dissabte, 30 de setembre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

¿Que és la veritat? Aquesta és pregunta que Pilat formulà a Jesús en el Pretori. Jesús, en aquell moment, callà. Però els cristians sabem que Jesús és la veritat. Si assumim la seva causa, descobrim que en ell està la veritat. Jo sóc el camí, la veritat i la vida – diu el Senyor – ningú no ve al Pare sinó per mi. (Jn 14,6)


¿Què podem dir de nosaltres mateixos? ¿com ens podem presentar? ¿quines virtuts formen part de la nostre identitat?. N’hi moltes, però voldria destacar-ne dues. Estimar i ser fidel. L’amor als altres ha de ser el motor de la vida. I l’altre és la fidelitat, el no mancar a la fe promesa, a allò a què s’ha compromès envers algú. Enalteixo el vostre nom, perquè estimeu i sou fidel. Sempre que us invocava m’heu escoltat, heu enfortit la meva ànima. (Salm 137)

divendres, 29 de setembre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Estem vivint dies d’il·lusió però també d’incertesa. En aquests moments necessitem sentir veus serenes que ajudin a mantenir l’esperit ferm. Al costat de l’acció necessitem moments per contemplar tot allò que dóna sentit el que fem. Sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden. (Lc 1,28)


Quan els cristians estem en el món no hem d’adornar la nostra presència amb qualsevol forma de poder. La força de les nostres conviccions ha de transmetre’s amb el testimoniatge i la coherència de les coses que fem. No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, ni un altre vestit (Lc 9,3)

dijous, 28 de setembre del 2017

El principi de laïcitat estudiat per Óscar Celador

El profesor Daniel Pelayo Olmedo, profesor del Departament de Dret Eclesiàstic de l’Estat de la UNED, ha fet una ressenya de la recent obra d’Oscar Celador Angón Orígenes histórico constitucionales del principio de la laicidad. Tirant lo Blanch, València (2017). Pel seu interès presento els trets principals d’aquest resum del professor Pelayo Olmedo.

En l'actualitat, la relació entre l'Estat i la Religió s'ha situat com un tema principal de bona part del debat jurídic, tant com en el polític i / o social. La nova realitat de la diversitat religiosa obliga a revisar noves estratègies per gestionar aquesta realitat respectant els drets fonamentals. La recent publicació del professor Celador aporta valuosos arguments a aquest debat, recolzats un estudi exhaustiu del principi més característic en aquest context: la laïcitat.

Oscar Celador ofereix una obra científica essencial per comprendre la diversitat de matisos que acompanyen la laïcitat, tant en la seva configuració històrica com en la seva definició actual. A la primer part del seu llibre l’autor presenta el tres models de laïcitat considerats com un referent imprescindible: Regne Unit, Estats Units i França. S'hi analitzen amb detall els processos polítics, les fites jurídics i els esdeveniments socials que van donar com a resultat la configuració del principi de laïcitat a cada país. Oscar Celador mostra com el concepte de laïcitat neix vinculat a l'aparició i desenvolupament d'un sistema polític democràtic en el Segle XVIII, durant les anomenades revolucions il·lustrades. Seguidament, s’inicià un lent procés de reconeixement de tolerància religiosa que, ràpidament, culminarà en la garantia i protecció de la llibertat religiosa en tant que un dret fonamental. Aquesta llibertat serà reconeguda en els textos constitucionals. Celador posa de manifest l'impacte que va tenir en el tractament de la llibertat religiosa un nou procés comú en els ordenaments jurídics francès, nord-americà i anglès que va tenir lloc en el primer terç del segle XX. Sota el principi d'igualtat i no discriminació en funció de les creences i / o conviccions personals, que va tenir un paper central en els tres ordenaments, les creences i / o conviccions no religioses obté el mateix règim jurídic de protecció que les religioses.


En la segona part del llibre s’analitza la pràctica d’aquests models sobre tres grans apartats. En una part introductòria, es presenta com queda la configuració constitucional de cada un dels models en el Segle XXI, una segona part destinada als debats més intensos que s'han produït en el Segle XXI al voltant de diverses qüestions relacionades amb l'exercici del dret i una tercera on ens proposa una valoració global i personalitzada dels models. Es tracta d'aprofundir en el desenvolupament jurídic i les resposta que s'han donat en cada model a qüestions essencials. En aquesta part del llibre s'aprecia que, si bé per diferents motius o per resoldre problemes diferents, els models constitucionals francès, anglès i nord-americà, han dissenyat solucions molt similars per articular els seus respectius models de relació amb les confessions religioses, i especialment a els terrenys financer i educatiu. Finalment l'autor ens ofereix la seva valoració global de cada model. L’obra d’Óscar Celador és un estudi d'extraordinària utilitat, fruit del treball precís i objectiu que, sense cap dubte, es recomanable per als que vulguin aprofundir en la comprensió del principi de laïcitat.El profesor Daniel Pelayo Olmedo, profesor del Departament de Dret Eclesiàstic de l’Estat de la UNED, ha fet una ressenya de la recent obra d’Oscar Celador Angón Orígenes histórico constitucionales del principio de la laicidad. Tirant lo Blanch, València (2017). Pel seu interès presento els trets principals d’aquest resum del professor Pelayo Olmedo.

En l'actualitat, la relació entre l'Estat i la Religió s'ha situat com un tema principal de bona part del debat jurídic, tant com en el polític i / o social. La nova realitat de la diversitat religiosa obliga a revisar noves estratègies per gestionar aquesta realitat respectant els drets fonamentals. La recent publicació del professor Celador aporta valuosos arguments a aquest debat, recolzats un estudi exhaustiu del principi més característic en aquest context: la laïcitat.

Oscar Celador ofereix una obra científica essencial per comprendre la diversitat de matisos que acompanyen la laïcitat, tant en la seva configuració històrica com en la seva definició actual. A la primer part del seu llibre l’autor presenta el tres models de laïcitat considerats com un referent imprescindible: Regne Unit, Estats Units i França. S'hi analitzen amb detall els processos polítics, les fites jurídics i els esdeveniments socials que van donar com a resultat la configuració del principi de laïcitat a cada país. Oscar Celador mostra com el concepte de laïcitat neix vinculat a l'aparició i desenvolupament d'un sistema polític democràtic en el Segle XVIII, durant les anomenades revolucions il·lustrades. Seguidament, s’inicià un lent procés de reconeixement de tolerància religiosa que, ràpidament, culminarà en la garantia i protecció de la llibertat religiosa en tant que un dret fonamental. Aquesta llibertat serà reconeguda en els textos constitucionals. Celador posa de manifest l'impacte que va tenir en el tractament de la llibertat religiosa un nou procés comú en els ordenaments jurídics francès, nord-americà i anglès que va tenir lloc en el primer terç del segle XX. Sota el principi d'igualtat i no discriminació en funció de les creences i / o conviccions personals, que va tenir un paper central en els tres ordenaments, les creences i / o conviccions no religioses obté el mateix règim jurídic de protecció que les religioses.

