Manipulació gramatical de l’Alcorà

Els musulmans patiren una forta derrota en mans dels bizantins en la batalla de Mu’ta l’any 629. Però la historiografia islàmica manipulà el text de l’Alcorà per tapar aquest fet. L'Alcorà es refereix a aquesta batalla en la sura 2, Els Bizantins, text probablement revelat en l'any 630 just després de la batalla de Mu'ta amb l'objectiu d'elevar la moral dels musulmans i prometre una ràpida venjança per la derrota rebuda. Però, el text es desvirtuà per amagar la derrota. La majoria de comentaris sobre aquestes aleies diuen que es tracta d’una profecia sobre els bizantins. Seguidament es presenten les primeres aleies d'aquesta sura i s'han posat entre parèntesis, per a alguns termes, les paraules àrabs utilitzades en la seva composició.

Els bizantins han estat vençuts (gulibat) en els confins del país. Però, després de la seva derrota (galabi-bim), venceran (sayaglibuna) dintre de diversos anys. Tot està en mans d'Al·là, tant el passat com el futur. Aquest dia, els creients estan de festa de l'auxili d'Al·là. Ha protegit qui Ell vol. És el Poderós, el Misericordiós (30,2-5).

Diu Regeix Blanchère en el seu comentari sobre l'Alcorà que els primers versets d'aquesta sura resulten incomprensibles segons quina sigui la traducció dels originals àrabs. D'acord amb les traduccions habituals sembla que la sura sigui una invitació als musulmans de alegrar-se de la futura victòria dels bizantins. Però, i aquí està l'aparent absurditat del text, ¿per què els musulmans han alegrar-se de la propera victòria dels seus enemics? ¿Quin sentit té ?. E. M. Gallez afirma que és possible una altra interpretació a partir d'un altre tipus de vocalització del text. Es tracta de canviar les vocals de tres paraules fonamentals en aquestes aleies que tenen la mateixa arrel. Aquest exercici és legítim perquè les vocals foren incorporades tardanament al text alcorànic original. Aquestes paraules són: han estat vençuts (gulibat), victòria i venceran (seran vencedors, segons la traducció). És evident que la paraula àrab galabi-bim ha de traduir-se per victòria i no per derrota, ja que l'arrel d'aquesta paraula, glb, no pot originar el substantiu derrota tal com figura en la majoria de les traduccions. Segons quines siguin les vocals incorporades a les arrels s'obtenen les formes passives o actives de les mateixes paraules. Canviant la veu activa per la versió passiva per un simple canvi de vocals el text adquireix un altre sentit. Llavors, les aleies de les sura 2 dirien

Els bizantins han vençut (galabat) en els confins del país. Però, després de la seva victòria (galibi-bim), seran vençuts (sayaglabuna) dintre de diversos anys. Tot està en mans d'Al·là, tant el passat com el futur. Aquest dia, els creients estan de festa de l'auxili d'Al·là. Ha protegit qui Ell vol. És el Poderós, el Misericordiós (30,2-5).

Amb aquest canvi en les vocals, el text adquireix sentit i és el que probablement tenia en el seu origen. Es tractava d'un text ben lluny de ser una profecia d’un esdeveniment futur, sinó una referència a una situació viscuda recentment, la derrota de Mu'ta de 629, presentada de forma esperançada en anunciar que els vençuts seran vencedors. I va ser així, cinc anys després. Aquest exemple, a més de mostrar com en un moment hi va haver interès a presentar la batalla de Mu'ta no com una derrota, és un exemple clar de com els textos alcorànics poden alterar-se per una simple manipulació gramatical.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XIV

Alguns erudits dels primers moments de l'islam van escriure vàries obres analitzant la confusió existent al voltant dels documents islàmics doctrinals originals. D'alguns d'aquests textos es dedueix que en aquella època el terme Qur'an no es referia a cap llibre, tal com l’entenem avui sinó més aviat al conjunt de tot allò que les persones havien entès i percebut del que havia transmès oralment per Muhammad. Amb el pas del temps, aquest record es va complementar amb fixacions escrites per tal de retenir millor el contingut de les paraules de Muhammad. En aquests primers moments la comunitat musulmana posseïa el llegat de Muhammad, bé en forma de transmissió oral o escrita sense diferenciar el que seria el futur Alcorà i la tradició dels hadits. La separació d'aquest material heterogeni en dos corpus diferents va ser relativament tardana. En un primer moment tot estava barrejat. 

