La peregrinació a la Meca com a fusió d’altres costums

La peregrinació a la Meca, l’anomenat hajj, és un dels cinc pilars fonamentals de l’islam. Tot musulmà, si la salut i les possibilitats econòmiques ho permet, ha de d’acomplir amb el rituals de la peregrinació a la Meca, al menys un cop a la seva vida. Aquesta tradició musulmana és la transformació d’altres costums existents en la península Aràbiga abans de l’islam. Segons els relats musulmans abans de Muhammad existien dos ritus diferents que feien els habitants de la Meca entorn a l’edifici de la Kaaba i que l'islam els va unificar en un sol. Un d'ells era el umrah. Es tractava de ritual per demanar pluja que consistia en girar al voltant de la pedra negra. L'altre ritual era propi dels beduïns, es tractava del pelegrinatge hajj que feien al indret de Mina al peu de la muntanya Arafat on oferien un sacrifici. Els que participaven en aquests rituals feien coses molt semblants a les que es fan avui en dia en el pelegrinatge a la Meca. Els pelegrins també es posaven unes vestimentes rituals i s'afaitaven el crani per tal d'entrar en l'estat de sacralització. A més de fer unes voltes entorn de la Kaaba, els pelegrins pre-islàmics també es desplaçaven a la plana al peu de la muntanya Arafat on feien altres ritus totalment desconeguts avui. 

Amb l'aparició de l'islam tots aquests ritus s’unificaren i adquiriren un altre sentit. Una de les primeres disposicions atribuïbles a Muhammad per consolidar l’islam fou l’obligació del pelegrinatge anual a la Meca. Aquesta iniciativa pretenia ancorar l'islam al territori de la península Aràbiga. Segons sembla, sempre seguint el que diu la tradició islàmica de la seva història, el mateix Muhammad, que en aquells dies vivia a Medina, hauria realitzat un pelegrinatge amb sacrifici a la Meca l'any 629 i hauria ordenat a Abu Bakr, qui seria el primer califa, peregrinar l'any següent, l'any 630. Un any després, març de 631, Muhammad comunicà haver rebut per revelació d’Al·là la prescripció d'instituir el dia del pelegrinatge major. A l'any següent, 632, es va organitzar un gran pelegrinatge encapçalada pel mateix Muhammad per tal d'evidenciar la santedat dels llocs de la Meca. Va ser l'última vegada que Muhammad va estar a la Meca, ja que segons diu la tradició va morir poc temps després. Per això es considera aquest pelegrinatge com la "peregrinació de l'adéu".

Antecedents de l’islam 30. Temps de jahiliyyah

No es tenen gaires notícies del que passava a la península Aràbiga pre-islàmica. Hi ha un buit en la història del poble àrab abans del sorgiment de l'Islam entorn de l'any 630. El coneixement d'aquesta història és feble. Els historiadors ho justifiquen per l'escassa exploració arqueològica de la zona i les poques fonts escrites accessibles, bàsicament inscripcions i monedes de la zona de la Aràbia meridional. L'únic material directe disponible prové de fonts escrites per altres cultures, tradicions o zones geogràfiques veïnes: egípcies, gregues, romanes, etc., el que els especialistes anomenen protohistòria. Una altra font d'informació és el que prové de la tradició oral fixada més tard per escrit pels pensadors àrabs de l'època islàmica. L'interès de conèixer el que passava a la península aràbiga abans de l'Islam és important per conèixer quin era el context en què va aparèixer l'Islam.

Els primers historiadors musulmans expliquen que la humanitat al principi era monoteista. Després, amb el transcórrer del temps, es va anar apartant del culte al Déu únic introduït per Ibrahim (Abraham) caient en el paganisme. Els àrabs sucumbiren  a les temptacions del paganisme. Els primers teòlegs de l'islam utilitzaren el suposat paganisme de la societat pre-islàmica per argumentar la importància històrica de Muhammad a retornar la humanitat cap a Déu. Taqi ad Din Ahmad ibn Taymiyyah més conegut com ibn Taymiyyah (1263-1328) potser va ser el primer teòleg a assenyalar la importància del politeisme en la societat pre-islàmica. Segons l'univers musulmà eren temps dominats jahiliyyah, temps d'ignorància de la direcció divina. Per l'islam abans de Muhammad la humanitat estava submergida en una gran barbàrie per haver abandonat a Déu, eren moments de foscor. Però la realitat, no era tal com explica la mateixa tradició islàmica.