En la segona part del llibre s’analitza la pràctica d’aquests models sobre tres grans apartats. En una part introductòria, es presenta com queda la configuració constitucional de cada un dels models en el Segle XXI, una segona part destinada als debats més intensos que s'han produït en el Segle XXI al voltant de diverses qüestions relacionades amb l'exercici del dret i una tercera on ens proposa una valoració global i personalitzada dels models. Es tracta d'aprofundir en el desenvolupament jurídic i les resposta que s'han donat en cada model a qüestions essencials. En aquesta part del llibre s'aprecia que, si bé per diferents motius o per resoldre problemes diferents, els models constitucionals francès, anglès i nord-americà, han dissenyat solucions molt similars per articular els seus respectius models de relació amb les confessions religioses, i especialment a els terrenys financer i educatiu. Finalment l'autor ens ofereix la seva valoració global de cada model. L’obra d’Óscar Celador és un estudi d'extraordinària utilitat, fruit del treball precís i objectiu que, sense cap dubte, es recomanable per als que vulguin aprofundir en la comprensió del principi de laïcitat.

dimecres, 27 de setembre del 2017

Apunts a la nota de la l’Episcopat espanyol. Catalunya no és el problema, el problema és Espanya

Han trigat, però al final l’episcopat espanyol, a través de la Permanent de la Conferencia Episcopal, s’han pronunciat sobre la situació a Catalunya. La nota dels bisbes, plena d’equilibris i d’ambigüitats calculades per evitar que ningú se’n pugui apropiar a favor de les seves tesis, te un to i un enfoc molt diferent als antics discursos patriòtics que ens tenien acostumats. Això és positiu. Suposo que el govern d’Espanya hauria esperat un condemna en tota regla del procés català, però no ha estat així. Els bisbes han moderat el to i han procurat rebaixar la tensió.

Els bisbes demanen diàleg i entesa per salvaguardar la convivència, el respecte els drets i les institucions. La intenció és lloable, però per avançar en aquest sentit cal entendre que el problema que s’ha de resoldre no és la qüestió catalana, com suposen els bisbes, sinó la mateixa naturalesa de l’Estat. El problema no és Catalunya, sinó Espanya. El que ha posat a primer pla la crisi catalana és l’esgotament d’un model d’Estat i la necessitat de redefinir la seva identitat.

L’apel·lació al diàleg, i la defensa dels drets i les institucions que fan els bisbes és important avui perquè aquests dies l’Estat està vulnerant de forma continuada alguns dels drets fonamentals: el dret de reunió, la llibertat d’expressió i el dret a ser consultats. La nota dels bisbes espanyols recorda que la verdadera solució del conflicte passa pel diàleg. Això vol dir, tornar a situar el conflicte en l’àmbit de la política i no de la incomprensió, menyspreu o repressió com fa l’Estat. Amplis sectors de la societat catalana han reiterat la petició de diàleg sense cap resposta política. M’hauria agradat que els bisbes espanyols haguessin acabat la seva nota apel·lant, no només a la serenitat i a l’entesa, sinó també demanant a l’Estat diàleg polític per pactar les condiciones que facin possible allò que diuen els bisbes catalans: que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català.


dimarts, 26 de setembre del 2017

Ètica civil i moral religiosa - III

La construcció de l'ètica civil és un deure i una responsabilitat de la societat civil. L’elecció del que s’ha de considerar com més positiu per a la realització del ben comú ha de ser generat per la societat. No és competència de l’Estat. L’ètica civil no es pot deduir, com pretén el positivisme jurídic, del procés formal de la creació de les lleis. Les lleis, per més democràtiques que siguin, tenen necessitat d’un fonament ètic més enllà dels seus procediments formals. No és suficient la idea de legitimitat ètica proposada per Thomas Hobbes en la seva obra Leviatán de que és l'autoritat i no la veritat qui fa la llei, “auctoritas, non veritas, facit legem”.

On resideix el fonament moral de les decisions preses en seu parlamentària? L'alternativa a la visió del positivisme jurídic no és el Dret Natural tal com insisteix bona part de la Doctrina Social de l'Església. El camí plausible és la denominada ètica civil que emergeix del sistema d'ètiques particulars pròpies del pluralisme social. L'ètica civil o l'ètica de mínims és el patrimoni ètic que han de compartir tots els membres de la societat. Acceptant que cap tradició de pensament o religiosa considera que els seus adeptes o fidels s’han de regir només per això, sinó per l'ètica de màxims pròpia del grup al fet que pertanyen.

L’Estat, guiat pel seu desig de construir el ben comú, ha d'integrar en l'ordenament jurídic, la síntesi consensuada dels valors i comportaments aportats per la societat civil. Dintre d'aquest marc de diàleg la tradició religiosa cristiana, al costat d'altres religions, han de fer presents amb decisió i claredat els seus valors i principis. En aquest esforç de construir l'ètica civil integrada com part del ben comú, les formes són importants. Qui participi en aquest diàleg sobre valors i principis han de comprendre que les seves aportacions són sempre propostes sotmeses a un escrutini compartit amb altres punts de vista.

dilluns, 25 de setembre del 2017

Amb un somriure cap a la independència

Bastants comentaris de les xarxes socials en relació a l’entrevista de Jordi Évole al president Puigdemont confirmen la meva idea de que hi ha gent de fora de Catalunya que no ha entès de res el que està passant aquí. Alguns d’aquests comentaris planyen als catalans pel que consideren lideratge tou de Carles Puigdemont. Aquestes persones, com els governants de Madrid, no han entès que la mobilització catalana és bàsicament social. Som els catalans, els anomenats catalans emprenyats, que han prenent consciència del seu paper històric i han decidit canviar les relacions entre Catalunya i Espanya. La política ha vingut després. Ha estat la ciutadania qui ha promogut les campanyes continuades any darrera any al carrer. Des de 2010, la ciutadania ha ocupat els carrers amb imaginació, alegria i amabilitat per dir prou a l’estat espanyol i avisar al món que els catalans som el subjecte polític de la nostra història.

Els catalans i les catalanes han establert el calendari cap a la independència i durant aquest procés s'han fet més independentistes. Al començament la independència era un desig d'uns pocs, ara és un sentiment de molts. Es pot veure aquestes dies. Davant la repressió de l’estat s’han alçat veus per tot arreu: eclesiàstics, monges, instituts, universitats, artistes de tota mena, bombers i metges, gent gran i joves, impressors i comerciants, existeix un sentiment difós que no es pot seguir com ara. Per sort, també hi ha moltes persones, que no necessàriament són independentistes, que des dels pobles d’Espanya consideren que els catalans i les catalanes, i només nosaltres, tenim tot el dret a ser consultats amb un referèndum quin ha de ser el futur polític de Catalunya.  Lamentablement el poder polític de Madrid, el conjunt de forces que sostenen el règim constitucional, en lloc de comprendre que el problema de Catalunya ha de tenir un tractament polític han optat per posar en marxa l'aparell repressiu del poder: policia, fiscals, jutges i el control d'alguns medis de comunicació per ofegar les aspiracions dels catalans. Són aquests els que, en lloc de resoldre el problema de Catalunya estan enfonsant Espanya cap una deriva anti-democràtica i autoritària. 

