dimarts, 31 de març del 2020

El silenci dels carrers i el silenci interior

Un petit virus d’origen desconegut ens està omplint de dolor i desconcert. Estem trasbalsats. Vivim uns moments tràgics, de sofriment insuportable. L’aflicció brolla davant dels milers de morts, molts morts en total soledat; davant dels malalts anònims que no saben si tindran els recursos sanitaris per pal·liar el seu estat de salut; davant dels professionals de la sanitat que s’infecten dia darrera dia perquè no tenen els recursos per protegir-se de la infecció; davant dels nens i nenes que no entenen del tot el que està passant; davant dels adults que no entenen el perquè de tanta desgràcia; davant dels empresaris, emprenedors i autònoms que veuen com s’ensorren els seus negocis; davant dels llogaters que no saben com pagar el seu pis a finals de mes. Hi ha massa angoixa continguda. Tots estem atrapats pel mal del Covid-19. Ningú s’escapa d’aquesta pesta que s’esmuny damunt la nostra societat.

El costos d’aquesta pandèmia espanten. Hi ha una cost emocional, que anirà a més a mesura que passin els dies. El dolor crea saó en l’ànima. Hi ha un cost econòmic immens, que espanta i angoixa a molta gent perquè no tenen clar com reconstruir la seva esperança. La malaltia s’emporta vides i, a més de dolor, ens aboca a l’abisme de la por per un futur ple d’ombres. El Covid-19 ens ha col·locat davant de les contradiccions d’una societat cofoia alimentada per masses retòriques èpiques. Un virus incontrolat ha estat suficient per desestabilitzar el sistema de benestar i ens ha desvetllat les febleses del nostre sistema econòmic, polític i social. Els fonaments del sistema trontollen. La pandèmia ha tret les vergonyes d’una classe política incapaç de llegir els signes dels temps i preveure la magnitud de la tragèdia i prendre decisions oportunes a temps. Si això no fos suficient, els estrategues de la comunicació política han militaritzat la lluita contra el virus. ¿És un primer pas per militaritzar més la societat? Lamentablement, el llenguatge de combat bèl·lic, de guerra i de trinxera, ha omplert l’espai allí on els governants ens havien de transmetre esperança. Aquests governant han dimitit del seu lideratge i ens deixat en mans de les arengues casernàries. Seguim intranquils i preocupats. On volíem trobar esperança només sentim apologies bèl·liques i uniformes de militars.

La crisi del coronavirus ha mostrat les grans debilitats d’un sistema econòmic i d’una filosofia política que ha esgotat tots els seus crèdits. Les polítiques d’austeritat extremes d’anys enrere, junt amb polítiques de privatització del sistema sanitari públic han dut al col·lapse de la sanitat púbica, i del sistema de benestar social, i la incapacitat d’afrontar, en condicions, una gran crisi. Han estat masses anys de continua desinversió. Ara ho estem pagant tots a un preu altíssim. Només ens sosté l’abnegació dels professionals del sistema sanitari. Sense la seva dedicació absoluta, amb gran risc per la seva vida, la tragèdia seria molts més gran. No es tracta de senyalar a ningú com a culpable d’un desastre inimaginable, però quan els núvols de la desgràcia escampin, serà el moment de trobar  els responsables del que està passant. Cal assumir que han d’haver-hi uns responsables de l’estat dels centres geriàtrics; de haver pres les mesures preventives en el moment oportú, encara recordo com alguns responsables sanitaris deien que el virus ens afectaria poc; de no tenir una política de compres sanitàries previsora al veure que estava passant en altres països. El cofoisme practicat per alguns responsables polítics no serveix per resoldre les crisis emergents. Cal identificar aquells responsables polítics que han estat més  sensibles a les demandes del IBEX que a la salut de les persones. Aquests responsables hauran de rendir comptes.

La magnitud de la crisi ha posat de manifest la necessitat d’una governança global. El model d’Estat tradicional no pot afrontar les crisis globals. Cal superar la mesquinesa dels estats-nació que es resisteixen a la solidaritat amb els que més ho necessiten. Un petit virus descontrolat ha qüestionat l’efectivitat de la Unió Europea sinó la seva immediata viabiitat. La por de cada un dels seus socis està frenant la solidaritat econòmica i ha bloquejat el facilitar recursos on la pandèmia fa estralls. La lògica tradicional del mercat ha imperat sobre altre consideració. Alguns dirigents polítics mundials han prioritzat, des del primer moment, l’economia en lloc la salut dels seus ciutadans.

No sé si després del que estem vivim hi haurà un profund canvi social i econòmic a escala mundial. És imprevisible que passarà després de vèncer aquesta pandèmia. Ja ho veurem. M’agradaria que l’empatia amb el sofriment de tanta genet ens ajudés a transformar el món. És un desig que necessita ser expressat i articulat en forma de proposta de canvi personal e institucional. Hem de contribuir a fer néixer un temps per l’esperança transformant aquesta capacitat de resistència de la gent al flagell de la pandèmia en força de canvi social i de transformació interior. El silenci dels carrers d’aquests dies ens pot ajudar a descobrir el silenci interior que remou consciències. Hi ha llavors d’esperança en la societat. Aquests dies els professionals de la sanitat en la seva lluita a cara descoberta, en més d’un cas això no és cap metàfora, per combatre el Covid-19, donen mostres continuades d’aquesta esperança. Hi ha esperança en els voluntaris entregats a mil causes per ajudar als més febles davant la pandèmia. Aquesta gent, quan cada dia a les vuit del vespre aplaudeixen als sanitaris, també està reconeixent el valor del civisme que salva vides. Ens aplaudim també per tenir esperança de que ens en sortirem.  Així ho volem. Volem vèncer aquest mal són sabent que, un cop desperts, ens tocarà aixecar de nou el país. També ho farem.

dilluns, 30 de març del 2020

Pregàries personals


La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Tot seguit presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia. Són pregàries per cada dia de la setmana

31 març “Tu ets el meu Déu, Senyor; a l'alba et cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada, sense aigua” (Sl 63,2)

1 abril “L'amor que em tens és millor que la vida; per això els meus llavis et lloaran. Que tota la vida et pugui beneir i alçar les mans lloant el teu nom”. (Sl 63,4-5)

2 abril “Quan des del llit et recordo, passo les nits pensant en tu, perquè tu m'has ajudat, i sóc feliç sota les teves ales” (Sl 63,7-8)

3 abril “La meva ànima s'ha enamorat de tu, em sosté la teva mà”. (Sl 63,9)

4 abril “Perquè el Senyor estima el seu poble i corona de triomf els humils”. (Sl 149,4)

5 abril “Tenen a les mans espases de dos talls, per fer justícia entre els pobles i castigar les nacions, per encadenar els seus reis i emmanillar els poderosos, per executar la sentència que està escrita”. (Sl 149,6b-9)

6 abril “No hi ha cap altre Déu fora de tu, Senyor” (Sir 36,5)

diumenge, 29 de març del 2020

La saviesa cristiana


Moltes lectures de la Bíblia, sobre tot de l’Antic Testament parlen de la saviesa. Aquesta és una referència constant en moltes paratges bíblics, fins i tot hi ha un llibre dedicat a la Saviesa. La saviesa s’associa a un coneixement just de Déu. Així, Isaïes diu: “l'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor”. Es tracta d’un coneixement de Déu que va més enllà de la nostre limitada capacitat cognitiva.