Molts especialistes consideren que el procés d'elaboració dels textos sagrats islàmics fou complex i bastant problemàtic. És molt possible que al principi de l'islam la comunitat musulmana disposés de moltes sentències relacionades amb Muhammad. Simplement eren considerades paraules sagrades perquè el seu origen era el propi Muhammad i per aquest motiu circulaven entre els musulmans d'aquell temps. Aquest corpus doctrinal fou progressivament depurat i diferenciat per originar els dos grans textos de l'islam: l'Alcorà i els hadits. Aquests dos textos representen, en la tradició islàmica, la Paraula de Déu i les tradicions de Muhammad. Alguns erudits estudiant l’anomenat sermó de l'adéu de Muhammad, observà la indecisió que va haver-hi en situar algunes paraules en l'Alcorà i altres en els hadits. Un exemple evident d'aquest situació són també els denominats hadit Qudsi paraules pronunciades per Déu mateix que en el seu moment no varen saber col·locar-se en l'Alcorà i van ser incorporats en els hadits. Els hadit Qudsi, anomenats hadits sagrats, també coneguts com hadit Rabbani o hadit Ilahi, traduïbles com hadits divins, son uns hadits considerats revelats per Déu i enunciats per Muhammad. La cadena de transmissió es remunta directament a Déu. Per la seva naturalesa es consideren com a revelació extra-alcorànica.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XIII

Alguns erudits dels primers temps de l'islam varen escriure diverses obres analitzant la confusió existent al voltant dels documents islàmics doctrinals originals. Llegint aquests textos hom pot pensar que en aquella època el terme Qur'an no es referia a cap llibre concret, sinó més aviat al conjunt de tot allò que les persones havien entès a partir de la transmissió feta oralment per Muhammad. Amb el pas del temps, aquest record es va complementar amb fixacions escrites per tal de retenir millor el contingut de les paraules de Muhammad. En aquests primers moments la comunitat musulmana posseïa el llegat de Muhammad, bé en forma de transmissió oral o escrita sense diferenciar el que seria el futur Alcorà i la tradició dels hadices. La separació d'aquest material heterogeni en dos corpus diferents va ser relativament tardana.

Molts especialistes consideren que el procés d'elaboració dels textos sagrats islàmics fou complex i bastant problemàtic. És molt possible que al principi de l'islam la comunitat musulmana disposés de moltes sentències relacionades amb Muhammad. Simplement eren considerades paraules sagrades perquè el seu origen era a Muhammad i per aquest motiu circulaven entre els musulmans d'aquell temps. Aquest corpus doctrinal va ser progressivament depurat i diferenciat per originar els dos grans textos de l'islam: l'Alcorà i els hadits. Aquests dos textos representen, en la tradició islàmica, la Paraula de Déu i les tradicions profètiques. En contrast amb l'Alcorà, que es considera revelació divina tant en el seu significat com en la seva redacció, l'autenticitat del hadit sagrat varia d'una narració a una altra, i no es poden recitar en les oracions. Per la seva naturalesa es consideren com a revelació extra-alcorànica.

Tot i l'actitud inicialment bel·ligerant del xiisme duodecimams  contra l'islam oficial per considerar-los falsificadors de l'Alcorà, cap a meitats del X canviaren d'opinió. La majoria dels erudits duodecimams, retornaren a les tesis sunnites sobre l'Alcorà. Mentre totes les obres d’abans de la segona meitat del segle X insistien en la falsificació de l'Alcorà, a partir d’aquesta data els teòrics duodecimams arraconaren la tradició original esotèrica i no racional interpretativa de l'Alcorà i van abraçar la lectura racional jurídic-teològic i progressivament van canviar el discurs sobre l'Alcorà fins al punt de defensar que no era sostenible la idea de la falsificació de l'Alcorà. Al final els erudits duodecimams d'aquesta època declararen que l'Alcorà d'Uthman era fidel a la revelació. A partir d'aquell moment aquesta va ser la posició oficial del xiisme sobre l'Alcorà. Així, sunnites i xiïtes comparteixen sens cap problema el mateix Alcorà.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XII

La qüestió de la falsificació de les escriptures sagrades musulmanes ha estat sempre molt present des dels primers moments de l'islam. El mateix Alcorà reflecteix aquesta preocupació. En diverses sures es parla d'aquest tema. Per exemple, la sura 2, la Vaca, conté algunes al·lusions a aquests canvis en l'Alcorà "Però els impius van canviar per unes altres les paraules que se'ls havien dit i vam fer baixar contra els impius un càstig del cel per haver obrat perversament" (2 : 59) o “com aneu a anhelar que us creguin si alguns dels que escoltaven la Paraula d'Al·là la van alterar sabent, després d'haver-la comprès? (2:75). La discussió de la possible falsificació del contingut de l'Alcorà va estar associada al debat sobre quan va ser fixada per escrit la revelació rebuda per Muhammad. 

