Un funeral amb absències

A la basílica de Santa Maria de Montserrat avui hi feia fred. Pot ser per això, es notva més que no hi havia massa gent mentre la comunitat monàstica i unes poques persones acompanyàvem les despulles del pare Marc Taxonera. La comunitat benedictina en ple junt amb l’arquebisbe d’Urgell, el vicari general del bisbat de Sant Feliu  i alguns pocs capellans vinguts d’arreu omplien el cor de l’església montserratina. Entre els fidels, repartits esparsament, hi ha havia la màxima representació del Govern de Catalunya, el President de la Generalitat i el conseller de la Presidència i al seu costat l’alcalde del Monistrol de Montserrat, el president de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat, el director general d’Afers Religiosos i Antoni Vives, tinent d'alcalde de l'ajuntament de Barcelona. Més enrere, com uns feligresos més, el president Pujol i esposa. A l’altre costat, els familiars del pare Marc i uns pocs amics i coneguts, alguns vinguts de Paris.

Molt afecte, però molt pocs els convocats en el fred matí del dia de la loteria per manifestar la nostra estimació i poder transmetre el darrer comiat al monjo prevere Marc Taxonera. L’homilia del pare Abat fou un alenar d’esperança que ajudà a entendre el sentit del que allí commemoràvem. Quan mirava l’altar durant la celebració la mirada es trobava el taüt de fusta senzilla que recollia les despulles del pare Marc situat al mig del passadís central de la basílica. La estola morada, destacava majestuosa damunt del tènue color de la fusta. Al peu, unes flors blanques i un altre ram aportaven la resta de color. Tot traspuava solemnitat i acolliment familiar. Un comiat entre germans comunitaris i amics.

Les absències han estat moltes, algunes força notables i evidents. Algú m’ha comentat que l’elevada edat del pare Marc, 95 anys, podria explicar que els de la seva quinta ja no hi eren i el seu record s’havia perdut, i això explicaria la poca participació. No crec que aquesta sigui la única explicació. Alguns polítics actius, notables de diversos partits, moltes entitats de l’anomenada societat civil, han gaudit de l’estima, interès i preocupació del pare Marc. ¿No és això raó suficient per haver pujat aquest fred matí a Montserrat? ¿ens estem tornant excessivament o selectivament desmemoriats?. Sinó hi ha suficient memòria per saber qui era i el que havia fet per Catalunya i l’església catalana el pare Marc Taxonera, algú ho hauria d’haver explicat i altres ho havien d’haver retingut amb més interès. El que som avui com església i país, en part, li devem a l’esforç abnegat de moltes persones com en Marc Taxonera. Em preocupa aquest afany per apamar el present més rabiós, omnipresent de notícies i noticiables, mentre perdem la perspectiva del passat. El temps passat no és només camps dels historiadors, és de tots; tant de qui l’hem viscut com aquells que en són confortables hereus. 

Marc Taxonera, la meva visió del monjo

Aquest matí ha mort el pare Marc Taxonera, monjo del monestir de Santa Maria de Montserrat. La seva desaparició representa, en bona mesura, la pèrdua d’una part de la memòria d’aquest país. El pare Marc era un pou de saber. La seva memòria prodigiosa i la seva encertada observació de la realitat, potser afavorida per la seva extraordinària alçada, li permeté acumular un coneixement ampli de tot el que havia passat a Catalunya durant moltes dècades. Feia molts anys que el coneixia. Vaig conèixer per primera vegada al pare Marc en el grup de solidaritat que el bisbe Joan Carrera, llavors mossèn, havia organitzat juntament amb Agustí de Semir, Oleguer Bellavista i altres activistes catòlics per recollir informació política i sindical, i ajudar als represaliats del franquisme. Això passava al final dels anys seixanta i inicis dels setanta del segle passat. Jo era un jove estudiant que m’iniciava en la consciència política. Les reunions dels dijous a Llúria 7 sempre contàvem amb la presència del pare Marc que venia amb una informació que només ell tenia. Ho explicava

Des de llavors, el pare Marc Taxonera ha estat present en la meva vida de moltes maneres. Fou la persona que orientà els meus primers cops d’ulls en la política clandestina i anys després recollí tot el meu arxiu personal de la lluita clandestina contra el franquisme. Qualsevol acte cívic polític rellevant contava amb la presència del pare Marc. La seva màquina d’escriure fou la que es feu servir per transcriure l’entrevista de Jose Antonio Novais a l’Abat Escarré i que després foren publicades pel diari Le Monde. Exercia, amb tota solemnitat que sabia, que era molta, l’encarregat de les relacions institucionals del monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquesta activitat no li impedia assumir responsabilitats a l’interior de la comunitat monàstica i anar, de tant en tant a Paris al Centre d’Estudis Catalans de París de la Universitat de la Sorbona, on desplegava les seves antenes per saber que s’estava cuinant a l’exterior. El pare Marc era una persona de profundes conviccions democràtiques i catalanistes, tenia el seu cor polític en una determinada orientació, però mai deixà d’acollir en el monestir a persones d’altres conviccions. A més de tenir un paper destacat en la tancada d’intel·lectuals de l’any 70 al monestir de Santa Maria de Montserrat, en els anys difícils de la dictadura franquista acollí en el monestir persones en situacions de perill per la seva condició de polítics de l’oposició. Saber actuar de bon mitjancer amb les autoritats del moment per protegir algunes persones de la repressió policial.

Els anys emblanquinaren el seus cabells, força abundant per l’edat, i això el feia encara més visible en els actes que havia decidit que era important ser-hi. Sovint, una cartera negre, no massa gran però elegant, completava el paisatge d’aquest monjo representant de tota una època montserratina. Quan les forces s’anaren debilitant, i els anys pesaven en les seves cames, s’acompanyava d’un bastó que encara esbaltia més la seva imponent figura. Tenia una posat senyorial que no el perdia pràcticament mai. Era un barceloní elegant, anés vestit de monjo o de seglar, nascut a Gràcia (Barcelona) i estiuejant de can Tonigròs on passà tots els anys de la Guerra Civil. El seu rostre era més aviat seriós i la seva parla, alguns cop de paraules arrossegades com si tingués el nas permanentment tapat, transmetia coneixement i seguretat. La seva vocació per la documentació li donà un olfacte especial per trobar documents cabdals per a completar les col·leccions monàstiques. Recordo un cop que em demanà, com a favor especial, que l’ajudés en un operació de recuperació d’un gravat de Rosenbach, un dels primers gravadors de la impremta montserratina. Era molt difícil negar-li una favor, era persistent i convincent.

Se’n fa present la seva imatge venerable en les trobades del grup Sant Jordi, institució promoguda pel seu estimat bisbe Joan Carrera. El pare Marc, com tants altres monjos i capellans dels anys conciliars, era un cristià de pedra picada. La seva activitat a l’exterior no li minvava temps per la contemplació. Era un monjo que vivia plenament l’experiència monàstica. Mentre el seu labora tenia per base la societat, entesa en sentit ampli, el seu ora era la vida comunitària de pregària, de participació activa i serena en les activitats de la comunitat o de servidor dels monjos en el refetor. El pare Marc Taxonera era un monjo, com un dels tants monjos que el monestir de Santa Maria de Montserrat ha forjat, que estava sempre al servei de l’Església catòlica i del país. Vivia una fe oberta, dialogal i en total sintonia amb el que foren les grans intuïcions del concili Vaticà II.

Descansi en pau pare Marc, molt et trobarem a faltar. Però segur que els àngels del Senyor et conduiran al Paradís.