¿Què és la saviesa?. En primer lloc, la saviesa no està en nosaltres, no depèn de les nostres capacitats d’enteniment. La saviesa és donada per Déu “¿qui hauria conegut mai els teus designis si tu mateix no li haguessis donat la Saviesa, si no li haguessis enviat des de dalt el teu Esperit Sant?” (Sv 9,17). La saviesa consisteix en un coneixement de Déu i un estar amb Déu. La saviesa és presentada com una condició necessària per tenir santedat, la qual és comprendre i administrar la justícia i actuar rectament. Gràcies a tenir aquesta saviesa la salvació és possible. Per això en el llibre de la Saviesa es diu “envia-la des de les altures santes del cel, fes-la baixar del teu tron gloriós, perquè treballi fent-me costat i jo conegui allò que et plau. Ella, que ho sap tot i ho comprèn tot, em guiarà assenyadament en les meves empreses i em guardarà amb la seva presència gloriosa” (Sv 9,10-11). Aquesta saviesa contrasta en la confiança arrogant sobre la suficiència del coneixement humà. Només es compren el sentit de la saviesa si s’accepta humilment que als pensaments humans són febles i incertes les previsions.

dissabte, 28 de març del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Pot ser la gent no entén el que diu l’Església o els mateixos cristians. Alguns cops, el llenguatge no és prou clar per ser comprés. És evident que cal fer un esforç per millorar la comunicació. Però la millor manera de fer-nos entendre han de ser les obres. El testimoniatge de l’amor té més força de convicció que les paraules. “Però jo encara tinc a favor meu un testimoni més gran que Joan: són les obres que el Pare m'ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat”, (Jn 5,36).

Malgrat les desgràcies que ens envolten amb la insuportable duresa dels efectes de la pandèmia no podem deixar de confiar en que ens sortirem. La majoria de les persones són solidàries i tots estem compromesos amb vèncer aquesta malaltia. La nostra esperança es fonamenta la força de la solidaritat humana. Cada dia, quan ales vuit del vespre aplaudim, a part de manifestar la solidaritat amb els sanitaris, ens donem forces entre nosaltres per resistir i continuar el dia següent.

El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,
salva els homes que se senten desfets.
Reix
El just pateix molts mals,
però el Senyor sempre l'allibera

(Salm 34,19-20)

divendres, 27 de març del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Tot i la duresa del moment present, hem de viure per construir un futur diferent. L’esdevenidor ja no podrà ser una reedició del present. Hem de canviar moltes coses en la societat a fi de bé. Però aquesta transformació social ha de fonamentar-se amb un canvi en els nostres cors. Necessitem convertir-nos interiorment per obrir-nos a una vida més plena. 

“Tothom oblidarà els desastres del passat, els meus ulls no els tornaran a veure. Crearé un cel nou i una terra nova. Ningú no es recordarà del passat, no hi pensarà mai més” (Is 65, 16-17).

Davant de tanta tribulació i incertesa necessitem trobar consol. Cal trobar serenor per l’esperit.  Hem de recuperar la tranquil·litat per afrontar aquesta situació tant difícil de suportar.

Oh, tots els assedegats,
veniu a l'aigua,
veniu els qui no teniu diners!
Compreu i mengeu,
veniu i compreu llet i vi
sense diners, sense pagar res!
Per què gasteu els diners
comprant un pa que no alimenta
i malgasteu el vostre sou
en menjars que no satisfan?
Si m'escolteu, menjareu cosa bona,
tastareu amb gust el bo i millor.
Estigueu atents, veniu a mi.
Escolteu-me i viureu

(Is 55,1-3)
  
És lloable i digne d’agraïment la resposta generosa de tanta gent als estralls de la pandèmia. Moltes d’aquests persones, amb gran risc per la seva salut, no han dubtat de mantenir-se fidels al seu compromís d’amor als altres. Són un exemple viu de l’amor al proïsme que predica el cristianisme.

“Tu m'has dit a cau d'orella
que no vols oblacions ni sacrificis,
que no demanes holocaust ni expiació.
Per això et dic: «Aquí em teniu»
(Salm 39,7-8)

dijous, 26 de març del 2020

Ser sal del món

Existeixen pensadors que opinen que les religions han de retirar-se al que anomenen el seu espai natural. Consideren que serien més creïbles si es reduïssin al seu àmbit.  No comparteixo del aquest criteri. No hi ha un espai específic per les religions que limiti la seva actuació en l’espai públic. Les religions ni s’han de tancar a la intimitat personal o en el silenci de les sagristies o en l’espai confortable dels llocs sagrats. Les religions han d’estar en els temples i en els lloc de culte, i en l’espai públic, La religió cristiana catòlica, la meva, no té un àmbit específic fora del món. El catolicisme no es pot reduir només a la consolació de l’ànima personal o a resoldre les relacions dels individus amb la transcendència. És evident que la religió, per sort de tots, i de especialment per les mateixos religions, no són ja font de legitimitat de les lleis o els fonaments de les lleis científiques. Les lleis i les visions científiques són autònomes de les religions.

Però, un cop dit això, cal reconèixer que la religió pot emetre judicis, fins i tot morals, sobre les lleis i els progressos de la ciència. Res del que passa a la societat és indiferent a la reflexió de l’ètica que brolla de l’experiència creient. Pels cristians, l’evangelització de la societat significa ser “sal de la terra” (Mt 5,13) “llum del món” (Mt 5,14) Això comporta viure la fe a la llum de la realitat pública intentant ajudar, al costat d’altres visions i tradicions de pensament, aportar virtuts i principis per humanitzar la societat. Es tracta d’anunciar a la societat, de proposar, mai d’imposar, un determinada visió de l’existència humana. Aquesta és la doctrina cristiana bàsica sostinguda a partir del Concili Vaticà II per tal d’allunyar-se d’aquells temps en que religió i política eren un garbuix d’interessos i confusions.

