dijous, 31 de desembre del 2015

La identitat del meu net

S’acaba l’any. Moment de balanç i de nous propòsits per esmenar allò que no anat bé. Cada any faig aquest exercici amb sensació de que m’és útil. De tot el balanç de l’any destaco, de bon tros, veure fer-se gran el meu net. Poc a poc, el petit personatge esdevé una persona que comença a demostrar que té criteri propi. Geniüt i tossut quan cal, excessivament reflexiu, rialler quan vol i ple de tendresa amb tot el que l’envolta. Poc a poc el meu net comença a forjar la seva personalitat. Entre tots, parents, llar d’infants, entorn i circumstàncies li subministren nombrosos inputs que destil·la a través de la seva mirada oberta a la vida.


Més endavant el meu net afegirà nova informació proporcionada pels múltiples avatars de la vida. Poc a poc anirà perfilant les seves diferents identitats que, com a capes de pell, aniran superposant-se al llarg del temps. El meu net i jo no haurem recorregut el mateix itinerari en relació a les identitats personals. La gent de la meva edat teníem la identitat restringida a quatre llocs comuns. Avui, tot és diferent. Cada persona és una suma d’identitats forjades a través dels plecs de la vida. Gràcies a la cultura els individus escollim i elaborem les identitats que ens fan singulars en relació als altres. El meu net és com un llibre de pàgines en blanc s’escriuen els solcs vitals que el definiran com a persona i li donaran sentit de pertinença a molts referents identitaris. Per això, ara, a les portes de tot un any nou, penso que tots els que l’estimem hem de contribuir a fer-lo un individu lliure, ple de valors i virtuts, ple d’amor i d’estimació a tot allò que l’envolta. 

Bon Any 2016

dimecres, 30 de desembre del 2015

L’apocalipsi islàmica

Les diferents tradicions musulmanes tenen visions diferents de la figura del Mahdí. Els musulmans xiïtes sostenen que el Mahdí es troba ocult per protegir la seva vida perquè en el futur serà el salvador del món encarregat de dur la justícia al Món. Mentre que per alguns sunnites és imminent que el Mahdí es posi al capdavant dels guerrers musulmans. Aquest musulmans, coherents amb aquesta idea, han patrocinat la reinstauració del califat i han decidit, per interpretació d’algunes profecies, que la ciutat de Dabiq serà on començarà la realització de la seva interpretació apocalíptica de l’islam. En un vídeo on apareix Abu Musab al Zarqaui, líder d'Al Qaeda a l'Iraq, organització predecessora de l’Estat Islàmic, abans que fos assassinat el 2006 per un dron americà, esmenta "les armades de croats que seran cremats en Dabiq".


Aquesta visió apocalíptica de Zarqaui es adduïda per Estat Islàmic per justificar que dins del seu catàleg d’horrors terroristes tingui un lloc destacat la tortura de cremar vius als infidels i presoners. En l’imaginari escatològic dels gihadistes hi ha la idea de que, abans de l’apocalipsi final, hi haurà l'ocupació dels romans del territori anomenat al A'maq o Dabiq. No és casualitat que Estat Islàmic identifiqui a Obama com "el gos de Roma" i l'exèrcit americà com "els romans". Amb aquesta assimilació l'Estat Islàmic adequa les seves actuacions a les seves creences mil·lenaristes esperant l’acompliment del que ells interpreten un hadit que “Dabiq serà controlada pels millors soldats islàmics provinents de la Meca. Ells capturaran els romans' (americans) en el moment que llancin el seu atac" (Hadit 6924 de la recopilació Sahih Muslim feta per l’Imam Muslim)

dimarts, 29 de desembre del 2015

Mahdí

La peculiar interpretació de l’islam feta pels ideòlegs de l’Estat Islàmic es basa en la idea de que els musulmans s’han de preparar perquè s’ha entrat en el temps de la fi del món. Consideren que la visió apocalíptica associada a aquest fi està a punt de començar. Es tracta de l’inici de la lluita definitiva entre el bé contra les forces del mal. Dins del mal s’inclouen els considerats apòstates, les societats depravades i els països corromputs per l’abandó dels principis morals. Segons aquesta lògica interpretativa l'Estat Islàmic lliura ja una guerra religiosa perquè estan convençuts, d’acord a la seva peculiar interpretació de l’islam, de que el Mahdi, el Guia, està a punt d’arribar i dirigirà el combatents musulmans en la batalla definitiva a Dabiq.


La figura del Mahdí està anunciada a l’Alcorà però no se sap qui és. En part, la convocatòria de l’Estat Islàmic als musulmans de tot el món perquè vagin al seu territori és perquè confien que, entre aquests musulmans emergirà aquest Mahdí que encapçalarà, al costat d’Issa (Jesús), la batalla definitiva dels bons musulmans contra el mal per implantar la societat islàmic perfecte la terra abans del Yawm al-Qiyama o "Dia de la Resurrecció" que ha precedir el judici final. Ni el terme ni el concepte del Mahdí no apareixen a l'Alcorà. Aquesta circumstància fa que aquesta noció no tingui la mateixa importància als ulls de tots els musulmans. És fonamental pels xiïtes ismaïlites i imamites, però mai no ho ha tingut masses adeptes dins del sunnites, tot i que alguns d’ells, així com els sufís comparteixen el reconeixement del Mahdí.

dilluns, 28 de desembre del 2015

Dabiq

Dabiq és el nom d’una ciutat del  nord-est de Síria, situada a 40 kilòmetres d’Aleppo i a 10 km de la frontera amb Turquia, que té assignat un paper important en el món mític del salafisme wahhabita practicat per Estat IslàmicPer aquest motiu, aquesta organització donà el nom de Dabiq a la seva revista d’agitació i propaganda. La lògica apocalíptica existent en la base de la ideologia religiosa de l’Estat Islàmic afavoreix tradueix el seu missatge mil·lenarista en una crida a emigrar als territoris sota el seu control. Estan convençuts que entorn a entorn a la ciutat siriana de Dabiq es lliurarà la batalla que ha de precedir el judici final. L’esquema religiós d’Estat Islàmic comparteix una determinada lectura de les visions mil·lenaristes tan presents en moltes religions. Si bé en els llibres sagrats de la tradició jueva, cristiana i islàmica hi ha referències a la idea de com ha de ser la fi del món i el judici final en cap d’elles existeix un relat concret sobre com succeiran aquests fets. Han estat algunes corrents d’aquests tradicions que, a partir de lectures i interpretacions dels texts sagrats han construït els relats escatològics mil·lenaristes.


Segons l'escatologia islàmica Dabiq pot ser una de les dues possibles ubicacions per a la batalla definitiva entre cristians i musulmans que conduirà a una victòria musulmana i serà l’inici de la fi del món. L'Estat Islàmic creu fermament que Dabiq serà on durà a terme aquesta batalla, per aquest motiu ha anomenat la seva revista amb el nom d’aquesta ciutat. L’escatologia islàmica es basa en la interpretació d’un hadit de Muhàmmad segons el qual entorn a la ciutat de Dabiq succeiran alguns dels esdeveniments de la Malahim musulmana, l’equivalent de l'apocalipsi cristià Armagedón. Abu Hurairah, company a Muhàmmad explicà que aquest va dir: “La darrera hora no vindria fins que els romans arribin a Al A'maq o Dabiq. Un exèrcit format pels millors (soldats) dels pobles de la terra d’aquest moment vindrà de Medina per enfrontar-s’hi” (6924 de la recopilació d’Imam Muslim). Els experts consideren que l’expressió romans es refereix als cristians i que en el hadit explica que, després de vèncer als cristians, els musulmans aniran a conquerir de forma pacífica la ciutat de Constantinopla invocant el takbir (Al·là akbar, Déu és (el) més gran)  i amb els tasbih a les mans (rosari dels musulmans). Després d’haver-la conquerida es derrotarà l’anticrist després d’haver retornat Jesucrist.

diumenge, 27 de desembre del 2015

Estat Islàmic, tot esperant el Mahdi.

Resulta un autoengany anar repetint insistentment, a modus d’estigmatització, que Estat Islàmic, ni és un estat ni és islàmic. Res d’això. Des del punt de vista estructural, el Califat actua com un estat i, en els territoris conquerits, intenta vestir les estructures  i institucions que defineixen un estat. Des del punt de vista islàmic escriu Graeme Wood a What ISIS Really Wants "La realitat és que l'Estat Islàmic és islàmic. Molt islàmic. Sí, ha atret a psicòpates i aventurers, en gran part de les poblacions descontentes de l'Orient Mitjà i Europa. Però la religió predicada pels seus seguidors més fervents es deriva de les interpretacions coherents dels erudits de l'Alcorà i dels ensenyaments de l'islam. Pràcticament totes les decisions importants i la llei promulgada per l'Estat Islàmic s'adhereixen al que denominen 'la metodologia profètica', que és detallada meticulosament en els seus pronunciaments i en la seva propaganda, significant i projectant així la profecia i l'exemple de Mahoma. Els creients musulmans poden rebutjar l'Estat Islàmic, molts ho fan, però pretendre que no és un grup religiós i mil·lenarista és obviar la realitat, generant falses interpretacions a Europa, als Estats Units a subestimar, establint necis esquemes per contrarestar ".

