora de prendre amb preocupació l’impacta que wahhabisme saudita té en els predicadors islàmics exportats per tot el món a partir de centres finançats pel govern saudita. Sense anar més lluny, es bo que l’opinió pública sigui conscient que la gran mesquita de Madrid, l’anomenada mesquita de la M30, fou construïda i es mantinguda, en part, per les aportacions de l’Aràbia Saudita. 

dissabte, 8 de febrer del 2014

Un nou sistema de governança

El col·lapse del sistema econòmic de les societats occidentals i les alternatives per recuperar l’economia mundial han provocat el qüestionament de les condicions del model d’Estat que molts països havien consolidat després de la segona Guerra Mundial. Aquestes transformacions, junt amb la incapacitat de l’estament polític de trobar una alternativa que generés un ampli consens, han comportat la profunda modificació de diversos elements bàsics en l’articulació de l’estat modern. Aquest ha deixat d’acomplir un dels paradigmes  atribuït pel pensament modern: ser font de racionalització i moralització  social.

La crisi econòmica, juntament amb l’esgotament del model polític i la seva profunda corrupció, han sacsejat les consciències de moltes persones. S’ha fet evident que cal pensar una alternativa que permeti recuperar el sentit de la política a través de formes noves de governança. Mentre els ciutadans estan cada cop més connectats, els polítics estan més desconnectats de la societat. Hi ha la percepció que es consolida una nova cultura política convençuda de la incapacitat de la política, tal com és entesa avui, per resoldre la crisi econòmica i moral de la societat moderna.


S’obren noves perspectives i es busquen camins alternatius per retornar l’individu modern al centre de l’acció polític. Al costat de la societat política tradicional emergeixen noves experiències que busquen reemplaçar el vell estil polític i aportar un foc nou que renovi la governança de la societat. Poc a poc, aquestes experiències tenen més entitat i mereixen l’atenció de la ciutadania activa que no vol renunciar a l’acció política democràtica per resoldre els seus problemes. Cal estar atent i potenciar aquests noves iniciatives que pretenen esdevenir l’alternativa a l’antic sistema de governança.

divendres, 7 de febrer del 2014

Lideratge difús

Quan parlo sobre lideratge algunes persones exclamen que troben a faltar líders sòlids. ¿Què volen dir?, ¿en què estan pensant?. Aprofundint la qüestió descobreixo que reclamen uns líders capaços d’obrir el mar Roig del moment i senyalar per on cal transitar per anar a la terra promesa. En el fons, segueix viva la imatge bíblica del Moisés salvador. No obstant, seguint parlant amb aquestes persones, també percebo que, tot i esperar un líder messiànic, aspiren a poder participar en la definició del camí a seguir. Volen ser persones actives i no uns simples seguidors passius dels líders. Arribats en aquest punt, el model de lideratge tradicional trontolla.

Cal un nou model de lideratge útil per transitar a través de la complexitat de les societats contemporànies. Més que líders ens calen lideratges, més que persones inspirades necessitem inspiradors. Persones capaces de fer-nos adonar-nos d’on estem i que ens ajudin a construir el futur que volem. Aquestes persones, més que dir-nos el que cal fer ens proposen ser els protagonistes de les decisions. És una nova perspectiva que trenca la concepció tradicional i accentua el caràcter de procés que es dóna en la interacció entre les persones que possibilita, en un moment donat, que algunes persones liderin i altres participin activament en el lideratge.


Només cal mirar al nostre voltant per adonar-nos que en l’arena política hi ha més moments de lideratges que actuacions de líders inspirats. Cada moment històric ha necessitat un model de lideratge. Ara, en una societat en la qual els individus volen ser més protagonistes de les decisions que els afecten, sorgeixen nous lideratges en els quals el que conta són la consulta, la participació activa i el sentir-se partícip del propi procés polític. Aquestes necessitat empenyen a la democràcia representativa a descentrar-se cap un nou model basat més en la participació i el lideratge difús.

dijous, 6 de febrer del 2014

Els interessats amb la nota de la nunciatura


Tot el dia d’ahir, la nota de la nunciatura ha esta força comentada per molta gent. Jo mateix vaig dedicar-hi el meu blog. Hi han hagut moltes lectures, algunes d’elles han anat més enllà del que diu la nota i del que digué el pare abat Josep Maria Soler al Born. Cada comentarista ha projectat en el comunicat del nunci i en la conferència de l’abat Soler la seva lectura del procés sobiranista català. La visió més extrema, àmpliament reproduïda en molts medis i que ha fet un petit forat comunicatiu, és que el Vaticà està en contra del procés polític independentista endegat a Catalunya.

