dimarts, 30 de novembre del 2010

Catalunya s’escriu amb C, la política també.

Seria fàcil associar aquesta lletra a la victòria de CiU, però no és el cas. Però sí que la victòria de CiU fa que la iniciativa política a Catalunya hagi d’escriure’s amb C. A partir del 28N del 2010 l’escenari política a canviat al nostre país. No només perquè es dóna un relleu en la governabilitat de la societat, sinó perquè la nova elit dirigent ha d’afrontar una important agenda política perquè la realitat és complexa i crítica (dues C). És evident que CiU té una majoria prou folgada per governar sola i que ho podria fer amb pactes puntuals i de geometria variable. ¿És bo això?, ¿és suficient per millorar Catalunya?. Crec que no. Si bé pot ser suficient per la coalició governant (un bipartit), probablement no serà del tot suficient per redreçar Catalunya a partir de la complicitat de tots.

L’acció de govern té per davant importants reptes: el creixement econòmic; recuperar la confiança política; garantir la cohesió social; les relacions Catalunya amb Espanya. Apareixen les primeres quatre C: creixement, confiança, cohesió i Catalunya. Fer la política equivocada en cada un d’aquests àmbits es pot traduir en un enfortiment d’una dreta extrema que està guanyant espais electorals o alimentar nous somnis independentistes sense base social sòlida. En aquestes darreres eleccions autonòmiques s’ha vist com PxC ha guanyat implantació i ha condicionat el discurs de l’altra dreta, com s’ha pogut veure en la radicalització dels seus discursos. En una altra direcció una formació política ha pogut tenir representació parlamentària sense programa polític, més enllà del manifest per la independència de Catalunya.

Per fer la polític encertada i centrada cal saber governar sumant i recuperant una àmplia base social per afrontar cada un dels reptes enumerats. El camí no és fàcil, però és aquí on tothom ha de saber estar en el seu lloc i aportant una comprensió oberta i generosa de la política. Els que han guanyat les eleccions han de procurar establir les complicitats necessàries per fer un bon govern; l’oposició ha de saber entendre que espera la societat avui. En aquest sentit, des de l’oposició cal facilitar l’acció de govern i evitar caure en les desqualificacions gratuïtes i les gesticulacions. Des de l’oposició cal implicar-se en la governabilitat. El primer gest on es pot evidenciar aquesta actitud és la investidura del nou President de la Generalitat. M’agradaria que el President sortís a la primera perquè la gravetat del moment exigeix assumir la investidura amb responsabilitat. Això significa que el PSC facilités amb el seu vot, en un exercici de responsabilitat i de pedagogia política, l’elecció del nou President de la Generalitat segons lo voluntat expressada pel poble català. A partir d’aquest gest, els socialistes catalans, haurien d’explicar que amb aquest gest inicien una nova manera de fer política a Catalunya.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Les elits polítiques

Per sort, les societats tenen unes elits polítiques que s’ocupen de la seva governança. A més, existeixen uns actors polítics que ocupen els segons nivells polítics de les administracions. Les eleccions, amb les seves alternances cícliques, provoquen l’intercanvi de les elits i la substitució dels actors polítics secundaris. Pels primers, el procés és simple, els que estaven a l’oposició, generalment com a diputats, passen a governar, i els que governaven s’acomoden com a parlamentaris. L’alternança no resulta traumàtica ja que tothom queda situat dins del sistema fins a un nou cicle.

La situació dels actors secundaris és més diversa. En el cas de l’Administració General de l’Estat hi ha uns amplis espais de cossos de funcionaris que tenen, entre altres, el paper d’acollir els càrrecs directius desplaçats. Bona part dels alts càrrecs de l’Estat acostumen a provenir d’aquests cossos d’alts funcionaris i les alternances de govern provoquen un bescanvi entre el govern i aquestes elits de funcionaris. Ningú en resulta perjudicat. El sistema està ideat per assegurar la seva supervivència.

No passa el mateix als governs autonòmics. Per la seva recent implantació i idiosincràsia les elits en les comunitats autònomes són menors i estan concentrades als nivells de govern i als parlamentaris. Les alternances provoquen el un transvasament entre govern i Parlament, però estan fluït en els altres nivells de la direcció de l’Administració. Aquesta es nodreix d’una barreja de funcionaris de diferent origen i de persones que provenen del sector privat. De tal manera que l’alternança sempre resulta problemàtica per la inestabilitat que provoca en aquests nivells de la direcció pública. Defugint altres consideracions, algunes excessivament populistes contra l’existència d’aquestes elits, el que és evident és que el sistema polític-administratiu necessitat d’aquestes elits i ha de trobar un mecanisme transparent que permeti la permeabilitat en la seva direcció. Això faria atractiu assumir responsabilitats en la direcció política i, en segon lloc, facilitaria el pas del sector públic al privat, i a l’inrevés i prestigiaria professionalment a les persones que, en un moment de la seva vida i per un període concret, han decidit servir políticament a la comunitat.

diumenge, 28 de novembre del 2010

La religió en la nova modernitat

En les recents jornades organitzades pel Grup Sant Jordi de promoció i defensa dels Drets Humans, el sociòleg Javier Elzo, catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat de Deusto, analitzà la situació de la religió en la societat espanyola. Segons Elzo la societat contemporània està sotmesa a importants transformacions. Uns dels efectes d’aquest canvis són: el referent religiós és minoritari; el referent polític està molt desprestigiat; no interessa el referent social i la immensa majoria de persones estan interessades només pel seu benestar personal. Hi ha un individualisme orientat al plaer i es viuen valors suaus en moments socials forts. Diner, salut i control-seguretat són els valors essencials per aconseguir el benestar desitjat.

La nova modernitat comporta una profunda transformació dels valors referents. Ara tot es fragmenta i es reivindica el relativisme, la diversitat, el relat petit, la particularitat, la dimensió local, la subjectivitat, l’emoció, la festa, la deconstrucció, etc... La religió també es transforma. Es passa d’una religió de l’esperit a una religió del cos: esglésies buides i gimnasos plens. Les dades sociològiques d’Espanya evidencien que baixen el nombre de persones que es consideren religioses i augmenten les que es diuen atees i les no religioses. Ateisme i indiferència són més evidents. Al mateix temps, a Europa hi ha un retorn al fenomen religiós cristià. Es considera que hi ha hagut massa consideració amb l’Islam i, com a reacció, el cristianisme apareix com a factor d’identitat i de diferenciació i separació dels altres. La religió a Europa esdevé un factor de cohesió social i valoració del sentit de pertinença al grup. A Europa les dades sociològiques demostren l’incompliment del pronòstic il·lustrat de la desaparició de la religió.

És en aquest context on l’Església catòlica s’interroga sobre la seva missió. A l’interior de l’Església s’ha produït una inversió: el que era minoritari durant el concili Vaticà II ara és majoritari i està en llocs eclesials estratègics. Es temen els qüestionaments doctrinals o exegètics; s’estén una xarxa de sospites i denúncies a dissidents; part de la cúria romana desestabilitza al propi Benet XVI. Davant d’aquesta situació apareixen tres estratègies: obediència incondicional a la jerarquia i a la seva teologia; la denúncia sistemàtica a aquesta jerarquia i el que representa i fa; l’exili interior renunciant a qualsevol voluntat de transformació de l’Església. Javier Elzo no s’identificà en cap d’aquest tres actituds. Per Elzo el que cal, seguint al beat Newman, és primar el guiatge de la consciència. El Vaticà II a Dignitatis Humane nº 3 parla del sentit d’aquest seguiment de la consciència personal. Es així com els cristians poden viure un cristianisme encarnat en una realitat social des de la qual practicar la fraternitat universal. Hi ha una imbricació fe-cultura com a resultat d’una decisió (emocional - intel·lectual) reflexiva. En paraules de Benet XVI, “el subjecte està determinat per les seves condicions històriques, personals, temporals i, per tant, tradueix el gran impuls sobrenatural segon les seves possibilitats de veure, imaginar, expressar”. Tot això fa pensar que el que cal és negar el que s’ha fet, sinó d’entrar en una nova era en la qual la el cristianisme té molt a dir.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Repensar la meva fe 5. No enduriu els vostres cors

¿Què aporta la Societat del Coneixement?. És evident, enormes possibilitats. Però també una crisi econòmica d’ampli abast que ha frenat les expectatives de creixement i progrés, i per algunes persones el seu horitzó és l’exclusió. ¿Serà més hum¡a el futur?. A l’any 1987 vaig publicar el següent article on anticipa algunes de les qüestions que actualment són de primer actualitat.

Avui coneixem part dels costos del creixement: atur, exclusió, precarietat i riscos en són els aspectes més colpidors. Però tant importants com aquests aspectes en són els nous valors que s’estan consolidant. S’incrementa l’individualisme. Hi ha gent que no té temps per anar a votar demà perquè se’n va d’excursió a la muntanya. Les evidencies demostren que la moral de la nova societat és, precisament, no tenir moral. La societat en la qual els cristians vivim la nostra fe està perdent la confiança en les seves possibilitats. Quan Joan XXIII amb el Concili Vaticà II obria les finestres de l'Església al món, els cristians descobrirem una societat que creia en el seu futur i que, malgrat les dificultats del present, volia seguir avançant cap un desenvolupament de les possibilitats humanes. La societat i les persones tenien sentit per si mateixes. Però avui, els signes dels temps en són uns altres.

En la societat hi ha un creixent desinterès pel misteri humà. No es que la secularització de la societat així endurit els cors humans vers Déu. La ciutat secular ha estat engolida per un cultura que només cerca l'èxit personal, el disposar d'una bona targeta de crèdit i fruir del màxim plaer. Es la cultura de la indiferència i de la insolidaritat. Indiferència davant de les discriminacions econòmiques que comporta el desenvolupament econòmic; insolidaritat perquè, malgrat hi ha cada cop més persones que ho estan passant malament, fem com el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità: no fem de la solidaritat amb el pobre i marginat l'objectiu de la nostra caritat. Si mirem al nostre entorn podem preguntar-nos: a on són els bons samaritans ?, ¿fa prou la nostre església per estar al costat dels exclosos del sistema?. L’enquesta de la joventut envia senyals d’alarma: els joves desconfien de l’Església, la veuen distant i atrapada en les seves cuites internes.

Els cristians, els seguidors de Jesús, l’Església hauríem d'esdevenir una incomoditat en aquesta nova situació. Mentre una part de la societat satisfeta s'extasia en l'hedonisme i el narcisisme, i ha endurit els cors humans davant el sofriment del pobre, els cristians hauríem de testimoniar la radicalitat de l'amor de Déu i proclamar la possibilitat de l'esperança. Ens cal una nova evangelització. La Bona Nova de Jesús ha de tornar a ésser noticia gràcies al testimoni d'amor de la comunitat cristiana en forma de petites llavors d’esperança pràctica. La fe no es pot viure al marge d'una pràctica constant d'amor que doni credibilitat fidelitat a la nostra afirmació d'ésser fills de Déu i germans de les altres persones. Déu és Pare perquè nosaltres som fills i germans de tota la humanitat. És en aquestes situacions quan ha de sorgir amb força evangèlica com un alenar que esdevé llum del món. Ens cal esdevenir “testimonis de la veritat” de Jesús en el món.

divendres, 26 de novembre del 2010

Dissabte dia de reflexió, doncs reflexiono.