Els sectors tradicionalistes de l'islam van tenir des de sempre molt interès a demostrar que la recopilació del material base per a l'edició de l'Alcorà va començar just a la mort de Muhammad durant el temps del lideratge polític d'Abu Bakr i es va acabar amb la publicació d'un text bastant definitiu conegut com la Vulgata d'Uthman per haver-se recopilat en època d'aquest dirigent musulmà. Posteriorment, aquest text hauria estat enriquit lingüísticament sota la supervisió del califa Abd al Malik. Si aquesta hagués estat la seqüència, tal com pretén l'islam oficial, no hi hauria massa marge per a la falsificació del missatge rebut per Muhammad. No obstant això les dades aportades pels estudis de diversos especialistes suggereixen que la posada per escrit de l'Alcorà va passar molt més tard del que es proposa les fonts tradicionals de l'islam. Amb la qual cosa va haver temps més que suficient per manipular el text alcorànic original.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XII

La idea d'una manipulació de l'Alcorà va tenir molta acceptació, en un principi entre la comunitat alida, els partidaris d’Alí. Durant els primers anys de l'islam, a llarg del temps en el qual l'Alcorà va ser recopilant fins a adquirir la seva forma última al califat d'Abd al Malik, van haver moltes denúncies sobre les addicions o supressions de versicles alcorànics per satisfer els interessos del poder polític. Alguns islamòlegs comenten que el context polític influí en el procés de confecció de l'Alcorà. Diuen que les alteracions del text alcorànic són un reflex del clima de violència desfermada després de la mort de Muhammad i les lluites entre les diferents faccions de musulmans per liderar la comunitat.

Molts musulmans dels primers temps consideraven, per diverses raons, que la versió feta per Uthman, la considerada primera compilació de l’Alcorà, no era fidel a les revelacions fetes a Muhammad i dites per ell. Diversos escrits d'aquella època demostren que una sèrie d'erudits sunnites durant els tres primers segles de l'islam no van deixar de criticar la vulgata d'Uthman per la seva violació de la revelació. Les acusacions més explícites, més dures i més insistents contra la falsificació de l'Alcorà feta pels tres primers líders de la comunitat, Abu Bakr, Umar i Uthman van ser formulades per l'oposició alida, i, en concret del xiisme imamí. Segons aquest corrent del xiisme Alí era l'única persona que posseïa l'autèntic Alcorà recopilat. Aquest text era molt més extens que la versió oficial, però havia estat descartat per les autoritats, principalment perquè contenia un homenatge explícit a Alí com a futur hereu de Muhammad. Davant el rebuig que va provocar aquesta versió Ali l’amagà i es va transmetre secretament entre els que feien la funció d'imams dels xiïtes. Van ser els xiïtes imamíes acusaren els sunnites d'haver falsificat l'Alcorà. La polèmica estava servida.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XI

Avui parlaré d’un tema poc conegut. La composició de l’Alcorà. La tradició musulmana afirma amb contundència que l’Alcorà reprodueix literalment el que Déu dictà a Muhammad. Aquesta afirmació no es pot discutir. Però en els primers temps de l’islam van haver-hi erudits que dubtaren que el text canònic fos realment la revelació rebuda. Al segle IX aparegueren obres que parlaven de la manipulació de l’Alcorà. Tenien títols prou suggerents: “Revelació i falsificació”, “Revelació i alteració” o “L’Alcorà i la falsificació”. Hi havia preocupació perquè això hagués passat.  La qüestió de l’alteració de l'Alcorà aparegué relacionada amb els problemes de la successió de Muhammad. Les dues qüestions, falsificació i drets successoris en el lideratge de la comunitat, han anat estretament unides.

Després de la mort de Muhammad el seu gendre Alí pretengué succeir-lo però perdé la disputa amb un altre sector de musulmans. Els partidaris d’Alí afirmaven que els seus contrincants a fi da barrar-li el pas manipularen l’Alcorà. Tingueren oportunitat de fer-ho. L’Alcorà en vida de Muhammad s’havia transmès oralment. Eren missatges per ser recitats. Després de la mort de Muhammad, els primers líders de la comunitat musulmana decidiren passar de la tradició oral a un text escrita per por de perdre el record dels seus ensenyaments. Aquí comença tot. Deixo per uns següents comentaris explicar com acabà tot.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. X

Un dels problemes que tingueren els primers musulmans fou l’existència de diverses versions circulants de l’Alcorà amb importants diferències entre elles. Per resoldre aquesta situació el líder de la comunitat islàmica Uthman recopilà totes les versions en un únic text i ordenà destruir les anteriors versions. Però, tot i l’ordre donada, les versions concurrents de l’Alcorà seguiren circulant. Probablement això és el que va succeir amb l'antic còdex d'Abu Musa, mort entre 662 o 672. Algunes cròniques històriques, com la de Sayf i ​​Ibn Shabba, esmenten l'existència d'aquest recull costat de l'oficial. Sembla ser que va passar una cosa similar amb la recopilació feta per Ubayy. Es tenen notícies d’aquesta versió en el segle IX. Per algunes cròniques que reprodueixen parcialment el contingut d'aquests còdexs se sap que l'ordre de les sures no és el mateix que l'Alcorà considerat canònic; fins i tot falten algunes.

Va ser Ibn al Nadim (mort al voltant de 996) qui va anotar aquestes diferències entre els còdexs circulants de la seva època i el text alcorànic oficial. Va ser aquest autor, juntament amb l'egipci Al Suyuti, autor del segle XV, els qui van facilitar l'ordre de les sures i van reproduir la seva ordenació en el còdex guardat d'amagat per Abdullah Ibn Masud. Aquest text presenta notables variacions en relació a l'Alcorà canònic. Varia l'ordre de la sures i, tal com va denunciar Abdullah Ibn Masud, no existeixen les sures 1, 113 i 114 i altres presenten algunes variacions. La troballa dels manuscrits a la Gran Mesquita de Sanaa, Iemen, va confirmar que hi havia uns còdex alcorànics amb les sures ordenades d'una altra manera.

