Religió i experiència del sagrat

Moltes evidències indiquen que en la nostre societat es produeix una revifalla de l’espiritualitat. Aquesta adquireix tonalitats diferents sota noms diversos: grups de pregària, ofertes de meditació, exercicis espirituals, etc... Fins i tot, existeixen cada cop més estudis científics que demostren el substrat somàtic cerebral de l’experiència espiritual. Aquests treballs confirmen que l’experiència espiritual, a més d’una vivència interior, que pot arribar a ser extraordinàriament complaent, és també un esdeveniment amb una manifestació corporal. Cos i esperit quedem transformats per allò que succeeix a l’interior de la persona.

L’experiència espiritual està condicionada pels paràmetres culturals de cada individu. Per això, una mateixa vivència interior, pot tenir unes expressions i representacions totalment diferents. Aquesta diversitat cultural en els fenòmens relacionats amb les manifestacions de l’esperit comparteix un comú denominador entre les diferents vivències espirituals. Totes elles tenen de comú, per exemple, l’experimentació d’una emoció espiritual; un eixamplament de la consciència; una il·luminació de la ment; i una pau de cor. Tot això fa més bones a les persones. L’experiència del sagrat, sigui quin sigui el nom d’aquest referent, transforma l’interior dels individus. Aquesta experiència transforma les emocions, la psicologia i l’esperit.

Però no totes les persones associen la seva religiositat amb una experiència espiritual. Per moltes persones la religió és, bàsicament, una font de referents d’identitat (individuals o col·lectives); una moral o unes pautes de comportament; o unes regles i símbols. En aquests casos la religió al perdre la seva dimensió espiritual ha esdevingut un fet social o cultural. Molt respectable, però parcial. Pot ser ara, el que s’hauria de proposar, és recórrer el camí de tornar a vincular religió i espiritualitat. De tal manera que la professió de fe, el “jo crec”, sigui també una experiència espiritual desitjada de retrobament amb el sagrat.

6 aspirants a alcalde i Déu

Avui, al palau barroc Mercader de Barcelona, s’ha presentat un bon llibre escrit per Paris Grau i Jordi Roigé que recull les opinions de sis aspirants a l’alcaldia de Barcelona davant el fet religiós a la ciutat. Els sis alcaldables han respòs per igual un qüestionari que repassa les principals qüestions en relació a la presència de la religió a la ciutat, especialment la seva afirmació en l’espai públic, la relació entre l’expressió pública i privada de la religió, així com l’encaix de la diversitat religiosa en la construcció de la ciutat.

El fet religiós ben segur, no serà cap dels temes principals de la propera campanya electoral per les eleccions del 26 de maig, però les decisions que es prenguin en aquest àmbit afecta a tots els ciutadans i són signe de la qualitat democràtica de la governança municipal. És bo que els candidats parlin de religió perquè això ajuda a trencar l’estereotip de que la religió és una qüestió estrictament privada. Les noves dinàmiques socials han situat el complex món de les creences a nivell de les vivències personals i en la seva presència en l’espai públic. Per més que la societat s’hagi secularitzat profundament les religions segueixen complint el seu paper social. Val la pena llegir aquest llibre, perquè les entrevistes ajuden a aclarir moltes de les qüestions que es formulen entorn del fet religiós. Felicitats als seus autors.

Sincers vers Déu

El bisbe John A.T. Robinson, bisbe anglicà de Woolwich, va escriure fa més de mig segle el preciós llibre Sincer vers Déu. Vaig llegir-lo amb molt d’ interès, i, sense que s’interpreti malament, amb devoció. El llibre havia estat una bomba teològica quan es va publicar a Anglaterra l’any 1963 amb el títol Honest to God. És un llibre que cal rellegir de tant en tant perquè el seu contingut estimula la renovació del pensament cristià i clarifica les idees teològiques que ens ajuden a mantenir viva la fe.

Rellegint de nou aquest llibre m’he quedat meditant el resum que s’adjunta en la contraportada. El reprodueixo quasi íntegre per tal de compartir aquesta sensació d’estar davant d’un gran pensador. “L’Evangeli cristià roman en perpetu conflicte amb les imatges de Déu dreçades en l’esperit dels homes, àdhuc cristians, quan en cada generació malden per penetrar-ne el sentit. Aquestes imatges acompleixen una finalitat essencial: la de precisar l’incognoscible, la d’encloure l’inexhaurible, per tal que l’home i la dona corrents puguin situar llur esperit al redós de Déu i tenir quelcom en què fixar llur imaginació i llurs pregàries. Però així que aquestes imatges comencen a esdevenir un substitut de Déu, així que esdevenen Déu fins al punt d’ésser exclòs o negat tot allò que no està incorporat a la imatge, aleshores ha nascut una nova idolatria i una vegada més ha d’ésser sotmès a judici”.

