L’opacitat aliementa l’anticlericalisme

S’acaba una setmana de notícies que ha tingut l’Església catòlica com el principal protagonista. Primer, l’anunci d’uns errors en les immatriculacions de béns; després, la iniciativa parlamentària d’ERC, Unidas Podemos i Bildu de proposar una comissió parlamentària per revisar els milers de denúncies per casos de pederàstia a l’Església catòlica i finalment, el suport del PSOE a fer aquesta investigació donat a correcuita i amb pirotècnica mediàtica. A partir de cada una d’aquestes notícies les xarxes socials van plenes d’opinions que tenen, la majoria d’elles un tuf d’anticlericalisme exagerat. Els comentaris, en general, no acostumen a ser massa afalagadors. A més, alguns titulars de premsa han tractat el tema de les immatriculacions sense rigor i, en alguns casos de manera forassenyada i més propers a les “fake news” que a la veracitat informativa. Segons la majoria de titular semblava que l’Església catòlica havia comès una gran estafa o es dedicava a fer apropiacions indegudes. A partir d’aquests titular, la creativitat narrativa ha anat desbocada, tot anava bé per acusar a la jerarquia catòlica de rapinyar les propietats privades o comunals.

La negativa del president de la Conferència Episcopal Espanyola a impulsar una comissió independent, similar a les fetes en altres països, per aclarir les denúncies de casos de pederàstia ha contribuït a remoure de nou les aigües de l’anticlericalisme de la nostra societat. Els ciutadans recelen del silenci, la foscor i l’opacitat que la jerarquia catòlica ha tractat, i encara continua tractant, aquest tema. En un país de pell sensible pels afers que estimulen l’anticlericalisme, no cal ser un analista fi per adonar-se que callar, dissimular o mostrar-se ambigu alimenta les sospites d’encobriment d’aquests delictes. Novament, la jerarquia de l’Església catòlica ha estat poruga i, en lloc de prendre la iniciativa de tractar amb transparència, claredat i amb taquígrafs la qüestió de la pederàstia n’ha fet un assumpte domèstic, sense adonar-se que és una matèria de projecció social. ¿Tant costava a la Conferència Episcopal Espanyola promoure  una comissió independent per estudiar les denúncies de pederàstia? Fer malament les immatriculacions, no ser rigorós en les inscripcions de les propietats o situar la investigació de la pederàstia fora del discerniment públic és alimentar l’anticlericalisme larvat de la nostra societat.  Però, els que ara miren complaents el ressorgiment dels menjacapellans recordin que la tràgica història del nostre país demostra que els grans beneficiats de l’anticlericalisme sol ser sempre l’extrema dreta.

No és just, més aviat interessat, situar el focus en els casos de pederàstia, a l’Església catòlica. Dit això, no es pot negar la greu responsabilitat adquirida per l’Església en els abusos continuats produïts en les seves institucions. És evident que cal anar a fons, investigar el que calgui, on calgui, rendir comptes i demanar perdó les vegades que fàcil falta. Tanmateix, hi ha massa silenci en altres àmbits on, per estar freqüentats per la joventut podien ser llocs on els pederastes actuessin. La nostra societat ha tingut en els anys 50, 60 i 70 del segle passat, moltes entitats esportives, socials, educatives i d’altre mena, on la joventut trobava espais d’educació, esport, oci i esplai. Cap d’aquestes entitats sembla que entri en les preocupacions dels promotors de la iniciativa parlamentària per investigar a l’Església catòlica. La qual, segons sembla, és l’únic subjecte de sospita. ¿No passava res en les altres entitats? ¿tot era normal? Sincerament, no m’ho crec.

Glosses per la vida quotidiana

La gran paradoxa actual és viure en la societat de la informació i de les comunicacions, i tenir la sensació que se’ns amaga informació des de tot arreu. Els poders públics, en moltes ocasions, són força opacs per més que tinguin lleis i pràctiques de transparència. Les empreses privades no aporten tota la informació sobre els seus productes i els contractes tenen molta lletra menuda que dificulta la seva comprensió. Davant d’aquesta situació, la ciutadania hem d’exigir el nostre dret a l’accés de la informació veraç, clara i comprensible. “No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de conèixer” (Mc 4,22) 

