dilluns, 28 de febrer del 2011

Crisi, austeritat i solidaritat

La situació de crisi econòmica ha estimulat la creativitat estalviadora dels governs. El nou govern de Catalunya ha anunciat una important retallada pressupostària, el govern d’Espanya, que en part ja ho havia fet, davant l’encariment del petroli, redueix la velocitat màxima per les autopistes. Tot porta a gastar menys. Fins i tot, els populars, anuncien que si governen prendran mesures per simplificar les administracions. La música és la mateixa: cal gastar menys.

A la música li falta la lletra. ¿I si la solució no fos, només, gastar menys sinó també gastar millor?. Hi a poques veus que parlen de quin manera cal gastar el diner públic i com s’avalua el valor social de la despesa pública. ¿No pot ser que s’estigui fent malament algunes actuacions públiques?, ¿i si algunes polítiques públiques no obtenen els resultats previstos?, ¿i si hi algunes administracions fan actuacions supèrflues?. Masses preguntes sense resposta. ¿S’avalua l’actuació pública?, ¿estan aquestes actuacions motivades per uns objectius clars?. Noves preguntes sense resposta.

Els governants, quan parlen de polítiques d’austeritat s’obliden d’emfatitzar que junt amb el rigor pressupostari ha d’haver-hi un compromís personal basat en l’austeritat i l’ascesi. ¿Estan en alça aquesta valors en la societat d’avui?, ¿hi ha un compromís individual de contribuir a la millora de l’economia amb un cert grau d’austeritat en aquelles despeses que es poden considarar supèrflues?, ¿com es gestiona aquesta austeritat perquè esdevingui solidaritat?, ¿és equitativa l’austeritat?. Resulta indecent demanar austeritat mentre hi ha persones que la crisi els ha portat a la màxima austeritat; com resulta obscè que la major empresa mundial cotitzada en borsa utilitzi el nostre país per evadir impostos o que els bonus de les grans corporacions siguin d’elevada magnitud. Hi ha un problema de valors que també hauria d’estar present en l’agenda pública. Perquè governar és també parlar de valors.

diumenge, 27 de febrer del 2011

Com Obama convencé a Clinton

En el darrer capítol del magnífic llibre “El juego del cambio” de John Heilemann i Mark Halperin s’explica amb bastant detall com Barak Obama aconseguir convèncer a Hillary Clinton perquè acceptés ser Secretària d’Estat en el seu proper govern. A continuació resumeixo, a tall de petit recordatori pràctic, tal com es desenvoluparen els esdeveniments per si pot tenir alguna utilitat avui.

El matí del 5 de novembre del 2008, el dia següent de la seva elecció com a president dels Estats Units, Obama es plantejà seriosament anomenar a Hillary Clinton com a Secretària d’Estat del seu govern. Pels més íntims del futur president Obama, aquesta decisió no era una sorpresa. Escollir a Clinton era enviar un missatge clar i poderós respecte la grandesa i estil en que Obama volia exercir la seva presidència. La majoria d’assessors d’Obama es resistien a admetre aquesta possibilitat. No creien que Clinton fos la persona idònia per assumir aquesta responsabilitat

La setmana del 13 de novembre Hillary Clinton es reuní amb Obama. No sospitava que li anava a proposar la Secretaria d’Estat. Es negava rotundament a acceptar cap proposta d’Obama. Afirmà “no penso deixar-me convèncer per ningú. No vull treballar per Obama”. Un cop fet públic l’oferiment, augmentà la pressió perquè acceptés el càrrec. Després de cinc dies de nombroses converses i negociacions declinà la proposta. El 19 de novembre els assessors d’Obama i els de Clinton es reuniren per pactar com fer pública la negativa. Hillary volia parlar personalment amb Obama, però no fou possible. Després d’insistir es feu una vídeo conferència entre tots dos.

En aquesta conversa Hillary Clinton motivà la seva negativa per por de la ingerència del seu marit en l’exercici de la seva responsabilitat. Estava tancada en banda en acceptar la proposta d’Obama. Aquest, simplement va dir-li que necessitava la seva ajuda per tenir èxit en la seva presidència. Calia superar les rancúnies i tensions hagues durant les primàries. Li transmeté que la seva incorporació a l’equip presidencial era clau. Un cop acabada la conversa Obama demanà a Clinton que no li donés una resposta definitiva, que s’ho pensés. Volia que reflexionés.

Al dia següent, el 20 de novembre, estava convocada una roda de premsa en la qual Hillary Clinton havia de fer pública una nota, ja preparada, on explicava les raons de la seva negativa i que considerava que, aquesta decisió, era la millor manera de servir al seu país. Aquesta roda de premsa no es produí mai, El mateix dia 20, al matí, Hillary Clinton havia trucat a Barak Obama per dir-li que acceptava l’oferiment. Feia 16 dies que s’havien fet les eleccions. Ara, Obama i Clinton eren un equip.

dissabte, 26 de febrer del 2011

Petit recull de pregàries VI

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

27 febrer Escolta, Senyor, compadeix-te de mi; ajuda’m Senyor ¡ (Sl 30,11)

28 febrer Confio el meu alè a les postres mans; tu, Senyor, Déu fidel, m’has rescatat. Amb quin goig celebraré el teu amor ¡ (Sl 31,6,8)

1març Beneït sigui el Senyor ¡ És admirable l’amor que em té (Sl 31,22)

2 març Sigue valents, tingueu coratge, tots els qui espereu en el Senyor (Sl 31,25)

3 març Feliç el qui ha estat absolt de la falta i ha vist que un vel cobria el seu pecat (Sl 32,1)

4 març Tenim posada l’esperança en el Senyor, auxili nostre i Escot que ens protegeix (Sl 33,20)

5 març El Senyor és l’alegria del nostre cor i confiem en el seu nom (Sl 33,21).

divendres, 25 de febrer del 2011

Diàlegs per un amic neoliberal VI. Punts de trobada

(Extracte d’un article publicat amb el títol “Diálogos para un amigo neoliberal” en el libre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris entre parèntesis son notes addicionals a fi de situar el text en el context actual).
L'elogi apassionat de la llibertat que fan els liberals no exclou, per la seva banda, la necessitat d'introduir algunes restriccions, les quals es justifiquen com a mitjà per frenar qualsevol abús o ús sense límits de la pròpia llibertat. El propi F.A. Hayek adverteix que es fa mal al liberalisme, fins i tot parla de perversió, quan es propaga la idea que llibertat és fer el que a un li vingui en gana. Tal noció, insisteix F.A. Hayek, és pròpia del poder, però no de la llibertat. Aquest pensador es mostra contrariat amb aquesta associació, doncs ella acaba per unificar la llibertat amb la riquesa i el poder, confonent-la amb nocius mecanismes de domini i amb això es buida de sentit.

Aquell liberalisme que vol conservar les seves primigènies intuïcions preserva un petit nucli de valors, construïts a partir de la llibertat, que constitueixen la seva identitat irrenunciable. Aquests valors avui es poden resseguir al llarg de les diferents famílies que han anat sorgint del tronc comú del liberalisme primitiu. Alguns d'aquests valors ja no són propis del liberalisme. Molts d'ells formen part del nostre patrimoni cultural i com a tals han de ser defensats. Entre ells es destaquen aquells que han servit per sostenir actituds o opcions que, per la seva significació, poden servir avui com a punts comuns de referència en aquest desig d'establir punts de trobada. Es tracta de les següents qüestions:

Acceptació crítica de la modernitat. Això significa "assumir la racionalitat que vehiculen les institucions i pràctiques predominants en la societat moderna, especialment la producció tecno-científica, la burocràcia de l'administració pública i el pluralisme cultural" (MARDONES,J.M. o.c., pàg.46)

Rebuig de tot dogmatisme. Encara que aquest pressupost sigui vàlid no ha de servir per instal·lar-se a justificar el "tot val com a justificació". Doncs no es tracta d'abandonar l'ortodòxia acrítica per refugiar-se en l'absència de referents vàlids o estimular la confusió produïda pel pluralisme asèptic de referents que crea confusió.

