L’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, en una conferència al “Forum Europa. Tribuna Catalunya” ha estat clar: al darrera de la crisi econòmica hi ha una crisi de valors. Per sortir-ne, a més de solucions tècniques, cal recuperar i proposar nous valors. La conferència de Josep Maria Soler ha estat una anàlisi del moment present i una proposta de recuperar la centralitat del discurs ètic. A continuació resumeixo les idees bàsiques de la intervenció de l’Abat de Montserrat.
Durant anys s’ha viscut per damunt de les possibilitats. Això, junt la crisi especulativa i comportaments fraudulents ha ocasionat el col·lapse del sistema econòmic. Les causes són vàries. Hi ha raons econòmiques i polítiques, però també de comportaments humans. Fallen alguns dels valors tradicionals que havien orientat a les persones i falten nus valors per afrontar els reptes del moment present. L’humanisme cristià és una proposta que té sentit pels cristians, però que també pot ser acollit per altres creences i sensibilitats. ¿Què es pot proposar?. En primer lloc, que l’economia no és el la última raó. A la base de les decisions humanes, i a en les econòmiques també, han d’haver-hi uns principis ètics. La raó economia ha d’humanitzar-se per la incorporació de principis ètics.
La societat necessita tornar a parlar de valors que estan arrelats en la tradició cultural occidental. La justícia, la pau, el respecte, la convivència, la dignitat del treball són alguns dels valors tradicionals que són de plena actualitat. La justícia commutativa ha de complementar-se amb la justícia redistributiva i la justícia social. La ciutat humana, en paraules de Benet XVI a l’encíclica Caritas en Veritate la ciutat humana, no es promou només amb relacions de drets i deures, sinó abans i més encara, amb les relacions de gratuïtat, de misericòrdia i de comunió. L’afany de lucre i consum no fa feliç a les persones. El desig de tenir, de gastar o competir no omplen el cor de les persones. S’ha sobrevalorat l’èxit i la fama. S’han creat falses necessitats que, al no poder-se satisfer, comporten frustració, insatisfacció i malestar. Hem d’aprendre que la felicitat no és fruit del tenir moltes coses, ni de satisfer tots els desigs, sinó de la pau d’esperit i del conreu dels valors entre els quals hi ha els altruistes.
Cal recuperar valors perduts i canviar falsos valors per nous valors. Es necessari redescobrir els valors de la responsabilitat, la humilitat (en el sentit de no voler estar per damunt de les nostres possibilitats), la solidaritat, l’esforç, la disciplina, el sacrifici, el gust pel treball ben fet, l’amabilitat, la tolerància i altres. Són els valors de sempre, valors arrelats a la nostre societat. Hem de tornar a confiar. Cal donar carta de ciutadania a la confiança. Fins al punt que cal potenciar ja des de l’escola els hàbits de la confiança. Si en la societat no hi hagués una immensa majoria que actués des de la confiança seria el caos a diversos nivells. La sospita ens col·lapsaria. La nostra societat n’hauria de ser conscient en aquests temps de forta crisi econòmica i de forts enfrontaments entre posicions adverses tant a nivell polític com a altres nivells. La discrepància és legítima i és bona en una societat democràtica. No ho és, en canvi, la sospita generalitzada i la desconfiança; i cal no donar-hi peu. La confiança constitueix una virtut essencial de l’ésser humà. L’autonomia i la dependència mútua es regulen des de la confiança. Cal vetllar, doncs, que la suspicàcia i la desconfiança no entrin dintre de les generacions més joves. I, en canvi, cal afavorir per part de tots la relació mútua, el diàleg i l’intercanvi que són elements que creen confiança i solidaritat.
Cal predicar amb l’exemple més encara que amb la paraula. En aquest sentit és bàsic valorar la dignitat de la persona humana sigui qui sigui, inclosos els d’altres països i altres cultures i religions que han vingut a viure a casa nostra, i també els ancians i els discapacitats. En una societat on fàcilment es tendeix a l’agressivitat i a convertir l’adversari (polític, esportiu, religiós, etc.) en enemic, hem d’aprendre a considerar-lo amb respecte, a escoltar les seves raons sense desqualificar-lo ja d’entrada perquè la diversitat de maneres de pensar enriqueixen el diàleg i el debat social. Aquest és un dels fonaments de la democràcia. Per tot això, ja es veu que a més de procurar per part nostra un aprofundiment dels valors, cal vetllar l’educació de les noves generacions. Certament, l’escola, juntament amb la família, és una transmissora important de valors. Però, avui més que mai, ni la família ni l’escola no exhaureixen la responsabilitat de l’educació en valors dins la societat. Múltiples instàncies socials competeixen amb la família i l’escola en aquesta tasca, ja sigui educant ja sigui deseducant. . El paper de la societat en el seu conjunt és decisiu en l’educació en els valors, perquè aquesta transmissió depèn cada vegada més del clima moral que es respira socialment. Aquesta transmissió no és fàcil. Perquè la societat no ajuda massa a fer-ho, sinó més aviat al contrari.
Concretament, davant dels reptes que ofereix la societat, cal que la família i l’escola treballin juntes. I també d’alguna manera ho haurien de fer els qui tenen la responsabilitat del lleure (esports, activitats musicals, de natura, esplais, etc.). Hi ha una part de la tasca, però, que depèn dels responsables dels mitjans de comunicació, dels gestors d’internet, dels fabricants de videojocs, etc. Per això cal que les administracions públiques i els creadors d’opinió també hi exerceixin la seva responsabilitat.
Cal ensenyar aquells valors que els catalans i, més en general, els europeus compartim. En poso alguns exemples: que la dignitat de tota persona ha de ser respectada, que la tolerància és una virtut i que la discriminació s’ha de rebutjar, que la resolució pacífica dels conflictes és millor que la violència, que, en principi, dir la veritat és èticament millor que dir una mentida, que el govern democràtic és moralment superior al totalitarisme i a l’autoritarisme, que els sous han de ser adequats al treball que es fa, que l’estalvi a favor d’un mateix i del futur del país és millor que malgastar els diners i confiar que els altres ens cobriran les necessitats, etc. Aquests valors no es transmeten només per mitjà de raonaments de tipus ètic, sinó també i sobretot per mitjà de l’exemple personal –sobretot per part de les persones amb les quals s’estableixen uns vincles afectius o d’admiració- i per l’estímul d’una cultura institucional que ofereixi un conjunt d’experiències que generen situacions en els quals s’aprenen els valors del civisme, del compartir i del responsabilitzar-se a favor del bé comú.
Una tasca molt important és la formació del caràcter, i, per tant, de la voluntat. En aquest sentit, la qüestió de l’adquisició d’hàbits no pot quedar desatesa. La voluntat ha estat, durant les últimes èpoques, una facultat humana poc considerada, a causa potser dels predomini dels aspectes cognitius i tècnics. No es pot admetre aquesta reducció. Ni considerar l’educació de la voluntat com un mer problema de motivació. La voluntat no depèn només dels mecanismes d’autoregulació o de control. D’aquí que calgui una educació de la voluntat i dels sentiments. El sentit del deure i de la responsabilitat arrelen en el caràcter de la persona. D’aquí que, per poder pensar i actuar d’una manera autònoma, cal haver-se exercitat abans en l’autodisciplina i en l’empatia envers els altres, que són trets eminents del caràcter èticament format.
La tasca no és senzilla. Però l’objectiu de tornar a proposar els valors és fonamental. Fent-t’ho, procurant viure-ho estem posant, a molts nivells, uns fonaments sòlids per al futur.