Les transformacions profundes de la societat no són el resultat de grans esdeveniments, majestuosos i espectaculars. Na cal pensar en accions retransmeses en directe per les cadenes de comunicació. Més aviat, hem de confiar en canvis germinals produïts des de l’anonimat i arrelats en el dia a dia de les persones. Són les petites transformacions les que ajuden a avançar cap un societat diferent i alliberada d’opressions. Moltes es fan en silenci i, molts cops, sense saber massa com s’han donat. “Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: 27 tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com” (Mc 26-27)

Glosses per la vida quotidiana

De tant en tant ens repetim a nosaltres mateixos que estem cridats a l’esperança. Ens ho diem al veure les dificultats que tenen moltes persones per viure dignament o les limitacions que realitat imposa a la nostra vida personal. Però també som impacients, o insatisfets, perquè ens agradaria veure realitzat l’alliberament que proclamen i per el qual lluitem al costat de moltes persones. Algun cop ens rebel·lem i exclamem: ¿fins quan haurem d’esperar? “El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor” (Lc 4,16-19) 

Si creiem en uns ideals, en uns principis o vivim uns valors que considerem bàsics per millorar les relacions humanes, hem de saber-los comunicar. Cal fer-ho sabent que, hi haurà moments, no serem compresos o ens podran excloure per considerar-nos folls. No podem renunciar a testimoniar allò que creiem. “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat” (Mc 16,15) 

Cada dia rebem molts estímuls per pensar. Estem exposats en l’aparador de la comunicació social de tal manera que podem integrar el que se’ns proposa en el nostre pensament. Però hem de tenir cura de saber discernir allò que retenim del que refusem perquè no coincideix amb les nostres conviccions i valors. Hem de discernir bé per tal de créixer interiorment i ser entenimentats. “Un sembrador va sortir a sembrar ... Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l'ofegaren, i no va donar fruit. Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u”. (Mc 4,1.7-8)

Glosses per la vida quotidiana

Estem necessitats de conèixer el testimoniatge de persones admirables. Els medis de comunicació social ens parlen massa “d’influencers” i poc, o gens, de persones santes. Necessitem tenir exemples de virtuts que contrastin amb la superficialitat mundana promoguda pels reclams que busquen impacte social. Ens calen saber més de vides santes en lloc de les frivolitats de les celebritats. “El va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de Jerusalem, d'Idumea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó, que havien sentit a dir tot el que feia” (Mc 3,7-8).

Som individus que vivim en una societat concreta, on ens relacionem amb altres persones de les que rebem moltes influències. Però això no significa que haguem d’assumir i compartir els valors que ens proposa el món. Ens hem de protegir d’algunes de les propostes de la mundanitat perquè’allunyen dels valors que contribueixen a salvaguardar la dignitat de les persones. Hem de saber discernir el camí de veritat present en els valors que són font de vida i d’humanitat.  “No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne” (Jn 10,15)

Glosses per la vida quotidiana

No podem anar posant pedaços per resoldre alguns problemes, si volem realment que es resolguin. El pedaç no serveix per anar a fons de les qüestions perquè, en lloc de resoldre allò que no funciona, encara ho espatlla més. En aquests casos el que cal és adoptar tenir un mentalitat diferent per trobar solucions radicals; cal anar a fons i aplicar respostes noves a problemes nous. “Ningú no cus a un vestit vell un pedaç de roba sense tractar: la roba nova estiraria la vella i es faria un esquinç més gros. I ningú no posa vi nou en bots vells: el vi rebentaria els bots i es farien malbé bots i vi. A vi nou, bots nous” (Mc 2,21-22)

Les lleis, les normes, els reglaments, els protocols, etc... no tenen cap valor en si mateix, la seva finalitat és estar al servei de les persones. Les coses no es fan perquè estiguin manades, sinó perquè entenem i acceptem que s’han de fer d’una determinada manera. La llei és per les persones i no les persones per la llei. Cal interpretar tota la normativa en funció de la dignitat i el benestar de les persones. Sempre hem de tenir ben viva la capacitat de discernir per evitar l’aplicació mecànica de les lleis. “El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte” (Mc 2,27-28)

Si reflexionem sobre la nostra experiència segur que descobrirem situacions en les quals haurem de decidir si actuem en consciència o d’acord amb la llei. En aquests casos, per poder actuar, hem de discernir entre les alternatives del dilema aquella que aporta més bé a les persones i alliberar-les de les injustícies i sofriments. Som persones lliures de fer el bé, per això tenim la responsabilitat de saber escollir el camí just. “Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l'espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. Jesús diu a l'home que tenia la mà paralitzada: Aixeca't i posa't aquí al mig. Llavors els pregunta: Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?” (Mc 3,1,3)

