La gestió local de la immigració

La fundació Acsar, aprofitant la proximitat de les eleccions municipal i atenent que la immigració ha esdevingut en moltes ocasions un dels temes rellevants en els debats i les confrontacions dels programes electorals, ha convidat a diversos partits amb responsabilitats de govern municipal a explicar algunes de les seves bones pràctiques en aquest camp. Miquel Esteve, Ajuntament de Barcelona, per CiU; Anna Santacreu ajuntament de Guissona per ERC; Alfons Bonals, ajuntament de l’Hospitalet PSC; Sonia Motos, ajuntament de Castelldefels pel PPC i Elena Embuena, ajuntament de Sant Joan Despí ICV han posat en valor diferents iniciatives que consideren experiències d’èxit en la gestió de la immigració i han resumit, en la seva condició de responsables polítics, quins són els principals reptes pels propers consistoris.

Tots aquests responsables municipals han constatat que, per sort i llevat d’algun cas excepcional, els partits polítics catalans mostren un important acord de no fer de la immigració un combat partidista. Cada un dels ajuntaments han presentat les seves iniciatives d’èxit en l’àmbit de la gestió de la immigració, uns en l’acolliment i altres en la fase posterior de gestió de la diversitat cultural associada l’arrelament de les persones nou vingudes a la societat catalana. Tots els governs locals han destacat que ara, després de la primera gran onada immigratòria, el que cal fer és adaptar-se a la nova situació de la gestió de la interculturalitat. La societat catalana és més plural i els ajuntaments han de saber acollir respectant aquestes les diferències entre els ciutadans. Per les experiències presentades, cada ajuntament ha avançat, des de postulats polítics diferents, cap a models d’integració basats en una gran interacció antre la societat d’acollida i els immigrants. Aquest model, així ho han constatat aquests responsables polítics, ha servit positivament per enfortir la cohesió social i estalviar-se els conflictes d’altres països.

Cada un dels diferents ajuntaments convocats, des del seu context particular, han generat un model de convivència basat en el respecte a la diferència i la integració a una societat on la llengua és un vehicle bàsic per consolidar l’arrelament. És també comú en tots els ajuntaments el treball de seguiment personalitzat fet amb les persones immigrades, especialment en l’àmbit educatiu on es treballa tant amb els nens com amb els seus pares. De les experiències presentades algunes tenen en comú el treball específic amb les dones a fi de superar el seu aïllament i assolir la seva integració en la vida socials dels barris i dels pobles. Tothom insistí en la necessitat de ser més actius en promoure que els immigrants anessin incorporant-se en les diferents activitats associatives naturals i evitar que només participessin en entitats relacionades al seu lloc d’origen.

Tot i la qualitat de les diferents bones pràctiques presentades, tots els participants eren conscient que encara hi ha moltes coses a fer per enfortir la convivència i la cohesió social. No obstant, el camí emprés demostra que des dels governs locals s’han posat les bases per consolidar un model d’integració molt respectuós amb aquelles persones que, si bé en un moment inicial foren immigrants, ara han de ser considerats ciutadans. Queda molta feina a fer, especialment per les dificultats sobrevingudes per l’impacte de la crisi econòmica i la pèrdua d’alguns dels guanys socials adquirits en anys anteriors. Tots els responsables polítics consideraren que els propers consistoris han de tenir el poder polític i els recursos necessaris abordar aquestes qüestions a fi de fer de Catalunya una societat cohesionada respectant la diversitat dels catalans.

La reserva de sòl per centres de culte

La llei de llocs de culte fou una llei desitjada per molta gent i volguda per ben poca. Tot i així, al final, després del tran tran parlamentari a l’estiu del 2009 s’aprovà. L’acord fou immens. Moltes confessions religioses estaven satisfetes per la llei i algunes, amb més volada històrica, s’ho miraven amb suspicàcia però s’afegiren a l’acord perquè també defensaven la llibertat religiosa. Al final, després del debat parlamentari, s’aprovà una llei que tenia ben poc a veure amb la redacció inicial de l’avantprojecte. Al ser la primera llei en tot l’Estat sobre centres de culte, va haver-hi satisfacció general i explotació mediàtica in extensum.

La llei aportava ben poc al panorama normatiu existent en aquells moments. La normativa aplicable en la tramitació d’una petició de lloc de culte era més que suficient per ordenar el que llei del 2009 pretenia regular. Per això, en un primer moment, vaig expressar la meva opinió que no calia cap llei específica. Ara bé, la llei, com molt bé explicà un compareixent en el tràmit parlamentari, si bé era innecessària des del punt de vista normatiu; sí que aportava un valor simbòlic que no es podia ignorar. Per algunes confessions religioses, la llei era percebuda com una garantia contra qualsevol arbitrarietat alhora de construir un nou centre de culte. Per la ciutadania, la llei assegurava l’ordenació d’un àmbit urbanístic bastant desatès en els darrers anys i origen de més d’un sonat conflicte.

La iniciativa de l’actual govern de proposar una revisió de la llei és coherent amb algunes de les crítiques fetes en el seu moment. Retorna la autonomia municipal alhora del planejament urbanístic i demora l’adequació dels centres de culte existents. Això, diu el Govern, es fa “per tal de garantir un absolut respecte al principi d’autonomia local i tenir en compte les necessitats pròpies de cada municipi, en la nova llei no s’exigirà als municipis l’obligació de preveure en els seus plans d’ordenació urbanística sòls on s’admetin els usos de caràcter religiós de nova implantació. Aquesta exigència, obligatòria en el text original, no serà exigible si els municipis no han detectat la necessitat d’implantar nous centres de culte en el seu territori”.