diumenge, 24 de setembre del 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Normalment quan els humans fem una experiència d’amor, de vida, de bellesa necessitem uns instants de silenci per comprendre i fer nostre l’experiència que hem viscut. Per aquest motiu, després de cantar el Magnificat totes les paraules que puguem pensar o afegir molesten, sobren. Únicament el silenci agraït pot mantenir en la ment i el cor la melodia d’aquest cant d’amor. Perquè l’amor necessita el seu silenci per trobar el gruix que li dóna vida. I en la mesura de la intensitat del nostre amor podrem seguir cantant i vivint. Perquè canta aquell qui estima; i viu aquell qui se sent estimat. Llavors la pròpia vida pot esdevenir un cant silenciós a l’amor que ens és donat. Fragment de Cantem el Càntic de Maria del monjo Jordi Molas

Per a molts cristians d’Orient, el diàleg i la construcció d’espais de convivència interreligiosa és una invitació a afrontar la passió de Jesucrist. Antoni Puigverd Diari Ara, 16 d’abril de 2017


Traieu-me, Senyor, aquest cor de pedra, traieu-me el meu cor endurit, incircumcís! Doneu-me un cor nou, un cor de carn, un cor pur! Dels Tractats del bisbe  Balduí de Cantorbery 

dissabte, 23 de setembre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

De la mateixa manera que alimentem el cos necessitem mantenir l’esperit. Hem de trobar moments per conrear l’esperit. Segur que cada dia hi ha estones que podem estar en silenci, escoltar el cor o contemplar una petita lectura que proporcioni aquest aliment espiritual. Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna. (Jn 6,63b,68b)

L’amor transforma. L’amor és la força interior que esdevé el motor de la vida. Gràcies a l’amor les persones ens podem relacionar honestament i buscant el bé mutu. Creure és estimar. Sense l’amor la fe no té sentit. Déu és amor. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que vull és amor, i no ofrena de víctimes. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors. (Mt 9,13)


Per viure l’experiència creient no cal arribar-hi per la possessió de coneixements refinats. La vivència de la fe neix de la pràctica de l’amor ple als altres. És un camí d’estimació que demana tenir el cor misericordiós per acollir a les altres persones com són i deixar-se transformar per aquest encontre del qual neix l’experiència dels transcendent. Us enaltim Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne.  (Mt 11,25)

divendres, 22 de setembre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

La pregunta sense resposta que Pilat feu a Jesús: ¿què és la veritat? continua ressonant en els nostres cors. La resposta exigeix primer silenci per escoltar i acollir als germans, després contemplació practicar la misericòrdia i la caritat, i, finalment pregària per contemplar la força de l’amor. Jesús és la veritat. Déu, el nostre salvador , que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1Tm 2,3-4)

Ser cristià és seguir la causa de Jesús. Això comporta estar disposat a renunciar al que podríem anomenar valors de la mundanitat i acceptar una altra escala de valors. Això té les seves dificultats. També vol dir assumir les contradiccions personals, les qual no ha de representar cap dificultat per defensar aquesta causa. Ningú és perfecte. La creu és també motiu d’esperança, perquè d’ella neix l’esperança definitiva i també perquè des d’ella podem entendre les creus dels altres. Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. (Mt 16,24)

dijous, 21 de setembre del 2017

L'Església catalana camina en mig del poble

Avui s’han conegut diversos manifestos i declaracions d’eclesiàstics i d’institucions eclesials catòliques que tenen com a rerefons el proper referèndum. Per la complexitat d’elaboració d’aquests escrits els seus redactors no han pogut valorar els gravíssims fet d’ahir. Desconec si hi hauran notes posteriors. Però ben segur que pel to dels escrits. Els bisbes de Catalunya, prenent distància dels esdeveniments polítics, feren una nota el passat mes de maig que ara es repeteix com a mostra de la seva orientació pastoral respecte la situació política de Catalunya. En el seu moment vaig escriure que els bisbes de Catalunya s’havien alineat en la tradició de l’episcopat catalana manifestada en el magnífic document “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) renovada, 25 anys després, amb un nou text “Al servei de nostre poble” (2011). Ara, quan el moment polític posa en pràctica algunes de les idees presents en aquests documents, els bisbes de Catalunya havien recordat que “per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional” (nota dels Bisbes de Catalunya 11 de maig 2017).

Seguint aquesta tradició de compromís amb les aspiracions del poble català hi hagut un comunicat conjunt dels abats de Sant Maria de Montserrat i de Poblet, Josep Maria Soler i Octavi Vilà respectivament, que afirmen amb contundència que els polítics "aquells als quals correspon la responsabilitat de govern, que tenen l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país escoltant la veu de la majoria i respectant alhora la dels qui es troben en minoria.. És una nota de paraules mesurades al mil·límetre, on la brevetat del text impedeix aplicar la mirada cristiana, especialment a la llum de la Doctrina Social de l’Església, a la gènesi del conflicte polític que es viu avui a Catalunya.

Finalment, avui també s’han conegut varis posicionaments prou rellevants. Un manifest de 300 capellans i diaques, prou representatius de les diòcesis catalanes i de les ordres religioses de Catalunya. Per evitar equívocs, defugint de l’ambigüitat que solen emprar altres eclesiàstics, aquests mossens afirmen amb contundència “valorant totes les circumstàncies que han portat a la convocatòria per part del Govern de la Generalitat d’un referèndum d’autodeterminació el proper 1 d’octubre i davant la impossibilitat de pactar les condicions per a dur-lo a terme de forma acordada, considerem legítima i necessària la realització d’aquest referèndum” i conviden a votar en consciència “en exercici del dret fonamental que té qualsevol persona a expressar lliurement les seves posicions”. Cristianisme i Justícia, el centre de reflexió social i teològica de la Companyia de Jesús, que te la seu a Barcelona però d’abast a tot Espanya ha publicat una reflexió sobre el moment polític que es viu a Catalunya, amb una atenció especial a l’escalada de tensions dels darrers dies. Per aquesta institució “l'exercici del poder sense política és autoritarisme. S'ha volgut traslladar als tribunals una feina que no els correspon. Apostem per la resolució política i negociada, i no judicial ni policial, del conflicte entre els governs català i espanyol”.

Justícia i Pau, una altra institució de llarga trajectòria en l’església i societat catalana, en un comunicat ha declarat “la nostra extrema preocupació, rebuig i consternació per les diferents actuacions administratives, policials i penals que està duent a terme el Govern i altres institucions de l’Estat espanyol, que suposen una gravíssima ingerència en el dret a l’autogovern i en el funcionament de les institucions catalanes i que suposen un atemptat contra garanties democràtiques i drets i llibertats bàsics, com ara la llibertat ideològica, d’expressió i de participació política i secret de les comunicacions”. Aquesta institució afirma “ens reafirmem en la Declaració de Justícia i Pau en favor de la legitimitat i conveniència d'un referèndum d'autodeterminació”. Una part important de l’Església catòlica catalana, en aquests moments, ha sabut interpretar la gravetat del moment i s’ha situat al costat del poble català seguint l’orientació donada pel papa Francesc, “ser pastors significa caminar davant, enmig i darrere el ramat”.

dimecres, 20 de setembre del 2017

Etica civil i moral religiosa I

En l’agenda política dels propers mesos apareixen diversos temes que tornaran a obrir el debat sobre l’ètica civil. És evident que l'Estat ha d'actuar segons uns principis ètics que serveixen de fonamentació a les normes jurídiques a l’hora d’ordenar la convivència cívica. Aquests valors ètics provenen del respecte de la dignitat humana i als seus drets. Tots els ciutadans han de compartir aquesta sensibilitat. Aquests valors són irrenunciables i inqüestionables, i formen part del patrimoni cultural comú. La base d'aquesta ètica civil està formada pel conjunt d'elements que, per acord comú, defineixen la dignitat humana. No obstant, aquesta ètica civil, malgrat sorgeixi del diàleg entre les diferents sensibilitats presents en la societat davant els aspectes rellevants de l'existència humana, no implica que, com diu el bisbe José María Setién en el seu llibre “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC, l’existència d’un acord total en la manera d'entendre el que defineix la persona i en què ha de consistir la seva plena realització. 

