dijous, 28 de febrer del 2013

Avui, un fet excepcional de la història



Avui a les 20 hores tindrem l’ocasió de ser partícips d’un esdeveniment excepcional: la renúncia de Benet XVI al papat. Aquest fet ens atorga la categoria única d’espectadors privilegiats d’un fet que es recordarà en la història. Cal gaudir d’aquesta moment pel seu valor simbòlic i per simpatia al cardenal Joseph Ratzinger per propiciar-lo. És evident que el seu pontificat a tingut llums i ombres, l’acció de govern comporta assumir encerts i riscos. Però ara, quan en el capvespre romà s’enlairi l’helicòpter des del Vaticà a Castel Gandolfo el catolicisme es trobarà davant la responsabilitat d’escollir un nou papa.

Aquest també serà un fet excepcional. Perquè en l’elecció del nou pontífex els cardenals electors no podran oblidar la diversitat de situacions en que es troba l’església en el món globalitzat, ni els greus problemes de govern evidenciats durament al llarg dels vuit anys de pontificat de Benet XVI. Quan els cardenals invoquin la vinguda de l’Esperit Sant per il·luminar les seves deliberacions haurien d’invocar també la saviesa de Déu. Aquella que promou un judici just i equilibrat. De la mateixa manera que la renúncia de Benet XVI serà aquesta tarda un esdeveniment històrica, l’elecció del nou papa també ho ha de ser, pel bé de l’Església i per testimoniar la fe evangèlica a la societat.

dimecres, 27 de febrer del 2013

Valete Benedicti, exspectata Joseph Ratzinger. Gràcies


Escric aquesta nota a la vigília d’un esdeveniment excepcional: la renúncia d’una Papa. El gest de Benet XVI, lloat per moltes persones com a signe de regeneració i purificació eclesial acomplerta generosament tota una vida d’entrega a l’Església. La distància del temps permetrà judicar en la seva justa dimensió el llegat de Josep Ratzinger. Però, la distància curta i propera mostra que Joseph Ratzinger està preocupat per l’ànima eclesial. Les seves paraules dels darrers dies mostren el seu l’amor eclesial i suggereixen que la pròpia institució eclesial necessita viure amb intensitat l’esperit de la Quaresma. Però també deixen entreveure un cert punt de cansament davant les dificultats. No se sent tenir les forces que cal tenir per afrontar amb vigor el futur. Perquè és conscient que a l’Església, al costat de moments bons i extraordinaris hi ha també moments difícils. Agafant el relat de Jesús en una barca al mar de Galiliea, Benet XVI ha dit en l’audiència general d’avui: “el Senyor ens ha donat molts dies de sol i de brisa lleugera, dies en què la pesca ha estat abundant, també hi ha hagut moments en què les aigües estaven agitades i el vent contrari, com en tota la història de l'Església, i el Senyor semblava dormir”

Les seves paraules, en una de les darreres aparicions públiques, mostren la centralitat que ocupa l’Església en les seves preocupacions. En l’Angelus del dia 17 de febrer afirmà : “l'Església, que és mare i mestra, crida tots els seus membres a renovar-se en l'esperit, per reorientar-se de manera decisiva vers Déu, negant l'orgull i l'egoisme per viure en l'amor. En aquest Any de la fe, la Quaresma és un temps favorable per redescobrir la fe en Déu com a criteri base de la nostra vida i la vida de l'Església. Això sempre implica una lluita, una batalla espiritual, perquè l'esperit del mal, naturalment, s’oposa a la nostra santificació i mira de fer que ens desviem del camí de Déu”. La mateixa preocupació ha manifestat en la seva darrera audiència general d’avui: “en aquests últims mesos, he sentit que les meves forces han disminuït, i he demanat a Déu amb insistència en la pregària que em il·luminés amb la seva llum perquè em fes prendre la decisió més justa no per al meu bé, sinó per al bé de l'Església. He fet aquest pas amb plena consciència de la seva gravetat i també de la seva novetat, però amb una profunda serenitat d'ànim”

El seu noble gest de renúncia ha permès obrir les portes eclesials a un major escrutini sobre la fidelitat de la institució a les fonts evangèliques. Durant aquests dies s’ha comentat molt sobre possibles informes i les causes reals que es trobaven al darrera d’aquesta renúncia. En tots els casos, existeix un fil conductor: l’Església catòlica, com institució, necessita una profunda reforma. Ara fa vuit anys el llavors cardenal Ratzinger advertí en el viacrucis de Setmana Santa de la difícil situació institucional del catolicisme. Durant el seu pontificat els seus moviments han servit per fer aflorar els casos de corrupció eclesial i intrigues curials. Ara, en els moments finals de la seva marxa Benet XVI deixa com herència, preuat llegat que cal agrair, la proposta d’un nou aggiornamento institucional. Gràcies Joseph Ratzinger

dimarts, 26 de febrer del 2013

Cultura i saviesa


L’ideal il·lustrat de comprendre la cultura com un camí per fer les persones millors no s’ha complert. És més, persones molt cultes han fet crims execrables. L’equació no acaba de funcionar, de tal manera que hom podria sospitar que no sigui certa. Però tampoc és cert al contrari: persones sense una aparent cultura (refinada) han manifestat uns comportaments extraordinaris plens de valors i de virtuts. Si és cert una cosa i la seva contrària. Probablement la cultura s’ha d’acompanyar, en la mesura que ha de servir per ordenar els comportaments humans, de la saviesa. Pot ser, una i l’altra formen una unitat recomanable per assolir la humanització de la societat.

Els camins de la saviesa són més complexos que els culturals. La cultura és forja a partir de moltes lectures de la realitat i s’expressa a través de canals molt diversos. Amb objectius i finalitats diferents, però que cerquen elevar la dimensió interior de les persones i conrear els seus enteniments. La saviesa es nodreix de la cultura per trobar la seva oportunitat d’orientar a les persones cap a uns comportaments raonats i raonables. Així, el principi de la saviesa esdevé una bona pràctica per encaminar a les persones a fer el bé, atribut distintiu de l'ésser humà. Gràcies a la saviesa els individus poden prendre decisions justes i equilibrades, i posar el seu coneixement en acció.

