La fe cristiana i la seva espiritualitat
es projecten cap la història i s'identifiquen amb la defensa de la causa dels
pobres i marginats. La presència dels cristians en el món amb el seu testimoni
i diàleg, entren en comunió amb l'esperança d'alliberament present en la
memòria històrica de la humanitat. Aquest record de l’esperança porta a la vivència
de la denúncia profètica. L’esperança cristiana, malgrat que es faci
comprensible al món per la seva encarnació en les utopies històriques, les
transcendeix. Gràcies aquesta transcendència la utopia humana, entesa com a
solidaritat amb els pobres, els exclosos, els marginats, no es contenta amb el
que s’ha assolit. La denúncia profètica recorda que l'esperança utòpica
transcendeix a la pròpia història, ja que aquella es viu sempre com aposta per
el no realitzat encara.
L’evocació del sí, però no. No és una
simple renúncia a l’acontentament de les realitats històriques considerades com
anticipació del Regne de Déu, és una afirmació de que hi ha una realitat més
enllà d’aquestes realitats. Tot i que la fe està submergida en les complexes
realitats socials, convida a proclamar la darrera dimensió de l'esperança que
no és una simple continuació de història social. Per això la responsabilitat
del creient és recuperar la intensitat i dimensió de la utopia del Regne i
tornar a fer d’ella un signe que identifiqui el cristianisme. Per més complides
que estiguin les esperances a través de l’acció política i social, aquestes no
esgoten la promesa del Regne de Déu. Si es perd la perspectiva de la reserva escatològica,
els objectius humans s’absolutitzen i es dilueix el valor transcendent de la
presència de Déu en la mateixa història.
El cristianisme, si es vol ésser
fidel als seus orígens, ha de tornar a ésser el cor inquietum en mig d'una societat resignada i apàtica. Els
cristians hem de ser el cor d'un món sense cor.