Creure en l’espai públic significa viure la fe creient amb senzillesa i humilitat, i en diàleg amb moltes altres tradicions del pensament. Moltes d’aquestes tradicions tenen un història particular d’entendre la vida i, ben segur, que en alguns moments han hagut de patir la intransigència i la intolerància fonamentada en criteris religiosos. Però, tots ens hem de demanar perdó mútuament perquè, en algun moment hem estats intransigents i perseguidors del pensament dels altres. Els cristians ho hem fet, evidentment, en nom de la fe; però també els creients hem patit, fins a l’extrem de donar la vida, els efectes de les ideologies tancades i excloents. Ara, per sort del projecte humà, existeix una voluntat de conviure cívicament, en plena llum de la plaça públics, i de compartir diferents maneres de creure i de pensar. Això és el gran valor pel desenvolupament de la humanitat. Per això, els cristians no volem quedar-nos en el temple administrant consol o perdons; per això volem ser sal de la terra i llum per al món que cerca un sentit a la vida

dimecres, 25 de març del 2020

El virus rosega el sistema

La crisi del Covid-19 ens ha situat davant les contradiccions del nostre sistema econòmic, social i polític. En primer lloc, la gestió de la pandèmia ha reforçat els estats nació enfront el projecte de la Unió Europea. Aquesta institució ha perdut capacitat de reacció i d’establir polítiques comunes pels seus estats associats. La manca d’aquesta visió global ha afavorit les inèrcies locals i la polític del campi qui pugui. Dos estat, França i Alemanya, en els primers moments de la crisi, especialment quan la infecció a Itàlia estava descontrolada, impediren a vàries empreses de subministrament de material sanitari atendre les comandes que venien de la mateixa Itàlia i Espanya. Volien garantir les reserves d’aquests materials per atendre les necessitats dels seus ciutadans. El projecte europeu tornarà a seduir a bona part dels europeus. Una altra derivada política d’aquesta crisi és la confrontació a Espanya de dos models de gestió: la centralitzada o la descentralitzada en xarxa sota la coordinació de l’estat. La primera, acompanyada d’un exaltació del patriotisme i la construcció d’un relat militar bèl·lic; mentre la segona no podria demostrar la seva utilitat perquè l’estat ho impedia. Temps tindrem per debatre aquestes qüestions.

La crisi ha posat en evidència l’existència d’alguns dirigents polítics mundials que pretenen combatre la pandèmia aplicant una política desencarnada de salvar el mercat sacrificant les persones més vulnerables. Aquesta fou la primera política adoptada per Boris Johnson al Regne Unit o la que pretén aplicar encara Donald Trump als Estats Units amb la seva proposta d’omplir les esglésies per Pasqua i, mentrestant, que sigui el que Déu vulgui. Per ell el dilema està entre morir com a conseqüència del Covid-19 o per la fallida del sistema econòmic. Alguns han optat clarament pel segon com ho demostra l’especulació en borsa d’alguns senadors nord-americans que, a partir d’informació privilegiada, es vengueren les accions d’empreses que anirien malament per culpa de la pandèmia i compraren accions dels negocis que vendrien material sanitari per combatre el virus. Algunes d’aquestes empreses que aprofiten la gravetat de la crisi per especular amb els productes sanitaris de primera necessitat. La crisi ha servit per mostrar-nos la cara més desencarnada del capitalisme global.

dimarts, 24 de març del 2020

Les temptacions de Jesús

Reflexions sobre les temptacions de Jesús segons Mateu (Mt 4,1-11). “Aleshores l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés”. A l’Evangeli el desert apareix com a lloc on es dóna la maduració i l'aprenentatge. Això és el que ens mostra Jesús en la seva anada de quaranta dies al desert. Anar al desert és un aturar-se per reflexionar. Jesús es retira perquè ha de prendre una opció. Serà l’opció que el permetrà passar la Pasqua. És l'esperit es qui empeny a madurar la decisió.

Durant aquest temps Jesús fou temptat pel diable. Qualsevol decisió és dialèctica. Tota opció i decisió comporten diverses temptacions: seguir a Déu o el mal camí (el diable). En tota decisió es donen els elements antagònics. En tota reflexió de maduració per prendre qualsevol decisió es donen temptacions que ens poden apartar del seguiment de Jesús i del Pare. Qualsevol opció comporta en el seu interior l'existència de dos antagonismes.

El diable presenta a Jesús diverses temptacions. Hi ha la temptació de buscar la pròpia satisfacció. Cercar la materialitat en lloc de l'espiritualitat. També es dóna la temptació de l’autosuficiència, en creure que es possible confiar només en un mateix sense tenir present a Déu. Buscar fora de Déu una resposta que ajudi a prendre la decisió. Finalment hi ha la temptació de convertir el poder en un absolut negant la possibilitat que Déu pugui donar una paraula de llum als nostres problemes. Però Jesús respon a les temptacions dient “Vés-te'n, Satanàs! Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”. Malgrat la foscor, els dubte, es dóna un moment de lucidesa per adonar-nos quins són els camins de Déu i quines són les temptacions. Déu no ens abandona.

dilluns, 23 de març del 2020

Vivim la Setmana Santa

Mossèn Miquel Àngel Ferrer ha escrit “Qui ho ha dit que no hi ha Setmana Santa”. Magnífic text que llegeix el que estim vivint en relació a la pandèmia del Covid-19 com una expressió del sentit profund de la Setmana Santa.

Que no heu vist la immensa processó de gent, sense vestes ni manaies, que dóna positiu del coronavirus?

Que no veieu el Via Crucis del personal sanitari pujant el Calvari de la pandèmia, desbordats de forces i amb l’angoixa de no donar l’abast?

Qui digui que el Natzarè no sortirà aquesta Setmana Santa és que encara no l’ha reconegut en els sanitaris de bata blanca i de cor fi que es carreguen la creu del dolor dels afectats.

Que no veieu tants científics i metges que suen sang i aigua, com a Getsemaní, per trobar un tractament en forma de vacuna?

Que no diguin que Jesús no passa aquest any pels carrers quan hi ha tanta gent que ha de treballar per fer arribar els aliments i els fàrmacs a tothom.

Que no heu vist la corrua de Cirineus que s’ofereixen per ajudar d’alguna manera a portar les creus pesades?

No veieu quantes Veròniques que s’exposen a infectar-se per eixugar el rostre dels afectats?

Qui diu que Jesús no cau a terra cada vegada que sentim les xifres fredes de noves víctimes?

No estan vivint la Passió tantes residències geriàtriques, plenes de gent gran i cuidadors amb factors de màxim risc?

Que no és com una corona d’espines pels nens i nenes que han de viure aquesta crisi tancats, sense entendre-hi gran cosa i sense poder córrer pels parcs i carrers?

No se senten injustament condemnades les escoles i universitats i botigues que han hagut de tancar?
Que no són assotats tots els països del món pel flagell d’aquest virus?