Per això, entorn a l’ètica civil poden aparèixer en determinats moments alguns conflictes amb algunes tradicions religioses. En algunes ocasions, l'ètica civil i tots els seus desenvolupaments normatius posteriors no coincideix amb les ètiques religioses. Un primer nivell de problema apareix perquè el caràcter imperatiu de les normes ètiques, siguin les pròpies de l'ètica civil de l'Estat o les relacionades amb les religions, no s'expressen de la mateixa manera. Mentre l'ètica filosòfica o religiosa afecta a la consciència de les persones; l'ètica subjacent en l'ordenament jurídic és autònoma a aquesta consciència, ja que la seva font de legitimitat està en l'autoritat i les normes jurídiques són vinculants per sobre del pensament particular. L’autoritat s’ha secularitzat i les confessions religiosos han renunciat a la confessionalitat de les institucions públiques. 

El conflicte entre les disposicions legislatives i els principis religiosos es dóna amb la seva màxima expressió quan les dues ètiques, la civil i la religiosa, aborden aspectes relacionats amb aspectes que afecten als valors bàsics del sentit de la vida. En aquest punt, les institucions religioses, que la seva missió és ajudar a formar la consciència individual dels creients, es poden confrontar amb certes decisions preses legítimament en l'àmbit autònom i secular de la política. La solució d'aquest conflicte no passa ni per la volta al convencionalisme polític o l'adopció d'un laïcisme excloent. Cal assumir el conflicte i, a continuació, explorar les seves solucions des d’un marc més proper a la realitat de la societat civil.

dimarts, 19 de setembre del 2017

Ètica civil i moral religiosa II

Cóm construir l’ètica civil? És possible fer-ho a partir de visions del món més d’un cop enfrontades? El bisbe emèrit de San Sebastià José Maria Setién proposa abordar aquesta qüestió, no en clau de tensió o conflicte, sinó a partir del reconeixement polític del conjunt de valors presents en la societat i que dialoguen per a construir l'ètica civil (Setién, 2007). Des d'aquesta perspectiva, l'Estat ha d’endegar, quan es volen abordar algunes de les qüestions que posen en debat diferents sistemes de valors, obrir un procés de trobada i diàleg entorn a com tractar aquestes qüestions. Aquesta activitat, diu el bisbe Setién, forma part de les obligacions de l'Estat doncs identificar els valors comuns és una forma de construir el ben comú. També és competència, en aquest cas de les tradicions religioses, abordar aquestes qüestions des de l’especificitat de la fe i dels principis propis de les seves creences. No obstant això, diu el bisbe Setién, l'Església no pot pretendre que l'Estat assumeixi i imposi coactivament la seva pròpia concepció de l'home i del sentit de l'existència humana, amb totes les conseqüències ètico-morals que d’això puguin derivar-se (José María Setién “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC). 

Entorn de la construcció d’una ètica civil hi ha punts de vista molt contraposats. La manera més efectiva de resoldre la tensió moral és assumir que els valors que integren l'ètica civil emergeixen de la mateixa societat a través del diàleg i el consens. No surten de cap imposició, sinó de la trobada sincera. En aquest cas, el paper de l'Estat ha de ser facilitar les condicions perquè es produeixi aquesta trobada i perquè els distints agents i actors socials intervinguin amb llibertat, dialoguin i estableixin aquests valors que ha de ser comunament acceptats. L'Estat ha de promoure la trobada i el diàleg que facilitin l'ètica cívica, però per respecte a la laïcitat que li és pròpia, no pot emetre judicis a favor o en contra de les aportacions religioses o d'aquelles opinions que les rebutgen.

dilluns, 18 de setembre del 2017

La missa de la Festa Major de Barcelona

S’acosta la Festa Major de la ciutat de Barcelona, la festa de la Mercè que es celebra el 24 de setembre. La tradició del patronatge de Barcelona per part de la Mare de Déu de la Mercè ens remet a diversos miracles que l’hi són atribuïts. L’any 1687, Barcelona patí una terrible plaga de llagosta i el poble invoca la protecció de la Mare de Déu de la Mercè. Un cop superada la plaga, el Consell de la Ciutat la proclama patrona de Barcelona. No serà, però, fins al 1868 quan el papa Pius IX declarà la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat. Barcelona, des d’aquell 1868, començà a celebrar festes religioses i populars en honor de la Mare de Déu de la Mercè el 24 setembre. En síntesi, aquesta és la història del patronatge de la Mare de Déu de la Mercè de la ciutat de Barcelona tal s’explica en el llibre Protocol festiu de la ciutat de Barcelona editat per l’ajuntament de la ciutat l’any 2012.

Les administracions locals regulen les seves actuacions per acords plenaris i això és el que feu l’Ajuntament de Barcelona per fixar el protocol festiu de la ciutat. La Gaseta Municipal anuncià, en data del 20 de febrer de l’any 2010 que: el Plenari del Consell Municipal, en sessió del dia 5 de febrer de 2010, ha acordat: Aprovar el Protocol Festiu de la Ciutat de Barcelona, aprovat pel Ple del Consell de la Cultura de Barcelona el 15 de desembre de 2009, donant així compliment a l'encàrrec de la Comissió de 17 de febrer de 2009, d'elaboració d'un protocol festiu de la cultura tradicional i popular de Barcelona. Aquest protocol, vigent al no existir un acord derogatori, diu: “El Matí de Festa Major El Matí de Festa Major amb el conjunt d’actes que el conformen, sempre amb elements tradicionals, és la proposta festiva que té una trajectòria històrica més llarga a les Festes de la Mercè. L’acte sempre es celebra el dia 24 de setembre –Diada de la Mercè– pel matí. Al voltant de la celebració de la Missa concelebrada a la Basílica de la Mercè i de la recepció a l’Ajuntament es succeeixen un seguit d’actes de forta càrrega simbòlica i de gran transcendència festiva.”.