Antecedents de l’islam 29. Els Beduins II

Per la seva tipus de vida, les tribus beduïnes van desenvolupar una visió particular de la vida molt diferent de la resta de tribus àrabs de costums sedentàries. La seva activitat primària era el pasturatge i la ramaderia bàsicament d'ovelles, cabres i dromedaris, encara que va haver alguns beduïns que, amb el pas del temps esdevenir sedentaris a dedicar-se a l'agricultura en les zones perifèriques del desert aprofitant la poca aigua existent. La criança de dromedaris era una de les principals activitats dels beduïns. La seva resistència i capacitat de càrrega els feia molt útils per a les activitats comercials, a més de proporcionar-los llet, carn i llana.

Els beduïns veneraven pedres, arbres, astres, dimonis i certs déus o ídols molts dels quals eren venerats a la Meca. Els beduïns, es compta, van acceptar de seguida els ensenyaments de Muhammad i es van fer musulmans amb més fervor que la resta dels àrabs. Els beduïns van ser molt importants en el desenvolupament religiós i polític de l'islam. La seva força, agressivitat i tàctiques de combat van ser molt útils per al triomf de l'islam sobre els grans imperis sedentaris veïns. Els beduïns van portar de generació en generació el record dels seus orígens, recordo que van mitificar com una idíl·lica època primitiva.

Antecedents de l'islam 28. Els beduins I

L’islam no pot entendre’s sense comprendre el paper que els beduïns han tingut en la configuració de l’univers àrab. Els beduïns són un grup singular dins del poble àrab perquè, per ser nòmades, no van crear mai unes estructures polítiques definides. El nom beduí prové de l'idioma àrab bedaui o badawi, que significa habitant del desert. Amb aquest terme es designava a les persones que habitaven el desert sense un lloc fix on residir. Els beduïns van ser els àrabs nòmades, originaris de la península Aràbiga, que van habitar en els deserts d'Aràbia Saudita, Síria, Jordània, l'Iraq i Israel. Al segle VII, amb les conquestes àrabs, es van expandir pel nord d'Àfrica, des d'Egipte fins al Marroc.

Els costums d'aquest grup d'àrabs eren molt diferents a les observades en els regnes amb els quals compartien el gran territori de la península Aràbiga. Els beduïns parlaven diversos dialectes, posseïen una cultura diferenciada i una estructura social específica. La societat beduïna estava organitzada per vincles de sang. Les lleialtats estaven jerarquitzades a partir del grau de parentiu dels individus. Un individu vivia en família on es trobaven els pares, els germans i germanes, els cònjuges i els fills. Aquest era el primer nivell de vinculació estructurant de la societat beduïna. A continuació hi havia una concepció més àmplia de la família: oncles, cosins, etc ... Tota la parentela àmplia constituïa el clan. Diversos clans constituïen una tribu. En general, la tribu tenen un ancestre comú. Les tribus podien agrupar-se en federacions tribals, però també poden estar enfrontades per disputes ancestrals.

Un individu estava afectat per tot allò que li succeïa a la seva família i tribu. Els vincles creaven un complex sistema d'autoajuda i de responsabilitat compartida. A més, les relacions entre els individus estaven codificades per codis tribals que havien de complir per igual per tots els membres del grup. La dimensió d'aquestes associacions de vincles era variada. Cada clan, tribu o confederació reconeixia a sobre l'autoritat d'una figura anomenada xeic (xeic). Aquest concepte ha evolucionat amb el temps donant-li significació política, quan en origen la legitimitat del xeic es basava en la seva saviesa.

Antecedents de l’Islam 26. Waraq, un judeonatzaré?

