dimecres, 31 d’octubre del 2018

Un moment espès.


Vivim moments tan excepcionals que les paradoxes es fan evidents. La d’avui té m’ha fet somriure. Mentre mig país s’esforça per construir República, així és proclamat des de molts àmbits institucionals i per organitzacions cíviques, TV3 es fa amb l’exclusiva per retransmetre els partits la dita Copa del Rei (d’Espanya) que jugui el Barça. No deixa de ser una bona paradoxa per evidenciar la singularitat del moment.

Tot respira República mentre la confusió augmenta. Un exemple el d’ahir. La mateixa TV3 informà en directe la constitució del Consell per la República, tot i que primer semblava que es deia Consell de la República, al final, amb bon criteri es canvià el nom per una opció més realista. La retransmissió de l’acte institucional de la constitució d’aquest ens privat al Palau de la Generalitat portà a molta gent a pensar que aquest era un organisme oficial. Però no, és un ens privat regulat per la normativa belga, hàbil maniobra per evitar la persecució legal espanyola. En qualsevol cas, hi ha ciutadans desconcertats amb les funcions que ha de tenir aquest Consell. El que sembla que ha quedat a un segon pla és l’anunciada, però no creada, Assemblea de Representants de la República, que hauria d'estar formada per diputats i representants del món local i la societat civil. La seva funció seria fer el seguiment del Consell de la República i del seu president. Pot ser serà el següent pas.

dimarts, 30 d’octubre del 2018

Política i moral


He rellegit el llibre “El món no se’n surt” de l’historiador Tony Judt malauradament mort massa jove. És una reflexió serena i suggeridora sobre l’actual crisi i, de manera particular, una aposta de renovació de la socialdemocràcia. La riquesa de la seva reflexió dóna peu a molts comentaris, però avui voldria referir-me a com tracta el tema del lloc de la moral en la política. Per Tony Judt la moral (ell no parla d’ètica) és un dels temes actuals importants; perquè és el problema el gran buit moral en que es troba instal·lada la societat. Això resulta greu per la política. No es poden prendre decisions polítiques sense referents i judicis morals. La manca d’aquest referents genera desconfiança. Aquesta neix pel “salt entre la naturalesa inherentment ètica de l’agenda pública i la qualitat unitària del debat polític”.

La política no pot viure sense referents morals. La política ha de proporcionar un llenguatge que permeti a les persones expressar el seus “instints morals”. Tony Judt considera que això afecta a tothom, al marge de les creences religioses de les persones. Afegeix “fins i tot si acceptéssim que a la vida no hi ha una fi transcendent, ens cal donar sentit a les nostres accions d’una manera que les transcendeixi”. Afirma que en el moment actual “copsem intuïtivament la necessitat d’un sentit de redreçament moral (...) una vida sense examen no té sentit (...)una societat justa és aquella on la gent es porta bé (...) ens cal recordar el senti de just i bo”. En aquest sentit Tony Judt constata que en política falta “un relat moral: un relat internament coherent que doni sentit a les nostres accions d’una manera que les transcendeixi”.

En el llibre d’aquest historiador, mort prematurament d’una esclerosi lateral amiotròfica, considerat com un testament polític a favor d’una socialdemocràcia renovada, hi ha una aposta per assumir que la societat té una ànima, ell parla de “l’ànima de la ciutat”, la qual no es pot substituir indefinidament per la idea de creixement econòmic infinit. Ara, que començarà ben aviat el període de propostes per captar el vot de les persones el llibre de Tony Judt pot ser de gran ajut alhora de construir el relat polític.

dilluns, 29 d’octubre del 2018

Que m’ho diguin mirant els ulls


Tal dia com avui de l’any passat continuava en la perplexitat. Molt ingènuament, durant uns minuts creia que el divendres 27 d’octubre s’havia proclamat la República catalana. Però, a mesura que passaven les hores, l’entusiasme es mutà en perplexitat i desconcert. Quan vaig veure la tristor col·lectiva del Parlament proclamant la República o la fredor institucional de la plaça sant Jaume, plena de gom a gom, celebrant el que tothom pensava que havia passat mentre la bandera espanyol seguia onejant en el Palau de la Generalitat vaig entendre que res del que m’havien dit era veritat.

Ara, un any després, en les múltiples entrevistes commemoratives dels fets, alguns polítics han explicat que la declaració del dia 27 d’octubre de 2017 era només una afirmació polític sense cap altra validés. No és el que jo, i molta més gent pensàvem que havien fet els diputats. Ara, un any després de tot plegat, quan algun dels polítics que deien haver proclamat la república expliquen que tot allò ja se sabia que no anava en lloc, m’agradaria que m’ho diguessin als ulls a veure si sostenen la mirada. Estic encuriosit per saber la vertadera història d’aquells dies, més enllà de les anècdotes. M’ensumo que alguns dels que ara diuen que tot allò era un gest simbòlic, foren els que més pressionaren per evitar la convocatòria d’eleccions.

Tots sabem el final dels esvalotats dies de finals d’octubre de l’any passat. Tenim presos polítics, persones exiliades, un 155 que feu força mal, profundes desunions en el bloc independentista i un sentiment de que la lluita sostinguda de la ciutadania no troba ressò en la majoria de dirigents polítics que haurien de liderar el procés. Des de fa unes setmanes, tornen a apel·lar-se a l’èpica d’una resistència, a les mobilitzacions al carrer, de manifestacions a l’estranger, però, ¿on cal posar l’accent: en els pactes i acords possibles per crear una àmplia majoria per celebrar un referèndum pactat i vinculant o seguir amb las apel·lacions èpiques, molt flamants d’exaltar els cors, però políticament de curta volada?, ¿hi ha algú que faci política realista per avançar exitosament cap a la independència?.

diumenge, 28 d’octubre del 2018

Bolsonaro, candidat dels evangèlics


La més que probable victòria del candidat de l’extrema dreta Bolsonaro a les eleccions presidencials de Brasil serveix per evidenciar la irrupció de les influents esglésies evangèliques a la política d’aquest país. Boslonaro, conscient d’aquesta influència, ha reiterat en els seus missatges de campanya sobre la decadència de la societat i la necessitat de mobilitzar la ciutadania per recuperar els valors tradicionals. Tot i que religiosament es presenta com a catòlic, des de fa temps ha procurat conrear les simpaties de les poderoses esglésies evangèliques del Brasil. Anys enrere, en un gest insòlit, anà Israel per fer-se batejar per una pastor en les aigües del riu Jordà, gest que s’interpretà com un guinyo per seduir als cristians evangèlics.

Bolsonaro era el candidat de les esglésies evangèliques perquè el seu model de societat lliga amb les promeses de prosperitat il·limitada que es prediquen setmanalment en els seus temples. La gran acceptació de missatge evangèlic, un cop l’Estat ha fracassat, per incapacitat i elevada corrupció, en les seves polítiques de benestar social, es prometre reiteradament que la fe en Déu porta associada al progrés i la prosperitat dels creients. El moviment evangèlic al Brasil s’ha fet fort perquè promet un Regne de Déu immediat lligat al desenvolupament econòmic i els beneficis personals de millor el nivell de vida. En els temples evangèlics es predica una salvació personal vinculada a la prosperitat social. Davant la incapacitat de l’esquerra política brasilera per transformar la societat, els evangèlics veuen a Bolsonaro com l’esperança polític per realitzar els seus ideals religiosos.

dissabte, 27 d’octubre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


La comprensió de la transcendència i la pròpia vivència de Déu neixen d’una experiència íntima que brolla de l’amor i l’estimació als altres. El coneixement ho fa comprensible però no és la clau de volta que obre a l’esperit a comprendre el sentit el misteri de Déu. « Arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu.» (Ef 3,19)

Cada persona ha de procurar testimoniar els principis que fonamenten la seva vida i procurar conviure en harmonia amb les altres persones. Cal dedicar esforços per que això sigui possible. Cal fer-ho pacientment sabent que no som perfectes i que, en alguns moments, l’egoisme i les imperfeccions humanes ens fa sentir-nos febles. Quan això passa, la mirada interior ajuda a superar aquesta sensació de debilitat. La pregària és un bon recurs per asserenar-nos i trobar la pau interior. Visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau. (Lc 4,1-3)