La disparitat de còdexs alcorànics replanteja també el paper que exerciren els erudits en la recopilació de l'Alcorà. ¿Van ser fidels als textos recopilats o introduiren variacions per justificar esdeveniments que estaven passant anys després de la mort de Muhammad?. Encara que van haver-hi altres relats islàmics sobre l'origen de l'Alcorà, a més de l’escrit per al Bujari, cap d'ells va tenir la consideració de canònic. Curiosament, el relat pres en consideració com canònic va se extret de diversos hadits, narracions on es poden barrejar dades certes amb altres que estan més a prop de les llegendes, i foren rebutjades les cròniques més històriques. No se sap massa bé el perquè de tot això.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. IX

Hi ha una anotació de l'historiador Wakidi (747-823) comentant que Abdallah ibn Sa'd ibn Abi Sarh, germà de llet d'Uthman, i un esclau cristià van tenir algun paper en la redacció de l'Alcorà. Un altre historiador, en aquest cas molt important en l'islam, Tabari (838-923), va proposar que Alí i Uthman van començar a escriure la revelació de Muhammad però quan van desaparèixer el seu treball va ser continuat per Ubayy i Zayd. Aquest historiador explicà que la gent increpava a Uthman dient que "l'Alcorà eren diversos llibres i vas desacreditar-los tots menys un". Mentre Abu Bakr i Umar havien mantingut la transmissió de la revelació, Uthman havia destrossat el llibre. Era evident que el judici de Tabari sobre Uthman era molt negatiu.

Fins aquí, a grans trets, s’han explicat en vàries notes alguns dels relats més sòlids sobre l'origen de l'Alcorà. De tots ells el relat d'Al Bujari va esdevenir la versió islàmica canònica de com va ser compost l'Alcorà. No obstant això alguns islamòlegs moderns es pregunten com pot ser que, després d'uns 238 anys després de la mort de Muhammad s'escollís una font de transmissió oral com veraç, desestimant totes les restants. Ningú té una resposta convincent a aquesta qüestió.

La descripció que fa l'Bujari de la confecció de l'Alcorà persegueix certificar l'autenticitat de tot procés perquè estableix una cadena de transmissió inqüestionable: els tres primers líders de la comunitat musulmana. A més, tenia un altre interès, deixar clar que ser un Omeia, Uthman, qui va realitzar la recol·lecció dels materials que van donar origen a l'Alcorà. Hi ha qui sosté que Uthman va manar realitzar una nova fixació d'un text canonge de l'Alcorà per contrarestar el poder dels Qurra, personatges que s'havien convertit en recitadors professionals de l'Alcorà, vivien d'això i tenien un gran poder entre la població musulmana arribant a qüestionar en algunes ocasions el poder del líder polític-religiós de la comunitat. D'altra banda, davant l'absència d'un text normatiu escrit l'Alcorà, va donar a peu que alguns Qurra inventessin històries per afavorir els seus interessos.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. VIII

A l'Bujari compte que Zayd va començar a recol·lectar tot el material existent sobre l'Alcorà i el que havia estat memoritzat pels memoriones. Alguns islamòlegs dubten de la veracitat del relat sobre la por d'Abd Bakr, després de la batalla de Yamama, ordenés realitzar una primera compilació espantat per la mort en aquest combat de moltes persones que havien memoritzat la revelació de Muhammad. El primer dubte sobre aquesta qüestió és si realment en aquesta batalla van morir, com s'explica tants memoriones de l'Alcorà, si es té en compte que en aquesta batalla, segons explica la mateixa tradició musulmana, els guerrers morts eren conversos d'última hora amb la qual cosa , era poc plausible que fossin memoriones de la revelació. Altres dels dubtes és el poc temps emprats per fer la recol·lecció de textos, uns dos anys o perquè el text compilat es va lliurar a Hafsa la filla del líder Umar i no va ser fet públic. No hi ha respostes a estar preguntes. Per això, alguns autors suggereixen que tot aquest relat explicat per la tradició musulmana és una simple invenció per situar la recopilació del text alcorànic el més proper al moment de la mort de Muhammad. També hi hauria la possibilitat que aquesta primerenca compilació de l'Alcorà fora elaborada per alguns detractors d'Uthman per treure-li el mèrit d'haver estat el primer compilador del text sagrat musulmà.