Vist l’impacte mediàtic de la nota de nunciatura no és impensable sospitar que el primer interessat en aquest pronunciament eclesiàstic és el govern d’Espanya. Portant aquesta lògica fins a la seva fi, hom podria pensar que ha estat fons del mateix govern, o altres instàncies superiors, les que han pressionat per que aquest comunicat sortís a la llum. Seria una reedició del cesaropapisme que tan ha presidit la política del nostre país. Més enllà d’aquest efecte comunicat, que suposo que és el que es pretenia, i dels ràpids titulars d’alguns medis que han amplificat el seu efecte, l’observació a fer-li a la Nunciatura Apostòlica és haver tret ara la nota quan habitualment calla davant dels grans problemes que té la societat espanyola.

En relació del contingut de la nota pot considerar-se que la nunciatura, en aquesta ocasió, no ha tingut la finezza esperable de la llarga experiència de la diplomàcia vaticana. La conferència de l’abat de Santa Maria de Montserrat i les seves respostes a les preguntes del col·loqui, a més de ser sempre una opinió personal, feien referència a un hipotètica situació en el cas de Catalunya que fos un estat. Situació que no pressuposava cap judici sobre el procés per el qual Catalunya hagués arribat a separar-se d’Espanya. Era obvi que, en aquest cas i ningú s’estranyaria, el Vaticà aplicaria al nou estat la pràctica diplomàtica que s’ha seguit en situació similars. Hom pot esperar que aquesta fos l’actitud que el Vaticà aplicaria en el cas de que Escòcia esdevingués independent.

Però els instigadors de la nota ni havien llegit la conferència de l’abat ni havien estat atents al col·loqui posterior, només s’havien guiat per unes notícies que recollien superficialment el que realment havia passat. Però, els hi era igual, el que pretenien era fer creure que el Vaticà estava en contra del procés sobiranista de Catalunya. Però Roma, per sort de tots, sap molt bé el que passa a Catalunya i el que és i significa el monestir de Santa Maria de Montserrat, no només a Catalunya sinó per la catolicitat.

dimecres, 5 de febrer del 2014

La nunciatura no desautoritza a l’abat Soler


Una breu nota de la nunciatura de la Santa Seu en relació a les declaracions de Josep Maria Soler, abat de Santa Maria de Montserrat, han estat amplificades pels partidaris de que la unitat d’Espanya és un bé moral. Penso que la nota del nunci no esmena la plana a les opinions de l’abat, sinó simplement aclareix que aquest parla en nom propi i no del Vaticà. Obvi.

El dia 23 de gener, en un col·loqui al Born Centre Cultural de Barcelona, l’abat Soler expressà les seves opinions sobre “L’Església en la societat catalana del 2014”. Alguns comentaristes consideren que les seves afirmacions han estat matisades des de la  Nunciatura Apostòlica de Madrid. La nota de la nunciatura, àmpliament recollida en els medis de comunicació d’avui, amb un diferents èmfasis, diu “esta Nunciatura Apostólica en España quiere precisar públicamente que las mencionadas declaraciones del Abad son opiniones de su exclusiva responsabilidad personal y no reflejan en absoluto la posición de la Santa Sede”. Naturalment. Penso que, contràriament d’aquells que opinen de que es tracta d’una desqualificació pública de l’abat Soler, la Santa Seu no ha fixat posició perquè algunes dels esdeveniments els quals es referia l’abat encara no s’han produït; per la qual cosa és normal que el Vaticà no pugui pronunciar-se sobre uns fets que no han succeït. És com demanar una absolució prèvia abans de cometre’s un pecat, per dir-ho de forma planera.