La realitat és que l'Estat Islàmic, a part de ser una banda de psicòpates sumits en l'obscurantisme del segle VII, és una organització religiosa que persegueix una profecia en la qual ells són els agents de l'apocalipsi final. La seva estratègia s'engendra en una teologia que encoratja als creients, combatents invisibles disseminats per tot el món, a accionar el gallet de la fi dels temps i engrossir l'exèrcit de màrtirs guiats pel Mahdi. Es tracta d'una batalla mística per Al·là i la instauració del Regne de l'Islam sobre la Terra. ¿Com lluitar contra un exèrcit amb un concepte metafísic de la guerra, dirigit per un ésser mític?

dissabte, 26 de desembre del 2015

Jesús neix en la nostra vida


Bona festa de Sant Esteve

“Des del moment del seu naixement, Jesús ve, es situa entre els nostres esdeveniments, en la nostra vida, en tots els moviments de les persones, les saben moure’s cap a ell, per ell i entorn a ell; però també entre els que no ha saben. Jesús diu a tots “Pau a vosaltres”. El pessebre que fem i que és una imatge del nostre món (molts pessebres es construeixen avui com a símbol de la nostra realitat present) és un reflex de les guerres, de la fam, dels sofriments, de la soledat i del treball humà. Però tot això està fet per situar en el centre a Jesús, perquè el Fill de Déu no pot der col·locat a un costat, lluny de nosaltres sinó que està dins de cada plec de la nostra existència”.

Carlo Maria Martini “Cap la llum. Reflexions 

divendres, 25 de desembre del 2015

Nadal

Bon Nadal.


El Nadal és quelcom més que una mica d’esperit pacífic i consolador. En aquest dia, en aquesta nit sagrada, es tracta del nen, d’un nen molt especial. Es tracta del Fill de Déu que es feu home, del seu naixement. Totes les altres coses en aquesta festa viuen d’això, ja que sinó és així tot mor i esdevé en pura il·lusió. El Nadal significa que Ell ha vingut, que Ell ha il·luminat la nit. Que Ell ha convertit la nit de les nostres tenebres, la nit de la nostra ignorància, la nit terrible de les nostres angoixes i desesperances en una nit bona, en una nit santa. El moment en que això passà, de veritat i per sempre, ha de seguir sent una realitat, gràcies a aquesta festa, també en els nostres cors i en el nostre esperit” 

Karl Rhaner, El significat del Nadal

dijous, 24 de desembre del 2015

Nadal en la frontera

És vigília de Nadal. Mentre les famílies cristianes es preparen per celebrar aquesta festa, altres famílies, la majoria musulmanes, es troben caminant per les fronteres europees cercant un lloc on arrelar i refer les seves vides. Aquesta situació evoca també la viscuda per una jove parella que hagué d’anar a Betlem quan la dona esperava un fill, “també Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem” (Lc 2,4). Josep i Maria estaven de camí des de casa seva on s’havien d’empadronar d’acord amb el que havien dictat les autoritats. Avui, les terres europees s’han convertit també en terres de pas, de centenars de milers de persones en itinerància entre les seves cases i llocs imprecisos.

Quan arribà al moment d’infantar la dona ningú els pogué acollir “no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal” (Lc 2,7). ¿Quantes dones hauran infantat aquestes dies en les fronteres europees?, ¿quants infants com Jesús naixeran en terra estrangera?. Aquesta circumstància reflexa les misèries de les nostres societats. Mentre celebrem l’encarnació de Déu en un infant que serà la llum del món, moltes persones es troben cercant on poder residir perquè les hostilitats dels homes els ha foragitat de casa seva. El Nadal ens ha d’empènyer a renovar la nostra solidaritat amb el dolor d’aquesta humanitat que es troba en les nostres fronteres i ens ha de moure a treballar a favor de la construcció d’un món més juts sense odis ni enfrontaments.


Que tingueu un Bon Nadal.

dimecres, 23 de desembre del 2015

Nadal i Mawlid

Aquest any 2015, el naixement de Jesús, el Nadal cristià, i el de Muhàmmad, la festa de Mawlid islàmica, es celebren el mateix dia. El cristianisme i l'islam es troben units per aquesta coincidència. Donat que el calendari islàmic segueix els cicles de la lluna aquesta efemèride es dóna de tant en tant. La primera coincidència fou l'any 1558 i s'ha repetit des de llavors tres o quatre vegades. Pels musulmans el Mawlid és l’ocasió per expressar el seu agraïment al profeta, recordar les seves virtuts, pregar i viure un temps en família compartint la felicitat.

 En aquests dies les comunitats cristiana i musulmana donen gràcies a Déu, cadascuna segons la seva tradició, perquè la divinitat ha estat a prop dels humans. En una cas per la seva encarnació en Jesús i en l'islam pel naixement del seu profeta Muhàmmad. Algunes persones han destacat aquesta coincidència i veuen en aquest fet un anunci joiós per l'enteniment d'ambdues religions. Especialment en un dies en que la pau anunciada pels àngels en la nit de Nadal és maltractada per la bogeria dels homes i la folia del fanatisme d’alguns musulmans.

 Cristians i musulmans hem de celebrar el Mawlid i el Nadal de 2015 identificant el que ens uneix i, sense deixar de banda les diferències, pregar per l’enfortiment d’aquestes coincidències. El temps de Nadal és una oportunitat perquè cristians i musulmans afirmen el goig d'estar junts, de conviure a partir de constatar que tenim una experiència espiritual que uneix a les persones. Cristians i musulmans hem d’aprofitar aquest Nadal i el Mawlid per refermar aquesta unitat i intercanviar idees i pensaments. És una oportunitat per afirmar que estem contents i feliços d’estar junts a Catalunya convivint i construint una societat millor i més humana. Llàstima que aquesta coincidència hagi passat força desapercebuda sense poder manifestar al conjunt de la societat que cristians i musulmans estem feliços d'estar junts, amb una mateixa actitud a favor de la convivència, l’amor i la pau.

Els miratges de la política catalana

La política catalana i alguns polítics donen la impressió que viuen en un miratge continuat. Tot es fa, com diu en Salvador Cardús, com si fos però el món és d’una altra manera. Sota aquesta particular manera d’entendre la realitat es produeix l’autoengany continuïtat aconseguint no saber com són les coses. Així, el que havien de ser unes “eleccions plebiscitàries” passen a ser, simplement, “el plebiscit”. Curt i ras, i tots contents. Altres, sota l’efervescència de la campanya electoral, comencen a prometre coses difícils d’aconseguir per la complexitat de l’acord polític que les ha de fer possibles. Penso, per exemple, que l’oferta de referèndum per part de Podemos va en aquesta direcció. Prometre’l és poc costós, però fer-lo no depèn de qui l’ha proposat i, com s’ha dit en diverses ocasions els podemites no estan per la independència de Catalunya. Un altre mostra d’aquesta realitat distorsionada és el pretès sorprasso d’ERC sobre CDC. Al mirar els resultats es veu que les diferències són poc significatives tot i que algunes persones les vulguin magnificar. El que resulta alarmant és la dimissió electoral d’una part dels electors sobiranistes, els vots dels quals no l’han retingut les forces independentistes. Sobre aquesta qüestió alguns polítics actuen com si tot fos igual que el dies abans del 20 de desembre.

Avui s’ha viscut un episodi més d’aquesta ficció política. Junts pel Sí han presentat un acord del qual la CUP en farà només de missatger davant la seva assemblea. Sí aquest és el mètode, ¿calia tant de temps de converses i negociacions per tot això? Sincerament, ha quedat sorprès al veure que, després de quasi tres mesos d’estira i arronsa, només s’ha arribat a unes propostes que no poden presentar de forma conjunta per les parts negociadores. ¿Èxit o fracàs? Durant la roda de premsa dels negociadors de JxS s’ha presentat la presidència de la Generalitat com un òrgan plural en la qual es dilueix la figura del President de la institució. Alerta, ara que en la política tenen molta importància els marcs mentals, la precisió de les paraules és més important del que ens imaginem. No és el mateix President de la Transició que President de transició. 

