dissabte, 30 de juny del 2018

Glosses per la vida quotidiana

Les obres ens identifiquen i evidencien les nostres coherències i el que tenim d’incoherents. Vivim en uns temps de molta aparença on predicadors de tota mena anuncien diferents camis de salvació i felicitat, però són falsos profetes perquè no fan allò que prediquen i el que anuncien no allibera. “Guardeu-vos dels falsos profetes. Venen disfressats d’ovella, però de fet són llops afamats. Els coneixereu pels seus fruits” (Mt 7,15-16) 

Les conviccions sòlides resisteixen les batzegades de la vida. Tenir principis, valors i virtuts fermament construïdes ajuden fan sentir-nos segurs i en pau amb nosaltres mateixos. “Qui escolta aquestes paraules meves i les compleix és com un home prudent que ha construit la seva casa sobre la roca” (7,24) 

Tenir principis sòlidament construïts ens aporta seguretat i tranquil·litat interior. Ens ajuda en els moments d'incertesa, quan tot sembla trontollar. “Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum, i no haureu d'abaixar els ulls avergonyits” (Salm 33)

divendres, 29 de juny del 2018

Glosses per la vida quotidiana


No cal senyalar hipòcritament als altres pels seus defectes sense adonar-se dels propis. Hem d'acceptar les nostres limitacions i evitar judicar els altres. No hem de judicar perquè ens considerem superiors als altres. Si judiquem serem judicats també amb la mateixa mesura. ¿ Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? (Mt 7,3) 

La regla bàsica per ordenar el comportament de les persones és molt simple: no fer els altres el que no vulguis que et facin a tu. Així de senzill. “Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin” (Mt 7, 12)

dijous, 28 de juny del 2018

Reinventar la política III - Participació i solidaritat

La política, com a expressió de la utopia social, és un àmbit humà on s’entrellacen, de manera natural i espontània, les utopies possibles i els horitzons utòpics. La política sorgeix com a espai on reconstruir les utopies possibles i aproximar-nos més cap als horitzons de futurs inèdits. Gràcies a això la política ha estat para moltes persones un compromís ètic i moral. Però ara la política ha perdut aquesta dimensió. Conscient d'això Juan N. García Nieto en el seu manifest "Projecte de societat en clau d'utopia" convidava al lector a vèncer inèrcies, superar passivitats i pensar l'acció política en clau de participació i solidaritat. Les seves paraules no eren excessivament optimistes en aquest sentit, doncs creia que els partits i les institucions polítiques estaven molt ancorades en uns valors propis d'una societat que ja no són viables ni ho seran en el futur immediat. Ell ens animava a descobrir els nous desafiaments i imaginar noves possibilitats per tornar i reprendre, en els partits i en els moviments socials, noves responsabilitats davant la societat i recuperar la solidaritat en clau de projecte emancipador. I per això aconsellava, més que entotsolar-se en els seus problemes buscar, investigar, escodrinyar en la societat els nous camins de progrés.

Per recuperar la dignitat de la política en clau d'inèdit possible cal entendre el que està succeint ara. Per imaginar el futur, per fer viable aquest inèdit mostrat en clau d'esperança utòpica, era necessari analitzar i comprendre el moment present. Cal passejar-se pel món de la política per descobrir aquests intersticis en els quals la política ha naufragat, mentre procurem trobar llavors d'esperança que permetin seguir afirmant el nostre interès per la política, no com a il·lusió màgica, sinó com a il•lusió esperançada repleta d'amor, emotivitat i passió.

dimecres, 27 de juny del 2018

Reinventar la política IV - Desafecció política

Les evidències suggereixen que en la nostra societat creix l'escepticisme i el desinterès per la política. És notori que es dóna un augment de la "desafecció política entre amplis segments socials de les democràcies occidentals. Aquesta situació es manifesta en elevades dosis de desconfiança, quan no de rebot, cap a institucions i components bàsics del sistema democràtic (partits, capdavanters, eleccions, etc...) la qual cosa ha comportat també una preocupant desvaloració del públic i una creixent despolitització de la vida social" (Benedicto,J. y Reinares,F. "Las transformaciones de lo político desde una perspectiva europea" en Las transformaciones de lo político, Benedicto,J. y Reinares,F. editores, Alianza Editorial Madrid 1992, página 23). Hi ha fenòmens que erosionen la democràcia espanyola i que afecten a la vitalitat, la fecunditat i la riquesa de la ben guanyada convivència democràtica. Existeix el risc de caure pel pendent de la "crisi de la política" motivada per diversos factors degeneratius de la democràcia com són la baixa participació ciutadana, el poc control parlamentari de l'executiu, la corrupció, el tràfic d'influències, l'opacitat en la pren decisions polítiques, l'existència de zones de l'estat el comportament del qual s'escapa al control democràtic, el mercadeig amb informacions reservades sobre els polítics, etc... Aquests, juntament amb altres, poden ser motius convincents que justifiquin les opinions airades contra els polítics i la política que se senten en moltes de les cantonades de la nostra societat.

