Bisbes de Catalunya, no es pot ser neutral davant les injustícies

No em satisfà tornar a parlar dels bisbes de Catalunya perquè no és el meu estil, però com que el moment polític no és normal cal reiterar algunes idees. Estic commogut pel testimoniatge de fe d’Isabel Turull, germana del pres polític, Jordi Turull, i em sento empès a prendre la paraula en aquesta súplica feta per ella a l’episcopat. La nota feta pública per la Conferència Tarraconense no m’ha agradat gens. Per dir això, no sé si valia la pena fer pública una resposta. Aquesta nota no contesta la interpel·lació feta per la Isabel Turull en la seva carta als bisbes.

Benvolguts bisbes de Catalunya no podeu respondre reproduint el que ja havíeu dit en una nota anterior. La interpel·lació feta avui pels presos polítics en vaga, no és per denunciar la presó provisional sinó l’argúcia procedimental del Tribunal Constitucional que els priva dels seus drets jurídics. Això és, curt i ras, el que es demana als bisbes: pronunciar-se en relació a aquest fet. Sincerament, em costa entendre l’enduriment de cor dels bisbes de Catalunya a aquesta situació. No és suficient dir, que confien en la justícia, perquè la qüestió no és de confiança sinó d’exigència, exigir al Tribunal Constitucional que sigui just. Davant les injustícies no hi ha lloc per l’equidistància.

Lamento que els bisbes de Catalunya optin per la neutralitat davant d’una situació qualificada per molts experts com injusta. M’agradaria que els meus bisbes no fossin tan prudents i tinguessin el coratge de denunciar la vulneració dels drets jurídics del presos polítics catalans. En moments com aquests, prenen tot el sentit les paraules d’un altre bisbe, Desmond Tutu, en aquest cas de l’Església anglicana, “si ets neutral en situacions d'injustícia, has triat el costat de l'opressor". Estimats bisbes, necessito la vostra paraula. En uns moments com aquests, cal sentir la vostre orientació com a pastors. La gravetat del gest de la vaga de fam, que posa greument en perill la salut  i la vida d’unes persones, exigeix anar més enllà d’un justificant de rebut, això és el que sembla la recent nota. Jesús ens demanà ser sal de la terra i llum del món, perquè ni la veritat ni la paraula no es poden encadenar ni emmudir. Bisbes de Catalunya, accepteu la responsabilitat que la realitat ens imposa i sortiu del vostre silenci. Només així respondreu clarament a la interpel·lació d’Isabel Turull: on sou, bisbes?

Bisbes de Catalunya, no feu silenci de la Paraula.

Benvolguts germans en la fe, bisbes de l’Església catòlica catalana. Us escric com a membre d’aquesta església que tots sentim i estimem. Alguns em coneixeu prou i teniu present l’afecte que em mou a compartir amb vosaltres aquesta reflexió. Entenc les dificultats que trobeu per articular una paraula col·legial davant la situació política que es viu a Catalunya, m’imagino les pressions que rebeu aquests dies, però no comparteixo la idea que el silenci col·lectiu adoptat sigui una bona resposta per orientar pastoralment les consciències dels catòlics catalans. Els creients necessitem que els pastors en l’episcopat no renunciïn a ser novament un referent moral per la societat catalana. Aquesta societat es troba en una conjuntura política plena de tensions resultat de no resoldre políticament el que són les aspiracions d’una part dels catalans.

L’obstinació de l’Estat de desatendre políticament les aspiracions, expressades pacífica i democràticament, per una part de la societat i traslladar el conflicte polític a la via judicial ha provocat que hi hagi presos polítics i dirigents a l’exili. Aquest estratègia, en lloc de resoldre el problema, l’ha agreujat tant per les injustes acusacions per les quals són imputats els polítics catalans com per l’actuació inapropiada del Tribunal Constitucional que,  aplicant una argúcia procedimental, està negant-los els drets jurídics. Per aquesta raó, alguns d’aquest empresonats han iniciat una vaga de fam. L’extrema lentitud d’aquest tribunal en respondre, que contrasta amb la seva agilitat en altres ocasions, ha creat una situació de total indefensió d’aquests presos. Hi ha catòlics que no entenem com els bisbes de l’Església catòlica catalana no expressen una veu col·lectiva davant d’aquesta situació qualificada per molts experts com injusta.