Els cristians trobem en els textos sagrats constants referències a la saviesa. Salomó, se’ns diu, era un home dotat d’intel·ligència i saviesa. Així, mentre la intel·ligència era fruit del saber humà, la saviesa provenia del do de Déu: “el just té als llavis la saviesa, la seva boca diu la veritat” (Sl 37,30). “Però, on es troba la saviesa? On resideix la intel·ligència? L'home ignora el preu que té, perquè no es troba en aquest món” (Jb 28, 12-13). No hi un altre medi per arribar a la saviesa  que Déu ja que “coneix el camí que hi mena, ell sap on podem trobar-la” (Jb 28, 23) de tal manera que “venerar el Senyor és la saviesa, apartar-se del mal és la intel·ligència”  (Jb 28, 28)

dilluns, 25 de febrer del 2013

Classes mitjanes espantades


Fa poc, una crònica periodística va recordar-me les anàlisis de William Reich sobre les condicions de l’ascensió del nazisme. La lectura de textos i interpretacions conegudes m’evocà vells fantasmes que creia superats. Penseva que l’anàlisi de Reich era bo pel seu moment però que avui, en una societat  que té memòria de la seva història recent, els camins de la barbàrie del nazisme estaven barrats i ben barrats per la raó. Una nova lectura de les reflexions de Reich m’inquietà enormement perquè he anat comprovant que el seu raonament contextualitzat al primer terç del segle XX és perfectament adaptable a la situació actual.

Avui he viscut una situació que ha confirmat la meva sospita. Una persona, de bona professió d'exercici lliberal, al comentar-li la situació política actual m’ha comentat que li feia fàstic i m’ha afegit ràpidament que això incidia negativament en la societat i perjudicava greument a les “classes mitjanes” que, segons el seu parer, són les grans perjudicades de l’actual crisi. Quan li he dit que fora de les classes mitjanes hi ha forces persones que s’ho estan passant molt malament: aturats, desnonats, joves sense futur, gent gran, etc... la seva resposta ha estat contundent i s’ha reafirmat que són les classes mtijanes les grans damnificades. No he seguit la conversa, però m’he quedat preocupat ja que sempre havia suposat que les classes mitjanes eren les il·lustrades i les millors preparades per avaluar justament les causes de les injustícies socials.

Si l’opinió d’aquest professional lliberal és representativa del pensament d’un grup social lamentablement les intuïcions de Reich poden ser avui novament certes. Segons ell les classes mitjanes alemanyes, després de la crisi del 29 i agitades per un elevat atur adoptaren tres comportaments claus: por al seu canvi d'estrat social, identificat com perdre la feina i pensar que no hi havia futur pels seus fills; prendre la iniciativa política de buscar un lideratge fort i unificador; i la creació d’uns ideals abstractes (nació, família, dignitat, religió, etc...) presentats amb força càrrega emocional amb capacitat de mobilització amb tanta intensitat que generava forts refusos: fòbies, rancúnies i odis. Un cop trobat el líder, tal com es narra molt bé a l’obra Adreça desconeguda només calgué activar els sentiments i mobilitzar els ideals polítics. El nazisme fou la resposta a una classe mitja espantada.

diumenge, 24 de febrer del 2013

Amour


He vist la pel·lícula Amour de Michael Haneke. Admeto que la història narrada està plena de tendresa, entrega i donació. Hi ha moments sublims on això queda ben palès. Per exemple, quan l’esposa malalta consumida en el dolor troba consol en les càlides carícies del marit. La mateixa mirada de Jean-Louis Trintignant, transmet aquesta calidesa de l’estimació desinteressada a la seva dona greument malalta extraordinàriament interpretada per Emmanuelle Riva. Sota aquest paràmetre de l’estimació transcorre tota la pel·lícula amb una lentitud volguda per accentuar la cruesa de la realitat del dolor irreparable i l’acolliment reparador de l’amor.

Res a dir, si aquesta era la intenció del director: narrar el dolor extrem i l’actitud generosa despresa de l’amor. No obstant, he trobat alguna absència remarcable, al menys des de la meva sensibilitat. ¿És possible viure el dolor desesperant sense cap referència a la possibilitat d’una realitat transcendent? ¿no fora plausible que els protagonistes es preguntessin el perquè d’aquest patiment sense mesura? ¿davant l’absurditat d’una realitat excessivament dura quines preguntes pot fer-se l’espectador de la pel·lícula de Michael Haneke, que no ha estalviat mostrar una realitat angoixant i desesperant ha evitat que l’espectador es formulés alguna pregunta sobre el perquè, el sentit d’aquest dolor i la possibilitat de transcendir-lo en una esperança. Això és el que he trobat a faltar en aquesta excel·lent pel·lícula.

dissabte, 23 de febrer del 2013

Llibertat i religió


La llibertat i el seu ús ens defineix com humans. Som persones que volem exercir la llibertat amb responsabilitat. Aquesta és un do que el Déu creador diposità en les mans de la humanitat quan de forma metafòrica es relata l’expulsió del Paradís. A partir d’aquell moment els individus tenen en les seves mans la llibertat d’assumir la construcció de la seva pròpia història sense més bagatge d’haver estar creats a partir de l’alè diví. Davant la història els individus són responsables dels seus actes lliures. La llibertat exigeix, en primer lloc, poder-la gaudir i, a continuació, exercir amb madurés i sense condicionants que la limitin o anul·lin. La madurés d’una societat, la seva obertura, es pot distingir per la confiança que es dóna a la llibertat i el seu exercici.

En societats tancades, la llibertat individual queda supeditada a la col·lectivitat. És quan la tribu i el grup limiten la possibilitat de ser lliures. Això pot tenir una traducció política, que en el seu extrem són els règims totalitaris, però també té una expressió religiosa. Hi ha religions on la llibertat queda ofegada per uns dogmes i normes que deixen poc espai a la llibertat humana. Les interpretacions fonamentalistes, per exemple, són una expressió extrema d’aquesta interpretació restrictiva de la llibertat. El fanatisme ofusca i anul·la la llibertat personal. Per això, cal amarar i estar atent a com les religions conreen la llibertat a l’interior de les seves tradicions. Doncs, no pot haver-hi cap sana espiritualitat sense llibertat.

divendres, 22 de febrer del 2013

La saviesa que parla de Déu


La saviesa és una manifestació de Déu. Ella és una camí de felicitat. ¿Què és la saviesa?. L’experiència de la primitiva comunitat cristiana adverteix que es tracta d’una “ saviesa que no és del món...Cap dels dirigents del món present no l'havia coneguda.” (1C 2,6-8) o “si entre vosaltres algú es té per savi segons la saviesa del món present, que es faci ignorant, per poder arribar a ser savi de veritat. Perquè, davant de Déu, la saviesa d'aquest món és ignorància” (1C 3,18.19). La saviesa del món no és font per descobrir la felicitat i o poder escoltar Déu. Tampoc aquella saviesa dóna resposta a les preguntes que ens fem sobre el sentit última de la nostra existència. Sense la saviesa divina seguim sent individus en recerca de sentit.  