En els hadits de la Sunna hi ha algunes referències que mostren la trobada de l’islam amb els judeonatzarens. En els hadits s’esmenta a un personatge Waraqa ibn Nawfal presentat com a cosí de  la Khadija, la primera dona de Muhàmmad. Warawa era un sacerdot judeonatzaré prou coneixedor dels evangelis. En la compilació dels hadits feta per al Bukhâri es diu que que “el sacerdot Waraqa escrivia el llibre àrab. Ell escrivia de l’evangeli en àrab tot quant Déu volía que escrivís”. El més sorprenen en la compilació de Bukhâri és que es diu que al morir Waraqa la revelació a Muhàmmad es va interrompre durant un periode de tres anys.

Els experts consideren que Waraqa era un sacerdot judeonatzaré responsable d’una comunitat àrab dins de la tribu dels quraix, a la qual pertanyia Muhàmmad. Aquest sacerdot era una persona erudita i prou coneixedora dels textos sagrats que els transcrivia en hebreu o àrab. Sembla que Waraqa instruïa als àrabs en la fe dels judeonatzarens. Al Bukhâri explica que quan Mohàmmed tingué unes convulsions i escoltà les veus de la primera revelació la seva dona el portà a veure a Waraqa i aquest confessà que patia el mateix fenomen. Alguns erudits sostenen que Waraqa veié en Muhàmmad un continuador de les seves creences i dels seu treball divulgador i doctrinal entre els àrabs.

En els hadits s’esmenta que Waraqa “transcrivia de l’Evangeli el que Déu volia” aquest fet podria indicar Waraqa estava composant un leccionari o recitat devocional adaptat als àrabs, adaptant el que ell considerava adaptable de l’Evangli. Sorprenentmen, el terme “al Corà” significa recitat o leccionari. En el propi Alcorà s’esmenta que existeix un Alcorà àrab (12,2;43,3) i un Alcorà estranger (41,44). Alguns experts islamòlegs consideren que aquestes coincidències donen que pensar. 

Antecedents de l’Islam 25. El Messies no torna

Un cop els immigrants, natzarens i àrabs, entraren a Jerusalem emprengueren ràpidament la tasca de reconstrucció del Temple a partir de les ruïnes que havien quedat després de les guerres judeo-cristianes. Un testimoni d’aquests primers moments, Teodor, relata l’escena: “immediatament corrents arribaren al lloc anomenat Capitol [l’esplanada del temple]. Portaven homes amb ells, alguns per la força, altres voluntàriament, per netejar aquest lloc i construir aquesta maleïda cosa per la seva pregària, que ells anomenen un midzgitha”. Els immigrants començaren a iniciar les obres sense esperar que Oman, el cap militar àrab arribés a Jerusalem. No ho feu fins l’any 638. Mentrestant, la reconstrucció anava avançant. En un document, anomenat els Secrets del Rabi Ben Yohai, escrit a mitjans del segle VIII, s’explicava la iniciativa de reparar els desperfectes del Temple reconstruint-lo seguint les pautes del model original. Es construí un gran cub de pedra, marbre i fusta que tenia les dimensions que hauria tingut l’estança original denominada Sant dels Sants.

Després d’haver reconstruït parcialment el Temple els natzarens i els seus aliats àrabs esperaven el retorn del Messies. Però aquest no arribà mai i això creà tensions entre la coalició d’immigrants, especialment entre els seus dirigents, al veure frustrada la seva pretensió de dirigir el regne del Messies Jesús. L’any 640, els líders àrabs, arribaren a la conclusió definitiva que el Messies no tornaria. La qual cosa significava que els àrabs no constituïen un poble escollit i que els natzarens els havien enganyat. De sobte, els mestres natzarens foren considerats lladres i traïdors que havien enredat durant 40 anys als àrabs amb promeses falses, esforç, exili, sacrificis, guerres i nombrosos infortunis. La antiga umma entrà en crisi. Els àrabs tenien clar que era el moment de desfer-se del natzarens perquè les seves promeses ni els havia dut el Messies ni podien oferir-los cap regne. No obstant, no tot estava perdut.

