Gràcies, Pasqual Maragall

Generalment, l’acció política està abocada al futur. El procés per la independència de Catalunya és una aposta per un demà millor on els catalans, plenament sobirans del seu destí, puguin decidir sobre com ha de ser Catalunya, sense més lligams i condicions que les lliurament acceptades. Per això, la independència política convoca a persones que, probablement no es consideren catalanistes i que la seva identitat catalana té molt poc recorregut mirant al passat. Però cal reconèixer que, si estem a on estem per ser el que volem ser, es deu al treball de generacions anteriors i de persones que tingueren l’audàcia de donar passes a favor d’aquest futura anhelat.

Una d’aquestes persones ha estat la visió política del President Pasqual Maragall. Gràcies a la seva decisió de dotar a Catalunya d’un nou Estatut avui estem on estem. Després d’uns anys d’acomodació de Catalunya al desigual Estat de les Autonomies, la voluntat obstinada de Pasqual Maragall permeté donar un pas més i proposar els catalans, l’any 2006, tenir un nou Estatut on es garantís i protegís la singularitat nacional de Catalunya i corregís els desequilibris territorials. L’Estatut aprovat pels catalans i convertit en Llei Orgànica pel Parlament de l’Estat fou retallat, sota una notable pressió política, pel Tribunal Constitucional l’any 2010 com a conseqüència del recursos presentats per algunes forces polítiques i Comunitats Autònomes. A partir d’aquest fet un major nombre de catalans començaren a prendre consciència mobilitzar-se de que calia donar major volada política a la realitat nacional de Catalunya. El primer pas fou la manifestació del 10 de juliol del 2010 sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim» contra la sentència del Tribunal Constitucional. Les successives mobilitzacions posteriors, que tenien en les manifestacions de l’Onze de Setembre la seva màxima expressió, evidenciaven com aquesta consciència s’anava estenen fins a modificar profundament l’arena política catalana fins arribar on som avui. On som ara, i on volem anar, neix de la frustració col·lectiva provocada per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, primer, i després per la negativa del govern de Madrid d’accedir al pacte fiscal.

La iniciativa política del President Pasqual Maragall de dotar a Catalunya d’un nou Estatut contribuí a donar cos al sentiment nacionalista dels catalans. Pot ser aquesta era la gran signatura pendent dels catalans. Catalunya, tal com afirmà Jaume Vicens Vives,  és un país que ha evolucionat a batzegades. En el seu itinerari històric el poble català ha sabut governar-se bé i amb encert, però no ha tingut la habilitat de fer política en les situacions que reclamava tenir molta visió i cintura política. Com tampoc sabé, llevat el temps de Prat de la Riba, de donar una gran perspectiva nacionalista a la bona acció de govern. Tot quedava difós per la necessitat de mantenir estables les relacions amb els altres realitats polítiques hispàniques,

Però el President de la Generalitat, Pasqual Maragall, obrí una dinàmica nova que trencaria les inèrcies d’estabilitat dels anys anteriors. La seva decisió de situar el nou Estatut com la màxima prioritat política del Govern venia de lluny. Recordo que quan l’any 2003 mentre es preparava el programa electoral se m’encomanà, en un primer moment, donar un redactat unitari a les diferents aportacions de les comissions que elaboraven els continguts. En el seu moment, el document que vaig proposar començava descrivint la realitat socio-econòmica de Catalunya i quines eren les alternatives de govern per transformar-la i una segona part on, després de descriure el moment polític institucional s’acabava proposant un nou marc polític que culminava amb la proposta d’un nou Estatut. Al presentar la meva primera proposta de programa electoral al comitè de campanya electoral recordo que els dos germans Maragall decidiren canviar l’ordre de l’escrit i situar, com a primer i principal punt del programa, dotar a Catalunya d’un nou Estatut.

He explicat  tot això perquè crec que avui, moment de grans il·lusions i expectatives polítiques, hem d’estar enormement agraïts al President Maragall. És juts reconèixer que  la seva intuïció política i la seva voluntat nacionalista desencadenà una dinàmica que ens ha permès arribar on som avui. Gràcies a la seva obstinada voluntat d’aprofundir la via nacionalista per Catalunya, especialment superant els límits polítics que constrenyien el nacionalisme dels anys anterior,  eixamplà l’horitzó del nacionalisme català i aportà el convenciment necessari de que era possible una Catalunya sobirana del seu destí.

Demanda contra l’Estat espanyol per la sentència de l’Estatut

Dos ciutadans de Catalunya, en Jordi Cortada Passola i en Quim Torra i Pla, demà interposaran una demanda contra l’Estat espanyol davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. El seu fonament jurídic es basa en la vulneració del dret a un procés equitatiu, la imparcialitat i independència dels Tribunals reconegut per l’article 6 del Conveni Europeu de Drets Humans. És lloable que dos ciutadans hagin pres aquesta iniciativa. La seva actitud és una mostra d’activisme cívic que ajuda a remoure les consciències ciutadanes resignades a creure que les coses són com són i que nos es pot fer res per canviar-les.