Glosses de la vida quotidiana


Les riqueses, ni donen la felicitat, ni aporten la pau espiritual, ni serveixen per omplir de sentit la vida. L’afany per posseir ens tanca a l’acolliment de les altres persones i accentua la tendència a l'egoisme. L’esperit del món empeny a sobrevalorar les riqueses, els bens i altres recursos materials i oblida allò que és realment important: estimar-nos i estimar a les altres persones. Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns. (Lc 12,15)

Els cristians hem de ser persones compromeses, com esperem que ho siguin també les altres persones. Hem de ser fidels i lleials. La fidelitat consisteix en ser constants en la lleialtat envers aquella persona amb qui hom té un lligam d’amor, de gratitud, d’honor. La fidelitat i l’amor ens aporten pau a l’esperit.
La fidelitat i l’amor es trobaran,
s’abraçaran la bondat i la pau;
la fidelitat germinarà de la terra
i la bondat mirà des del cel.
Salm 84

Totes les persones tenim uns dons els quals hem de posar al servei dels altres. Les dites populars són sàvies i es ben veritat que ningú està obligat a més si fa el que pot. Hem de ser exigents amb aquells que tenen aquests dons en escreix i comprensius amb aquells que fan el que poden. “Déu demanarà molt d'aquells a qui ha donat molt, reclamarà més d'aquells a qui ha confiat més. Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més”(Lc 12, 48)

dijous, 25 d’octubre del 2018

El diàleg entre la llibertat religiosa i llibertat d’expressió

He participat en la setmana de solidaritat de l’Hospitalet de Llobregat ajudant a reflexionar sobre el el respecte a la llibertat religiosa en el món. Hi hagut una gran coincidència dels participants en defensar el respecte de la llibertat religiosa. Tothom a valorat aquesta actitud com a bàsica per la convivència i han destacat l’aportació de la diversitat religiosa en el creixement espiritual del nostre país. Algunes de les intervencions dels assistents m’han evocat unes paraules del papa Francesc, pronunciades fa uns quants anys: “no es pot insultar la fe dels altres”. Amb aquestes paraules el papa Francesc fou clar i contundent afirmant la necessitat d’establir uns límits a la llibertat d’expressió.

La llibertat d’expressió i la llibertat religiosa són llibertats fonamentals, i cal viure ambdues sense més restriccions que les que un mateix es vulgui imposar. En les relacions entre aquestes dues llibertats sorgeixen alguns pocs límits que cal procurar no traspassar. Un d’ells és ofendre les creences de l’altra i, en sentit contrari, pretendre limitar la llibertat d’expressió per no ofendre. La resolució d’aquest dilema no pot ser per una restricció de les llibertats, sinó per una educació personal que permeti exercir les dues llibertats de forma responsable. Això vol dir que les limitacions a les dues llibertats no poden ser imposades per una normativa, sinó auntoimposades per una decisió ètica.

És evident que per moltes persones les creences religioses són fonamentals i que poden incomodar-se profundament davant del seu escarni i de la seva facècia. Sabent d’això cada persona ha d’administrar la seva llibertat personal d’expressió al saber que altres persones es poden ofendre. Però, situats en aquests punt, considero que val més, no tant pels efectes presents sinó per les futures conseqüències, no restringir la llibertat d’expressió i respectar que, en nom d’aquesta es pugui ferir les sensibilitats religioses dels altres. Personalment no m’agrada la sàtira de les creences dels demés. Valoro que ha d’haver-hi un límit que caldria respectar, però mai des de la imposició de censures sinó per un codi deontològic assumit per tots. Perquè, si es comença a restringir alguna llibertat, la d’expressió, a la fi s’acaben restringint totes les altres llibertats. En el països en que l’ofensa religiosa està prohibida i que la blasfèmia pot comportar, fins i tot, la pena de mort, també està restringida la llibertat religiosa per aquelles religions que no són la majoritària religió islàmica.

dimecres, 24 d’octubre del 2018

La diversitat cultural i religiosa, un valor democràtic

La diversitat cultural i el pluralisme religiós són incontestables en el món d'avui. És una situació nova, per la seva intensitat en els països occidentals; però també és cada cop més real en molts països de l’orient. La mateixa realitat, la diversitat, es viu en diferents contextos polítics, socials i culturals. La manera com s’aborda aquesta qüestió defineix la qualitat de la democràcia d’un país i és signe de la maduresa de la societat. La correcta gestió de la diversitat cultural i religiosa és important per les següents raons:

Primera, la bona gestió de la diversitat religiosa i cultural afecta la convivència ciutadana. El que és rellevant ara, no és quina creença té més part de la veritat o la raó, sinó de quina manera les religions contribueixen a que les persones puguin viure juntes, conviure, en pau i harmonia respectant aquesta diversitat.

La segona consideració està relacionada amb la defensa dels drets democràtics bàsics i els drets humans fonamentals. La forta irrupció de la diversitat culturals i religiosa en les societats contemporànies ha servit per situar la defensa de la llibertat religiosa en el centre del debat polític. Situació de la qual havia estat marginat durant els passats anys sota la força d’un laïcisme estatista. A més, la diversitat o les diferències són també uns valors que enriqueixen la societat.

Hi ha una tercer factor relacionat amb el reconeixement de la diversitat cultural i religiosa: el valor de la llibertat individual. Les societats modernes han atorgat a les persones la condició de ciutadans lliures amb els drets i deures. Això vol dir que, per damunt de les pressions col·lectives originades per la ètnia, tribu o situació social, hi ha l’individu lliure que, en exercici d’aquesta llibertat, escull quina religió té al marge de les imposicions col·lectives. Per això és important que la normativa constitucional reconegui el dret fonamental de les persones a la llibertat religiosa

dimarts, 23 d’octubre del 2018

Muhammad, profeta escatològic


Durant tot el segle passat els estudis sobre els primers moments de l'Islam no han destacat la importància que tingué la visió escatològica en el pensament de Muhammad. Tot i la urgència escatològica que batega en tot l'Alcorà, la majoria d'estudis dels darrers temps s'han mostrat reticents a acceptar la influència de la percepció de la imminència del judici i de la fi del món en el pensament religiós de Muhammad. Més aviat, molts d'aquests estudis transmetreren la idea que l'islam primitiu era un moviment més "pragmàtic" que "apocalíptic". Deien que la primitiva comunitat de creients estava orientada a la consecució d'uns objectius molt pràctics capaços d'aconseguir el canvi social i polític. Es pensava que la primera comunitat de creients treballava activament per combatre la injustícia social i econòmica de la seva societat i organitzar un moviment àrab capaç de crear un imperi com els imperis del voltant. Tot i que la primitiva comunitat pogués expressar idees religioses, aquestes estaven supeditades a les preocupacions socials, a l'afirmació del monoteisme i la vindicació d'una ètica social i un model de vida que fossin complaents a la voluntat de Déu. Alguns estudiosos arribaren a presentar les idees religioses de Muhammad supeditades a una agenda social més àmplia.

No obstant això, com ha senyalat Shoemaker, això no sempre va ser així. La majoria dels primers erudits occidentals de l'islam van captar la centralitat de la percepció de la proximitat del Judici Final en l'experiència religiosa de Muhammad. Snouck Hurgronje, Frants Buhl, Tor Andrae i Paul Casanova defensaren aquest punt de vista. Hurgronje, per exemple, destacà que els primers musulmans consideraven l'aparició de Muhammad com un senyal que la fi del món era a prop, de tal manera que pensaven que Muhammad no moriria abans que arribés aquest moment. Aquests erudits insistiren que la proximitat de la fi del món era el motiu principal de la predicació de Muhammad. La resta del seu missatge religiós era complementari a l'anterior. Bona part dels estudis de finals del segle XIX i inicis del XX presentaren a Muhammad com un profeta escatològic. No obstant això, els estudis posterior anaren en una altra direcció i relegaren la visió escatològica a una posició secundària donant preeminència al dimensió social i política de Muhammad. Aquest tendència, sembla haver-se aturat, i alguns estudis recents tornen a situar la visió ecatológica en el centre de la predicació de Muhammad.

dilluns, 22 d’octubre del 2018

Res és normal


No estem en una situació de normalitat. La política no pot fer-se en paràmetres similars a com es fa en altres contexts propers als nostres. No és normal la presó preventiva o l’exili de dirigents polítics i de moviments cívics; no és normal que moltes lleis socials aprovades en el Parlament de Catalunya estiguin suspeses pel Tribunal Constitucional; no és normal que des de Madrid es negui sistemàticament el diàleg demanat; no és normal que Pablo Iglesias hagi de fer d’intermediari del govern de Pedro Sánchez; no és normal que el govern d’aquest no tingui la força parlamentària per aprovar el pressupost; no és nomal que haguessin de dimitir dos ministres per situacions personals anormals i altres dos estiguin sota sospita; no es normal que l’oposició només es dediqui a la gesticulació política; no és normal que els problemes polítics es vulguin resoldre per la via judicial; no és normal que el jutge instructor s’inventin figures tan singular com la diputat substitut; no és normal que el Tribunal Suprem revisi una sentència ferma; no és normal que un govern socialista segueixi venent armes a la tirania de l’Aràbia Saudita. Tantes i tantes coses semblen no normals, que dóna vertigen.