No fan com Ponç Pilat, que se’n renta les mans, els dirigents que només busquen treure algun rèdit polític de la situació? 

No pateixen, impotents com els deixebles sense el Mestre, tantes famílies confinades a casa, moltes amb problemes, sense saber com i quan s’acabarà tot?

No és el rostre de Maria Dolorosa el que es reflecteix en tantes mares i familiars que sofreixen la mort d’éssers estimats i encara a distància?

No és com arrencar les vestidures l’angoixa de tantes famílies i petites empreses que veuran despullada la seva economia?

No s’assembla a l’agonia de Jesús la manca de respiradors que hi ha a les UCI del país?

Que no diguin que no hi haurà Setmana Santa, que no ho diguin, perquè segurament mai el drama de la Passió no havia estat tan real i autèntic.

diumenge, 22 de març del 2020

Preguem pels monestirs de Montserrat

En moments de por, d’una immensa incertesa que ens condueix al desconsol, s’agreix sentir l’escalf humà. S’agreix  saber que hi ha persones solidàries amb la dissort que estan passant moltes homes i dones del nostre país greument infectats pel Covid-19. Fa pocs dies les xarxes socials difongueren un vídeo del pare Abat de Santa Maria de Montserrat pregant la intersecció de la Mare de Déu per guarir-nos de la pandèmia del Covid-19. Pocs dies després, la mare Abadessa de Sant Benet de Montserrat publicà una carta per acompanyar i ajudar a passar la intranquil·litat del moment. És cert que per vèncer el virus necessitem del treball abnegat dels sanitaris i el comportaments cívic de la ciutadania; però la pregària ajuda a expressar els sentiments íntims d’esperança i també un clam desesperat per salvar la vida de tanta gent que emmalalteix o mor cada dia sense aturador. La pregària ens ajuda a fer més lleugera la càrrega d’aquest moment i obrir el cor a l’esperança de la salvació. Per això, és d’agrair el gest orant de les comunitats benedictines dels monestirs de santa Maria i sant Benet de Montserrat.

Però ara, vull pregar pels monestirs de Montserrat. Si durant aquestes dies aquestes comunitats monàstiques estan pregant per nosaltres, és el moment que nosaltres preguem per elles. Hem de pregar a Déu perquè la seva bondat els protegeixi de “la pesta que s'esmuny en la fosca o l'epidèmia que a migdia fa estralls”. Elevem la nostra pregària per aquestes comunitats, constituïdes per una majoria de persones que per edat formen part, segons les informacions mèdiques, del que s’anomena població altament vulnerable. Hem d’estar al seu costat, acompanyant-los amb la nostra oració perquè la força de la fe no els abandoni i la pandèmia no els afecti. Aquests homes i dones, que viuen per opció a recés de Déu, han de rebre la força de la nostra pregària. Fem-ho confiats que les nostres intencions els protegirà i trobaran el mateix consol que nosaltres trobem quan les comunitats de Montserrat preguen per nosaltres. Aquesta pregària és també solidària amb totes les comunitats religioses i grups cristians que avui es troben en oració confiada per vèncer els estralls d’aquesta pandèmia.

dissabte, 21 de març del 2020

Glosses per la vida quotidiana


La fe sense justícia és morta. La justícia brolla de la fe. L’experiència de la transcendència es fa comprensiva a partir d’estimar els altres. Cada dia tenim moltes oportunitats per donar sentit a l’amor. Només l’amor pot vèncer l’egoisme que ens tanca en nosaltres mateixos i ens fa insensibles a les injustícies que pateixen els altres. Si estiméssim, faríem un món millor. “Abraham i la seva descendència no van rebre la promesa de posseir en herència el món en virtut de la Llei, sinó en virtut de la justícia que s'obté per la fe” (Rm 4,13)

L’amor és el gran manament que ordena la vida cristiana. No n’hi ha cap altre. Perquè l’amor ho pot tot i ho transforma tot. L’amor a Déu i el proïsme són indestriables de la identitat cristiana. La temptació moderna és fer-nos oblidar aquest principi proposant-nos uns ídols que ens distreuen i ens aparten d’aquest fi. “Quin és el primer de tots els manaments? Jesús va respondre: El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests”. (Mt 12, 28-31)

divendres, 20 de març del 2020

Glosses per la vida quotidiana


El profetisme no és ben rebut arreu. Els profetes no són endevinadors del futur, sinó persones que ens recorden allò que hauria de ser i encara no és. Normalment ens situen davant les nostres mancances i responsabilitats sobre el que està passant. Són memòria d’esperances no satisfetes i acusació viva de les nostres incoherències. Escoltem els profetes i convertim els nostres cors. “Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble” (Lc 4,24)

No ha d’haver-hi límits a la nostra capacitat d’estimar i perdonar. Sempre ho hem de fer. Hem de perdonar perquè sempre som perdonats. Hem d’aprendre a perdonar perquè volem que els altres ens perdonin. Tots ofenem i som ofesos, per això necessitem el perdó per reconciliar-nos entre nosaltres i amb nosaltres mateixos. “Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set” (Mt 18,21-22)

Vivim uns moment excepcional. Difícil. Tenim neguit per una situació inèdita i que ens afebleix. Hem d’aprendre i saber treure’n lliçons pels nostres comportaments futurs. Res podrà seguir igual després d’aquests experiència col·lectiva i personal. Aprofitem aquesta vivència per revisar el nostre estil de vida i penedir-nos de tot allò que mereix ser canviat. “Tanmateix, estigues atent i mira bé de no oblidar mai els fets que els teus ulls han contemplat. Que durant tota la vida no se t'esborrin de la memòria: fes-los conèixer als teus fills i als fills dels teus fills.” (Dt 4.9)

dijous, 19 de març del 2020

La Quaresma catòlica oriental

Per molts cristians hi ha un gran desconeixement de les esglésies catòliques orientals, les anomenades de ritus bizantí. Les esglésies catòliques de tradició bizantina viuen la Quaresma com un temps especial d’oració i dejuni. Durant la Quaresma aquestes esglésies només celebren l’eucaristia els dissabtes i diumenges, ja que tota la setmana és una preparació per la Pasqua setmanal, com tota la Quaresma és una preparació per la Pasqua anual.

Durant la Quaresma els catòlics de ritus bizantí practiquen l’abstinència de carn i de productes làctics en els monestirs, mentre que en la vida familiar hi ha una relaxació d’aquesta pràctica. També és propi d’aquests temps evitar l’ús de paraules vanes, no fer el mal, no criticar, no murmurar i ser sincer des del profund del cor. Una altra pràctica pròpia d’aquest temps és la correcció fraterna que porta a la reconciliació amb els germans. Al llarg de la Quaresma els superiors religiosos o els rectors de les parròquies al final de les completes diuen “sóc pecador, pregueu per mi” i la comunitat respon “el Senyor et perdoni”. I tothom li besa les mans com a signe de reconciliació.