Un dels actes centrals del matí del dia de Festa Major, segons l’acord de ple, és la missa a la Basílica de la Mercè. Curiosament, ni el programa de la Festa Major de Barcelona d’aquest any, repartit àmpliament aquest cap de setmana, o en la pàgina web de la Festa Major, ni s’esmenta l’existència d’aquesta missa ni el seguici d’autoritats que s’inicia al final de la celebració tal como estableix el protocol. L’actual govern de la ciutat ha suprimit tot referent religiós del programa de la Mercè. Alguns dels comuns tenen una manifesta obsessió laïcista de saló o manual. La inclusió de la missa en el programa de de la Festa Major ni hauria afectat la secularització de la societat ni hauria desvirtuat el compromís per la laïcitat de la institució municipal. Fer-ho, a més de seguir un mandat del ple, hauria estat una continuïtat de la tradició popular. De la mateixa manera que el programa festiu afavoreix l’estabilitat d’altres tradicions populars, podria fer-se el mateix amb la missa tradicional de Festa Major sense desmerèixer altres consideracions pròpies de la llibertat de consciència. Ningú està obligat a anar a la missa. Entenc que hi hagi autoritats que no hi vagin. Tenen les seves raons que cal respectar. Però, treure la missa popular de la Festa Major de Barcelona és un simple postureig ideològic.

diumenge, 17 de setembre del 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Primera aportació. “Aleshores Pere li digué: Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? ¿Fins a set vegades? Jesús li diu: No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set.” Mt 18:21-22. Ho fem? Mirem en el nostre inventari si tenim a qui encara no hem perdonat. Fem-ho. Estarem en pau.

Segona aportació. “Mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d'aquesta vida, cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre.” Del Pròleg a la Regla de Sant Benet. La vida és viu en cada instant i en cada instant hi ha tot la vida.

Tercera aportació. “Sigues sempre amb tothom el més dolç i suau que puguis." Santa Joaquima de Vedruna. Que bé aniria el món si tothom ho fes. Fem-ho

dissabte, 16 de setembre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

No estem en el món per desqualificar als altres. Moltes persones practiquen la maledicència o la murmuració alhora de parlar d’altres persones. En altres ocasions, es fan ràpidament judicis de valors. Amb aquesta actitud no ajudem a tenir unes relacions humanes sanes.  Déu en vià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. (Jn 3,17)

Cadascú situa el llindar de la felicitat en diferents nivells. Si les exigències són molt altes, llavors és més probable que siguem sempre infeliços. La felicitat l’hem de situar en la nostra pròpia responsabilitat de tenir una vida sana i un esperit reconfortat.

Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi.
Jo dic “Senyor, ningú com vós no em fa feliç”

(Salm 15)

divendres, 15 de setembre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

De tant en tant, hem de saber prendre distància de tot el que ens envolta i trobar-nos a nosaltres mateixos. Des d’aquesta visita interior el camí cap a Déu és més visible. Es llavors quan els transcendent surt a trobar-nos i ens ajuda a comprendre el sentit de moltes coses. “Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i passà tota la nit pregant” (Lc 6,12)

Alguns cops, o pot ser més sovint del que volem, sembla que estiguem preocupats pel que diran els altres. Fem o no fem certes coses cercant l’aprovació d’altres persones i deixem de ser nosaltres mateixos esperant agradar-les. En aquest exercici, quan no actuem per conviccions deixem de ser nosaltres mateixos.  Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres, igual feien els seus pares amb els falsos profetes, (Lc 6,26)

dijous, 14 de setembre del 2017

Imams

Un error habitual en relació a la religió musulmana és considerar a l'imam com el presentant i interlocutor fonamental de la comunitat musulmana. Aquesta visió, que en alguns casos pot haver donat bons resultats, en general situada a la política pública sobre el fet religiós islàmic a un atzucac. Jordi Moreras, profund coneixedor de les comunitats musulmanes catalanes, fa temps adevertí dels riscos existents si es confonen els rols dins d'aquestes comunitats. El que és rellevant per al col·lectiu musulmà no és el seu imam sinó la comunitat. L'imam és una persona contractada per la comunitat per dirigir les oracions i la predicació del divendres, i proporcionar assistència espiritual. En general, és la pròpia comunitat musulmana que gestiona la mesquita qui busca i contracta l'imam. Per això l'imam reflecteix l'orientació ideològica de la comunitat, en general, i de la seva junta directa en particular. Si bé és cert que l'imam pot influir i modificar el comportament de la comunitat musulmana, aquesta és la que té a les seves mans la permanència de l'imam enfront d’un oratori. No obstant, en moltes ocasions es produeix l’efecte invers i és l'imam el que aconsegueix modelar els comportaments de la comunitat musulmana, especialment quan la seva figura es veu reforçada per un cert grau de representació i interlocució social. Circumstàncies que han situat a l’imam en el centre de l’atenció política i social.


A Catalunya, la comunitat musulmana ha tingut molts bons imams, tant des del punt de vista d’acceptació dins de la comunitat creient com perquè han estat claus en el procés d’integració social. En aquest sentit, l’activitat del Consell Islàmic Cultural de Catalunya ha estat fonamental per enfocar correctament aquestes qüestions. A mesura que la comunitat religiosa es consolida com a part activa de la societat catalana, cal tenir clars quins han de ser els rols ha desenvolupar en el procés de consolidació de l’Islam català per evitar confusions i futurs malentesos i problemes. És important, des de la perspectiva de la gestió política del fet religiós no confondre els rols que es donen dins de la comunitat musulmana. Per això, quan es vulgui dialogar amb una comunitat musulmana cal escollir bé l'interlocutor. Serà sempre més adequat dirigir-se al president de la comunitat i no a l'imam per evitar tornar a carregar-li en ell una representació que transcendeix el seu paper religiós. Ara és temps per donar centralitat a les comunitats musulmanes com a veritables pals de pallers de l’organització de l’Islam català i, al mateix temps, atendre les necessitats de formació que tenen els dirigents espirituals d’aquestes comunitats. Aquesta responsabilitat és de tots, ja que, en cas contrari, tornarem a veure com els imams dels catalans musulmans són formats fora de casa nostra o, com que són contractats a través de les xarxes islàmiques, són persones totalment desconeixedores de la realitat del país.

dimecres, 13 de setembre del 2017

Ali Yassine i el seu izbiba

Arran els atemptats de Barcelona i Cambrils s’ha entrevistat diverses vegades a un compungit Ali Yassine, president de la comunitat musulmana Annur de Ripoll on tenien contractat l’imam implicat en els atemptats. En una de les darreres recents entrevistes afirmava que la seva funció “no era  controlar a ningú”. Una mirada atenta a les fotografies d’Ali Yassine permet descobrir una lleugera taca en el seu front. No és una taca casual, és la marca que deixa al front el fet de passar hores i hores prostrat. A Egipte és molt més comú que al Marroc, no perquè es pregui més sinó perquè es procura voluntàriament que aparegui aquest signe en el front,  que a vegades arriba a ser una crosta negra, pregant en superfícies dures o catifes poc toves. Aquesta senyal, molt evident en el president d’Egipte, Al Sisi, se’l coneix com la “marca de la fe” o izbiba. És considera com una manera de fer visible públicament la pietat tal com, penso, vol comunicar el senyor Ali Yassine.