Dins d’aquest panorama creixen d’anormalitats destaca la decisió del Tribunal Suprem de revisar una sentència ferma per motius d’enorme repercussió econòmica i social. No sabem encara quina serà la darrera decisió, a inicis de Novembre tindrem la resposta. Però l’argumentació del Tribunal Suprem fa saltar pels aires el mantra que la dreta conservadora i la dreta extrema espanyola repeteix constanment: la justícia és independent o, com es diu des del propi Govern, el poder executiu no pot interferir en la tasca dels fiscals. Aquest mantra es l’argument excusa fet servir per evitar que el Govern de l’Estat activi els mecanismes institucionals per facilitar que els presos polítics catalans puguin quedar lliures abans de la vista oral. Ningú es creu la divisió de Montesquieu entre els tres poder: legislatiu, executiu i judicial. Aquest separació, quasi sagrada, és l’excusa aduida per evitar pressionar els jutges a fi de crear unes condicions favorables al diàleg Espanya-Catalunya.

Quan tot semblava ben assentat en la separació de poders el Tribunal Suprem no ha trigat massa en revisar la seva sentència ferma que establia que en la signatura d’una hipoteca l'impost d'actes jurídics documentats l’han de pagar els bancs i no els clients. Si el Tribunal Suprem ha estat sensible a «l’enorme repercussió econòmica i social» de la seva sentència fora coherent que, aplicant el mateix criteri revisessin la seva decisió sobre la presó preventiva per als líders independentistes. Si es dóna per suposat que el Suprem pot revisar el que fa en funció de la repercussió de seves sentències hauria d’aplicar el mateix criteri per per revisar les seves interlocutòries contra els líders del Procés. Certament res és normal, ni el comportament del Tribunal Suprem.

diumenge, 21 d’octubre del 2018

Objectiu papa Francesc


En la recent conferència del pare General del Jesuïtes, Arturo Sousa, a l’església del Sagrat Cor a Barcelona, comentà, com de passada, que hi ha una gran batalla pel poder dins de l’Església catòlica i el papa Francesc és el gran objectiu a batre. Per una sector de l’església i de la societat el Papa resulta incòmode i molest. Diversos poders econòmics i gestors d’interessos es troben qüestionats per les intervencions del Papa i els seus criteris sobre algunes qüestions pastorals i morals no han estat ben rebudes en l’interior de l’Església. Alguns esdeveniments confirmen l’afirmació del pare Sousa. Pot ser la més significativa és la consolidació de l’eix polític- eclesial establert per Steve Bannon, l’ideòleg de la denomina alt-right, la dreta alternativa nord-americana, i el cardenal també nord-americà Raymon Leo Burke, un dels quatre cardenals impulsors de la dubia contra el papa Francesc. Els dos, Bannon i Burke, comparteixen la mateixa cosmovisió i coincideixen que Jorge Mario Bergoglio és un obstacle per la seva particular guerra a favor de la restauració dels fonaments judeocristians de la civilització occidental. Cap dels dos, s’amaguen que treballen decididament per crear un ampli moviment restaurador fonamentalista per instaurar un nou ordre internacional.

Steve Bannon ha creat una organització, amb un nom de profundes ressonàncies per tots nosaltres: The Movement, el Moviment, des de la qual pensa crear un ampli front populista europeu sorgit de la confluència de grups d’extrema dreta de diferents països. El seu objectiu és lluitar contra el que anomena l’elit globalitzadora esporuguida pels moviments antisistema. Per assolir els seus objectius s’ha associat amb l’Institut Dignitates Hamanae, amb seu a Roma, per crear fornades de dirigents polítics catòlics capaços de defensar, segons diu Bannon, els valors judeocristians propis de la identitat europea. A través d’un ampli programa formartiu, Bannon i Benjamin Harnwell, director d’aquest institut, volen fer que els polítics cristians sigui plenament cristians en el seu servei públic i defensin els valors cristians tradicionals. Un objectiu d’aquest moviment és reunir al màxim de partits d’ultradreta europeus sota un mateix paraigües per presentar-se a les eleccions del proper maig de 2019. Brannon es mou per obtenir el suport del sector més conservador del catolicisme.

Per la seva part, el cardenal Burke considera que l’Església catòlica ha de corregir el rumb que li ha donat el papa Francesc. Pensa que els documents i les decisions del Papa han creat molta confusió i això no pot seguir així. Aquest cardenal no amaga la seva satisfacció per les iniciatives promogudes pels moviments integrats en la corrent de la alt-right. Pensa que l’Església s’ha de comprometre activament amb la formació de líders polítics catòlics perquè sigui defensor vertaders de la Doctrina Social de l’Església i, davant de declaracions que ell considera equivocades de dirigents eclesiàstiques, cal denunciar-les i corregir-les públicament. Defensa que la Congregació per la Doctrina de la Fe ha de protegir realment la fe i la moral davant de tanta laxitud de la societat i d’alguns sectors eclesials. Per aquest cardenal el gran perill per la convivència a Occident són la secularització, la ideologia de gènere i l’islam. El camí per combatre aquests perills, són fer de l’oració, l’eucaristia i la confessió el centre de la vida familiar; a més de confiar que els nous polítics cristians canvien la direcció de la societat.

Els dos punts de vista, el del ultraconservador catòlic Seteve Bannon i el del cardenal Raymond Leo Burke situen al papa Francesc en el centre de les seves crítiques. Tots dos coincideixen en treballar per canviar la direcció de l’Església i de la societat a favor de l’orientació populista impulsada sota els postulats de la dreta extrema europea. Penso que cal seguir amb atenció l’evolució d’aquests iniciatives i, amb perspicàcia saber descobrir quins moviments eclesials i polítics poden sintonitzar amb aquestes propostes a casa nostra. Perquè hi ha alguns grups eclesials que poden tenir la temptació de confluir amb aquests plantejaments.

dissabte, 20 d’octubre del 2018

Glosses per la vida quotidiana

Sovint podem caure en la temptació d’entretenir-nos en aspectes secundaris de la vida i oblidar allò que és essencial: l’amor a les altres persones. Vivim en una societat majoritàriament preocupada en aspectes secundaris, accessoris abandonant allò que va la pena: la pau, la joia i la generositat. Abandonem les preocupacions supèrflues i deixem-nos endur per l’Esperit. “Ai de vosaltres, fariseus, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, de la ruda, i de qualsevol llegum, però us passa per alt la pràctica de la justícia i de l’amor a Déu” (Lc 11,42). 