La confecció d'un text escrit no va haver de ser una tasca fàcil. En aquells moments l'àrab era una llengua en definició. En els primers escrits àrabs, i l'Alcorà no va ser cap excepció, les paraules només tenien consonants. Amb tot el material recopilat Zayd va confeccionar unes fulles que va lliurar a Abu Bakr qui les va conservar fins a la seva mort. Aquests fulls, al costat d'altres escrits, va passar al següent líder de la comunitat, Umar (634-644) i a la seva mort les va guardar la seva filla Hafsa, una de les vídues de Muhammad. En temps de Uthman, es va constatar l'existència d'una gran disparitat en les recitacions de l'Alcorà. L'imperi s'havia estès per grans territoris i els recitadors de l'Alcorà introduïen variants particulars al text de la revelació. Per corregir aquesta situació Uthman va encarregar de nou a Zayd una nova escriptura del text alcorànic. Aquest encàrrec va ser, a diferència del primer, no era una fer una col·lecció de materials dispersos doncs això ja estava fet en l'època d'Abu Bakr, sinó reescriure el text que havia guardat Hafsa, escrit també pel propi Zayd, i sota la supervisió de tres destacats companys de Muhammad verificar la qualitat del llenguatge per assegurar que els termes emprats eren els propis de l'àrab parlat per la tribu Coraixí atès que Zayd no pertanyia a aquesta tribu.

Un cop realitzada la revisió del text Uthman va manar realitzar diverses còpies que es van enviar a les ciutats guarnició ordenant la destrucció de qualsevol recopilació versió anterior. L'original va ser retornat a Hafsa. A.L. Prémare fa l'incís que per l'observació introduïda per Al Bujari es pot deduir que existien altres recopilacions escrites circulant per les províncies de l'imperi. ¿Van ser realment destruïdes totes les còpies anteriors de l'Alcorà ?, els musulmans van acceptar sense problemes aquesta nova compilació? Què hi havia de diferent en la nova compilació en relació als textos base? Preguntes que segueixen sense trobar resposta. A partir de la narració dels hadices d'Al Bujari la tradició musulmana afirma que l'Alcorà va començar a recopilar durant el temps d'Abu Bakr i l'encàrrec d'aquesta tasca va ser Zayd.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. VII

La tradició musulmana acceptada tant per sunnites com xiïtes, encara que aquests últims amb algun matís, afirma que l'Alcorà es va compondre tal com diuen els hadits recopilats per Al Bujari. Tot el que la tradició islàmica diu sobre l'Alcorà està basat en els hadits recopilats per Al Bujari al segle IX (810-870) en el seu llibre "Virtuts de l'Alcorà", (volum 6, llibre 61 del recull de hadits Sahih al Bujari). En uns quants paràgrafs al Bujari explica com es va revelar i va transmetre l'Alcorà. Aquesta versió, i no una altra, va ser acceptada com a oficial per l'islam sunnita.

Segons al Bujari després de la mort de Muhammad la comunitat de creients començà a recopilar la seva revelació dispersa entre textos escrits i el record dels seus deixebles, i els dirigents de la comunitat es van enfrontar al repte de donar a aquest conjunt de material recopilat una fórmula escrita. En el temps d'Abu Bakr, el primer líder de la comunitat, s'havia fet un primer encàrrec a Zayd ibn Thabit de començar a recopilar els materials de la revelació, encàrrec que va ser confirmat pel següent líder, Umar, per por a la desaparició dels memorions, persones que sabien l'Alcorà de memòria, en alguna de les batalles en què estaven compromesos els musulmans. Aquesta tradició explica que a la batalla de Yamama havien mort molts d’aquests memorions i els dirigents de la comunitat musulmana temeren que es pogués perdre alguns aspectes del llegat de Muhammad.

No deixa de sorprendre, segons la pròpia narració de al Bukhari, que quan Zayd va rebre l'encàrrec li digués a Abu Bakr: "¿com pot fer una cosa que l'enviat de Déu no va fer?". L’islamòleg A.L. Prémare interpreta que aquesta frase significava que fins aquell moment ningú havia posat per escrit la revelació de Muhammad. Finalment, va ser Uthman, el tercer líder de la comunitat musulmana després de la mort de Muhammad, qui va manar recol·lectar el material dispers de la revelació per formar l'Alcorà tal com explica al Bujari. El relat facilitat per aquest autor assegura la cadena de transmissió, el isnad, que assegura que és autèntic el que s'ha dit, perquè l'encàrrec donat per Abd Bakr el va continuar Umar i el va acabar Uthman.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. VI

Un altre dels relats primitius de la composició de l'Alcorà es deu a Ibn Shabba, mort en 876 a Bàssora. Aquest historiador va escriure una crònica general de la ciutat de Medina, Tarek al Madina, on, en comentar les actuacions dels líders Umar i Uthman, esmentà el seu paper en la recopilació de l'Alcorà. Sorprèn que Ibn Shabba no parla per a res d'Abu Bakr en la seva obra. En presentar la biografia d'Umar esmenta que va impulsar una primera recopilació de l'Alcorà i l'escriba encarregat d'aquesta tasca fou un membre de la tribu Coraxí. Ibn Shabba esmenta l'existència d'algun conflicte entre Umar i algunes persones que tenien còdexs alcorànics diferents, bàsicament per estar escrits en llengües dialectals diferents. Ibn Shabba esmenta també que Umar també va tenir un conflicte amb Ubayy per no estar d'acord amb la seva compilació. L'assassinat d'Umar impedí acabar el treball de recopilació de l'Alcorà.