Allò que el món ens proposa no són respostes definitives o últimes a les preguntes sobre el sentit de la vida. Per avançar cal acollir la saviesa que Déu dóna als humans fruit de que fórem creats a partir de la l’alè del seu esperit. L’Antic Testament està travessat per referències a la saviesa on s’explica el seu sentit el seu sentit. Mirem, el següent text “escolta, Israel, els preceptes de vida... Has abandonat la font de la Saviesa. Si haguessis  seguit el camí de Déu, hauries viscut en pau per sempre. Aprèn on es troba la prudència, on és el vigor,  on és la intel·ligència, i coneixeràs al mateix temps on es troba la vida llarga i bona, on és la llum dels  ulls i la pau. Però, ¿qui ha descobert l'indret de la prudència? ... Només la coneix el qui ho sap tot. És  ell qui l'ha trobada amb el seu enteniment ... Ell és el nostre Déu, ningú no se li pot comparar. I és ell  qui ha descobert tots els camins de la Saviesa... És això el llibre dels manaments de Déu, la llei que  perdura per sempre més. Tots els qui la guarden s'encaminen a la vida, però els qui l'abandonen  moriran” (Ba 3,9-4,4).

La instrucció de la saviesa és una exigència pels cristians “instruïm en tots els secrets de la saviesa per conduir-los al terme del seu desplegament en Crist” Col (1,24-2,3). El mateix sant Pau recomana a les comunitats cristianes treballar la saviesa perquè a partir d’ella trobarem a Déu: “que la paraula de Déu habiti en vosaltres amb tota la seva riquesa, instruï-vos i encamineu-vos els uns als altres en tota mena de saviesa” (Col 3,16b). A partir d’aquesta trobada amb Déu les persones adquirim un nou coneixement que, a la vegada, va transformant-se a partir d’aquesta permanent descoberta de l’experiència íntima de Déu, “revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement” (Col 3,10).

dijous, 21 de febrer del 2013

Amb la legalitat no n’hi ha prou


La vida política aporta darrerament moltes sorpreses. Una d’elles és la facilitat que alguns governants tenen per prendre decisions aparentment estrafolàries. Arran de l’escàndol de l’agència Metro 3 s’ha sabut que entre les seves activitats i feines havia rebut l’encàrrec, econòmicament onerós, de fer un estudi sobre el cultiu de l’avellana. Estudi que, segons sembla s’ha fet i cobrat. Si la notícia és sorprenent, no ho és menys la resposta que donà un dirigent polític afirmant “les coses si són legals són legals. Poden després ser criticables des d'altres aspectes, ètics, polítics, no sé què, però fins on sabem això va ser legal".

Aquesta afirmació és impecable, però no es admissible que en la decisió política es dissociï la legalitat de la seva oportunitat, idoneïtat i pertinència. Perquè la legalitat no pot ser la única font d’autoritat de la decisió. La legitimitat del decisor no impedeix el posterior escrutini sobre la conveniència política de la pròpia decisió. Perquè la política no és només complir la legalitat, que es suposa que es farà, tot i que en moltes ocasions sembla que no, sinó prendre bones decisions ajustades a la lògica que tota decisió ha de seguir. I això és el que sembla haver oblidat el dirigent polític que ha comentat l’informe sobre les avellanes.

dimecres, 20 de febrer del 2013

Temor de Déu


Vivim el temps de Quaresma. A més, avui és dimecres i és un dia assenyalat per prendre bunyols. Però també puc altres coses com, per exemple, meditar algun text bíblib que aporti una nova dimensió al sentit d'allò que els clàssics anomenaven el "temor de Déu". Suggereixo que cadascú ompli de sentit a aquests concepte. Jo les he trobat llegint el salm 36. Diu així: “L’injust escolta dintre seu / l’oracle del pecat: / «No tinc cap por de Déu, ni de la seva mirada» / Ell es creu que les seves culpes / no seran descobertes ni blasmades. / Tot el que diu és engany i maldat, / renuncia a tenir seny i a fer el bé. / Rumia tota la nit quin mal farà, / s’obstina a seguir els camins dolents, / no reprova la maldat.”

Això és així; però també és possible fer-ho d’una altra manera adonant-nos del sentit del “temor de Déu”. No es tracta de pensar que la ira del Senyor davallarà del cel per sotmetre l’injust i condemnar-lo a abrusar-se dins el foc etern. Això seria realment estar presoners d’un Déu que gestiona la por en benefici propi. Mentre que el “temor de Déu” suggereix a un dels dons de l'Esperit Sant gràcies que inspira la reverència de Déu i el temor d'ofendre'l. ¿Com es pot ofendre’l?. Fent el mal i no fent el bé. Gràcies aquest do s'aparta del mal al creient i s’orienta al bé. Pel temor de Déu s'arriba al sublim do de la saviesa. El “temor de Déu” es fonamenta en la certesa, com es diu al final del salm 36, que, en relació als malvats “Mireu-los per terra, els qui van amb males arts, / al primer cop, no s’han pogut aguantar.”. Mentre que la saviesa de Déu, l’estimar generosament, edifica la vida en roca ferma.

dimarts, 19 de febrer del 2013

La demografia i l’elecció papal


La demografia religiosa és de geometria variable. Depèn de com es mirin les dades surten unes conclusions o unes altres. Les anàlisis sociològiques fetes en clau europea porten al desànim. Només poden ser pessimistes mirant al futur. Però si la mirada és d’altres països o continents hi ha motius per l’esperança. El perfil del cristianisme catòlic ha canviat en els darrers cent anys. Així es desprèn de l’estudi efectuat pel centre Pew Research. Els darrers cents anys el catolicisme a nivell mundial s’ha envigorit. A inicis de 1910 hi havia uns 291 milions de catòlics, mentre que a finals del 2010 hi havien 1.1 bilions. Però com que en el mateix període la població mundial ha augmentat el percentatge global relatiu pràcticament s’ha mantingut. L’any 1910 els catòlics representaven el 48% dels cristians i el 17% de la població mundial; i cent anys després els catòlics són el 50% dels cristians i el 16% de la població mundial.

El gran canvi en aquests cent anys és la distribució mundial dels catòlics. L’any 1910 els dos terços dels catòlics del món estaven a Europa (el 65%) i Amèrica Llatina (24%). La resta estava distribuïda un 5% a Àsia, un 5% a Amèrica del Nord i menys d’un 1% a l’Àfrica Subsahariana. Però cent anys després la demografia ha canviat. Ara  a Europa només hi ha el 24% dels catòlics de tot el món. La resta estan distribuïts de la següent manera: el 39% a Amèrica Llatina i el Carib; el 16% a Àfrica subsahariana, el 12% a Àsia, un 8% a Amèrica del Nord i menys d’un 1% a Orient Mig i nord d’Àfrica.