Rebuig al confessionalisme de l'Estat. Cap Estat pot identificar-se amb una confessió religiosa, ja que això va en contra de la lliure elecció de creences. És evident que l'horitzó de la trobada s'àmplia al voltant de la defensa de la laïcitat.

Defensa de la individualitat. L'individu singular i la seva sobirania es manifesta en l'existència d'una llibertat d'elecció. Tal afirmació, sense matisacions, resulta desconcertant. Però, com es veurà més endavant, si s'àmplia amb la perspectiva de la solidaritat pot resultar convergent amb altres tradicions culturals.

La intervenció de l'Estat no és desitjable. El liberalisme sosté que la intervenció de l'Estat anul·la les potencialitats dels individus, especialment quan interfereix en l'àmbit econòmic. Potser sigui el punt on el nostre diàleg pot trobar, a priori, més desacords. Encara que penso que poden existir alguns enfocaments a aquesta qüestió que ens aproximin més del que inicialment creiem. Es tracta d'endinsar-nos en aquesta reflexió sense massa prejudicis, però amb la claredat necessària per defugir la superficialitat i la simplicitat.

dijous, 24 de febrer del 2011

El silenci del cas Millet i el tempo polític

No deixa de sorprendre el sobtat silenci que en que s’ha envoltat l’anomenat cas Millet. Després de molts mesos de notícies diàries sobre l’espoli continuat del Palau de la Música Catalana pels senyors Millet i Montull; així com les relacions que podien haver-hi de finançament polític. Les diligències judicials, enormement alentides per la meticulositat procedimental judicial, semblava que podia accelerar-se pel canvi de jutge. Però, quan tot es veia més clar, i amb possibilitats de prendre una nova dinàmica que aportés llum i reparés el que semblava un tracte deferent als imputats, de sobte s’ha esmunyit en un silenci que sembla una avantsala de l’oblit.

Aquest silenci és espès i amb importants coincidències temporals. Una mirada als medis de comunicació fa entreveure com el grau d’interès entorn aquest tema es modula segons el tempo polític. Quan aquest s’accelerava per la proximitat de la confrontació electoral el volum informatiu s’incrementava; quan el panorama polític català s’ha tranquil·litzat dona la impressió que aquest tema ha perdut interès informatiu. Poc a poc, com passa amb altres temes, l’oblit actua a favor dels que busquen mantenir la seva impunitat gràcies a l’opacitat de l’escrutini públic. El canvi de majoria de govern a Catalunya sembla haver afavorit el desinterès informatiu per aquesta qüestió, tot i que durant un temps un dels socis d’aquest govern semblava estar en el centre de l’atenció pública pels possibles beneficis rebuts del cas Palau. Una cosa sembla evident, l’escrutini públic exercit a través del medis de comunicació no hauria d’estar condicionat pel tempo polític o, simplement, no hauria d’estar al servei dels interessos polítics.

dimecres, 23 de febrer del 2011

Arabs i musulmans

Algunes cròniques i articles d’opinió sobre les revoltes del nord d’Àfrica, i d’altres països àrabs, empren com a sinònims els termes àrab i musulmà. En alguns moments, sembla que la revolta sigui religiosa, tot i els evidents signes del seu caràcter laic; en altres cròniques queda més ben establert que els manifestants són ciutadans de països àrabs on malgrat la dominància de l’Islam hi ha altres religions amb una relativa presència social. Els manifestants de la plaça de la Llibertat de El Caire han donat evidents mostres del caràcter laic de la protesta. Per exemple, en un moment donat, els cristians coptes explicitaren la seva participació en la revolta al costat d’altres ciutadans que podien ser musulmans o no. En una imatge aèria d’aquesta plaçar es veu com una part dels assistents estan pregant però una part no com a evidència de la pluralitat de sensibilitats mobilitzades contra Mubarek.

La laïcitat, com a principi inspirador de la política representa un progrés que ajudarà a consolidar la democràcia en aquests països. Per les societats europees és una garantia d’estabilitat que aquestes revoltes siguin laiques. Malgrat que algunes formacions islamistes moderades hagin donat suport a les mobilitzacions populars no han volgut, o pogut, tenir un paper rellevant. És sorprenent aquesta secularització de la política en aquests països àrabs; però ben vinguda sigui. Cal assegurar la secularització d’aquestes societats i defensar la laïcitat de les seves estructures polítiques. El model no és Turquia, per més que alguns analistes ho proposin. Ara, quan es possible construir de nou els sistemes polítics d’aquestes països, els demòcrates haurien d’explicitar el valor positiu del respecte a llibertat religiosa i l’enriquiment que representa la diversitat religiosa.

dimarts, 22 de febrer del 2011

Eric Abidal i el Virolai

El diumenge passat vaig anar al Camp Nou. Hi vaig de tant en tant, per la qual cosa cada cop aprecio com a nous detalls que, per altres persones, són normals. Va impressionar-me la pregària musulmana que Eric Abidal feu a l’inici del partit. Dret, callat, estàtic i concentrat el jugador musulmà del Barça, un dels musulmans, s’encomanà a Alà i el seus gestos evidenciaren que acabà la pregària amb l’expressió “gràcies al Déu de tot el món”. La petita anècdota és que Eric Abidal no prové d’una tradició religiosa musulmana, és convertí a l’Islam al casar-se amb a Hayet un dona natural d’Argèlia que vivia en el mateix barri perifèric de Lyó.

Vaig trobar la pregàri d’Abidal seriosa i intencionada, ja que el seu gest indicava que no era un acte automàtic com els gestos de persignar-se que fan molts jugadors a l’entrar al camp o al fer un gol. No ha de tenir res d’estrany que una persona s’encomani a Déu i ho faci en públic. El mateix feren dues conselleres del Govern de la Generalitat al moment de prendre possessió del seu càrrec. Això, en lloc d’escandalitzar la consciència com manifesten algunes persones, s’hauria de respectar perquè forma part de l’exercici de la llibertat religiosa personal.

L’altre anècdota del partit fou que, en els moments més complicats pel Barcelona, quan no marcava de cap manera, un dels cants massius del gol surt fou un tros del Virolai. Tampoc això ha d’estranyar-nos ja que aquest cant proporciona una senyal d’identitat col·lectiva més enllà del seu valor religiós, encara que podria pensar-se,per què no, que hi ha havia una advocació específica. Un conseller del Tripartit demà la pluja a la Mare de Déu. És evident que la religió i la cultura religiosa està molt afermada en la nostre societat.

dilluns, 21 de febrer del 2011

1+1=3 o més; 1-1=0,5 o menys

Aquest enrevessat títol sembla una fórmula matemàtica impossible dins de la lògica en la qual ens acostumem a moure. Però té sentit si som capaços de situar-nos en la lògica de les societats complexes on el tot sempre és diferent a la suma de les parts. Les relacions entre les parts modifica les lògiques i aquestes són sempre diferents: són poc predictibles. Això pots aplicar-se al procés que ha seguit el partit dels socialistes en el procés d’elecció del cap de llista a les properes eleccions municipals.

La fórmula proposada contempla els efectes d’una aliança entre Jordi Hereu i Montserrat Tura. Dit d’una altra manera més simple: la incorporació de l’ex-consellera en la candidatura de l’actual alcalde de Barcelona. Fora un gest contra tota l’aparent lògica de competició que s’estableix entre els guanyadors i els perdedors. Però prendre aquesta iniciativa enviaria una poderosa senyal de grandesa moral en un temps d’important escassetat de gestos polítics que defineixen la qualitat de la pròpia política. Perquè significaria admetre que en política és possible la col·laboració i la cooperació en benefici dels interessos comuns. Acceptar la invitació aportaria també un signe de reconeixement que els interessos personals queden al darrera de l’esperit de servei i la voluntat de participar en un projecte compartit. Cal trancar motlles i oferir als barcelonins que és possible endegar un projecte de renovació de la ciutat on el centre són ells mateixos: els ciutadans de Barcelona. Això vol dir qui vulgui governar la ciutat haurà d’escoltar, escoltar i, quan sembla haver-ho sentit tot, continuar escoltant. Serà al final quan la veu política podrà parlar.

