El cristianisme, una proposta de salvació

Els estudis sociològics demostren que les persones tenen creences però poques pràctiques religioses. Pot ser caldria matissar l’observació: hi ha menys pràctiques religioses de les considerades tradicionals. La fe segueix present en el cor de moltes persones i s’expressa per nous canals i amb nous signes; alguns propers al que podrien considerar simbologia religiosa però d’altres són propostes de noves significacions. La nova religiositat explorar expressar-se a partir d’un univers de signes reformulats per ser comprensius a les persones d’avui. Junt amb el manteniment de la simbologia tradicional s’incorporen signes que donen una nova significació a l’experiència creient. És un procés de recerca i experimentació; d’obertura i de diàleg amb les noves realitats socials. Però no tothom ho entén així. Alguns sectors del catolicisme tancat no vol dialogar la seva creença amb la cultura del seu temps com feu en el seu moment Pau de Tars. Els incomoda dialogar amb les noves realitats socials i assumir noves formes d’expressar la creença avui.

En lloc de proposar caminar a les palpentes per cercar a Déu quan es deixa trobar, aquells sectors del catolicisme proposen una refundació del Levític. Es tractar de regular la vida cristiana sobre la base de prohibicions i reduir la llibertat responsable de la persona a la mínima expressió. El retorn del Levític és una visió mortificadora de la vida cristiana que s’afegeix al fet de viure amb totes les dificultats que això comporta. La fe no es proposada com un alliberament sinó com una carga feixuga. De tal manera que l’experiència creient es converteix en els seguiment de normes d’un comprensió moralitzadora de la fe. Aquest moviments eclesials són antropològicament pessimistes.

Aquesta visió pessimista present en determinants sectors de l’Església catòlica impedeix atendre adequadament les demandes d’esperança que emergeixen en la societat. Les persones ara, com abans, necessiten respostes que donin sentit a la seva existència. Moltes persones reclamen anuncis clars de camins salvació teixits a partir de viure amb esperança. Aquests són els reptes d’avui: oferir a la humanitat en recerca un sentit i una simbologia capaç d’omplir de sentit la vida. La invitació del Ressuscitat és acompanyar a la humanitat en el seu caminar com ho feu amb els deixebles d’Emmaús. Es un caminar segur cap el Regne de Déu que es comença a construir cada dia amb el convenciment de que la resurrecció del Crist salva. Però cal explicar això de forma vivencial per no construir una nova retòrica de la salvació. Cal transmetre sentiments de salvació que siguin una invitació a seguir el camí de Jesús. No hi espai pel pessimisme antropològic que avui domina en molts indrets de l’Església catòlica. Tampoc hi ha espai pel bonisme infundat. Simplement, cal oferir relats d’experiències de salvació que alimentin l’esperança.

La centralitat de Crist

El papa Francesc tancà ahir l’any de la fe. En la seva homilia, comentant l’Evangeli del diumenge, insistí en la centralitat de Crist en l’experiència cristiana. Crist és centre de tot el poble de Déu. L’individu, en la seva recerca del seu sentit, s’apropa a l’experiència de Déu. Però aquest esdevé comprensible a través de l’encontre de Jesús. És ell qui fa possible entendre qui és Déu i com actua a favor de la humanitat. Jesucrist ens mostra un Déu que es fa proper i que accepta  acompanyar les persones en el seu caminar per la vida. Amb l’encarnació, Déu es fa amor per l’individu i Crist és el seu germà. La reflexió feta pel papa Francesc enllaça amb els comentaris que vaig escoltar ahir a mossèn Francesc Romeu a la parròquia de Santa Maria del Taulat.

A partir de la centralitat de Jesús trobem la identitat com a poble més enllà de les expectatives individuals. Perquè la fraternitat proposada pel Crist ens uneix als individus en una sola comunitat que transcendeix les individualitats. Aquell, amb la seva vida, mort i resurrecció, es situa en el centre de la història de la humanitat , i també el centre de la història de tota persona. El papa Francesc diu que “a ell podem referir les alegries i les esperances, les tristeses i les angoixes que entreteixeixen la nostra vida. Quan Jesús és el centre , fins i tot els moments més foscos de la nostra existència s'il·luminen, i ens dóna esperança, com li va passar al bon lladre en l'Evangeli”. Aquell que es trobava clavat en creu al costat de Jesús.

Davant la provocació del poble, de les autoritats i dels soldats que increpen a Jesús clavat en creu incitant-lo a salvar-se, “si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix” (Lc 23,36). Però Jesús assumeix la seva mort perquè la salvació no és una resposta individual sinó una invitació a viure-la de forma col·lectiva. Per això, Jesús l’estén, en un últim diàleg al lladre que mostra penediment i demana “Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne” (Lc 23,42). La resposta de Jesús és “t'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradí” (Lc 23,43). La promesa de Jesús al bon lladre ens dóna una gran esperança perquè eixampla l’abast de la salvació a una proposta universal. Tothom n’és beneficiari i qualsevol persona s’apropa a la salvació a partir del descobriment de la centralitat de Jesús en tots els aspectes de la vida. Qualsevol persona pot fer el mateix reconeixement del bon lladre si descobreix el paper que Jesús pot jugar en el discerniment personal del camí de la salvació.