Glosses per la vida quotidiana

Per construir una societat millot és fonamental ser solidaris amb el patiment dels altres. La indiferència, no és acceptable. Una manera d’anticipar els valors de la futura societat és compartir, des dels sentiments, la situació de les persones que pateixen qualsevol tipus d’injustícia. Si volem ser testimonis dels valors alliberadors hem d’estar al costat dels marginats i els exclosos socialment. Hem de ser compassius. “Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava: Si vols, em pots purificar. Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué: Ho vull, queda pur” (Mc 1,41-40) 

Viure és comprometre’s per la causa de la justícia i de la dignitat, a més d’altres coses. No podem seure indiferents a la porta de casa mentre veiem situacions que són motiu de patiment per moltes persones. No podem criticar i murmurar contra els individus que lluiten per fer el bé. La quietud empobreix l’esperit i corroeix l’ànima. “Hi havia allà asseguts uns mestres de la Llei que pensaven: «Com és que aquest parla així? Això és una blasfèmia! Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?» (Mc 2,6-7)

Glosses per la vida quotidiana

El soroll ambiental, les futileses de la vida, poden impedir de sentir la crida a fer de la nostra existència un donació a la causa de la justícia. El nostre entorn està ple de situacions on les persones han perdut la seva dignitat a causa d’injustícies socials o de l’egoisme d’altres persones. Cada una d’aquestes situacions és una crida a un conversió interior a favor de fer-nos agents de la transformació social. “Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.” (Mc 1,17)

¿Per què fem cas a unes persones i a altres no? ¿Per què parem atenció al que diuen, mentre ignorem les proclames d’altres persones? Algunes, quan parlem, ens transmeten confiança i seguretat, probablement perquè els nostres pensament entren en ressonància amb les seves idees. Però també hem de saber escoltar aquells que no ens diuen coses complaents, però paga la pena escoltar-nos perquè tenen autoritat al parlar. “El dissabte, Jesús entrà a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei” (Mc 1,21-22)

En el nostre entorn tenim persones que esperen ser guarides de molts diferents tipus de malalties, unes físiques, altres socials i també a nivell espiritual. Hem d’estar atents per interessar-nos per elles i contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, a la seva curació. No podem restar indiferents al sofriment d’aquestes persones. “La sogra de Simó era al llit amb febre, i ho digueren a Jesús. 31 Llavors ell s'hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los” (Mc 1,30-31)

Glosses per la vida quotidiana

Viure, és fer camí. Fer-lo amb un propòsit i ajudats per un guiatge. Per sort, tenim persones del nostre entorn, lectures per l’esperit i testimonis de vida que ens indiquen cap on hem d’anar. Gràcies a aquestes ajudes no anem a les palpentes. Hem d’escoltar pacientment, contemplar i rumiar aquests referents que ens trobem en el camí de la vida. “Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. 10 L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa” (Mt 2,9-10)

En temps d’incertesa, en moments de desassossecs i de desànims descobrim l’existència de venedors d’il·lusions i d’esperances fàcils. Molts ens prometen la solució quasi immediata a uns problemes que intuïm complexos. Les paraules d’aquests predicadors poden semblar-nos agradables i els seus discursos ben construïts, però, passat un temps, ens adonem que tot segueix igual. Cuidem-nos de fer cas als que ens prometen aquestes il·lusions i solucions. “Estimats, no us refieu de qualsevol que sembli inspirat; més aviat poseu-lo a prova per veure si és de Déu, perquè corren pel món molts falsos profetes” (1Jn 4,1)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones hem de saber cedir al nostre lloc a aquells que venen al darrere empenyent. Hem d’assumir que no som imprescindibles, per més que ens dolgui i es remoguin els sentiments. En la biografia personal podem distingir l’existència de moments que se succeeixen i complementen. Amb senzillesa i naturalitat hem d’acceptar que arriba un moment en la vida que cal cedir el protagonisme a altres persones. Tots som prescindibles. “Després de mi ve un home que em precedeix, perquè, abans que jo, ell ja existia” (Jn 1,30)

A vegades hem de ser més decidits i prendre la iniciativa de cercar, d’anar a descobrir allò que estem cercant. En el fons, sentim una crida que ens empeny a fer el pas per iniciar la recerca. Què cerquem? Aquesta és una pregunta que hem de fer-nos sovint. “Veniu i ho veureu” (Jn 1,39)