Demà comença la Quaresma

Demà comença el temps de Quaresma. Temps que la litúrgia catòlica convida a revisar el que fem i penedir-nos en el cas de no haver obrat guiats per l’amor als altres i no ser sol·lícits a les seves necessitats. El penediment es complementa amb una reparació. La tradició catòlica ha presentat la Quaresma com un moment de sacrificis personals exemplificats en dejunis i prohibicions de certs plaers mundans. Convido a llegir i meditar, intentant veure com ho podem viure cadascú, un text del profeta Isaïes que la litúrgia catòlica proposa avui com una de les lectures que ajuden a comprendre el verdader sentit del temps quaresmal.

“El dejuni que jo aprecio, ¿us penseu que és posar-se de dol durant un dia, abaixar el cap com un jonc, i ajeure's en la cendra vestit de sac? ¿D'això en dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor? L'únic dejuni que jo aprecio és aquest: Deixa anar els qui has empresonat injustament, deslliga els qui tens sotmesos al jou, allibera els oprimits, fes a miques els jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l'instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda, la glòria del Senyor. Quan invoquis el Senyor, ell et respondrà, quan cridis auxili, ell et dirà: "Aquí em tens."

Si no intentes de fer caure els altres, ni els assenyales amb el dit pronunciant un malefici, si dónes el teu pa als qui passen gana i satisfàs la fam dels indigents, s'omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia. En tot moment el Senyor et conduirà, en ple desert saciarà la teva fam; et farà fort i vigorós, seràs com un hort amarat d'aigua, com una font inestroncable. Reconstruiràs les ruïnes antigues, edificaràs sobre els fonaments de les generacions passades, i et diran restaurador de muralles, reparador de cases derruïdes” (Is 58,5-12)

La religió està en crisi, la societat també

La societat contemporània està sotmesa a importants transformacions. Uns dels efectes d’aquest canvis són: el referent religiós és minoritari; el referent polític està molt desprestigiat; no interessa el referent social i la immensa majoria de persones estan interessades només pel seu benestar personal. Hi ha un individualisme orientat al plaer i es viuen valors suaus en moments socials forts. Diner, salut i control-seguretat són els valors essencials per aconseguir el benestar desitjat. La nova modernitat comporta una profunda transformació dels valors referents. Ara tot es fragmenta i es reivindica el relativisme, la diversitat, el relat petit, la particularitat, la dimensió local, la subjectivitat, l’emoció, la festa, la deconstrucció, etc... La religió també es transforma. Es passa d’una religió de l’esperit a una religió del cos: esglésies buides i gimnasos plens. Les dades sociològiques d’Espanya evidencien que baixen el nombre de persones que es consideren religioses i augmenten les que es diuen atees i les no religioses. Ateisme i indiferència són més evidents. Al mateix temps, a Europa hi ha un retorn al fenomen religiós cristià. Es considera que hi ha hagut massa consideració amb l’Islam i, com a reacció, el cristianisme apareix com a factor d’identitat i de diferenciació i separació dels altres. La religió a Europa esdevé un factor de cohesió social i valoració del sentit de pertinença al grup. A Europa les dades sociològiques demostren l’incompliment del pronòstic il·lustrat de la desaparició de la religió.

És en aquest context on l’Església catòlica s’interroga sobre la seva missió. A l’interior de l’Església s’ha produït una inversió: el que era minoritari durant el concili Vaticà II ara és majoritari i està en llocs eclesials estratègics. Es temen els qüestionaments doctrinals o exegètics; s’estén una xarxa de sospites i denúncies a dissidents; part de la cúria romana desestabilitza al propi papa. Davant d’aquesta situació apareixen tres estratègies: obediència incondicional a la jerarquia i a la seva teologia; la denúncia sistemàtica a aquesta jerarquia i el que representa i fa; l’exili interior renunciant a qualsevol voluntat de transformació de l’Església. ¿Què fer? Cal, seguint al beat Newman, és primar el guiatge de la consciència. El Vaticà II a Dignitatis Humane nº 3 parla del sentit d’aquest seguiment de la consciència personal. Es així com els cristians poden viure un cristianisme encarnat en una realitat social des de la qual practicar la fraternitat universal. Hi ha una imbricació fe-cultura com a resultat d’una decisió (emocional - intel·lectual) reflexiva. En paraules del papa emèrit Benet XVI, “el subjecte està determinat per les seves condicions històriques, personals, temporals i, per tant, tradueix el gran impuls sobrenatural segon les seves possibilitats de veure, imaginar, expressar”. Tot això fa pensar que el que cal és negar el que s’ha fet, sinó d’entrar en una nova era en la qual la el cristianisme té molt a dir.

El sacrilegi de les creus

Aquest cap de setmana les creus grogues clavades a vàries platges en record dels presos i exiliats polítics catalans han estat arrancades violentament per bàndols d’energúmens, alguns d’ells, segons primeres informacions, amb clares filiacions d’extrema dreta. La cara d’aquestes persones, quan anaven arrancant les creus, estava plena d’odi i ràbia. L’odi i la ràbia dóna un rictus especial, fàcilment identificable. Alguns d’aquets violents autoritaris justificaren la seva actuació dient que la platja era un espai públic per la qual cosa la seva llibertat era treure les creus; també afirmaren que posar creus grogues era un acte il•legal i sacríleg. Voldria referir-me a aquesta darrera objecció: considerar la plantada de creus com un acte sacríleg. Els altres arguments tenen una refutació democràtica que, pel que veig, no ho ha entès així el delegat del Govern de l’Estat a Catalunya quan defensa una asèptica neutralitat de l’espai públic. No entenem el mateix sobre espai públic i neutralitat. 