Estimats germans en la fe bisbes de l’Església catalana, vull expressar-vos la meva inquietud  pel vostre silenci col·lectiu. Sabeu prou que no sóc un catòlic que visqui obsessionat pel que diuen els bisbes i en faci un contrapunt constant. Procuro entendre i comprendre la difícil tasca de la col·legialitat episcopal i sóc partidari que la caritat política sigui un exercici de les consciències de cadascun dels catòlics, al marge de quina sigui la seva responsabilitat eclesial, del seu carisma personal i de les seves possibilitats. Sé que alguns de vosaltres, tal com ho han fet altres membres de l’Església, heu trobat la manera més idònia per acompanyar els presos polítics i compartir amb ells la preocupació per la seva situació de presó preventiva. Preocupats, com heu dit en alguns del vostres comunicats, perquè aquesta circumstància no propicia el clima necessari de diàleg per trobar una solució justa al conflicte català.

Però ara, la decisió d’alguns presos de fer vaga de fam davant el silenci judicial del Tribunal Constitucional ens planteja noves demandes i exigeix trobar la millor manera d’expressar l’acolliment i comprensió d’aquest gest i, si s’escau, ser solidaris amb la seva situació. Davant d’aquesta nova situació, greu per les conseqüències que pot tenir per la salut i la vida dels presos en vaga de fam, trobo a faltar la veu col·lectiva dels bisbes de l’Església catòlica catalana discernint el gest dels presos polítics a la llum de la fe  de Jesús. Els cristians sabem que Déu opera activament en la història de la humanitat i, la responsabilitat que ell ens ha donat, és saber-lo trobar en cada un dels moments d’aquesta història. Necessitem que els pastors, en exercici de la seva feina episcopal, orientin a la comunitat cristiana a discernir avui on s’expressa la misericòrdia de Déu i on s’encarna la seva caritat. Si els cristians catòlics mantenim viva l’esperança és perquè ens sentim estimats per Déu i sabem que sempre ha estat al costat dels perseguits per les injustícies del món. M’agradaria sentir la veu col·lectiva de l’episcopat il·luminar els judicis de la comunitat creient a fi de trobar Déu allí on les injustícies d’avui semblen negar-lo. Aquesta és la nostra vocació com a cristians. Volem ser testimonis de la veritat per anunciar la joia de la salvació que cantarem en les properes festes del Nadal.

La veu col·lectiva dels bisbes de l’Església catòlica catalana dóna rostre institucional a la misericòrdia de Déu. Els catòlics, a nivell individual, com també els bisbes, podem fer el que creiem just en consciència, però hi ha moments que cal situar-se al mig de la plaça pública i, en nom d’aquesta misericòrdia, recordar que els cristians, com Església dels seguidors de Jesús, denunciem totes les injustícies que neguen la dignitat de les persones. En aquest camí, no sempre fàcil, coincidim amb homes i dones que, des de altres creences, també estan compromesos en la construcció d’un món més just, fraternal i humà. Estimats bisbes, molts catòlics necessitem sentir-nos acompanyats per vosaltres en aquests moments.

Sóc conscient que l’exercici de la responsabilitat episcopal exigeix molts equilibris, ponderacions i discrecions. Però, davant de determinades situacions no  hi ha lloc a la neutralitat o a l’equidistància. Entenc la prudència i prevenció que els bisbes pugueu tenir alhora de pronunciar-vos públicament sobre aquests fets. Però el silenci no és comprensible ni coherent amb la fe en Jesús.  Aquest, que patí en la seva carn una condemna injusta per sedició i rebel·lió al poder, va advertir-nos que l’anunci de la veritat crearà divisions i enfrontament, inclús en el si de les famílies. Cal assumir aquest risc. Avui els presos de Lledoners en vaga de fam situen la comunitat cristiana catòlica davant la seva pròpia consciència i demanen, des de la força de la seva convicció i la força del seu gest, una resposta cristiana. Cal fer-ho sense por, amb coratge i amb la joia de saber que la causa de Jesús ens situa sempre al costat dels injustament perseguits.  En cada un d’ells hi veiem el rostre de Déu. Si no volem que la societat torni a tancar la nostra fe en les sagristies, l’Església ha de tornar a estar present en la societat, com a comunitat de fe i institució, donant testimoni de la veritat, encara que aquesta sigui incòmode pels poders del món.