La nostra societat de la bondat per esdevenir més humana. Les relacions entre les persones han d’estar presidides pels principis de la bondat, de la proximitat i la calidesa. Cadascú pot contribuir-hi sent bo vers els altres i inclinant-se a fer bé. Hem d’esdevenir una societat de persones bones i amables. Són camins de bondat és del Senyor, les seves obres són obres d’amor. El Senyor és a prop dels qui l’invoquen, dels qui l’invoquen amb sinceritat (Salm 144) 

En aquest món ple de falsedats, de mentides que esdevenen veritats reivindico la qualitat de la sinceritat. Ser sincer és una virtut a conrear. Ser sincer és dir el que es sent o pensa realment. Una persona sincera no es falsa o dissimula la veritat. Sap ser oportú amb el que diu i esculla adequadament el moment, però no és un hipòcrita. "No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat, no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut. Estigueu-ne segurs: El que heu dit en la fosca, ho diran a plena llum; el que heu parlat a cau d’orella en un soterrani ho proclamaran des dels terrats". (Lc 12, 2-3)

divendres, 19 d’octubre del 2018

Glosses per la vida quotidiana

Moltes persones consideren que el coneixement dóna saviesa. Però hi ha una saviesa que no està vinculada al coneixement, sinó amb l’aprenentatge de tot allò que facilita les relacions amb les persones basades en l’amabilitat i el respecte a la seva dignitat. Tenir bons referents, inspirar-se en principis i valors, treballar la vida interior ajuden a adquirir aquesta saviesa humanitzadora. “Els qui creuen en el Senyor es comporten així: assimilen la Llei i aconsegueixen la saviesa” (Sir 15,1)

Hi ha persones que són extremadament legalistes, es perden per les formes i obliden allò que és important: l’amor als altres. Pot ser tots nosaltres, ens comportem com els fariseus al pensar que l’exquisida pulcritud de les aparences ens farà més lliures i més humans. Però no és així. Només l’estimació desinteressada permet assolir la pau interior i saber que contribuïm a la construcció d’un món millor. “¿Hi ha algú que netegi les coses per fora sense netejar-les també per dintre? Denou a la gent necessitada el que hi ha a les plates i als vasos, llavors sí que total que feu servir quedarà pur” (Lc 11, 40-41).

dijous, 18 d’octubre del 2018

Josep Borrell i les seves circumstàncies

El ministre Josep Borrell, Pepe pels amics de Madrid, és un hàbil gestor comunicatiu. Quan els medis parlaven del seu problema amb la venda d’unes accions d’Abengoa emprant informació privilegiada, ha aconseguit descentrar l’atenció mediàtica al problema català. Qüestió que sempre concentra més minuts als informatius i més línies a la premsa. El conflicte diplomàtic amb el Parlament flamenc de Bèlgica per les declaracions del seu president a favor dels presos polítics catalans i el cessament del cònsol de Grècia a Barcelona per alinear-se amb l’independentisme han estat suficients per que els medis de comunicació ja no parlin de la gestió inapropiada de Josep Borrell amb les accions d’Abengoa. I si això no fora prou, unes declaracions prepotents i fatxendes sobre un hipotètica futura claudicació d’ERC i PDCat amb els pressupostos del govern, han servit per descentrar totalment l’atenció del comportament lleig de Josep Borrell amb les accions d’Abengoa 

 Perquè la qüestió no és el que digui o deixi de dir el ministre Borrell respecte Catalunya, que també, sinó el fet que anys enrere obrà deshonestament amb una informació privilegiada a fi de beneficiar a un familiar. Mentre Josep Borrell era conseller d’Abengoa l’any 2015 va saber que aquesta empresa entraria ben aviat en un preconcurs d’acreditors i, abans que això passés, va aconsellar vendre el paquet d’accions de la seva ex-dóna. Pocs dies després, quan la noticia del preconcurs fou oficial les accions d’Abengoa caieren en picat i les accions perderen valor. Així de senzill i simple. Mentre uns accionistes perdien els seus diners, l’exdona de Josep Borrell gràcies a la informació privilegiada que aquest li passà pogué recuperar sense problema la inversió. Certament, aquest comportament no té recorregut penal, però té un recorregut moral que afecta de ple al ministre del govern de Pedro Sánchez amb més patrimoni personal, 2.774.489 euros en actius varis. ¿Pot ser ministre una persona amb aquesta comportament moral? Ell ha dit que no pensa dimitir, perquè no hi veu motiu. Però el President del Govern pot cessar-lo si considera inapropiat el comportament moral del seu ministre. ¿Què passarà?

dimecres, 17 d’octubre del 2018

Els valors unifiquen i donen identitat


Fa vuit anys vaig publicar un resum de la intervenció de l’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, en una conferència al “Forum Europa. Tribuna Catalunya”. Revisant el text, crec que no ha perdut actualitat i per això el torno a publicar pels nous lectors d’aquest bloc. El pare Abat de Montserrat ha estat clar: al darrera de la crisi econòmica hi ha una crisi de valors. Per sortir-ne, a més de solucions tècniques, cal recuperar i proposar nous valors. La conferència de Josep Maria Soler ha estat una anàlisi del moment present i una proposta de recuperar la centralitat del discurs ètic. A continuació resumeixo les idees bàsiques de la intervenció de l’Abat de Montserrat.

Durant anys s’ha viscut per damunt de les possibilitats. Això, junt la crisi especulativa i comportaments fraudulents ha ocasionat el col·lapse del sistema econòmic. Les causes són vàries. Hi ha raons econòmiques i polítiques, però també de comportaments humans. Fallen alguns dels valors tradicionals que havien orientat a les persones i falten nus valors per afrontar els reptes del moment present. L’humanisme cristià és una proposta que té sentit pels cristians, però que també pot ser acollit per altres creences i sensibilitats. ¿Què es pot proposar?. En primer lloc, que l’economia no és el la última raó. A la base de les decisions humanes, i a en les econòmiques també, han d’haver-hi uns principis ètics. La raó economia ha d’humanitzar-se per la incorporació de principis ètics.

La societat necessita tornar a parlar de valors que estan arrelats en la tradició cultural occidental. La justícia, la pau, el respecte, la convivència, la dignitat del treball són alguns dels valors tradicionals que són de plena actualitat. La justícia commutativa ha de complementar-se amb la justícia redistributiva i la justícia social. La ciutat humana, en paraules de Benet XVI a l’encíclica Caritas en Veritate la ciutat humana, no es promou només amb relacions de drets i deures, sinó abans i més encara, amb les relacions de gratuïtat, de misericòrdia i de comunió. L’afany de lucre i consum no fa feliç a les persones. El desig de tenir, de gastar o competir no omplen el cor de les persones. S’ha sobrevalorat l’èxit i la fama. S’han creat falses necessitats que, al no poder-se satisfer, comporten frustració, insatisfacció i malestar. Hem d’aprendre que la felicitat no és fruit del tenir moltes coses, ni de satisfer tots els desigs, sinó de la pau d’esperit i del conreu dels valors entre els quals hi ha els altruistes.

Cal recuperar valors perduts i canviar falsos valors per nous valors. Es necessari redescobrir els valors de la responsabilitat, la humilitat (en el sentit de no voler estar per damunt de les nostres possibilitats), la solidaritat, l’esforç, la disciplina, el sacrifici, el gust pel treball ben fet, l’amabilitat, la tolerància i altres. Són els valors de sempre, valors arrelats a la nostre societat. Hem de tornar a confiar. Cal donar carta de ciutadania a la confiança. Fins al punt que cal potenciar ja des de l’escola els hàbits de la confiança. Si en la societat no hi hagués una immensa majoria que actués des de la confiança seria el caos a diversos nivells. La sospita ens col·lapsaria. La nostra societat n’hauria de ser conscient en aquests temps de forta crisi econòmica i de forts enfrontaments entre posicions adverses tant a nivell polític com a altres nivells. La discrepància és legítima i és bona en una societat democràtica. No ho és, en canvi, la sospita generalitzada i la desconfiança; i cal no donar-hi peu. La confiança constitueix una virtut essencial de l’ésser humà. L’autonomia i la dependència mútua es regulen des de la confiança. Cal vetllar, doncs, que la suspicàcia i la desconfiança no entrin dintre de les generacions més joves. I, en canvi, cal afavorir per part de tots la relació mútua, el diàleg i l’intercanvi que són elements que creen confiança i solidaritat.