Desconec si els aïrats violents consideren sacrílega, per exemple, la monumental creu dels Valle los Caídos o les creus que presideixen els juraments de ministres i altres càrrecs polítics. No sé que pensen sobre això. La creu, a més de la significació intrínsecament religiosa, representa el símbol teològic relacionat amb la mort de Jesús tal com es commemora el Divendres Sant, té una valor cívic que transcendeix el signe cristià. En les creus la humanitat de cor obert hi veu els valors per els quals Jesús fou empresonat, condemnat i mort. Les creus no tenen significacions neutrals. Les creus grogues de les platges portaven escrites paraules com: llibertat, democràcia, justícia, respecte, tolerància, amor, etc... Ideals que tota persona de bona voluntat pot fer-se seus i poden associar o identificar amb el sentit de la creu redemptora de Jesús. La seva mort fou per fer-nos partícips d’una resurrecció on aquests ideals han d’encarnar-se en la història de la humanitat. Segurament, si algú estava fent un acte que ofenia el sentiment religiós dels cristians eren aquelles persones que arrancaren violentament les creus grogues de les platges i no qui les plantaven.

Sectes i religions

En el darrer número de Le Monde des religions hi ha una interessant article d’Odon Vallet on es pregunta ¿quan una religió pot considerar-se una secta?. Aquest expert en història de les religions i antropologia religiosa considera que una religió és una secta que ha tingut èxit. La majoria de les sectes són efímeres, però altres han perdurat durant segles i mil·lennis i al final han assolit l'estatut de religió. El mateix cristianisme, en el seus orígens, era conegut com la secta dels natzarens. El petit grup inicial dels seguidors de Jesús foren considerats membres d’una secta formada heretges jueus separats del judaisme majoritari perquè negava que Crist fos un profeta i el Messies.

¿Què diferencia una secta d’una religió? Secta prové del llatí sequi que significa seguir a seguir a un líder carismàtic. Però, alguns filòlegs també veuen una possible relació amb secare, tall. Així el grup sectari talla amb la majoria. Mentre que religió prové del llatí relegere, recullir, influït amb pel terme relegare, relligar. La religió recull les creences i connecta els homes. Però també els divideix, igual que les sectes. Odon Vallet es pregunta si es pot establir avui una frontera entre secta i religió segons el nombre de seguidors. És poc probable. Hi ha exemples en dos sentits. Els bahá'ís són molt pocs, però són considerats una religió i no una secta, mentre que els Testimonis de Jehovà, amb milions d’adeptes, fins fa poc, 2006, no eren considerats una religió de notori arrelament en el nostre país.

Les sectes solen expandir-se des de dins de les religions. Molts experts consideren que moltes de les comunitats cristianes fonamentalistes no són res més que una secta atenent-se el sentit dels mots. Tots aquests grups tenen en comú el seu aïllament del tronc comú majoritari de la religió, l’adhesió incondicional a un líder carismàtic, manipulació doctrinal dels seguidors i altres formes de control. Sota una aparença religiosa els grups sectaris s’orienten al poder, als negocis i al domini doctrinal, així com, en alguns casos, al sexe. En tot cas, els líders d’aquests grups, empren el seu fort carisma per aïllar els membres de la secta dels seus vincles socials i familiars. Són sectes destructives de la personalitat i de la sociabilitat.

Sikihsme V – Articles de fe i símbols religiosos

Els articles de fe representen els cinc objectes que tots sihks han de portar com objectes rituals. S’anomenen les “cincs k” perquè en panjabi tots aquests objectes comencen amb aquesta lletra.

Kesh: cabells llargs sense tallar. Els sihks porten cavells i barbes llargues perquè no es poden tallar els cabell ni el pel del cos. Els homes es tapen el cabell amb un turbant, les dones ho poden fer o no, tot i que per pregar se l’han de tapar amb un mocador nomenar chuní.

Khanga: una petita pinta de fusta per a recollir-se els cabells. Aquesta pinta recorda la necessitat d’anar net i pentinar-se el cabell.

Kara: un braçalet metàl·lic. És un braçalet d’acer que es posa al canell dret per recordar la fe en Déu i símbol de fraternitat entre els sikhs.

Kachera: roba interior de cotó. Són uns calçons llargs que recorden la necessitat de controlar les passions sexuals.

Kirpan: en els seus orígens era una espasa cerimonial, però actualment no és més que una petita daga. Simbolitza la voluntat dels sihks per defensar els més dèbils, de defensar el bé i lluitar contra el mal i la injustícia. També simbolitza el poder i la llibertat d'esperit i l'autorespecte. El kirpan mai ha de desembeinar-se per atacar, però pot usar-se per a l'autodefensa o per a protegir algú altre.