Per combatre l’acceptació fatalista de la realitat els ciutadans Cortada i Torra ens recorden que encara es poden fer coses per anul•lar la sentència del Tribunal Constitucional davant del recurs del PP. Sense entrar en la valoració política de la sentència, aquests dos ciutadans indignats basen la seva argumentació en que el Tribunal Constitucional espanyol ha estat parcial i bel•ligerant en part con l’Estatut i que els ciutadans de Catalunya no tenen la possibilitat de defensar-se jurídicament a Espanya contra això. Argument impecable.

Conec per raons familiars a Jordi Cortada Passola. És un activista de mena que li ve de família. En aquest sentit, l’avala una trajectòria d’iniciatives que han ajudat a agitar les consciències dels catalans massa sovint acomodades a una realitat ofegadora. En Jordi fou l'impulsor de la campanya de càlcul de les balances fiscals i un dels promotors de la pel•lícula Cataluña-Espanya que realitzà amb encert la seva cosina Isona Passola. Un país necessita iniciatives d’activisme cívic. Gràcies a elles els partits, sempre atrapats per càlculs de tacticisme, poden trobar on pouar la seva autoritat. L’elogi de l’activisme social i polític, o cultural, és que es situa en el camp de la pre-política i ajuda als ciutadans a discernir entre els jocs de poder. Benvingudes siguin iniciatives com aquesta que han promogut els ciutadans Cortada i Torra.

Catalunya té un problema, Espanya també

Foto El Punt - Juamma Ramos

Veient el que diu la sentencia del Tribunal Constitucional a molts catalans només els queda afirmar Adéu Espanya. Aquest fou el sentir de molts dels manifestants d’ahir. La sentència del Tribunal Constitucional ha trancat la naturalesa del pacte polític que fou la Constitució. L’obstinació reiterada del Tribunal Constitucional a negar el fet nacional de Catalunya contradiu el propi sentit del pacte constitucional. Negar la raó històrica del fet nacional català prèvia a la Constitució anul·la l’esforç continuat del catalanisme polític de trobar l’encaix de Catalunya dins de la realitat d’Espanya. Però si la resposta és que, aquest encaix només és possible negant part de la identitat de Catalunya, llavors només queda una sortida: Adéu Espanya.

La irresponsabilitat del Tribunal Constitucional, com molt bé ha indicat el President de la Generalitat, José Montilla, és haver dinamitat la paciència del catalanisme polític d’aquests anys. Durant anys, polítics de molt diferent signe, han intentat que Espanya entengués el que és Catalunya i que a Catalunya es considerés el que representa Espanya. Negar novament el que és Catalunya situa a catalanisme polític sense massa espai de maniobra. Per això cal explorar noves vies. Ahir, als carrers de Barcelona hi havia un fort clam: independència. Això és un horitzó, ara nomes cal identificar la via política per anar-hi. És tot un procés i un repte. Mentrestant, el catalanisme polític hauria de refer els seus eixos d’acció política.

L’escenari és molt simple: cal canviar la Constitució. Algunes personalitats catalanes força influents afirmen que els fets evidencien l’esgotament del pacte constitucional. Per això cal un nou pacte polític per resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya. Perquè, arribats a on s’ha arribat, la resposta no és un acord de concessió política d’allò que el Tribunal Constitucional ha negat. Ja és massa tard i massa insegur. S’ha perdut la seguretat que oferia la garantia estatutària. Només cal recordar que el PP, gran instigador del recurs contra l’Estatut i promotor de recollides de signatures contra Catalunya, pot desfer allò que el govern concedeixi per reparar el dany del Tribunal Constitucional. El que cal és refer l’acord polític per el qual Catalunya continua dins d’aquesta realitat plural i diversa que és Espanya. Això vol dir, una nova Constitució on es resolguin els dubtes escampats per la sentència del Constitucional. Renunciar a aquesta via és deixar tota la iniciativa política, no als sobiranistes moderat, sinó als independentistes. A partir d’un punt, Catalunya pots emmirallar-se amb Quebec.

Per avançar cap al nou pacte polític constitucional cal una gran unitat política. Cal situar les visions partidistes en segon lloc i situar l’horitzó nacional en primer lloc. Ara, més que mai, la política catalana ha de traduir un estat d’ànim emocional dels catalans en iniciativa política. La manifestació d’ahir evidencià la desconfiança que una part de la ciutadania activa de Catalunya té respecte a la classe política. Hi ha sentiment creixent de desafecció d’una part dels ciutadans amb els seus representants. Per això les iniciatives polítiques a prendre en aquests dies posteriors a la manifestació del dissabte 10 de juny han de confirmar la connexió del sistema polític amb als sentiments dels ciutadans. S’imposa la unitat d’acció, la formulació d’objectius de defensa de Catalunya per damunt de les visions particulars. Calen polítiques de mà estesa a la unitat per conquerir allò que volen arrabassar-nos en els tribunals. Cal molta generositat per assumir que en els propers anys, més que polítiques partidistes calen polítiques d’unitat. Ara és el temps d’una gran coalició nacional en defensa de Catalunya. Recordem que la “llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia” fou el resultat d’una gran política unitària.