En la seva crònica, Ibn Shabba no esmenta que en temps d'Umar hagués un recull de tots els materials alcorànics existents. Més aviat descriu una situació en la qual es produïa una concurrència de diferents recopilacions alcoràniques. Efectivament, aquesta era la situació. Hi havia una recopilació feta per Ibn Masud a Kufa; Ubayy havia escrita una altra a Síria; i Zayd havia realitzat una altra a Medina. Davant d'aquesta concurrència era lògic preguntar-se: quina d'elles s'havia de seguir? El mateix Ibn Shabba dóna la resposta quan descriu les actuacions d'Uthman i comenta que va ser el mateix Uthman qui va fer un recull de l'Alcorà i no Zayd; mentre que en una altra part diu que Zayd va fer un recull per encàrrec d'Uthman. Per les dades aportades per Ibn Shabba se sap que a més dels còdexs d'Ibn Masud, Zayd i Ubbay coneguts pel que s'ha dit per altres autors existia un altre d'Abu Musa (mort entre 661 i 673) que circulava a Bàssora i al Iemen.

La narració d'aquests fets per Ibn Shabba posa en evidència l'existència d'una gran diversitat de còdexs alcorànics en aquells primers anys de l'islam. Cada un d'aquests còdexs representava un recull de textos alcorànics amb importants diferències respecte a la resta. Les diferències entre aquests còdexs, no eren menors i no es reduïen a simples variacions dialectals o ortogràfiques a partir d'un text únic. Es tractaven de textos molt diferents, amb afegitons i omissions importants per la seva significació. Cada autor d'aquests còdexs proposava que el seu recensió fos considerada com la bona.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. V

Llegint a Ibn Sa'd no queda clar qui va tenir la iniciativa de recopilar l'Alcorà, si Umar o Uthman. Part d'aquesta ambigüitat es deu al fet que no se sap amb certesa quina és la data exacta de la mort de l’escriba Ubayy. Fins i tot, en un moment diu que el recol·lector de l'Alcorà va ser el mateix Uthman. Encara que, en un altre moment comenta que el propi Umar havia recollit la revelació de Muhammad en alguns suhufs. En la crònica d'Iban Sa'd tampoc es diu que Hafsa, la vídua de Muhammad, fora dipositària d'una primera redacció de l'Alcorà. Aquest historiador concedeix, tant a Ubayy com a Zayd un paper destacat en la transmissió de l'Alcorà. Considera que tots dos eren uns grans memorions del text de la revelació. Encara que només esmenta que Ubayy va ser el compilador de les fulles soltes de l'Alcorà però no Zayd, a qui el situa fora d'aquesta iniciativa i simplement reconeix que era un expert en temes legals.

Tot i l'ambigüitat mostrada entre el paper d'Umar i Uthman, Ibn Sa'd atribueix a Umar la primera iniciativa recol·lectora de l'Alcorà, que no va poder acabar pel seu assassinat. No aporta més informació per saber com va haver de realitzar aquest procés, encara que va comentar que Ubayy havia realitzat un recull molt estesa per les tropes a Síria però Umar valorava millor els treballs sobre l'Alcorà realitzats per Abu Darda a Damasc. La veritat és que resulta sorprenent el silenci que Ibn Sa'd mostra sobre el que va poder haver fet Uthman a favor del recull de Alcorà perquè contrasta amb la versió oficial de recopilació dels textos alcorànics. Són silencis preocupants segons comenten alguns experts corànics.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. III

Amb tots els suhufs en el seu poder Uthman va ordenar a Zayd ibn Thabit supervisat per Abdallah ibn Zubair, Sa'id ibn As i Abdur Rahman ibn Harith ibn Hisham, tres membres de la tribu Coraix, editar un mushaf. Va ser el primer recull de l'Alcorà. Un cop realitzada aquesta primera recopilació es van elaborar diversos masahif que es van enviar, com a textos unificats de la revelació de Muhammad, a les ciutats guarnició. Pròpiament Uthman no va realitzar un recull de textos alcorànics, sinó més aviat va procedir a fondre els textos recurrents en una versió considerada oficial. Un cop realitzada aquesta tasca, Uthman va manar destruir els còdexs anteriors i va defensar el nou còdex de Medina com l'oficial. Uthman va morir assassinat quan uns rebels van assaltar el seu palau. S'explica que alguns dels assaltants el van acusar d'haver destruït els còdexs de l'Alcorà. A.L. Prémare cita que l'historiador Tabari compte que l'acusació concreta contra Uthman va ser: "l'Alcorà, eren diversos llibres, i tu els has reduït a un sol". 

