L’opacitat aliementa l’anticlericalisme

S’acaba una setmana de notícies que ha tingut l’Església catòlica com el principal protagonista. Primer, l’anunci d’uns errors en les immatriculacions de béns; després, la iniciativa parlamentària d’ERC, Unidas Podemos i Bildu de proposar una comissió parlamentària per revisar els milers de denúncies per casos de pederàstia a l’Església catòlica i finalment, el suport del PSOE a fer aquesta investigació donat a correcuita i amb pirotècnica mediàtica. A partir de cada una d’aquestes notícies les xarxes socials van plenes d’opinions que tenen, la majoria d’elles un tuf d’anticlericalisme exagerat. Els comentaris, en general, no acostumen a ser massa afalagadors. A més, alguns titulars de premsa han tractat el tema de les immatriculacions sense rigor i, en alguns casos de manera forassenyada i més propers a les “fake news” que a la veracitat informativa. Segons la majoria de titular semblava que l’Església catòlica havia comès una gran estafa o es dedicava a fer apropiacions indegudes. A partir d’aquests titular, la creativitat narrativa ha anat desbocada, tot anava bé per acusar a la jerarquia catòlica de rapinyar les propietats privades o comunals.

La negativa del president de la Conferència Episcopal Espanyola a impulsar una comissió independent, similar a les fetes en altres països, per aclarir les denúncies de casos de pederàstia ha contribuït a remoure de nou les aigües de l’anticlericalisme de la nostra societat. Els ciutadans recelen del silenci, la foscor i l’opacitat que la jerarquia catòlica ha tractat, i encara continua tractant, aquest tema. En un país de pell sensible pels afers que estimulen l’anticlericalisme, no cal ser un analista fi per adonar-se que callar, dissimular o mostrar-se ambigu alimenta les sospites d’encobriment d’aquests delictes. Novament, la jerarquia de l’Església catòlica ha estat poruga i, en lloc de prendre la iniciativa de tractar amb transparència, claredat i amb taquígrafs la qüestió de la pederàstia n’ha fet un assumpte domèstic, sense adonar-se que és una matèria de projecció social. ¿Tant costava a la Conferència Episcopal Espanyola promoure  una comissió independent per estudiar les denúncies de pederàstia? Fer malament les immatriculacions, no ser rigorós en les inscripcions de les propietats o situar la investigació de la pederàstia fora del discerniment públic és alimentar l’anticlericalisme larvat de la nostra societat.  Però, els que ara miren complaents el ressorgiment dels menjacapellans recordin que la tràgica història del nostre país demostra que els grans beneficiats de l’anticlericalisme sol ser sempre l’extrema dreta.

No és just, més aviat interessat, situar el focus en els casos de pederàstia, a l’Església catòlica. Dit això, no es pot negar la greu responsabilitat adquirida per l’Església en els abusos continuats produïts en les seves institucions. És evident que cal anar a fons, investigar el que calgui, on calgui, rendir comptes i demanar perdó les vegades que fàcil falta. Tanmateix, hi ha massa silenci en altres àmbits on, per estar freqüentats per la joventut podien ser llocs on els pederastes actuessin. La nostra societat ha tingut en els anys 50, 60 i 70 del segle passat, moltes entitats esportives, socials, educatives i d’altre mena, on la joventut trobava espais d’educació, esport, oci i esplai. Cap d’aquestes entitats sembla que entri en les preocupacions dels promotors de la iniciativa parlamentària per investigar a l’Església catòlica. La qual, segons sembla, és l’únic subjecte de sospita. ¿No passava res en les altres entitats? ¿tot era normal? Sincerament, no m’ho crec.

Benet XVI fulmina l’omertà

¿Per què aquest acarnissament amb Benet XVI?, ¿per què han pres tanta notorietat pública antics casos de pederàstia?. La respostes no estan en el vent, sinó en el rumb que Benet XVI ha donat al seu pontificat. Paradoxalment, forces centrífugues amb vectors d’expulsió contraposats s’han convertit, vulnerant principis físics, en forces centrípetes que apunten en una mateixa direcció: el Papa.

Dins de l’Església catòlica hi ha sectors incòmodes amb el pontificat de Benet XVI. Sembla que Joseph Ratzinger, un cop anomenat Papa, assumí que calia remoure moltes immundícies eclesials. Sobtà que en els inicis del seu pontificat prengués dues importants mesures impensables en l’anterior pontificat. Redreçà la litúrgia eucarística del moviment Camí Neocatecumenal i limità les activitats del capellà mexicà Marcial Maciel fundador del moviment Legionaris de Crist i ordenà atendre les denúncies contra ell per abusos sexuals. Pocs mesos després, quan es començaven a sentir els primers sorolls sobre la pederàstia el propi Papa promogué que l’Església afrontés aquest tema. En aquestes iniciatives, Benet XVI sempre ha tingut al seu costat un grup de fidels col•laboradors provinent dels seus cercles de màxima confiança i, en certa manera, poc contaminats per entortolligada i espessa diplomàcia curial. Circumstància que no passà desapercebuda per alguns dels intrigants personatges que saben moure’s entre les bambolines romanes. Les tensions entorn al diari Avvenire ha estat una manifestació recent de com les gasten algunes persones quan perceben trontollar les seves plàcides zones d’influència. Crec que l’esclat informatiu de la pederàstia va en aquesta línia. El preu de fulminar l’omertà vaticana, entesa com a ancestral codi de conducte sicilià que prohibeix donar publicitat als delictes comesos per determinades persones, ha estat aquesta virulenta explosió informativa que pretén situar a Benet XVI en el centre de les sospites.