No reflexionaré sobre el vot. El tinc decidit i tampoc crec que la gent l’interessi massa a qui votaré. Els que em coneixen saben quina papereta introduiré a l’urna. Ara no vull parlar d’això. M’interessa reflexionar sobre l’ús del meu vot. Què es farà amb el meu vot?. No vull que el meu vot sigui un xec en blanc. Sempre m’ha preocupat aquesta qüestió perquè no està del tot resolta. On es veu més clar aquesta qüestió és en el tema dels pactes. Durant la campanya electoral les forces polítiques es limiten a fer insinuacions de quins seran els pactes post electorals o, fins i tot, es fan afirmacions severes sobre quins pactes no es faran. Després, les dinàmiques dels acords post-electorals matisen les promeses de campanya i resulta que, en algunes ocasions, es fa allò que s’havia promés no fer o les insinuacions s’esvaeixen ràpidament. Arribats en aquest punt penso que té sentit reflexionar sobre l’ús del vot personal. Perquè, segons quins siguin els pactes post-electorals el vot personal queda desvirtuat. Si la força A diu que no pactarà amb B i el meu vot és per a A confiat en que no pactarà amb B i desprès pacta, potser de sortida no hauria vota a A.

Davant l’afebliment de les majories absolutes, els governs de coalició no poden ser el resultat d’uns pactes inesperats durant la campanya electoral. Donat que el sistema de govern del nostre país permet que governi qui aconsegueix formar la majoria, el partits haurien d’evitar que la formació d’aquesta majoria sigui incomprensible per la ciutadania, alhora que es fa pedagogia política sobre com s’assoleix la majoria de govern. La situació a Catalunya demana als partits polítics que concorren diumenge a les urnes una visió particular de la governança.

El problema més greu del nostre país és la crisi econòmica. Catalunya necessitat estabilitat política per tal que la majoria de govern aporti confiança, estimuli projectes entorn al desenvolupament del coneixement i tingui autoritat moral per proposar un sistema de valors idonis per aquest moment. El panorama econòmic i social es propici a facilitar un ampli acord de govern per tal que la governança permeti una positiva i ràpida sortida de la crisi. És un moment en que cal generositat de mires polítiques amb voluntat d’enteniment i col·laboració, enlloc de la confrontació en la recerca de rèdits polítics. Cal facilitar que la governabilitat ens faci avançar cap el futur de la millora manera, sense alterar el benestar de les persones i modificar la cohesió social.

La segona qüestió té a veure amb la desafecció política que sent la ciutadania en les eleccions autonòmiques. Que quasi la meitat dels catalans probablement no votin, així ho preveuen els estudis demoscòpics, és un fracàs. Es frustrant veure que la meitat dels catalans estan desinteressats del govern de la seva comunitat. La minva d’aquest interès és una mala notícia perquè afebleix el sentit de l’autogovern. Només des d’una àmplia majoria social Catalunya pot defensar la seva voluntat d’autogovern davant les dinàmiques centralitzadores que tornen a venir. La crisi del sistema financer i econòmic, tard o d’hora, farà repensar l’organització política i administrativa dels estats. Les respostes populistes reclamen insistentment un aprimament de l’estat i la simplificació administrativa amb acomiadament de funcionaris, reducció d’ajuntaments i no sé quantes coses més. El següent pas serà qüestionar el sentit i el cost de l’estat de les autonomies. Arribats en aquest punt, ¿com podrem defensar l’autogovern de Catalunya si la meitat dels catalans passen del govern del seu país?. El primer pas contra per combatre la desafecció l’han de donar els partits polítics. Han de transmetre a la societat que es preocupen del seus interessos de forma generosa, amb amplitud de mires i que els seus fins cerquen el bé comú. Proposar acords i punts de trobada per damunt dels interessos particulars pot ser un signe d’una nova etapa política. En la qual els problemes de la societat es posen a primer pla i es poden resoldre des de la política lluny dels habituals tacticismes polítics.

Aquesta és la meva particular reflexió en el dia de la reflexió. Les dues raons fan que reivindiqui que no es malmeti el meu vot quan alhora de formar la majoria de govern es comencin a fer sumes i càbales.

dijous, 25 de novembre del 2010

Benet XVI i l'Islam

Benet XVI, en la llarga entrevista publicada en forma de llibre, La llum del món, (editorial Herder, 2010) comenta l’estat de les relacions del catolicisme amb l’Islam. Primer analitza el sentit del seu discurs a Ratisbona i els problemes que generà. Critica l’excessiva politització de les seves paraules desvirtuades fora del context d’un discurs acadèmic. Benet XVI confessa que, en un primer moment, s’entristí al veure l’ús esbiaixat dels seus judicis, però que després, en un viatge a Turquia, tingué ocasió de mostrar el seu respecte per l’Islam i reconèixer públicament que aquest és una realitat religiosa a tenir en compte i a dialogar. El Papa reconeix que a partir d’aquest incident s’han intensificat els diàlegs entre catòlics i musulmans.

Aquest diàleg, diu Benet XVI, a ajudat a adonar-se que “l’Islam ha d’aclarir dues coses en el diàleg públic: les qüestions relatives a la seva relació amb la violència i la raó. El fet que s’hagi percebut dins les seves pròpies files que aquestes dues qüestions necessiten i exigeixen un aclariment, i que, per tant, s’hagi iniciat també una reflexió interna entre els erudits de l’Islam, que després va passar a ser una reflexió en diàleg, va er un inici important.”

Per Benet XVI els cristians i els musulmans tenen moltes coses en comú “d’una banda, la defensa de grans valors religiosos – la fe en Déu i l’obediència a Déu – i, de l’altra, el fet d’haver de trobar el lloc concret en la modernitat. Aquestes qüestions també són estudiades per les converses del Consell per el Diàleg Interreligiós. Es tracta de qüestions com ara què significa tolerància; quina relació tenen entre elles la veritat i la tolerància. També la relació amb la pregunta si la tolerància comporta en ella mateixa el dret de canviar de religió. Als interlocutors islàmics els costa reconèixer-ho. Segons diuen, qui arriba a la veritat ja no pot fer-se enrere.”.

Quan el periodista Peter Seewal, pregunta al Papa si considera que el seu paper es combatre una possible islamització d’Europa, Benet XVI diu rotundament que no perquè això no és dóna. La situació actual, afirma el Papa, no té res a veure amb el temps d’expansió de l’imperi otomà, “avui vivim en un món totalment diferent, en què els fronts tenen recorreguts diferents, en què, amb tota la seva diferència, es troben, per una banda, el secularisme radical i, per l’altra, la pregunta de Déu. Per descomptat, cal que la identitat de cada religió continuï existint. No podem dissoldre’ns els uns dins dels altres, però, altrament, cal fer també l’intent d’entendre’ns els uns als altres”.

Tot seguir el periodista pregunta per la situació dels cristians i el drets humans en els països islàmics, i si el Papa considera l’Islam un risc per la cultura occidental. Novament Benet XVI refusa considerar l’Islam com un perill. Afirma que l’Islam és plural i que té diverses interpretacions i lectures. Explica com a l’Àfrica negre els cristians i els musulmans coexisteixen sense problemes, i una musulmà pot convertir-se al cristianisme sense cap entrebanc. Però, junt aquesta realitat, el Papa constata que en altres països islàmics la situació és més difícil i complicada. Benet XVI afirma que “allà on l’Islam domina en soledat amb les seves tradicions i amb la seva identitat política indiscutides – diguem-ne de forma monocultural -, es veu fàcilment a si mateix com a posició contrària al món occidental, en certa manera com a defensor de la religió enfront de l’ateisme i el secularisme. Aleshores la consciència de veritat es pot fer tan estreta que es converteix en intolerància i, per tant, fa també molt difícil una coexistència amb els cristians. Aquí és important que romanguem de manera intensiva en contacta amb totes les forces islàmiques disposades al diàleg, de manera que després també puguin donar-se canvis de consciència allà on l’islamisme associa la reivindicació de la veritat amb la violència”. Reconeixement i diàleg per afrontar junts els reptes de la Modernitat, això és el que pensa Benet XVI del encontre entre cristians i musulmans.

dimecres, 24 de novembre del 2010

La llum del món

El lector de la “Llum del món(Herder, 2010) trobarà un Joseph Ratzinger i un Benet XVI en l’estat més pur. Al llarg de les quasi dues-centes pàgines de l’entrevista es pot identificar perfectament el pensament del teòleg Ratzinger i les opinions del papa Benet XVI. És un llibre sorprenent per la seva profunditat i agudesa. En moltes de les preguntes, les respostes del papa van més enllà de la visió tancada que té l’entrevistador, Peter Seewald, sobre algunes qüestions. El lector trobarà a un Papa proper, molt humà que mostra sense dreceres el que pensa. Al llarg del llibre es repeteix una mateixa idea: cal retornar la persona contemporània a Déu a través de la realitat amb un ús intel·ligent de la raó.

És cert que Benet XVI defensa, en alguns punts, la doctrina tradicional de l’Església, i no sembla mostrar cap flexibilitat en obrir el seu pensament a altres possibilitats; però si que adopta una mirada més oberta en altres qüestions. No és el cas en els temes del celibat, del sexe, el divorci, de l’homosexualitat o el sacerdoci de les dones on està clar que Benet XVI no s’aparta del marc que fixa la doctrina catòlica tradicional. Però, en altres qüestions apareixen arguments o visions inèdites fins aquest moment. El més comentat ha estat el tema del preservatiu, on aporta un criteri nou per justificar al seu ús; en altres aspectes la manera com el Papa aborda els temes introdueix la possibilitat d’altres lectures diferents a les tradicionals. És un moment en que “la pregunta per Déu es posiciona de forma diferent en la nova generació” afirma Benet XVI. El Papa relativitza el seu mateix poder insistint en la necessitat d’un estil col·legial d’autoritat, allunyat del concepte absolutista del poder papal, i que, si físicament, psíquicament i mentalment un pontífex no pot continuar té el dret i el deure de dimitir.

Benet XVI en cap moment defuig els temes polèmics i delicats del seu pontificat. Entre ells està la qüestió de la pederàstia. Les seves paraules són contundents, a més de solidaritzar-se i situar-se en la perspectiva de les víctimes, reconeix que “va predominar la consciència que l’Església no havia de ser l’església del dret, sinó l’església de l’amor, i no havia de castigar”. Això, afirma Benet XVI, fou un greu error que va conduir a un gran sofriment de moltes persones víctimes dels pederastes. Cal castigar, amb un càstig possible i proporcionat als pederastes. En relació a la qüestió anterior i al tema de Marcial Maciel afirma que “lamentablement ens hem aproximat amb massa lentitud i retard a aquestes coses”. En un altre ordre de coses, Benet XVI parla dels progressos en l’ecumenisme; les dificultats de relació amb els protestants o la bona sintonia amb els jueus. Dedica vàries respostes a situar el marc conceptual on situar les relacions del cristianisme amb l’Islam i quins són els temes que cal clarificar per facilitar un millor diàleg. També admet l’error comés en el cas del bisbe Williamson.

En diferents moments Benet XVI proposa un camí d’accés a Déu comprensible a la societat contemporània i assumeix que en algunes circumstàncies el pecat de l’Església fa incomprensible l’anunci de Jesús. El teòleg Ratzinger analitza la situació de la societat contemporània i creu que el combat es dóna entre aquelles secularitzacions que expulsen a Déu i la fe. Hi ha el xoc de “dos mons espirituals: el món de la fe i el món del secularisme. La qüestió és, on té raó el secularisme?. És a dir, on pot i ha d’adoptar la fe les formes i figures de la modernitat i on ha d’oposar resistència?". El canvi de perspectiva és important: no es tracta que condemnar de nou la Modernitat, i la secularització, sinó els cristians hem de discernir allò que té de positiu d’altres aspectes que cal combatre. Per Benet XVI la crisi de la societat contemporània és el gran relativisme que fa que “la veritat ha caigut sota sospita” o que en “nom de la veritat s’ha arribat a la intolerància i la crueltat”. Constata el fracàs del culte de la raó derivada de la Il·lustració i la confiança en el progrés il·limitat de la ciència.¿Què és el progrés?, ¿quins són els seus fonaments?, es pregunta en diversos moments Benet XVI. Afirma que es confia en una nova religió que fingeix ser universal perquè és racional, “més encara, perquè és la raó en sí mateixa”. Cal tornar de nou a la veritat perquè “mostra aquells valors constants que han fet gran la humanitat. Cal, per part, aprendre i exercitar de nou la humilitat de reconèixer la veritat i de permetre que es constitueixi en guia”.