Quan Ali Yassine diu que no està per controlar ningú s’equivoca o menteix. En qualsevol associació musulmana que gestiona un centre de culta és aquesta entitat qui contracta l’imam i, lògicament, són ells, com a contractants els qui tenen l’obligació de controlar els seus associats. Per això, no fora desaforat , però en tot centre, el contractador té una responsabilitat subsidiària dels delictes del contractat. Per tant, sí que han de controlar. Les respostes del president de l’associació Annur no explica realment alguns fets. Per exemple, afirma que els terroristes anaven poc a pregar. Els fets no foren exactament així. Més aviat aquests nois, de pietat contrastada per la seva presència continuada a l’oratori, deixaren d’anar-hi i ara s’ha sabut per indicació del propi imam per tal de dissimular. El senyor Ali Yassine no pot tampoc dissimular les seves responsabilitats com dirigent de l’associació Annur de saber a qui tenia contractat com imam.

dimarts, 12 de setembre del 2017

Mocadors, vels i burkes

L'islamisme polític ha fet de la vestimenta un element clau en la seva estratègia de visualització en les societats occidentals. De la mateix manera que s'exigeix a les dones utilitzar vels integrals, els homes, amb un rigor menys exigent, adopten vestimentes molt vinculades a determinades tradicions islàmiques fonamentalistes. Un de les vestimentes més estesa són, sense cap dubte, les emprades per la cultura talibà d’origen pastú a l'Afganistan. Entre les quals destaca la burka. També pertany en aquest categoria el niqab dels països del Golf. L'Islam tradicional, el propi de la tradició sunní practicada, amb distints graus de rigor, per la majoria de musulmans espanyols no comparteix els criteris de vestimenta del fonamentalisme islàmic. Fins i tot, algunes veus qualificades de l'Islam, qüestionen la necessitat que les dones utilitzin, per motius religiosos, vels més lleugers i mocadors com són el chador, l'hiyab o la shayla. Més aviat atribueixen el seu ús a costums tradicionals i no a raons religioses. Tot i que, encara que, suposant que es considerin aquests vels com una exigència religiosa, aquesta és similar a practicada en algunes altres religions. 

 L'ús del vel islàmic, especialment aquells que cobreixen totalment el cos de la dona, pot amagar altres problemes poc relacionats amb la religió. Per a Tahar ben Jelloum la burka “mostra, quanta por té l'home a la dona, com fa tot el necessari per a tapar-la, perquè només sigui vista per ell i únicament per ell. És un problema que pertany més a la psicoanàlisi i a la psiquiatria que a la fe. La por a la sexualitat femenina es troba en el centre de l’integrisme religiós”. A l’Alcorà l’ús del vel tipus hiyab es presenta com un mecanisme de diferenciació de la dona prudent en relació a les dones de mala vida. Per tal d’evitar una possible confusió entre les primeres i les segones es recomana cobrir-les amb una xal quan surtin al carrer (XXXII,59). A partir d’aquesta referència corrents musulmanes començaren a augmentar l’allargada i forma de xal a mesura que augmentava el seu fonamentalisme. Com diu Tahar ben Jelloum, la burka i el niqab “descobreixen l’immensa por del mascle enfront la dona”. Perquè, al marge d’altres consideracions més religioses, aquesta vestimenta és tot un signe de submissió de la dona, una total anul·lació a la seva llibertat i un atac a la seva dignitat.

dilluns, 11 de setembre del 2017

Rohingyes, una nova guerra de religions

Les guerres religioses semblen estar ben vives en alguns indrets del món. Ara assistim un nou episodi en el país actualment anomenat Myanmar l’antiga Birmània. Els odis tribals i les animadversions religioses estan presents en els conflictes d’aquests país. La ferotge dictadura militar tapà durant molts anys els diferents conflictes que sagnen aquest país. Un d’aquest conflicte és la persecució sistemàtica, fins a la seva destrucció, de la minoria rohingya. El rohingya són un poble minoritari de lestat d'Arakan de Birmània de religió musulmana, per contraposició als rakhine que són budistes y grup majoritari d’aquest país. Es calcula que a Birmània hi ha un milió de rohingyes i un milió i mig dins de Birmània.

L’any 1990 l'estat de l'antiga Birmània convertí a aquesta ètnia minoritària en uns apàtrides perquè se'ls va arrabassar la seva nacionalitat. Iniciant un procés continuat de de persecució segons les dades que es poden trobar a l'ONU. Encara que no tots els rohingyes són musulmans, la "islamofòbia" ha contribuït a la seva segregació a Birmània, sent els seus principals perseguidors els militars i els budistes (extremistes). Sorprèn l’hostilitat dels budistes per la imatge pacífica que aquesta religió tenen a Occident. Però és evident que el budisme també té unes corrents fonamentalistes que persegueixen i maten en nom de la seves creences. En un sentit oposat, Dalai Lama, una de les màximes autoritats budistes, ha demanat la fi d’aquest conflictes. La perdia de nacionalitat a convertit els rohingyes en apàtrides, estan desemparats davant l'extorsió, la violència oficial, la destrucció de cases, l'expulsió de les seves terres, el treball forçat, i tot tipus d'abusos. Birmània els considera com a immigrants il·legals bangladesos i per la seva banda,  Bangla Desh no els reconeix com a ciutadans seus ja que és una de les ètnies més pobres del món i amb la qual cosa el seu reconeixement seria l'increment de la despesa econòmica del país i al seu torn l'increment de la pobresa.

Avui ells rohingye estan fugint com poden de Birmània. Uns se’n van a la selva on malviuen amagats i totalment desemparats, altres van a Bangla Desh on són acollits en camps de refugiats de cabuda totalment insuficient. En poques setmanes han passat de 34.000 refugiats a ser-ne més de 70.000. Dins de tot aquest drama humanitari de persecució sistemàtica sorprèn moltíssim el silenci de la seva presidenta i ministre Aun Sang Sun Kyi premi Nobel de la Pau de la Pau per la seva lluita a favor de la democràcia a Birmània. El seu silenci continuat es esfereïdor, preocupant i fereix les sensibilitats de molts persones que cregueren fermament amb el compromís ètic de d’Aun Sang Sun Kyi. El seu comportament davant d’aquest conflicte l’alinea i la fa còmplice amb els mateixos militar que anys enrere havia denunciat com a opressors de Birmània. 

diumenge, 10 de setembre del 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història,i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los,destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.” Els bisbes de Catalunya, Arrels cristianes de Catalunya

El Senyor estima els qui detesten el mal, guarda la vida dels fidels”. Salm 96:10


“La pau és realment un do de Déu, derivada de la seva generositat sobirana. Concediu-nos, doncs, Senyor, de tenir pau amb vós.” Del Complementari de Sant Ciril d’Alexandria, bisbe, sobre el llibre del profeta Isaïes. Llibre 3

dissabte, 9 de setembre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Recordo gratament la lectura del llibre d’Eric Fromm titulat La por a la llibertat.  La llibertat és un gran bé a protegir que cal viure amb responsabilitat. Tenim por a perdre la llibertat i motius no ens en falten. Sovint som més presoners de petites situacions que ens retallen la nostra llibertat i esclavitzen el nostre esperit. Són els petits lladres quotidians de la llibertat. “El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat” (Lc 4,18)

¿On està al felicitat?, ¿quins són els seus camins?. No trobo satisfactòria les propostes mundanes de felicitat. Són camins estèrils, inassolibles, buits, superficials i totalment insensibles a la situació de les altres persones. El seu ordre de prioritats és insolidari i egoista. Em trobo més còmode relacionar la felicitat amb l’amor i alimentar la vida interior. “Quina felicitat tan gran, Senyor, reserveu als vostres fidels” (Salm 30,20)