A partir d’aquestes dades hom pot pensar que la modificació demogràfica pot estar present alhora de l’elecció del nou papa. La realitat sociològica dels catòlics ha canviat, el que no se sap, encara, si els criteris dels electors papals també.

dilluns, 18 de febrer del 2013

Manifest per la decència política


Un bon amic, en Joan Oliveras Bagués, a fet una reflexió sobre l’actual situació de la política que me l’ha faig meva. El seu escrit podia semblar un manifest a favor de la decència política. Algunes persones, que s’anomenen polítics, han convertit la política en una obscenitat. La lectura dels diaris es fa feixuga i trista. Les notícies sobre corrupció política i altres immoralitat han convertit l’art de la gestió de la res publica en un enorme fangar. Costa assumir tantes aberracions en l’àmbit de la política. La realitat supera qualsevol ficció. Quan semblaven que havíem vist tot la guerra dels espies torna a introduir melancolia en la política.

Les notícies generen perplexitat. En Joan afirma “contemplo una permanent i tossuda inconsciència en el millor dels casos, irresponsabilitat en d'altres, i de fet una general incapacitat de reacció, entre els diferents actors polítics que tenen a les seves mans, la possibilitat de generar un punt d'inflexió en aquesta bacanal autodestructiva en la que s'ha situat a la democràcia a Espanya i a Catalunya”. Al darrera d’aquesta situació és l'objectiu inconfessat de seguir protegint beneficis i privilegis contra l'interès ciutadà. Al final apareix l’horror de pensar que aquesta barbàrie provocarà “costos irreparables contra el sistema bàsic de llibertats”.

Cal reaccionar. Cal canviar d’arrel el sistema polític o la seva crisi ens arrossegarà a tots. Les reformes poden quedar curtes, cal foc nou. No es pot seguir governant des la indecència que permet que els corruptes donin lliçons de moral i que les lleis els emparin i beneficiïn. Cal radicalitzar-nos en les solucions per tal de tornar a recuperar el rostre decent de la política. Ens cal una primavera política que desterri definitivament aquest llarg hivern en que algunes persones han convertit el servei públic a la comunitat. No vull ni salva pàtries ni tecnòcrates ben clenxinats. Vull polítics honestos, capaços, compromesos, servidors del bé comú, amants de la llibertat i el respecte cívic. I com diu l’amic Joan Oliveras Bagués “calen accions decidides, sense espai per a la pantomima, ni temps per a la demora”.

Només així serà possible recuperar la decència de la política que ens ha de permeta, com molt bé diu la Roser Torrellas Subirà “aturar aquest desgavell amb lleis que controlin i regulin l’activitat política i financera però també cal tornar a lluitar perquè valors i ètica tornin a ser el marc de actuació política, econòmica i social. Necessitem que la honestedat, la transparència, la solidaritat, la tolerància, el respecte actiu; la disposició al diàleg, la professionalitat , la creativitat, la compassió ben entesa. l’amor, la alegria, l’esforç i la perseverança i un llarg etcètera tornin a ser els eixos de la nostra societat”

diumenge, 17 de febrer del 2013

Revestits de l’home nou


El relativisme moral és un signe del nostre temps. Aquest preocupa a les autoritats de l’Església i és tema de comentaris de pensadors i analistes socials. Vivim en uns moments on sembla que tot és possible sense cap ordre d’importància. Dóna la sensació que els valors tenen sentit si serveixen utilitàriament per resoldre com sortir d’una situació, però no perquè ells estableixin un sentit moral davant la vida. Els cristians podem quedar atrapats per aquest relativisme, no per falta de referents, sinó per una excés de normes que pretenen regular el seu comportament en excés. Davant d’això cal recuperar el sentit dels manaments tal com transmeté Jesús dient que el manament més gran és estimar al germà.

Si, el manament més gran, és estimar als germans, per defugir del pietisme desencarnat o un relativisme angelical es discernir, a tothora i en tot moment, com es viu i concreta aquest amor. En l’Antic Testament, especialment en el llibre de la Saviesa o en alguns textos paulins, es troben algunes recomanacions que donen bones orientacions per fer una lectura operativa dels manaments. En primer lloc cal buscar allò que és de dalt en lloc d’estar preocupats per allò que és de la terra per això cal “morir, doncs, allò que en vosaltres és terrenal: immortalitat, impureses, passions, mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria ... ara, desfeu-vos de tot el que sigui ira, enfuriment, dolenteria, injúries, paraules deshonestes” (Col 3,5-9). Enfront d’aquestes actituds les exhortacions paulines proposen uns valors i comportaments alternatius. Les persones renovades vol dir  “revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement” (Col 3,10). Els nous valors a revestir-se són: “sentiments de compassió entranyable, bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres i, si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos. El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres. Però, per damunt de tot, revestiu-vos de l’amor, que tot ho lliga i perfecciona” (Col 3,12-14).

Un cop acomplerts aquests valors en queda un darrer, aquell que verifica la coherència d’aquesta amor : el compartir-ho tot. Així ho llegim en la pregunta angoixada que el jove seguidor li fa a Jesus:"Mestre, ¿què hauria de fer de bo per obtenir la vida eterna?". Jesús li contestà: ... "Compleix els manaments" ... El jove li respon: "Tot això ja ho he complert" ... "Si vols ser perfecte, vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres ... Després torna i vine amb mi". Quan aquell jove sentí aquesta resposta, se n’anà tot trist, perquè era molt ric”. (Mt 19,16-22). El compartir, sigui el que sigui, però especialment la riquesa, és la gran prova on es verifica l’autenticitat de l’amor cristià.

dissabte, 16 de febrer del 2013

El descans de l’ànima


L’acceptació de la fe és també el reconeixement d’uns valors i principis, i també d’unes normes que creen un marc de referència per tots els creients. La tradició, recollida en la pròpia història de l’Església ha donat cos i densitat a tot això. La perspectiva del temps ha transformat el que inicialment eren unes recomanacions per orientar la vida de les persones, en normes pesades i feixugues que, en determinants moments, semblen ofegar la pròpia experiència de vida. Aquesta no era la mateixa visió que tenien els israelites de la seva relació amb Déu. Els textos de l’Antic testament repeteixen que els manaments del Senyor són lleugers, fàcils de viure i donen felicitat “és perfecte la llei del Senyor, l’ànima hi descansa; és ferm el que el Senyor disposa, dóna seny als ignorants. Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls.” (Sl 19, 9). “Reconeix avui que el Senyor és l'únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments que jo et dono avui, perquè siguis feliç.” (Dt 4,32-40).

