La mentida, eina de confrontació política

El Congrés dels diputats comença a viure, en primera persona, l’ús de la mentida com eina de confrontació política. El Parlament català, Ciutadans, principalment, i algun cop el PP, han fet servir dades falses o s’han inventat fets per tal de desacreditar als seus adversaris. Moltes bronques parlamentàries han estat originades per l’ús de falsedats a fi de desacreditar el govern català. Ara, aquesta estratègia s’ha traslladat al parlament espanyol. En la sessió d’investidura els partits de la dreta extrema i de l’extrema dreta han buscat desgastar el pacte PSOE-Unidas Podemos amb el suport d’altres forces polítiques amb gestos grandiloqüents de desaprovació i intervencions pujades de to, generalment fonamentades en dades falses o afirmacions gratuïtes amb l’objectiu de mobilitzar els sentiments dels seus partidaris.

Un exemple d’aquesta situació ha estat l’afirmació de VOX que el 69% dels agressors imputats en violacions siguin estrangers. Aquesta rotunda afirmació de Santiago Abascal és totalment falsa. Les estadístiques oficials sobre el conjunt d'agressions sexuals aporten unes dades que van en sentit contrari. La majoria d’agressors sexuals són de nacionalitat espanyola. Segons dades de el Consell General de Poder Judicial (CGPJ), del total de 2.917 adults condemnats el 2018 per delictes contra la llibertat i indemnitat sexuals, 2.184 eren espanyols i la resta estrangers (un 25,1%). En el cas dels menors, el percentatge era del 23,5%, només 96 estrangers d'un total de 408 condemnats. A més, d'acord amb l'Informe sobre delictes contra la llibertat i identitat sexual a Espanya de 2017 (Ministeri de l'Interior), un 70,1% dels detinguts o investigats per aquests delictes eren espanyols, enfront d'un 29,9% d'estrangers. Abascal mentí i sabia que mentia. La llàstima és que el ministeri fiscal no actuï contra aquestes afirmacions, perquè la protecció parlamentària no ha de prevaldre sobre l’ús d’unes mentides que, al final del seu recorregut, són font d’intolerància i odi.

La veritat ens fa lliures

El govern de l'Estat ha creat una comissió per combatre, segons diu la seva responsable, les mentides que difonen els independentistes en relació al procés i promoure la veritat. I, ves per on, només iniciar la seva singladura publicant una pagina web dues institucions, ajuntament de Barcelona i Futbol Club Barcelona han denunciat que aquesta institució creada per combatre les mentides ha dit dues mentides al fer servir el nom d'aquestes dues entitats sense el seu permís. De traca i mocador. Quina ironia, els defensors de la veritat son els primers en mentir. 

Els ciutadans estem totalment indefensos contra les mentides. Fins el punt que apareix el dubte generalitzat sobre la veracitat de moltes notícies. Davant la impunitat d'alterar la veritat a fi de manipular l'opinió pública, ¿quina defensa tenim dels ciutadans? Que podem fer davant campanyes ben organitzades per difondre mentides, o veritats parcials, com si fossin veritats plenes. Amb aquesta sospita generalitzada la indefensió és molt gran i provoca cert desassossec perquè no hi ha motius d'esperança que la situació pugui millorar. No vull ser pessimista i pensar que no es pot fer res de res perquè això és el que volen els gestor del sistema. Aquest necessita alimentar la creença que no hi ha res a fer i acceptar resignadament aquesta situació. Però cal combatre tota mena de resignació i organitzar la resistència a favor de la veritat. Perquè sabem que en la defensa de la veritat ens hi juguem la nostra dignitat.

La mentida com estratègia política

Hi ha una dita, que diu «La primera víctima quan arriba la guerra és la veritat». Aquesta frase, atribuïda al senador nord-americà Hiram Johnson el 1917, fou pronunciada fa gairebé cent anys durant la Primera Guerra Mundial. Ara vivim una situació que, no és una guerra de confrontació armada, per la qual cosa podríem matissar la dita amb “la primera víctima quan arriba un conflicte és la veritat”. Penso que això és el que està succeint ara al nostre país. Durant aquests dies s’han dit mentides de l’alçada d’un campanar.