El temps de Quaresma és també un moment de pregària intensa. S’augmenten, per exemple, el nombre de salms de les laudes i vespres, i es demana que les persones intensifiquen les pregàries personals. També és un període destinat a la caritat en record de la misericòrdia divina. Es tracta de donar a qui més ho necessita, perquè tots estem necessitats de moltes coses

dimecres, 18 de març del 2020

La inusitada efervescència


El bisbe de Terol-Albarracín, Antonio Gómez, ha publicat l’article,  “La inusitada efervescència”, davant el neguit d’alguns clergues d’aprofitar les xarxes socials, en aquestes dies de confinament, per omplir-les de misses i actes piadosos. A continuació el publico íntegre traduït al català.

“Avui ha estat el primer dia on totes les esglésies de la nostra diòcesi (com de tantes altres) no s'han obert, tot i ser diumenge. M'atreviria a dir que la unanimitat de les persones creients ho han entès responsablement. Potser, alguna, que han fet de la seva fe un costum atàvica, no tant”.

Alguns sacerdots s'han posat molt nerviosos i ens han omplert els mitjans habituals, amb els quals ens solem comunicar, d'oracions, trucades a resar, la possibilitat de seguir la Missa per streaming, és a dir en directe via web, ens han enviat link, o sigui un enllaç o connexió, per poder veure el Santíssim exposat ... i algun altre ha sortit a fer una passejada pels carrers amb la custòdia com si es tractés d'el Corpus Christi (i em pregunto amb quina permís, perquè per a moltes coses som molt estrictes i per a altres no tant.)”

Tot aquest bombardeig em suscita moltes preguntes, ¿No sembla que tractem a les persones creients com que no sabessin resar i han de dependre del clergat per fer-ho? Què hem fet fins ara, tenir-los d'espectadors? No us sembla que tanta Missa per les pantalles manté a les persones en la passivitat de mirar? O és que volem justificar el nostre sacerdoci? És que els serveis religiosos de les televisions i les ràdios no són suficients? Fins ara sí ho han estat. Què és més important, una estona de pregària o de lectio divina amb la Paraula, o mirar una missa per una pantalla?

M'han arribat exemples de joves que al pis d'estudiants s'han reunit per llegir la Paraula i pregar per les necessitats més urgents. Es de famílies amb nens que han col·locat sobre unes estovalles blanc, una espelma i una Bíblia oberta i han resat junts, escoltant la Paraula de Déu. Alguna persona s'ha tancat a la seva habitació i llegint "l'evangeli de cada dia" ha guardat un silenci reparador. Una jove em va dir que va entrar a internet i va buscar "lectures d'avui" i va resar amb elles i amb la reflexió que portaven. Alguna família anciana, a l'hora de la missa de el poble s'han posat a resar el rosari per tots els que pateixen i ens ajuden. Una dona em deia: vaig buscar el silenci i em vaig unir a aquells que en algun lloc del món estaven en comunitat celebrant l'Eucaristia. No van necessitar retransmissions. A més, sabem que una pantalla mai t'ajudarà a recollir, i és tan necessari! Tots els creients són persones adultes, i es saben treure les castanyes de foc, encara que moltes vegades no els tractem així. La persona que creu resa i sap fer-ho.

Aquest temps de gràcia, també serveix perquè nosaltres els preveres i diaques parem una mica, reflexionem i reconstruïm la nostra vida pastoral, preguem més intensament, posem lentitud mentrestant activisme, llegim aquell llibre que vam deixar a mig començar al prestatge de la nostra llibreria, celebrem l'Eucaristia en pacífica i deserta soledat, reflexionem i sanemos les ferides que anem deixant obertes, en definitiva, busquem l'essencial del nostre ministeri.
Sembla que alguns tenim por a el buit, si no se'ns veu o se'ns escolta, i oblidem que una de les nostres tasques és l'oració pels altres, o vicaria. Haurem de mesurar quant hi ha en tot aquest desplegament mediàtic d'un afany insuperable de protagonisme. La Santa Missa és molt gran per ser viscuda en comunitat, les emeses només són per a les persones malaltes i impedides. Deixem de bombardejar a les bones persones amb tot tipus de reflexions, estampes, vídeos i oracions, que semblem més a comercials del religiós, que a persones de Déu.

En això també som consumistes, això que tant critiquem, i amés afavorim. Tot aquest desplegament penso que respon a aquest tipus de pastoral, poc pensada a la llum de l'Evangeli. Hi ha tantes dones i homes creients en el món, que celebren l'Eucaristia de cent a vent quan passa el missioner (de vegades mesos) i viuen la seva fe amb gran integritat! Però nosaltres som dels rics, també consumistes del religiós, amb dret a que no ens falti la Missa, encara que sigui televisada.

Dejunem també de sons i imatges en aquesta quaresma tan real i de desert. Mirem el nostre interior i fem silenci és on ens parla Déu. Visquem la intensitat de la pobresa, com ells, perquè a la fi tant allau de missatges és com la pluja que cau que ni amara la terra ni dóna fruits”.

¡Ànim i endavant!

dimarts, 17 de març del 2020

Fonaments de la vida cristiana


Viure cristianament comporta optar i fer. Això exigeix lucidesa i generositat personal. La vida és una constant tria d’opcions que poden contrastar-se amb la voluntat de Déu. Es pot viure en harmonia amb Déu o al marge seu. Els cristians, amb les opcions personals, esdevenim constructors reals del Regne de Déu. Però, aquest només progressa a través d’una coherència de la vida cristiana amb els objectius del Regne. Els mitjans, les obres, són tan necessàries com la pròpia fe. Però aquestes obres, els fets, han de ser coherents amb els objectius del Regne. Per això, la lògica del Regne i del Món no sempre són del tot coincidents. Així, alguns èxits segons les claus de judici del Món poden ser considerats cristianament com un fracàs; de la mateixa manera que alguns fracassos mundans poden ser un èxit des de la perspectiva del Regne.