 Em preocupa que una part de JxS hagin cregut que, per salvar el que calia salvar, acceptin desdibuixar les institucions de govern de Catalunya i acceptin que, en lloc d’investir a Artur Mas com a President de la Transició acceptin fer-lo un president de transició. El futur president de la Generalitat ha de ser una persona amb idees clares, amb la capacitat de llegir bé la realitat i prendre decisions clares no a partir de la impressió del com si tot anés com es voldria que anés, sinó en funció de com són les coses. Aquest President no pot ser un interí, sinó un estadista de primera magnitud. I d’això en Catalunya anem força escassos.

dimarts, 22 de desembre del 2015

Els miratges de la política catalana

La política catalana i alguns polítics donen la impressió que viuen en un miratge continuat. Tot es fa, com diu en Salvador Cardús, com si fos però el món és d’una altra manera. Sota aquesta particular manera d’entendre la realitat es produeix l’autoengany continuïtat aconseguint no saber com són les coses. Així, el que havien de ser unes “eleccions plebiscitàries” passen a ser, simplement, “el plebiscit”. Curt i ras, i tots contents. Altres, sota l’efervescència de la campanya electoral, comencen a prometre coses difícils d’aconseguir per la complexitat de l’acord polític que les ha de fer possibles. Penso, per exemple, que l’oferta de referèndum per part de Podemos va en aquesta direcció. Prometre’l és poc costós, però fer-lo no depèn de qui l’ha proposat i, com s’ha dit en diverses ocasions els podemites no estan per la independència de Catalunya. Un altre mostra d’aquesta realitat distorsionada és el pretès sorprasso d’ERC sobre CDC. Al mirar els resultats es veu que les diferències són poc significatives tot i que algunes persones les vulguin magnificar. El que resulta alarmant és la dimissió electoral d’una part dels electors sobiranistes, els vots dels quals no l’han retingut les forces independentistes. Sobre aquesta qüestió alguns polítics actuen com si tot fos igual que el dies abans del 20 de desembre.

Avui s’ha viscut un episodi més d’aquesta ficció política. Junts pel Sí han presentat un acord del qual la CUP en farà només de missatger davant la seva assemblea. Sí aquest és el mètode, ¿calia tant de temps de converses i negociacions per tot això? Sincerament, ha quedat sorprès al veure que, després de quasi tres mesos d’estira i arronsa, només s’ha arribat a unes propostes que no poden presentar de forma conjunta per les parts negociadores. ¿Èxit o fracàs? Durant la roda de premsa dels negociadors de JxS s’ha presentat la presidència de la Generalitat com un òrgan plural en la qual es dilueix la figura del President de la institució. Alerta, ara que en la política tenen molta importància els marcs mentals, la precisió de les paraules és més important del que ens imaginem. No és el mateix President de la Transició que President de transició. 

 Em preocupa que una part de JxS hagin cregut que, per salvar el que calia salvar, acceptin desdibuixar les institucions de govern de Catalunya i acceptin que, en lloc d’investir a Artur Mas com a President de la Transició acceptin fer-lo un president de transició. El futur president de la Generalitat ha de ser una persona amb idees clares, amb la capacitat de llegir bé la realitat i prendre decisions clares no a partir de la impressió del com si tot anés com es voldria que anés, sinó en funció de com són les coses. Aquest President no pot ser un interí, sinó un estadista de primera magnitud. I d’això en Catalunya anem força escassos.

dilluns, 21 de desembre del 2015

Celebrem un Déu encarnat

Mentre s’acosta el Nadal la ciutat s’omple de llums i de reclams que conviden a consumir. Hi ha pocs pessebres en les botigues evocadors de la festivitat religiosa i sí molts eclèctics arbres plens de llums i regals. Les músiques de les tendes evoquen cançons estereotipades que només les sentim en aquestes festes. Si abans escoltàvem nadales ara sonen cançons angleses plenes de picarols de trineus i cantants melòdics de veu melosa. Al fer-se de nit s’encenen per damunt dels caps unes formes geomètriques il·luminades que s’han inaugurat al començament de la campanya d’hivern dels eixos comercials amb gran ressò mediàtic. 

 Els ciutadans cristians estem engolits per aquest brogit i el nostre Nadal corre el risc d’esdevenir un ritual més com tants tenim al llarg de l’any. Em resisteixo a que em prenguin el sentit del Nadal aprés afectuosament de petit i modelat de gran sota l’aprenentatge de la vivència cristiana. Mentre la societat s’ha anat secularitzant, fet que no em molesta, el risc és que l’experiència cristiana quedi derrotada per la superficialitat dels neons i els sopars d’empresa. 

Per sort hi ha espais i recursos perquè això no passi. Avui, a Cristianisme i Justícia, institució on col·laboro com a voluntari, hem fet una petita eucaristia per compartir el valor del Nadal. Pels cristians, l’oració i la vida litúrgica són els referents sòlids que ens poden a ajudar a contemplar la joia de l’encarnació de Déu en Jesús que dóna sentit el dia de Nadal. Mentre fem el camí d’Advent ens podem preparar per aquest moment gràcies a l’oració, la lectura de textos de pietat, la contemplació de la Paraula de Déu i la litúrgia de cada dia. Fer-ho no exigeix massa temps i l’esperit en surt beneficiat.

diumenge, 20 de desembre del 2015

Escoltar amb la mirada

¿És pot aguantar la mirada del sofriment?. La resposta hauria de ser no. Els ulls d’aquells que pateixen ens han de commoure. Però la mirada no és mai neutral. Les persones tenim un prejudici que condiciona com miren les injustícies. Perquè aquestes ens hauríem de commoure i generar compassió des d’on comprometre’ns a favor de la justícia. Però no sempre és així: podem tenir el cors endurits davant del clam del pobres, dels marginats o dels desfavorits, d’aquelles que necessiten de la nostra misericòrdia. En més d’una ocasió sembla que tinguem els cors de pedra, tot i tenir davant de la nostra mirada estes les injustícies del món.

Per obrir el nostre cor hem d’interrogar-nos sobre que impedeix la nostra compassió o la indiferència davant del sofriment. Pels cristians la mirada a l’altra que pateix és la mirada de Jesús o la mirada de Maria Magdalena al peu del creu. Per això resulta útil preguntar-nos sobre com seria la mirada de Jesús a la nostra realitat plena de desigualtats i marginacions. Aquest exercici ajuda a apropar-nos i comprendre la situació dels damnificats de les injustícies tal com Jesús ho feu amb els marginats del seu temps. A partir de la compassió hem de respondre amb un canvi en d’actitud davant la vida. Potser les prioritats ja no seran les mateixes i l’horitzó de felicitat pren una altra perspectiva. És així com la resposta a favor de la justícia és causa de conversió i es situa en el centre de les nostres pregàries. La pregària ajuda a donar sentit el que fem i no caure en el simple activisme. 

dissabte, 19 de desembre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

Les persones necessitem aprendre. Per aprendre cal desaprendre a fi de deixar entrar en el cor nous coneixements que ens canviïn. Per això cal obrir el cor per deixar-nos amarar de propostes que ens transformen fent-nos més lliures, bons i feliços. Fent-ho tenim la pau interior que ens permet viure reconciliats amb nosaltres i oberts a l'acolliment dels altres. “Feu que conegui, Senyor les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me, perquè vós sou el Déu que ens salva" (Sl 25,4-5).

La felicitat està en el cor. Per arribar-hi cal emprendre el camí de la coherència; fer allò que ens permet estimar generosament als demés. La font de la veritable felicitat està en compartir la vida amb els demés i viure amb allò que estrictament necessitem per tenir una vida digna. Hem de ser despresos, deslliurar-nos del que es superflu i aprendre que tot poder és un servei als demés. "La gen preguntava a Joan "Així doncs, què hem de fer". Ell responia "Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i que tingui menjar que el comparteixi també amb els altres" (Lc 3, 11)

¿Com han de ser els governants? Aquesta preocupació la tenien també les persones de fe bíblica que pregaven a Déu. Alguns pregàries de l’Antic Testament expressen el desig de tenir bons governants.  En alguns salms s’indiquen els anhels de que esperen que tinguin els governants per fer la seva acció de govern. La suplica del salm 72 és una proposta de meditació pel dia abans de les eleccions.
"Déu meu, doneu al rei el vostre dret;
doneu al príncep la vostra rectitud.
Que governi amb justícia al vostre poble,
que sigui recte amb els humils.
Que les muntanyes duguin la pau al poble,
que duguin benestar els turons.
Que els humils es vegin emparats,
i salvats els fils dels pobres.
Que el benestar floreixi als seus dies
i mesos i anys abundi la pau" (Sl 71,1-7)

divendres, 18 de desembre del 2015

Hermenèutica islàmica

El recent premi per la pau de la fira de Frankfurt, l’escriptor iranià-alemany Navid Kermani, reclamava que els musulmans s’han d’interrogar sobre la se va fe de forma crítica, amb llibertat i creativitat. Deia “tot musulmà que no lluiti amb ell, que no dubti d’ell i que no s’interrogui críticament, no estima l’islam”. ¿Com fer-ho?. Un camí és llegir els textos sagrats amb una mirada diferent, buscant anar més enllà de les paraules escrites i interpretar el text a la llum de la realitat del lector. És introduir-se en el camí de l’hermenèutica agafant d’ella el seu sentit més profund: l’art d'explicar, traduir o interpretar els texts, especialment interpretar els texts sagrats. Alguns pensadors expliquen que en l’hermenèutica els fets socials i potser també els naturals són símbols o texts que s'han d'interpretar en lloc de descriure's i explicar-se objectivament.