Enfront d’aquest de la realitat del relativisme Benet XVI abroga per proposar la recerca de Déu avui i demana practicar el “cristianisme de decisió”. Es tracta de que els cristians visquin i confessin de manera conscient la seva fe i els valors que en deriven, i fer-ho en un context en el qual “el cristianisme es troba exposat a una pressió d’intolerància”. És temps d’una nova evangelització. Déu ha d’entrar de nou en el món. Gràcies a Déu, la humanitat podrà completar les seves ganes de felicitat amb la vertadera felicitat.

Es tracta de que els cristians iniciïn un camí de conversió i descoberta del que és essencial en la fe, sense imposar res. Joseph Ratzinger comenta que el seu llibre “Jesús de Natzaret” no és un acte de magisteri de Benet XVI, sinó una proposta de discussió teològica i una forma de presentar una interpretació. No és el moment de dogmes, o de parlar de forma autoritària, sinó d’obrir el pensament. El que és important, diu Benet XVI, no és imposar res, ni tan sols un sistema moral, sinó un camí d’accés a Déu. Aquest camí és l’amor. El Papa manifesta que calen “illes on visquem i irradiem la fe en Déu i la senzillesa interior del cristianisme; oasis, arques de Noé en les quals l’home pugui refugiar-se sempre de nou”. Cal fer-ho de forma decidida i sense por perquè “ser cristià no ha d’esdevenir una mena d’estat arcaic”.

L’Església ha d’ajudar al món a obrir l’horitzó de la vida, a ampliar-lo i mirar vers al final. Es temps de testimoniar la fe, per això Benet XVI es pregunta “com és que els cristians, que són personalment creients, no tenen la força de fer que la seva fe tingui una major eficàcia política”. És un moment que cal una gran creativitat per tal de transmetre el cristianisme de manera més comprensible al món. Són moments de canvi “el cristianisme està adoptant una altra cara, una altra figura cultural. No ocupa pas el primer lloc dins l’opinió mundial, en aquest lloc governen altres. Però, representa la força vital, sense la qual també les altres coses no romandrien”. La gran missió de l’Església continua sent “unir la fe i la raó, unir la mirada que va més enllà d’allò tangible i alhora la simultània responsabilitat racional”. Fe i raó, afirma el teòleg Ratzinger i proposa el papa Benet XVI, han d’anar juntes per afirmar la identitat cristiana i ajudar al món a “començar de nou amb Déu” perquè “la infinitud que l’home necessita només pot provenir de Déu”. És el moment ple d’oportunitats que l’Església ha de saber aprofitar per tal que la “fe la catòlica es presenti d’una forma més forta i vital que faci sentir de nou la seva paraula com a força d’unitat i d’obertura de l’etern per al temporal”.

Benet XVI demana una nova evangelització on “l’únic Evangeli ha de ser anunciat en la seva gran, permanent, racionalitat i, al mateix temps, en el seu poder, que sobrepassa la racionalitat, per arribar de nou al nostre pensament i a la nostra comprensió”. I això cal fer-ho conscients de que “no som simplement idèntics amb la cultura i la nació com a tal, encara que tenim la força per imprimir-li i indicar-li valors, que ella assumeix fins i tot quan la majoria no siguin creients cristians”.

Un magnífic llibre que s’ha de llegir i meditar sense prejudicis. On el lector trobarà afirmacions que podrà no compartir, però també descobrirà un pensament teològic força suggerent alhora d’entendre com parlar de Déu en el societat d’avui i com testimoniar la fe en una societat secularitzada gràcies a un ús intel·ligent de la raó. Així els cristians esdevindrem llum del món.

dimarts, 23 de novembre del 2010

La dictadura dels mercats

Malgrat les declaracions i les polítiques d’ajuda contundent els mercats estan inquiets”. Aquest és, més o menys, el titular de molts butlletins d’informació econòmica durant aquests dies. Segons sembla, els mercats financers no consideren suficients o apropiades les mesures adoptades a Irlanda i les declaracions de solvència financera de les economies de Portugal i Espanya. Davant d’aquest situació els inversors mouen els diners en recerca de maximitzar els seus beneficis i defugir els possibles contagis de la crisi. El resultat d’aquests moviments són evidents: la caiguda de les borses, la seva inestabilitat i l’afectació econòmica d’alguns països.

¿Fins quan els ciutadans haurem d’aguantar aquestes especulacions financeres que afecten l’economia dels països?, ¿fins quan els mercats restaran fora del control polític?, ¿fins quan la societat aguantarà passivament la invulnerabilitat dels especuladors financers?, ¿quin són, on són aquests especuladors?, ¿quina ètica tenen els negocis financers?. L’actual crisis econòmica ens mostra la cara més dura i fosca del capitalisme descontrolat: la dictadura del mercat. Els mercats estan de les teories del mercat i de la competència idealitzades per Adam Smith. Aquest, preveient les possibles disfuncions de les seves teories expressades en “La riquesa de les nacions” foren contrapesades amb els principis morals exposats en la seva altra obra “Teoria dels sentiments morals” i sovint oblidada pels defensors de la ma invisible del mercat. Les teories d’Adam Smith aguanten avui malament l’envestida dels especuladors sense escrúpols. Ara, la ciutadania de les societats contemporànies descobreix impotent que, al costat de les dictadures polítiques, totes elles perfectament identificables i sancionades moralment, existeix una dictadura econòmica, difusa i opaca a l’escrutini públic, que condiciona i manipula els mercats econòmics.

Cal retornar a la política i a la moral per combatre aquesta situació. Cal política democràtica contra la dictadura del mercat; calen decisions polítiques de control i denúncia pública dels especuladors. Només des de la política, amb decisions valentes i encertades es podrà combatre aquesta situació. Però també cal una moral econòmica i social diferent. Benet XVI amb la seva encíclica “Caritas in veritate” aporta una interessant visió sobre el sentit de l’actual crisi i les solucions que cal explorar. La mirada de Benet XVI a la realitat econòmica és lúcida i permet progressar en el camí de la millor doctrina social de l’Església catòlica. Més d’un cop m’he preguntat si la constant campanya de atac i desprestigi contra el Papa pot explicar-se, en part, per les seves valentes postures en l’àmbit social.

dilluns, 22 de novembre del 2010

La banalització de les estratègies electorals

Afirmació inicial: estic en contra de la banalització de la política i el sexe. Ambdues són prou importants i per això cal tractar aquestes qüestions amb serietat i sense barrejar més enllà del que les circumstàncies ho facin. Política i sexe representen dos àmbits de relació humana que, per la seva importància i repercussió, exigeixen un tractament rigorós perquè afecten a sentiments i emocions, i estan guiats per criteris morals. Perdre aquesta perspectiva és relativitzar i reduir al simple intercanvi dos aspectes importants en la vida de les persones: l’amor i la convivència ordenada.
La campanya electoral de les eleccions Autonòmiques del 2010 han aportat alguns exemples de banalització de la comunicació política. Pensar que es pot tractar de forma frívola la política i el sexe amb l’únic propòsit de captar el vot juvenil o guanyar un espai en l’arena política pot ser ocurrent en un primer moment però el seu ús reclama alguna reflexió mes assossegada. ¿Interessa el vot dels que es poden sentir mobilitzats per l'espot publicitari?; ¿els promotors de la iniciativa s’identifiquen amb els valors latents en la proposta publicitària?; ¿quants vots aporta, quants vots resta?; ¿quina imatges projecta aquest espot?: ¿és coherent amb el missatge polític general?. Personalment no comparteixo els valors camuflats darrera de l’espot, ni voldria que fossin reivindicats com a valors nuclears de l’espai públic. Espai en el qual, actuen i es relacionen les forces polítiques.

La preocupació per l’ocurrència crea problemes innecessaris. Algunes forces polítiques, arrossegades per ser originals, inventen recursos comunicatius en els quals mostren de manera desinhibida la seva ideologia. En aquests casos, la crisi esclata quan el reclam electoral mostra de manera clara la duresa d’aquesta ideologia, sense trampes ni filtres d’autocontenció. L’exemple més clar, és l’evocació a l’ús d’estratègies d’aniquilació per combatre allò que no es comparteix. ¿Quin candidat pot sentir-se identificat amb un personatge de caça immigrants irregulars o independentistes?, ¿quins són els valors que transmet aquest comportament?.

Amics comunicadors polítics si per diferenciar les propostes electorals cal recórrer a l’ocurrència o la notorietat cada cop més enginyosa succeirà que al final: el més ocurrent serà retornar al simple i senzill relat polític. Perquè pel camí de la recerca de l’originalitat comunicativa, molts cops situada a mig camí del foc de camp, la festa final de curs o una performance, s’haurà oblidat que la política bàsicament és un relat que vol mobilitzar a les persones per avançar cap un futur millor. Al final, l’abús de la mercadotècnia comportarà que el medi haurà engolit el missatge polític. Llavor passarà que la paraula nua, aquella que apel·la a la raó i els sentiments per aconseguir el vot per tal de canviar un present que no agrada resultarà ocurrent.

diumenge, 21 de novembre del 2010

L'Hort dels cirerers

Aquesta setmana s’ha estrenat al teatre Romea de Barcelona l’obra d’Anton Chéjov "L'Hort dels cirers” en versió de David Mamet i direcció de Julio Manrique. Aquesta obra, la darrera de Chéjov, fou estrenada el 1904 amb la presència del propi autor. Tot i els anys transcorreguts és una obra de gran actualitat. Va impressionar-me la perdurabilitat del text de Chéjov. L’obra explica la decadència d’una família benestant rusa que veu com els deutes els fa perdre la seva propietat més preuada: una casa amb un gran hort amb cireres. Propietat on es condensa el passat de prosperitat familiar i és l’aixopluc dels records d’èpoques anteriors plenes de bons moments i l’afirmació d’una posició social heretada. La família no ha sabut afrontar els nous temps i assisteix passivament a la lenta pèrdua de les seves propietats que culmina amb la subhasta de la finca on es resumeix la seva història.

No obstant, la pèrdua es podria evitar, els esdeveniments podien prendre un altre rumb si la família escoltés a un negociant ric d’origen humil, fill d’un antic criat de la pròpia família, quan els proposava una alternativa. La seva idea era urbanitzar el terreny de l’hort dels cirerers per construir cases d'estiueig per als turistes. Aquest negociant representa el present que no es deixa ancorar pels vestigis del passat, i que és capaç de trencar amb les tradicions per encarar un futur amb valentia. Ja que els guanys de la parcel·lació de l’extensíssim hort permetria pagar els deutes de la família sense perdre la propietat de la casa. Però els consells són en va. La família es nega a perdre l’hort dels cirerers perquè ell representa el seu passat, la història, el llinatge i les tradicions. Però la propietat sencera surt finalment a subhasta i és comprada pel mateix negociant ric que volia salvar la família de la seva ruïna. La propietat ha canviat de mans i en aquest gest la família, que considera que ha perdut la seva història i la seva identitat, segueix vivint com si no hagués passat res.