La vida cristiana s’ha de fonamentar en Déu. Cal construir la vida sobre la solidesa i el convenciment de que Déu és “la roca que em salva”. Cada una de les opcions personals marca un itinerari que sempre es defineix sobre la base d’escollir entre el seguiment de la voluntat de Déu o en la seva ignorància. En aquest cas les obres de les persones s’orienten per patrons allunyats dels objectius del Regne. Això succeeix, per exemple, quan les persones s’instal·len en la cobdícia de la riquesa i de bens, la recerca de fama i honor no fonamentats en la veritat o en la supèrbia o l’autosuficiència. Per contrast, el camí cap a Déu són la pobresa evangèlica, la humilitat que refusa l’honor mundà i s’abandona a les mans de Déu. Fe i obres es complementen i s’articulen en la vida del cristià.

dilluns, 16 de març del 2020

Solidaris contra la pandèmia


Abans de tot, i per davant de qualsevol altre consideració, vull expressar el meu reconeixement i agraïment al personal sanitari, que aquests dies està intentant sanar als infectats pel coronavirus, així com els altres serveis públics que lluiten per fer-nos més lleuger aquest tràngol. Ens trobem en un combat difícil que no hi valen distraccions ni males decisions. Cadascú de nosaltres, amb el nostre comportament cívic i solidari poden contribuir a derrotar aquesta pandèmia. Ens hem d’autoconfiar, malgrat que les autoritats de l’Estat no hagin pres aquesta decisió. Hem de seguir les recomanacions de la Generalitat que des de fa uns dies ens demanen quedar-nos a casa per no escampar el virus. És el moment de grans i petites solidaritats.

Els empresaris han de ser solidaris assumint que no poden exigir als seus treballadors el sacrifici d’anar a treballar arriscant la seva salut. La ciutadania ha de ser solidaria, assumint que el confinament no són uns dies per anar escampar la boira. Hem de ser solidaris amb les persones que, per una o altra raó, tenen dificultats per anar a comprar o la soledat els provoca neguit davant de tanta incertesa. Hem d’estar afectivament al costat dels malalts i de les seves famílies. Hem d’atrevir-nos a senyalar i denunciar els comportaments incívics que s’enriuen del drama que estem vivint. I quan passi tot això, que segur que passarà, tot i el dolor del moment, hem de fer una reflexió col·lectiva per veure quines lliçons hem après a fi de bé. A fi de viure una vida més plena, sense tants riscos i fragilitats. Cuidem-nos ara, per protegir a les persones més vulnerables

diumenge, 15 de març del 2020

Les mesures de la coalició PSOE-Podemos contra el Covid-19, entre la incompetència i el jacobinisme


La decisió del govern del PSOE-Podemos de declarar l’estat d’alarma per combatre la propagació dels Covid-19 sembla encertada. Ens trobem davant d’una situació excepcional que reclama la màxima atenció i col·laboració institucional. El que no són encertades són les mesures adoptades per combatre el virus. Són insuficients i, algunes, equivocades. Els moments d’extrema tensió permeten descobrir les dimensions ocultes dels dirigents polítics. Els subconscients es manifesten i evidencien intencions amagades. Penso que la proposta del govern de l’Estat confirma la seva escassa fe en el model d’estat descentralitzat i desconcentrat que, amb limitacions, és l’Espanya de les autonomies. A la primera de canvi, quan la pandèmia està descontrolada en alguns punts d’Espanya, per incompetència d’algunes autoritats i l’incivisme d’alguns ciutadans, ressorgeix la vella idea d’un Estat centralitzat. L’Espanya una i sota control s’imposa com únic camí per resoldre la crisi. Com si envoltant-se amb el patriotisme espanyol fos suficient per guanyar el combat contra el virus. Les paraules del president Pedro Sánchez apel·lant a la unitat d’Espanya no deixen cap dubte.  

El patriotisme èpic és ranci i poc eficaç per combatre el coronavirus. L’estratègia del govern de l’Estat  és errònia. Davant de crisis d’aquest tipus calia adoptar una estratègia totalment descentralitzada. Al contrari del que s’ha fet. Calia confiar totalment, sense dubtar-ne, en la capacitat de gestió de la política sanitària i d’ordre públic dels poders descentralitzats de les diferents Comunitats Autònomes. L’Estat, d’acord amb el model d’organització vigent fins ara, està basat en un sistema de traspassos de competències o de concurrència de competències. Aquest disseny atorga a l’Estat un paper diferent, no de principal protagonista en el desenvolupament de les polítiques públiques, sinó com facilitador del treball de les diferents Comunitats Autònomes (CC.AA). El Ministeri de Sanitat no té capacitat operativa per la transferència de les competències en matèria de salut a les CC.AA. Aquest circumstància no implica que el govern de l’Estat s’hagi de desentendre de les polítiques de salut de les CC.AA., té una funció de segon nivell operatiu, més de supervisió i per això es reserva el paper de coordinació a través de les Comissions Sectorials.

Però el govern PSOE-Podemos ha decidit, en aquests moments de profunda crisi, abandonar aquest model d’organització de l’Estat i optar per la re-centralització del poder transferit. Ha recuperat per, via decret, algunes de les competències transferides. PSOE i Podemos pensen que la centralització és el bon model per abordar la gestió de la crisi. No és un bon camí. Quanta més proximitat dels òrgans de decisió de les polítiques públiques a l’origen dels problemes, més garantia d’eficàcia. A l’inrevés del que pensa el govern PSOE-Podemos. I, en el cas que algun territori tingui alguna dificultat específica, el govern de l’Estat pot actuar de forma supletòria. El govern de l’Estat no aporta confiança per la resolució de la crisi. La mateixa demora d’ahir dissabte en la roda de premsa del president Sánchez va transmetre una incertesa innecessària. La renúncia a obligar al confinament total de la ciutat de Madrid, el focus més important dels casos de coronavirus a Espanya, junt amb l’ambigüitat d'algunes mesures proposades i la laxitud d'altres, transmeten als ciutadans la sensació que no es va en bona direcció.

dissabte, 14 de març del 2020

Glosses per la vida quotidiana


L’opció pels pobres, pels marginats, pels oprimits, està en el centre de l’experiència cristiana. El gran pecat dels rics és oblidar-se de la situació dels pobres, d’ignorar-los i no compartir res amb ells. L’abisme actual entre rics i pobres creix, i és ofensa a la misericòrdia de Déu. “Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres” (Lc 16, 19-21).