Una de les persones molestes amb la recopilació feta d'Uthman va ser Abdullah Ibn Masud (594-653), personatge respectat per la comunitat musulmana per ser un dels primers companys de Muhammad convertits a l'islam i estretament relacionat amb ell. Es va comentar que el disgust d'Abdullah Ibn Masud amb Uthman es devia al fet que els mestres de d'Uthman havien agregat tres sures (1, 113 i 114) que mai havien format part de l'Alcorà original i per haver efectuat molts petits canvis en el text. Algunes cròniques expliquen que Abdullah Ibn Masud, en un sermó a Kufa, va qualificar l'Alcorà de Uthman d'un simple engany. Quan Uthman va manar destruir les còpies anteriors dels còdexs de l'Alcorà Abdullah Ibn Masud va amagar la seva. La relació entre aquest i Uthman van ser de mal en pitjor fins distanciar totalment i quedar relegat a l'ostracisme.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. II

L'emir Hudhayfa al veure la gran diversitat de textos corànics comentà aquesta situació a Uthman, el màxim dirigent de la comunitat, qui va preguntar-li què fer davant aquesta concurrència de textos. L'emir va suggerir acceptar com a bo el còdex d'Abu Musa i desestimar els altres. Va ser especialment crític amb el codi d'Ibn Masud i també amb el d'Al Miqdad ibn Amr. Era evident que en aquella època, tal com havia constatat Hudhayfa existien molts textos alcorànics diferents. Probablement la proliferació de tants còdexs es deu a la ràpida expansió militar de l'islam per uns territoris cada vegada més allunyats de Medina. Aquesta circumstància va afavorir l'aparició de molts còdexs descentralitzats fora del control del govern musulmà de Medina.

El relat continua dient que Uthman no optà, en un primer moment, per cap dels còdexs existent. Manà a Hudhayfa enviar-li a Medina on vivien les persones que havien après l'Alcorà de Muhammad tots els suhufs que trobés per poder transcriure'ls en un masahifs. En aquesta època proliferaven els suhufs, singular sahifa, amb registres de la revelació de Muhammad. Es tractaven de peces soltes de material escrit com poden ser papers, pergamins, papirs, etc ... Després aquests suhufs es reunien de forma ordenada entre dues cobertes en un mushaf, en plural masahif, designant un volum. En el context alcorànic el terme mushaf ha de ser interpretat com el conjunt de fulls en què l'Alcorà va ser recopilat.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. I

Com bé va dir l'orientalista Alphonse Mingana (1878-1937) "no molts llibres sagrats són tan ben coneguts com l'Alcorà i molt pocs tenen un origen tan fosc". Aquesta és la realitat, encara que la tradició musulmana sunnita dóna per bo un relat de com l'Alcorà va passar a ser un llibre sagrat. Va haver-hi un moment, molt al principi de l'islam, que abundaren els relats de com s'havia gestat l'Alcorà. Alguns es basaven en cròniques històriques en les quals s'esmentava, directament o indirectament, la gestació del llibre sagrat; en altres les fonts no eren històriques sinó la tradició islàmica extreta dels hadits. Dades històriques enfront de dites extrets de veritats o llegendes. La tradició musulmana escollir, encara avui no se sap perquè, explicar l'edició de l'Alcorà a partir dels hadits en lloc de les cròniques històriques. Encara avui, no se sap la raó d'aquesta elecció.

La referència més antiga on s'esmenta l'existència relats alcorànics concurrents està en les cròniques de Sayf ibn Umar, historiador de finals del segle VIII mort en Kufa l'any 796-797. En el seu Llibre de les conquestes dedicat a comentar el govern d'Uthman, explica que l'emir Hudhay va recórrer diverses ciutats guarnició de l'imperi islàmic i constatà l'existència de reculls de l’Alcorà independents i dispars. Hudhayfa comentà  aquesta situació a Uthman qui preguntà què fer davant aquesta situació. L'emir va suggerir acceptar com a bo el còdex que tenia Abu Musa i desestimar els altres. Va ser especialment crític amb el codi d'Ibn Masud recopilat a la ciutat de Kufa i també amb el còdex que utilitzava l'Miqdad ibn Amr a Damasc, curiosament no esmentà, tal com faran altres crònica, la recopilació de Ubayy que utilitzava per aquell temps a Síria. Era evident que en aquella època, tal com havia constatat Hudhayfa, havien molts textos corànics diferents. Probablement la proliferació de tants còdexs es deu a la ràpida expansió militar de l'islam per uns territoris cada vegada més allunyats de Medina. Aquesta circumstància afavorí l'aparició de molts còdexs descentralitzats fora del control del govern musulmà de Medina.

L'Alcorà, ¿temporal o etern?

