Nit d’esperança

Escric el blog quan encara tot està molt imprecís, tot i que s’ensuma que el sobiranisme tindrà un resultat excel·lent, malgrat la negativa del govern de l’estat a que els catalans podem expressar-nos diàfanament en un referèndum per la independència. En aquestes alçades de la nit he recordat unes idees llegides al meu bon amic Agustí Colomines en el seu llibre Pàtria i progrés. Diu el professor Colomines que el catalanisme des de 1901 s’ha anat topant reiteradament  amb l’essencialisme nacionalista espanyol que temia que les reivindicacions dels catalanistes afeblissin “la unitat de la pàtria” a més d’alterar un ordre natural derivat de la jerarquització de les formes de socialització de les persones: la família, el municipi, la nació i l’estat.

El nacionalisme espanyol considerava aquesta jerarquia immutable i per la lògica interna xocava amb les pretensions del catalanisme que volia trencar aquesta manera d’entendre les coses. Des de llavors el catalanisme ha anat progressant i evolucionant des d’unes visions no separatistes fins a la situació actual on la independència esdevé una opció política desitjable. Part del mèrit d’aquesta evolució ideològica i política es deu, paradoxalment, les pors del nacionalisme espanyol que no entengué mai la possibilitat de la viabilitat regeneracionista que es proposa des de Catalunya. Un cop tancada aquesta possibilitat, i davant l’obstinació profunda de negar que els catalans tinguessin consideració de subjecte polític, s’ha estimulat l’ampliació de les bases polítiques de l’independentisme. 

Amadeu Hurtado, home de conviccions i acords

Estic llegint amb molt interès el llibre d’Amadeu Hurtado Abans del sis d’octubre que espero poder anar comentant successius dies. La introducció de Amadeu Cuito i Víctor Hurtado perfila perfectament l’ideari d’aquest advocat, periodista i polític català del segle passat. Amadeu Hurtado defensava un catalanisme situat al marge de l’ortodòxia doctrinal del nacionalisme. La diferència estava en els accents. Per Hurtado era més important situar a primer pla la riquesa i les aportacions del present, amb tota la seva complexitat política, social i cultural, que reivindicar únicament el fer històrica d’una antiga sobirania. La reivindicació del present portava a Hurtado a situar en primer pla, més que la construcció d’un Estat petit, trobar la manera com Catalunya podia tenir una posició preeminent en la direcció política i espiritual d’Espanya.

L’acció política d’Amadeu Hurtado estigué presidida per les tensions que li provocava ser una persona de pau i concòrdia en una situació de màxima confrontació. Hurtado era una home de diàleg que volia evitar les tensions que presidien el moment polític del seu temps perquè estava convençut que portaven al país a una situació de conseqüències catastròfiques. No volia que les seves fermes conviccions i ideals fossin motiu de xoc amb altres formes de pensament. Per això, considerava que calia esgotar totes les vies de pacte i negociació. De tal manera que, quan totes els camins d’entesa semblaven barrats, calia desfer passes per trobar-ne de nous. Amadeu Hurtado era una persona de transacció política i enemic de tota confrontació. Espero que la lectura d’aquesta llibre em doni raons morals per comprendre l’actual situació política.

Qui és català?

He quedat estorat escoltant un butlletí de Catalunya Informació que, menys o menys, deia el següent “avui Espanya s’enfronta a Itàlia a la final de l’eurocopa. En aquesta final hi intervindran com a titulars els catalans Gerard Piqué, Sergio Busquets, Xavi Hernández i Jordi Alba, i també hi podria intervenir en Cesc Fàbregas”. Com que va sorprendrem aquesta afirmació, he estat atent a nous butlletins informatius i, efectivament, sovint repetien el mateix contingut. La pregunta evident era: ¿perquè s’han deixat a Andrés Iniesta?. Les següents preguntes són obvies: ¿per què els serveis informatius de la ràdio pública catalana no consideren a Andrés Iniesta català?. Si és així ¿què puc dir a les persones que, com a Iniesta, que han vingut de petits a Catalunya, s’han integrat, defensen els símbols del país i parlen català? ¿quin sentiment de pertinença poden tenir si des de la ràdio pública catalana se’ls exclou?.

Aquesta consideració dels serveis informatius de Catalunya Ràdio en relació a qui és català contrasta amb el que es deia fa anys, inspirat amb encert per algun destacat líder del catalanisme polític, que era català el que viu i treballa a Catalunya. Anys després, aquesta afirmació es complementà amb el matís de que és català el que vol ser-ho. D’acord. Però, ¿és que Andrés Iniesta no ha donat prous evidències de la seva voluntat d’integració i de defensar el que és i representa Catalunya?. Quan un bon dia Andrés Iniesta començà a parlar en català en les entrevistes fou presentat com un signe de normalitat i de bon resultat del procés d’integració d’un Catalunya oberta i universal. Però sembla que amb això no hi ha prou. Deuen haver-hi algunes oficines pensants que tenen uns paràmetres per destriar els habitants de Catalunya en catalans i no catalans. En el seu temps, Paco Candel va ensenyar-nos que existien els altres catalans, fa poc es creà la categoria dels nous catalans, tant se val,  perquè ara, des de la intel·ligència comunicativa s’ha decidit que les coses ja no són així. Francament preocupant.