Si som persones íntegres i bones, i actuem segons els nostres principis, en moltes ocasions esdevindrem o incompresos pel nostre entorn. Amb la nostra actitud manifestarem uns paràmetres de comportament que són incòmodes. No hem de defallir i seguir actuant en coherència, malgrat el rebuig que percebem. “Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells, 46 i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta” (Mt 21,45-46).

divendres, 13 de març del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Els cristians hem de ser compassius en les nostres relacions amb les altres persones; hem d’estimar-las generosament i perdonar en tot moment les seves ofenses. Aquesta és la nostra misericòrdia que hem de saber viure cada dia, en tot moment, estimant les persones tal com són. “Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran” (Lc 6, 36-38)

La nostra paraula l’hem de recolzar en l’autoritat de la coherència. El testimoni de vida és la millor carta de presentació. En tot moment, hem de fer el que diem i dir el que creiem. La vanitat i la hipocresia són dues importants temptacions que hem d’evitar. “Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan (...) En tot actuen per fer-se veure de la gent”  (Mt 23,2-3.5)

Existeix la idea de que els governants han d’exercir el poder per sotmetre als ciutadans. Tot i que vivim en societats democràtiques, s’entén el poder com una forma de domini de voluntats. Aquesta concepció està allunyada de l’actitud de servei que ha de presidir totes les relacions entre governants i ciutadania. “Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau” (Mt 20,26-27)

dijous, 12 de març del 2020

Coronavirus, fragilitat, indefensió i oportunitat

La crisi del coronavirus evidencia la fragilitat de l’espècia humana. Com a éssers vius estem exposats als atacs d’agents patògens. Alguns d’aquests estan controlats, altres són nous i ens situen davant la nostra vulnerabilitat davant el desconegut. Estem indefensos a tot allò que se surt de la norma que controla les variables identificades com incertes. Però quan la incertesa és molt gran, ens inunda la preocupació i el pànic. El coronavirus mata perquè no tenim la vacuna. La grip també mata, i estadísticament molt més que el coronavirus, però la majoria de morts per la grip no s’havien vacunat, la qual cosa incrementava la seva indefensió i els feu vulnerables. Gràcies a la intel·ligència i el coneixement els humans hem aprés a contrarestar la nostra fragilitat, però, de tant en tant, ens trobem desarmats i totalment indefensos. Ara ens trobem en una d’aquestes situacions.

Aquesta situació pot ser també una oportunitat per aprendre i transformar el nostre estil de vida. El confinament, obligat o voluntari, seria desitjable que moltes persones ho fessin voluntàriament, és una oportunitat per desaccelerar el ritme de vida. És un bon moment per descobrir com podem recuperar un modus de vida més respectuós tranquil i gaudir dels petits moments que podem inventar-nos a casa: llegir, escoltar música, veure  pel·lícules, conrear l’interior amb lectures espirituals, conversar o badar. És una oportunitat a nivell d’organització econòmica i social, per descobrir la possibilitat del teletreball. Cal donar decididament aquest pas. La crisi del coronavirus ens pot ajudar a valorar més els serveis públics de salut i comprendre que cal invertir-hi més per protegir-nos davant la fragilitat i la indefensió. És una oportunitat per educar el civisme i la solidaritat, tant per evitar la difusió de l’epidèmia com per ajudar a la gent confinada que puguin fer la seva vida sense masses dificultats. Com podem veure, d’aquesta crisi en podem sortir reforçats; tot i que el preu que pagarem és massa alt per la mort d’algunes persones. Aprofitem les quarantenes i la Quaresma com un temps de conversió a un nou estil de vida.

dimecres, 11 de març del 2020

Elogi del silenci


La vida de Jesús està plena de silencis. Una catequesi antiga de Benet XVI va fer-me adonar-me de la importància del silenci de Jesús. Al llarg de la seva existència humana Jesús ha callat i a buscat el silenci en reiterades ocasions. És especialment rellevant el silenci de Jesús en la creu. Allí, el Fill de Déu, es fa silenci total, culminat amb la seva mort, perquè ja ho havia dit tot. Després d’aquest instants, els seus seguidors havien de testimoniar amb el seu silenci de mort el valor del seu amor redemptor. La vida emmudeix per donar pas a la mort. En la creu Déu parla a través del silenci. Sobretot per mitjà del gran improperi “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’has abandonat?”.

En la creu és revela el silenci de Déu. En la nostre vida hi ha moments en els quals es fa evident, de manera irritant i incomprensible, el silenci de Déu. És una experiència de soledat per sentir-nos abandonats per Déu. Però, al igual que Jesús experimentà el silenci de Déu abandonant-se a les seves mans, també l’experiència d’aquest silenci de Déu no comporta la pèrdua de confiança en el seu amor. L’oració confiada revela el sentit d’aquest silenci irritant de Déu.

La pregària fa adonar-nos del valor del silenci interior. Allí on es troba el sentit de l’amor gratuït de Déu. Per trobar a Déu cal aturar-se, callar i deixar les oïdes obertes per atendre la veu de l’esperit. En aquest esperit de pregària Déu es fa diàfan i la seva voluntat esdevé caritat per trobar el camí de salvació a través de l’amor al proïsme. Però per pregar cal callar, cal saber escoltar el silenci interior; allí on les persones ens retrobem amb el misteri transcendent. Aquest viatge interior està ple de dificultats perquè hi ha molt soroll exterior. Inclús, la mateixa litúrgia pot ofegar amb sons marginals el silenci necessari trobar la presència de Déu. Cal reeducar la vida interior per retrobar els camins del silenci.

També hem d’aprendre a callar per tal d’escoltar a les persones. Si només parlem no deixarem que els altres ens parlin. Gràcies a la comunicació les persones ens entenem i convivim. Però la comunicació comporta parlar i escolar. Massa sovint les persones tendim a imposar-nos al silenci, no escoltant sinó omplint-lo amb paraules i més paraules. La reflexió catequètica de Benet XVI sobre el silenci és també una invitació a descobrir que cal acollir a l’altre des del silenci personal

dimarts, 10 de març del 2020

Com les tradicions religioses afronten al coronavirus


El periodista hermeet Kaur de la CNN ha fet un interessant resum sobre com el coronavirus afecta a les pràctiques religioses.

A Betlem s’ha tancat l’església de la Nativitat i també ho ha fet la mesquita Omar Ben Khatab. El Papa no apareix a l’Angelus dominical ni fa l’audiència pública dels dimecres  a l a la plaça de sant Pere, parla per video; fins i tot s’ha tancat la plaça al públic. En moltes esglésies la comunió només es dona a la ma i s’ha deixat d’encaixar les mans com a signe de pau.

L’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies ha tancat varis temples i ha suspès diverses trobades internacionals. Una església Presbiteriana ha dit a la seva congregació que poden deixar d’anar momentàniament a les litúrgies. Han suggerit fer servir les xarxes socials per participar en actes religiosos.

Properament hi haurà la festa jueva del Purim moltes comunitats jueves proposen deixar de celebrar aquest any aquesta festa per evitar el contagi.  El Ministeri de Salut d'Israel ha prohibit grans esdeveniments comunitaris i reunions massives de més de 5.000 persones, el que significa que moltes ciutats han hagut de cancel·lar les seves celebracions de Purim. La llei jueva requereix que un escolti una lectura del rotlle  d'Ester, o la Meguilá, en veu alta sobre Purim. Les sinagogues que s'han tancat a causa de virus o han suspès grans reunions ara estan pensant com els seus congregants encara poden complir amb aquesta obligació.