Fora de l’Església hi ha un sector de la societat que ha vist en aquesta situació una oportunitat històrica per continuar provant de saldar velles factures. És evident que existeixen unes corrents de pensament, molt plurals en el seus orígens i condicions, que s’unifiquen per la seva desconfiança al fet religiós i, de manera particular, al cristianisme i catolicisme. L’escàndol de la pederàstia apareix com la pluja benefactora que permet donar identitat a l’adversari a derrotar. Benet XVI seria el subjecte a combatre, perquè criticant-lo a ell es qüestionen els valors que ell proposa, el que fa i el que és. L’atac és a l’Església catòlica en la mesura que aquesta apareix com una proposta plausible de valors i perquè sota el pontificat de Benet XVI s’ha articulat un pensament que s’atreveix a confrontar aquests valors amb la vacuïtat moral del present. El que preocupa dels catòlics, no es tant la seva capacitat mobilitzadora, això ja era prou conegut en el pontificat de Joan Pau II, sinó la seva capacitat de proposar un discurs de valors a partir del qual articular una proposta moral i espiritual que respongui a les necessitats de les persones d’avui.

Vist el panorama, no entenc com determinats sectors l’Església catòlica, aquells que tenen capacitat d’establir actuacions eclesials estratègiques, no ha entès l’oportunitat que representa tota aquesta situació. L’Església catòlica es troba davant d’una oportunitat per renovar la vida eclesial en profunditat. Es evident que cal defensar al Papa; però això no és suficient. Cal defensar i proclamar el que és la raó de la nostra esperança i fer-ho de forma convincent per la societat d’avui. Cal defensar l’Església sense les adherències que han facilitat que l’omertà fos un codi d’honor eclesial per encobrir els delinqüents de pederàstia. El perdó no absol el dilecte, aquest cal jutjar-lo en un tribunal. Cal obrir de nou les finestres i portes eclesials a la societat, abandonant la seguretat dels temples per tal d’anunciar la Bona Nova del Crist ressuscitat que hem celebrat en aquesta Pasqua. Cal transmetre signes clars de penediment pel comportament amoral d’algunes persones per tal que la societat torni a confiar amb les persones d’església. Cal seguir donant, com fan molts homes i dones creients, testimoni d’una fe que aposta per humanitzar la societat alliberant-la del sofriment i de les injustícies. Cal que algú doni motius d’esperança per tal de seguir aguantant tot el que està caient perquè, cada dia que passa, es fa una mica més difícil. Avui hi ha una gran oportunitat, no es pot desaprofitar. Cal afrontar de cara i amb valentia el conflicte de la pederàstia. Aquest és, penso, el “clau de Chejov” de l’Església catòlica.

Defensar l'esglesia no es matar al missatger

Ahir vaig ser entrevistat a la cadena SER juntament amb Jorge Fernández Diaz sobre el problema de la pederàstia. La ràdio volia dos catòlics amb sensibilitats polítiques diferents. L’objectiu era parlar sobre el problema de la pederàstia a l’Església catòlica. L’entrevista va anar bé i permeté dir el que pensaven, sense que entre les dues opinions hi haguessin masses diferencies. El que va em sorprengué fou que, en un moment, una periodista va dir que els entrevistats volíem matar al missatger. Aquesta observació, o acusació, va molestar-me. Perquè, desprès d'haver intentat emmarcar el problema de la pederàstia i la figura de Benet XVI, l’argument de refutació de la periodista fou comparar el que diu el Vaticà amb les declaracions de Raul Castro sobre la vaga de fam del dissident Guillermo Fariñas i acusar-nos, al Jorge i a mi, de voler matar el missatger. Quan va intentar rebatre això ja no teníem temps d’antena. Una llàstima. Ho vaig trobar un insult a la intel•ligència.

Reconec que cal menystenir i no tenir-los en consideració aquelles periodistes que fan de la pederàstia només un pim pam pum contra l’església sense voler entrar al fons de la qüestió. Ahir, Jose Bono deia, per contrarrestar les generalitzacions, que “un grano no hace granero”, versió castellana de la dita “una flor no fa estiu”. Per això resulta malintencionat atacar a l’Església per els casos de pederàstia. Oblidant la quantitat de persones que, en nom de la mateixa fe que sustenta aquesta església, cada dia deixen una part de la seva vida en humanitzar la societat. No cal pensar en gran herois de la solidaritat. Sinó en persones senzilles que han fet de la seva vida un testimoni de l'amor al proïsme. Ahir mateix vaig viure un exemple de tot això al veure com un capellà jove acompanyava a un grup de discapacitats greus a descobrir la bellesa del Parc Güell. Per això, quan observo actituds d’alguns comentaristes que només els hi preocupa de desqualificar a l’Església pel fet de la pederàstia oblidant-se de moltes coses, penso que no hi ha joc net en aquest debat.

L’església hauria d’entendre que, si aquesta és la situació, cal adoptar una política comunicativa diferent i prendre altres decisions més coratjoses. Perquè l’església, a part de testimoniar la fe hauria de comunicar-la millor. Pot ser així s'evitarien els estereotips o generalitzacions abusives o distorsionades. En el cas de la pederàstia les coses s'haurien d’haver fet millor. No s'havien d'haver amagat i protegit els delinqüents de l’actuació de la justícia. Des d’un primer moment s’hauria d’haver practicar la tolerància zero, tal com ara ha promogut Benet XVI. Si s’hagués actuat amb aquesta decisió llavors l’església estaria mes protegida contra alguns depredadors informatius i els periodistes podrien informar sense necessitat ni de fer de les seves cròniques una editorial o de percebre que, quan es defensa la integritat de l’Esgkésia es vol matar al missatger.