Des d’aquesta perspectiva els manaments no són cap càrrega sinó uns caminadors per situar-se en l’ofici de viure. La vivència dels manaments i els seus valors en lloc de punició ens dóna la pau de Crist  “que la pau de Crist regni en els vostres cors” (Col 3,15). És un estat d’ànim que ens alegra, ens fa sentir-nos contents i dóna felicitat. Aquesta felicitat s’obté no a través d’estímuls exteriors, no es compra,  sinó que brolla a través de la vivència d’uns valors i l’acompliment d’unes pràctiques que són portadores d’amor pels demés i ens allibera dels nostres pecats. D’aquí neix l’experiència de felicitat interior. És quelcom de pregon que tendeix l’experiència humana. Els manaments ens han d’orientar en el camí de la felicitat perquè neixen de l’amor de Déu. Sinó és així, els manaments són el resultat de l’afany regulador i restrictiu de moltes ments humanes.   


divendres, 15 de febrer del 2013

Preguntes i foc nou


La situació és d’emergència. Per culpa d’uns comportaments deplorables el servei públic i la funció pública estan sota sospita. No pot ser d’una altra manera. Sap molt de greu veure el gravíssim cost de la desafecció. Els ciutadans no donen més credibilitat a la política i es corre el risc de debilitar la democràcia. Les enquestes d’insatisfacció política, per sort, focalitzen la crítica a les persones, com a molt al sistema polític, però no dubten de la democràcia. Però, tot és molt fràgil per no estar preocupats per aquests estat de la situació. Davant de quasi sis milions d’aturats la societat no tolera la corrupció extrema que cada dia es coneix amb més detall.

¿Què es pot fer?. Calem mesures profundes de regeneració democràtica. Cal prendre moltes i diverses decisions. Tinc els meus dubtes que sigui suficient reformar el que ara existeix. El sistema polític entès com conjunt d’actors, polítiques, institucions i procediments està obsolet i ha fet fallida. No té remei. Cal fer foc nou i construir un nou sistema polític que resolgui els dubtes que genera l’actual. Això comporta pensar de nou les institucions de representació i els seus mecanismes, així com el funcionament del sistema polític en general. Cal formular preguntes imaginatives i estimular respostes diferents a una situació excepcional. ¿Com ha de ser el Parlament?, ¿com ha de funcionar?, ¿calen tants diputats?, ¿quin és el sistema electoral més adient?, ¿com participen els ciutadans en les deliberacions i decisions?, ¿com ha de ser els partits per instruments útils de representació política? ¿ha d’haver-hi límits a l’exercici d’un càrrec polític? ¿poden acumular-se responsabilitat?.

Podríem anar-nos fent preguntes fins a l’infinit. Certament. Però cal trobar les respostes per tornar a regenerar la confiança en la política.

dijous, 14 de febrer del 2013

Resistències al canvi



En molts àmbits, polítics, eclesials, etc... algunes persones que han volgut emprendre mesures de regeneració institucional no han reeixit en el seu propòsit quan han tingut possibilitat de fer-ho. No dubto de la seva bona intenció i lloable interès, però el problema no és només de persones sinó de tot un sistema. Hi ha una forta pressió dins del sistema perquè es toquin el menys nombre de coses. És evident que en un sistema hi ha persones, però també hi ha estructures i procediments. I això és el que fa feixuc qualsevol canvi radical. És més que probable que acabin decebuts i avorrits. Les inèrcies són poderoses que bloquegen  qualsevol canvi. Perquè el gust al poder i els seus favors, és més gustós que el servei i l’entrega generosa.

La renúncia de Benet XVI és un exemple d’aquesta situació. El papa ha tingut el coratge d’anunciar-ho públicament i abandonar la seva responsabilitat davant la impossibilitat de produir la transformació que s’havia proposat. Les seves paraules en la litúrgia del Dimecres de Cendra enllacen amb les pronunciades en el Via Crucis poc abans de la mort de Joan Pau II. A l’Església catòlica hi ha un greu problema intern a resoldre i per fer-ho calen moltes forces i molt coratge. Probablement, a Benet XVI, el seu esperit ja no té les forces per impulsar aquest canvi; però el seu gest de renúncia ha senyalat el camí que cal seguir. La resposta a la serva invitació està en mans dels cardenals que es reuniran en conclau.

dimecres, 13 de febrer del 2013

Estimar, el manament més gran


Seguir els manaments de Déu és més que guardar un codi de conducta, és estimar a Déu. El mateix Jesús ho explicà gràficament en el següent paratge: "Un dels mestres de la Llei anà a trobar a Jesús i li va  fer aquesta pregunta: "¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?". Jesús li respongué: "El primer és aquest: "Escolta, Isarel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces". El segon és: "Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha cap altre manament més gran que aquests" (Mc 12,28-34).

La primitiva comunitat cristiana entengué que la relació entre manaments i estimació és essencial. Sant Joan ho explica clarament “quan estimem Déi i complim els seus manaments, llavors coneixem que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I els seus manaments no són feixucs, perquè els que han nascut de Déu vencen el món”  (1Jo 5, 2-4). En el Nou Testament els manaments i estimar a Déu són realitats inseparables: “El qui m’estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell (Jo 14,21); “si observeu els meus manaments, us mantindreu en l'amor que us tinc... El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.” (Jo 15,10-12).

dimarts, 12 de febrer del 2013

Els manaments


La recerca de l’experiència de Déu és un llarg itinerari ple d’ avenços i retrocessos, i en moments de certa desesperació o desorientació. En aquest camí el pecat irromp amb molt facilitat pot fer-nos apartar del camí de la veritat. Així és com es produeix una lluita entre els múltiples rostres del pecat i la voluntat personal de seguir cercant Déu. En aquest caminar cal discernir quina és la voluntat del Pare i quines són les seduccions en que disfressen les temptacions. “Que ningú no digui que és Déu qui el tempta, quan es veu provat per una temptació. Déu no té cap mala intenció ni tempta ningú. La temptació ve dels gustos propis de cadascú que l'atreuen i el sedueixen. Aquests gustos engendren el pecat, i el pecat consumat engendra la mort....Ell ha decidit lliurement que la proclamació de la veritat ens fes néixer a la vida” (Jm 1,12-18).