La obra està plena de metàfores que parlen dels conflictes entre un passat enyorat i un present ignorat, entre la defensa d’uns temps que ja no són i la negació d’un nou temps que s’albira com a present que serà futur. L’espectador podrà adonar-se com la família nega, una i altra vegada, les evidències de la realitat. Tots els personatges manifesten unes enormes ganes de viure, però viuen al marge de la realitat ja que neguen constantment una situació que els porta a la pèrdua de la seva propietat. No fan res per salvar allò que valoren positivament i els dóna sentit com a família. Cada personatge vol viure i fruir de la vida, això els distreu i els allunya dels canvis que es donen en la societat. Malgrat les evidències, clares i contundents, la família viu tancada en els seus desideràtums i no veuen les transformacions de la societat que prefiguren el futur. No comprenen el que passa. Les seves fantasies els fan irreals i la seva mirada a la realitat està distorsionada. Això els impedeix comprendre el que està passant i la seva única referència a la realitat és un món irreal. D’alguna manera es compleix l’aforisme del periodista Louis Veuillot (1871) “vostés veuen el que mora, però no veuen el que neix”.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Revisitar la política XLI. Candidats i comunicació

La manera com els partits confeccionen les llistes electorals és una de les qüestions que s'ha de sotmetre a una profunda revisió si realment es vol avançar en la reinvenció de la política. Els candidats s’han de triar amb més graus de democràcia interna després d'un debat sobre la seva idoneïtat. Cal introduir mecanismes equilibrats que permetin conjugar positivament la representativitat, la informació dels qui prenen les decisions amb la corresponsabilitat política d'aquestes decisions. En l'elecció dels candidats cal harmonitzar la representativitat parcial que puguin tenir aquests amb la visió de globalitat i d'integració política que s'exigeix a qualsevol representant polític. L'augment de permeabilitat entre els partits i la societat farà augmentar el nombre de candidats independents en les llistes partidistes. Es tracta d'assumir amb normalitat aquesta qüestió, malgrat les tensions i resistències que nombrosos quadres dels partits s'oposen sempre a aquest tipus de propostes. L'ús de fórmules del tipus primàries hauria de ser més normal en el funcionament dels partits i utilitzar només com a sortida a una possible crisi interna de lideratge.

La renovació dels partits polítics exigeix també la modificació del seu entorn comunicacional. Cal desenvolupar un nou llenguatge i una simbologia política coherent amb la comprensió de la societat moderna. El discurs polític ha d'entendre, no pot estar ple de missatges xifrats, únicament desxifrables per experts, o expressat en un llenguatge incompressible per a la majoria dels ciutadans. Si la política és pedagogia difícilment podrà complir amb aquesta missió sinó s'incorpora un nou llenguatge. El mateix podem dir respecte l'escenografia i l'estètica que acompanya a l'acció política i les actuacions dels polítics, que en massa ocasions fa servir símbols poc connectats amb la comprensió dels qui haurien de ser els receptors d'aquests missatges.

divendres, 19 de novembre del 2010

Revisitar la política XL. Programa i finançament

L'obertura dels partits a la societat, a més d'una ampliació dels seus horitzons, obligarà a revisar com elaboren les seves propostes programàtiques i les seves alternatives polítiques. El programa d’un partit s'ha de construir a partir d'un diàleg obert entre aquell i els ciutadans. Gràcies a això els partits polítics s'ofereixen com a institucions amb la finalitat de buscar una sortida política als interessos dels ciutadans. Amb l'obertura dels partits a la societat es crea una línia d'actuació política d'àmplia base social, no patrimonialista i menys dependent de les maniobres de supervivència dels aparells dels partits. En els partits polítics han de coexistir, sense tensions, els elements programàtics i el lideratge polític i social dels seus representants institucionals. Es tracta de combinar la influència del lideratge amb la participació dels militants i de les persones identificades amb la política del partit.

Cal fer importants millores en el sistema de finançament dels partits. Això no es resol únicament amb majors graus de transparència i control, això, encara que necessari, no és suficient. Cal aconseguir acords entre totes les forces democràtiques per revisar els models d'organització dels partits, simplificar les seves estructures i reduir les despeses de funcionament. Sobre les campanyes electorals els partits haurien de consensuar un nou estil de campanya, molt més centrat en el desenvolupament de propostes polítiques i recuperar l'interès pel debat d'alternativa, així com buscar models de campanya electorals molt més econòmiques. A més, la societat hauria de proveir, a través del Parlament i amb un estricte control, els recursos econòmics necessaris per a un bon funcionament dels partits polítics.

dijous, 18 de novembre del 2010

Diàleg catòlic – musulmà, salvar Asia Bibi

Les relacions entre cristians i musulmans són ambivalents. No és el mateix el que passa al nostre país que les dificultats en que es troben els cristians dels països islàmics. La situació de la cristiana Asia Bibi a Pakistan, condemnada a morir a la forca per una suposada blasfèmia, evidencia la important asimetria en aquestes relacions. Cal exercir totes les pressions polítiques per salvar a Asia Bibi i els catalans d’origen pakistanès han de fer arribar al seu país aquest missatge: alliberar aquesta dona cristiana perquè els musulmans pakistanesos a Catalunya han après que la blasfèmia no és un delicte penal.

A nivell institucional les relacions entre cristians i musulmans passen per un bon moment. Benet XVI ha impulsat vàries iniciatives per crear un marc estable de relació amb el món musulmà. Una evidència d’aquesta bona entesa ha estat la recent trobada celebrada entre el Centre per al Diàleg Interreligiós de l'Organització per a la Cultura i les Relacions Islàmiques de Teheran (Iran) i el Pontifici Consell per al Diàleg Interreligios. Aquestes dues institucions varen celebrar el seu setè Col•loqui, a Teheran, del 9 a l'11 de novembre, sota la presidència conjunta de Mohammad Baqer Khorramshad, president de l'Organització per a la Cultura i les Relacions Islàmiques i el cardenal Jean-Louis Tauran, president del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligioso.

Al final de la trobada, els participants - set de la delegació encapçalada per Mohammad Baqer Khorramshad i sis de la delegació encapçalada pel cardenal Tauran- acordaren:

1. Els creients i comunitats religioses, sobre la base de la seva fe en Déu, tenen un paper específic que exercir en la societat, en un plànol d'igualtat amb els altres ciutadans;

2. La religió posseeix una dimensió social inherent que l'Estat té l'obligació de respectar, per tant, també en l'interès de la societat, no pot ser relegada a l'esfera privada;

3. Els creients estan anomenats a cooperar en la recerca del ben comú, sobre la base d'una relació sòlida entre fe i raó;

4. És necessari que els cristians i musulmans, així com tots els creients i persones de bona voluntat, cooperin a respondre als desafiaments actuals, promovent els valors morals, la justícia i la pau i protegint la família, el medi ambient i els recursos naturals;

5. La fe, per la seva pròpia naturalesa, exigeix la llibertat. Per tant, la llibertat religiosa, com a dret inherent a la dignitat humana, ha de ser sempre respectada pels individus, els agents socials i l'Estat. En l'aplicació d'aquest principi fonamental, hauran de tenir-se en compte les arrels culturals i històriques de cada societat que no estigui en contradicció amb la dignitat humana;

6. L'educació de les joves generacions ha de fundar-se en la recerca de la veritat, en els valors espirituals i en la promoció del coneixement.

Els participants van posar l'accent en la necessitat de "continuar en el camí d'un diàleg real i fructífer". El proper Col•loqui tindrà lloc a Roma l’any 2012. Cal continuar el diàleg entre cristians i musulmans, com les gestions per salvar a Asia Bibi. El mateix Benet XVI ha recordat recentment la dramàtica situació d’aquesta cristiana i ha demanat el seu alliberament.

dimecres, 17 de novembre del 2010

La Festa del Xai, una experiència religiosa musulmana

Abans d'ahir vaig parlà de la meva fe personal i l’experiència de Déu (Crec en Déu). Avui vull parlar de la religiositat dels altres. Ahir fou la Festa del Xai, moment de gran fervor religiós pels musulmans. En aquesta festa es recorda el relat, tant conegut en l’Antic Testament cristià, del sacrifici d'Abraham. Personatge bíblic considerat el primer dels patriarques de les religions monoteistes. Com es comú en les grans festes de totes les tradicions religioses una important festa religiosa comporta també una festa familiar. La Festa del Xai, després de la pregària del matí, continua amb una trobada familiar al voltant d'una taula on les persones es reuneixen i renoven els seus vincles amb la religió i el grup. La família es manifesta com lloc d'acollida càlida i la religió és un dels seus un vincles.

Vaig tenir l'oportunitat, ho acostumo fer habitualment, de participar en la cerimònia religiosa musulmana. En aquells moments vaig percebre com la religió relliga les histories personals i facilita el trànsit del tu personal al nosaltres comunitari. Aquelles persones, majoritàriament homes - això es una qüestió que requereix una profunda reflexió - manifestaven publica i col•lectivament la seva fe. Desprès de molts anys de sentir la tesi de que la religió es quelcom que s'expressa en l'esfera privada o que no es pròpia de cultures industrial avançades, hem sento enfortit en el convenciment de la tesi contraria. La fe és una decisió personal que té una important manifestació pública a traves del fet religiós i que les persones segueixen fent-se les preguntes per les quals les religions tenen resposta. No les úniques respostes, però sí les respostes que, un cop acceptades, resulten convincents. La gràcia és el que permet accedir a la fe a través de la qual es troba el camí que facilita la trobada de la religió com a resposta a aquestes preguntes

dimarts, 16 de novembre del 2010

Zapatero, Rajoy i el Papa

En algunes ocasions, unes paraules a deshora o inoportunes desmereixen el sentit just d'un pensament. Alguna cosa semblat a això va succeir amb les paraules de Benet XVI pronunciades en l'avió durant la seva peregrinació a Santiago de Compostel•la i el mateix li ha passat al President de Govern en una recent intervenció en un acte electoral a Catalunya. De la mateixa manera que vaig manifestar el meu desacord amb el que digué el Papa, quan va introduir, en un discurs bé travat, una referència als anys trenta del segle XX a Espanya; haig de manifestar el mateix respecte el que ha dit José Luís Rodríguez Zapatero quan va recordar al Papa que les lleis, a Espanya, les dicta el Parlament.

Estant d'acord i sent del tot encertat el fons de les paraules del President de Govern, les quals no es poden discutir perquè són totalment coherents amb el concepte de laïcitat positiva continguda en la Constitució, reconec que no han estat afortunades per diverses consideracions. Ni la forma i el lloc han estat els més adequats. Hi hagut altres ocasions, fins i tot pocs dies abans, per abordar aquesta qüestió i no es va fer. Tampoc sembla apropiat situar al Papa dins d'una picabaralla electoral entre el President Zapatero i Mariano Rajoy. Ni és just el to de retret que tenen aquestes paraules en relació a Benet XVI, la que aquest Papa ha insistit en diversos moments en la necessària independència del poder polític de l'Església catòlica. Encara que, en algunes ocasions, els comportaments d'alguns eclesiàstics semblen desmentir aquest desig. Als pocs dies d'haver estat escollit pontífex, Benet XVI acudí a saludar al President de la República Italiana i davant d’ell afirmà “és legítima una sana laïcitat de l'Estat, en virtut de la qual les realitats temporals es governen segons les normes que li són pròpies”. Aquesta idea ha estat una constant en el seu pontificat. Per aquest motiu no considero imparcial el judici emès per José Luís Rodríguez Zapatero. No és en un míting electoral, on la recerca de l'aplaudiment fàcil pot induir l'ús d'afirmacions simplistes i gratuïtes, el lloc apropiat per abordar seriosament el tema de la necessària independència entre la sobirania popular i la labor de l'Església.