D’aquesta derrota o incompliment de les expectatives els àrabs descobriren que podien conquerir, en profit seu exclusivament, el regne romà d’Orient. Així, l’any 640, el califa Omar, aprofitant la feblesa de l’emperador romà d’Orient Heràclit, conquerir l’Orient Mig en benefici dels àrabs. Així començà l’expansió militar i política dels àrabs per tot l’Orient Mig. Mentre es produïa això, el califa Omar eliminà els líders religiosos natzarens i situà només a àrabs al front dels territoris que anava conquerint. Avia nascut l’imperi àrab. Caldria esperar poc més de cent anys perquè aquest domini militar-política estigués fonamentat sobre una doctrina sòlida.

Antecedents de l’Islam 24. Nova conquesta de Jerusalem, tot esperant el Messies

La tradició islàmic conte que a la mort d’Abu Bakr, primer successor de Muhàmmad, fou succeït per Omar. Aquest nou líder dirigí l’exèrcit i guià la comunitat àrab sempre sota la tutela dels natzarens. Alguns estudioses afirmen que Muhàmmad no hauria mort realment l’any 632 sinó l’any 634 i que el seu successor fou Omar, mentre que Abu Bakr hauria estat només un general sense haver arribat a tenir la consideració de califa. Mentrestant, l’afebliment polític de l’emperador romà de l’orient, Heracli, per les seves campanyes enfront dels perses, i castigat el seu poble per una sèrie d’epidèmies entre el segle VI i VII, facilità que el grup de natzarens i àrabs de Medina retornessis a Síria. En aquest país s’havien quedat un grup de natzarens i quraixites que no havien volgut emigrar deu anys enrere. 

 L’arribada a Síria dels emigrants, ara envoltats de prestigi, contribuí a un canvi d’escenari que afavorí l’adhesió dels natzarens i àrabs sirians, i tots plegats començaren la reconquesta d’aquest país als bizantins fins aquells moments potencia dominadora d’aquest territori. L’any 636 Síria quedà lliure del domini bizantí. Enfortits per la reconquesta de Síria, els anomenats emigrants, aliança de natzarens i àrabs, decidiren progressar militarment cap a Palestina i Jerusalem. Novament, Jerusalem era el gran objectiu. L’any 634 els àrabs acamparen entre Betlem i Jerusalem per començar el setge d’aquesta ciutat. Entre els anys 635 i 638, probablement el 637, la ciutat de Jerusalem es rendí al grup dels emigrants. Ara sí, un cop els emigrants prengueren el poder de Jerusalem, semblava que podien realitzar el seu gran projecte: reconstruir el temple i preparar el retorn del Messies.

Antecedents de l’Islam 23. Jacob Didascalie parla de Muhàmmad

La crònica del bisbe Sebeos és, juntament amb la Doctrina Jacobi i els escrits de Teòfanes, els pocs documents contemporanis a Muhàmmad que parlen sobre ell. Menys rigor històric tenen les cròniques musulmanes sobre Muhàmmad perquè estan escrites un o dos segles després de la seva existència. La Doctrina Jacobi o Jacob Didascalie és un llibre cristià dirigit als jueus rabíniques, escrit en grec a Cartago abans de 640. El passatge concret on s’esmenta a Muhàmmad (16.209 V) és una llarga cita d’origen rabínic on es reprodueix un extracte d’una carta d’un tal Abrham, jueu resident a Cesarea, el seu germà anomenat Justus. Aquesta última cita Jacob, el presumpte autor del llibre - un autor que sembla reproduir exactament. El passatge comença amb l'anunci de la mort del bizantí Patrici l’any 634, i després comenta que "es va dir que havia aparegut el Profeta, venint amb els sarraïns, i va proclamar el Messies que havia de  venir. Havent arribat a Sykamine, em vaig aturar  un ancià molt versat en les Escriptures i va dir: Què em dius del Profeta va aparèixer amb els sarraïns? Ell va respondre amb un profund sospir: És fals,  ja que els profetes no vénen armats amb espasa i carro ...I jo, Abraamès, després d'haver portat a la investigació, que vaig aprendre dels que l’havien conegut que no troben en ell res d'autèntic en aquest pretès profeta: és només una qüestió de vessament de sang dels homes. També va dir ell té les claus del Paradís, això que és increïble ".