És evident que prendre una decisió d’aquest tipus comporta un risc, però també és cert que no acceptar la proposta comporta un risc major. De tal manera que totes les persones implicades en aquest decisió, i no només els directament afectats, haurien de mostrar un actitud convençuda que val la pena, al marge de consideracions personals, demostrar que 1+1=3 o més. La generositat d'aquestes persones permetrà pensar noves propostes i mostrar un nou to.

diumenge, 20 de febrer del 2011

¿Són racionals les eleccions?

Si hi ha preguntes que contenen implícitament la resposta, aquesta és una d’elles. La resposta espontània és de que sí. ¿Qui gosa dubtar de la racionalitat d’una elecció?. Les persones afirmem, per damunt de tot, que quan prenem decisions ho fem de manera racional. Hom recela de pensar que pugui ser d’una altra manera. Però no sempre és així. Més aviat, és habitual que al prendre una elecció les persones, a més de la seva intel·ligència racional emprem també la intel·ligència emocional. Segons la circumstància, tindrà més pes una que l’altra. Sense que això desmereixi la qualitat de l’elecció.

Les persones vulnerem molt sovint, molt més del que ens pensem, el principi de la “invariància descriptiva” el qual sosté que les decisions es prenen sense tenir en compte de la forma en que es presenten els problemes. Es considera que la racionalitat intrínseca de la decisió tendeix a prescindir dels aspectes formals. Però les coses no són així. Això és vol molt clar en política. Per més que els governants presentin les seves propostes ben empaquetades i fonamentades en elements racionals, per exemple, els estudis demoscòpics, els ciutadans es distancien d’aquesta lògica i es situen, molts cops, en l’àmbit de les emocions per prendre les seves decisions. De tal manera que, el principi de l’elecció pública, anàleg al de la invariància descriptiva, queda en un segon terme sota la força dels sentiments i les emocions. Això és el que passa quan les persones decideixen en un procés electoral de manera diferent al que havien pronòsticat els estudis demoscòpics. La raó de l’elecció es troba, més sovint del que ens pensem, en la força dels sentiments.

dissabte, 19 de febrer del 2011

Petit recull de pregàries V

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

20 febrer Escolta, filla, estigues atenta, oblida el teu poble i la casa del teu pare; el Rei està corprès de la teva bellesa (Sl 45,11)

21 febrer El Senyor de l’univers és amb nosaltres, la nostra muralla és el Déu de Jacob (Sl 46,8)

22 febrer Apladiu, tots els pobles del món, aclameu Déu amb entusiasme (Sl 47,2)

23 febrer Déu em rescatarà la vida de les urpes del regne dels morts, per prendre’m amb ell

24 febrer Escolta, poble meu, que et vull parlar. Jo sóc el Senyor, el teu Déu (Sl 50,7)

25 febrer Compadeix-te de mi, Déu, tu que estimes tant, tu que ets tan bo, esborra les meves faltes (Sl 51,3)

26 febrer Jo, com l’olivera en plena vida, dins la casa de Déu, confio en el seu amor per sempre més (Sl 52,10).

divendres, 18 de febrer del 2011

Diàlegs para un amic neoliberal V Els principis liberals

(Extracte d’un article publicat amb el títol “Diálogos para un amigo neoliberal” en el libre ““El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris entre parèntesis son notes addicionals a fi de situar el text en el context actual).

El sorgir del pensament neoliberal (com edició revisada i augmentada) va coincidir amb l'aparent esgotament de la teoria socialdemòcrata i l'inici del naufragi del socialisme real i revolucionari. És més, fa l'efecte que els neoliberalismes i neoconservadurismes estaven millor preparats per explicar els nous fenòmens socials i les transformacions de les societats modernes. (Així ho varen entendre bona part de la societat en concedir-li àmplies majories parlamentàries). Avui molts intel·lectuals, polítics i agents culturals s’autoproclamen liberals. (Fins i tot, forces politiques que es presentaven com a barreja genuïna de socialdemocràcia i liberalisme, amb tints de sensibilitat cristiana i hereus del catalanisme polític, sense abandonar aquests darrer matís es troben còmodes en algunes de les revisions dures del liberalisme).

Tal profusió de liberals i de liberalismes aporta molta confusió sobre el que realment és el pensament liberal i el liberalisme. Per això és necessari perfilar els trets més rellevants de les arrels del liberalisme.

Els grans principis del pensament liberal modern se sustenten en la confluència de dos tipus de tradicions: "d'una banda, la tradició del pensament humanista que valora la llibertat, l'autonomia moral i la igualtat bàsica...d'altra banda l'economia política, que suposa que l'ordre econòmic perfecte és el resultat del lliure joc dels individus quan actuen com a agents econòmics" (Quintanilla, M.A. "Socialismo liberal" País 5.XI.90 pág.20) . D'aquesta confluència de tradicions sorgeixen els diferents mons liberals. Per a molts liberals el gran valor de la seva ideologia és "la convergència per construir una doctrina autònoma de la seva interpretació de la llibertat. Aquesta és la seva quintaessencia. El centre de la seva atenció és la persona humana" (Muñoz Peirats,J. "Esos liberales" El País 22.11.1982, pág.11). El nucli principal del liberalisme és la llibertat entesa com:

Llibertat individual i personal. Es tracta d'anteposar front qualsevol altre valor "aquella condició dels homes en la virtut dels quals la coacció que alguns exerceixen sobre els altres queda reduïda, en l'àmbit social, al mínim" (Hayek, F.A. "Los fundamentos de la libertad". Unión Editorial. 1960).

Llibertat política. Es tracta de la possibilitat de triar el propi govern. És més aviat el dret a l'exercici de la sobirania nacional i al determini de la pròpia destinació.

Llibertat interior. D'acord amb F.A.Hayek existeix aquesta llibertat "en la mesura que una persona es guia en les seves accions per la seva pròpia i deliberada voluntat, per la seva raó i permanent convicció més aviat que pels seus impulsos i circumstàncies momentànies. No obstant això, l'oposat a la llibertat interior no és la coacció aliena, sinó la influència d'emocions temporals, la debilitat moral o la debilitat intel·lectual".

dijous, 17 de febrer del 2011

L’autocomplaença política

Sembla que tornen els temps d'una major autocomplaença política. Aquesta actitud consisteix en considerar que si les coses van malament sempre és per culpa d’un adversari exterior. Així, les qualitats personals, o les del grup, estan per sobre de les demés. De tal manera que, tot i que algú es pugui considerar el millor, o els millors, no es poden fer bé les coses perquè uns altres ho impedeixen. El discurs autocomplaent funciona en sentit contrari. Allò que surt bé és atribuïble només als mèrits propis. Èxits i fracassos s’expliquen a través del mateix mecanisme.

L’autocomplaença està molt emprada com estratègia per provocar la confusió mental. Per exemple, des de l’oposició política davant d’un problema o una situació a canviar s’articula el discurs de l’expulsió del governant. Això permet, en lloc d’explicar una alternativa pròpia a la situació que es vol canviar, instal·lar en la ment de les persones la idea de que si les coses estan malament és per culpa dels que estan en el govern. Com si l’oposició quedes exonerada de proposar propostes alternatives. Des del govern també es pot practicar fàcilment l’autocomplaença. Totes les adversitats dels governants, les seves limitacions o les seves incapacitats són amagades darrera una suposada conxorxa exterior que impedeix governar amb èxit.

El recurs de l’autocomplaença és tant comú en política com en la vida mateixa. Les persones fan servir l’autocomplaença per motivar-se. Es parteix de la idea de ser sempre millor que els demés i cercar èxits per mantenir un nivell alt d’autoestima; i s’intenta, tant com es pot, amagar i dissimular els errors propis. Atribuint-los, si és el cas a la mala sort, a les adversitats o les antipaties dels demés. En política, alguns cops el desig de l’autocomplaença és tan alt que s’arriben a modificar les percepcions dels ciutadans per tal d’aconseguir, amb poc esforç, aparèixer com a triomfador. Els entesos en la matèria recomanen, per tal d’evitar un cert grau de malestar psíquic, abandonar les manipulacions, explicar la veritat i ser realista.

dimecres, 16 de febrer del 2011

Formació religiosa islàmica a Catalunya


Fa poc en David Casals comentava, en una excel·lent crònica a Catalunya Religió, que la comunitat musulmana té un greu dèficit de formació religiosa islàmica a les escoles públiques. Aquesta realitat incompleix els acords de cooperació que l’Estat espanyol signà amb la comunitat musulmana, representada per la Comissió Islàmica d’Espanya, l’any 1992. Segons aquests acords les persones que professen la religió musulmana tenen dret a tenir formació religiosa a l’etapa primària i a la part de la secundària obligatòria. En un recent estudi d’UCIDE, que en David Casals esmenta, a Catalunya hi ha 45.000 d’estudiants de religió musulmana i cap d’ells rep la formació religiosa tal com es preceptiva per un acord que té rang de llei. ¿Representa això un incompliment de la llei?, ¿significa això una regressió en que s’havia pactat?.