Si llegim amb atenció el que digué l’abat Josep Maria, es desprèn ràpidament que les seves paraules són opinions personals i no del Vaticà. El que sorprèn és que la Nunciatura Apostòlica tregui una nota per matisar les declaracions de l’abat quan aquella ha callat de forma reiterada davant de grans temes que afecten a la societat i a l’Església catòlica del nostre país. La seva actitud, fins ahir, ha estat sempre la mateixa, el silenci espès. És més que probable que aquesta nota de la nunciatura hagi estat inspirades per aquell sector de l’episcopat espanyol que, en les darreries del mandat del cardenal Rouco, consideren que la unitat Espanya és un bé moral. Així ho han expressat de forma repetida en diversos comunicats i notes pastorals la Conferència Episcopal Espanyola.  

En el fons, el que passa és que una part de l’Església catòlica espanyola s’oposa a que els catalans puguem emprendre un camí de separació d’Espanya. Hi ha un bloqueig mental tan gran que cometen l’error de qualificar la unitat d’Espanya com a bé moral i per això són incapaços d’adonar-se que la valoració moral hauria d’estar en el fet de que els catalans poguéssim decidir el que volem ser. Un cop escoltada l’opinió dels catalans, tan moral és la independència com mantenir la unitat d’Espanya. Cap d’aquestes dues opcions, o altres a mig camí, no poden ser jutjades per criteris de fe. Les alternatives al model d’estat forma part del camp autònom dels cristians i no al judici de l’Església catòlica. El que cal és, com digué l’abat Josep Maria en la conferència que tan enrenou ha dut, és estendre “ponts de diàleg i comprensió” amb l'Estat i per fer-ho es precisa tenir una “mentalitat oberta i democràticament dialogant”.

El que ha passat amb la nota de la Nunciatura torna a demostrar que cada cop que Catalunya ha alçat el cap i ha reivindicat la seva identitat proposant un camí diferenciat a Espanya, els poders de l’Estat, i els que se’n beneficien còmodament d’ell, han pressionat a la Santa Seu i els nuncis, incauts i innocents, s’han deixat manipular. Així passà en l’època del general Primo de Rivera, amb el nunci Tedeschini; en temps del dictador Franco amb el nunci Antoniutti i ara amb el nunci Fratini. Mentre als primers li foren agraïts els seus serveis amb el cardenalat, està per veure que aquesta sigui la recompensa de l’actual nunci Fratini. Per sort, el pap Francesc està puntualment i ben informat del que passa a Catalunya.

El papa sap que l’abadia de Santa Maria de Montserrat és una comunitat de fe que viu arrelada a un país al qual serveix i s’identifica. Els monjos de Montserrat s’han mantingut des de sempre fidels a les esperances dels catalans i han compartit amb ells els seus infortunis o alegries. L’eclesialitat romana de Santa Maria de Montserrat està fora de tot dubte.  Ara fa 50 anys, l’abat Escarré divulgà l’encíclica Pacem in terris quan era un document incòmode pel règim franquista i el govern del general Franco es va alterar, i de retop, la Santa Seu. Ara, davant la situació del procés polític català l’abat Soler en la conferencia del Born s’interrogà: ¿des del pensament social de l’Església que podem dir sobre el procés que viu Catalunya?. La resposta de l’abat fou recordar la doctrina continuada dels bisbes catalans i el que diu el Compendi de Doctrina social de l’Església. Les paraules de l’abat Josep Maria són una constatació del pensament que forma part de la tradició de l’Església catòlica:  quan una nació es declara independent la Santa Seu la reconeix com estat i atorga estatus jurídic a la seva Conferència Episcopal, que en el cas de Catalunya hi ha de base la llarga experiència de la Conferència Episcopal Tarraconense. El que digué l’abat Soler recollia el que acostuma ser la pràctica habitual del Vaticà davant nombroses nacions que han aconseguit la seva independència en temps recents. La diplomàcia vaticana podrà trigar més o menys en fer el reconeixement, però l’acaba fer perquè s’imposa la lògica de la realitat. Aquesta diplomàcia el que fa és normalitzar les relacions entre l’Estat del Vaticà amb el nou estat tal com es desprèn de les costums tradicionals. El que pot variar és la celeritat que la Santa Seu pugui tenir en fer el reconeixement, però pel que sembla no hi ha cap indici per pensar que es vulgui alentir el procés, sinó que podria succeir tot el contrari.