Defensar aquesta independència no ha de comportar el silenci de l'Església davant la gobernanza de la societat. L'Església catòlica, igual que altres institucions, ha d'aportar a la societat els seus punts de vista en la construcció del denominat bé comú. Els legisladors no viuen aïllats de la societat i tots són receptius de nombroses propostes que neixen de diferents punts de vista i sensibilitats. Per això l'Església catòlica ha de proposar, mai imposar, la seva visió concreta en aquelles qüestions que poden contribuir a aquest ben comú. Es tracta d'intervenir, com ho fan altres institucions i grups d'interès, a través del diàleg i l'acord. Pensar el contrari és mantenir un estereotip de l'Església que està lluny del que hauria de ser. O almenys, lluny del que Benet XVI ha repetit en diverses ocasions.: «(els creients) tenen el deure contribuir a elaborar un concepte de laïctat que, d'una banda, reconegui a Déu i la seva llei moral, a Crist i a la seva Església, el lloc que els correspon en la vida humana, individual i social, i que, per una altra, afirmi i respecti la “legítima autonomia de les realitat terrenals”, entenent amb aquesta expressió - com afirma el Concili Vaticà II - que “les coses creades i les societats mateixes tenen lleis i valors propis que l'individu ha de descobrir, aplicar i ordenar paulatinament” (Gaudium et Spes 36)». Tant de bo que la pràctica eclesial sigui fidel a aquestes paraules del Papa, fins i tot en aquelles situacions en les que les decisions autònomes de la política no coincideixen del tot amb els desitjos morals de la doctrina cristiana.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Repensar la meva fe 4. Crec en Déu

Hi ha persones, jo en sóc una d’elles, per les quals la comprensió de la realitat no s’esgota amb la raó; ni aquesta aporta totes les respostes a les preguntes sobre el sentit de l’existència. La fe no qüestiona la raó. La fe i la raó es complementen i la fe necessita la raó per expressar-se: “reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança” (1Pe 3,15). Però hi ha una part de la realitat que queda obscura a la raó. És en aquest espai de la realitat situat més enllà de la raó on la fe troba la seva significació. La fe revela allò que la raó es mostra limita per comprendre.

En els darrers anys, s’ha criticat les limitacions de la raó per explicar els propis comportaments de les persones. Així han guanyat un espai propi, per exemple, les teories que potencien els sentiments i les emocions com a guies de les actuacions de les persones. Fins i tot, l’àmbit polític, on les teories de les decisions polítiques havien confiat en excés en la bondat de la raó, han assumit les seves limitacions per explicar determinats comportaments polítics. La part d’irracionalitat que podia amagar-se darrera de la intel·ligència emocional ha quedat matisada per els progressos de les ciències neurològiques. Les quals situen les emocions i els sentiments, i altres dimensions del misteri de la vida, en les xarxes neuronals i les connexions sinàptiques. Novament, es pretén que la raó pugui explicar el misteri dels sentiments sense possibilitats a que quedi una part amagada al l’escrutini de la racionalitat.

Acceptar la possibilitat de que la raó és limitada per comprendre la globalitat de l’existència és una qüestió de l’àmbit de la fe. Aquesta desvela la parcialitat de la raó per entendre i explicar el propi misteri de l’existència humana. Es així com la fe, donada com a gràcia per entendre allò que s’amaga als savis, aporta una coneixement de la realitat que restava ocultat per l’omnipresent força de la raó, “T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.” (Mt 11,25). Gràcies a comprendre que la possibilitat de la transcendència a la raó és una certesa la persona s’obra a l’experiència de Déu. És en aquest moment quan es fa evident el consell del profeta “cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo, ara que és a prop” (Is 55,6). Déu apareix en la recerca d’aquesta realitat que complementa el món real. No és una il·lusió perquè Déu s’ha fet home i ha mostrat el seu rostre en Jesús “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jo 14:6). Déu es revela per mitjà de la seva humanitat en Jesús. La gràcia de la fe permet descobrir la comprensió personal de Déu a través de la gran notícia: Déu fet home en Jesús. Déu no queda perdut en la llunyania del misteri, sinó que esdevé diàfan i proper l’experiència de cada persona a través de Jesús, “A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat". (Jo 1,8). Apartir de Jesús l’Antic Testament s’entén d’una altra manera. La narració del Llibre Sagrat apareix com la història d’amor fidel de Déu al seu poble que es tanca i obre de nou en Jesucrist. Déu esdevé amor. Així, el misteri de l’Etern i Transcendent, queda il·luminat en l’arbre de la creu des d’on Jesús convida a afirmar lliurement: crec en Déu.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Tornar a explicar les coses

El decurs dels esdeveniments històrics i les biografies personals no són sempre coincidents. Hi ha persones que han tingut l’oportunitat de viure moments excepcionals; esdeveniments que han fet històrica o han marcat el naixement d’una època. D’altres, han viscut en períodes de llarga monotonia on els esdeveniments eren de poca notorietat. En aquests casos la normalitat de la quotidianitat transmet la falsa sensació d’una certa eternitat de la realitat. Qui ha nascut en el marc de l’Estat del Benestar, per exemple, deu pensar que les coses sempre han estat així. No pensaven el mateix les persones que pogueren comparar la situació de la societat abans i després de la segona Guerra Mundial. Qui ha viscut sempre en una estat democràtic percep d’una altra manera la defensa del vot que fan les persones que han viscut una part de la seva vida sota una dictadura. Hi ha molts exemples que mostren com és possible establir en la història el rastre de situacions en que és evident identificar un abans i un després per moltes coses.

Els moments de transició són temps propicis pels debats i els acords. La societat madura a través del canvi. Hi ha generacions que són testimonis dels valors viscuts durant un transició política o social. Aquests moments són excepcionals per assentar en la cultura cívica el valor del respecte i el diàleg, o la constància, tenacitat i paciència per arribar a l’acord. Al final, per més dificultós que sembli el procés, s’assoleixen grans conquestes que beneficien a tota la societat. La pèrdua de memòria d’aquests esdeveniments pot afavorir la seva banalització i l’oblit dels valors i actituds en que es fonamenten. L’oblit empresona el cor de les persones i pot afavorir que es ridiculitzin creences i conviccions que foren bàsiques per que aquests processos de canvi arribessin a bon port. Els llargs períodes d’estabilitat són bons, però també poden induir a creure que les coses estan donades sense més. Per això, no està de més, evocar l’esperit dels temps en els quals la societat s’hagué d’interrogar i establir grans acords de convivència. Ara, com abans, cal tenir l’habilitat perquè les noves generacions valorin adequadament els valors que permeteren organitzar la convivència en el nostre país. Com digué fa uns quants anys el bon amic Guillem Correa, pastor metodista català “és bo tornar a explicar les coses per qui tingui memòria les recordi i aquells que, per edat, encara no tinguin suficient memòria, les coneguin”:

dissabte, 13 de novembre del 2010

Revisitar la política XXXIX. El lideratge social dels partits polítics

Els partits polítics han d'obrir les seves finestres a la societat per deixar de ser institucions endogàmiques sota el control dels seus càrrecs institucionals i quadres interns. Els partits democràtics no poden ser simples organitzacions constituïdes i adaptades per perviure com a organitzacions polítiques de professionals. Els partits han de ser organitzacions obertes en les quals, al costat de les necessàries estructures, han d'existir amplis canals participatius. Els partits han de ser permeables a les necessitats i desitjos de moltes persones que no es mouen en àmbits polítics, però que volen que les seves opinions es tinguin en compte en les institucions partidistes.

Les institucions polítiques partidistes han d'augmentar el seu contacte amb el pols i el sentir de la societat. Per a això han de desenvolupar amplis espais participatius dirigits a tota la societat i poc mediatitzats per l'afany d'augmentar les quotes electorals. No es tracta tant de dir allò que les persones volen sentir, sinó escoltar el que les persones estan dient. Els dirigents dels partits ha de ser veritables líders socials que, transcendint les responsabilitats partidàries, siguin veritables capdavanteres de la societat. Calen més polítics capaços d'incidir en la societat i orientar el seu futur. Malgrat els repetits casos corrupció de càrrecs institucionals que enfosqueixenla vida política i desacrediten als polítics cal seguir defensant als polítics perquè, com bé diu R. Dahrendorf, "els polítics són els guardians de les normes de la vida pública i també són els que marquen el to d'una comunitat" Dahrendorf, R. "En defensa de los políticos" El País 26 abril 1995, pàgina 13.

divendres, 12 de novembre del 2010

Revisitar la política XXXVIII. Llavors d'esperança

L'acció de govern i el treball polític, així com el comportament dels polítics, han de mostrar major afecte i confiança en l'acció col·lectiva i creure en la capacitat de transformació latent en la societat. A la societat hi ha importants llavors d'esperança. L'acció política ha d'afavorir la germinació de les esperances presents en moltes d'aquestes llavors anònimes, perquè la seva presència reconforta i animi a recórrer els camins inèdits que porten a un futur millor.

Els partits polítics han de ser més sensibles a les múltiples experiències, als diversos moviments socials i als profetes desconeguts, potser poc mediàtics, que amb formes molt variades ens remeten a les referèncie utòpiques. L'acció política ha de comprendre que cal fomenetar aquests petits espais i moments portadors d’esperança. Existeixen en la societat moltes i variades llavors d'utopia que demostren, a la seva manera, que és possible una altra manera d'analitzar, viure i transformar la realitat. L'ànima utòpica del quefer polític ha d'ajudar a descobrir aquestes petites realitats carregades de futur.

dijous, 11 de novembre del 2010

Irak, una Església catòlica de màrtirs

Fa uns anys, quan el món estava dividit en blocs aparegué l’expressió “església del silenci” per referir-se als catòlics dels països comunistes. Per sort, aquells temps han passat i amb ells s’han anat les pressions contra l’Església catòlica en alguns països. Però, la situació no ha canviat en aquells països on existeix una forta islamització i el cristianisme és minoritari. En aquests indrets la comunitat catòlica ha passat a ser un dels objectius estratègic del terrorisme, especialment d’Al Qaeda i les seves franquícies. Aquests grups estan perseguint durament als cristians a l’Irak. Deu dies després de l’atemptat suïcida de Bagdad a una església catòlica on moriren 44 fidels i dos capellans un nou atemptat a provocat 6 morts i 33 ferits.

L’Església catòlica en alguns països islàmics no només està en sotmesa a la invisibilitat sinó que és una comunitat de màrtirs. Els catòlics són atacats perquè són creients. L’agressivitat del radicalisme islàmic contrasta amb la voluntat dialogant de moltes autoritats polítiques de països de tradició musulmana. També l’Església catòlica està avançant molt en el seu encontre amb l’Islam. El Papa Benet XVI ha impulsat diverses iniciatives per obrir ponts de diàleg. Dóna la impressió de que Al-Qaeda vol establir una agenda del terror per frenar els ferms progressos obtinguts en el diàleg entre els creients cristians i musulmans. Cal seguir amb aquestes iniciatives de diàleg i reforçar-les, especialment a Europa on l’encontre entre les dues religions es pot fer sota uns paràmetres culturals que afavoreixen el respecte i la comprensió.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Benet XVI, el món real i la realitat inventada

Veient algunes cròniques de la visita de Benet XVI dóna la impressió de que s’han destacat alguns aspectes i altres han estat silenciats. Per exemple, en relació a la cerimònia de la basílica de la Sagrada Família la majoria de medis, escrits, radiofònics o televisius, han insistit en la defensa de la família tradicional, fins i tot han acusat al Papa d’uns atacs que en cap moment va fer, i no ha dit res de la resta de la intervenció de Benet XVI o de les paraules del cardenal Lluís Martínez Sistach. Poques cròniques han parlat del sentit de la Sagrada Família com a temple que alça l’esperit cap a Déu o la invitació de Gaudí a contemplar la natura com a obra de Déu. Això no ha interessat en els titulars dels medis. Alguns medis acusen al Papa de monotemàtic, i no és així, i no s’adonen que els monotemàtics són ells en les seves cròniques.