L’embla sikh és el Khanda. Aquest símbol està format per tres armes, el khanda, situat entre dues espases corbades anomenades kirpans i un shakkar, arma amb forma de disc. Cadascuna té un significat simbòlic:

• Khanda: espasa recta que simbolitza el coneixement de Déu.
• Kirpans: espases corbades que representen la sobirania política i espiritual.
• Shakkar: arma en forma de disc que simbolitza la unicitat de Déu.

Sikhisme IV – Principis bàsics

Les instruccions bàsiques reguladores de la vida els sikhs, tal com les prescriu el llibre Guru Grant Sahib són:

1 Naam Japna. Procurar que el pensament estigui ocupat en Déu en tot moment. Una manera per assolir aquest objectiu és pregar tres cops al dia: abans de sortir el sol, al pondre’s i abans d’anar a dormir. Cal aixecar-se tres hores abans de sortir el sol per meditar. Aquestes pregàries, i les cerimònies que les acompanyen, caldria fer-les al temple però com que la gent treball s’ha instituït una llarga cerimònia dominical per facilitar el retrobament dels fidels. Aquesta trobada dominical acaba amb el langar que és un dinar comunitari.

2 Dharam di Kirat Karni. Els sikhs han de fonamentar la seva conducta en la veritat i l’honestedat.

3 Vand Ke Chakna. Els sikhs han de compartir els seus beneficis amb les persones necessitades. Per fer-ho possible els sikhs practiquen la donació a la comunitat del deu per cent dels seus guany i el diumenge, quan es troben per dinar, els assistents porten menjar per compartir amb qui en tingui necessitat.

Junt amb aquestes tres recomanacions bàsiques el llibre sagrat dels sikhs conté moltes prescripcions que regulen el comportament dels creients. En el cas d’aquelles persones que hagin entrat a formar part de la khalsa, els anomenats amritdari, estan obligats a complir els següents preceptes:

1 No tallar cap pel del cos

2 No menjar cap tipus de carn

3 No tenir relacions sexuals fora del matrimoni

4 No consumir alcohol, tabac o qualsevol droga o producte intoxicant

Sikhisme III – Creences bàsiques

La fe sikhs es basa en la creença de que hi ha un únic Déu creador de l’univers. Pel sikhisme aquest Déu pot prendre varis noms, els més freqüents són Waheguru (saviesa indescriptible) i Satam (identitat verdadera). Aquest Déu té unes característiques molt properes a la tradició abrahàmica. La primera frase de totes les escriptures sikhs són dues paraules, que reflecteixen la seva creença en un únic Déu:  Ik Onkar  que vol dir dir hi ha un sol déu. en idioma panjabi, encara que té el seu origen en el terme sànscrit eka Omkara, un sol so om.

Els sikhs consideren que no es pot representar la imatge de Déu per la qual cosa, a diferència dels hinduistes, no hi ha cap imatge referent a aquesta divinitat. Però sí que els sikhs són propers als hinduistes en el tema d’acceptar la perspectiva de les successives reencarnacions. La manera de lliurar-se del cicle de les reencarnacions és actuant bé, això permet la jiwan mukta que és la unió amb Déu. La salvació no és l’entrada a un cel, sinó la unió espiritual amb Déu. El que pot apartar als humans de la salvació són els conflictes socials i la mundanitat els quals poden temptar i distreure als individus i fer-los entrar en un cicle continuant de reencarnacions.

Els cinc grans pecats, coneguts com els cinc mals, que els sikhs han d’evitar són: l’egocentrisme, la luxúria, la ràbia, la ira i l’avarícia. Pel sikhs el bon comportament és: l’individu ha d’abandonar el seu ego i centrar tot el seu pensament en Déu; ha de seguir unes bones pràctiques religioses i ha de tenir unes bones conductes coherents amb les normes establertes en el llibre Guru Grant Sahib. Els sikhisme no té el concepte de maya que tenen els hinduistes. Pels hinduistes, de manera molt especial pels anomenats advaites, maya (el món material) és una il·lusió de la qual cal prescindir, pels sikhs el món és una realitat existent on qual també pot donar-se una experiència de Déu. La salvació es pot assolir a través de la pràctica de ritus, peregrinacions o l’ascetisme. Juntament amb pràctiques de devocions fetes amb el cor, l’esperit i l’ànima.

Sikhisme II – Els gurus i el llibre sant

Els principis doctrinals sikhs foren establerts per deu gurus entre el segle XV i principis del XVIII. El primer d’ells fou Nanak Dev Ji considerat el fundador d’aquesta religió. Nanak Devi Jevi, que era originalment hinduista, tingué una revelació divina a través del missatge anomenat Moolmantar. Després d’aquesta revelació Nanak Dev Jevi considerà que calia superar l’hinduisme l'islamisme amb una nova religió. Després de la mort del gurú Nanak Dev Jevi en vingueren nou més Gobind Singh va ser l'últim guru en forma humana. Abans de la seva mort, el Guru Gobind Singh decretà que el guru Granth Sahib seria el guru final i perpetu dels sikhs. A partir d’aquests moments la referència d’autoritat sikh ja no són gurus humans sinó un llibre que és el Gurú Grant Sahib, el llibre sant dels sikhs. Els sikhs creuen que l'esperit de Nanak Dev Ji va anar passant d'un guru al següent fins quedar recollida en el llibre sagrat.