Si aquesta és la pràctica de la Santa Seu i la tradició doctrinal, ¿per què de tot aquesta enrenou?. Només s’explica i s’entén des de la lògic de la política contrària al procés sobiranista català. En tot cas, el que preval, com recordà l’abat en la seva conferència citant un text recent del Papa Francesc que, en un context més ampli, va dir: “ni el Papa ni l’Església posseeixen el monopoli de la interpretació de la realitat social o de la proposta de solucions per las problemes contemporanis [...]. Toca a les comunitats cristianes analitzar les situacions dels seus països” (Evangelii gaudium, 184). Això és el que hem de fer els catòlics catalans guiats per la doctrina dels nostres pastors.

dimarts, 4 de febrer del 2014

Cordialitat, amabilitat i enteniment

Un bon amic, a qui aprecio i escolto atentament, tot i que no coincideixo sovint en les seves anàlisis polítiques, m’ha comentat que troba que el debat del sobiranisme s’està tensant molt i els diferents punts de vista cada cop es distancien més. Tanta és la distància que costa parlar sobre els llocs comuns. És veritat. Tot debat sobre les identitats pot polaritzar  les opinions de tal manera que petites discrepàncies es transformen en de polèmiques airades que alimenten noves opinions aparentment irreconciliables. Quan passa això, cada una de les parts tendeix a acusar l’altra del desencontre i la intransigència. És veure la palla en ull aliè i no la biga en el propi.

Tot debat ha de basar-se en criteris raonats i raonables, però també en l’enteniment. La raó permet fonamentar l’anàlisi de la realitat i el segon incorpora equilibra els sentiments i passions. També cal dialogar amb to amable i cordial, defugint tota altisonància, grolleria o displicència vers les opinions contràries. Tota persona té dret a ser escoltada i tinguda en comte, ja que la veritat no està mai en un únic punt de vista. Mai el debat ha d’enervar els sentiments dels interlocutors o ofendre les seves conviccions. El desacord desitjat és aquell que és cordial, amable i entenimentat.


Perquè que tot això passi cal dialogar. No es poden reclamar les virtuts del diàleg sinó s’inicia el fet dialògic. Si es dialoga cal cercar entendre l’altre i cercar aquells punts en els quals pot haver-hi l’encontre. Per més febles o tènues que semblin aquests punts cal esmerçar temps per trobar-los perquè ells permeten situar de nou el diàleg en un altre estadi. Cal aprendre a dialogar des de la profunda discrepància en el ben entès de que es busca un sortida comunament acceptada. No és fàcil dialogar en moments d’extrema crispació, però cal saber renunciar a la confortabilitat personal per tal d’anar a l’encontre sincer de l’altra deixant en el camí tot allò que pot dificultar la seva trobada. 

dilluns, 3 de febrer del 2014

Catalunya i el poder de les elits extractives

El problema que de Catalunya no és Espanya, sinó amb unes persones que estan instal·lades en els ressorts de l’Estat i des d’allí fer els tripijocs necessaris per mantenir-se en la inèrcia del poder. César Molines diu que aquestes persones conformen l’elit extractiva  segons la terminologia popularitzada per Acemoglu y Robinson. El seu objectiu, no és ni l’interès general ni extrem el guany de les diferents realitats territorials que integren avui Espanya. Les elits extractives són uns àvids captadors de rendes en benefici propi. Res mes. No tenen cap interès general superior. Per això busquen ocupar el polític per controlar el BOE a fi de dominar el mercat bàsicament a través de les empreses regulades (banca, energètiques, constructores i telecomunicacions.

Quan Catalunya demana modificar les regles de joc de l’Estat el que posa en evidència són les contradiccions d’aquesta elit extractiva perquè veu perillar la seva hegemonia. Mentre la classe polític de la cort madrilenya viu per alimentar aquesta elit, que tan mal ha fet al desenvolupament econòmic del país, la revolta catalana reivindica un model de creixement econòmic basat en la riquesa de les iniciatives del emprenedors i no dels voltors de l’especulació financera. El catalanisme política ha pres de nou consciència de que, a més de tenir una personalitat històrica diferenciada amb voluntat d’autogovernar el seu destí, té clar que també patrocina una altra manera d’entendre com gestionar la producció de la riquesa del país. Forma part de la pròpia identitat de Catalunya un model de desenvolupament econòmic que ha nascut, consolidat i prosperat al marge de la protecció del poder polític estatal.