La necessitat d'una disciplina hermenèutica està justificada donada per les complexitats del llenguatge, que freqüentment condueixen a conclusions diferents i, fins i tot, contràries en relació amb el significat d'un text. L'hermenèutica intenta desxifrar el significat darrere la paraula i introdueix l’estudiós a l'exegesi de la raó mateixa sobre el significat dels textos sagrats. Practicar la hermenèutica en l’Islam és força difícil atés que l’Alcorà és paraula revelada per Déu “la revelació de l’escriptura, del llibre sant, que ha baixat de dalt del cel, ve d’Al·là, Déu, el Poderós, que sap molt bé com fer les coses” (39:1), text que es repeteix a 40:2. No hi cap dubte, és Déu mateix que ha dit a Muhàmmad, a través de l’arcàngel Gabriel, unes paraules que han de ser transmeses textuals a fi de confirmar la fe. La paraula de Déu, segons els punts de vista tradicionals no es interpretable perquè, a diferència dels llibres sagrats dels jueus i cristians no està inspirada per Déu, sinó dita per ell mateix.


Arribats a aquests punt el camí per l’hermenèutica es fa força estret. Però, tot i aquesta dificultat, he experimentat que moltes comunitats musulmanes de Catalunya adopten una hermenèutica pràctica. Des del dia a dia aquestes comunitats fan una relectura dels textos sagrats de l’Alcorà o de la Sunna que no desvirtua per res el nucli bàsic de la fe de l’Islam. En la pràctica, les comunitats musulmanes en els països occidentals estan duent a terme una hermenèutica pràctica imposada per la circumstància de conviure la seva fe amb altre religions en el marc d’una societat secularitzada. Així el text corànic “el qui desitgi una religió que no sigui la de l’islam, submissió a Déu, aquest no serà acceptat per Déu, ni per nosaltres. Aquest no serà, doncs acceptat per Déu, ni per nosaltres” (3:85). Sembla que negaria la possibilitat de la pluralitat religiosa i del diàleg interreligiós. Aspectes no qüestionats per la majoria de comunitats musulmanes a Occident perquè, gràcies al seu reconeixement com a valor social, els permet viure en naturalitat la seva fe. Així, des de la pràctica, les comunitats musulmanes han donat més pes a altres textos com per exemple “si el teu Senyor hagués volgut, tots els qui viuen sobre la terra hi haurien cregut, tots. Però tu (profeta) no pots forçar i fer que la gent sigui creient” (10:99). Gràcies a la intuïció de molts musulmans, el pluralisme religiós  és possible precisament perquè la hermenèutica pràctica ha facilitat unes interpretacions de l’Alcorà i de la Sunna que faciliten la convivència i les relacions humanes.

dijous, 17 de desembre del 2015

La gihad petita II

La tercera generació de gihadistes fou propiciada pel pensament d’Abu Musab al-Suri, nascut amb el nom de Mustafa bin Abd al-Qadir Setmarian Nasar. Aquesta tercera generació  representava un pas més respecte les versions anteriors. Mustafà Setmarian, fàcilment identificable pel seu cabell pèl-roig i ulls blaus, era fill de l’aristocràcia sunnita d’Alep (Iraq). Aquest terrorista, escriptor i membre d’Al Qaeda, adquirí la ciutadania espanyola a finals de 1980 gràcies al seu matrimoni amb l’espanyola Elena Moreno. La justícia espanyola de ser autor de l'atemptat de l’any 1985 al restaurant El Descanso de Madrid, on moriren divuit persones, i està relacionat amb l'atemptat de Madrid de l'11 de març de 2004. És considerat per molts especialistes com l'exponent més eloqüent de la gihad moderna i el creador de les seves estratègies més sofisticades per el desenvolupament teòric en diverses publicacions.

L'obra més coneguda de Mustafà Setmarian és el el llibre de 1.600 pàgines Crida a la Resistència Islàmica Mundial que va aparèixer a Internet al desembre de 2004 o gener de 2005. En aquesta obra es proposa la creació d’una gihad emergent des de les bases musulmanes en lloc del model de la gihad piramidal i centralitzat proposat per Al Qaeda. El pensament de Setmarian era propiciar un terrorisme creat per individus o petits grups autònoms, era el que s’anomenava "resistència sense líders", amb prou capacitat per desgastar l'enemic i preparar en el terreny per avançar cap una guerra en "fronts oberts". Amb aquesta estratègia Mustafà Setmarian modificava l’enfoc de terrorisme centrat contra els Estats Units donat per Al Qaeda i situava les accions terroristes a Europa on considerava que els estats eren més dèbils i amb més dificultats afrontar-lo. A més, s’esperava que el terrorisme a Europa comptés amb la col·laboració  dels musulmans residents, en moltes ocasions amb problemes d’integració.

Aquest gihadisme de tercera generació no optà per una organització estructurada jeràrquicament sinó per una xarxa flexible. Aquesta circumstància permetia, a partir d’unes directrius genèriques, actuar de forma autònoma sense fer perillar el conjunt del grup. Aquesta estratègia perseguia, en un futur immediat, facilitar la creació d’un estat. La única, i important, dificultat d’aquesta estratègia era que encara no tenia cap territori on edificar l’estat que patrocinava. El pensament de Mustafà Setmarian influí a Abu Mussab al Zarqaui i en al seu grup d’al Qaeda incorporat a la insurgència de l'Iraq. La posterior evolució d’aquest grup en la constitució de l’Estat Islàmic i la creació del Califat permeté aportar la dimensió territorial que perseguien aquests nous gihadistes terroristes. Tot i que, tampoc la creació del Califat ha provocat la insurrecció dels musulmans en altres països per tal de poder crear la gran Umma.


dimecres, 16 de desembre del 2015

La gihad petita I

Gilles Kepel, gran arabista francès, senyala que la gihad petita, aquella que es violenta i fomenta avui el terrorisme, ha anat evolucionant des del darrer terç del segle passat. Convé recordar que la gihad major, dins de la tradició espiritual islàmica, representa l’esforç i la lluita interior contra el mal que present en l’interior de les persones. És el combat que tot musulmà ha de fer en favor del bé i en contra del mal. Per Kepel la gihad petita ha conegut tres fases de desenvolupament.

La primera coincideix amb l’aparició de la concepció moderna del gihadisme desenvolupada a partir de la invasió de l’exèrcit soviètic de l’Afganistan l’any 1979. En aquells moments els Estats Units, per mitjà d’una operació encoberta de la CIA finançada en part per Aràbia Saudita i les monarquies del Golf, organitzà una oposició armada sunnita als invasors. L’estratègia nord-americana era desestabilitzar profundament Afganistan i fer-ne un nou Vietnam pels soviètics a més de crear un mur a la possible expansió de l’Iran xiïta. Si bé l’estratègia nord-americana aconseguí la retirada soviètica l’any 1989 no impedí que els brigadistes musulmans que havien anat a combatre a Afganistan, ara convertits en gihadistes de l’islam, intentessin replicar la seva experiència armada per fer caure els règims d’Egipte i Argèlia. Aquesta estratègia fracassà perquè la població d’aquests països no seguí el combat d’aquestes gihadistes.