És evident que no es fa el que es pactà i la llei recollí. Però, resulta que a Catalunya, per més que es vulgui no es donen les condicions per desenvolupar el que la llei preveu. La primera dificultat està en la baixa demanda per part dels pares. Es pot argumentar, per justificar-ho, que al no haver-hi oferta no hi ha demanda. Però també és cert que els pares tampoc pressionen per exigir els seus drets, ja que han confiat, per tradició, la formació religiosa islàmica en l’àmbit dels oratoris on els nens aprenen àrab i religió a la vegada. La segona consideració del perquè no es pot fer aquesta formació està relacionada amb la manca de persones amb les titulacions corresponents, mestres o llicenciats, per impartir religió musulmana en les escoles públiques. Els acords de cooperació garanteixen la formació religiosa, però la normativa estableix que els professors de religió, a més d’estar proposats per les respectives confessions, han de tenir les titulacions pertinents. La mancança de persones capacitades impedeix dur a terme el que preveuen els acords de cooperació.

És urgent resoldre satisfactòriament aquesta deficiència. Cal que les autoritats del sistema educatiu i els responsables de les comunitats musulmanes articulin una estratègia eficaç per resoldre aquest problema. Les dificultats operatives de l’actual Comissió Islàmica d’Espanya, la seva incapacitat per intervenir com interlocutor amb les autoritats del Departament d’Ensenyament, impedeix articular una estratègia orientada a facilitar l’oferta de formació religiosa als estudiants musulmans. Una de les tasques de la futura Comissió Islàmica és la d’organitzar el sistema de capacitació dels professors de religió musulmana de manera similar com es fa amb altres confessions. La paradoxa d’aquesta situació és que, tot i tenir uns bons llibre de text de formació religiosa en l’Islam, patrocinats per la Fundación Pluralismo y Convivencia, inclús preparats per ser traduïts al català, no es poden fer servir per manca de professors amb la titulació corresponent i amb la idoneïtat de la comunitat musulmana.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Els partits de Déu

És evident que les societats occidentals es decanten cap un conservadorisme civilitzat i educat. Els resultats electorals mostren que, en temps d’incertesa s’accentuen les visions conservadores en detriment de les mirades més obertes. Aquesta suau deriva cap al conservadorisme ha comportat també l’emergència de punts de vista tradicionalistes i reaccionaris. No obstant, és necessari diferenciar la revindicació de la tradició dels pensaments tradicionalistes. Aquests darrers, enyoren èpoques restauracionistes on les estructures polítiques eren una simple prolongació del poder catòlic. Allò que era pecat ben segur que, tard o d’hora, esdevenia delicte.

El recent procés de renovació de la directiva de l’Associació Nacional de Propagandistes ha reactivitat el debat entre conservadors i tradicionalistes. Mentre que els primers representen una mirada conservadora de la realitat, però no reaccionària, els segons pretenen tancar totes les portes i finestres que la societat i l’Església catòlica havien obert en els darrers anys. Molt especialment a partir del Concili Vaticà II quan a Itàlia, poc a poc, bona part de la jerarquia eclesiàstica s’allunya de la democràcia cristiana per poc cristiana i poc democràtica.

La pedra de toc d’aquestes visions tancades és el papers dels catòlics en la vida pública. Mentre la nova directiva de l’Associació Nacional de Propagandistes creu que els catòlics han de d’estar presents, amb la seva identitat i perfil propi, allí on es fa política a través de les corresponents estructures de mediació política. Les corrents tradicionalistes voldrien reunir a tots els catòlics en un únic partit polític catòlic connectat a l’obediència diferida de la jerarquia eclesial. Es mouen còmodes en les visions fonamentalistes partidàries de la unió entre política i religió. Aquests sectors tradicionalistes són activistes polítics al servei de Déu. En aquest punt, és evident que els seus punts de vista no es diferencien massa del modern islamisme polític. En definitiva, tots aquests sectors aspiren a promoure visions teocràtiques de la política. Són animadors dels partits de Déu.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Barcelona, capital mediterrània de les religions

Els esdeveniments del nord d’Àfrica demostren que les religions poden ser instruments de pau i diàleg en lloc de confrontació. A Egipte, la revolta que ha provocat la caiguda de Mubarak ha estat protagonitzada pels ciutadans d’aquest país, al marge de les seves creences. Les cròniques esmenten com a la plaça de l’Alliberament es trobaven egipcis musulmans i coptes, a més de persones que no tenien cap creença, tots units per les ganes de llibertat. S’ha tractat, com fou primer a Tunísia, d’una revolta laica contra una dictadura. És cert que els Germans Musulmans estaven presents, però el seu protagonisme ha estat del tot secundari. Com no podia ser d’una altre manera. Tots aquest fenòmens han passat a la riba sud del Mediterrani. ¿Que passava a l’altra riba?. El silenci de la Unió Europea ha estat vergonyant. Semblava que les complicitats d’alguns països de la unió amb les dictadures de Tunísia, Egipte i altres tenien més pes que les esperances de llibertat dels ciutadans.

Ara, quan comença la reconstrucció política d’aquests països, Europa hauria de jugar un paper més actiu a favor de la democràcia en el nord d’Àfrica. Una de les iniciatives que es podria dur a terme és enfortir el diàleg de les religions del Llibre a favor d’aquest procés democratitzador. La ciutat de Barcelona, amarada d’un històrica vocació mediterrània, que avui es concreta en diverses iniciatives polítiques en relació al Mediterrani, podria esdevenir la capital estable del diàleg d’aquestes religions a favor de la pau i la democràcia en aquest zona en transformació. Si en un moment la ciutat de Barcelona fou la seu del Parlament de les Religions (2004), es podria recuperar l’esperit d’aquesta iniciativa per tal que les tres religions monoteistes, a través del seus dirigents i institucions més representatives, endeguessin un procés de diàleg a favor de la pau i la convivència democràtica en els països de la Mediterrània que es troben en un procés de canvi polític. La millor garantia que tenen aquests pobles per combatre qualsevol forma de fonamentalisme religiós de qualsevol signe és obrir les religions a un encontre dialogal dins d’un marc democràtic.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Diàlegs para un amic neoliberal IV. Al principi existí Edmund Burke

Al principi només existia la tradició conservadora. Alguns especialistes situen el seu origen en el pensament d'Edmund Burke i, molt especialment, la seva anàlisi sobre el triomf de la Revolució Francesa contingut en el llibre "Reflexionis sobre la revolució a França. Carta enviada a un cavaller de París". A la fi del segle XVIII el conservadorisme es caracteritzava, fonamentalment, per les seves objeccions a l'ordre social emergent i pel seu mai dissimulada enyorança cap a alguns aspectes de l'antic règim. Simultàniament, l'aspiració al lliure canvi forjarà el sorgiment del pensament liberal. Però no va ser fins a finals del segle XIX quan el conservadorisme i el liberalisme, davant l'auge del moviment obrer, es varen associar i buscar la seva mútua legitimació. Els liberals per aproximar-se al conservadorisme van haver de desmitificar les seves concepcions sobre el mercat, mentre que els conservadors per trobar-se amb el liberalisme hagueren de reconèixer que les relacions socials estan condicionades pel mercat.