A més del fundador, un altre guru important pels sikhs, fou Amar Das, el tercer guru i gran impulsor d’aquesta religió. Fou ell qui constituí una comunitat de seguidors de Nanak Dev Ji i instituí una sèrie de pràctiques religioses. Aquest guru i el seu successor, Ram Das, construïren la ciutat santa de Amritsar on es troba el temple Daurat.

La religió sikh es vertebra a partir de les aportacions de grans mestres del sufisme com Ganj-i-Shakar, Shah Hussain, All Haider i Ghulam Farid i de grans mestres espirituals de l'hinduisme de l’escola devocional com és Ramananda. Aquesta doble influència fa que el sikhisme proposi una religió que és una fraternitat de totes les altres religions, de tal manera que qualsevol hindú o musulmà pot fer-se sikh sense cap problema.

Malgrat el caràcter universal i fratern del sikhisme els territoris veïns i les altres religions de l’entorn en mantingueren forts enfrontament. Per aquesta raó els sikhs creen el 1699 una força religiosa militar, anomenada khalsa (els purs), amb la missió d’oferir protecció als practicants d’aquesta religió. Totes aquells sikhs que passen una cerimònia d’iniciació anomenada Amrit Sanskar queden incorporats al khalsa i es comprometen a defensar la religió sikh amb les armes.

El sikhisme tracta el llibre considerat darrer guru, l’anomenat Guru Grant Sahib, com una persona, de tal manera que es tractat com a tal. Se li fan ofrenes, se’l tapa a l’hora de dormir i se’l desperta al matí, se’l venta quan fa calor, etc.... El llibre sant sikhs és un conjunt de himnes i pregàries escrites pels gurus anteriors sota la inspiració de Shabad guru amb l’afegitó d’algunes pregàries sufís. El llibre està escrit de forma poètica de tal manera que convida a repetir els seus versos. Consta de mil quatre-centes pàgines i està dividit en quaranta cinc capítols. Té uns sis mil himnes dels quals mil foren escrit pel guru Nanak Dev Jevi. Els sikhs creuen que si repeteixen els versos dels llibres poden arribar a un estat de profunda meditació.

Sikhisme - I

Fa uns anys vaig publicar una sèrie d’entrades dedicades a les religions. He pensat tornar-les a recuperar actualitzat els seus continguts. Començo aquesta sèrie amb  el sikhisme que s’anirà publicant durant varis dies alternats.

Els sikhs, el mot en panjabí significa "deixeble fort i tenaç", són seguidors dels ensenyaments del guru Nanak Dev (1469-1538) nascut a Talwandi, actualment Nankana Sahib, poble proper a Lahore, Pakistan. Aquest guru creà al segle XVI al Panjab (India) una religió que combina elements del bhakti hindú i del sufisme islàmic. Nanak Dev , després d'una important experiència interior, escriví el poema místic Jap Ji on explicà les bases de la religió sikh. Les paraules sikhs i sikhisme provenen de l’arrel sàncrita shishya que vol dir disciplina.

Durant els anys posterior, Nanak Dev viatge per tota la India, Nepal, Tibet, Persia i Afganistan explicant el sikhisme. Després d'aquests viatges Nanak Dev creà una comunitat shik a Kartarpur des d'on comença a difondre la religió sikh als nombrosos pelegrins que hi acudien. Per Nanak Dev la religió ha d'unir a les persones i no ser font de discriminació o d'enfrontament entre pobles, gènere i diferents creences. Els sikh són monoteistes, creuen en un sól Déu, anomenat  Ek Onkar (Vāhigurū "sense forma", "no observable", "etern") i els ensenyaments dels deu gurus recollits en el Siri Guru Granth Sahib Ji un llibre que es considerat com l’onzé i darrer gurú. Un sikh viu d'acord a les seves creences.

El sikhisme és la religió majoritària al Panjab, India. L’evolució del sikhisme està relacionada amb la pròpia història del Panjab. Aquesta regió de l’índia és un lloc de pas molts influït per les onades migratòries i per la pressió política dels territoris de l’entorn. Es calcula que hi ha vint-i-tres milions de sikhs per tot el món.

La millor religió

Regirant papers he trobat un vell escrit meu on reproduïa una conversa entra el Dalai Lama i Leonardo Boff. Tot i que té bastants anys, el seu contingut és totalment vigent avui en dia. Crec que el seu contingut reflexa l’actitud a adoptar davant la diversitat religiosa i en la recerca de la renovació de l’experiència espiritual.

Leonardo Boff pregunta al Dalai Lama “Santedat quina és la millor religió?”.

Boff diu que ell esperava que el Dalai Lama respongués dient “El budisme tibetà” o “les religions orientals, molt més antigues que el cristianisme”. Però no fou així.

El Dalai Lama, explica Boff, després d’una petita pausa, somrigué, em mirà fixament als ulls i afirmà: “la millor religió es aquella que t’aproxima a Déu, a l’Infinit. És aquella que et fa millor”.

Leonardo Boff, desconcertat per la resposta preguntà de nou: “Què és el que em fa millor?”.