Per això cal donar passos polítics més agosarats. Cal trancar les lògiques dels beneficis partidistes i buscar la defensa de Catalunya per damunt de tot. Ara és el moment d’albirar l’horitzó de la unitat política per recuperar la dignitat i el sentiment de pertinència a Catalunya. Aquesta unitat política ha de tornar a reafirmar la dignitat de Catalunya i recuperar la iniciativa econòmica, cultural i espiritual sense les quals no és possible afirmar plenament la realitat nacional. Cal escoltar les veus que des de la societat reclamen als partits polítics catalans voluntat d’unitat. Cal que el proper govern de la Generalitat sigui generós i sensible al sentiment de país i durant els propers quatre anys tingui com objectiu refer el pacte polític entre Catalunya i Espanya sense oblidar a recuperar les altres dimensions que ens diferencien i identifiquen com a país. Això no pot ser l’obra d’uns contra els altres, és una obra d’una àmplia majoria política i social. Avui, més que mai, ens cal unitat política i emotiva.

L’Espanya incòmoda

No sóc independentista tot i que, per orígens familiars, podria ser-ho. Em considero català i catalanista de soca-rel. Estimo radicalment aquest país, el meu petit país gran en el meu cor. Però també he aprés a estimar aquesta realitat entranyable que és Espanya. Al llarg dels anys he anat comprenent Espanya i vull ser-li fidel, per ella i pels meus amics que no són d’aquí. He estimat cada cop més a Espanya des del sentiment confós per tantes incomprensions d’una part d’Espanya amb Catalunya i els catalans. Però ara, quan és el moment d’equilibrar les fidelitats mútues i descobrir la generositat d’Espanya amb Catalunya, dóna la impressió de que costa trobar l’encaix jurídic de Catalunya a Espanya en lloc d’una relació basada en la submissió. Les filtracions sobre l’esperada sentència del Tribunal Constitucional confirmen aquesta sospita. Sembla que l’opinió majoritària d’aquest tribunal vol que els catalans, per estar a Espanya, renunciem a la nostra identitat nacional. Hi ha persones influents que entenen Espanya com una única nació, una llengua i una pàtria. No és això.

El Tribunal Constitucional, atrapat en la seva funció de la garantia constitucional del marc jurídic d’Espanya, no sap descobrir la realitat viva que hi ha al darrera de la pròpia Constitució i de l’Estatut de Catalunya del 2006. Ambdues realitats normatives són resultat d’un pacte polític. Això és el que compte. La visió positivista anul•la el valor viu de les normes jurídiques. Darrera de les normes hi ha les voluntats de les persones. Té raó el President de la Generalitat a l’advertir del valor de pacte que té l’Estatut com en el seu temps tingué la Constitució. Els propis membres del Tribunal Constitucional són fills d’un temps i estan condicionats per uns imaginaris personals. La mateixa composició d’aquest tribunal és política. Circumstància que marca i condiciona. Els membres del Tribunal Constitucional, per més curosos que siguin en la seva feina, no pot sostreure’s de les influències del bloc ideològic que els ha proposat per formar part d’aquesta institució.

Els partits polític tenen també una responsabilitat important en la paràlisi i astorament que està provocant l’atzucac en que es troba el Tribunal Constitucional. El Partit Popular ha volgut guanyar en els tribunals allò que havia perdut en el Parlament català i en les Corts espanyoles. Pel PP el Tribunal Constitucional s’ha convertir en una tercera càmera desvirtuant el seu paper institucional. Els altres partits han deixat que el temps desdibuixés el perfil del Tribunal Constitucional presoner d’una renovació que no arriba. La instrumentalització política d’aquest tribunal és evident per les dificultats en que es troba aquesta institució.

Els catalans ens podem trobar davant del dilema d’haver de renunciar a una part de la nostre identitat per poder ser espanyols. El que cal és dir amb claredat i contundència que per ser espanyols no cal a renunciar a la nostre catalanitat. Pobre Espanya si això fos així. Sent catalans també som espanyols. Però no de qualsevol Espanya. Només té sentit formar part de l’Espanya que aplega i uneix; de l’Espanya que integra la pluralitat dels seus territoris i la respecta. Sentir-nos incòmodes avui amb Espanya ens portarà a noves tensions. Primer és la incomoditat, després la antipatia, a continuació la indiferència i oblit, i després la separació. La sentència del Tribunal Constitucional afectarà els sentiments i les emocions dels catalans de la mateixa manera que afectarà els seus drets polítics. Caldrà administrar la sentència amb molta cura per evitar caure en el victimisme que justifiquen fugides endavant, els populismes estèrils i les manipulacions interessades del sentiments nacionals.