L'Església catalana camina en mig del poble

Avui s’han conegut diversos manifestos i declaracions d’eclesiàstics i d’institucions eclesials catòliques que tenen com a rerefons el proper referèndum. Per la complexitat d’elaboració d’aquests escrits els seus redactors no han pogut valorar els gravíssims fet d’ahir. Desconec si hi hauran notes posteriors. Però ben segur que pel to dels escrits. Els bisbes de Catalunya, prenent distància dels esdeveniments polítics, feren una nota el passat mes de maig que ara es repeteix com a mostra de la seva orientació pastoral respecte la situació política de Catalunya. En el seu moment vaig escriure que els bisbes de Catalunya s’havien alineat en la tradició de l’episcopat catalana manifestada en el magnífic document “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) renovada, 25 anys després, amb un nou text “Al servei de nostre poble” (2011). Ara, quan el moment polític posa en pràctica algunes de les idees presents en aquests documents, els bisbes de Catalunya havien recordat que “per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional” (nota dels Bisbes de Catalunya 11 de maig 2017).

Seguint aquesta tradició de compromís amb les aspiracions del poble català hi hagut un comunicat conjunt dels abats de Sant Maria de Montserrat i de Poblet, Josep Maria Soler i Octavi Vilà respectivament, que afirmen amb contundència que els polítics "aquells als quals correspon la responsabilitat de govern, que tenen l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país escoltant la veu de la majoria i respectant alhora la dels qui es troben en minoria.. És una nota de paraules mesurades al mil·límetre, on la brevetat del text impedeix aplicar la mirada cristiana, especialment a la llum de la Doctrina Social de l’Església, a la gènesi del conflicte polític que es viu avui a Catalunya.

Finalment, avui també s’han conegut varis posicionaments prou rellevants. Un manifest de 300 capellans i diaques, prou representatius de les diòcesis catalanes i de les ordres religioses de Catalunya. Per evitar equívocs, defugint de l’ambigüitat que solen emprar altres eclesiàstics, aquests mossens afirmen amb contundència “valorant totes les circumstàncies que han portat a la convocatòria per part del Govern de la Generalitat d’un referèndum d’autodeterminació el proper 1 d’octubre i davant la impossibilitat de pactar les condicions per a dur-lo a terme de forma acordada, considerem legítima i necessària la realització d’aquest referèndum” i conviden a votar en consciència “en exercici del dret fonamental que té qualsevol persona a expressar lliurement les seves posicions”. Cristianisme i Justícia, el centre de reflexió social i teològica de la Companyia de Jesús, que te la seu a Barcelona però d’abast a tot Espanya ha publicat una reflexió sobre el moment polític que es viu a Catalunya, amb una atenció especial a l’escalada de tensions dels darrers dies. Per aquesta institució “l'exercici del poder sense política és autoritarisme. S'ha volgut traslladar als tribunals una feina que no els correspon. Apostem per la resolució política i negociada, i no judicial ni policial, del conflicte entre els governs català i espanyol”.

Justícia i Pau, una altra institució de llarga trajectòria en l’església i societat catalana, en un comunicat ha declarat “la nostra extrema preocupació, rebuig i consternació per les diferents actuacions administratives, policials i penals que està duent a terme el Govern i altres institucions de l’Estat espanyol, que suposen una gravíssima ingerència en el dret a l’autogovern i en el funcionament de les institucions catalanes i que suposen un atemptat contra garanties democràtiques i drets i llibertats bàsics, com ara la llibertat ideològica, d’expressió i de participació política i secret de les comunicacions”. Aquesta institució afirma “ens reafirmem en la Declaració de Justícia i Pau en favor de la legitimitat i conveniència d'un referèndum d'autodeterminació”. Una part important de l’Església catòlica catalana, en aquests moments, ha sabut interpretar la gravetat del moment i s’ha situat al costat del poble català seguint l’orientació donada pel papa Francesc, “ser pastors significa caminar davant, enmig i darrere el ramat”.