En moltes mesquites es demana als musulmans que no s’abrasin o es facin un petó a la galta, sinó que col·loquin una mà sobre els seus cors, donin un gest respectuós o simplement somriguin. També s’han instal·lat desinfectants a les entrades de moltes mesquites. Arabia Saudí ha buidat el recinte de la Kaba i impedeix entrar-hi. En alguns llocs els imams estan esperant veure com evoluciona l’epidèmia per recomanar als feligresos que preguin a casa en lloc d’anar a la mesquita. En alguns països musulmans s’han suspès les  pregàries del divendres. En els Emirats Àrabs s’ha emès una fàtua prohibint que les persones malaltes assisteixin a les mesquites.

A la India s’ha recomanat als seus diferents estats no fer reunions massives. Això dificultarà la celebració de la propera festivitat del Holi que congrega a moltes persones en un to festiu. Els sikhs a Europa recomanen rentar-se les mans abans d’entrar als temples. Alguns centres budistes asiàtics han tancat.

Molts dels líders religiosos de diferents confessions que han pres la decisió de tancar llocs de culte, prohibir grans reunions o modificar les seves tradicions reconeixen que les seves accions poden desorientar, fins i tot decebre a alguns dels seus feligresos. Però la gravetat del moment exigeix prendre aquestes decisions.

dilluns, 9 de març del 2020

El coronavirus, no és l’apocalipsi però va en serio


Pocs dies després de coneixe’s l’aparició dels primers infectats i morts pel coronavirus a Xina, en un dinar amb amics de molts anys, persones de perfils diferents i analistes fins de la realitat, alguns d’ells vingueren a dir que pot ser se’n feia una gra massa amb aquests virus. Que en el món morien moltes més persones d’altres malaties, per exemple malària o paludisme, així mateix de gana, violències estructurals, etc... Venien a dir que no calia exagerar. Aquests tipus de comentari l’he anat sentit en diferents llocs. En algunes ocasions semblava que es volia expressar que l’alarma pel coronavirus era una preocupació del primer món, que en el Tercer Món, per fer servir un terme més entenedor, allí era on la humanitat s’hi jugava la dignitat. No estic d’acord amb aquests apreciacions que, segons el meu parer, frivolitzen ideològicament un problema molt greu.

Moltes malalties d’alta mortalitat en països subdesenvolupats, o els alts índex de mortalitat associats a problemes socials, són tècnicament evitables perquè la humanitat té els recursos suficients per evitar cada una d’aquestes morts. Si no es fa és, senzillament, perquè no es vol. La causa d’aquestes morts és un tema moral. La majoria de morts en molts països subdesenvolupats són el resultats d’una desigualtat i d’una injustícia social originades per la ignominiosa explotació d’una economia que mata. Al ser una qüestió moral mereix ser tractada des d’aquesta perspectiva. Si a Àfrica hi ha gana, els països desenvolupats han de proporcionar el recursos suficients per resoldre la fam del món. Si la malària mata, les autoritats mundials han de concertar polítiques santiàries per erradicar aquesta situació. Aquest raonament és extensible a les diferents circumstàncies que estan a la base de la mortalitat de moltíssima gent en molts països del planeta.

Però el problema del coronavirus és diferent. És una malaltia democràtica, tothom pot quedar-se infectat pel virus i les poblacions diana, probablement, no semblen que siguin les poblacions afectades per les injustícies del repartiment de la riquesa mundial. És més, pot ser tenen menys probabilitat, en un primer moment de veure’s afectats perquè no participen tant de la globalitat que tenen altres societats benestants del món. Lamentablement, si el coronavirus arriba amb força a aquests països les taxes de mortalitat seran probablement molt altes degut a la precarietat dels seus sistemes sanitaris. Davant del coronavirus la població mundial està desarmada, ni les persones tenen les defenses immunològiques ni els sistemes sanitaris estan preparades per afrontar una pandèmia. Tothom és vulnerable. Per això, no em sembla ajustat, voler rebaixar la preocupació per aquesta epidèmia, que està a un pas en convertir-se en pandèmia, afirmant que el coronavirus és una preocupació de la gent rica mentre s'obliden les altes tases mortalitat en els països en desenvolupament. També trobo desafortunat el tractament frívol, ratllant al xavacanarisme, que alguns magazins televisiu han fet sobre aquest tema. Hi ha masses morts per riure’s del coronavirus.

diumenge, 8 de març del 2020

Dia Internacional de la Dona


El dia 8 de març és el Dia Internacional de la Dona. És un bon moment per reflexionar sobre com persisteixen encara, en les dites societats avançades, múltiples àmbits en els quals hi ha una profunda i vergonyosa discriminació de les dones. Resulten ofensives certes imatges d’esdeveniments polítics, socials i culturals, en els quals dominen totalment els homes. Molt sovint els mitjans de comunicació palesen la poca presència de dones en els grans centres de decisió mundial o en les cúpules directives d’entitats i d’empreses.

La societat es cínica amb les dones. Si bé formalment se’ls reconeix els seus drets, existeixen àmplies zones de poder i decisió bàsicament masculines. Els models de comportament dominants segueixen reproduint els vells esquemes masculins que són mostrats com a guanyadors i garantia d’èxit. La pròpia acció política es fa d’acord als patrons masculins. On hi hauria d’haver-hi cooperació i col·laboració hi trobem confrontació i  disputada. Aquests semblen ser els patrons de l’èxit polític. Moltes institucions continuen sent deficitàries, molt o poc, en relació a la igualtat en la diversitat de gèneres. Les pròpies religions, unes més que altres, tampoc han avançat el que caldria i es voldria en relació a les polítiques d’igualtat. Per l’Església catòlica, en concret, aquesta és una de les seves grans assignatures pendents que hauria de resoldre el papa Francesc.

dissabte, 7 de març del 2020

Glosses per la vida quotidiana


La vida de fe és una opció de vida. No és un exercici intel·lectual, tot i que necessitem de la raó per comprendre i explicar la nostra experiència interior. La fe es viu i és font de vida. La pregària ajuda a mantenir-nos dempeus tot i els moments difícils. Gràcies al silenci interior podem escoltar confiats la veu d’aquell que és amor i ens sosté. “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren.¿Qui de vosaltres, si el seu fill li demana pa, li donarà una pedra?” (Mt 7,7-9)

Les persones som responsables dels actes que fem. És cert que serem jutjats per allò que hem fet, però també és important l’actitud interior que tenim quan actuem. Tant important és allò que es veu com l’alè interior que motiva les conductes humanes. El seguiment de Jesús comporta una manera de viure i relacionar-nos fonamentada en l’amor i l’estima pels altres. “Però si el malvat deixa de cometre el mal, viu rectament i obra el bé, salvarà la vida. Si reconeix les seves infidelitats i se'n converteix, no morirà pas, sinó que viurà”. (Ez 18,27-28)