Muhàmmad morí sense veure la conquesta de la terra santa promesa pels natzarens. Probablement morí a Medina entre la batalla de Mu’tah (629) i la batalla de Gaza (634). La tradició musulmana situa la data de la seva mort a l’any 632. Després de la seva mort el comandament de les tropes fou confiat a un dels seus generals Abu Bakr (probablement un competidor de Muhàmmad i d’Omar, el que serà un futur califa). Les tradicions musulmanes són sorprenentment pocs eloqüents sobre el que fou el primer califa. No hi ha referències sobre Abu Bakar abans del segle VIII. Mentrestant els líders religiosos natzarens seguien exercint la seva autoritat i continuaven el treball d’adoctrinament i de confluència de les tribus àrabs en un projecte unificat. Sorprenentment el record de Muhàmmad es perdé ràpidament. El suposat primer califa, Abu Bakr morí a Medina l’any 634, tot i que és una data poc segura.

Antecedents de l’Islam 22. La crònica de Sebeos

L’arribada dels emigrant exiliats a Yathrib enforteix la comunitat dels natzarens que ja existia en aquest oasis i obliga a establir unes regles de convivència entre les diferents comunitats. Això queda reflectit en l’anomenada Carta de Medina. Des de Yathrib (Medina) es començà a predicar a les tribus àrabs veïnes el retorn del Messies a Jerusalem. Paulatinament, les promeses messiàniques guanyaren més adeptes entre aquestes tribus. El grup de natzarens i àrabs arribà a ser prou fort per sotmetre per la força a altres tribus. Segons la història dels musulmans escrita per Ibn Ishaq es comenta l'oposició de les tribus àrabs controlades per dones davant les imposicions dels natzarens. Aquest fet denota la importància i la situació real de les dones en l'Aràbia cristianitzada d’aquell temps.

Hi ha altres fonts històriques, molt  menys conegudes, sobre els esdeveniments contemporanis succeïts a Yathrib on s’esmenta la predicació d’un líder anomenat Muhàmmad. Es tracta de la crònica Historia d’Heracli escrita per Sebeos, bisbe armeni i historiador, que freqüentà la cort de Cosroes II de Pèrsia. Aquest bisbe esmenta en el capítol XXX de la seva crònica la trobada que tingueren un jueus rabínics arribats a Yathrib entre 625 i 627 amb Muhàmmad. Sebeos explica aquest fet amb les següents paraules: "En aquells dies, hi havia un ismaelita [àrab] anomenat Mahmet, un comerciant. Es va presentar a aquests segons el ordenat per Déu com un predicador, com el camí de la veritat, i va aprendre a conèixer el Déu d'Abraham, perquè ell estava molt ben educat i dominava la de Moisès ... [Mahmet, dirigint-se als àrabs cristianitzats] digué: En un jurament, Déu va prometre a aquest país [la terra promesa] a Abraham i a la seva descendència (...) Ara, vosaltres sou els fills d'Abraham i Déu realitza en vosaltres la promesa feta a Abraham i la seva descendència. Estimeu només el Déu d'Abraham [rebutja la visió trinitària i cristiana  de Déu], aneu a prendre possessió del vostre territori que Déu donà al vostre pare Abraham” Aquesta crònica acaba comentant la guerra civil àrab i l’ascensió política de Muawiya. 

Antecedents de l’Islam 21. L’emigració a Yathrib

Un nou fet històric torna a donar un impuls al projecte messiànic del grup dels natzarens i àrabs. Durant la llarga guerra que enfrontava a l’emperador romà d’Orient, Heracli, amb els perses, l’any 620 es produí una important contraofensiva de l’exèrcit romà. En poc temps aquests ocuparen els territoris del nord de Síria. Aquesta circumstància fou percebuda com un perill per aquelles natzarens i àrabs quraixites que aliats amb els perses havien intentat conquerir Jerusalem sota el comandament del general persa Romizanés. La por a una possible represàlia dels romans contra els natzarens i els àrabs en general fou origen d’una important tensió entre els que havien anat a conquerir Jerusalem i els que s’havien quedat a Síria sense aliar-se amb les tropes perses. Per evitar represàlies i conflictes que poguessin afectar afectessin al comerç de les caravanes, aquests últims convencen als primers a deixar Síria, a fugir a un altre indret ben lluny de les tropes bizantines.