Davant del fracàs de l’estratègia anterior el gihadisme canvià de concepte i d’escenari. En lloc d’intentar enderrocar alguns règims de països musulmans, proposà inspirar-se amb l’actuació de l’islam primitiu, tant en el que feu a favor de la construcció del projecte religiós com en la seva expansió combatent els imperis bizantí i persa. Sota aquestes premisses naixia la segona generació de gihadistes més preocupats en atacar als Estats Units visualitzats com el nou imperi Bizantí a destruir. L’acció més espectacular d’aquests gihadistes convertits en terroristes globals fou els atemptats del 11 de setembre del 2001 a Nueva York i Washington. Malgrat la crueltat d’aquests atemptats, com d’altres posteriors, entre els quals cal comptar els de Madrid el 11 de març del 2004 o el 7 de juliol del 2005 a Londres, no aconseguiren revoltar els musulmans contra els seus governs. De nou, els gihadistes no assoleixen el seus objectius.


dimarts, 15 de desembre del 2015

Els mandeus

Des del primer segle abans de la nostra era fins els segle III o IV de l’era actual existien uns grups religiosos anomenats baptistes i eren considerats sectaris. Es tractaven de grups situats entorn del judaisme, tot i que en el segle XIX foren identificats com grups judeo-cristians. Sembla que vivien entorn al riu Jordà i la mar Morta. Buscaven on existís aigua corrent per realitzar un cerimònia d’immersió que era considerada un baptisme. Sembla que Joan Baptista podria moure’s entorn aquests grups. Per alguns experts en les religions, els mandeus són els últims gnòstics antics que queden. La seva religió i les seves idees són bastant similars a la gnosi i, en tot cas, Mandeu deriva de Manda en arameu que significa coneixement (gnosis en grec). Altres experts asseguren que els mandeus són els últims romanents dels essenis, algunes escoles esotèriques consideren que Jesús va pertànyer als essenis i als nasoreans d'aquí que se'l anomenés Jesús el Natzarè (Nasoreà).


De tots aquests grups baptistes només n’ha perdurat un fins el nostre temps, són els anomenats mandeus. En l’actualitat aquesta petita religió està perseguida fins a la mort per part dels fanàtics extremistes de l’Estat Islàmic a Iraq. A finals del segle XX hi havia una petita comunitat, uns milers, de mandeus al sud de l’Irak residint en els entorns de Bassora i al nord oest d’Iran. Els musulmans anomenen als mandeus com sabayà  que vol dir baptistes. Els mandeus insisteixen que ells són sabeus citats en l'Alcorà. El llibre sagrat dels musulmans estableix que la Humanitat es divideix en tres grups: els fidels musulmans, la Gent del Llibre i els infidels (pagans i idòlatres). La gent del llibre segons l'Alcorà són els jueus, cristians i sabeus els quals se'ls ha de permetre practicar la seva religió discretament. Mai ha quedat prou clar qui eren els sabeus. Els mandeus practiquen una immersió total dominical en aigua corrent anomenada Yardna, que vol dir Jordà.

dilluns, 14 de desembre del 2015

La persecució religiosa de l’Estat Islàmic

L’assentament de l’Estat islàmic a Iraq ha comportat, entre altres desgràcies, la persecució impecable, seguint la seva interpretació particular de l’islam, d’altres creences religioses. Com a conseqüència d’això molts cristians, alguns relacionats amb primitives i originals esglésies orientals, han hagut de marxar d’aquest territori amb el resultat de la quasi total desaparició de la quasi totalitat de les minories religioses d’aquest territori. Aquest és el cas, per exemple, dels yazidites, religió monoteista sincrètica practicada per certs kurds, que barreja antigues tradicions mitològiques regionals amb el mitraisme, el zoroastrisme, el cristianisme i l'islam. El centre de culte principal és Lalish, al nord-est de Mossul, on hi ha el mausoleu del xeic Adí ibn Mussàfir, figura preeminent d'aquesta religió i venerat com a sant.

Una altra minoria perseguida a Irak sota el control d’Estat Islàmic són els kakais, anomenats així a Irak, o coneguts com els yarsanís a Iran. Es tracta de  religió provinent d'una secta mística medieval eminentment kurda que hauria estat fundada vers el segle XIV o XV a Hawraman per Sultan Sehak. Aquesta religió és monoteista i prové de l’evolució d’una tariqa sufí però les seves característiques la van portar cap a l'heterodòxia. És una religió practicada per un milió de persones al Caucas, l'Iran occidental i a l'Iraq, la major part kurds i laks amb algunes comunitats luris, àzeris i àrabs. Alguns kakais s’han integrat en les milícies kurdes que lluiten con Estat Islàmic.


L’altre religió perseguida són els mandeus. El mandeisme fou una secta gnòstica que es desenvolupà en els segles I i II a les vores del riu Jordà a partir de a seguidors de Joan Baptista i en l'actualitat està reduïda a certes zones d'Iraq. Aquesta comunitat estava dirigida per la casta sacerdotal dels Nasoreans (nom pel que també eren coneguts). L’Estat Islàmic considera a totes aquestes religions com herètiques i per això els seus adeptes són perseguits i els seus temples destruïts, i tot es fa a partir d’una interpretació torçada i parcial de l’Islam. 

diumenge, 13 de desembre del 2015

Les institucions religioses a Occident i la qüestió de la identitat

Aquest cap de setmana UCIDCAT, Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, ha organitza el seu Onzè congrés Islàmic al Prat de Llobregat. Durant tres dies el congressistes han reflexionat i debatut sobre "Les institucions religioses a Occident i la qüestió de la identitat". L’interès d’aquest congrés era oferir una oportunitat d'intercanvi d'idees i debatre la presència de les institucions religioses en les seves diferents manifestacions socials o institucionals com actors de la vida pública i ciutadana, així com el paper que tenen aquestes institucions en la construcció, confecció, modificació o canvi d’una identitat o altre.


Els diferents ponents del congrés han tractat diverses temàtiques relacionades a les relacions existent entre una tradició religiosa i la identitat o les identitats de les persones. Algunes intervencions s’han centrat en destacar les influències i els condicionants de les religions alhora de desenvolupar una identitat determinada i com es construeix la identitat religiosa en una societat secularitzada i multiconfessional. També ha estat en el centre des debats la possibilitat de coexistir diverses identitats en l’experiència personal resultat de la diversitat culturals i religiosa de les societats modernes. com a resultat. Totes aquestes qüestions han estat abordades tant des de la perspectiva de la seva incidència en les vivències personals com en la determinació de les identitats comunitàries. 

dissabte, 12 de desembre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

Totes les persones estem cridades a realitzar una missió en la vida. Els creients considerem que tenim el do de la gràcia per testimoniar en la nostra vida la causa de Jesús. Hem d'estar-ne convençuts i no tenir cap temor perquè no estem sols. Déu està al costat dels qui estimen. "Jo sóc el Senyor el teu Déu, que et dono la mà i et dic "No tinguis por: que jo t'ajudo" (Is 41,13)


Sovint les persones necessitem consol. La vida no és sempre de colors; hi ha moments plens de foscors que enterboleixen la nostra alegria. És, en aquests moments, quan necessitem la ma amiga que ens aculli i ens proporcioni acolliment i ens convidi a descansar en aquests moments de tribulacions. Però, perquè això sigui possible, cal confiar, obrir el cor  i deixar-se acompanyar per aquells que ens acullen en aquests moments. "Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar” (Mt 11,28)

divendres, 11 de desembre del 2015

Déu no s’havia anat

En els anys 1960-1970 el pensament progressista de moda afirmava que Déu era ben mort i enterrat. Un segle després de que Marx, Nietzsche, Freud i tot l’estol dels "mestres de la sospita", els profetes filòsofs de la "mort de Déu", haguessin proclamat que la humanitat havia entrat en una etapa post-religiosa de la ma de la raó científica gràcies a la qual la secularització definitiva de la moral, les idees i  de la política eren definitives. Ara, mirant-ho amb perspectiva, tenim la impressió de que Déu no estava mort, sinó simplement adormit. I ara, molts anys després, algunes corrents religioses semblen obstinades a proclamar que Déu s’ha despertat del seu somni per venjar-se.

A la llum del que patrocinen algunes corrents religioses es té la impressió de que les religions han abandonat la fe i han esdevingut "ideologies assassines". Als països àrabs, per exemple, determinades interpretacions de l’islam en lloc d’impulsar els somnis de llibertat i democràcia, s'han transmutat donant pas al terrorisme islamista més bàrbar. En els territoris palestins ocupats, una ideologia "messiànica" culturalment força consolidada i pervertida ha dut als ultraortodoxos jueus a practicar la pitjor violència i, com a resposta, grups de musulmans han respost amb la seva interpretació de la llei del Talió. A alguns països europeus i als Estats Units els fonamentalistes protestants i els integrismes catòlics sorprenen per la seva fascinació per la violència, no només verbal, contra els partidaris de l'avortament, l'homosexualitat o les teories evolucionistes.

