Que puc fer davant la guerra d’Ucraïna

Un bon amic m’ha interpel·lat sobre què puc fer jo davant la guerra d’Ucraïna. Se m’han acudit els següents punts: 

1. La conversió de cor. Interrogar-me si amb les meves actituds fomento la pau o l’agressió? Soc un pacificador? En el cas que no, plantejar-me que he de fer per esmenar-ho. 

2. Com diu sant Pau “prodigueu-vos cada dia en l’obra del Senyor” (1Co 15,58) que és el camí de la pau. Interrogar-me si en el meu dia a dia contribueixo a pacificar les relacions humanes. En aquest sentit, he de preguntar-me com puc ajudar a fer pedagogia per la pau.

3. Denunciar. Exercir la denúncia profètica d’aquelles situacions que són font de violència en la societat.

4. Acollir. Tenir una actitud d’acollida per rebre els damnificats del conflicte. Veure com puc contribuir a acollir-los amb dignitat. 

5. Pregar. Confiar en la força de la pregària com a camí de proximitat amb les persones que pateixen.

 6. Estar informat. Procurar recollir tota la informació fiable a fi de tenir una opinió pròpia al marge dels estereotips o prejudicis. 

7. Demanar als bisbes, atès que tenen una projecció pública que jo no tinc, un compromís actiu a favor de la pau a través de la denúncia profètica. 

8. Reclamar a les autoritats públiques el seu posicionament, de paraula i obra, a favor de la pau; reclamar la seva denúncia dels camins que porten a la guerra i les necessàries complicitats estructurals; i el seu compromís actiu a favor dels damnificats de la guerra. 

9. Demanar a la societat, i a mi mateix, la solidaritat fraternal amb totes les persones obligades a fugir de la guerra o que la pateixen en la mateixa Ucraïna. 

10. Ser memòria de la passió que estan vivint els ucraïnesos i de totes les víctimes de les guerres.

Glosses per la vida quotidiana

Cada persona ha de testimoniar el que creu. Ho hem de fer al mig de la plaça pública, allí on les persones vivim i expressem les nostres esperances. Ho hem de fer sense amagar els principis i valors que sostenen la nostra existència, sense dissimular el que som i sense imposar les nostres veritats.“La sal és bona, però, si perd la salabror, amb què la tornareu salada? Tingueu sal enmig vostre i viviu en pau entre vosaltres” (Mc 9,50). 

Hem de ser sincers i honestos amb nosaltres mateixos. Això pot resumir-se amb l’expressió: ser persones de paraula. Si ho som, la gent confiarà en nosaltres perquè es creurà el que diem pel valor de què diem. “No jureu, ni pel cel, ni per la terra, ni amb cap altra mena de jurament. Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. Així no caureu sota el judici de Déu” (Jm 5, 12).

Glosses per la vida quotidiana

Hem de ser més decidits i explicar el que creiem i perquè ho creiem. No hem de tenir por a no ser del tot compresos, perquè el que volem testimoniar es confronta amb el pensament majoritari de la societat. Només des d’un canvi radical de perspectiva es podrà transformar profundament la societat. Proposem uns valors transformadors perquè neguem i renunciem el sistema de principis que ordenen la nostra societat. “Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. Dona a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin” (Lc 6,27-31). 

Hem de tenir criteris propis i no guiar-nos pel que diguin els altres. Aquests criteris sorgeixen de l’experiència arrelada en l’interior de les persones i també en la capacitat reflexiva. No podem tenir criteris prestats, copiats dels estereotips circulants, sinó madurats pausadament, contrastats i rumiats. “I vosaltres, qui dieu que soc?” (Mt 16,15) 

Els individus podem ser sectaris, més del que ens pensem. Considerem que només els “nostres” tenen la raó i que fora d’ells no hi ha res a fer. Guiats pel sectarisme no confés, tenim els nostres líders i només ens refiem de les persones que actuen en nom dels principis de les petites sectes particulars. Anem equivocats. La visió sectària tanca i empobreix el nostre raonament.“Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui venen amb nosaltres” (Mc 9,38)

Glosses per la vida quotidiana

Sabem que les aparences enganyen, però massa sovint ens deixem influir per elles. Al darrere de les aparences hi ha les persones, amb sentiments i esperances. Deixem-nos captivar pel seu cor i no pels prejudicis que podem tenir. L’essència d’una persona no la fa una primera impressió. “Qui diu la gent que soc jo?” (Mc 8,27)