Però no sempre es fila prim quan s'enjudicia la realitat política i, en massa ocasions, es tendeix a la ràpida generalització a partir d'alguns fets concrets. Malgrat els anys de democràcia transcorreguts fes l'efecte que "a Espanya patim les conseqüències de tradicions ideològiques perversament adulteradores de la figura dels polítics" (PRADERA,J. "Corrupción política" El Globo 20 Noviembre 1987 p.40). Malgrat les nombroses i properes proves d'honestedat i entrega de molts dels nostres polítics, ha bastat el comportament d'uns pocs per avivar la secular creença que tots els polítics són uns aprofitats. Existeix una cultura política profundament arrelada en la nostra societat, lamentablement confirmada per evidents casos d'aprofitament personal del càrrec públic, segons la qual els polítics, independentment de la seva afiliació concreta, són sempre sospitosos de defensar interessos obscurs i àvids de prebendes.

És preocupant que la nostra societat no hagi superat aquest tipus de creences i s’ampliï l'abisme entre la política, els polítics i els ciutadans. La fàcil desqualificació del fet polític i dels polítics en la història de la societat moderna mai ha conduït al desenvolupament de la democràcia, sinó a la seva ensulsiada sota l'embranzida de totalitarismes i fonamentalismes salvadors. Alguna cosa semblant va intuir Thomas Jefferson, el fundador del partit demòcrata nord-americà, en afirmar que si els ciutadans s'allunyen de la política democràtica, aquesta corre el risc de deixar de ser democràtica.

dimarts, 26 de juny del 2018

Reinventar la política II - Atac a la política

L'atac a la utopia sorgeix des de diversos fronts. Succeeix quelcom del que ja ens havia advertit Juan N. García Nieto: "invocar a la utopia com un elment inspirador per a un projecte social no és alguna cosa que estigui molt de moda. Vivim dominats, almenys aparentment, per la cultura de l'eficaç, del pragmàtic, del verificable. En nom d'aquestes cultures s'ha proclamat el requiem per les utopies" (García Nieto, J.N. "Un projecte de societat en clau d'utopia". Quaderns Cristianisme i Justícia nº 27, Barcelona, 1989 p.5). Davant tants envits la utopia sembla retrocedir i amagar-se entre les bambolines de la història. Per què?. No haurem sabut defensar, amb convicció i insistència, que la utopia segueix sent necessària com a alè de la humanitat?. Em fa l'efecte que, en massa ocasions, molts de nosaltres hem parlat i teoritzat molt bé sobre la utopia, però hem fallat estrepitosament en pretendre fer de la utopia una experiència vital. Hem viscut de la utopia, però no hem viscut en la utopia.

Els camins per aconseguir els inèdits viables són múltiples. Cap a ells apunten diverses experiències humanes que busquen, entre els esdeveniments del món, llavors d'esperances que confirmin la validesa del projecte utòpic. Els camins són múltiples i cap d'ells resulta més privilegiat que l'altre, si tots apunten cap a l'horitzó utòpic comú. De tots els àmbits on és possible contemplar la utopia cara a cara, m'interessa parlar d'un de manera especial: la política.

La política és un espai on fer possible una projecció viable de les utopies. Gràcies al seu lliurament desinteressat molts de nosaltres vàrem comprendre i comprenem àdhuc, quan necessàries són les fidelitats i les conviccions en l'activitat política. La política ha de remetre'ns a la utopia.

dilluns, 25 de juny del 2018

Reinventar la política I. Les utopies possibles

Un grup de membres de Cristianisme i Justícia, amics de Joan García Nieto, escrivírem a l’any 1996 el llibre De la fe a la utopia social en record de la figura d’aquest jesuïta, cristià comprés en la lluita social. Rellegint el capítol que vaig escriure, Reiventar un nuevo estilo de política veig que els anys, exceptuant les referències que responien a lectures d’aquella època, no han tret actualitat a les idees allí expressades. Donada la vigència d’aquest escrit vull compartir amb els lectors d’aquest blog el conjunt de reflexions articulades entorn a la política, l’acció política i els polítics. A tal fi, aniré publicant aquest article en petits fragments que desitjo que siguin de l’interès dels lectors.