La resposta del Dalai Lama fou: “allò que et fa més compassiu, més sensible, més desprès, més amorós, més humanitari, més responsable, més ètic ... La religió que assoleixi fer això en tu és la millor religió”.

Rohingyes, una nova guerra de religions

Les guerres religioses semblen estar ben vives en alguns indrets del món. Ara assistim un nou episodi en el país actualment anomenat Myanmar l’antiga Birmània. Els odis tribals i les animadversions religioses estan presents en els conflictes d’aquests país. La ferotge dictadura militar tapà durant molts anys els diferents conflictes que sagnen aquest país. Un d’aquest conflicte és la persecució sistemàtica, fins a la seva destrucció, de la minoria rohingya. El rohingya són un poble minoritari de lestat d'Arakan de Birmània de religió musulmana, per contraposició als rakhine que són budistes y grup majoritari d’aquest país. Es calcula que a Birmània hi ha un milió de rohingyes i un milió i mig dins de Birmània.

L’any 1990 l'estat de l'antiga Birmània convertí a aquesta ètnia minoritària en uns apàtrides perquè se'ls va arrabassar la seva nacionalitat. Iniciant un procés continuat de de persecució segons les dades que es poden trobar a l'ONU. Encara que no tots els rohingyes són musulmans, la "islamofòbia" ha contribuït a la seva segregació a Birmània, sent els seus principals perseguidors els militars i els budistes (extremistes). Sorprèn l’hostilitat dels budistes per la imatge pacífica que aquesta religió tenen a Occident. Però és evident que el budisme també té unes corrents fonamentalistes que persegueixen i maten en nom de la seves creences. En un sentit oposat, Dalai Lama, una de les màximes autoritats budistes, ha demanat la fi d’aquest conflictes. La perdia de nacionalitat a convertit els rohingyes en apàtrides, estan desemparats davant l'extorsió, la violència oficial, la destrucció de cases, l'expulsió de les seves terres, el treball forçat, i tot tipus d'abusos. Birmània els considera com a immigrants il·legals bangladesos i per la seva banda,  Bangla Desh no els reconeix com a ciutadans seus ja que és una de les ètnies més pobres del món i amb la qual cosa el seu reconeixement seria l'increment de la despesa econòmica del país i al seu torn l'increment de la pobresa.

Avui ells rohingye estan fugint com poden de Birmània. Uns se’n van a la selva on malviuen amagats i totalment desemparats, altres van a Bangla Desh on són acollits en camps de refugiats de cabuda totalment insuficient. En poques setmanes han passat de 34.000 refugiats a ser-ne més de 70.000. Dins de tot aquest drama humanitari de persecució sistemàtica sorprèn moltíssim el silenci de la seva presidenta i ministre Aun Sang Sun Kyi premi Nobel de la Pau de la Pau per la seva lluita a favor de la democràcia a Birmània. El seu silenci continuat es esfereïdor, preocupant i fereix les sensibilitats de molts persones que cregueren fermament amb el compromís ètic de d’Aun Sang Sun Kyi. El seu comportament davant d’aquest conflicte l’alinea i la fa còmplice amb els mateixos militar que anys enrere havia denunciat com a opressors de Birmània. 

L'anticlericalisme és viu

En el meu barri encara es pot veure una pintada i algun cartell de l’organització Arran, branca juvenil, de la CUP amb l’eslogan “La única església que il·lumina és la que crema”. Aquest lema de l’històric anarquista rus Piotr Kropotkin i que Durruti repetia en la guerra civil espanyola del segle passat. Molt més recentment l’ajuntament de Barcelona dirigit per Ada Colau adaptà aquest vell lema promogué en els espais publicitaris que gestiona una publicitat que atacava a l’Església catòlica. A la ciutat es pogueren veure uns cartells ens els que apareix una bombeta en la que en el seu interior es llegia: “Les úniques Esglésies que il·luminen són les que paguen el rebut de la llum”. Era evident que, qualsevol persona que tenia memòria històrica, se li activaren les neurones i ràpidament associaren aquest lema amb la consigna de Kropotkin.

Com escriví en el seu moment Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat, “aquesta és la consigna, absurda i agressiva, de certes persones que, a part del seu dèficit democràtic i amb una actitud cristianofòbica, inciten l’odi d’una manera ben clara. Fins i tot, per més inversemblant que siga, hi ha una pàgina de facebook amb aquest lema, sense que cap organisme la tanque”. La cristianofòbia està ben present en la societat catalana i, a la que pot, es presenta amb tota la seva cruesa. L’antic anticlericalisme segueix actiu en la societat catalana. La confrontació ideològica que poden tenir alguns ciutadans respecte les religions no hauria de manifestar-se a través de l’agressivitat o la violència. El retorn a aquestes actituds és una regressió a uns temps que molta gent voldríem veure totalment oblidats. Però sembla ser que una part de la societat catalana, en lloc de respectar la llibertat de qualsevol persona a creure, segueix insistint amb vells patrons de comportament que ens porten a èpoques pre-democràtiques.