El lloc destí fou Yathrib, una ciutat oasis del desert d’Aràbia on s’havien establert, des de feia força temps una important comunitat natzarena. Els membres d’aquest grup de la umma natzarena-àrab foren denominats emigrants, muhajirun en àrab. L’indret de Yathrib fou rebatejat com a Môdin, que en llegua àrab és Medina, el mateix nom que la ciutat on hi hagué la insurrecció jueva dels Macabeus en el segle II abans de Crist, “Tot just acabava de pronunciar aquestes paraules, quan un jueu, complint les ordres del rei, es va acostar davant de tothom a oferir un sacrifici sobre l'altar de Modín” (1er Macabeus 2,23). 

Antecedents de l’Islam 20. Un líder àrab jove anomenat Muhàmmad

Dins de la nova aliança entre els natzarens i els àrabs a Síria sobresurt un líder àrab que es conegut amb el nom (sobrenom) de Muhàmmad. Un dels significats d’aquest nom és el de beneit. Aquest nom, sense vocals, es troba molts cops en la Bíblia. Per exemple, surt en el salm 118 verset 26 “Beneït el qui ve en nom del Senyor” que traduït a l’àrab és Muhàmmad rasul allah. Una altra interpretació del nom la dóna  l’arabista E.M. Gallez que considera que el sentit del nom és “l’home de les predileccions (de Déu)” o “l’home que vol complaure a Déu”. Significats que provindrien del sobrenom donat al profeta Daniel: “quan començaves les teves súpliques, Déu ha donat una resposta, i jo he vingut per anunciar-te-la, perquè tu ets el seu preferit. Estigues atent al que et diré i entendràs la visió:“Han de passar setanta setmanes d’anys en la vida del teu poble i de la teva ciutat santa per a posar fi a la infidelitat, cancel·lar el pecat i expiar la culpa; llavors arribarà la bondat eterna, es compliran la visió i la profecia i serà ungit el Sant dels sants” (Dn 9,23-24). La tradició àrab considera que Daniel seria el darrer profeta jueu i el que anuncià l’adveniment del messies. La identificació de Muhàmmed amb Daniel era perfecta: el gran guerrer que farà possible el retorn del Messies alliberador.

¿Qui era aquest líder àrab identificat com Muhàmmad? La història no aporta cap dada certa sobre ell ni sobre quin era el seu nom real. Tot el que se sap sobre ell és el que la pròpia tradició àrab, escrita una segle o més enllà dels fets que vol comentar, diu sobre ell. No se sap exactament quin any va néixer. Aquest líder àrab conegut amb el nom de Muhàmmad deuria néixer a la fi del segle VI dins de la tribu dels Quraixites localitzats a l’entorn de la ciutat siriana de Latakia. Podria haver estat un àrab convertit al cristianisme o pertànyer a una família àrab molt relacionada amb els natzarens. Fidel al que senyalava la tradició quraixita aquest líder, de jove, deuria ser un mercader, com un de tants àrabs d’aquells moments, i entrà al servei d’una rica vídua Khadija convertida a la doctrina dels natzarens o d’origen natzerià. Aquesta vídua era cosina d’un capellà natzarè anomenat Waraqa, Aquest capellà natzarè, oficià el casament de Khadija amb el jove Muhàmmad. No es té cap referència si Waraqa era d’origen jueu o àrab.  

Antecedents de l’Islam 15. Els natzarens de Latakia

Els natzarens, després de la seva aliança fracassada amb la reina de Palmira, es refugien a la zona de Síria. En el segle VI es troben indicis de la presència dels natzarens a Síria. Les troballes arqueològiques i els estudis històrics permeten identificar les seves cases i els estudis dels noms sirians permeten descobrir la petjada de la memòria dels antics habitants natzarens. Encara avui perviuen noms que tenen el seu origen en els natzaren. A Síria hi ha els noms com Nasiriyé,  Ansariye, Wadi an Nasara , que pot traduir-se com “la rambla (riuet) dels Nasara” , el rieut dels natzarens, o les muntanyes Nosairis que vol dir les muntanyes dels Natzarens. Tota aquesta toponímia revela la important presència ancestral dels natzarens en el territori sirià. Les excavacions arqueològiques fetes a Farj, vila del Golan, demostren que en aquest indret cohabitaren grups natzarens amb grups nòmades àrabs.