Sovint comento que l’amor salva. És veritat. Les persones necessitem sentir-nos estimats. Al llarg del dia, cadascú pot ser testimoni de la força de l’amor. Quan som amables, cordials, receptius i acollidors dels altres estimem. Donem una oportunitat a l’amor per transformar la vida dels qui ens envolten. “Jo, sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. El meu cor s’alegra, ja em veig salvat” (Salm 12)

divendres, 8 de setembre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

No sabem quan arribarà el nostre final. Sabem moltes coses, però aquesta no. Per això ens cal en tot moment estar en pau amb nosaltres mateixos i amb les altres persones.“Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. (Mt 25,13)

¿Què és ser cristià? S’ha donat moltes respostes. De tots, m’agrada creure que la fe és una relació d’intimitat amb Déu que s’obra als altres per fer possible el que proclamà el profeta Isaïes i que Jesús llegí a la sinagoga de Natzaret a l’inici de la seva predicació. “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu ja que ell m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat als oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Lc 4,18-19)


Tinc la impressió que les persones alguns cops diem o fem coses que alteren les relacions amb els altres. Treballar a favor de la pau no solament és manifestar-nos contra les guerres, sinó també treballar per la cordialitat i amabilitat de les relacions entre les persones. “Feliços els qui posen pau: Déu el reconeixerà com a fills” (Mt 5,9)

dijous, 7 de setembre del 2017

La felicitat possible

D’aquí pocs mesos entrarem una època de l’any on tothom es desitjarà felicitat a tot hora. Serà un temps de música sentimental que vol endolcir els esperits i a cada cantonada les nadalenques ens motivaran la bondat del cor. Són uns dies en que la majoria d’anuncis parlaran reiteradament de la felicitat, generalment associada a un producte de consum. Sembla com si el consum desenfrenat condeixi irremeiablement a la felicitat. Vivim en un temps que proliferen les estratègies per obtenir la felicitat a partir de diverses pràctiques d’autoajuda venudes com a camins veritables a l’Arcàdia feliç. Dóna la impressió de que la nostra societat cerca la felicitat ràpida com sigui. Tot hi porta, el darrer model cotxe, la colònia encisadora, una multipropietat, uns tatuatges, uns vestits o unes sabates, un viatge a un paradís terrenal, un nou telèfon mòbil de darrera generació o qualsevol gadged d’última generació. Però, ¿tot això dóna la felicitat?, ¿on està la felicitat? ¿són aquests els camins de la felicitat?, ¿on està la felicitat?.

No he trobat mai satisfactòria les propostes mundanes de felicitat. Són camins estèrils, inassolibles, buits, superficials i totalment insensibles a la situació de les altres persones. Pot ser el primer pas per la felicitat és viure la vida a fons. Fins i tot, el més pacient Job pot trobar la felicitat darrera l’ofici de viure. No entenc que un individu pugui ser feliç al marge de la felicitat dels altres. Si ho féssim tindria sentit el que exclamava Job “els meus dies corren més que els missatgers, fugen sense conèixer la felicitat” (Jb 9,25). Però, la desesperació no és bona consellera. El camí de la felicitat és un altre: “val més, doncs, que facis les paus amb Déu, i tornaràs a posseir la felicitat” (Jb 22,21). Reconciliar-se amb Déu és acollir en el cor les benaurances i practicar-les per construir la justícia en el món. Els que ho fan són feliços. Aquests els trobem en els benaurats del sermó de la muntanya. El camí de la felicitat exigeix superar l’egoisme que empresona ta i obrir-se a l’acolliment fraternal dels altres.

dimecres, 6 de setembre del 2017

Els ulema medievals assumeixes el control ideològic de l’islam

Bona part de la història de l’islam, la que es fa servir per conèixer els primers moments d’aquesta religió, fou escrita entre 150 i 200 anys després de que passessin els fets narrats. Fou durant els diferents califats abbasís quan diversos historiadors crearen els grans relats històrics de l’islam. Moltes d’aquestes narracions intenten explicar el present parlant del passat. Així, els fets relatats del passat esdevenen una excusa per parlar del present i dirimir les disputes que s’hi donaven. La història real del passat és una gran desconeguda, no hi ha masses registres que permetin conèixer el que succeí.

Aquest recurs del passat per entendre el present és molt evident en diferents qüestions fonamentals de l’islam. Els autors d’aquesta estratègia foren els ulema, persones coneixedores de la religió i les lleis islàmica que en aquells moments disputaven el control de la societat musulmana amb els mateixos califes. Mentre aquests, tant els califes omeies como els abbasís, reclamaven que en ells s’unia l’autoritat política i religiosa, els ulema reclamaven que era propi de l’islam la separació d’autoritats. Per motivar el seu punt de vista construïren un relat, probablement sobre una base real, de que els primers líders de la comunitat, Abu Bakr i Umar no es consideraren mai  khalifat Allah, representant de Déu, tal com ho feren els omeies i abbasís, sinó simplement khalifat rasul Allah, representant del missatger de Déu. A partir d’aquest matís el discurs dels ulema s’orientà a demostrar la usurpació que els califes omeies i abbasís havien fet d’una funció social que només era pròpia dels ulema. Al final, la guerra per la hegemonia en el camp de la religió la guanyaren els ulema. De nou es repetia un fet propi de la història moltes religions, els homes de la religió tenien el control ideològic de la societat.

dimarts, 5 de setembre del 2017

10''

Aquest són el segons que dura l’anunci de la Generalitat que diu “Vas néixer amb la capacitat de decidir. Hi renunciaràs?. L’anunci és impecable perquè, tot i que a ningú se li pot escapar que té el 1-O com a taló de fons, el seu contingut formal és inqüestionable. Ni hi ha ningú que pugui negar el dret de les persones a decidir. Tot i aquesta neutralitat del eslògan aquesta frase ha provocat reaccions airades, fins i tot sembla que la fiscalia estudia actuar contra la Generalitat per aquesta anunci. Un dels cops que una institució pública decideix promoure un valor, el de la participació, la fiscalia s’activa i dóna la impressió  que pot actuar, penso motivada per allò del vagi a saber que faran amb el dret a decidir. És la mateixa lògica que impera en alguns polítics que manifesten que estan a favor del dret a la consulta, però no accepten consultar als catalans sobre la vinculació de Catalunya amb Espanya.