Cal predicar amb l’exemple més encara que amb la paraula. En aquest sentit és bàsic valorar la dignitat de la persona humana sigui qui sigui, inclosos els d’altres països i altres cultures i religions que han vingut a viure a casa nostra, i també els ancians i els discapacitats. En una societat on fàcilment es tendeix a l’agressivitat i a convertir l’adversari (polític, esportiu, religiós, etc.) en enemic, hem d’aprendre a considerar-lo amb respecte, a escoltar les seves raons sense desqualificar-lo ja d’entrada perquè la diversitat de maneres de pensar enriqueixen el diàleg i el debat social. Aquest és un dels fonaments de la democràcia. Per tot això, ja es veu que a més de procurar per part nostra un aprofundiment dels valors, cal vetllar l’educació de les noves generacions. Certament, l’escola, juntament amb la família, és una transmissora important de valors. Però, avui més que mai, ni la família ni l’escola no exhaureixen la responsabilitat de l’educació en valors dins la societat. Múltiples instàncies socials competeixen amb la família i l’escola en aquesta tasca, ja sigui educant ja sigui deseducant. . El paper de la societat en el seu conjunt és decisiu en l’educació en els valors, perquè aquesta transmissió depèn cada vegada més del clima moral que es respira socialment. Aquesta transmissió no és fàcil. Perquè la societat no ajuda massa a fer-ho, sinó més aviat al contrari.

Concretament, davant dels reptes que ofereix la societat, cal que la família i l’escola treballin juntes. I també d’alguna manera ho haurien de fer els qui tenen la responsabilitat del lleure (esports, activitats musicals, de natura, esplais, etc.). Hi ha una part de la tasca, però, que depèn dels responsables dels mitjans de comunicació, dels gestors d’internet, dels fabricants de videojocs, etc. Per això cal que les administracions públiques i els creadors d’opinió també hi exerceixin la seva responsabilitat.

Cal ensenyar aquells valors que els catalans i, més en general, els europeus compartim. En poso alguns exemples: que la dignitat de tota persona ha de ser respectada, que la tolerància és una virtut i que la discriminació s’ha de rebutjar, que la resolució pacífica dels conflictes és millor que la violència, que, en principi, dir la veritat és èticament millor que dir una mentida, que el govern democràtic és moralment superior al totalitarisme i a l’autoritarisme, que els sous han de ser adequats al treball que es fa, que l’estalvi a favor d’un mateix i del futur del país és millor que malgastar els diners i confiar que els altres ens cobriran les necessitats, etc. Aquests valors no es transmeten només per mitjà de raonaments de tipus ètic, sinó també i sobretot per mitjà de l’exemple personal –sobretot per part de les persones amb les quals s’estableixen uns vincles afectius o d’admiració- i per l’estímul d’una cultura institucional que ofereixi un conjunt d’experiències que generen situacions en els quals s’aprenen els valors del civisme, del compartir i del responsabilitzar-se a favor del bé comú.

Una tasca molt important és la formació del caràcter, i, per tant, de la voluntat. En aquest sentit, la qüestió de l’adquisició d’hàbits no pot quedar desatesa. La voluntat ha estat, durant les últimes èpoques, una facultat humana poc considerada, a causa potser dels predomini dels aspectes cognitius i tècnics. No es pot admetre aquesta reducció. Ni considerar l’educació de la voluntat com un mer problema de motivació. La voluntat no depèn només dels mecanismes d’autoregulació o de control. D’aquí que calgui una educació de la voluntat i dels sentiments. El sentit del deure i de la responsabilitat arrelen en el caràcter de la persona. D’aquí que, per poder pensar i actuar d’una manera autònoma, cal haver-se exercitat abans en l’autodisciplina i en l’empatia envers els altres, que són trets eminents del caràcter èticament format.

La tasca no és senzilla. Però l’objectiu de tornar a proposar els valors és fonamental. Fent-t’ho, procurant viure-ho estem posant, a molts nivells, uns fonaments sòlids per al futur.

dimarts, 16 d’octubre del 2018

No ens aturarem

El dia d’avui sempre serà recordat com el dia en que unes persones justes, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, foren empresonades per l’escàndol d’una justícia que allargassava, vagis a saber si per encàrrec o per iniciativa pròpia, la ignomínia i la impotència de la classe política espanyola per resoldre el problema platejat per l’independentisme català. Allà on l’elit polític de l’Estat havia renunciat a respondre a les demandes legítimes i pacífiques dels catalans, el poder judicial prenia el relleu assumit un protagonisme mai vist i, des de llavors, segueix marcant l’agenda política. Fins a l’extrem, de veure com el sistema judicial acusa als Jordis d’uns delictes de rebel·lió i sedició que no han comés. Al contrari, la seva actitud ha estat sempre a favor del diàleg i l’ús de mètodes pacífics. Però a per l’elit política, judicial, periodística espanyola la única realitat que val és la que ells diuen que és. Sense escrúpol intel·lectual es situen en una realitat inventada. Aquesta és la seva indignitat i baixesa moral, acusar a uns innocents negant unes evidències que tothom veu menys el jutge instructor.

 Avui hem estat commemorant un fet trist des de tots els punts de vista. Ara fa un any, unes persones innocents foren empresonades preventivament. Situació processal que molta gent ha criticat, el mateix papa Francesc ha condemnat la presó preventiva per injusta. El manteniment d’aquesta presó és una simple venjança contra els dirigents del procés independentista, els seus promotors esperaven que, estant aquests a la presó l’alenar independentista decauria. Res ha sortit com ells volien. La fortalesa dels empresonats és digne de tot elogi i la ciutadania fa pinya entorn a un objectiu que és irrenunciable. Som molts més dels que ells volen i pensen. La causa de la independència no ha mort durant aquests mesos, s’ha enfortit i perviu. No ens aturarem, no ens aturaran.

El temps passa, i mentre els empresonats i exiliats ens donen mostres de fermesa, sí que és cert que una determinada classe política catalana s’ha encallat en disputes de pati d’escola. Lamentablement, alguns dirigents polítics no estan a l’alçada de les circumstàncies. No tenen la capacitat per liderar el país en uns moments decisius. Mentrestant, la ciutadania obstinadament segueix reivindicant la necessitat de resoldre políticament la qüestió catalana. Una i altra vegada es demana al govern de l’Estat el coratge d’atendre la demanda d’una àmplia part de la societat catalana de ser escoltada democràticament. Hi ha molts catalans que no hem renunciat a considerar-nos subjectes polítics, senyors del nostre destí i no súbdits d’un Estat reculat en la imposició dels seus punts de vista. L’Estat no ha comprés que la dignitat dels catalans no es compra amb filigranes estatutàries o amb més diners als pressupostos per Catalunya. El que volem els catalans és el reconeixement de la nostra dignitat política: el dret a decidir quin és el nostre futur perquè som un poble sobirà.

L’únic camí que podem transitar ara, des del convenciment que és una exigència moral i política, és la celebració d’un referèndum pactat i vinculant. És l’Estat el que ha de dir sí o no. No hi ha terceres vies, reformes de l’estatut o pressupostos benefactors. Tot el que sigui allunyar-nos del nucli del problema, el referèndum, és empantanar la situació. Són moments d’elaborar estratègies, teixir complicitats, refermar aliances i, si cal, reconstruir les representacions polítiques perquè, davant de les noves circumstàncies, calen nous plantejaments, nous actors i uns instruments polítics renovats. No ens aturarem, res frenarà la nostra voluntat de donar una resposta a tanta injustícia.

dilluns, 15 d’octubre del 2018

Els cristians en els països musulmans

Un bon amic m’ha fet notar que els cristians tenen moltes dificultats de viure la seva fe en molts països islàmics. Fins i tot, i són fets recents, en alguns d’aquests països hi hagut atemptats a les esglésies cristianes que han causat diversos morts. Aquesta evidència és inqüestionable i no es pot objectar. No obstant, la constatació d’aquesta lamentable situació no significa que en els països no islàmics s’hagi d’actuar de la mateixa manera. Algunes persones volen justificar la seva oposició a l’Islam a Occident precisament per la situació dels cristians a alguns països islàmics. M’agradaria fer algunes consideracions sobre aquesta qüestió.

En primer lloc, la situació dels cristians en els països islàmics té un tractament diplomàtic en el cas de que això afecti a ciutadans estrangers i, a un altre nivell, també cal molta diplomàcia o geopolítica per resoldre la manca de llibertats que tenen alguns d’aquests països islàmics. La via diplomàtica és la que ha d’aconseguir obrir aquests països vers el respecte a les llibertats democràtiques i, de manera particular, a la llibertat religiosa. 