Davant d'aquesta situació les persones creient hem de preguntar-nos si el sagrat o lo religiós  sempre han estat origen de violències o el que succeeix és que són les persones les que han manipulat el sagrat i les religions per justificar i legitimar la seva pròpia violència. ¿On està la frontera entre la religió i els interessos mundans? Interessos que en un moment donat permeteren atorgar el qualificatiu de santa a unes guerres que no perseguien cap propòsit noble. Les persones tenim tendència a manipular a Déu a fi de defensar les nostres causes. Gott mit uns (Déu amb nosaltres) dient els cinturons militars nazis tot i que la ideologia nazi era fonamentalment atea. Déu mai s’ha apartat de la humanitat, només quan la humanitat s’aparta de Déu és quan les religions poden esdevenir ideologies violentes que cometen el pecat idolàtric de prendre el nom de Déu en va.

dijous, 10 de desembre del 2015

Dolor que ens conmou

Davant les injustícies ha d’haver-hi un compromís moral. Les imatges constants de refugiats deambulant per Europa cercant escletxes per penetrar les espesses fronteres de la indiferència i insolidaritat han de commoure. Els mitjans de comunicació dia darrera dia ens presenten el drama dels refugiats i dels desplaçats. Mirant aquestes imatges “ens trobem mirant-nos en un mirall d’incomoditats que reflecteix els nostres límits morals d’una civilització que, impassible, assisteix a aquest drama humanitari” (Joan Carles Gallego “Encara ens queda la tendresa dels pobles”). Aquestes mirades perdudes d’esperança ens provoquen preguntes i haurien de generar actituds solidàries.

Aquest dolor ha de despertar la nostra compassió. Compadir és compartir la passió dels demés. Ser compassiu és reconèixer que l’altre persona importa i assumim com a pròpia la seva situació. No apartem la nostra mirada de la seva, ni fem com si res passés de nou en l’horitzó de la nostra vida. Els refugiats i els desplaçats en presenten, com díptic colpidor, el dolor de la humanitat estès davant nostre. Des de la nostra humanitat ens commovem. No restem indiferents.

El dolor dels demés exigeix compromís en l’acció a favor de la justícia. El seu dolor ens empeny a l’acció, mobilitza, no només per alleugerir el patiment humà gràcies a l’acolliment hospitalari sinó per suprimir aquest patiment. Convertim el sentiment agitat, trasbalsat per la imatge del dolor, en una acció que vol ser radical perquè pretén anar a l’arrel dels problemes que causen el dolor. No és possible el silenci o la quietud de cor davant d’aquest dolor. No hi ha espai a la neutralitat. Com digué el bisbe sud-africà Desmond Tutu: “Si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor.”


dimecres, 9 de desembre del 2015

Acolliment hospitalari

La crisi recent dels refugiats provinents d’Orient Mig han situat en el centre del debat polític que calen noves polítiques migratòries i d'asil a la Unió Europea. Dins d’aquestes polítiques l’acolliment és un eix bàsic. Les polítiques d’acollida han de permetre la integració social i laboral plena, en drets i obligacions. Els països europeus s’han de comprometre a acollir a les persones que escapen de zones en conflicte, persones que poden fugir de persecucions i matances. Cal donar refugi i acollir generosament, als que no tenen res més que l'acollida que els podem donar en les nostres ciutats i pobles. “Cal acollir a qui només li queda la tendresa de la solidaritat dels pobles” com escriví magistralment la poetessa nicaragüenca Gioconda Belli.


José Carlos Bermejo, director del Centro de Humanización de la Salud dels religiosos camils considera que l’hospitalitat és un valor ètic “que evoca l’obertura a un «nosaltres» que generi en les persones l’experiència que «res humà no m’és aliè». Evoca realitats pròximes, com ara la responsabilitat, la compassió, la solidaritat, l’acolliment.” A més, José Carlos Bermejo proposa que hi ha una acollida que té a veure amb el llenguatge emprat amb els que arriben, una acomodació a l’univers del llenguatge dels altres, també hi una un acolliment espacial, al lloc, i un acolliment en la intimitat del cor. 

Acolliment espacial. Ha d’haver-hi espais pensats per a qui arriba, no solament per qui ja hi era. Cal pensar aquests espais en funció dels qui els utilitzarà, en les seves característiques especials, en el seu estat emocional al moment de l’arribada, en la seva desorientació inicial. El llenguatge del qui acull. El llenguatge emprat s’ha d’acomodar a l’altre. Ha de ser un llenguatge comprensible a la mida de l’estat emocional en què l’altre es troba. El cor que acull. L’acollida també té a veure amb la capacitat d’escolta i l’empatia amb el que arriba i és acollir. Sentir-se acollit en el cor té a veure amb aquella experiència de confort emocional que hom fa quan experimenta que la intimitat més pregona també és observada, contemplada, no pas jutjada, i entranyablement atesa per qui acull ha escrit José Carlos Bermejo. 

dimarts, 8 de desembre del 2015

La grisor del debat polític

Vaig veure amb interès tot el debat de candidats a les eleccions del 20D, tot i que en més d’una ocasió vaig estar temptat de deixar-lo. He sabut posteriorment que l’audiència fou extraordinària, un poc més del 48% de share. Curiosament, aquesta valor és el mateix percentatge de catalans que votarem el 27S per les candidatures independentistes i que ara se’ns vol desvirtuar la seva importància. La magnitud de l’audiència és important, manifesta que hi ha interès per la política i que la ciutadania, més que guiar-se per consignes, vol tenir informació sobre les alternatives polítiques per conformar la seva elecció política. Llàstima que els candidats acceptaren fer una caricatura del debat polític. Perquè això és el que aconseguiren ahir transmetre en diferent mesura. Clar que, la primera gran anomalia del debat fou l’absència de Mariano Rajoy, cap de llista també com els altres intervinents en el debat. Si el debat ha de tenir un perdedor, ben segur que aquest és el candidat popular. La segona anomalia fou l'absència d'altres partits que tenen representació parlamentària i que haurien introduït uns altres punts de vista més plurals i interessants, 

El debat fou un passeig tranquil per alguns, no tots, dels problemes de la societat. El que succeeix és que els problemes de la societat són complexos i per això no es poden abordar de forma simplista, superficial i esquemàtica tal com es feu durant el debat. El mateix format del pretès debat afavorí tractar els temes de manera tènue i tangencial. Això no ajuda a que els ciutadans puguin entendre el que passa a la societat i valorar si les propostes dels candidats poden ser bones alternatives. És més, hi van haver qüestions qui ni es tractaren, ni perquè els periodistes les plantegessin, ni perquè els candidats les introduïssin.

La majoria de candidats mostraren una profunda feblesa intel·lectual. Tots ells, enlloc d’estimular la reflexió buscaven la desqualificació dels altres i aconseguir, en aquest propòsit, la complicitat dels espectadors. En cap moment els candidats optaren per l’anàlisi política i la confrontació dialèctica d’idees i propostes. Més que un debat allò fou show d’entreteniment televisiu al qual els candidats s’hi prestaren cofoiament. Semblaven venedors de fira i ja se sap que en les fires les escopetes mai encerten. A l’acabar, vaig sentir una profunda tristor. Aquesta manera d’entendre la política i com es comporten alguns polítics, nous i vells, em produeixen una profunda tristor. La política és paraula i raó, i també sentiments i emocions; però si es perden el discurs i els arguments la política s’esvaeix enterrada pel populisme. 

dilluns, 7 de desembre del 2015

Compromís contra la indiferència

Sembla que el compromís social està devaluat. Hi ha poca predicació a favor del compromís i molta exaltació del refugi hedonista de la individualitat. El jo venç la partida i el desinterès generós i constant envaeix la societat. L’individu només surt de la seva zona de confort individual mobilitzat per grans campanyes mediàtiques que pretenen commoure davant de crisis d’humanitat. Un dia són els refugiats deambulant per Europa, l’altra els damnificats d’un desastre natural, més endavant, quan les festes nadalenques treuen el nas les maratons solidaries fan rascar la butxaca i les recaptes d’aliments ens recorden que en la nostra societat hi ha gent que passa gana. ¿Què passa la resta de dies?, ¿no és necessària la compassió davant del dolor dels demés? ¿no cal esmerçar esforços personals per alleugerir el patiment dels demes? ¿el sofriment dels demés ens deixa indiferents?

Hi ha masses silencis davant les injustícies. La indiferència és massa gran o es delega la solidaritat. Algunes persones pensen que ja no es temps de comprometre’s. Deia Caballero Bonal que escriu per defensar-se de les ofenses de la vida. És cert, cal passar per la vida defensant alguna cosa, denunciant les injustícies. No pot haver-hi indiferència sostinguda. Com tampoc pot haver-hi silenci davant de la complaença amb les injustícies vinguin d’on vinguin. No podem ser submisos, obedients, complaents, gregaris o hipòcrites davant del dolor dels demés. Hem de saber-nos commoure davant del sofriment de la humanitat i actuar a favor de fer aquest món més just.