De la trobada expectant entre el liberalisme i el conservadorisme sorgí un pensament transformat que ha arribat fins els nostres dies sota múltiples noms i facetes, entre les quals brillen amb llum pròpia els neoconservadurismes i els neoliberalismes. L'extensió del pensament socialista, tant en el seu vessant teòric com pràctic, durant els anys 30 provocà un replegament dels neoconservadurismes. La consolidació de l'Estat del Benestar al final de la II guerra mundial junt el desenvolupament d’un pensament polític orientat al desenvolupament social provocà que algunes persones consideressin superades les propostes neoconservadores. No obstant, la realitat no fou aquesta. A partir d'aquest moment s'inicien uns anys de profunda reflexió i renovació a fi de teixir una nova alternativa neoconservadora coherent i consistent capaç de combatre la seducció del socialisme i marxisme. (Finalment, el neoconservadorisme progressà i en determinats països arribà al govern mentre que algunes tradicions socialistes incorporaven en els seus programes alguns aspectes rellevants del programa conservador. Començava una nova història).

dissabte, 12 de febrer del 2011

Petit recull de pregàries V

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

13 febrer “Tu em tragueres del si de la mare ; ets tu qui em confiares als seus pits » (Sl 22,10)

14 febrer “Acabat de nèixer, em van dur a la teva falda, des d’aleshores, ets el meu Déu!” (Sl 22,11)

15 febrer “ El Senyor és el meu pastor, no em manca res” (Sl 23,1)

16 febrer “És del Senyor la terra i tot el que s’hi mou, el món i tots els qui l’habiten” (Sl 24,1)

17 febrer “A tu, Senyor, elevo la meva ànima; en tu confio, Déu meu: que no en tingui un desengany!” (Sl 25,12)

18 febrer “Recorda’t, Senyor, de la teva tendresa i de l’amor que has guardat des de sempre” (Sl 25,6)

19 febrer “Senyor, per amor del teu nom, perdona la meva culpa, que és molt gran” (Sl 25,11)

divendres, 11 de febrer del 2011

Repensant la meva fe. Caritat i justícia

He llegit en un article sobre judaisme i els objectius del mil·lenni una nota a peu de pàgina que explica que el terme jueu tzedakah, que vol dir ajuda obligatòria al necessitat, i que es sol traduir per caritat, prové del terme tzedek que vol dir justícia. No passa així amb la nostre llengua on l’etimologia revela un origen diferent als mots justícia i caritat. Un, justícia, vinculat al dret i l’altre, caritat, als aspectes afectius. Però, deixant l’etimologia a un segons terme, l’experiència cristiana indica que caritat i justícia són dos conceptes estretament lligats. Per això, l’arrel jueva dels termes expressa amb major precisió la vinculació del sentit dels dos termes.

La justícia és una virtut cardinal que consisteix en donar a cadascú allò que li correspon o pertany. Es considera una virtut cardial perquè les altres virtuts s’articulen entorn a les denominades virtuts cardinals (justícia, prudència, fortalesa i temprança). La caritat és una virtut teologal (les altres són fe i esperança). Les virtuts teologals apropen la vida humana a Déu. La caritat uneix l’amor a Déu i al proïsme. D’aquesta unió neix una pràctica orientada a facilitar ajut als més necessitats. Per això, caritat i almoina han anat unides. Ambdues virtuts s’uneixen en la pràctica cristiana. Perquè practicar la caritat és amarar de justícia les relacions humanes. La justícia brolla de la fe, com la caritat presideix l’actuar dels cristians. Però la justícia cristiana va més enllà de la simple garantia de que tothom rebrà allò que és just.

L’almoina no és donar allò que sobra, sinó que és una acció redistributiva. Així ho pensava sant Ambrós de Milà (bisbe dels segle IV). Aquest bisbe proposà un concepte d’almoina vinculat a la idea de justícia entesa com a restitució. L’encíclica de Pau VI Populorum Progressio, parlant de la propietat, destaca la fermesa dels Pares de l'Església al destacar quina ha de ser l'actitud que han de tenir els que tenen bens respecte als quals es troben en necessitat. Com exemple esmenta el que diu sant Ambròs en el seu tracta sobre Nabot: «no és part dels teus béns, diu Sant Ambròs, el que tu dónes al pobre; el que li dónes li pertany. Perquè el que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La terra ha estat donada per a tothom i no solament per als rics” (Sant Ambròs De Nabuthe, 12, n. 53: PL 14, 747). És a dir, per Pau VI, la propietat privada no constitueix per a ningú un dret incondicional i absolut. “No hi ha cap raó per reservar-se en ús exclusiu el que supera a la pròpia necessitat, quan als altres els falta el necessari” (Populorum Progressio, 23). Llavors, la pregunta plena de sentit que l’Església ens hauria de fer avui als cristians és: ¿què hem de fer?, ¿com passar de la caritat personal a la caritat política?.

dijous, 10 de febrer del 2011

La formació d'imams

Un dels problemes que comporta el notable i incomprensible endarreriment de la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya, és la persistència d’alguns problemes endèmics de la comunitat musulmana. Un d’ells és la formació dels seus imams. A Catalunya aquesta qüestió estava resolta parcialment per la iniciativa del Consell Islàmic Cultural de realitzar una activitat formativa anual per preparar els imams dels oratoris catalans. Des de fa poc temps, la Fundación Pluralismo y Convivencia depenen del Ministerio de Justícia de Madrid ha promogut un programa formatiu formal a través de la UNED. Això permetrà, al final de procés atorgar als assistents un títol de reconeixement de la seva capacitació com a imams. Aquesta circumstància validarà a aquests imams per exercir, entre altres, funcions que tinguin validesa administrativa emparades pels acords entre l’Estat i la confessió, com per exemple, els matrimonis. La inactivitat de la Comissió Islàmica d’Espanya alenteix tots aquests processos amb les dificultats pràctiques que això comporta.

La formació d’imams és molt necessària, no només pels aspectes formals, sinó també per l’enquadrament que fa aquesta formació en relació a la realitat cultural del nostre país. És un esforç lloable, perquè permet avançar cap el tan desitjat arrelament cultural de l’Islam a uns patrons de referència diferents al dels països àrabs. No obstant, en aquest procés persisteixen algunes llacunes que caldrà resoldre. Els imams són persones contractades per les diferents comunitats musulmanes. Per la qual cosa, caldria actuar també sobre els dirigents d’aquestes comunitats a fi de que participessin també en el canvi de mentalitat que es pretén suscitar en els imams. Això facilitaria que quan la comunitat musulmana, alhora de buscar una persona que dirigeixi la seva pregària, pogués contractar imams formats al nostre país. L’actuació per la via administrativa és necessària, però cal acompanyar-la amb iniciatives orientades a canviar la mentalitat de les persones que estan al front de les comunitats musulmanes.

dimecres, 9 de febrer del 2011

La responsabilitat política de l’islamisme moderat

En el diari El País d’avui, hi ha un interessant article del filòsof iraní Ramin Jahanbegloo i una entrevista a Nadia Yassine dirigent del partit Justícia i Espiritualitat, partit islamista il·legal al Marroc. Ambdues informacions il·lustren sobre el sentit de les transformacions politiques als països àrabs del nord d’Africa. Ramin Jahanbegloo destaca les dificultats que pot trobar-se la democràcia en aquests països per organitzar l’estat amb una total separació del poder polític de la religió. No creu que aquesta democràcia pugui ser laica. La raó cal buscar-la en el caràcter corrupte i el nepotisme dels models laics aplicats anys enrere amb la complicitat dels països occidentals. Aquestes condicions sociopolítiques alimentaren la progressiva politització dels moviments islàmics afavorint l'enfortiment de l’islamisme polític. El fracàs d'un procés de descolonització junt a les tensions geopolítiques dels països àrabs ha afavorit la radicalització d’una part d'aquest islamisme polític fins a les formes actuals.