La saviesa de Deú i la guia dels seus manaments són instruments pràctics que ajuden a realitzar aquest discerniment. Alguns cristians manifesten certa prevenció als manaments perquè consideren que, d’alguna manera,  impossibiliten una vivència adulta de la fe. Però el respecte als manaments de Déu és un missatge clar del nucli dur de la fe del poble d’Israel. Isaïes ho recorda "Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'instrueixo per al teu bé i t'indico el camí que has de seguir. Ah, si haguessis fet cas dels meus manaments!. La teva felicitat i el teu benestar es desbordarien" (Is 48,17-19). Però els manaments que Jesús ens deixa són lleugers i entenedors. A la pregunta d’un mestre de la llei sobre quin era el manament més gran Jesús respongué: “estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. 39 El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. 40 Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos”  (Mt 22,37-38). La resta, les normes fetes per humans, son preceptes que han d’estar al servei dels dos grans manaments donats per Jesús.

dilluns, 11 de febrer del 2013

El gest coherent de Benet XVI


La notícia ha sorprès a tothom. Una dimissió, un renúncia, no esperada. Només dos papes havien dimitit abans de Benet XVI; però el record es perd en el temps. Ara vivim en primera persona un fet insòlit. El gest de Benet XVI ha estat interpretat de maneres molt diverses. Per uns, és el resultat d’una maniobra de la cúria que, duta a l’extrem, ha forçat la renúncia del Papa. Són prou conegudes les dificultats de Ratzinger per controlar la cúria i certs moviments eclesials, i són notòries les maniobres que s’han fet aquesta per neutralitzar les seves decisions. És una interpretació propera a la conspiració i a la intriga. Per altres, el gest de dimitir és, en primer lloc, un acte coherent i de normalitat que honora a qui el pren. Joseph Ratzinger, com ha dit ell mateix, es troba al límit de les seves forces i en consciència considera que no en té les suficients per pilotar per més temps la nau de l’Església catòlica. Per això decideix renunciar.

El seu gest és un signe de renovació en l’Església catòlica que la fa més comprensible a la mentalitat moderna. Quan les forces comencen a flaquejar cal donar pas a gent més joves i amb més empenta. Els cardenals del conclau haurien de valorar el gest de Benet XVI com una signe de canvi i obertura a una nova situació per part de la mateixa església. Fou el mateix cardenal Ratzinger qui, pocs dies abans de la mort de Joan Pau II, en el Viacrucis de Setmana Santa, comentà que els problemes de l’Església catòlica no venien de fora, sinó de les traïdories, supèrbies i brutícies presents a l’interior de la institució eclesial. Durant aquests anys, és cert que el papa ha intentat fer net lluitant contra moltes resistències internes.

El pontificat de Benet XVI ha estat el rencontre de la fe amb la raó moderna. En un intent d’abandonar antigues confrontacions i obrir un diàleg reconciliat i fecund. Les seves tres encícliques, on s’abordaven les bases de la fe, i els seu compendi sobre Jesús en forma de tres llibres, més les seves profundes catequesis i discursos deixen un llegat intel·lectual extraordinari. La figura de Joseph Ratzinger s’engrandirà a mesura que passi el temps. És cert que per la seva responsabilitat al davant de l’ortodòxia vaticana se l’havia associat a la intransigència més severa; però un cop el cardenal de la fe esdevingué Benet XVI les seves decisions aportaren un nou horitzó a l’Església catòlica. El seu gest darrer, la renúncia, és probablement el seu últim missatge contundent: les responsabilitats eclesials són per servir, no per servir-se de l’església.

Joseph Ratzinger, en el llibre Llum del món, deixava molt clar que un papa podia dimitir si considera que no tenia les forces físiques, psíquiques i mentals per continuar amb la responsabilitat. És més, afirmava, que tenia el deure de fer-ho. Això és el que ha dit Benet XVI que farà el dia 28 de febrer a les 20 hores. El seu gest aporta un valor a la transformació eclesial de dimensions encara desconegudes. Estableix la pròpia temporalitat en la primacia romana i obre el pas a una nova comprensió dels càrrecs de responsabilitat eclesial. Amb la renúncia del papa s’inicia una etapa en la qual l’eix de l’actitud eclesial a transmetre al món és el testimoniatge de la coherència d’allò que es predica i el que es fa. Aquest és el darrer gran llegat que Joseph Ratzinger, Benet XVI, deixarà a l’Església el proper dia 28 de febrer. A partir d’aquesta data la responsabilitat de continuar en la direcció insinuada la tindran els cardenals electors. 

diumenge, 10 de febrer del 2013

La fe és un itinerari


La fe més que una possessió, és un itinerari “ensenya’m la teva ruta, Senyor” (Sl 86,11a) o “fes que conegui, Senyor, les teves rutes, ensenya’m els teus camins” (Sl 25,4a) o “mira si vaig per camins d’idolatria i guia’m per camins eterns” (Sl 139,24). La fe es viu com a un peregrinatge permanent en recerca de Déu perquè crec el sentit de la seva promesa de felicitat. Si algú em demanés la raó d’aquesta esperança, “estigeu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l'esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte” (1Pe 3,15-18) probablement no podria comunicar totalment la bondat d’aquesta experiència.

Amb serenor i respecte, explicaria que l’itinerari de la fe és una experiència que reconforta en uns moments de gran desconcert. No puc dir que posseeixo Déu, car aquest és l’innaccessible. És aquell que és, però que deixa de ser-hi quan el puc explicar. Però sí que puc explicar que cercant a Déu em sento ple d’una experiència que dóna sentit a la meva vida, tot i que en aquesta recerca vagi, en moltes ocasions, a les palpentes. L’única seguretat que tinc és la pròpia ambigüitat d’aquest itinerari. Tot esdevé provisional a la llum d’aquesta recerca. Perquè tot, quan sembla tenir sentit es relativitza a a l’ombra del totpoderós. Però aquesta dinàmica del provisional no ha de crear angoixa. L’experiència de fe madura ha d’aportar felicitat a aquesta provisionalitat. L’itinerari de la fe és un sí, però no; però un sí ple de joia esperançada.

dissabte, 9 de febrer del 2013

Coneixement i saber


Els entesos diuen que, malgrat la gran informació que qualsevol persona pot trobar per la xarxa, hi ha menys coneixement global. S’incrementa l’especialització, però és perd el saber ampli. Cada vegada se sap més sobre menys coses. La gran cultura del Renaixement o al saber de l’Enciclopèdia ha estat substituït per l’erudit sectorial o l’expert monotemàtic. Aquesta situació empobreix el coneixement, ja que impedeix la visió interdisciplinària tan necessària per la innovació i el progrés del saber. Un dels grans canals de transmissió global d’informació, Google, el seu objectiu no és crear saber a partir del coneixement, sinó fer negoci que es cotitzi en borsa. Un altre referent, Wikipedia, la informació que aporta no és del tot fiable.