La nota dels bisbes de Catalunya

Els bisbes de Catalunya han tret un petit comunicat on parlen amb autoritat sobre la realitat del país. Els bisbes han donat un pas important per sortir d’un llarg silenci mantingut en els darrers temps sobre el moment polític de Catalunya. És evident que davant dels dilemes de la societat catalana l’Església catòlica no pot estar en  silenci o amagar-se en la indiferència de la neutralitat. En aquest sentit, recordo la lucidesa d’un article de l’enyorat bisbe Joan Carrera “Notes sobre pastoral i immigració”, escrit l’any 1966, que acabava dient: “com que no hi ha neutralitat possible –perquè hom no deixa de parlar català per parlar esperanto, precisament–, l’Església, si deixava d’actuar d’acord amb el País, col·laboraria amb els qui impedeixen aquella lliure realització i esdevindria –volent-ho o no– instrument de colonització”. Els bisbes de Catalunya han opinat i s’han alineat en la tradició de l’episcopat catalana manifestada en el magnífic document “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) renovada, 25 anys després, amb un nou text “Al servei de nostre poble” (2011). Ara, quan el moment polític posa en pràctica algunes de les idees presents en aquests documents, els bisbes de Catalunya han recordat que “per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional” (nota dels Bisbes de Catalunya 11 de maig 2017).

Entenc que algun catòlic impacient li hauria agradat que els bisbes de Catalunya haguessin estat més concrets i, per exemple, s’haguessin adherit ja al Pacte Nacional pel Referèndum. Però, com que també cal tenir present que alguns catòlics deuen trobar excessiu el que es diu en aquesta nota, els bisbes de la Tarraconense han optat per fer públic aquest aquesta text i prou. Als possibles catòlics molestos pel pronunciament dels bisbes caldria recordar-los que la Doctrina Social de l’Església catòlica empara el que diuen els bisbes i també, si haguessin estat més explícits. Es oportú evocar l’article 413 del Compendi de la Doctrina Social: “el referèndum és també un instrument de participació política, en el qual s’acompleix una forma directa d’accés a les opcions polítiques. La institució de la representació no exclou, de fet, que els ciutadans puguin ser interpel·lats directament amb vista a les opcions de més gran rellevància de la vida social”. D’acord amb el que diu aquest article, no s’haurien equivocat els bisbes si haguessin estat més concrets en la seva nota. Probablement, no és encara el moment de fer-ho. Ben segur que properament ja tindran ocasió de recordar a la societat en general, i a la política en concret, el dret dels ciutadans al referèndum tal com senyala la Doctrina Social de l’Església catòlica.

Mentrestant, els catòlics alineats amb el procés cap a la independència, hem de seguir treballant per ampliar la base social que demana celebrar un referèndum a Catalunya.  Ho fem perquè, tal com diu l’article 565 del Compendi de la Doctrina Social “per als fidels laics el compromís polític és una expressió qualificada i exigent del compromís cristià al servei dels altres”. Per coherència amb aquest servei seguirem lluitant per aconseguir celebrar el referèndum, perquè creiem que és un dret de totes les nacions i els seus ciutadans. En el cas que la complexitat del moment polític ho aconselli, també reclamarem als bisbes de Catalunya que de nou es pronuncien per ajudar a discernir quin ha de ser el comportament cívic dels catòlics. Estic convençut que, quan sigui el moment, els pastors de l’Església Catalunya sabran assumir la seva responsabilitat seguint la tradició dels seus predecessors. Perquè, com molt bé diuen en la seva nota, recollint una cita del papa Francesc, “ser pastors significa caminar davant, enmig i darrere el ramat”.