Algú podrà comentar, en defens dels autors de les cròniques, que els periodistes llegeixen el text i de tot el que han llegit trien el que consideren més rellevant per la societat o que aquesta és susceptible d’entendre. D’alguna manera, el periodista actuaria de notari o transmissor del que valoren que és d’interès públic.¿I si fos al revés?, ¿i si resulta que, la reiteració en subratllar sempre el mateix i silenciar altres coses, s’oculta una part de la informació necessària alhora de conformar l’opinió pública?. Aquest comportament el que faria és, a través de la crònica d’uns esdeveniments, donar a la societat una visió esbiaixada de la realitat. De tal manera que es podria pensar que alguns medis, en lloc d’explicar la realitat, construeixen una realitat virtual que mostren com a real. Al final, el ciutadà s’instal•la en una realitat que només existeix en la imaginació del que l’explica o la comenta. Aquesta pràctica es complementa en una altra que és bastant observada: incloure valoracions o pressupòsits ideològics dins de cròniques.

Un exemple d’això darrer. La informació de la xifra d’assistents. Moltes cròniques no donen només les xifres d’assistents i prou, sinó que valoren la xifra. Alguns parlen de fracàs per no arribar a una suposada previsió. La xifra de contrast de 400.000 persones, que és la feta servir pels medis, ¿qui la ha donat?, ¿en quin context s’ha donat?. Aquest xifra, que ara resulta que serveix per emetre judicis de valors, era una estimació feta per les autoritats municipals en relació al nombre màxim de persones que el sistema d’ordenació de tanques podia tolerar sense problemes. A partir d’això, aquest nombre, donat als medis a partir de la nota d’una agència treta d’un comentari emès fora del context d’on sorgí, fou elevat a la categoria de previsió oficial i setmanes després s’assumí com el nombre de persones esperades realment per rebre a Benet XVI. La xifra, no contrastada en les fonts originals fou considerada real. Aquest petit exemple es una bona mostra de com la realitat inventada esdevé per alguns realitat real i pedra de toc per emetre judicis. Ja que, un cop inventada la realitat és més fàcil criticar-la. Si les cròniques dels medis segueixen en aquesta línia flac favor es fa a la maduresa de la societat democràtica.

dimarts, 9 de novembre del 2010

La consideració de la dona a l’Església i en la societat

La visita de Benet XVI ha suscitat moltes reaccions i comentaris. N’hi de tota mena. És curiós advertir la sensibilitat selectiva dels periodistes i la seva alta sensibilitat per treure conclusions i emetre judicis, sempre en to desqualificatiu. En un proper post tractaré d’aquest tema. Ara voldria referir-me a un tema que ha estat molt comentat: la neteja de l'altar desprès de la seva unció crismal per part d’un grup de monges. Aquest fets ha alimentat moltes tertúlies radiofòniques. Es evident que aquest gest s'hauria pogut resoldre d'una altra manera i així la cerimònia de la dedicació hauria estat del tot impecable, però tot i aquest aspecte cal defensar que el conjunt de tota la litúrgia fou extraordinari, pròpia d'un estil de sobrietat i estètica que singularitza l’Església catalana. Llevat el moment anteriorment esmentat, tots els gestos litúrgics transmetien una visió eclesial que ens es pròpia dels catalans. Que es pot exemplificar quan la majoria d'assistents a la missa de la Sagrada Família feren callar els intents d'aclamar al Papa quan aquest s'aturà per escoltar el Nigra sum cantat per l'escolania de Montserrat.

Algunes de les critiques concretes a l’acció de neteja i preparació de l'altar són totalment fonamentades i justes. La nostre Església, de forma activa o passiva, amb fets o omissions, discrimina a les dones. És evident que si l’Església vol ser creïble haurà d’abordar aquest tema i, molt probablement, haurà de començar demanant perdó per la seva actitud obstinada vers les dones. Però, algunes de les crítiques que s’abraonen contra l’Església obliden que la situació de la dona no és nomes un problema eclesial. La mateixa societat es troba lluny de tractar amb justícia les dones. És llavors quan descobreixes que la severitat en que es judicada l’Església no s’empra amb altres institucions. Permeteu-me dos exemples que demostren que la situació diversos nivells de discriminació de la dona en la societat.

No fa massa, el suplement dominical de el diari El País publicava un article titolat Retrato del poder. Es tractava d’un reportatge sobre els nuclis decisors de grans companyies espanyoles. Doncs bé, en aquest article es després que la presència de les dones en aquest nucli segueix la següent pauta: al consell executiu del Banc Santander hi ha 2 dones i 11 homes; a la Caixa 0 dones i 11 homes; a Repsol 1 dona 6 homes; a Telefònica 0 dones i 7 homes; a ACS 0 dones i 6 homes; a Abengoa 1 dona i 9 homes; a Paradores 1 dona i 6 homes; a Seur 1 dona i 13 homes; a Puig 1 dona i 5 homes i a Mapfre 0 dones i 8 homes. Que sumant tot i fent percentatges dona la següent dada: en el nucli del poder econòmica comentat en la crònica de El País el 8% són dones i el 92% són homes. És curiós que l’autor de la crònica no fes aquest càlcul. La simple mirada a les fotografies que il•lustraven el reportatge convidaven a treure les proporcions. Cap comentari en tota la crònica sobre aquesta insultant desproporció. Una altra dada. En el Parlament Català, en el període 1980-2006 hi ha hagut 17,8% de parlamentàries per un 82,2% de parlamentaris. Tot i que, en cada legislatura s’ha incrementat el nombre de parlamentàries. Mentre el 1980 només hi havia un 5,2% de parlamentàries, ara el percentatge s’ha situat en un 35,6%. Els partits polítics han avançat, tot i que alguns, quan arriben a governar s’obliden de la paritat defensada en els seus programes electorals.

El fet de que l’Església sigui un mirall del que passa en la societat no l'eximeix de la necessitat de modificar les seves comprensions i actituds en relació a la consideració de la dona. L'Església ha de testimoniar coherentment la fe que la sustenta i els seus comportaments han de transmetre la coherència dels seus valors. És en aquesta direcció on s'esperen gestos concrets que permetin afirmar que en l'Església la dona comença a tenir una consideració superior a la que té en la societat i que es prenen les decisions correctes per tal de ser tractada amb la igualtat que la societat li nega.

dilluns, 8 de novembre del 2010

La complexitat de les paraules de Benet XVI

Qui no hagi llegit els discursos de Benet XVI, les seves homilies o intervencions durant el recent viatge a Santiago de Compostela o Barcelona, tindrà una visió del que ha dit el Papa a través del que esmenten els medis de comunicació. ¿On està la realitat?, ¿en els medis o en les paraules del Papa?. Per exemple, alguns medis d’àmplia difusió emfatitzen que Benet XVI ha criticat al govern de Zapatero en la seva homilia a la Sagrada Família o altres destaquen que condemnà el matrimoni homosexual o que ho atacà directament. Crec que aquestes afirmacions van més enllà de les paraules de Benet XVI. A la Sagrada Família el Papa defensà que els poders públics donin suport a la família cristiana articulada entorn al model que la doctrina de l’Església considera que ha de ser. ¿Què té d’estrany que el Papa defensi això?.

Benet XVI no atacà els altres models de família. Simplement es limità a proposar un model que considera el vàlid pels catòlics. Hauran de ser els catòlics els que obrim el debat a l’interior de l’Església, si s’escau, sobre quins són els models de família que cal promoure en la societat d’avui i, en el cas de confirmar el model tradicional, quina resposta es dóna a les altres formes de família que la societat pot contemplar. En qualsevol dels casos, el que és interessant debatre són els valors sobre els quals es sustenten el model familiar. També s’hauria d’aprofitar l’ocasió per avançar en una millor consideració del paper de la dóna dins de la institució eclesial. Però aquest debat s’ha de fer a l’interior de la pròpia institució i d’acord als mecanismes establerts per aquestes ocasions. El que no té sentit és que, en un moment de profund relativisme de valors i virtuts, l’Església catòlica renunciï a proposar, no imposar, el que considera que és un model de família vàlid per humanitzar la societat contemporània. Si això no agrada a un determinat sector de la societat, que hi farem. La diversitat de la societat facilita que tothom pugui exposar lliurament els signes de la seva identitat, proposar-los i esperar que els altres se’ls facin seus o cerquin altres propostes.

Unes altres paraules polèmiques han estat les pronunciades durant el vol cap a Santiago de Compostela. Les primeres cròniques centraven l’atenció en la referència del Papa als anys 30 a Espanya. Aquí també hi havia alguns titulars bastants creatius. És evident que les paraules del Papa no foren les més adequades per expressar una idea que comparteixo: la necessitat d’establir ponts de diàleg i enteniment amb les persones que es situen en l’àmbit de les corrents laïcistes. El portantveu de la Santa Seu ho explicà posteriorment amb total claredat quan, per tal d’aclarir les múltiples i variades interpretacions, passà als periodistes la literalitat de les paraules de Benet XVI en l’avió i explicà que la qüestió de la laïcitat s’ha de contemplar no com un scontro (desencontre) sinó com un incontro (trobada) amb la fe.

Les paraules del Papa foren: “El món occidental, amb el seu secularisme, la seva laïcitat i la continuïtat de la fe que ha de renovar-se per ser la fe d'avui i per respondre al desafiament de la laïcitat. A Occident, tots els grans països tenen la seva pròpia manera de viure aquest problema: hem tingut, per exemple, els viatges a França, a la República Txeca, al Regne Unit, on pertot arreu està present de manera específica per a una nació, per a una història, el mateix problema. I això val també de manera forta per a Espanya. Espanya era sempre, d'una banda, un país originari de la fe. Pensem que el renaixement del catolicisme en l'època moderna va ocórrer sobretot gràcies a Espanya. Figures com a sant Ignasi de Loiola, santa Teresa i sant Joan d'Àvila, són figures que han renovat el catolicisme i conformat la fisonomia del catolicisme modern. Però també és veritat que a Espanya ha nascut una laïcitat, un anticlericalismo, un secularisme fort i agressiu com ho varem veure precisament en els anys trenta, i aquesta disputa, més encara, aquest enfrontament entre fe i modernitat, ambdós molt vives, es realitza avui novament a Espanya: per això, per al futur de la fe i de la trobada --no el desencontre!, sinó trobada-- entre fe i laïcitat, té un focus central també en la cultura espanyola. En aquest sentit, he pensat en tots els grans països d'Occident, però sobretot també a Espanya”.

Certament, des de la fe cal aproximar-se a descobrir la part de la veritat que també es troba en qui es situa en posicions laïcistes o anticlericals. Perquè ningú esgota absolutament la veritat, però del diàleg i de l’incontro s’edifica la saviesa humana, sempre oberta a l'espiritualitat per trobar respostes als seus interrogants més profunds. Però, per parlar de la trobada de la fe amb la laïcitat, sobretot per justificar el nou dicasteri creat per la nova evangelització, no calia l’analogia dels anys 30, tot i que pot tenir sentit fer-ho en clau de context d’Europa; perquè en el cas d’Espanya ens remet a un temps de terribles conseqüències morals i polítiques. En tot cas, la referència dels anys 30 sí que hauria de servir per adonar-se que algunes de les raons en les que es fonamentava l’anticlericalisme naixien de la pròpia actitud d’un sector de l’Església. Pocs anys abans Joan Maragall ja ho havia reflectit en el seu magistral poema “La ciutat cremada”.