Per moltes persones, el que ofereix el món no dona sentit a la vida. Les ofertes mundanes d’èxit, guanys, prestigi, etc... es perceben buides i generen insatisfacció. L’alternativa és la recerca del rumb de la vida a partir de la percepció del sentit transcendent, de l’amor als altres i la pau interior. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida?” (Mc 8, 35-36)

Glosses per la vida quotidiana

Vivim en una societat culturalment plural i religiosament diversa. Cadascú ha de poder viure en llibertat les seves identitats particulars, entenent que existeixen uns trets culturals que ens defineixen com a poble català. El respecte per la diversitat no ha de comportar la negació i l’anul·lació de la identitat del nostre país. “Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: "El Regne de Déu és a prop vostre." ” (Lc 10,8-9)

En general, les persones tendim a accentuar la individualitat dels nostres actes. Més aviat, actuem sense tenir present els altres i, molt menys, en buscar solucions compartides als problemes comuns. Però, quan experimentem la solidaritat ens adonem que al compartir, més que sumar, multipliquem els bens i en sortim tots beneficiats. Hem d’obrir la ment per adonar-nos del valor de compartir. “Llavors es posaren a discutir que no tenien pans. Jesús se n'adonà i els digué: Per què discutiu que no teniu pans? ¿Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit?” (Mc 8,16-17)

La ceguesa de cor és no saber veure el que hem de fer per esdevenir bones persones. Pensem que ho sabem tot o que no val aprendre res de nou, però anem errats. No ens adonem que la nostra mirada no descobreix el camí que ens permet avançar en plenitud a una vida millor, més plena i oberta a estimar als altres. “Jesús agafà el cec per la mà i se l'endugué fora del poble. Llavors li escopí als ulls, li imposà les mans i li preguntà: Veus alguna cosa?. El cec va alçar els ulls i deia: Distingeixo les persones: les veig com si fossin arbres, però caminen. Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament. Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa” (Mc 8,23-25)

Glosses per la vida quotidiana

La confiança, no sempre fonamentada en l’aplicació de la raó, pot guiar les nostres decisions. Refiar-se és comptar que algú estarà al costat nostre, que no es fallarà. També nosaltres podem ser motiu de confiança per altres persones. “De seguida va sentir parlar d'ell una dona que tenia una filla posseïda d'un esperit maligne, i vingué a prosternar-se als seus peus. La dona, que era pagana, sirofenícia d'origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni” (Mc 7, 25-26)

El pa, i com tants altres aliments, ens aporta el sosteniment necessari per viure. Però la vida necessita rebre també altres aportacions per sostenir l’esperit. Sense aliments espirituals la vida pot quedar sense sentit. Ens cal nodrir-nos interiorment per ser portadors de pau, bé i esperança. “La persona no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu” (Mt 4,4)

Glosses per la vida quotidiana

Gràcies a viure en una societat multicultural on hi ha una gran diversitat religiosa, les persones coneixem els seus diferents deus o referents transcendents. En alguns casos, el Déu confessat expressa una idea abstracte allunyada de les situacions concretes de les persones; però, en altre, per exemple les religions monoteistes, la idea de Déu està vinculada a la construcció d’una societat justa.

“Que enalteixin el Senyor pel seu amor,
pels prodigis que ha fet en bé dels homes:
calmà la set dels assedegats,
sacià de menjar els famolencs”.
Salm 107/106, 8-9

Vivim un temps on la política està més preocupada en construir relats, en explicar contes sobre una realitat, a voltes mig inventada o, inventada del tot, oblidant d’explicar com es faran els canvis per construir una societat diferent, millor, més justa i igualitària. El que importa és simplement el relat que mou passions i sentiments, mentre el canvi social, la transformació de la realitat social són una anècdota.

“Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure:
Aquest poble m'honora amb els llavis,
però el seu cor es manté lluny de mi.
El culte que em donen és buit,
les doctrines que ensenyen
són preceptes humans.
Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes”.
(Mc 7,6-8)

Les vides de les persones es desenvolupen en uns contextos determinats. En ells, hi ha coses bones i dolentes, que cal saber discernir-les per poder utilitzar-les bé o malament. El cor humà, i la seva intel·ligència, és el que omple de llum per fer aquesta tria entre la llum i la foscor, la bondat i la maldat. “Només allò que surt de l'home el fa impur. Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home” (Mc 7,20-23).