Les religions en temps de crisi

Les religions en temps de crisi 2 maig 2017 Les religions són avui un fet sociològicament rellevant en les societats globalitzades. Així ho confirmen les dades dels experts. Els estats moderns i les societats són seculars, s’estructuren i funcionen com si Déu no existís; però les religions no estan fora de les societats tal com pretenien les idees secularitzadores. La pràctica social ha invalidat un dels pressupòsits dels pensadors moderns: si l’estat era secular llavors la societat es secularitzaria i la religió deixaria de socialment rellevant. La cultura política, i les pròpies religions, havien acceptat com a cert el paradigma de la secularització: quan més moderna és una societat, més secularitzada està i les religions s’afeblirien progressivament. Però els fets demostren que no ha estat així. Al contrari. 

Aquest canvi de perspectiva ha qüestionat la manera com la cultura política havia assumit la Modernitat. Aquest pensament és molt propi del context cultural europeu, però no té la seva equivalència en la societat nord-americana. Als Estats Units d’Amèrica la Modernitat no ha estat mai associada a la secularització. El progrés de la primera no comportava el desenvolupament de la segona. Aquesta experiència, junt a la situació europea actual, obliguen a cercar unes altres explicacions per entendre, comprendre i explicar avui els fenòmens de la secularització. Pot ser a Europa caldria parlar d’una pèrdua de pes de las institucions religioses i d’una individualització de l’experiència religiosa en lloc de parlar de secularització. Perquè l’existència d’aquests fenòmens no implica assumir que la societat és secularitzi tal com ho entenien els partidaris del secularisme. 

A més, ara es dóna un fenomen nou: la globalització afavoreix l’augment de la pluralitat religiosa de les societats occidentals. La majoria de religions en expansió tenen alguns trets en comú: estan molt desinstitucionalitzades i els seus membres estableixen lligams transnacionals. Així, un treballador musulmà o hindú a casa nostra està més proper als musulmans o hindús d’altres països que als treballadors d’aquí. Es tracta d’una actualització del fenomen propi en les societats nord-americanes i identificat com denominacionisme 

La revifalla de les religions comporta també una recuperació de l’espiritualitat que pot basar-se o no en elements religiosos. Aquests fenòmens trenquen l’aparent uniformitat de les societats europees entorn a una religió majoritària i dominant. Ara, les antigues tradicions dominants, ho segueixen essent però sense tenir el monopoli del fet religiós. Per això, un repte que tenen algunes religions es saber aprendre a viure junts. La situació actual invita a reflexionar sobre aquestes qüestions per tal de situar de nou els conceptes: secular, secularització en clau del nou context social. Cal aquesta reflexió per tal d’articular la política pública adequada que permeti gestionar el comportament social d’aquelles persones que poden emprar el fet religiós per cohesionar la seva identitat. De nou, una veu ben preparada recorda que la religió ha d’integrar-se en l’agenda política.

Una mirada sobre la religió

He llegit la interessant ressenya que ha fet el pensador Jorge Wagensberg del recent llibre de Yuval Noah Harari Homo Deus. És digne de destacar la síntesi que Wagensberg fa sobre com l’autor defineix el que és religió i com valora que és un judici fonamentat amb arguments nous. Diu que Harai considera que tota religió són un conjunt de normes orientades a organitzar la conducta humana a partir d’una autoritat sobrehumana. Aquesta submissió a aquesta autoritat es pot assolir per dos camins: per una via sobrenatural (una divinitat) o per una via natural (una llei natural). Per això, comenta Wagensberg, aquesta definició pràctica permet diferenciar el que és del que no és una religió.

Per exemple, la física quàntica no és una religió perquè, tot i estar fonamentada en lleis naturals, d’ella no se’n deriven preceptes morals sobre el bé i el mal, o normes per ordenar la convivència. Els jocs d’escacs tampoc són una religió perquè, encara que hi hagi una conjunt de regles per regular el que han de fer els jugadors, aquestes estan fetes per humans i es poden canviar quan es vulgui. Aquesta definició de religió serveix per reinterpretar alguns fets donats al llarg de la història de la humanitat. Així, poden considerar-se religions el paganisme grec, les religions monoteistes, el budisme, els fanatismes religiosos del tipus totalitari o l’humanisme liberal.

Al final de la seva recensió Jorge Wagensberg es pregunta ¿es pot viure sense religió?. La seva resposta és que no. Perquè els humans sempre han necessitat de ficcions les quals aporten identitat i cohesió col·lectiva. Al llarg de la història el contingut de la religió pot haver canviat, però no la seva funció. En el cas de les religions teistes aporten certeses i calmen les ganes d’immortalitat individual. Quan algú ha pretès eliminar la religió, en allò que té de ficció, sempre apareix algun dogma inventat pels humans que ha vingut a substituir la funció social de la religió suposadament marginada. Aquestes són, per Wagensberg les principals aportacions de Harari sobre la religió en la seva obra Homo Deus.