A un altre nivell, els cristians no podem respondre a la discriminació que tenen els nostres germans en alguns països islàmics promovent mesures similars en la nostre societat contra els nostres musulmans. Quan alguns cristians apareixen com a promotors d’aquest iniciatives en ve al cap un fragment de la primera carta als cristians de Tessalònica “mireu que ningú no torni a un altre mal per mal, sinó procureu de fer el bé als germans i a tothom” (1Te 5,15) o en un text similar “no torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà” (Rm 12,17-19a). La recomanació és clara i contundent. Aplicada al tema que ens ocupa significa que, per més que alguns països islàmics discriminin o persegueixin els cristians, a Catalunya els cristians hem de fer el bé als musulmans. Ho hem de fer explicant quines són les nostres motivacions i demanant que als catalans musulmans que si tenen relació amb alguns d’aquests països expliquin com es respecte i s’estima el pluralisme religiós.

diumenge, 14 d’octubre del 2018

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. 

 “Sant Benet també preveu que algunes vegades les condicions de treball poden ser dures; aleshores invita els monjos a viure-les amb una motivació especial, sabent que segons quina sigui l'actitud amb què es fan les coses esdevenen més o acceptables.” De la conferència "Sant Benet: una veu del segle VIè que parla a la societat actual" del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat. 

"Una sola cosa et falta: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel; després vine, segueix-me”. Mc 10:21 

 “És remarcable que sant Benet insisteixi en el fet que la persona no està en funció del treball sinó el treball al servei de la persona que el fa i de les persones que se'n beneficien. Així les persones treballen més de gust, fan més bé la feina i serveixen millor la col·lectivitat” De la conferència "Sant Benet: una veu del segle VIè que parla a la societat actual" del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat.

dissabte, 13 d’octubre del 2018

Glosses per la vida quotidiana

Hem de saber confiar amb nosaltres mateixos i amb les persones tenim properes o que podem trobar-nos en el camí de la vida. Hem de ser constants en la confiança i predisposar el cor per fer possible les nostres cerques i inquietuds. Obrir el cor a la confiança és començar a fer possible trobar allò que necessitem. “Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu i trobareu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca, li obren” (Lc 11,9-10)

La confiança és un sentiment cap a les altres persones que indica el convenciment que compliran els acords en què es basa la relació. La societat es basa en uns lligams de confiança mínims que permeten la convivència. L’experiència de la confiança alimenta també l’esperança

El Senyor m'il·lumina i em salva, 
qui em pot fer por? 
El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, 
qui em pot esfereir? 
(Salm 26)

divendres, 12 d’octubre del 2018

Glosses per la vida quotidiana

El seguiment de la causa de Jesús és una invitació a estimar als altres sense restriccions. Es tracta d’estimar-los amb la mateixa cura i intensitat com ens estimem a nosaltres mateixos. La misericòrdia i la compassió esdevenen essencials en la vida creient, perquè a través d’elles els altres esdevenen germans de qui els estima. “Us dono un manament nou – diu el Senyor – Que us estimeu els uns als altres tal como jo us he estimat. (Jn 12,34)

Tot sovint sentim neguit per coses que són secundàries per la tranquil·litat espiritual. Més aviat, bona part de les preocupacions resulten marginals però ens creen neguit i ens poden treure el són. Hem de saber distanciar-nos de tot allò que no és important pel benestar personal. No podem ser presoners dels neguits. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària” (Lc 10,41)

És molt propi dels cristians el perdó. No hem de renunciar a reivindicar la capacitat de perdó que hem de tenir. No oblidar, no vol dir deixar de perdonar. El record ens fa estar alertes perquè determinades situacions no es repeteixin, però, podem recordar i perdonar al mateix temps. “Nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès” (Lc 11,4)

dijous, 11 d’octubre del 2018

Majoritarisme

He trobat molt suggerent una petita columna de Matthew Tree, publicada fa uns mesos al Punt/Avui, sobre com qualificar l’Estat espanyol. Aquest reconegut escriptor en llengua catalana, d’origen anglès, comenta que diversos analistes han fet servir varis termes per per descriure l’Estat espanyol, especialment després dels esdeveniments de l’1 d’octubre de 2017. Segons l’òptica unionista és “un estat de dret democràtic”. Altres veus, situades en el bàndol del que patiren la repressió d’aquests dies, Espanya és una “democràcia autoritària”, un “estat totalitari”, una “dictadura encoberta”, fins i tot s’han fet paral·lelismes amb la Turquia actual d’Erdogan. 

Segons Mattew Tree, aquests descripcions són o bé exagerades o bé poc precises. Troba més encertada la descripció que feu l’assagista indi Mukul Kesavan en un article "Murderous Majorities” publicat al New York Review of Books on proposà el concepte polític de “majoritarianisme”. Segons Kesavan un estat “majoritarianista és aquell en què només aquells ciutadans que tenen una cultura, una fe, una ideologia o una llengua majoritària dins de l’Estat són tractats com a ciutadans autèntics. ¿Què passa amb la resta de ciutadans? Aquests són “tolerats” i s’espera d’ells que “es comportin bé i amb deferència”. Si no ho fan, es deixarà de respectar la seva llibertat d’expressió, s’anul·larà la seva voluntat política i es castigarà els seus líders, i, diu Kesavan, “es propagarà la idea que és la majoria que ha estat injuriada i que ja és hora que es defensi contra la minoria”. La disseminació d’aquesta idea –afegeix Kesavan– contribueix a crear el marc mental previ per justificar els actes de violència dirigits contra la minoria en qüestió. Per Matthew Tree tota aquest concepte de majoritarisme comentat per Kesavan es pot aplicar, fil per randa, a l’Estat espanyol.

dimecres, 10 d’octubre del 2018

Innovació i creativitat

En temps de crisi tothom diu que cal fer més formació. Aquesta observació és assenyada i pertinent. L’activitat productiva cada cop està més vinculada a la capacitat d’incorporar valor afegit en forma de coneixement als productes i serveis. Això vol dir que les persones, en el seu treball, han de poder incorporar-hi el seu coneixement. Una de les competències bàsiques que cal aprendre avui és el saber ser innovador i creatiu. La innovació i la creativitat són fonamentals per sortir bé de qualsevol crisi.

La creativitat aporta una visió diferent sobre la realitat. Probablement, qüestions que es consideraven inabordables són tractables si són analitzades des d’una altra perspectiva. Per això, l’observador ha de saber adoptar una mirada diferent a l’habitual i imaginar allò que sembla inimaginable. La creativitat porta ràpidament a la innovació i des d’ella es poden assumir nous reptes per millorar, per exemple, la productivitat de les empreses o de qualsevol activitat. No es tracta de treballar més o amb costos més econòmics, sinó millor. Tothom pot aprendre a desenvolupar les seves capacitats innovadores i creatives; només cal rebre la formació adequada i trobar l’entorn adequat on expressar i practicar aquestes capacitats.

Gràcies a la creativitat es generen idees noves i transformadores; es pensen coses que fins ara no s’havien pensat. La creativitat està associada a saber combinar l’habilitat de tenir una visió àmplia i dominar l’anàlisi profund de les coses. La combinació d’aquests dos aspectes, visió àmplia i profunditat, és el que permet crear noves tendències o corrents en qualsevol disciplina del saber o de la tècnica. Una altra característica del pensament creatiu és la capacitat d’introduir ordre dins l’aparent caos de la complexitat. El pensament analític incorpora una nova dimensió: entendre el caos i fer fàcil allò que sembla difícil. Creativitat, innovació i complexitat, aquests són un dels signes dels nostre temps

dimarts, 9 d’octubre del 2018

Via fora contra la decepció !

Via fora! és un crit d'alarma medieval català amb què es feia una crida a la població per sortir a defensar les seves llibertats davant d'una amenaça externa o interna. Probablement dintre de poc haurem de tornar a cridar Via fora !. Ho férem ara fa un any quan l’Estat espanyol atacà la llibertat dels catalans en poder decidir el seu futur. Avui, un any després, potser haurem de tornar a cridar Via fora! Davant l’amenaça seria de desunió de les forces independentistes. Probablement no tindrem una altra alternativa. Abans de caure en el desencís, el desconcert o la desafecció hem de lluitar per recuperar la iniciativa política, refer la unitat política i seguir caminant cap l’objectiu final de la independència.