És freqüent trobar relats divulgatius sobre la història de l’islam que més que explicar la religió narra els regnats califals que es succeeixen els uns als altres, sense massa substància llevat de conspiracions, assassinats i conquestes. No és habitual trobar informació bàsica detallada dels debats teològics que s’anaven produint mentre es consolidava la comunitat creient. Aquesta superficialitat d’algunes fonts ha privat al gran públic del coneixement, per exemple, de les tensions que es donaren entre els partidaris d’un islam obert i els guardians de l’ortodòxia en el segle IX. Això és el que passà durant alguns califats abbasís. El setè califa abbasí Al Mamun (813-833) adoptà, com a doctrina de l’islam, que l’Alcorà, al ser paraula de Déu revelada a Muhammad en un moment de la història, havia estat creat i obeïa a unes circumstàncies històriques concretes. Aquesta temporalitat permetia interpretar l’Alcorà i adaptar-lo a unes noves realitats temporals de la història i, fins i tot, encara es podien rebre noves revelacions. Essent responsabilitat del califa, es deia, interpretar i transmetre aquestes revelacions. Aquesta doctrina fou acceptada com a oficial de l’islam pel següents califes fins arribar al desè califa abbasí Al Mutawakkil (847-861) que al final de la seva vida la derogà al no poder aguantar les pressions dels sectors integristes.

El califa Al Mutawakkil perdé la partida davant un fort moviment opositor encapçalat per Ahmad ibn Hanbal (780-855), eminent moralista tradicionalista fundador l’escola hanbalí , una de les escoles jurídiques més tancades de l’islam. Aquesta escola defensà en el seu moment, com ho fan avui, la vigència de tradició islàmica per sobre de qualsevol altra consideració i, sobretot, el rebuig a tota intervenció de la raó humana en la interpretació de l'islam. Per a aquesta escola, l'Alcorà no havia estat creat i era etern com el mateix Déu, i les dites de Muhammad, havien de ser interpretat textualment. Sostenen que no és possible interpretar res, ni el sentit de les paraules. Tot s’ha d’admetre segons la seva literalitat. Actualment l’escola hanbalí és considerada l'escola més rigorista de l'islam sunnita. Ahmad ibn Hanbal no era un jurista, sinó un moralista que considerava que els judicis morals prevalien sobre els jurídics. Considerava que l'Alcorà i la sunna eren la llei pels musulmans i havien de ser interpretats literalment. Una de les corrents derivades de l'escola hanbalí és el wahhabisme del qual han derivat tots els corrents interpretatives fonamentalistes de l'islam, com el salafisme que inspira els grups terroristes islamistes. El que avui és una realitat viva dins l’islam modern fou un debat que es donà, en força virulència en el segle IX i que finalment guanyaren, lamentablement, els sectors més tancats de l’islam.

L’Alcorà, la Sunna, els ulemes i la Xaria

El comportament dels musulmans està regulat, com a primera font, pel que diu l’Alcorà. Aquest, regula i estableix el que es pot fer i el que no. És profundament normatiu. Al ser paraula d’Alà dictada, no és discutible i interpretable. La segona normativa és l’anomenada Sunna. La ràpida expansió de l’Islam feu que entrés en contacte amb uns referents culturals diferents als propis de la cultura semítica original. Això provocà que sorgeixin aspectes a regular que no estaven contemplats en l’Alcorà. Per això es creà l’anomenada segona font: la Sunna. Aquesta recull fets i dites del profeta Mahoma i el que feia la primitiva comunitat musulmana. La Sunna s’escriu uns 300 anys després de la mort del profeta. La sunna està formada per petits relats, els anomenats hadits.

Com que aquesta segon font presentava algunes contradiccions, hi ha uns 600.000 hadits, a més d’aparèixer noves problemàtiques no previstes per aquests sorgí la tercera font del dret islàmic: les interpretacions dels ulemes. Els ulemes són savis mestres de la llei islàmica. El seu coneixement de l’Alcorà i la sunna els permet legislar per donar respostes a les noves preguntes que es fa la comunitat musulmana.

La quarta font del dret musulmà són les anomenades escoles jurídiques. A partir del segle VIII en el sunnisme es consoliden diverses escoles jurídiques clàssiques (madhhab) les quals recopilen les seves referències teològiques i des de llavors han esdevingut els referents interpretatius bàsics pels musulmans sunnites. El concepte madhhab remet a una interpretació de les fonts tradicionals de la religió musulmana, l’Alcorà i els hadisos. Aquesta interpretació constitueix l’anomenada fiqh (jurisprudència musulmana). La fiqh és la fixació jurídica dels preceptes i principis teològics corànics. Aquestes escoles han perdurat fins avui i els seus principis són immutables. De tal manera que es considera des de la fiqh ja no es pot interpretar la teologia corànica

Una de les principals diferències entre els sunnites i els xiïtes està en la importància donada a la Sunna com a font de dret. En el cas dels sunnites, l’Alcorà i la Sunna són les dues fonts de les quals emana la llei islàmica. El nom sunnita ve d’aquesta adhesió total a la Sunna. Els xiïtes, en canvi, tot i reconeixent la importància de la Sunna, no accepten el seu caràcter sagrat. Com alternativa, els xiïtes donen molta importància al coneixement transmès oralment entre els descendents d’Alí i la comunitat xiïta n'és dipositària. La Xaria és la llei canònica de l’Islam. És la suma de totes les fonts del dret islàmic completades per les analogies o interpretacions fetes pels ulemes comunament acceptades per la comunitat. La xaria regula el conjunt d’activitats públiques i privades de tot fidel musulmà. Únicament s’aplica en els països islàmics.