Per sort de tots, l’scontro dels anys 30 no es dóna avui en els àmbits claus en els quals es fonamentaven els discurs anticlericals de l’època: l’ensenyament o el finançament de l’Església. Aquest anticlericalisme pertany a un altre segle. Poden haver-hi noves formes i expressions de laïcitat que són amb les que cal dialogar per facilitar de nou l’incontro. Tot i que, la mateixa Església catòlica espanyola també s’ha d’interrogar a ella mateixa si, en lloc de ser una institució de comunió i acolliment, amb el comportament d’alguns eclesiàstics pot haver contribuït en alguns moments a tornar a tensar una polaritat que no és ni desitjada ni buscada. El llegat que ens deixa Benet XVI és clar: cal anar de nou a l’incontro.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Benet XVI i la Sagrada Família. Art, fe i raó

El viatge de Benet XVI per la dedicació de la Sagrada Família ja forma part de la història de Catalunya. Ha estat un dia intens ple d’emocions i sentiments. L’estada del Papa a Barcelona ha enfortit a l’Església catalana. El català ha estat present en tots les diferents intervencions de Benet XVI. Les seves primeres paraules a la Sagrada Família han estat en català i també ha fet servir el català en el seu discurs de comiat. Cal agrair el que Benet XVI ha fet pel català. Gràcies al seu gest, l’Església catalana ha afirmat la seva catolicitat des de la seva identitat particular. En aquest capítol, cal agrair aquelles persones que han fet possible que el Papa parlés en català i, de manera particular, aquelles que han tingut cura de la seva bona pronúncia. Durant aquests anys alguns persones s’han esmerçat, a través de diversos canals, personals o institucionals, per fer arribar a la Santa Seu la informació necessària per donar conèixer la realitat de Catalunya i de la seva Església, lluny de les distorsions que ponien provenir d’alguns indrets de la nostra societat.

La dedicació del temple de la Sagrada Família ha mostrat a tot el món la bellesa d’aquest temple. És una obra d’art plena de teologia. La pròpia teologia esdevé concepte formal de la ma d’un Antoni Gaudí original i creient. Espiritualitat i bellesa s’integren en la Sagrada Família. L’escenari de la basílica de la Sagrada Família ha estat majestuós per acollir un litúrgia sòbria, ben desenvolupada i participada. Tot i que crec que s’hauria d’haver plantejat d’una altra manera la preparació de l’altar després de la seva unció amb l’oli crismal. Sobrava la llarga operació de neteja per unes diligents monges. Era l’únic moment en el qual les dones, llevat el petit moment de les lectures, tenien un paper en la litúrgia. Ha estat un gest desafortunat. La resta ha estat impecable. Una litúrgia acollidora i desenvolupada amb bon ritme. El cant del Virolai per l’escolania de Montserrat ha estat emocionant i també el moment que Benet XVI, tornant de resar l’Angelus, s’ha aturat una llarga estona per escoltar a la mateixa escolania cantant el “Nigra Sum” (Nigra sum, sed formosa, filiae Jerusalem) bellíssim cant de Pau Casals sobre un text del Càntic dels Càntics. Segur que moltes persones ens identificàvem amb el que simbolitzava en aquells moments l’escolania de Montserrat.

L’homilia de la Sagrada Família ha tractat diversos temes. En alguns d’ells, Benet XVI ha afirmat la doctrina tradicional de l’Església en temes per tots coneguts: la família, la vida i la seva concepció. El Papa ha estat coherent amb el seu pensament. S’ha limitat a demanar, en el cas de la família tradicional, aquella constituïda per un home i una dona la seva protecció per part dels poders polítics. No crec que aquesta afirmació pugui ser qüestionada per ningú, fins i tot per aquells que puguin ser partidaris d’altres models de família. El que ha fet Benet XVI ha estat, sense condemnar l’existència d’altres models de família, demanar la protecció pública del model familiar que proposa l’Església catòlica. Sobre el respecte a la vida des de la concepció, un dels altres punts de la seva homilia que ha estat destacat com a suposada crítica al govern, Benet XVI no ha introduït cap novetat. Pot ser l’aspecte més significatiu, per la seva càrrega simbòlic, és que José Bono, President del Congrés de Diputats, màxim representant de la institució que aprovà la llei de Salut Sexual i Reproductiva i d’Interrupció de l’Embaràs, combregà junt amb els altres fidels que omplien la basílica de la Sagrada Família en una eucaristia presidida pel Papa.

Pau i Bé era un eslògan en una pantalla en l’obra del Nen Déu durant la visita de Benet XVI. És un magnífic lema per transmetre al món des de Catalunya el sentit de missió per l’Església catalana. Aquest és la voluntat que ha de presidir el treball dels catòlics catalans després de la força espiritual transmesa per Benet XVI. Per bé que algunes de les seves idees o expressions no hagin estat del tot ben valorades en un primer moment. En un altre post comentaré el que va dir en l’avió d’anada a Santiago. Perquè cal valorar tota la intervenció i només aquelles paraules que han estat destacades pel seu impacte en la memòria històrica de la nostre societat. Ara que Benet XVI ha tornat a Roma ens queda l’evocació de la seva estada com impuls per testimoniar la fe en la nostra societat. Ara, la responsabilitat dels catòlics es saber ser testimonis d’aquesta fe en la societat moderna fent possible allò que Benet XVI ha insistit en diverses ocasions durant aquest viatge: assumir amb valentia els reptes que planteja la modernitat i saber donar-li resposta tendint ponts de diàleg i comprensió. Fe i raó, aquest és el gran debat del nostre temps.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Revisitar la política XXXVII. Democràcia expansiva

La defensa sincera de la democràcia com a espai de convivència i com a actitud personal és una altra de les recomanacions que són oportunes en el moment actual. Davant el qüestionament que sofreix el sistema democràtic no és imaginable una altra alternativa capaç de superar els seus errors que pugui significar l'abandó dels propis principis democràtics. El veritable repte és aprofundir realment els valors democràtics i articular un sistema polític organitzat al voltant d'aquests valors. Com molt bé diu R.Díaz de Salazar es tracta de desenvolupar una "democràcia expansiva" (Díaz de Salazar, R. "L'esquerra encara". Cristianisme i Justicia nº 59, 1994, pàgina 17) que implica, a més de democratitzar en profunditat les institucions, estendre la democràcia a tots els àmbits de la societat. Es tracta de facultar al ciutadà perquè recuperi part de la sobirania cedida, a través del sistema representatiu, a la classe política. Això exigeix un important esforç educatiu en l'àmbit dels valors democràtics i desenvolupar nous espais on situar la seva participació política, especialment en els àmbits de presa de decisions.

Es tracta d'avançar i aprofundir per la senda de la participació democràtica, ampliant-la tant com es pugui. Cal desenvolupar, amb creativitat i imaginació, noves solucions perquè el poder polític, fins ara concentrat en la classe política a través del sistema representatiu, transfereixi part d'aquesta delegació de sobirania cap a la ciutadania. Per a això cal estimular l'aparició d'àmbits d'aprenentatge de la democràcia i ampliar els espais de participació democràtica. Una tasca important per al poder polític i els poders socials és revaloritzar la participació i el compromís polític. Es tracta de promoure, des de diversos àmbits de la societat, la idea del "ciutadà actiu". Cal impulsar, no únicament el compromís del vot com a únic camí de participació, sinó també la presència activa de la ciutadania en la regeneració del teixit social i polític.

divendres, 5 de novembre del 2010

Benvingut Benet XVI

La visita de Benet XVI ens honora, com Església, com a ciutat i com a país. És un ocasió irrepetible per mostrar la vitalitat de la comunitat catòlica catalana, la seva Església i les seves institucions. És el moment de donar conèixer a Sa Sentadet la singularitat nacional de Catalunya i de l’Església catòlica catalana. Els barcelonins ens hem de sentir honorats per la seva visita per consagrar el temple de la Sagrada Família. Aquest és un símbol especial per la ciutat. D’alguna manera, aquest temple identifica l’esperit de Barcelona. En paraules d’un il•lustre barceloní, Joan Maragall, “allà a la Sagrada Família hi passen coses admirables. Al redós d’aquelles pedres ja miraculoses, s’hi congria un món nou: el món de la pau”. Els barcelonins i les barcelonines som persones constants i esforçades, capaços d’aconseguir objectius que semblen anar més enllà de les seves possibilitats.

La presència de Benet XVI a Barcelona, torna a situar a Barcelona en el centre de moltes mirades. És una bona ocasió per mostrar al món la nostra capacitat d’acollida com a capital de Catalunya. En aquesta ocasió, els catalans hem de saber expressar la riquesa de la nostre cultura que ens dona identitat i ens defineix com a poble. Som un societat plural i diversa, amant del respecte i el diàleg. Des d’aquesta diversitat, Barcelona pot mostrar al món, ara que es qüestionen els models d’integració, ha sabut trobar sempre allò que uneix a les persones per damunt de les diferències. Gràcies a que sabem escoltar-nos i comprendre’ns els catalans hem sabut construir un model de convivència respectuosa i preocupada per la justícia i la solidaritat.

Els catalans hauríem de saber aprofitar, uns des del respecte i altres des de l’emoció de contemplar amb la proximitat a Benet XVI, l’estada del Papa per pensar i interrogar-nos sobre com podem avançar cap una societat més humanitzada i més justa; i com, des del diàleg podem preservar vius els valors que formen part de l’essència de la humanitat. Vivim necessitats de crear i consolidar espais on sorgeixen propostes orientades a recuperar i defensar valors tradicionals i cercant-ne de nous. Per això, la visita del Papa ens hauria de confirmar als catòlics catalans en la nostra valentia d’oferir a la societat alguns d’aquests valors. Ho hem de fer-ho amb decisió i humilitat, sabent que en aquest esforç compartim camí amb altres creences i tradicions del pensament. Però, en cap cas, hem de renunciar a defensar en l’espai públic els valors i virtuts que provenen de la nostra creença. Un cop Benet XVI hagi tornat a Roma els catòlics hem de començar a reflexionar sobre el sentit del llegat del seu viatge.

En aquest sentit proposo, per començar aquesta reflexió, interrogar-nos perquè hi hagut determinat soroll mediàtic sobre aquesta visita; perquè algunes persones s’han manifestat amb molta duresa contra el Papa i altres s’han estat molt indiferents. Al darrera d’aquestes actituds, si són sinceres i no amaguen altres posicionaments, existeix una part de la veritat que ens interessa conèixer com a cristians. Si ens fem aquestes preguntes amb rigor, sense prejudicis, estereotips o presumpcions defensives, ben segur que començarem a trobar algunes respostes que ens poden servir per renovar la nostra fe i la vida comunitària de l’Església. Gràcies al diàleg de la raó amb la fe, que tan anima el pensament de Benet XVI, podrem proposar a la societat una experiència creient més comprensible i creïble.

dijous, 4 de novembre del 2010

Visita de Benet XVI. El Tea Party espanyol vol pescar en l’Església

Els neocon espanyols, transformats en versió cañí com a Tea Party espanyol, encara que també es podrien anomenar els Esquilache Party, aprofiten qualsevol ocasió per escampar sospites, difondre mentides i instal·lar la confusió. Aquesta és la seva estratègia, alimentar d’arguments als inconformistes socials conservadors perquè actuïn d’actractors de les persones enfadades o disconformes amb qualsevol cosa, especialment en el camp polític. Un cop creada aquesta massa social el pas següent es trobar-li una projecció política que permeti l’accés al poder. El que passa a Catalunya és una bona font d’inspiració pels estrategues del Tea Party. La visita de Benet XVI està donant bons arguments a aquests sectors reaccionaris. Ahir, el diari ABC subministrava peces per un argumentari contra l’Esglèsia catalana com pocs dies abans feu el portantveu de la Conferència Episcopal Espanyola.

La crònica de l’ABC criticava durament la carta de diverses personalitats catòliques, de l’àmbit polític i social, publicada a Il Corriere della Sera. Acusava als seus promotors de voler promoure una Església segregada de la resta d’Espanya. Anunciava que els signants de la carta destil·len un esperit sobiranista que pretén emprar la visita de Benet XVI per fer sentir la seva veu. La periodista de l’ABC afegia que el govern de Catalunya practica el laïcisme i que l’actitud del seu President, José Montilla, davant de la visita del Papa ratlla la fredor. És evident que la crònica estava feta pel consum a les espanyes. Unes poques ratlles eren suficients per descriure un escenari sobiranista i d’hostilitat catòlica que, això no ho deia, però ho deixava a l’elaboració mental del lector, calia combatre en benefici d’Espanya. El que menys importava pel diari era descriure el que estava passant a Catalunya, sinó estimular al lector a recelar de Catalunya i del seu Govern acusant-los de sobiranistes i anticlericals.