Estimar, fer el bé, pregar i viure el present

El professor Gabriel Magalhaes ha fet una interessant conferència a la setzena edició de l’aula Maragall de la fundació Joan Maragall. En la seva intervenció ha presentat els eixos bàsics del que serà el llibre que està preparant per aquesta fundació sobre Cristianisme i temps en la cultura europea. La mirada lliure i creativa del professor, que ni és teòleg ni filòsof, és especialista en literatura, li permet presentar les seves vivències cristianes de manera força original i diferent del que podem estar acostumats escoltar en molts àmbits eclesials. Al no sentir-se amb la necessitat de ser religiosament correcte, ha intentat mostrar el nucli essencial de la fe cristiana per les persones del nostre temps. Les seves aportacions són força útils per obrir noves perspectives i estimular el pensament cristià contemporani.

Segons Magalhaes els cristians ni podem ser presoners del passat, perquè ens aferrem al tradicionalisme, ni podem estar obsessionats en la construcció del futur presentat com una transformació social i política. El futur pot ser una trampa i un consol. Després d’una lectura pausada del Nou Testament el professor Magalhaes està convençut que Jesús proposà viure profundament el present conreant al màxim la morada interior de l’espiritualitat des de la llibertat personal. El compromís social, la lluita per la justícia i la transformació de la societat són una projecció de la vida interior alimentada per la pregària. La vida interna sosté l’experiència cristians. Els cristians hem d’estar preocupats en estimar i fer simplement el bé, sense buscar les projeccions socials de tot això. Reconec que el punt de vista del professor Magalhaes és singular i, en alguns aspectes, ha provocat més d’alguna objecció. 

La religió font de resiliència i de sentit

Amb una simple mirada al nostre entorn ens adonem que el fet religiós no s’ha diluït. L’espai públic, el lloc comú per la convivència, està ocupat per múltiples expressions religioses. No obstant, algunes persones, encara manifesten un cert rubor per expressar la rellevància que té la religió en la seva vida privada. Per alguns, el fet religiós es troba a l’arrel de la seva actitud davant de la vida. D’altres, la religió aporta un sentit difús de pertinença que ajuda a passar el tràngol de la quotidianitat. Moltes persones troben en el fet religiós motius sòlids per suportar la inclemència dels esdeveniments. En definitiva, la religió continua actuant com a motor de resistència per trobar un sentit a la vida.

Probablement han canviat, i molt, les pràctiques religioses. Les persones són menys proclius a participar activament en les propostes litúrgiques d’algunes confessions. A casa nostra això és evident en relació a l’església catòlica. En altres països passa el mateix amb altres confessions religioses. Però hi ha altres països que es notòria la recuperació de les pràctiques religioses. Mentre en uns llocs es constata la minva de la pràctica religiosa tal com era coneguda fins ara, en altres, la religió es coneix una notable efervescència social. En qualsevol cas, els fets no qüestionen que la religió continua essent una font de resiliència. Gràcies a la religió les persones resisteixen i troben el sentit de la vida.

Hom podria pensar que la religió té rellevància pel seu paper funcional en la societat moderna, tal com en el seu moment descriví Durkheim. És cert, però no és la única possibilitat. La religió va més enllà de la seva utilitat social. Gràcies a la religió moltes persones troben un sentit a la vida enfront al que consideren un absurd. Les tradicions religioses, amb les seves interpretacions, valors i principis actuen com a “comunitats d’intepretació” (Habermas) o aporten “horitzons de sentit”. Gràcies als quals les persones reinterpreten els esdeveniments i defineixen una visió que transcendeix la realitat. Les religions permeten anar més enllà de la realitat present. Les religions són font de resiliència i esperança.

Les religions ens ajuden a conviure

Antoni Puigverd, en el magnífic article “L’estruç i el perruquer de Sabadell” realitza una perfecte radiografia dels efectes ocasionats per la incapacitat dels postulats laïcistes per respondre als interrogants que moltes persones es segueixen preguntant sobre el sentit de la seva existència. És innegable que l’horitzó de la laïcitat ha servit per donar passos ferms per depurar les institucions polítiques del nostre país d’adherències de passats confessionals, però no ha proporcionat uns referents estables per comprendre el sentit de la vida. El mateix valor és atribuïble a la pròpia secularització de la societat produïda molt abans com a resultat de la transformació cultural de mitjans del segle passat. Però, ni laïcitat ni secularització han donat les respostes que aportaven les religions.

Recordo que fa uns anys, quan l’enfrontament entre el govern de Zapatero i la jerarquia de l’Església catòlica era força viu, un important dirigent socialista promogué, en ocasió de la festa de la Constitució, una manifest laïcista que proposava el text constitucional com el darrer referent moral de la societat. Un grup de cristians ens oposarem aquest text i, com alternativa, reivindicàrem que, més enllà de la Constitució, hi ha uns valors i principis aportats, entre altres, per les religions que són el gran referent moral de la nostra civilització. El text de l’Antoni Puigverd, m’ha recordat aquest debat; especialment quan formula que la societat no pot articular-se només a partir de les lleis democràtiques. Cal més coses. Necessitem un plus moral que transcendeix el marc polític i que ens vincula a les religions entre les quals destaca, per la nostra tradició particular, el cristianisme. Tot i que ara, per la diversitat de la societat catalana, cal incorporar en aquest procés a les altres religions present a Catalunya.