En relació a la qüestió de la reserva de sòl, val a dir, que la llei del 2009 atorgava als ajuntaments de fer-la, o no, segons les seves necessitats i possibilitats: “els plans d’ordenació urbanística municipal han de preveure sòls amb la qualificació de sistema d’equipament comunitari on s’admetin els usos de caràcter religiós de nova implantació, d’acord amb les necessitats i les disponibilitats dels municipis (article 4.1)”. Aquesta redacció obligava als ajuntaments a fer la reserva en el cas d'una necessitat evident i concedia a les religions un dret subjectiu d'exigir la reserva. En aquest sentit, el redactat de la llei del 2009 obligava de forma condicional als municipis, perquè els donava una potestat restrictiva contestable per les confessions que ara, amb la revisió de la llei, es confirma de forma positiva. Amb la reforma es protegeix millor l’autonomia municipal.

No obstant, sí que l’anunci de la revisió de la llei, ha modificat el seu valor simbòlic. S’ha tornat, sense voler, a la situació anterior al 2009. Especialment, perquè algunes confessions temen, així ho han expressat, que de nou es trobaran sense protecció davant de les possibles actuacions d’alguns consistoris en relació a la llibertat religiosa. Per això, fora bo que el Govern, a més de garantir positivament l’exercici de la pràctica de la llibertat religiosa, tal com ho fa en nombroses ocasions, trobés la manera de que les confessions religioses recuperessin el grau de confiança que, de forma implícita, es trobava en la base de la llei del 2009. I que fou el seu encert. En aquesta direcció, el Govern de Catalunya, per tal de complementar la iniciativa legislativa empresa avui, hauria de fomentar la complicitat del món local català amb les confessions religioses a fi de trobar les millors solucions per una correcta pràctica de la llibertat religiosa en relació a l’ús del sòl i dels espais públics. En aquest sentit, és important el paper de suport i col•laboració que poden desenvolupar les institucions locals intermèdies i les associacions municipalistes..

Subsidiarietat i poder local

Els diversos casos de corrupció que estan afectant a alguns ajuntaments ha tornat a obrir el debat sobre la conveniència de que els ens locals tinguin competències sobre urbanisme. La lluita contra la corrupció no ha de comportar cap disminució dels nivells de competències de les corporacions locals; com tampoc l’enduriment dels mecanismes de control de la seva gestió. Cal recordar que els ajuntaments tenen tres llocs de treball, l’interventor, el secretari i el tresorer, que són habilitats nacionals. És a dir, personal que pertany a una escala de funcionaris diferent a la de l’administració local, amb la única funció de controlar i fiscalitzar la gestió de l’ajuntament. En aquest sentit, les corporacions locals ja són unes administracions tutelades per altres administracions. Junt, amb els controls exercits a través de la Sindicatura de Comptes i els que farà l’Oficina Antifrau de recent creació. La corrupció només es podrà vèncer, encara que per algunes persones sembli una paradoxa, amb més política, més transparència i més proximitat de les decisions als ciutadans.

El poder polític a l’Estat espanyol està repartit en tres nivells de govern amb les seves corresponents competències i administracions: el govern que s’ocupa de l’Estat, els governs de les autonomies i els governs dels ajuntaments. Cadascun d’aquests nivells té competències que és complementen. Aquest disseny però té la següent singularitat: els dos primers nivells de govern legislen i les administracions locals no. Aquestes últimes tenen un sistema d’ordenances per organitzar la gestió del seu territori. Aquesta diferència en la capacitat legislativa és el que ha portat a algunes persones a proposar que el govern local sigui més administració que govern. Admetre aquesta idea comportaria anar endarrere en el desenvolupament de la democràcia local, ja que significaria considerar que el poder local ha d’estar tutelat pels altres nivells de govern. De tal manera que els ajuntaments perdrien, o cedirien, poder polític a altres nivells de govern de l’Estat convertint-se els alcaldes i regidors en una mena de gestors administratius qualificats. A tall de recordatori, la competència d’urbanisme municipal durant molts la tenia l’Estat. Els resultats són ben evidents: les ciutats i els pobles perdien la seva capacitat d’intervenir en l’organització del seu territori i les decisions estratègiques no sempre obeïen als interessos generals del municipi.

La lluita contra la corrupció necessita anar en direcció contrària a treure competències als ajuntaments. No cal fer marxa enrere en els processos de desconcentració política. Per convicció i per prevenció, perquè primer es comencen pels ajuntaments i després, com algunes veus ja proclamen, es continua per les autonomies. Cal augmentar el poder polític dels governs local, acostant més les decisions a la ciutadania a través de millors processos participatius, d’escrutini públic a través d’una major transparència i del rendiment de comptes. Cal aprofundir políticament el concepte de subsidiarietat. Aquest concepte, extret de la Doctrina Social de l’Església catòlica, diu que tot allò que pot fer l’administració més propera al ciutadà no ho faci la superior. Per això, en aquests temps de turbulències pel govern local, cal augmentar el seu poder polític i autoritat, i reforçar-la amb més transparència. I, al mateix temps, cal donar els recursos econòmics suficients per tal que aquest poder es pugui exercir adequadament. Com ja he dit en un altre comentari, la política no és el problema és la solució.