Tom Ford, el gran dissenyador de moda, explicava que el seu centre de creació és un gran espai on els dissenyadors de diferents àmbits s’intercanvien les idees. De tal manera que solucions útils per fer sabates, per exemple, poden aprofitar-se, fins i tot sinó serveixen per la idea original, el disseny de vestits o altres complements. Aquesta fecunditat és possible perquè es treballa a partir de visions globals, en diàleg i en voluntat d’aprendre dels altres. La innovació sorgeix de la barreja, del mestissatge. El punt de vista Tom Ford es contraposa amb el coneixement especialitzat que sembla imposar-se en moltes empreses. Aquesta situació porta a preguntar-me si el model d’aprenentatge que acostumen a fer servir moltes organitzacions promou la innovació o simplement és una transmissió de coneixements.

divendres, 8 de febrer del 2013

L’amor dóna enteniment


Creure és testimoniar l’amo. La litúrgia del Dijous Sant situa al creient davant aquesta qüestió. La celebració litúrgica d’aquest dia convida a meditar textos com: "us dóno un manament nou,diu el Senyor, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat" (Jn 13,34). Més enllà del text, la litúrgia ens ajuda a contemplar la profunditat d'aquesta estimació que l'evangelista ens ha volgut transmetre. L'exemple vivent d'aquest estimar el trobem en gest pasqual del lavatori dels peus. Aquest gest ensenya que l’acte del servei és la millor manera de fer palès aquest amor que Jesús ens deixa com herència preuada.

L’amor és el camí per abastar el misteri de Déu. Amb aquest gest de servei Jesús ens "demostrà fins a quin punt els estimava" (Jn 13:1-15). Per això durant aquesta celebració es canta "on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu". Tot ajuda a densificar el misteri de la fe. La necessitat de Déu, la recerca de la claror de la seva mirada, esdevenen evidents per la llum de l'amor de Crist i el seu darrer manament: que ens estimen. El mateix Jesús mostra que l’amor és servir als altres. A partir del gesto amorós tot allò que no es comprenia, la foscor que ens envoltava es fa claror, de tal manera que allò que no s’entenia ara es fa evident. "Ara no entens això que faig" (Jn 13,1-15) li diu Jesús a Pere; de la mateixa manera que molts de nosaltres no entenem moltes coses quan estem a la fosca, però a través de l'amor la llum il·lumina la nostra incomprensió.

dijous, 7 de febrer del 2013

Barcelona


Entorn al nomenament del substitut de l’arquebisbe de Barcelona hi ha forces rumors. Alguns s’han intensificat en els darrers dies. De tant en tant, sempre surt qui diu estar ben informat, amb el darrer rumor curial. Res de res. Com és natural en aquestes situacions hi ha qui proposa noms, sempre presumint tenir fonts ben informades; mentre que altres es limiten a fer travesses per veure si l’endevinen. Com que també està vacant la seu de Tortosa els meus agosarats proposen uns moviments episcopals força curiosos i interessats. Tot sembla que hagi d’encaixar a fi de bé, o per fer la punyeta. Al final, serà el que hagi de ser i probablement la realitat superarà totes les especulacions.

¿Què passarà?. No ho sé. Però seria bo aplicar el sentit comú. Per més que l’arquebisbe de Barcelona hagi sobrepassat per edat el seu període episcopal, no és menys cert que, en aquests moments de canvis polítics a Catalunya, o de màximes turbulències a l’horitzó, la seva continuïtat és una garantia de bones relacions entre les autoritats romanes i les catalanes, la societat civil i aporta harmonia amb la resta de bisbes. Com que l’horitzó temporal polític és relativament curt, fora bo que s’aplacés el relleu a la seu barcelonina fins que el resolguessin bastant les incògnites que envolten el futur de Catalunya. Un cop dit això, pot passar tot el contrari. Déu dirà. Kyrie eleison

dimecres, 6 de febrer del 2013

Josep Otón


Ahir es presentà al Castell de Cornellà el llibre de Josep Otón “El reencantament postmodern” premi Joan Maragall atorgat per aquesta fundació. Gràcies a l’amabilitat del seu autor vaig ser un dels presentadors. Tot i els vertaders protagonistes eren, a part d’en Josep, l’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, i l’alcalde de Cornellà, Antoni Balmón.

El llibre és un elogi a l’entesa entre les diferents formes de religions i espiritualitat presents a la societat, i amb les tradicions de pensament preocupades per la justícia i la humanització. En Josep Otón, com bon professor de filosofia, a fet un llibre ben travat intel·lectualment i entenedor. L’erudició del llibre no està renyida en que es tracta d’un text que convida a l’acció pràctica de tendir ponts pel diàleg i l’enteniment. Això és el que seu autor prosa i ahir va voler exemplificar a través de les persones que presentaren el llibre.

dimarts, 5 de febrer del 2013

Imputats


Vivim immersos en un judici permanent que es dirimeix en els medis de comunicació. Assistim a un constant pim-pam-pum entorn a la qüestió de la corrupció. A partir de l’opinió publicada sembla que ens trobem instal·lats en una immensa muntanya de fraus i enganys que cerquen aprofitar-se dels diners públics. Llegint el que es publica hi ha algunes coses que em sorprenen. La primera, es dona publicitat a coses que semblen que només haurien d’estar reservades als òrgans judicials. Fins i tot, diligències sota secret de sumari surten a la llum amb total impunitat. ¿Per què passa això?. Falles del sistema, diuen. Doncs, si és així cal canviar el sistema i quan passi, tot el pes de la justícia sobre els culpables d’aquestes falles.

L’efecte pervers d’aquestes notícies són l’ús de la imputació per acusar a les persones abans d’estar sotmeses a un judici. La crònica del periodista substitueix al jutge. La qüestió no és que el periodista assumeixi un rol que no li pertoca, sort en tenim d’ells, sinó que sobre una realitat imaginada és construeix un relat real. El just escrutini de l’opinió publicada va més enllà de la funció social que li pertoca. Així, de la informació es passa al veredicte alterant algunes de les regles bàsiques de la democràcia. Una d’aquestes és que tothom té dret a la presumpció d’innocència fins que un judici amb garanties demostra el contrari. Però no, en el món al revés en el qual estem, només la possibilitat d’un indici d’una possible imputació serveix per organitzar un judici mediàtic que l’alimenta l’estat d’opinió pública. De tal manera que l’opinió publicada esdevé un tribunal de paper. No sempre s’encerta. Per això, seria bo que els medis fessin autocrítica del seu rol ja que, més d’un cop converteixen unes suposicions en una condemna encara que després un jutge emeti una sentencia absolutòria.