La visita Ad limina Apostolorum

No sóc massa original amb el títol. Aquests dies, varis articles tenen aquest títol. El mateix arquebisbe cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, titola així la seva glossa dominical. Els bisbes espanyols han estat per grups dues setmanes a Roma per fer la corresponent visita Ad limina Apostolorum. Aquesta expressió  llatina descriu la visita que els bisbes d’una conferència episcopal fan a les tombes dels apòstols Pere, a la basílica de Sant Pere del Vaticà, i a la de sant Pau a Sant Pau Extramurs en ocasió a la seva anada a Roma per rendir comptes dels seus treballs pastorals. La visita d’aquest any és rellevant perquè és el primer cop que els bisbes espanyols es trobaran col·lectivament amb el nou papa Francesc. També ho és perquè es produeix a la fi del mandat del cardenal Antonio M. Rouco al capdavant de la conferència episcopal.

Però hi havia un altra interès en aquesta visita: el discurs que el papa Francesc ha fet a tots els bisbes espanyols. Hi havia molta expectació en saber que diria el papa als bisbes espanyols. És normal que el papa en la seva trobada amb els bisbes parli de la situació de la comunitat cristiana espanyola a fi d’envigorir el seu compromís eclesial i de millorar la seva presència en la societat per tal d’enfortir el testimoniatge evangèlic diocesà. Atesa la peculiar situació política creada a Espanya com a resultat de l’afirmació independentista d’una part de la societat catalana hi havia qui confiava que el papa Francesc hagués esmentat aquest fet fent referencia al “bé moral de la unitat d’Espanya”. Les pressions havien estat fortes i les insinuacions de la diplomàcia espanyola en aquests sentit eren constants.

Recordo una situació similar que, per pura casualitat, vaig viure en primera persona. A la vigília del viatge del papa Benet XVI  a València l’any 2006 en ocasió al V Trobada Mundial de les Famílies alguns polítics de l’oposició feren verdaders malabarismes diplomàtics per aconseguir que en el discurs del papa condemnés públicament la política familiar del govern socialista de Zapatero. Però la diplomàcia vaticana situà el discurs del papa fora del context polític espanyol, com era normal en una trobada mundial, i defensà la institució de la família en positiu i en un to general. Gràcies això s’evitaren tensions innecessàries entre el govern espanyol i el Vaticà en un moment que s’estaven negociant importants acords entre ambdues institucions. Ara, el marge de maniobra vaticà semblava més limitat, però alguns gestos de la diplomàcia vaticana deixaven entreveure que l’actual papa no baixaria al terreny de la conjuntura política, tal com finalment ha passat. Penso que el papa Francesc es troba més còmode amb l’estil episcopal practicat pel cardenal Lluís Martínez Sistach que les actituds cantelludes del cardenal Antonio M. Rouco. Tots dos esperant el relleu en les seves respectives diòcesis.

No ho entenen, ¿ho volen entendre? ¿els podem ajudar a entendre-ho?

Mentre uns no ho entenen i desqualifiquen tot el que sembla independentista, altres s’ho pensen i pocs en parlen. Aquestes paraules serveixen per dibuixar el panorama eclesial catòlic davant la proposta de consulta de l’any vinent. Resulta incomprensible com alguns membres destacats de l’episcopat espanyol han sortit ràpidament a desqualificar la consulta proposada per l’any vinent. El portantveu de la Conferència Episcopal Espanyola ha declarat recentment que aquesta consulta és “imprudent i moralment inacceptable”. De nou el judici moral queda desenfocat per restar subordinat a la solució tècnica de com vincular Catalunya amb Espanya, enlloc d’il·luminar sobre la circumstància que el valor moral es troba en el fet de que els catalans hem de poder exercir el dret a ser consultats democràticament.

Per sort de les consciències cristianes, hi ha veus d’església que aporten una altra perspectiva. Ahir, a l’homilia de la missa conventual del monestir de Santa Maria de Montserrat, el pare Salvador Plans afirmà “l'altre fet que ens afecta com a cristians catalans és que l'any vinent serem consultats sobre la nostra identitat com a poble. Aquests darrers anys els nostres bisbes han reiterat que reconeixien “la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l'expressió”, i defensaven “el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d'acord amb la doctrina social de l'Església' (text tret del document dels bisbes catalanes “Al servei del nostre poble”). Per això ens dol que el camí que segueix el nostre poble sigui considerat per alguns cristians 'imprudent i moralment inacceptable' “J.M. Gil Tamayo]. Els cristians necessitem paraules clarificadores com les que s’escoltaren en el monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquest és un dels camins. Els bisbes catalans haurien d’acompanyar el discerniment moral dels catòlics catalans per contrarestar el ús esbiaixat que alguns clergues fan de la Doctrinal Social de l’Església Catòlica. Pot ser els bisbes catalans hauran de fer, encara més, pedagogia del que és Catalunya amb alguns membres rellevants de la Conferència Episcopal Espanyola.  