La indignació és, juntament amb la compassió, virtuts que justifiquen l’acció política. La política és una resposta moral davant les injustícies del món. Per això la recerca de la justícia hauria de ser el motor del compromís polític. El més pur de les tradicions religioses, per exemple, identifiquen la compassió com l’impuls moral i ètic dels bons governants. Els salms identifiquen el bon rei com la persona que dicta sentències justes, que fa el bé i es preocupa per les vídues i els orfes o que aixeca de la pols el desvalgut. La política hauria de ser l’extensió pràctica d’aquesta exigència moral de lluitar per la justícia.

diumenge, 6 de desembre del 2015

El dolor que commou

Davant les injustícies ha d’haver-hi un compromís moral. Les imatges constants de refugiats deambulant per Europa cercant escletxes per penetrar les espesses fronteres de la indiferència i insolidaritat han de commoure. Els mitjans de comunicació dia darrera dia ens presenten el drama dels refugiats. L’hem integrat com un fet en la nostra vida quotidiana. Les seves mirades perdudes d’esperança en provoquen preguntes i generen actituds empàtiques. Ens preguntem pel seu dolor, ens sentim solidaris del seu dolor. Aquest hi és , no el podem negar, el viem en les mirades. ¿Quin dolor ens provoca a nosaltres?, ¿tenim empatia amb el dolor dels milers de persones desplaçades contra la seva voluntat? 

 Aquest dolor ha de despertar la nostra compassió. Compadir és compartir la passió dels demés. Ser compassiu és reconèixer que l’altre importa i assumim com a pròpia la seva situació. No girem la nostra mirada a la seva, ni fem com si res passés de nou en l’horitzó de la nostra vida. Els refugiats en present, com díptic colpidor, el dolor de la humanitat estès davant nostre. Des de la nostra humanitat ens commovem. No restem indiferents. No és possible el silenci o la quietud de cor davant d’aquest dolor. No hi ha espai a la neutralitat. El dolor dels demés exigeix compromís en l’acció a favor de la justícia. Aquest dolor ens porta a l’acció, ens mobilitza, no només per alleugerir el patiment humà. Aquesta seria la dimensió de l’ajuda immediata, l’acolliment hospitalari. Sinó que ens commovem perquè eradicar aquesta patiment. Convertim el sentiment agitat, trasbalsat per la imatge del dolor, per una acció que vol ser radical perquè pretén anar a l’arrel dels problemes que causen el dolor. El dolor de l’altra ens commou i ens compromet a favor de la justícia.

dissabte, 5 de desembre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

No cal veure-ho tot per tenir certeses i confiar. L’enteniment de cor que brolla de l’acceptació de la gratuïtat de la fe permet assolir les coses esperades. Algunes, per més difícils que semblin, esdevenen possibles. Cal esperar contra tota esperança. Els inèdits poden ser viables s'hi confiem. "Dos cecs seguien Jesús tot cridant "Fill de David, apiadeu-vos de nosaltres". Quan arribà a casa, vingueren els cecs i Jesús els preguntà "¿Creieu que tinc poder de fer això que demaneu". Ells li responen. "Senyor, sí que ho creiem". (Mt 9,27-28)

 Seguir la causa de Jesús comporta posar-la en pràctica en la vida personal de manera sòlida. Si els fonaments vitals són segurs, l'edifici de la vida resistirà els múltiples cops i proves que la mateixa vida ens fa. Les persones sensates tenen uns fonaments ferms i resistents. "Tothom qui escolta aquestes paraules meves i les compleix és com una persona prudent que ha construït la seva casa sobre la roca. Quan vénen les pluges, creix la riuada i el vent envesteix contra aquella casa, res no la fa caure, perquè té els fonaments sobre la roca" (Mt 7,24-25)

divendres, 4 de desembre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

L’experiència de la fe cristiana és una resposta confiada a la proposta del seguiment de Jesús. La seva causa convida a fer una opció radical, de deixar-ho tot i seguir-lo per assumir el projecte de vida que proposà, compartir les seves vivències i identificar-se en el seu projecte de vida. "Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes" Immediatament abandonaren les xarxes i s'anaren amb ell”. (Mt 4,19)

 La fe és gratuïtat absoluta. Ha estat concedida de forma generosa a tothom, però no sempre és acollida de la mateixa manera. Fins i tot hi ha qui la rebutja totalment. El camí per acceptar-la és obrir el cor a la proposta de Déu. La raó ens dóna l’enteniment del pensament basat en la raó, però la fe necessita de l'enteniment de cor per ser compresa. "Heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos". (Lc 10,21).

dijous, 3 de desembre del 2015

La llegenda del sant bevedor

Ahir començà el nou cicle de cinema espiritual impulsada per la Direcció General d’Afers Religiosos. No cal dir que és una iniciativa encertada i útil. La pel·lícula escollida per aquesta sessió inaugural fou La llegenda del sant bevedor del director italià Ermanno Olmi basada en el llibre homònim de Joseph Roth un dels majors escriptors centreeuropeus del segle XX. Roth, nascut a la Ucraïna quan formava part de l’imperi austrohongarès, morí a Paris l’any 1939 exiliat per la persecució nazi als jueus. Al final de la seva vida Joseph Roth s’havia convertit al catolicisme. L’elecció de la pel·lícula tot un encert. 

 El film d’Ermanno Olimi, premiat l’any 1988 amb la Palma d’Or del festival de Venècia, és una magnífica presentació d’un gran diàleg interior. La trama explica que sota els ponts del Sena viu Andreas Kartak, un borratxo sense ofici ni benefici. Allí, a les escalinates de pedra d'un d'aquests ponts, l'atzar canviarà completament la seva vida quan un cavaller ben vestit li ofereixi dos-cents francs per sortir de la indigència. La seva consciència li impedeix acceptar els diners perquè intueix que mai podrà tornar-lo. És una persona d’honor. Només la condició de restituir-los a Santa Tereseta de Lisieux a la seva església el farà canviar d'opinió. La pel·lícula, igual que el llibre, relata la crònica d'una derrota anunciada, de la caiguda en la ignomínia de l'ésser humà sota els efectes destructors de l'addicció a l’alcohol. Kartak es veu arrossegat per unes circumstàncies que no li permeten sortir del pou on està, i l'únic racó de la seva ànima que queda en peu és la seva honradesa, una honradesa que finalment també sucumbirà a la temptació.

Els diferents personatges que apareixen i desapareixen durant la pel·lícula, així com les diverses circumstàncies que assetgen a Andreas Kartak mostren els rostres de la humanitat davant el seu progressiu anorreament. La presència inicial del benefactor pot assimilar-se a la gratuïtat de Déu que vol salvar a Kartak de la seva situació. Tot i la progressiva degradació física que li provoca l’alcoholisme, hi ha grans escletxes que deixen entreveure la humanitat del personatge que, malgrat la seva situació és generós i solidari amb els necessitats, i defensa la integritat del seu honor com el seu gran tresor. Malgrat la proposta de redempció, reiterada de diverses maneres al llarg de la pel·lícula, Kartak no se’n surt de la seva addicció. No es produeix la salvació reconfortant de la seva guarició de l’alcoholisme, però pot ser aquest no era del model redempció proposada pel director i l’autor de la novel·la. Més aviat és el mostrar a l’espectador que la mort dolça del protagonista es produeix quan acaba d’acomplir la missió que se li havia encomanat, tornar els diners a l’església de Santa Tereseta de Lisieux. Allí, un cop acomplert la seva missió Kartak, havent salvat el seu honor, mor plàcidament en la sagristia.

dimecres, 2 de desembre del 2015

Workaholic

Un diari, comentant el nomenament del màxim responsable d’una institució pública, fa un elogi encès de la seva vàlua i capacitat de treball, contrastada per diverses responsabilitat en l’Administració Pública. Per confirmar aquesta valoració fa el següent comentari: “els que han treballat amb ell destaquen la seva dedicació i el qualifiquen de workaholic: el seu equip en una altra institució on ha treballat recentment es va acostumar a rebre correus i fins i tot a celebrar reunions durant els caps de setmana”. 