Nadie Yassine explica prou clar com la corrupció d'alguns països àrabs ha comportat l’afebliment de l'estat. L’islamisme polític ha sabut aprofitat aquesta situació per penetrar en la societat: les seves organitzacions religioses han substituït els serveis d’atenció social que l'estat no facilitava. Poc a poc, la xarxa social organitzada per l'islamisme polític radical s’ha mostrat més eficaç que els propis governs i ha anat consolidant la seva legitimitat. L’altre sector de l’islamisme polític ha buscat espais de participació política, tot i la repressió patida pels seus dirigents. La majoria dels partits propers als plantejaments de l’islamisme polític són il·legals en els països àrabs del nord d’Àfrica. Ara, en el moment de construir l’estructura política on ha esclatat la revolta popular es fa evident l'absència d'una oposició laica capaç de liderar l’esclat popular. La ira política mobilitzadora no ha trobat cap referent de direcció polític. per dirigir.

Les úniques forces organitzades i amb capacitat de vertebració social són els islamistes polítics moderats. Vet aquí el dilema. La política occidental equivocada en els anys post-colonials ha deixat el terreny erm pel lideratge polític consistent i perdurable. ¿És fiable l’islamisme polític moderat per liderar aquest procés?. Sí, si propicia règims polítics democràtics en els països àrabs amb una clara separació entre poder polític i religió. El model a seguir no és Iran i tinc els meus dubtes que ho pugui ser la Turquia actual si continua en la seva suau i progressiva refertilització l'islamista de l’àmbit polític. Els islamistes moderats poden ocupar un important espai polític si la societat els atorga la confiança, però haurien de tenir la madurés i la responsabilitat política de crear una democràcia política laica en la qual totes les confessions i creences puguin conviure en llibertat.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Els Germans Musulmans

Vagi per endavant que estic molt allunyat dels pressupòsits en els quals està instal·lat el moviment islàmic dels Germans Musulmans. No estic d’acord en la seva visió confessional de la política o el pes que donen a la llei islàmica en l’ordenament de la societat civil. Però, tot i la distància vivencial i intel·lectual que em separa d’ells, sóc partidari que cal respectar-los i incorporar-los en els processos democràtics del nord d’Àfrica. No cal tornar a repetir l’error del passat i esgrimir la por als islamistes per justificar la prohibició dels Germans Musulmans o la seva exclusió dels nous processos polítics. No cal tenir por, Egipte no és l’Iran de 1979. No cal témer que un procés democràtic porti els islamistes al poder.

Les persones que visquérem la transició espanyola podem establir un fàcil paral·lelisme entre els Germans Musulmans i els PCE del postfranquisme. Mentre el PCE era clandestí la seva presència semblava cobrir tota la societat, però la seva legalització i entrada en la vida parlamentària li restà l’aura mítica i mística¸i el seu pes social i polític anà minvant. Opino que el mateix passarà amb els Germans Musulmans. Les revoltes del nord d’Àfrica no són islàmiques, són per la llibertat i contra l’empobriment. És cert que els Germans Musulmans es troben disseminats per capil·laritat entre les masses revoltades. Són els únic que portaren ordre a la plaça de Tahrir. Foren les seves confraries les han donat assistència mèdica i menjar a les persones revoltades. Però en cap moment han volgut un protagonisme, ni els seus plantejaments polítics s’han incorporat com a condicionants de l’agenda política de l’oposició al règim de Mubarak. No existeix un lideratge polític clar i, el que és evident, que els dirigents dels Germans Musulmans, han renunciat a exercir-lo.

L’actual moderació dels Germans Musulmans facilita la transició a Egipte. Per això és necessari per tenir-los presents des del començament tal com s’ha fet fins ara. Per la seva part, es esperançador comprovar com les editorials i els articles dels diaris més influents en l’escenari internacional destaquen la moderació del Germans Musulmans i el seu paper positiu en el progrés cap a la democràcia. Cal deixar que sigui l’espai democràtic el que determini realment l’orientació política que han d’emprendre les societats àrabs que abandonen les dictadures i el pes que tenen els Germans Musulmans en la societat.

dilluns, 7 de febrer del 2011

Construir una ètica cívica a Catalunya

Una de les polítiques d’afers religiosos està relacionada amb la necessitat d'enllaçar la gestió política de la diversitat religiosa amb les iniciatives desenvolupades per definir una ètica cívica capaç d'ordenar la convivència en la societat. L'increment de la pluralitat cultural i religiosa de la societat com a resultat de la transformació de bona part dels valors cívics juntament amb els canvis aportats pel recent flux migratori ha comportat, entre altres aspectes, la necessitat de definir un nou sistema de valors i virtuts que puguin ordenar la convivència cívica.

Per progressar en aquest sentit és necessari, en primer lloc, establir un marc comú acceptat per una àmplia base social. Cal establir un marc laic en el qual creients i no creients puguin compartir valors i desenvolupar la seva convivència basada en l'enteniment, la pau i la col·laboració. Aquest marc comú de convivència ha de defensar diverses coses. En primer lloc, la llibertat d'expressió. Qualsevol figura religiosa pot ser objecte de crítica i opinió. Aquesta crítica és lliure, però ha d'estar limitada; ha d'establir-se de comú acord quins són els límits que la crítica no pot passar. Un altre principi irrenunciable és la igualtat davant la llei de totes les persones. De manera particular, aquesta igualtat ha de garantir la igualtat de drets d'homes i dones. El següent principi bàsic és el respecte a la llibertat religiosa. Llibertat per creure o no creure, i criticar la religió i abandonar-la si es vol.

Una vegada definides quins han de ser les regles que han de regular la trobada entre les diferents tradicions de pensament i religioses cal iniciar el diàleg entre elles a fi d'identificar quins han de ser els valors i virtuts compartits. Cal establir una aliança de valors compartits. Es tracta de construir uns valors morals comuns, assumits lliurement. Aquests valors s’han de crear pas a pas a través del diàleg obert basat en la interacció, el respecte a les diferents identitats i l'acceptació sincera d'una identitat compartida..

El consens entorn dels valors comuns ha de permetre articular una ètica civil a partir de la pluralitat de morals particulars presents en la societat espanyola. Existeixen nous reptes que interpel·len la moralitat personal i davant els quals les respostes donades fins al moment són molt parcials. Aquestes noves qüestions reclamen unes noves respostes ètiques organitzades des de nous relats morals. Davant aquesta situació s'ha d'actuar amb gran responsabilitat. Doncs ningú pot ser exclòs per endavant per motius de pensament o de creences. Com tampoc es pot demanar a cap participant en aquest diàleg franc i sincer que deixi d'aportar aquella sensibilitat que ho defineix com a individu. La política d’afers religiosos ha de crear les condicions perquè les religions participin en aquest procés de definició d’una moral cívica o ètica de mínims. Cal assegurar que les religions participen amb les mateixes condicions i gaudeixen del mateix respecte que altres tradicions del pensament.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Diàlegs para un amic neoliberal III. Tenim respostes però han canviat les preguntes

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol "Diàlegs per a un amic neoliberal" en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

Ens trobem en una cruïlla històrica plena de grans sorpreses. Des de 1989 els esdeveniments s'han accelerat i malgrat haver canviat les banderes a l'Est d'Europa els seus problemes i els nostres, no només segueixen sent els mateixos, sinó que s'afegeixen de nous. (La globalització i la modificació geopolítica, com demostren els darrers esdeveniments del nord d’Àfrica) han creat un nou escenari totalment inèdit). Els vertiginosos últims anys ens han omplert d'incerteses i de preguntes sense respostes. Fins i tot podem sospitar que no sabérem formular, en el seu moment, les preguntes adequades i per això la nostra insatisfacció sorgeix de la nostra incapacitat de trobar respostes. Sabem unes respostes, però sorprenentment ens han canviat les preguntes.

Les noves societat emergents i les societats existents busquen trobar nous sentits, tampoc semblen estar en bona forma les ideologies o les teories que antigament els proporcionaven. Fins i tot la fe cristiana, aquella des de la qual aliment meves esperances, abans hegemònica per donar sentit a "tot", avui competeix amb altres propostes, religioses o laiques, per explicar, una altra vegada el tot o una part.