Al servei del nostre poble

El document dels bisbes catalans, Al servei del nostre poble, escrit commemorant els 25 anys del memorable Arrels cristianes de Catalunya és un bon document. Amb dos documents foren escrits amb valentia i voluntat de fidelitat a la realitat del país on els bisbes en són els seus pastors. Els bisbes catalans han fet avui la reflexió que tocava fer. El document és oportú tant pel seu contingut, és mesurat i centrat en els temes que avui preocupen als catalans i a les catalanes, com en el seu to. Les paraules equilibrades dels bisbes catalans contrasten amb les invectives que acostumen emprar altres bisbes espanyols que semblen estar permanentment enfadats.

¿Calia fer aquest document?. Sí. Calia parlar de les Arrels cristianes de Catalunya. Però el que no calia era fer unes altres arrels ni parlar, seguint amb la metàfora botànica, dels fruïts de les arrels. Però sí que calia recuperar el tremp que tingueren ara fa 25 anys els bisbes catalans de situar-se davant de les preocupacions de la societat catalana, analitzar la situació i optar decididament per donar una paraula d’esperança a partir de la seva fidelitat amb aquesta realitat. 25 anys després, els bisbes de Catalunya, han estat fidels a aquest esperit. En una vintena de pàgines els bisbes repassen la majoria dels grans temes que avui vertebren i preocupen la societat catalana. ¿Hi són totes els temes, en sobre algun?. Probablement es podria matissar algun tema o algun punt de vista. Però, res es sobrer i el que es diu permet afirmar que es un bon document pastoral.

De manera particular, m’ha agradat que els bisbes traslladin als laics part de la responsabilitat alhora de construir la societat justa. Els bisbes ens diuen: “és cert que en moments de crisi econòmica, moral i política ben preocupants, ens cal anunciar l’esperança”. Però aquest anunci és una responsabilitat que cau damunt dels laics. A fi de que “els cristians visquin, testimoniïn i practiquin l’Evangeli de l’esperança” en la política i en les institucions responsables de l’elaboració de les lleis reguladores de la vida social i econòmica. Els bisbes situen “el compromís laïcal en el doble repte de la inculturació de l’Evangeli i de l’evangelització de la cultura actual, així com en la tasca de formar la consciència social segons els criteris de la Doctrina Social de l’Església. És precisament en aquest camp de la realitat social i econòmica, on avui els cristians hem d’aportar la riquesa de la doctrina evangèlica i el nostre compromís moral, atesa la greu situació de crisi actual. En aquest sentit, el compromís dels cristians i la veu profètica de l’Església a Catalunya en favor dels més febles i necessitats de la societat no faltarà”.

Perquè tot això sigui realitat, cal confiar en els laics i actuar, tal com diuen els mateixos bisbes al parlar de la laïcitat positiva, “d’acord amb el nostre tarannà català més genuí, conciliador i dialogant, convidem tothom a superar definitivament actituds bel·ligerants i a promoure una sana laïcitat que, tot i deixant ben clara la distinció entre l’esfera política i l’esfera religiosa, reconegui suficientment la llibertat religiosa i la funció positiva de la religió i de les institucions religioses en la vida pública”. Des de l’autonomia de la realitat política, seran els laics cristians els que proposaran les alternatives que considerin més adients i que han de ser coherents amb la dignitat de les persones i dels pobles. Així ho diuen els bisbes: “no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia”. La crida a la pastoral de la política és molt suggerent.

25 anys després, la millor commemoració que hagin pogut fer els bisbes catalans amb els seus predecessors és haver sabut estar amb comunió amb la fidelitat que tingueren aquells bisbes amb el seu poble. Per això, el títol del document,”Al servei del nostre poble” trobo que recull perfectament aquesta fidelitat.