Aquesta coexistència, a més d’afavorir els interessos mutus en el camp comercial,  tenia pels natzarens un interès polític-religiós afegit. Els natzarens estaven interessats en convèncer a les tribus àrabs nòmades veïnes d’establir aliances per defensar el seu projecte messiànic de reconquesta de Jerusalem entesa com la terra promesa. Era evident que aquestes aliances eren factibles en aquells moments perquè el poder de l’imperi romà, ara totalment bizantí era més feble que mai. Les tribus àrabs escollides com aliades havien estat cristianitzades recentment, entre els segles V i VI, sense tenir unes creences religioses sòlides, es trobaven còmodes amb els natzarens. A més, aquestes tribus havien acabat amb les seves costums ancestrals, de les ràtzies.

Dins d’aquests grups de natzarens i àrabs, hi havia un que vivia a 30 km al nord-est de Latakia (l’anomenada al Ladiquiyah d’avui a Síria). A inicis del segle XX, l’any 1920, es trobà al voltant d’aquesta ciutat una posada en ruïnes que en el seu temps fou la base d'una tribu dels comerciants de les caravanes nòmades. Latakia era una ciutat de Síria, l’antiga Laodicea llatina. Aquesta ciutat estava edificada al damunt d’un lloc prèviament ocupat, prop de l'antiga Ugarit. Curiosament és el lloc de naixement de l’antic president de Síria Hafez al Assad i del seu fill Bashar. La ciutat era un indret rellevant i important perquè tenia un port ben protegit a la costa siriana i d'altra banda, la proximitat de la fèrtil vall de l'Orontes, li permetia gaudir de bons conreus i afavorir la indústria tèxtil.

Antecedents de l’Islam 1. La resistència jueva als romans

Ens situem a l’Israel després de la mort de Jesús. El país estava ocupat pels romans. Els jueus creien amb la idea d'un regne jueu promogut per Déu el qual els donaria la victòria i la dominació sobre el món sencer. Mentrestant, un grup de jueus, finançats en part pels sacerdots del temple, intrigaven contra els ocupadors romans. Al final, la tensió política, acabà amb una revolta dels jueus, la Gran Revolta, contra els romans. L'any 66 començà la primera guerra dels jueus.

Fou un guerra molt dura per la gran repressió dels romans contra els jueus. Poc a poc les legions romanes comandades per Tito, fill de l'emperador Vespasià, anà reduint la resistència jueva. Els romans encerclaren la ciutat i demanaren als jueus deixar de donar suports als rebels. Els jueus cristians fugiren de Jerusalem per por de la represàlies. Aquests fets recorden el que es diu a Lc 21,20 “Quan veureu que les legions encerclen Jerusalem, sapigueu que arriba la seva devastació. Llavors, els qui es trobin a Judea, que fugin a les muntanyes; els qui siguin dintre la ciutat, que l'abandonin, i els qui es trobin al camp, que no entrin a la ciutat, perquè haurà vingut el temps que Déu li demanarà comptes, i tot allò que diuen les Escriptures es complirà. Ai de les qui esperin un fill o el criïn aquells dies! Perquè caurà una gran calamitat sobre el país i s'estendrà l'odi contra aquest poble: moriran víctimes de l'espasa o seran enduts captius per totes les nacions, i Jerusalem serà trepitjada pels pagans, fins que es compleixi el temps que Déu els ha concedit" (Lc 21,20-24)

L'abril de l'any 70 les legions començaren a recuperar la ciutat als insurgents, més desunits que mai  i entretinguts en baralles i lluites internes. Aquest divisió els restà capacitat de resposta a l’acció militar romana. A l'agost d'aquest mateix any la resistència es concentrà en el temple i, un accident fortuït, provocà un devastador incendi que el destruí totalment. S’havia acabat amb el gran el símbol del nacionalisme jueu. La derrota de Jerusalem fou inapel·lable i també la total rendició d'Israel als romans llevat la resistència de la fortalesa de Masada que acabarà 3 anys més tard.