 Personalment, penso que aquesta circumstància no és una bona carta de presentació del personatge. Al contrari, mostra un directiu obsessiu, de perfil controlador, poc orientat a desenvolupar equips de treballs humanitzats i, perquè no dir-ho, explotador dels seus col·laboradors. Ser workaholic no és una garantia d’èxit professional, sinó més aviat de despotisme laboral. És una barbaritat no respectar el descans dels seus col·laboradors i al fer-ho evidencia el seu poc respecte per la conciliació de la vida laboral i familiar. No m’agradaria treballar en una organització on el seu màxim responsable tingués aquesta tarja de presentació.

dimarts, 1 de desembre del 2015

L’ocurrència del solstici

De nou aquest any la proximitat de les tradicionals festes de Nadal ha obert el debat sobre el sentit d’aquest celebració. He llegit que alguns ajuntaments conviden a celebrar el pròxim solstici d’hivern perquè és “una de les celebracions més antigues” i, com argument d’autoritat afirmen: “no únicament a casa nostra, també al món sencer”. Aquests consistoris consideren que les festes nadalenques han transformar-se en la celebració del solstici. Alguns ho justifiquen en nom del respecte a les altres tradicions religioses no cristianes. 

 La primer sorpresa s’origina en la mateixa afirmació de que la celebració del solstici és una de les més antigues. He de reconèixer la meva poca informació, o ignorància en els calendaris de festes tradicionals, però fins ara no he conegut ningú que celebri el solstici d’hivern com a tal. Sí que és cert que les diferents tradicions culturals han colonitzat les antigues festes organitzades entorn al solstici d’hivern i prou. El Nadal, per exemple, té el seu origen, en part, en la adaptació cristiana de les festes Saturnals dels romans. Aquestes festes començaven el 17 de desembre i duraven fins el 23 del mateix mes. Els primers cristians transformaren aquestes festes junt amb la commemoració del naixement de Mitra en una festivitat religiosa. Tenia tot el sentit, perquè escollint la data del 25 de desembre es podia fer la metàfora de que, quan el dia començava a allargar-se vencent la foscor de la nit, el celebrava el sentit del naixement de Jesús qui serà la llum del Món. La data real del naixement de Jesús resta com una incògnita però el cert és que, en tot cas, probablement no fou el desembre com diu la tradició. 

 Podria pensar que els promotors de l’exaltació del solstici ho fan per evitar que, l’evocació d’una festa cristiana, pot arribar a ofendre a altres religions. Admeto aquesta possibilitat i, fins i tot, podria atorgar el benefici del dubte perquè no tinc indicis que les motivacions puguin ser unes altres com, per exemple, aplicar una visió laïcista al tractament de les festes religioses en l’espai públic. Però, si fos així, això fora un error en la pròpia aplicació de la idea de la laïcitat com a principi ordenant de la convivència democràtica. Perquè, des de la perspectiva de la laïcitat, el que es tracta no és negar la celebració de les festes religioses tradicionals cristianes, o altres, sinó facilitar que les religions puguin també celebrar les seves buscant el màxim enriquiment en aquest fet. Recuperar les antigues festes solsticials pot ser un equivocació provocada per la ignorància; no vull pensar que és el fruit una decisió política tàcita fonamentada en el laïcisme excloent. Si fos així, proposaria que els promotors d’aquesta iniciativa reflexionessin si poden aplicar-se a ells mateixos el que he trobat en la pàgina web d’un ajuntament que, a l’explicar el solstici d’hivern afirma: “amb el solstici celebrem, per tant, el triomf de la llum sobre la foscor”. En aquest cas, em dol constatar que la foscar s’ha instal•lat en les decisions d’alguns regidors dels nostres ajuntaments.

dilluns, 30 de novembre del 2015

França, nitat dels musulmans francesos a favor dels valors de la República

Ahir, diumenge 29 de novembre a l'Institut del Món Àrab (IMA) de París s’han reunit 400 líders musulmans de tot França convocats pel Consell de Culte Musulmà. En aquest acte s’ha presentat un manifest, subscrit per les deu federacions més importants de musulmans i les cinc mesquites importants de França, representatives de totes les branques de l'Islam, excepte el salafisme. És un document excepcional, fet sota l’impacte dels atemptats de París i que mostra al món, de forma solemne, la unitat dels musulmans de França i la seva adhesió i defensa de la ciutadania francesa.

Manifest

1. La total adhesió al pacte republicà i els valors universals que funden la  República i el nostre compromís amb el principi de laïcitat que garanteix la llibertat de consciència i el respecte per la diversitat de creences i pràctiques religioses.

2. Que la nostra fe crida a la pau, la justícia, la fraternitat, la solidaritat i l'amor al proïsme, sense distinció de religió, color o origen.

3. Que els crims atroços comesos arreu del món, sobretot contra els musulmans, per l'organització terrorista Daech estan en total contradicció amb els principis i fonaments de la nostra religió. Aquests actes perjudiquen la nostra fe i la nostra humanitat.

4. Reiterar la nostra crida als pocs joves França temptats per la ideologia mortal del terrorisme, per donar-se compte de la gravetat dels delictes que poden esdevnir còmplices o culpables, i la gran responsabilitat davant Déu i la humanitat, si els duen a terme.

5. Fem una crida als pares a invertir més en l'educació dels seus fills, que s'enfronten a realitats complexes i difícils les quals augmentar els riscos, especialment a través d'Internet i les xarxes socials.

6. Fem una crida als imams que prediquen en els nostres diferents mesquites per presentar i predicar un islam que combina l'adhesió a la nostra fe i la pràctica dels valors humans en què es basa la nostra societat.

7. Què diàleg interreligiós és una necessitat per a la nostra unitat i cohesió. Aquest diàleg ha de traduir-se en els nostres llocs de culte i les nostres famílies en un discurs d'amor i respecte als nostres conciutadans de totes les religions i totes les creences, creients o no.

8. Denunciar els actes islamòfobs que afecten a individus i llocs de culte musulmans, demanem a les autoritats a reforçar els mitjans de lluita contra aquests actes i instar les víctimes a no caure en la provocació i tenir confiança en la justícia del seu país. Valorem positivament la crida de les institucions religioses i civils del país per estar vigilants contra qualsevol confusió que transformés la lluita contra el terrorisme en una estigmatització dels musulmans a França.

9. En aquest període difícil i doloros que travessa el nostre país, nosaltres els musulmans de França, cirdem a les dones i homes polítics, periodistes i intel·lectuals a mostrar més discerniment i evitar l'estigmatització dels musulmans a França, els seus rituals o les seves pràctiques que s'exerceixen en l'estricte compliment de les lleis republicanes que garanteixen la llibertat religiosa.

A través d'aquest Manifest, les grans federacions musulmanes i grans mesquites de França signataris dirigeixen un missatge de pau i fraternitat a tota la societat.

En nom dels musulmans de França, preguem perquè  França sigui feliç i pròspera, que sigui forta i gran per la unió i la concòrdia. Que el Misericordiós ajudi i protegeixi França i els francesos.

Els signants d’aquesta declaració són:

Les fédérations :
 - Le Comité de coordination des musulmans turcs de France (CCMTF)
 - La Confédération islamique Milli Görüs (CIMG France)
 - La Fédération française des associations islamiques d’Afrique, des Comores et des Antilles (FFAIACA)
 - La Fédération Invitation et Mission pour la foi et la pratique
 - La Fédération nationale de la Grande Mosquée de Paris (FNGMP)
 - La Fédération nationale des musulmans de France (FNMF)
 - La Fédération Tabligh al Dawa Il Allah
 - Le Rassemblement des musulmans de France (RMF)
 - L’Union des mosquées de France (UMF)
 - L’Union des organisations islamiques de France (UOIF)

Les Grandes Mosquées :
 - Centre culturel islamique d’Evry (ACMIF)
 - Mosquée de Lyon (ACLIF)
 - Mosquée de Mantes-la-Jolie (UIY)
 - Mosquée de Saint-Denis de La Réunion (AISD)

 - Mosquée du sud de la France « Al Islah », Marseille

diumenge, 29 de novembre del 2015

Papa Francesc reclama diàleg

En el marc de la seva visita a Kenya i dirigint-se a líders cristians i musulmans, el Papa Francesc insistí que no hi ha una altra opció fora del diàleg per protegir-se dels atemptats d'extremistes. El Papa en la seva primera escala africana, destacà que la religió no pot ser utilitzada per justificar la violència, i ha lamentat que "amb massa freqüència els joves estan sent radicalitzats en nom de la religió per sembrar la discòrdia i la por, i per estripar el teixit mateix de les nostres societats ".


El Papa, ha indicat que el diàleg interreligiós no és un luxe o quelcom optatiu, sinó simplement "essencial". En la seva homilia, Francesc, apel·là als valors familiars tradicionals, ha demanat als kenyans que "resisteixin les pràctiques que fomenten la supèrbia en els homes, fereixen o humilien les dones, descuiden a la gent gran i amenacen la vida dels innocents per néixer "