De totes les mentides d’aquests dies, voldria retenir la insistent afirmació del ministre d’afers exteriors de l’Estat de que a Catalunya no s’ensenya prou el castellà o aquella altra de que en algunes escoles s’ensenya a odiar Espanya. Són mentides greus. Gravíssimes. Qui les escampa són moralment condemnables perquè falsegen la veritat per treure’n un rèdit personal. Però també tenen una greu responsabilitat política perquè, per tal d’arreplegar vots, fomenten l’odi en lloc d’entesa. Amb odi no es resolen els conflictes, ans al contrari se’ls porten per viaranys de difícil reconducció. L’odi enfosqueix la raó i impedeix donar resposta a la intel·ligent pregunta del poeta Antonio Machado “¿La teva veritat? no, la veritat; vine amb mi a buscar-la”.

Fer de la mentida veritat

Darrerament es parla molt de la postveritat, nou concepte que serveix per explicar la vella costum de mentir però fent-ho d’una manera que sembli que es diu la veritat. La mentida i la manipulació estan ben presents en la nostra societat i alguns polítics n’han fet un estendard. La postveritat ha estat possible, en part, gràcies a la rapidesa de transmissió de la informació a través de les xarxes socials. L’aparició de les xarxes socials ha canviat substancialment el mateix sentit de la informació. Abans, aquesta circulava lentament a través del mitjans de comunicació i el seu objectiu bàsic era contribuir a formar la consciència crítica de la ciutadania. Ara, no. Les xarxes socials, més que transmetre informació per l’educació del civisme o de la capacitat crítica dels ciutadans, el que persegueix és transmetre creences. Moltes persones consumeixen les creences que els proporciona constantment les xarxes socials. Allò que es diu en les xarxes mereix ser elevat a la categoria de veritat sense cap verificació o sospita.

El receptor, pròpiament es podria parlar de consumidor de les xarxes socials, rep una informació que és integrada com a creença i assumida com a veritat, sense cap mena de contrast. La postveritat s’alimenta i alimenta aquesta estratègia. Molts individus del temps postmodern, en lloc de la raó per identificar la veritat, accepten plàcidament tot allò que li proporcionen les xarxes socials gratuïtes que li mereixen, més o menys confiança. El populisme polític coneixedor d’aquest fet se n’aprofita per construir percepcions de la veritat a partir de mentides. Manipulació a favor dels seus interessos mai confessats. Aquest populisme juga amb avantatja perquè sap que molts individus no són massa primmirats alhora de contrastar la informació rebuda. En general, se la creuen i res mes. Al final, les xarxes socials s’inunden de falses notícies, informacions falsificades i mentides cegudes com a veritats.

Mentides polítiques

He trobat interessant la recent iniciativa dels promotors de la pàgina web El Mentirómetro. Es tracta d’una plataforma amb voluntat de documentar les falsedats que afirmen els polítics. La web, creada i gestionada per un equip tècnic i investigador, pretén ser una base de dades de les mentides que habitualment diuen els polítics. És un brillant iniciativa perquè aquesta base de dades és un bon instrument per combatre la manipulació de la memòria que sovint utilitza alguns dels nostres polítics. La idea de crear aquesta plataforma va sorgir a partir de The Obameter, web que mesura el grau d’acompliment de les promeses del president dels Estats Units, Barack Obama, i a partir del Morsimeter que fou creada a Egipte per comptabilitzar les promeses del deposat Mohamed Mursi.

La mentida és una de les grans temptacions dels polítics. Molts consideren que el temps fa desmemoriats als ciutadans i noves mentides poden confondre la seva memòria. Els cristians estem cridats a ser testimonis de la veritat i no de la mentida. A Siràcida 7,13 es llegeix “no vulguis mentir en cap ocasió, que de la mentida no en surt res de bo”. Varis salms, de forma més explícita alerten als governants contra el perill de dir falsetats. El salm 10,7 es diu “té la boca plena de malediccions, d'enganys i violència; amaga sota la llengua conjurs i maleficis”, i el 37,30 diu “el just té als llavis la saviesa, la seva boca diu la veritat”. La mentida o l’engany no poden ser moneda d’ús en la política. Qui diu mentides mostra la pobresa del seu cor, “tot el que es diuen els uns als altres és mentida, fruit de llavis aduladors i d'un cor fals” Sl 12,3. En un altre lloc ens alerta de que “si un governant escolta les mentides farà que els súbdits es tornin dolents”  Pr 29,12 mentre que el profeta Jeremies advertia “la seva llengua, com un arc, tira mentides, amb falsedats es fan amos del país, passen de fer mal a fer més mal, i a mi no em coneixen. Ho dic jo, el Senyor” (Jr 9,2).