Tot aquest panorama ens ha d'omplir d'humilitat. No podem admetre com precís cap judici que pretengui treure profit de la crisi del comunisme a favor del neoliberalisme i del sistema capitalista occidental. Amb el fracàs del socialisme real afloren les contradiccions i les limitacions tant del socialisme com del capitalisme en qualsevol de les seves mutacions. L'enfonsament del sistema polític dels països de l'Est no pot amagar el permanent fracàs del capitalisme per "la seva incapacitat per establir un ordre econòmic internacional just, harmònic i eficaç i un adequat equilibri social i ambiental ... la seva incapacitat per eradicar la fam, la incultura i la misèria del món ... els desequilibris mediambientals, els riscos nuclears i la carrera armamentística a la qual es dediquen importants recursos que ben utilitzats podrien contribuir a pal·liar de manera important la fam, la ignorància i la malaltia. Com un sistema econòmica que fa possible aquestes situacions pot considerar com el millor possible i com la fi feliç de la història” (Tezanos, JF "La crítica de la raó econòmica i la raó de la crítica social", a El socialisme del futur. N º 3 1991, pàgines 65-66).

Davant aquests fets el diàleg possible entre les diferents alternatives que pretenen incidir en les nostres societats ha d'estar presidit per la humilitat i una actitud receptiva d'altres opinions, així com orientat cap a la recerca d'idees que facin possible la transformació dels actuals sistemes sociopolítics, per tal que siguin, com a mínim, més justos i habitables. En aquests moments no falten veus reclamant la fi de la història o proposant una nova història forjada de falses seguretats. Qualsevol d'elles apareix com a nou fonamentalisme que reparteix seguretats aparents per treure'ns del mal pas al qual sembla haver-nos portat l'actual situació d'anomia i de fracassos socials. Per això el diàleg és l'única possibilitat que li resta a la raó i als sentiments per poder seguir fent agradable nostres itineraris mundans sense oblidar que la nostra sort va lligada amb la d'altres persones i amb la resta de la Creació.

dissabte, 5 de febrer del 2011

Petit recull de pregàries IV

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

6 febrer. El senyor m’alliberà, perquè m’estimava (Sl 18.20)

7 febrer. Tu. Senyor, em mantens la llàntia encesa, Déu meu, claror en les meves nits (Sl 18.29).

8 febrer. Venerar el Senyor és cosa santa, es manté per sempre (Sl 19,10)

9 febrer. Preserva el teu servent de l’orgull, que no s’apoderi de mi (Sl 19,14)

10 febrer. Uns es fien dels carros, altres dels cavalls; nosaltres invoquem el nom del Senyor, el nostre Déu (Sl 20,8)

11 febrer. El rei confia en el Senyor; l’amor de l’Altíssim no el deixarà caurà (Sl 21,8)

12 febrer. Déu meu, Déu meu, per què m’ha abandonat? (Sl 22,2)

divendres, 4 de febrer del 2011

Religions i objectius del Mil·lenni


El dijous a Barcelona es presentà en el Centre Unesco de Catalunya (Unescocat) la publicació “Religions i objectius del Mil·lenni”. Es tracta d’un recull d’aportacions fetes per membres de diverses confessions ( cristianisme catòlic, protestant i ortodox, l’Islam, judaisme, l’hinduisme, budisme, Fe Bahá’í, i Societat Unitària Universal) sobre els objectius de Desenvolupament del Mil·lenni proposats per les Nacions Unides i que s’na d’assolir el 2015. Després de dos anys de treball, aquestes persones han recollit, des de la sensibilitat de les seves religions, una sèrie de textos, reflexions i pràctiques orientades a promoure la realització d’aquests objectius.

La iniciativa és lloable per vàries raons. En primer lloc pel seu missatge de fons: les religions dialoguen i es posen d’acord per humanitzar la societat. Totes elles participen de l’objectiu de vèncer la pobresa i combatre les injustícies. Així, les diferents religions caminen juntes, en concòrdia i harmonia, en favor de les persones. Cadascuna, des de la seva especificitat i diferència, expliquen que la terra és un espai de concòrdia i reconciliació entre les persones i amb la natura. En segon lloc, hi ha el testimoniatge de que les religions al viure les seves creences públicament aporten valors per la convivència. Les tradicions religioses són depositàries d’uns valors essencials per aconseguir els objectius del Mil·lenni. La tercera consideració és l’enriquiment de les religions a partir del diàleg. Els autors de les diferents aportacions manifestaren que la trobada dialogal ha enriquit la seva experiència creient. Han millorat en la seva tradició i han conegut millor les altres religions.

Les religions són font d’humanitat. Aquesta és, segons els autors d’aquest treball, la gran aportació de les religions a la societat contemporània. Les religions donen densitat a l’existència humana. La seva credibilitat es basa en la seva capacitat d’esdevenir consol pels afligits i alliberament dels pobres empobrits per les estructures injustes. Recomano l’atenta lectura d’aquest document perquè en ell hi ha un exemple pràctic de com el diàleg interreligiós esdevé una bona notícia per la nostra societat.

dijous, 3 de febrer del 2011

Montserrat, benaurat i estimat

Avui ha sortit publicat en el Diari Oficial de la Generalitat el meu cessament com a president de la comissió executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Han estat uns anys meravellosos. Viscuts en profunditat i compromís, amb il·lusió i donació. Volia retornar a Montserrat tot el bé que m’ha fet al llarg de la meva vida. Mai serà suficient el que jo pugui fer per Montserrat, la seva gent i el seu entorn.

Durant aquests anys he aprés a estimar a Montserrat comprenent la seva complexitat. El lema “Montserrat és ...” reflexa la seva realitat diversa. La realitat és com és, però també com les persones som al moment de percebre-la. Això és evident a Montserrat. Cada persona s’aproxima amb unes inquietuds i experiències particulars que dibuixen un color i una densitat a la vivència que es té. Han estat un anys plens de possibilitats de fer coses. De comprendre que Montserrat se l’estima des de moltes maneres. Per a mi, la metàfora d’aquesta relació particular ha estat poder anomenar cada agulla pel seu nom. Són com les estrelles del firmament posades a la terra: cadascuna Déu les crida pel seu nom.

La vida del Santuari, la veneració a la Mare de Déu i la contemplació activa de les comunitats monàstiques hi aporta un valor religiós extraordinari. Gràcies a la comunitat benedictina de Santa Maria, Montserrat és un llegat espiritual i cultural. Les monges de Sant Benet també hi participen aporten la seva vida comunitària de pregària i la seva missió sota l’esguard del Cavall Bernat. Les persones que han optat per la vida monàstica a Montserrat tenen conviccions profundes i sòlides. Els seus principis i valors enriqueixen el caminar de la societat cap la seva humanització.

Montserrat evoca la contemplació i el silenci. Això ho saben molt bé els muntanyencs, siguin caminadors o escaladors. Des de l’interior del massís es respira pau, s’escolta el silenci i la vista s’escapa cap la mirada transcendent. Qualsevol indret de Montserrat ens parla al cor. Aquest és un dels grans valors del Parc Natural. La conservació de la flora i la fauna, el manteniment dels camins i la seva senyalització, la conservació dels bens culturals escampats per la muntanya, siguin en forma de fonts, monuments, ermites, barraques de vinya o camins és un llegat per les futures generacions. Cal que entenguin que vida espiritual i natura es declinen de la mateixa manera. Tot Montserrat és una crida als sentiments i a les emocions. Resseguint els camins de la muntanya ha aprés que no hi ha cap racó igual i que les agulles sempre són diferents perquè són pedres vives que es transformen acompanyades de la llum i del cel.

Els camins de Montserrat són fruit del treball humà. Especialment de les persones dels municipis de El Bruc, Collbató, Marganell i Monistrol de Montserrat que, en part, vivien de la generositat de la muntanya. Han hastat llauradors de les seves terres o llenyataires o carboners dels seus boscos. Avui, els municipis del massís de Montserrat formen part d’un projecte comú construït gràcies a la dinàmica emprenedora dels seus ajuntaments. Montserrat és prou ric en possibilitats que resulta un bé de Déu formar part de la comunitat humana que viu i treballa en aquest entorn. La muntanya té moltes portes que permeten arribar als peus de la Mare de Déu. Els camins dels romeus, els vials, el cremallera i l’aeri transiten per uns pobles que també participen del goig de pujar a Montserrat per fer-hi estada.