La greu crisi econòmica ha situat aquestes empreses davant la necessitat d’assumir un model d’estat capaç de situar de nou el poder de decisió política en favor dels interessos generals i no en benefici d’uns pocs que han viscut prou bé sota l’ombra de l’estructures de l’Estat. Aquesta pressa de consciència alimenta l’esperit de revolta d’una Catalunya que vol tornar a poder influir directament sobre aquells aspectes de la política general que li afecten directament i sobre aquelles qüestions que són bàsiques en la definició de la seva identitat històrica: la llengua i la cultura. 

diumenge, 2 de febrer del 2014

Lògica polonesa

CPT són unes sigles que molts servidors públics hem patit, és el dit Complement Personal Transitori. Fou molt emprat en els anys 90 del segle passat quan moltes administracions publiques, seguint la moda del moment patrocinada per una coneguda consultora, és llançaren a fer valoracions del lloc de treball i catàlegs de personal. Però ara, en el segon decenni del segle XXI, el CPT és un constructe inventat pel ministre d’Hisenda espanyol seguin les indicacions d’uns economistes científics, tres en concret. Aquest CPT de la modernitat significa Comptes Públics Territorials en l’argot de la moda actual.


L’objectiu del modern CPT, es diu, és arraconar les anomenades Balances Fiscals per errònies i mal calculades. Els economistes científics sostenen que cal un mètode cañí adequat a la idiosincràsia espanyola ja que les Balances Fiscals, tal com fan servir en altres països del món resulten esbiaixades perquè distorsionen la realitat social i ciutadana. ¿Quina és la realitat?. Doncs que Catalunya no està tan mal parada com sostenen els independentistes. El mètode castizo del CPT em recorda a un exercici escola de la “lògica polonesa”. Es tracta d’un mètode de càlcul emprat en algunes calculadores científiques. Aquesta lògica, portada en el seu extrem, aplica el següent principi: a partir d’un resultat desitjat s’identifica el mètode de càlcul que permet arribar al valor obtingut. Així de fàcil. Crec que el CPT té tota la pinta d’haver estat fabricat amb la “lògica polonesa”.

dissabte, 1 de febrer del 2014

Francesc 2.0

Aquesta setmana els ciutadans de Roma s’han trobat amb un immens grafiti en el carrer Borgo Pio en el que es representava el papa Francesc como un super heroi amb una cartera on es pot lligar el mot valors. Aquesta pintada omplí en pocs minuts les xarxes socials i s’estengué per contagi viral per tot el món. Des del seu nomenament el papa es és centre d’atenció mediàtica. El que fa i el que diu ocupa les primeres pàgines dels diaris i dels noticiaris televisius. En el món de la comunicació, és indubtable que Francesc ha esdevingut un personatge que l’opinió pública segueix amb interès.

Un dels canals que més a contribuït a difondre al papa són les xarxes socials. Un estudi sobre la presència del Francesc en la xarxa evidencia que és la persona més cercada en Google mensualment, 1.737.300 cerques i és el nom més esmentat en la xarxa, uns 49 milions de cites. La diferència és important si es comparen les dades amb les dels líders polítics mundials: Barack Obama (1.5 milions de cerques a Google i 38 milions de cites) o Vladimir Putin (246 milions de cerques i 8 milions de cites). Si la comparació es fa en relació a artistes o esportistes, el papa Francesc ocupa el tercer lloc. El primer és per One Direction amb 78 miliones de cites, després el segueix Justin Bieber amb 53 miliones i després ja ve el papa.


L’anàlisi geogràfic per països demostra que Estats Units, amb el 21%, és el país amb més cites del papa, després Argentina amb una 12%, España un 9%, Mèxic un 5% i Brasil un 3%. La projecció mediàtica del papa és tan gran que, fins i tot, la revista musical Rolling Stone li ha dedicat la portada del seu darrer número amb el significatiu títol “Papa Francesc: els temps estan canviant” fent una analogia amb la coneguda cançó de Bob Dylan “The times they are a-changin”. L’encert del papa és dir i fer allò que connecta amb els canvis dels temps. No és cap casualitat, sinó la sintonia d’un home amb les preocupacions i esperances de les persones del seu temps. Per això Francesc mereix avui l’atenció positiva dels medis de comunicació. El seu testimoni està en línia amb allò que la societat espera i la seva empatia natural estableix ponts que arriben al cor de les persones.