Els politics haurien de ser amants de la veritat. En aquest sentit, són útils les paraules del salm 141,3 “posa'm, Senyor, una guarda a la boca, posa sentinelles a la porta dels meus llavis” per tal de no dir mentides o com diu el salm 34,14 “guarda't la llengua del mal, que no diguin res de fals els teus llavis”.

La mentida en l’espai públic

Diversos esdeveniments d'aquests dies han tornat a posar en el centre de qualsevol reflexió assenyada el valor de la veritat o de la mentida en l'espai públic. La gestió de la crisi Japonesa, per exemple, demostra la conveniència de dir la veritat, fins i tot en els moments difícils. Gràcies a la veritat la societat japonesa està vivim la greu crisi del tsunami i de les centrals nuclears amb gran civisme. Dir la veritat serveix per ordenar el comportament social. No obstant això, existeixen exemples que, actuant en sentit contrari, mostren com la mentida confon i distorsiona l'espai social.

Dos fets recents apunten en aquesta direcció. Ambdós tenen una característica comuna els mentiders són institucions o persones que, per coherència interna, haurien d'estar allunyades de l’ús de la mentida. El fet que la COPE, l’emissora de la Conferència Episcopal espanyola, escampi sospites contra el Barça per l'ús de substàncies estimulants per part dels seus jugadors o que una persona amb alta responsabilitat política hagués modificat la seva titulació acadèmica, com ja feu abans una altra persona pública, posa en evidència la feblesa de la condició humana i la seva vulnerabilitat de fer servir la mentida en benefici propi.

La mentida està bastant instal·lada en la nostra societat. Veritat i mentida es confonen i això altera la possibilitat dels individus de formar-se un judici recte sobre la realitat. Per a l'Església catòlica la mentida és un comportament en si mateix desordenat. A aquest nivell se situa la mentida i la maledicència. Segons el catecisme la llei natural expressa el sentit moral original que permet a l'home destriar mitjançant la raó el que són el bé i el mal, la veritat i la mentida. Els seguidors de Crist, diu el catecisme, han de “rebutjar la mentida” (Ef 4, 25), han de “rebutjar tota malícia i tot engany, hipocresies, enveges i tota classe de maledicències” (1 Pe 2, 1). La condemna de la mentida és contundent: “la mentida consisteix a dir falsedat amb intenció d'enganyar” (sant Agustí, mend. 4, 5).

La mentida és l'ofensa més directa contra la veritat. Mentir és parlar o obrar contra la veritat per induir a error al que té el dret de conèixer-la. Lesionant la relació de l'home amb la veritat i amb el proïsme, la mentida ofèn el vincle fonamental de l'home i de la seva paraula amb el Senyor. És evident que existeix una gradació entre la mentida i els seus efectes, així com la importància d'aquella segons la seva intensitat. Així ho puntualitza el propi catecisme en reconèixer “la gravetat de la mentida es mesura segons la naturalesa de la veritat que deforma, segons les circumstàncies, les intencions del que la comet, i els danys patits pels quals resulten perjudicats. Si la mentida en si només constitueix un pecat venial, no obstant això arriba a ser mortal quan lesiona greument les virtuts de la justícia i la caritat·”. Això podria enriquir-se amb un matís, la incoherència i sospita que pot alimentar la mentida segons qui sigui qui la usi, doncs pot aixecar la sospita que en lloc de ser un fet puntual pugui ser una pràctica habitual. Si això fos així el dubte sobre la veritat i la mentida seria certa. De tal manera que, tal com diu el catecisme, “la intenció deliberada d'induir al proïsme a error mitjançant paraules contràries a la veritat constitueix una falta contra la justícia i la caritat (...) la mentida, per ser una violació de la virtut de la veracitat, és una veritable violència feta als altres. Atempta contra ells en la seva capacitat de conèixer, que és la condició de tot judici i de tota decisió (...) la mentida és funesta per a tota societat: soscava la confiança entre els homes i trenca el teixit de les relacions socials”. És evident que cal promoure una reflexió sobre el lloc de la mentida en l’espai públic. Igual això serveix, ¿per què no? per adonar-nos que cal adoptar un codi deontològic per l’àmbit públic.