Moltes vegades l’experiència directa i el contacte personal són la millor manera per comprendre el sentit de moltes coses. La raó ens dona una determinada visió de la realitat, però la via de l’experiència aporta un coneixement que transcendeix els límits de la raó. Per comprendre aquesta dinàmica, ens cal no sentir-nos presoners de la raó i deixar-nos seduir pels sentiments i les emocions. “De Natzaret en pot sortir res de bo? Felip li diu: Vine i ho veuràs” (Jn 1,46)

Vull bisbes catalans

El títol necessita una precisió. No pretenc promoure cap campanya, similar a l’empresa l'any 1966 amb el títol Volem bisbes catalans. Només vull expressar un sentiment provocat pel recent nomenament del bisbe Francesc Conesa com a nou bisbe de Solsona. Tampoc vull transmetre cap recel a la seva persona. No el conec per emetre un judici en aquest sentit. Escric aquesta reflexió per transmetre la meva perplexitat per la naturalesa d’aquest nomenament. Sàpiga senyor bisbe que compti amb la meva pregària i el meu acolliment de tot cor i sincer. Prego perquè faci del seu servei a la Diòcesi de Solsona un testimoniatge de seguiment a la causa de Jesús, d’un amor preferencial als més pobres i desvalguts, vivint una fe arrelada a un país, als seus costums i a la seva gent que s’expressa amb una llengua i una cultura pròpia.

La meva reflexió se situa en com la nostra església designa els seus pastors. ¿No hi havia cap capellà a la diòcesi de Solsona que pogués ser nomenat bisbe dels solsonins i solsonines? ¿En tot Catalunya, no hi havia cap capellà que, en el cas que no fos possible la resposta afirmativa a l’anterior pregunta, pogués assumir la direcció de la diòcesi solsonina? No m’ho crec. Sincerament, se’n fa difícil assumir aquesta continuada manca de candidats per cobrir les seus episcopals vacants a Catalunya. Un cop, com ja passà no fa massa temps, la pedrera valenciana, o els territoris d’àmbits lingüístics propers a Catalunya, són font inesgotable de candidats per ocupar les seus catalanes. Una vegada darrere l'altra, el corró inapel·lable del principi d’autoritat s’imposa a la lògica del sentit comú.

M’indigno davant d’aquesta situació. Com a cristià catòlic la trobo inadmissible i ofensiva a la sinodalitat de l’església catalana. ¿Per què no poden nomenar-se sacerdots catalans a les seus vacants de Catalunya? ¿És una estratègia preconcebuda per anar passant el ribot a l’església catalana? Aquestes decisions desanimen perquè evidencien falta de confiança vers als clergues catalans. Deixo de banda, el que podria ser la premissa major, el mateix sistema de nomenament dels pastors. Ara, que la nostra església reflexiona sobre el sentit i significat del seu caràcter sinodal, resulta que es prenen decisions allunyades d’aquest esperit. Hi ha moments, que determinades inèrcies eclesials sembla que vagin cap a una altra direcció de la idea comunicada pel papa Francesc que la sinodalitat expressa la naturalesa de l'Església, la forma, l'estil, la missió. Cal construir una església que escolti més i imposi menys.

Glosses per la vida quotidiana

Ara que és temps de balanços, podem preguntar-nos: ¿Com volem que se’ns recordi un cop hàgim deixat la vida mundana? ¿Com a persones que hem fet allò que creiem que havíem de fer, entregats a la causa del servei als altres, o com a individus que ens deixàvem guiar per allò que complau el món? ¿Hem tingut desfici per acumular béns i riqueses o hem procurat acollir i facilitar l’existència honrosa d’altres persones? “¿Què és el que compta en el món? Allò que satisfà els desigs dels homes, allò que sedueix els seus ulls i l’ostentació de la riquesa. Tot això no ve del Pare, sinó del món. El món i els seus desigs passen, però els qui fan la voluntat de Déu viuen per sempre” (1Jn 2,16-17). 

La vida interior ens proporciona tremp per viure la quotidianitat. Aquesta experiència íntima ajuda a resistir els envits de la vida i tenir força per tirar endavant malgrat els entrebancs que trobem en el camí. Hem de dedicar temps a alimentar aquesta força interior que és llum que ens guia per no perdre’ns.

“En ell hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes.
La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la”
(Jn 1,4-5)