Un altre aspecte a perfeccionar és la figura de l’aforat. ¿Perquè una persona electe està aforada per activitats que no relacionades en l’exercici de la seva responsabilitat política? Una proposta per millorar la transparència i credibilitat del sistema polític fora limitar la protecció d’aforament a allò que es fa, en forma i manera, en relació a l’activitat de representant popular, no a qualsevol  actuació privada. També aniria bé concretar més que passa quan un càrrec electe és imputat. Hi ha disparitat de criteris. No existeix cap norma que reguli aquesta situació Per això tothom opina en direccions contràries. Per analogia, es podria adaptar y adoptar el mateix criteri que s'aplica a un servidor públic, el funcionari, quan és objecte d’imputació. En aquest cas la normativa preveu una sèrie de mesures molt variades que, en el cas extrem, és apartar-lo del servei actiu sense retribucions mentre no es resol la causa per la qual ha estat imputat. ¿Perquè no aplicar aquesta normativa als polítics, quan són ells mateixos els que han aprovat aquesta norma pels funcionaris?. Tot són idees.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Sortir a l’encontre


Molts cops he pregat amb el salm 116 i aquest fragment "compliré les meves prometences, ho faré davant del poble" (Sl 116,14) ha ressonat en el meu interior. És un cant al testimoniatge dels creients i un compromís a donar-hi publicitat. Aquesta perspectiva és interessant perquè anul·la una possible sortida desencarada de l’acte creient. Per algunes persones, la fe es redueix a pràctica que s’esgota en la intimitat del cor personal. Però el salm proposa anar més enllà.

La manifestació pública de la creença és com a resultat d'un agraïment. El salmista reconeix que “era feble i m'ha salvat” (Sl 116,6). Per això, ple de fe, proclama que donarà testimoniatge públic de la seca confiança amb Déu. Se sent salvat i ho manifesta a l’exterior. La fe no és només una experiència viscuda en el silenci interior, necessita sortir a l’encontre dels altres. Tenir fe no s’acaba en actes individuals que propicien instal·lar-se en la confortabilitat del cor, sinó que és un impuls a sortir d'un mateix per donar compliment de la vivència de la salvació davant del poble.

diumenge, 3 de febrer del 2013

Misericòrdia i severitat de Déu


Dintre de no massa estarem a les portes de la Pasqua. En aquest itinerari pasqual, camí cap a la llum s'evidencia que l'aliança de Déu amb el seu poble és també una confrontació d'Ell amb les divinitats estrangeres. El text de l’Èxode que explica la Pasqua és violent. La Pasqua, el pas del Senyor, es podria haver manifestat d'una altre manera, menys contundent i exterminadora. La victòria de Déu, que farà "justícia contra les divinitats d'Egipte" (Ex 12, 1-14) no havia d’exigir, per exemple, la mort dels primogènits d'Egipte. M'hauria agradat un Déu més misericordiós amb els enemics del seu poble.

¿No hi havien altres camins per vèncer les idolatries dels injustos?. Alguns cops costa assimilar la violència en que s’associa la presència de Déu dels israelites. Alguns dels paratges de l’Antic Testament transmet aquesta sensació. Hi ha una dualitat en Déu, la misericòrdia i una violència extrema. Això m’ha comportat alguna dificultat quan he pretès explicar la meva vivència de Déu a persones que estan explorant el cristianisme. Em pregunten el perquè d’aquest Déu tan sever i dur. El meu camí cap a Déu és Jesús, que mostra un rostre de Déu bondadós i ple d’amor misericordiós. Però  reconec que aquesta imatge del Déu exterminador i impecable no sempre el sé assumir.

dissabte, 2 de febrer del 2013

Arquitectura bella


He tingut l’oportunitat, que considero una sort, de visitar l’edifici destinat a exposar les restes d'unes esteles trobades al poble de Seró. Es tracten d'unes pedres que la construcció del canal Segarra-les Garrigues feren aflorar en aquest terme de la Noguera. Originalment eren dues grans esteles de 7 metres i 3 metres i mig molt ben adornades fetes unes dos mil anys i mig abans de Crist. L’interès d'anar a Seró no era tan arqueològic sinó arquitectònic. Gràcies a un amic arquitecte, en Ramon Maria Puig, vaig escoltar les explicacions del seu autor, en Toni Gironés.

Admeto que he quedat profundament impressionat de la bellesa de l’edifici i el sentit del seu valor formal i social. Conceptualment es tracta d’una obra que vol resoldre la manca d’espais socials al poble i guardar les esteles oferint la possibilitat de visitar-les a partir d’una proposta museitzada. Formalment l’edifici està construir amb material senzill i dóna la impressió d'inacabat  Recorda molt a les mateixes construccions centenàries del poble on la saviesa humana ha anat adoptant solucions constructives sense masses raons formals. L’edifici està ple de solucions enginyoses que permeten crear diferents àmbits diferenciats per acollir diverses funcions.

Les barres de forjat creen unes rampes d'accés que evoquen perfectament les espigues dels camps de blat veïns. El paviment exterior és una combinació de ferro i trencadissos que esperen la germinació primaveral de les herbes per crear zones diferenciades. Un cop a l’interior l’edifici, els diferents espais estan ubicats a partir de recursos constructius plens de creativitat. L’ús de plans inclinats i la dimensió desproporcionada d'alguns elements donen unes perspectives insòlites. El passadís d'entrada i sortida a la sala on es troben les esteles proporcionarà múltiples sensacions als visitants. Tot l’edifici és una proposta sensual que no deixarà a ningú indiferent. L’obra d'en Toni Gironés és una bona mostra com es poden fer obres belles sense masses recursos i totalment sostenibles i respectuoses amb l’entorn. 

divendres, 1 de febrer del 2013

Confiar en Déu



La confiança és necessària per viure,i a voltes sobreviure. Però d’on prové la confiança? Els salmistes la dipositen en Déu. Certament, m'ha impressionat sempre la confiança amb Déu que es troba al llarg dels salms o queda clar que la font de la confiança no està en l'autosuficiència humana: “confia en el Senyor, fes el bé, i viuràs segur en el país. Que sigui el Senyor la teva delícia: ell et donarà el que desitja el teu cor. Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa'l fer: farà que brilli la teva justícia com la llum, la teva raó, com el sol de migdia. Reposa en el Senyor i espera en ell, no t'exasperis contra els homes que triomfen, contra els homes intrigants” (Sl 37,3-7)

La mateixa salvació no està en mans humanes. El salmista implora "Senyor, Déu de l'univers, renoveu-nos; feu-nos veure la claror de la vostra mirada i seré salvat" (Sl 80,8). La llum porta la salvació. Estem a la fosca i ens cal la claror; i novament la confiança de que la mirada de Déu aportarà aquesta claror que ens cal per sortir de les tenebres. Els cristians celebrem la festa de la llum i tot és un camí cap a ella. La conversió deu ésser aquesta entrega a la confiança amb Déu, el creure que la seva salvació obra meravelles. "Tant de bo que el meu poble d'Israel m'escoltés i seguís ens meus camins. En un instant serien vençuts els enemics, giraria la ma contra els qui l'oprimeixen" (Ps 81, 14-15). La confiança en Déu no defrauda, així Ell ho ha promés i sabem que no serem defraudats.