Durant el temps que he estat al davant de la comissió executiva del Patronat no he estat sol. Tot el que s’ha fet ha estat possible gràcies a la complicitat generosa de moltes persones. En primer lloc dels treballadors del Patronat i del Parc Natural. La seva atenció i dedicació avui es nota per tota la muntanya. De manera molt especial, en la conservació del patrimoni natural. També he tingut la comprensió dels membres de les diferents institucions públiques integrades en el Patronat. Ells han estat pacients i comprensius, i sobretot m’han donat confiança per endegar projectes que aportaven noves visions per entendre una realitat per tots coneguda. La confiança ha estat mútua, només així es podien fer possibles els somnis. He d’agrair a totes les persones que han col·laborat des de fora del Patronat aportant els seus coneixements i estimacions compartides per tal de fer possible els projectes que s’han impulsat. Finalment, el meu agraïment més sincer a la comunitat benedictina, la de Santa Maria de Montserrat perquè m’han acollit amb l’esperit que recomana la regla de Sant Benet, i a les monges de Sant Benet perquè són tot generositat.

Ara tanco una etapa i en començo una altra. No és cap adéu-siau Perquè no abandono el meu compromís per Montserrat, perquè és viu en el fons del meu cor. Procuraré mantenir-lo actiu des d’altres responsabilitats i dedicacions. És impossible abandonar Montserrat. Com diu el salm, “que se m'encasti la llengua al paladar si deixés d'evocar el teu record” (Sl 137,6) Es poden fer moltes coses per Montserrat, allà m’hi trobareu. Ara, cal fer costat al nou president perquè pugui desenvolupar amb encert les seves iniciatives i projectes. Ben segur que la persona que m’ha substituït aportarà els seus coneixements, la seva comprovada bonhomia i capacitat intel·lectual, la seva capacitat d’influència i la seva disponibilitat per tal que Montserrat, aquesta muntanya que reuneix en harmonia unes comunitats de pregària, la natura i l’espiritualitat, estigui present en el cor de les persones i aglutini el sentiment del poble de Catalunya. Montserrat és de tots.

dimecres, 2 de febrer del 2011

Cooperació religiosa a Catalunya

A Catalunya els poders públics han d'establir acords de cooperació amb les confessions religioses tal com s'indica en l'article 16.3 de la Constitució. El mandat constitucional és clar i expressa el compromís de l'Estat a garantir que tots els individus tinguin igualtat d'oportunitats en el moment de practicar els drets associats a la llibertat religiosa. A tal fi, s’han d’articular els corresponents instruments de cooperació. L'establiment de relacions de cooperació no comporta una valoració, ni positiva ni negativa, del subjecte de la creença religiosa. Això és impropi en un Estat aconfessional o laic. La neutralitat davant el fet de les creences religioses o les no creences religioses és una garantia que la cooperació entre les institucions públiques i les confessions religioses mantindrà intacta la separació entre l'àmbit de la funció social de la política i el d'actuació de les confessions religioses. En cap moment, i sota cap concepte, les religions han d'interpretar que les actuacions de l'administració són ingerències en les seves dinàmiques internes. Cooperació, respecte i autonomia.

L'àmbit cooperatiu és bastant ampli. Des d'una perspectiva funcional, les relacions de cooperació poden ser directes o indirectes tant pel que fa als individus com amb els grups religiosos. Els poders públics poden prendre decisions per afavorir directament a les persones perquè puguin complir amb els preceptes religiosos. Aquesta mesura que afecta directament als individus afavoreix indirectament a les confessions. També es poden prendre decisions per ajudar directament a les confessions i indirectament als seus membres, com és el cas, per exemple, dels acords que atorguen protegeixen jurídicament a les confessions. En altres casos, els poders públics actuen només d'intermediaris entre els individus i les confessions. Això és evident a nivell de politiques estatals com són el cas de l'assistència religiosa en institucions públiques o la possibilitat de recaptar a través de la declaració de la renda per delegació de les confessions religioses, tot i que es pot desenvolupar també a nivell autonòmic.

Hi ha àmbits de cooperació obligatoris perquè es deriven directament dels preceptes constitucionals. Però també hi ha àmbits en els quals la col·laboració és possible i uns altres on la cooperació és del tot inadequada. L'àmbit de col·laboració obligatòria està relacionat amb tots aquells aspectes necessaris per millorar la promoció del dret de la llibertat religiosa dels individus i de les comunitats de fe. En altres ocasions, la cooperació entre els poders públics i les confessions religioses està menys definida i es situa en l'àmbit de les relacions possibles, però no obligatòries. Un aspecte particular en aquest àmbit de relacions possibles són els acords de cooperació, generalment en forma de concerts, que els poders públics poden establir amb les confessions religioses per enfortir el sistema de benestar social públic i millorar la cohesió de la societat. És evident que la cooperació dels poders públics amb les confessions ha estat bàsica per a la cohesió de la societat espanyola. Per això cal prosseguir en aquesta línea i consolidar els actuals convenis. Finalment, existeixen unes situacions que han de ser qualificades com de cooperació indeguda. Tenen aquesta consideració aquells casos en els quals els poders públics vulneren el principi d'igualtat i de laïcitat positiva de l'Estat o els acords establerts entre l'Estat i les confessions religioses.

Des del principi de la laïcitat positiva, la política d'assumptes religiosos ha de reconèixer explícitament l'aportació socialment positiva que tenen alguns dels valors bàsics de les identitats de les confessions religioses. Ara és possible explorar nous camins de col·laboració entre els poders públics i les confessions religioses entorn d'aquells valors sobre els quals ha d'organitzar-se la convivència cívica. Es tracta d'introduir en l'horitzó de la cooperació el reconeixement implícit dels valors que justifiquen aquesta relació de confiança mútua entre els poders públics i les confessions religioses.

dimarts, 1 de febrer del 2011

L’ús dels símbols religiosos a Catalunya

Una de les qüestions que encara mostra algunes confusions i ambigüitats és l’ús de símbols religiosos en l’entorn públic. Per això la política pública sobre afers religiosos ha de saber articular un proposta concreta que doni garanties sobre la pràctica de la llibertat religiosa.

La presència de símbols religiosos en l'espai públic no hauria de representar cap problema. No obstant, la seva presència segueix sent objecte d'amplis debats entre els partidaris d'una dràstica eliminació de símbols religiosos i els qui consideren natural la seva presència. El cert és que no hi ha cap normativa reguladora de l'ús de símbols religiosos a l’interior dels edificis públics i actes oficials. Hi hagut algun intent regulador que s’ha quedat a mig camí. De tal manera que, davant d’aquest buit fora bo establir unes pautes, encara que mínimes, que permetessin ordenar el comportaments més enllà del sentit comú que tan bon resultat està donant. Això donaria seguretat a la ciutadania i s’evitaria acudir als tribunals per resoldre els conflictes que s’han donat sobre l’ús d’aquests símbols. En tot cas cal tenir present que, segons els tribunals, la presència d'un símbol religiós en un edifici públic no és un acte de proselitisme encobert a favor d'una determinada confessió religiosa. No obstant, diuen els tribunals, si la presència del símbol pot confondre o induir a interpretar la presència del símbol com un gest de la institució pública a favor d'una determinada confessió, llavors cal evitar-lo.

Sobre el tema dels símbols religiosos dinàmics o personals, la discussió és una altra, perquè afecta a l'ús que els individus puguin fer d'elements religiosos en les seves vestimentes. Est és el cas de l'ús de diferents tipus de vel (cristians o musulmans), kipà, turbants, etc. Aquesta qüestió no pot abordar-se de forma abstracta sense tenir en compte el subjecte i el seu context. L’ús d’aquests símbols està emparada per la llibertat religiosa. La qual no empara l’ús de símbols religiosos, burca o niqap, que vulneren el que s’entén com ordre públic. En aquest cas, la discussió no s’articula en relació a la llibertat religiosa, sinó a la salvaguarda de la convivència cívica. Aclarida aquesta qüestió, fora bo que l’administració autonòmica donés unes orientacions clares que permetessin a les administracions locals defensar l’ús dels símbols religiosos i diferenciar aquelles qüestions que vulneren la laïcitat de les institucions públiques o representen un risc per l’ordre públic.