Hem d’intentar refer de nou els ponts entre les diferents forces polítiques. Amb generositat, sense recels, ni tacticismes de baixa estofa. Obstinadament hem de voler la unitat política, fora d’ella hi ha el desert dels derrotats i humiliats. Si cal demanar perdó, ¿per què no fer-ho?. Hi ha hagut moltes esperances trontollant aquests dies i costa molt seguir dempeus mentre es veu com el pacte de lleialtat entre ERC i JxC ha saltat en menys d’una setmana. Ben segur que cadascú tindrà la seva raó particular per justificar les decisions adoptades, però no m’interessen les veritats particulars, sinó aquella veritat política que construïm entre tots. ERC i JxC allunyeu els vostres moviments tàctics. Entenc que algú pugui tenir presa per guanyar les eleccions i altres no volen perdre el pas esdevenint uns actors secundaris de l’escena política catalana. Però, ¿és això el que toca ara?, ¿és ara el moment de mesurar les forces individuals o encara ens toca picar pedra i construir el país que desitgem una majoria àmplia de catalans?.

Sinó es modifica el rumb; si ERC i JxC no són capaces de recuperar la unitat d’acció, aparcant el seus moviments tàctics, serà un gran fracàs del catalanisme. Cal una estratègia comuna, negociada i acceptada per fer possible la sortida dels presos, la tornada dels exiliats i progressar cap la independència. Tot desacord dels independentistes fa forta l’estratègia de l’Estat per dividir-nos i debilitar-nos. No és el moment de disjuntives com desobeir o tenir un parlament enfortit, el que cal es trobar els punts d’unit per construir una estratègia per enfrontar-se a l’Estat. Només així serem més forts, sinó ho fem els grans beneficiats seran aquells catalans que, o bé ja els hi està bé fer el viu a viu a Espanya  o aquells que afirmen la seva identitat espanyola negant el dret als catalans a tenir la seva. Penso que no podem seguir instal·lats en la bronca i l’esglai permanent. Els nostres polítics, uns i altres, han de fer-se seus, com acusació directa a la seva incapacitat, les paraules de Martí Pol en el seu excel·lent poema “Ara mateix”: Cap dels prodigis / que anunciaven taumaturgs insignes / no s'ha complert i els anys passen de pressa. / De res a poc, i sempre amb vent de cara, / quin llarg camí d'angoixa i de silencis. / I som on som; més val saber-ho i dir-ho/i assentar els peus en terra i proclamar-nos / hereus d'un temps de dubtes i renúncies”.

dilluns, 8 d’octubre del 2018

El pacte constitucional de 1978


L’Estat espanyol té un problema seriós amb la seva Constitució. Cada cop hi ha menys persones que es sentin vinculades afectivament amb l’acord polític, social i generacional que feu possible la Constitució de 1978. La població del país s’ha transformat i cada cop hi ha menys gent que votà aquesta Constitució. La Carta Magna fou possible perquè les forces polítiques d’aquell moment renunciaren a alguns dels seus principis per trobar el lloc comú entorn el qual articular la convivència. És normal que les generacions d’avui vegin la Constitució des d’una altra perspectiva. Fins hi tot, molts dels més abraonats defensor de la Constitució els hi manca el grau d’adhesió afectiva. A ells els hi estat donada, mentre que a una part dels ciutadans d’aquests país haguérem de lluitar per tenir-la. Què podia haver estat millor la Constitució? Cert, però es feu el que fou possible, no el que desitjarem. Franco morí al llit i aquí no hi hagué cap ruptura amb el passat franquista. Només fou possible una transició cap a la democràcia sota l’atenta mirada d’unes institucions franquistes que procuraren perdurar en la nova situació política.

L’expressió de Franco “atado y bien atado” condicionà tot el procés de transició. Els sectors de la societat que afavorits pel règim franquista s’havien apoderat del poder de l’Estat trobaren la manera de perpetuar-se en dins de les institucions democràtiques a fi de seguir tenint el seu control. La democràcia introduí un sistema formal de llibertats, però no modificà l’ocupació del poder per determinats interessos i famílies que feien de l’Estat la seva propietat privada. Tot els canvis electorals, els diferents governs no han modificat aquest poder latent en les estructures de l’Estat espanyol. Molts d’aquests beneficiats son ara ferms defensors de la Constitució, no tan perquè siguin uns partidaris convençuts del sistema formal de llibertats, sinó per pragmatisme. Gràcies a les actuals institucions democràtiques aquests sectors de la societat podien continuar beneficiant-se de l’ús del poder, protegir els seus interessos de les crisis econòmiques i surar per damunt de les diferents dificultats del sistema polític d’aquest país. Ara tot està sota una altra perspectiva. L’aparició del moviment independentista català ha servit per situar, a primer pla i d’una manera directa, les limitacions del model constitucional. Tota solució política per Catalunya comportarà un canvi del model de Constitució. Els federalistes per fer-la més federal i els partidaris d’un referèndum vinculant per la independència de Catalunya modificant introduint les modificacions necessàries per fer-ho possible. Tots els camins porten al canvi constitucional de fons. Per cert, ja que s’ha de modificar la Constitució es podia aprofitar per definir a Espanya com una república.

diumenge, 7 d’octubre del 2018

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“La persona ha de saber trobar el seu lloc dins de la comunitat; només si ho aconsegueix podrà viure en llibertat i realitzar-se personalment. El camí que sant Benet proposa per arribar-hi és a partir del coneixement d'un mateix. Només si hom es coneix a si mateix podrà assolir una vida en pau i harmonia” De la conferència "Sant Benet: una veu del segle VIè que parla a la societat actual" del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat.

“Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l'abat convoqui tota la comunitat i exposi ell mateix de què es tracta. I, escoltat el consell dels germans, que s'ho pensi i faci el que cregui més convenient”. Del capítol tercer de la Regla de Sant Benet, «Com s'ha de convocar els germans a consell»

“Sant Benet també és molt conscient de la necessitat d'adaptar-se al pas del temps i a les noves conjuntures socials, religioses i econòmiques que vagin apareixent. Per això demana en diverses ocasions fidelitat a tots els punts de la Regla però també estableix que hi hagi la suficient maduresa per tal d'adaptar-se a les circumstàncies que millor permetin el desenvolupament de la comunitat”. De la conferència "Sant Benet: una veu del segle VIè que parla a la societat actual" del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat.

dissabte, 6 d’octubre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Les nostres creences, valors i principis fan sentir-nos, en més d’una ocasió, estranys en un món que es mou per altres interessos. Hem d’estar ben convençuts de les nostres creences perquè poden sentir-nos anar a contracorrent. Cal treballar la vida interior per fer-nos forts en els nostres convenciments i caminar en la vida sense estridències però amb pas ferm. “Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer “Pau en aquesta casa”  (Lc 10,3-5)

Hem de ser persones esperançades. El pitjor que ens pot passar es pensar que no hi ha res a fer i que totes les portes estan tancades. Certament, no pot ser una esperança irreal o una crida a la passivitat. Cal treballar a favor de l’esperança, ser persones actives per cercar i aconseguir allò que volem. No estem sols. “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren.” (Mt 7,7-8)

divendres, 5 d’octubre del 2018

Glosses per la vida quotidiana

Cap dels honors que pugui donar la mundanitat fa gran a les persones. Allò que ens fa grans és la capacitat d’estimar i servir a les altres persones. Aquesta entrega d’amor pot tenir diverses motivacions. Per uns poden ser raons religioses, per altres el desig d’humanitzar. Tos els camins porten al mateix fi: fer lliures i dignes a les persones en un món just i fraternal. “Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Jesús els respongué: No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres.” (Lc 9,49-50) 

 Els infants són la part més feble de la societat. Ells necessiten gaudir de tota la protecció que se’ls pugui donar. També necessiten del nostre exemple. Hem de saber testimoniar-los els valors bàsics per formar-se com a persones. “Sobretot no menyspreeu cap d’aquests petits” (Mt 18, 10) 