Glosses per la vida quotidiana

La por a la incertesa, la dificultat per gestionar els temors, ens paralitza de fer moltes coses. Volem estar-ne tan segurs o sentir-nos tan protegits, són tantes les garanties autoimposades que al final ens paralitzem per actuar. No sabem moure’ns sense la xarxa protectora i, normalment aquesta no hi és sempre. Hem de ser més decidits i sortir al carrer per fer allò que pensem que hem de fer sense més garanties que les nostres conviccions. La gran protecció vindrà de la nostra seguretat interior, font de fortalesa i consol davant les dificultats. “No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits” (Mc 6,8-9). 

 Hi ha moments de desesperança. Situacions en les quals creiem que estem abandonats a la nostra sort. En aquests instants no recordem els moments de felicitat i desconfiem de poder recuperar la joia de viure. És llavors quan, hem d’atendre les propostes d’esperança que la vida ens dona cada dia, però que el nostre tancament d’esperit impedeix descobrir-les. “Senyor, m'has fet orfe de pau, he oblidat el benestar. M'he dit: «No tinc futur ni esperança en el Senyor.» Recordar l'abandó i la misèria és per a mi com verí i absenta. Penso i repenso un cop i un altre, i em replego dintre meu. Però vull recordar això que em dona nova esperança” (Lm 3, 17-21)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moltes persones afectades per la pèrdua de dignitat, per l’opressió de les injustícies, per maltractaments, per la violència dels odis i de les guerres, moltes persones estan en condicions de nafrats per l’exclusió. La seva situació sempre és sobrevinguda, ells són els damnificats de la ignomínia social. Aquestes persones mereixen la nostra atenció i el nostre compromís per la causa de la justícia. Ells no poden seguir sent els exclosos de la nostra societat. “Així que Jesús saltà de la barca, l'anà a trobar un home posseït d'un esperit maligne, que venia de les coves sepulcrals, el lloc on vivia” (Mc 5,2-3) 

 No hem d’avergonyir-nos de suplicar ajut. Hi ha situacions que ens aclaparen i des de l’angoixa interior preguem demanant auxili. Ho he de fer els cops que fàcil falta. Creixerem interiorment si reconeixem la nostra petitesa davant l’aparent immensitat inabastable de certs problemes. És en aquests moments quan ens posem en mans del transcendent i implorem el seu ajut.

“Senyor, escolta la meva pregària,
escolta la meva súplica”
Sl 86(85), 

Celebrem la festa de la Candelera. Aquest és el nom popular amb el qual es coneix la festa cristiana del ritu de la presentació del nen Jesús al temple de Jerusalem, així com la purificació de la seva mare, segons obliga la llei jueva. En la litúrgia cristiana del dia d’avui a l’Evangeli es llegeix el Nunc dimittis o Càntic de Simeó. Text breu que ens parla de la descoberta que fa Simeó de Jesús en qui diposita la seva confiança.

“Ara, Senyor,
deixa que el teu servent
se'n vagi en pau,
com li havies promès.
Els meus ulls han vist el Salvador,
que preparaves per presentar-lo
a tots els pobles:
llum que es reveli a les nacions,
glòria d'Israel, el teu poble”
(Lc 2,29-32)

Antoni Serramona, testimoni de fe

Quan un missatge de telèfon m’informava de la mort d’en Toni Serramona, no m’ho creia. Era impossible, havia de ser un error, l’Antoni no podia estar mort. No volia acceptar aquesta notícia. Però, l’autor del missatge era prou de fiar per a creure’m la seva veracitat. Quin cop més, dur. La seva inesperada mort deixa un gran buit interior. L’Antoni Serramona pertany a la categoria dels que considero més que un amic. Sense ell, com a referent que acompanya, la meva vida no s’hauria endinsat pels viaranys que he recorregut. La seva presència en moments vitals claus ha estat important per fer possible que ara, passat ja la setantena d’anys, pugui seguir confessant-me cristià i sentir-me membre de l’Església catòlica, tot i les seves imperfeccions. El testimoni de fe d’en Toni i la seva confiança eclesial són peces cabdals en el meu itinerari com a creient.