Cada temps té les seves utopies possibles i els seus horitzons utòpics propis. Sempre ha estat així. Es pot afirmar, utilitzant per a això unes paraules del propi Juan García Nieto, que seria un error considerar que cada horitzó utòpic és una quimera, un mite o un somni de ciència ficció; més aviat es tracta de "alguna cosa que no existeix, aquí i ara, però està en l'horitzó com a objectiu, com a inspiració d'alguna cosa nou que pot existir. Alguna cosa «inèdit però viable» en frase de Paulo Freire" (García Nieto, J.N. "Un proyecto de sociedad en clave de utopía". Quadernos Cristianismo y Justicia nº 27, Barcelona, 1989 p.5,) . Però també existeixen les utopies possibles. Aquestes es construeixen amb referències temporals més properes a la nostra experiència, al nostre temps i a la nostra perspectiva biològica. Són utopies molt a la vora que, potser per semblar-nos possibles, els donem menys importància. En tot cas la utopia es viu amb desassossec, doncs en ella es fonen el passat amb el present i el futur, i la naturalesa humana, en aquests tràngols, acostuma a pensar en allò que ja no és. Una mica d'això va haver de creure el profeta Isaïes en advertir-nos "no recordeu més els temps passats...sóc a punt de fer una cosa nova que comença a existir" (Is 43, 16-21) .

Situant-nos en la perspectiva històrica que ens ha tocat viure, caracteritzada per l'abundància de projectes i certeses de curt abast i àdhuc de més curt vol, fa l'efecte que el somni utòpic del possible no és gens aconsellable. Ningú reflexiona sobre la capacitat mobilitzadora de passions i voluntats que han desenvolupat les utopies socials i com avui, aquest valor simbòlic, està sent substituït per fonamentalismes de tot signe. ¿Qui són els qui ens aconsellen renunciar a les utopies possibles i impossibles?: aquells que, davant la caiguda del mur de Berlín, van erigir un nou vedell d'or fonamentat en l'efímer i en la irrellevància de la materialitat buidada d'alè espiritual.

diumenge, 24 de juny del 2018

El sacrifici prohibit


L’altra dia vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del llibre “El sacrifici prohibit” de Marie Balmary publicat per l’editorial Fragmenta. Els presentadors de l’obra foren en Jaume Angelats, Rosa Mª Boixareu i Ramon Mª Nogués que tingueren l’encert de mostrar l’amplitud de mires d’aquesta professora francesa. La descoberta de de l’obra de Marie Balmary fou tota una sorpresa. Reconec que desconeixia el treball d’aquesta autora francesa i en vaig quedar gratament seduït. Marie Balmary explica que la psicoanàlisi i la Bíblia es fonamenten en relats que donen compte, respectivament, d'experiències de l'inconscient i d'experiències del diví. La doble lectura de Marie Balmary al llibre El sacrifici prohibit se situa en un espai peculiar: «Tractant-se de les Escriptures a les quals es refereix la fe, he de precisar que aquí no em situo ni com a creient ni com a no-creient. ¿Potser seria més exacte dir: alhora com a creient i com a no-creient? Entre els humans, ¿qui pot dir de si mateix que és únicament una cosa o l'altra?», diu l'autora.

Jaume Angelats presentà el punt de vista de Balmary sobre la Bíblia com una mirada femenina i des de la psicoanàlisi. El seu treball analític es rigorós i metòdic fruit de molt estudi i domini del llenguatge formal i simbòlic. El seu estudi de les paraules, el que diuen i el que amaguen desvetlla la riquesa dels textos bíblics apartant-se dels canons interpretatius tradicionals. No deixa passar per alt els possibles lapsus freudians que solquen les escriptures sagrades dels cristians. Rosa Mª Boixareu insistí en que Marie Balmary fa parlar el text més enllà del que diu. El text és com un pacient que la psicoanalista li desvetlla el seu sentit darrer, el més íntim. Les seves interpretacions dels textos bíblics són molt suggeridores i ajuden a rellegir la Bíblia aportant-hi una llum que capgira algunes interpretacions hermenèutiques. Ramon Mº Nogués  destacà el valor que l’autora dóna a l’anàlisi simbòlica del pensament i el llenguatge. A partir de les paraules troba els símbols que resulten significatius pels autors de la Bíblia. La mirada singular de Marie Balmary ajuda als cristians d’avui a descobrir que en l’itinerari de la fe els individus estem cridats a viure l’experiència interior de “néixer de nou”.