L’estratègia del Esquilache Party es pot rebrate fàcilment. Convido la lectura, per exemple del blog d’Oriol Domingo on en un magnífic article, El Papa en Barcelona Carta apesadumbrada a un católico español, dóna arguments sòlids per contestar les crítiques eclesials dels neocon espanyols o les pròpies declaracions del cardenal Lluís Martínez Sistach parlant de les seves bones relacions amb el Govern de la Generalitat. En relació al Govern i, en concret al seu President, José Montilla, el mateix dia que sortia la crònica de l’ABC un altre diari, La Razón, publicava una llarg entrevista al President en relació a la visita del Papa i la situació de l’Església catòlica. Les paraules del President Montilla eren ben elequents i no deixen cap dubte de que ni és laïcista ni anticlerical i que el Govern de Catalunya ha fet tot el possible perquè la visita del Papa doni una excel·lent imatge mundial de Catalunya. Qui hagi seguit durant aquests quatre anys la trajectòria de les relacions del President Montilla amb l’Església catòlica haurà comprovat que en tot moment ha estat intensa, cordial, de respecte i consideració; i que valora molt positivament els valors que el catolicisme transmet a la societat catalana i el treball social de les institucions eclesials catòliques. Ben segur que el President Montilla, davant la imminent arribada del Papa, tindrà ocasió de transmetre a la societat catalana els pensaments i sentiments que aquesta visita li desperten. Per això que, els Esquilache Party només els hi queda la mentida i la confusió.

dimecres, 3 de novembre del 2010

Dia de la Reforma

El passat cap de setmana el Consell Evangèlic de Catalunya celebrà el Culte del Dia de la Reforma i que, com els darrers anys, fou retransmès en directe per TV3, la televisió pública de Catalunya. La cerimònia, celebrada en l’església evangèlica de l’Assemblea de Germans del carrer Trèvol de Barcelona, evidencià la força que té la comunitat evangèlica catalana en uns moments en que el món protestant a Catalunya s’està reconfigurant per l’aparició dels moviments pentecostals llatinoamericans. L’encaixa i diàleg entre les diferents famílies evangèliques és un tema que necessita un reflexió profunda i que el Consell Evangèlic de Catalunya està treballant per tal d’incorporar aquestes noves esglésies protestants en el context cultural del nostre país.

A la fi de l’acte, en una petita cerimònia de reconeixement a les persones que des de la Generalitat de Catalunya han ajudat, des de les seves responsabilitats polítiques, a la comunitat protestant, el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira emmarcà perfectament i amb coneixement i originalitat el valor que el protestantisme ha tingut per Catalunya. Destacà la importància que l’Església evangèlica ha tingut en catalanisme. Cità, per exemple, com la traducció al català, del Nou Testament, (Lo Nou Testament) publicat el 1832, s’avançà en el temps a les iniciatives culturals de la Renaixença iniciada el 1833 amb la publicació de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau. Josep Melcior Prat, amb el suport de la Societat Bíblica Britànica i Estrangera, fou el traductor del primer Nou Testament complet traduït i imprès en català després del Nou Testament integrat en la Bíblia del segle XV o Bíblia de València. En aquest acte institucional, el pastor Guillem Correa, demanà que la ciutat de Barcelona, lloc on el protestantisme s’expansionà. tingui un espai públic de reconeixement al món evangèlic per la seva vocació barcelonina, catalanista i universal.

Les lectures i himnes escollits en l’acte de culte convidaven realment a una renovació interior i transformació del comportament. De totes elles recordo, per la seva força i significació els versets d’Amós 5,21-24 i 2Tim, 3-16-17. En la primera lectura el profeta Amós proposa “Diu el Senyor: detesto i refuso les vostres festes; els vostres aplecs sagrats, no els puc ni veure. Ni que m’oferiu holocaustos i ofrenes, no m’hi complac; els sacrificis de comunió, ni tan sols me’ls miro. No em molesteu més amb el xivarri dels vostres cants. No vull sentir el so de les vostres arpes. Deixeu que el dret brolli com l’aigua i la justícia ragi com un torrent inestroncable”. Oportunes paraules que ens conviden a reflexionar sobre les nostres esglésies. La segona lectura, treta del sermó del pastor Daniel Rodríguez sobre el sentit de la Paraula, està treta d’una carta de Sant Pau. “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i útil per a ensenyar, refutar, corregir, educar en el bé, perquè el qui és home de Déu arribi a la maduresa sempre a punt per a tot obra bona”. Amen.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Les laïcitats i l'assistència a missa

La proximitat de la visita de Benet XVI ha obert de nou el debat entorn a la laïcitat. Els crítics a la visita qüestionen la participació de les institucions públiques en els preparatius logístics del viatge o a la presència d’autoritats en els actes de culte; basen la seva oposició en el principi de la laïcitat de l’Estat. Fins i tot, algun d’aquests crítics, desqualifiquen el ban de l’alcalde de Barcelona per considerar-lo d’una altra època. I si les coses fossin al revés?, i si els antics els desfasats fossin els crítics? i si fos el principi de laïcitat el que realment empara a que les autoritats puguin assistir a l’acte de culte en representació de les institucions?.

L’Estat té una peculiar aconfessionalitat o, si es vol, laïcitat. En l’article 16 de la Constitució es reconeixen en negatiu aquests conceptes quan es diu “que cap confessió tindrà caràcter estatal” Per resoldre aquest tema, el Tribunal Constitucional reconegué que es tractava d’una “laïcitat positiva” perquè en el propi article 16 es parla de que l’Estat cooperarà amb les religions. Aquest és el marc que regula les relacions entre les institucions públiques i les religions. La cooperació forma part de l’horitzó constitucional, la indiferència no.

La “laïcitat positiva”, a més, si bé pressuposa la neutralitat religiosa de les institucions públiques davant de les religions, és a dir, les institucions no poden manifestar preferències sobre una determinada confessió, no impedeix el reconeixement de la seva petjada social i cultural, ni el manifestar públicament respecte pel que són i representen. És molt normal que els governants siguin sensibles a les preocupacions, simpaties o adhesions dels ciutadans. És molt freqüent veure com els governants d’esquerres presideixen l’entrega de premis empresarials. No crec que amb aquest gest, ple de cortesia i respecte, fins i de tot de comprensió pel que poden fer les organitzacions empresarials a favor de la riquesa del país, signifiqui l’adhesió del governant als principis ideològics que nodreixen el marc conceptual de molts dels empresaris. Ja que, hi ha empresaris que es situen ideològicament ben lluny dels discursos que puguin fer els governants d’esquerres. Doncs bé, si els governants no tenen escrúpols d’anar en actes de les organitzacions empresarials, o de qualsevol altre institució o associació implantada en principis i valors, ¿perquè no poden assistir a un acte de l’Església catòlica?. En tot cas, per preservar el principi d’aconfessionalitat aquest gest no hauria d’induir a confusions ni crear falses adhesions.

Hi ha un progressisme d’esquerres molt hipòcrita: ràpid en criticar el que fa l’Església catòlica i lent en aplicar els mateixos supòsits en altres situacions. Això és evident alhora d’articular el discurs de la laïcitat. Aquests sectors, generalment practiquen un discurs que, més que laic, és laïcista excloent perquè el seu punt de partida és la negació del paper positiu que poden tenir les religions més enllà de les seves obres caritatives. Respectar, o tolerar, les religions perquè tenen una enorme caritat que es tradueix en caritat política és quedar-se en la perifèria de la qüestió. Perquè, el que és rellevant, a més de la caritat política, són les motivacions que tenen els cristians per estimar al proïsme. L’experiència interior de filiació amb els germans que neix perquè hi ha un Déu que ens estima a través de Jesús i que això salva. Tolerar els cristians perquè les seves obres són bones és amagar el sentit que la Bona Nova pot tenir per la societat. Reconèixer el sentit dels valors cristians no vol dir fer un acte de fe, però si admetre que alguns d’aquests valors poden servir per humanitzar la societat.

La presència de governants en actes de les confessions religioses no significa l’adhesió personal al nucli de creences. Però sí el reconeixem que aquestes creences són importants per la societat, ja que aquesta no pot viure només de les bones obres dels governants, siguin econòmiques o socials. Sinó també de la seva capacitat de contribuir també a humanitzar la societat. És en aquest punt on reivindico la laïcitat o, si es el vol, el laïcisme inclusiu. Ja que, gràcies a la laïcitat, les propostes religioses estan en l’espai públic aportant les seves veritats. Mentre que les altres maneres d’entendre la laïcitat són excloents i, més que del segle XXI, estan bassades en interpretacions de la laïcitat i de els religions que són pròpies del segle XIX. Vet aquí la diferència, els moderns són antics i els suposats antics són moderns.

dilluns, 1 de novembre del 2010

L’Església catòlica i la Questione Catalana

La setmana passada, Ramon Corts i Blay, sacerdot i historiador, rector de la basílica de la Concepció de Barcelona i delegat d’ensenyament de l’arquebisbat de Barcelona, pronuncià una magnífica conferència sobre l’informe final de la visita apostòlica del nunci Tedeschini feta l’any 1928. L’aportació de Ramon Corts i Blay és important perquè es fonamenta en la documentació que ha pogut consultar als arxius secrets del Vaticà relacionats amb la Inchiesta in Catalogna del nunci Tedescheni.

De la informació aportada per Ramon Corts i Blay una cosa està clara, l’espanyolisme dels anys 20 trobà en el nunci Tedeschini un perfecte aliat per combatre el catalanisme polític. L’església catalana d’aquell temps, sense alinear-se directament en aquest catalanisme polític, es sumava a la corrent majoritària en Catalunya, de promoure la catalanitat a través d’incorporar el català a la litúrgia i a la pietat popular, i promoure institucions que ho consolidessin. Davant d’aquest situació el nunci Tedeschini s’alarmà i horroritzà i proposà diverses mesures per corregir el que ell considerava un greu error de l’Església catalana. Les mesures del nunci Tedeschini, avalades pel Secretari d’Estat del moment, cardenal Gasparri, consistia en exiliar de Catalunya, permanent o temporalment,alguns clergues i tancar les institucions eclesiàstiques suspectes de promoure la catalanització de l’Església. Per sort, el Papa i alguns dels seus col·laboradors propers, entre ells el general de la Companyia de Jesús, trobaren que el nunci Tedeschini s’havia informat malament i que les seves conclusions eren precipitades i exegerades. De tal manera que la suposada Questione Catalana es desinflà ràpidament i quedà reduïda a uns petits gestos per apaigavar la inquietud de l’espanyolisme rampant de la dictadura de Primo de Rivera.

Molts anys després, 2010, l’anunci del missal que Benet XVI farà servir en la litúrgia de la consagració de la Sagrada Familia ha desenterrat el fantasma de la Questione Catalana. Alguns dels ideòlegs del Tea Party espanyol han tornat a activar els seus ressorts per alertar del perill de la pèrdua d’espanyolització de la visita de Benet XVI. No és el primer intent. En tot moment, algunes persones de la Conferència Episcopal Espanyola, han volgut diluir els signes que poguessin identificar més l’església local, catalana o gallega, en aquesta visita del Papa. Per ells, Benet XVI venia a Espanya i punt. No hi havia espai per altre signe d’identitat. Per sort, novament la sensibilitat del Vaticà, i de manera particular de Benet XVI i el seu entorn, han comprés que la Qüestione Catalana no és ja un problema a no ser que, es prenguin decisions equivocades en relació a aquest tema. Ja que, si fos així, el problema no fora la qüestió catalana, sinó la irrellevància d’una església que no entén la realitat que vol evangelitzar.