Ens coneixíem des que jo era un estudiant de primer curs de carrera. Com universitari, tenia moltes inquietuds, una d’elles era poder viure la fe en aquest entorn nou on estava. En aquest desig coincidí amb altres persones que es trobaven en la mateixa situació. Tots plegats, i acompanyats per un petit grup de joves capellans, entre els quals estava l’Antoni Serramona, emprengueren la iniciativa de crear un moviment universitari cristià (Secretariat d’Universitaris Cristians), embrió de què anys més tard seria el MUEC. Foren anys d’intensa reflexió, d’acumulació d’experiències vitals, de neguits, de moments màgics i de desenganys i pors. Érem joves i volíem explorar les oportunitats que ens oferia la vida. El guiatge, i paciència de l’Antoni, fou fonamental. En tot moment, saber posar-se al costat i fer el guiatge espiritual per sobreviure en aquest temps de grans preguntes. Foren uns anys de gran vitalitat, d’enamoraments, compromisos i opcions de vida, unes radicals i altres més acomodades a les circumstàncies personals. Però sempre, en tot moment, tots notàvem la mà de l’Antoni a l’espatlla acollint i participant dels nostres neguits.

L’Antoni Serramona va saber acollir-nos, acompanyar-nos i després, quan la vida de cadascun de nosaltres prengué camins familiars i professionals diferents, seguir mirant-nos des de la distància. Distància que era, en part fictícia, perquè, tard o d’hora es buscava el moment per recuperar l’encontre amb ell i escoltar, amb el seu català d’Alguaire i amb un somriure ple d’experiència, algun comentari, quasi donat al vol, que era fàcilment entès com un consell fraternal. Després d’una certa dispersió del grup d’amics universitaris que donàrem confiança al guiatge de l’Antoni, ell sabé tornar-nos a reunir per reiniciar de nou un espai per compartir l’amistat i l’afecte que ens teníem. Molts més grans ara de quan ens havíem conegut, amb experiències familiars plurals i diverses, amb trajectòries professionals molt diferents i opcions de vida diverses, en Toni sabé lligar-nos entorn de la seva persona i situar l’efecte que ens teníem com el centre del retrobament. Encara està viu en tots nosaltres la trobada per celebrar els seu 80 anys i poder-li regalar un barret per ampliar la seva col·lecció que portava, tant a l’hivern com a l’estiu.

L’existència de  l’Antoni Serramona està lligada a l’oratori de Sant Felip Neri, al bell mig de la Barcelona, a tocar de la catedral i paret amb paret, amb la seu del bisbat de la ciutat. L’Antoni fou un felipó convençut del sentit d’aquesta institució eclesial i del seu valor social. L’enorme edifici de l’oratori fou un dels centres neuràlgics de la seva activitat pastoral amb els universitaris. L’església de l’oratori acollí les nostres celebracions eucarístiques i la presència del Toni fou constant en les diverses trobades, especialment les de Setmana Santa, que el Secretariat d’Universitaris Cristians fèiem. Eren moments d’intensa vivència d’experiències i de compartir efectes. L’oratori fou també un centre d’acolliment i de refugi quan la situació política del país obligava a algun universitari fer-se fonedís per uns dies. Oració, pietat, fidelitat i compromís foren la seva divisa eclesial. No sempre una part d’aquesta església acollí amorosament el testimoni de fe d’en Toni. Patí quan es sentí desemparat per la mare Església. Foren anys foscos viscuts en dolor i silenci. Quan aquests moments s’acabaren l’Antoni Seramona seguí sent fidels als seus valors i principis. Això sí, més relaxadament perquè la salut no sempre l’havia acompanyat en els darrers anys. Però, en cap cas defallí de lliurar-se plenament a algun projecte que pensava que valien la pena impulsar. La restauració de l’orgue de sant Felip Neri, recentment inaugurat, és el seu llegat pòstum. L’Antoni ha començat el darrer viatge a la casa del Pare, en aquests moments algunes persones amigues hem compartit que se’ns fan vives les converses, les discrepàncies i les complicitats teixides. Ell, ben segur, que no ens voldria tristos, sinó alegres i decidits a continuar el camí que junts havíem començat.