Brots de bones obres

És cert que hi ha la sensació de que el món no se’n surt, però també és cert que hi ha molts brots de bondat en el món que fa ser esperançats. Davant els desastres mundans, les intoleràncies extremistes, els crims organitzats, les extorsions institucionals o la corrupció que arramba tot el que pot, és normal que el pessimisme s’instal·li entre nosaltres. És freqüent sentir: no hi ha res a fer. Dóna la impressió que molts cops la desesperació s’apodera de les ànimes i tot es veu fosc. Sovint pensem que no es pot fer res, que les forces del mal instal·lades en el poder ens han robat l’esperança. Arribem a pensar que som culpables dels infortunes de la humanitat. Davant d’una realitat que ens sobrepassa la impotència rebrega l’esperança. 

Però, la sensates dels justos abandona la resignació i veu llum allí on tot sembla foscor. El papa Francesc en la seva carta apostòlica Misericordia et misera explicita que el món està ple de bé però, “amb freqüència no és prou conegut perquè es realitza quotidianament de manera discreta i silenciosa. Encara que no arriba a ser notícia, existeixen molts signes concrets de bondat i tendresa dirigits als més petits i indefensos, als que estan més sols i abandonats”. Hi ha molts motius per l’esperança perquè “hi ha persones que encarnen la caritat i que porten contínuament la solidaritat als més pobres i infeliços”. La vida està plena de raons per l’esperança, cal apuntar-s’hi per fer-les més extensibles. Si abandonem el cert pessimisme que de tant en tant envaeix els nostres cors, descobrirem que al costat nostre hi ha molts signes de tendresa, de persones que són acollidores dels demés perquè deixin de ser uns estranys. Al nostre entorn hi ha moltes persones que són testimonis de lluites socials que no defalleixen i segueixen el combat per fer la societat més justa. Tenim davant nostre el gran repte de ser més compassius i fer més visible la misericòrdia.

Compromís contra la indiferència

Sembla que el compromís social està devaluat. Hi ha poca predicació a favor del compromís i molta exaltació del refugi hedonista de la individualitat. El jo venç la partida i el desinterès generós i constant envaeix la societat. L’individu només surt de la seva zona de confort individual mobilitzat per grans campanyes mediàtiques que pretenen commoure davant de crisis d’humanitat. Un dia són els refugiats deambulant per Europa, l’altra els damnificats d’un desastre natural, més endavant, quan les festes nadalenques treuen el nas les maratons solidaries fan rascar la butxaca i les recaptes d’aliments ens recorden que en la nostra societat hi ha gent que passa gana. ¿Què passa la resta de dies?, ¿no és necessària la compassió davant del dolor dels demés? ¿no cal esmerçar esforços personals per alleugerir el patiment dels demes? ¿el sofriment dels demés ens deixa indiferents?

Hi ha masses silencis davant les injustícies. La indiferència és massa gran o es delega la solidaritat. Algunes persones pensen que ja no es temps de comprometre’s. Deia Caballero Bonal que escriu per defensar-se de les ofenses de la vida. És cert, cal passar per la vida defensant alguna cosa, denunciant les injustícies. No pot haver-hi indiferència sostinguda. Com tampoc pot haver-hi silenci davant de la complaença amb les injustícies vinguin d’on vinguin. No podem ser submisos, obedients, complaents, gregaris o hipòcrites davant del dolor dels demés. Hem de saber-nos commoure davant del sofriment de la humanitat i actuar a favor de fer aquest món més just.

La indignació és, juntament amb la compassió, virtuts que justifiquen l’acció política. La política és una resposta moral davant les injustícies del món. Per això la recerca de la justícia hauria de ser el motor del compromís polític. El més pur de les tradicions religioses, per exemple, identifiquen la compassió com l’impuls moral i ètic dels bons governants. Els salms identifiquen el bon rei com la persona que dicta sentències justes, que fa el bé i es preocupa per les vídues i els orfes o que aixeca de la pols el desvalgut. La política hauria de ser l’extensió pràctica d’aquesta exigència moral de lluitar per la justícia.

El dolor que commou

Davant les injustícies ha d’haver-hi un compromís moral. Les imatges constants de refugiats deambulant per Europa cercant escletxes per penetrar les espesses fronteres de la indiferència i insolidaritat han de commoure. Els mitjans de comunicació dia darrera dia ens presenten el drama dels refugiats. L’hem integrat com un fet en la nostra vida quotidiana. Les seves mirades perdudes d’esperança en provoquen preguntes i generen actituds empàtiques. Ens preguntem pel seu dolor, ens sentim solidaris del seu dolor. Aquest hi és , no el podem negar, el viem en les mirades. ¿Quin dolor ens provoca a nosaltres?, ¿tenim empatia amb el dolor dels milers de persones desplaçades contra la seva voluntat? 

 Aquest dolor ha de despertar la nostra compassió. Compadir és compartir la passió dels demés. Ser compassiu és reconèixer que l’altre importa i assumim com a pròpia la seva situació. No girem la nostra mirada a la seva, ni fem com si res passés de nou en l’horitzó de la nostra vida. Els refugiats en present, com díptic colpidor, el dolor de la humanitat estès davant nostre. Des de la nostra humanitat ens commovem. No restem indiferents. No és possible el silenci o la quietud de cor davant d’aquest dolor. No hi ha espai a la neutralitat. El dolor dels demés exigeix compromís en l’acció a favor de la justícia. Aquest dolor ens porta a l’acció, ens mobilitza, no només per alleugerir el patiment humà. Aquesta seria la dimensió de l’ajuda immediata, l’acolliment hospitalari. Sinó que ens commovem perquè eradicar aquesta patiment. Convertim el sentiment agitat, trasbalsat per la imatge del dolor, per una acció que vol ser radical perquè pretén anar a l’arrel dels problemes que causen el dolor. El dolor de l’altra ens commou i ens compromet a favor de la justícia.