 El seguiment de la causa de Jesús suposa deixar a banda moltes expectatives personals i renunciar a moltes coses que les altres persones poden considerar desitjables. També comporta estar disponible en tot moment per atendre a les persones necessitades d’acolliment. Per fer-ho, hem de ser lliures de molts lligams que ens fan ser tancats i aferrats a la mundanitat. “Jesús li digué “Vine amb mi”. Senyor permeteu-me primer d’anar-me’n a cassa, fins que hauré enterrat el meu pare” Jesús li diu “Deixa que els mort enterrin el seus morts, i tu ves a anunciar el Regne de Déu” (Lc 9,59-60)

dijous, 4 d’octubre del 2018

Tot se’ns complica i no ens en sortim

La situació política a Espanya i a Catalunya sembla instal·lada en un permanent “stop and go”, quan creus que tot s’acaba cal tornar a començar, com deia la cançó d’en Raimon. Fa uns mesos sortirem amb il·lusió al carrer convençuts de que tot estava per fer i tot era possible, però, més enllà dels 18 mesos promesos, hom descobreix que tot segueix per fer i no sabem massa bé com seguir endavant. Els temps són difícils per l’independentisme. No podem negar les enormes dificultats que tenim al davant. En més d’una ocasió tinc la sensació de que no hi ha cap estratègia i que, qui dia passa any empeny. Mentrestant, els presos segueixen a la presó i els exiliats no tornen. No tot segueixen igual, més aviat les coses empitjoren. Les divisions entre els independentistes són evidents per qui les vulgui veure. S’ha hagut de suspendre l’activitat parlamentària per un desacord entre les forces que haurien d’estar més unides que mai empenyent el procés. 

De nou, el catalanisme apareix fragmentat, desunit i barallat. No és nou. Només cal mirar enrere per adonar-se que el mal de la desunió està present al llarg de la història del catalanisme. Sense unitat no ens en sortirem. Com diu un salm, "recupera la serenor, ànima meva!" i això és el que haurien de fer alguns dels dirigents del procés. La política necessita de vegades repòs, cal fer reposar les idees i els debats, i reflexionar, sincerar-se amb la ciutadania i tornar a teixir complicitats. En política no es pot fer veure que no passa res perquè sovint els petits errors s'amplifiquen al negar les evidència de la realitat. Cal abandonar la política de frases impactants, més pensades per moure els sentiments que no pas a la raó, i situar els ciutadans davant d’una realitat obstinada en impedir el camí dels catalans cap a la independència. 

El lideratge dels nostres governants hauria de ser fer-nos veure aquesta realitat tossuda, poc seductora per les grans il·lusions, perquè tot allò que era possible encara està per fer. No és dolent aquest exercici de contrast amb la realitat. Ajuda a vèncer estereotips i enganys. És veritat que hi ha una gran força social a favor de la independència, la responsabilitat dels nostres dirigents, si tenen vocació de liderar aquest procés, és fer-nos adonar que les coses no són com se’ns havien explicat i que ara cal asserenar-nos, desaccelerar-nos, reflexionar i dotar-nos d’una estratègia diferent a la seguda fins ara. Ens hi juguem molt. Pot ser, per arribar a la independència haurem de passar per unes etapes prèvies. Algú ens ho hauria d’explicar.

dimecres, 3 d’octubre del 2018

Instal·lats en la confusió o en la incapacitat


Sempre la mateixa afirmació per evitar qualsevol confusió: llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats. De nou la dinàmica política del procés plantejada pel president Torra ahir en el Parlament porta a un xoc de conseqüències previsibles i cap d’elles bones per la causa de l’independentisme. L'ultimàtum del president Torra a Pedro Sánchez: si el mes que ve el govern espanyol no fa un oferta de referèndum d’independència pactat, no tindrà el suport del PDECat i Esquerra i haurà de convocar eleccions.  Les paraules del President estan en plena sintonia amb el que pensen i diuen els exiliats a Bèlgica. Per sort, els partits que donen suport al govern sembla que han forçat un canvi de perspectiva i que, poques hores després, s’han matisat les urgències. Amb la proposta d’ahir semblava que l´únic camí per avançar, quan el govern de l’Estat només té retòrica per dirigir-se als catalans,  és recuperar de nou la idea de la confrontació, desobediència, unilateralitat i, si s’escau, un cert grau de violència com a revulsiu de consciències. Sembla que alguns estrategues han arribat a la conclusió que quan pitjor millor.

Un cop emplaçat ahir el govern de l’Estat a seure per parlar de Referèndum abans del més de novembre amb l’amenaça de fer-lo caure parlamentàriament, aquest govern s’apressà, per mitjà de la ministre portaveu  a dir que no calia esperar a novembre: la seva resposta era no. Val la pena escoltar la intervenció d’ahir d’Isabel Celaá perquè dibuixa els eixos del relat que el govern de l’Estat ha construït sobre el procés. Hi ha alguna novetat. Resumint, la ministre digué: més autonomia, la societat catalana està fracturada des de fa un any, cal recuperar la convivència a Catalunya, ens hem de calmar i està distesos, cal respectar els drets de tots els catalans, una societat dividida no té futur i, això em sembla nou “hi ha molts interessos que volen aguditzar el conflicte y la confrontació en el context europeu, no podem permetre que ens dictin el camí”. Paraules enigmàtiques, dignes de valoracions interpretatives però que em sonen allò de “quan no saps que fer, és útil trobar un boc expiatori”.

Perquè això és el que em sembla el que passa. Ara per ara, ni el Govern de la Generalitat, perquè el Parlament català està a baix rendiment, ni el govern de l’Estat, tenen iniciativa política, més enllà de la retòrica pròpia de cadascú, per resoldre el conflicte català. Estem encallats a l’espera d’uns judicis que poden ser una olla a pressió per l’independentisme i pel mateix president Torra, en particular. A l’afirmar que no accepta altre sentència que l’absolució situa en l’horitzó proper la convocatòria d’eleccions. Però tot pot canviar de forma imprevisible. Els moviments dels sectors radicals dels darrers dies no crec que siguin cap casualitat. Instal·lats en la confusió o en la incapacitat, alguns grups poden assajar anar per camins molt perillosos, aquests sí, per la convivència dels catalans i la solidesa del moviment independentista. Són moments de molta expectació i que reclama trobar una sortida ràpida des de Catalunya abans que sigui massa tard.

dimarts, 2 d’octubre del 2018

El neo-feixisme de Ciutadans


Segurament la imatge d’Inés Arrimadas i els diputats de Ciutadans sortint ahir escortats del Parlament de Catalunya per protegir-los de los “comandos separatistes” fou una situació buscada. No és el que els manifestants que envoltaven al vespre d’ahir el Parlament fossin un atrezzo, però la sortida fou un paripé perfectament organitzat pels estrategues comunicatius del partit. Els  diputats de Ciutadans aprofitaren l’ocasió per crear una imatge que els dones rèdits polítics. Buscaven la foto d’assetjament, la tingueren i això permeté a Inés Arrimadas, la nova Juan d’Arc de l’unionisme, introduir un nou element dramàtic al seu relat propagandístic: “los comandos separatistes” per vendre per tot Espanya. El que contava la líder de Ciutadans és el que el suposat comando estava format per 180.000 persones.

Ciutadans ha esdevingut un partit instal·lat en el simulacre i la mentida, a més d’atiar la por i l’odi a tot el que sigui catalanisme convençuts que així mobilitzen els seus votants. Els seus dirigents pretenen atraure vots emprant nous llenguatges simbòlics i estratègies polítiques molt populistes. La seva anàlisi del moment polític, el seu llenguatge i món simbòlic on es situen, així com les seves propostes poden semblar noves però evoquen models polítics presents en la nostra societat des dels anys 30 del segle passat. Cada cop trobo més identificat aquest món simbòlic i els significats proposats per Ciutadans amb l’univers polític que representà la Falange de José Antonio Primo de Rivera. Sense reivindicar la lògica del feixisme dels anys 30 del segle passat, Ciutadans coincideix en les línies generals en les orientacions del genuí feixisme espanyol. No s’allunya d’aquesta ideologia quan reivindica un estat on els treballadors siguin la seva referència fonamental, quan defensen i demanen enfortir la unitat d’Espanya contra les idees separatistes dels catalans, quan elogien un misticisme entorn de la joventut, dels treballadors, el control dels bens dels rics i una crítica general al sistema polític. Cada cop les semblances són més grans i per això, cada dia el neo-feixisme de Ciutadans em fan més temor.