Les raons de marxar d’Espanya augmenten. Avui sentia al conseller Rull comparar les aportacions dels aeroports de Barcelona i Madrid als ingressos d’AENA, desproporcionadament més gran a favor de Barcelona  i les desigualtats de les inversions del govern als aeroports: Madrid un 20% i Barcelona 7%. Una altra raó. He sentit la intervenció del Fiscal General del Estado en la inauguració de l’any judicial, m’ha impressionat el seu menyspreu als catalans quan ha esmentat en el seu discurs les províncies catalanes, allò que ara en diuen demarcacions, com Barcelona, Tarragona, Gerona i Lérida. Aquest senyor, de nom José Manuel Maza, per càrrec institucional hauria d’estar al cas que el Senat d’Espanya aprovà en sessió del 26 de febrer de 1992 canviar la denominació de dues províncies catalanes que des d’aquells moments passarien a denominar-se Giron i Lleida. No hi ha masses interpretacions per explicar l’equivocació del Fiscal General del Estado. Estic convençut que no és un error. Amb llenguatge també s’expressen formes de denominació cultural i seguir parlant de Gerona y Lérida és un d’aquests casos. Vaja, que quan abans marxem millor. 

dilluns, 4 de setembre del 2017

W.B. Yeats

Fa anys, al llegir la novel·la “La mujer difícil” de John Irving vaig quedar corprès per un fragment d’un poema de Yeats que surt a la part final del llibre. Ara, gràcies a les lectures d’estiu, llibres que no he pogut llegir durant l’any, he tingut l’oportunitat de recuperar tot el poema de Yeats. Es troba en el llibre “Antología Poética” de W.B.Yeats publicat per Lumen. Aquest poema es diu “Desea él los paños del cielo”. Com que m’agrada molt, sobre tot els darrers versos, vull compartir-lo amb tots els lectors del blog.

Si del cielo tuviera yo los bordados paños,
bordados de dorada y plateada luz,
los azules, los mates y los oscuros paños
de la noche y del día y de la media luz,
si los tuviera yo, lo pondría a tus pies:
pero, como soy pobre, solo tengo mis sueños;
y tan solo mis sueños he puesto yo a tus pies;
pisa con tiento entonces, porque pisas mis sueños.

La traducció al català que consta en la traducció d’Ernest Riera del llibre d'Irving "La dona difícil"diu

Si jo tingués les robes brodades del cel,
Teixides amb fils d'or i de plata i de llum,
Les robes blaves i grises i fosques del cel,
De la nit negre, del capvespres i de la llum,
Aquestes robes desplegaria jo sota els teus peus:
Però, com que sóc pobre, nomes tinc els meus somnis;
He desplegat els meus somnis sota els teus peus;
Trepitja amb compte, perquè trepitges els meus somnis.

El text original de Yeats es així.

Had I the heaven’s embroidered cloths,
Enwrought with golden and silver light,
The blue and the dim and the dark cloths,
Of night and light and the half-light,
I would spread the cloths under your feet:
But I, being poor, have only my dreams;
I have spread my dreams under your feet;
Tread softly because you tread on my dreams.


Si algun dels lectors té una altra traducció del poema de Yeats m’agradaria tenir-la. La meva és la que ha fet Daniel Aguirre per Lumen

diumenge, 3 de setembre del 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Primera aportació. “El qui prega que també dejuni, el qui dejuna, que practiqui també la misericòrdia. El qui desitja ser escoltat en la seva pregària, que escolti ell també quan algú li demana alguna cosa, ja que qui no tanca les seves orelles a les peticions d’aquell qui el suplica, obre les de Déu a les seves pròpies peticions”. Sant Pere Crisòleg, sermó 43. Bisbe del segle V.


Segona aportació. “I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes”. Del pròleg de sant Benet per a la seva Regla per a monjos.

dissabte, 2 de setembre del 2017

Agitprop, La nota inexistent

En els anys durs del comunisme com a forma d’estat l’agitprop es feia servir per manipular en favor propi les consciències de les persones. Avui, tants anys després d’aquella època, estem vivint una situació similar. Aquesta setmana s’ha fet un enorme debat polític a partir d’una informació periodística sobre una suposada nota, primer de la CIA i després del mateix govern americà, que ningú ha vist l’original. És una versió actualitzada del diuen, diuen i diuen fet famós per en Jordi Pujol. El cert és que la insistència d’alguns medis, especialment de fora de Catalunya, donava la impressió que la seva pretensió era escampar dubtes sobre la bona feina feta pels Mossos d’Esquadra en la lluita contra el terrorisme i, per responsabilitat derivada, es volia escampar dubtes sobre el govern de la Generalitat. Paradoxalment, donava la impressió de que Espanya era l’únic país del món on sembla que els actes terroristes siguin causats per la policia i no pels terroristes. 

Totes aquestes anomalies es donen pel moment polític que viu Catalunya. Dóna la impressió que tot si val per evitar el referèndum del 1 d’Octubre. L’Estat espanyol ha activitat la seva agitació i propaganda quan ha vist que Catalunya ha pogut resoldre sola l’atemptat del 17 d’agost de Barcelona i Cambrils. El govern de Catalunya ha actuat com un estat sense necessitat de la tutela de cap altra institució política. A partir d’aquest fet, la maquinaria de l’agitprop s’ha possat en marxa i el ventilador de les calumnies i mentires. La filtració de la suposada nota pretenia desprestigiar les institucions catalanes. En Jordi Graupera afirma “els responsables d’aquesta filtració pensen que si els mossos apareixen com a responsables de l’atemptat, la credibilitat de la convocatòria del referèndum quedarà tocada”. Lamentable càlcul. Però, aquesta campanya difamatòria no fora possible sense la complicitat d’uns medis de comunicació, alguns de Catalunya i molts dels espanyols, que s’han prestat a difondre els continguts d’una suposada nota però ningú, al dia d’avui, ha publicat l’original. Tot és un interminable diuen, diuen i diuen, però cap dels medis suposadament objectius s’ha preguntat ¿on és la nota original d’on es deriven les altres publicades ?. L’agitprop no s’inventà per fer preguntes, sinó al contrari, per enterbolir i adormir les ments.

divendres, 1 de setembre del 2017

Costa estimar els enemics

Volia dedicar el primer comentari després del repòs reparador del mes d’agost a reflexionar sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils des d’una perspectiva diferent a la que ha estat habitual en aquests dies. He trobat a faltar, al menys d’una manera explícita, un exercici de misericòrdia vers els terroristes. Estic convençut que aquesta afirmació pot sorprendre i molestar. Intentaré explicar-me per evitar interpretacions equivocades de les meves paraules o malentesos contraproduents. Vagi per davant el meu total i absolut refús de tota violència, sigui quin sigui el seu origen. El terrorisme no és admissible des de cap perspectiva. Durant els següents dies de l’atemptat a Barcelona he anat diverses vegades a la Rambla i he llegir els escrits de solidaritat escrit anònimament pel ciutadans en record de les víctimes. Molts d’aquests escrits afirmaven que no es podia respondre a la violència amb odi, contra el terror calia estimar. 

Això mateix és el que diu l’evangeli. “Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen” (Mt 5,43-44) perquè “si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair?” (Lc 6,32). Jesús ens recomana estimar als enemics. Entendre aquestes paraules costa després dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Però, ho hem de fer convençuts. ¿Què significa estimar-los? ¿estimar vol dir perdonar-los? Hem de respondre aquestes preguntes perquè del contrari, els eslògans de rebuig a l’odi seran paraules estereotipades, buides, sense capacitat de transformació social i de les ànimes. La mirada cristiana als fets de Barcelona i Cambrils obliga a introduir aquesta dimensió, tot sovint oblidada, fins i tot per les autoritats religioses en les seves cerimònies de record de les víctimes. Algú ens hauria d’explicar com podem estimar els terroristes que assassinaren a innocents a la Rambla barcelonesa i al Passeig Marítim de Cambrils.