És tot un encert de Fragmenta la traducció d’aquesta obra de Marie Balmary. Les seves aportacions permeten recórrer, amb arguments i conviccions, l’interessant camí de trencar amb determinades visions de la Bíblia a fi d’avançar en l’experiència cristiana madura.


dissabte, 23 de juny del 2018

Glosses per la vida quotidiana


No per parlar més podem convèncer millor. El que importa és el sentit del que diem i com ho fem. Les nostres paraules han de ser amables i entenimentades. Hem de procurar persuadir i no imposar. “Que la vostra pregària no sigui un parlar per parla com la dels pagans; es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar” (Mt 6,7).

L’afany d’acumular riqueses accentua l’egoisme, rapta el cor a la bondat. Les ganes de tenir anul·la la possibilitat de ser, de créixer com a persones i ens fa insensibles a la descobriments dels altres. La vida no és un compte corrent, sinó la riquesa que brolla d’estimar intensament i donar-se de tot cor a que les persones siguin felices. “No ompliu les arques amb coses de valor aquí a la terra, perquè a la terra  les coses s’arnen, es rovellen i els  lladres entren a casa i les roben. Val més que reuniu tresors al cel; aquells no s’arnen no es rovellen, allà els lladres no hi entren a robar-los. On tens els tresor, hi tindràs el cor” (Mt 6,19-21)

divendres, 22 de juny del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Enfront la cultura de la venjança, de l’odi o del “si la fas, la pagues” hem de proposar la reconciliació, el perdó i l’amor. Sé que costa perquè la societat sembla exigir el contrari: revenja i tornar mal per mal. Però, mai el mal es pot combatre amb més mal, sinó amb amor i bé. “No us hi torneu contra els qui us fan mal.  Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega un quart d’hora de camí, porta-li mitja hora. Dóna a tothom qui et demani”. (Mt 5,38-42)

Estimar als enemics costa, és fa difícil. Vivim en una societat orientada a aplicar amb educació la llei del talió. Però el cristianisme proposa una relació d’amor als enemics. Estimar-los vol dir saber perdonar, però també vol dir combatre contra les circumstàncies que fa que siguin els nostres enemics.  Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, ell fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos” (Mt 5, 44-45)

La discreció és bona consellera per no engrandir la vanaglòria. Hem de fer les coses perquè estiguem convençuts de la seva oportunitat i justesa, no per recollir l’elogi dels altres. La misericòrdia exigeix aquesta discreció pacient que actua sense esperar altra recompensa de saber que es fa el bé. “Mireu de no fer el bé davant de ela gent perquè ho vegin (...) Quan ajudes els altres, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret. El teu Pare, que beu tot el que és secret, t’ho recompensarà” (Mt 6,1.3-4)

dijous, 21 de juny del 2018

Democratitzar la participació política

Un tema recurrent en tot sistema democràtic és conciliar la igualtat política amb la participació i la deliberació dels ciutadans en la presa de decisions. La majoria de sistemes polítics vigents "han consolidat la igualtat política a costa de la deliberació" (Fishkin, J. "Democracia y deliberación" Ariel, Barcelona 1995. página 30). i de la participació. Això és un error perquè la igualtat política sense participació i deliberació únicament produeix ànsies de poder i només beneficia a els qui tenen el poder com a única guia d'actuació. La cultura política dominant Espanya ha afavorit la consolidació d'un model d'Estat assentat sobre el consens plebiscitari, on la participació democràtic dels ciutadans ha quedat relegada només a les consultes electorals. Durant aquests anys hem assistit a l'obstinada preocupació d’impedir qualsevol mediació política que no sigui la del vot, oblidant que "avançar en el camí de la democratització de la societat i de l'Estat no pot consistir a convocar amb major freqüència referèndums, sinó a augmentar el nombre d'instàncies en les quals es decideix democràticament" (Sotelo,J. "Para una reflexión colectiva" El País 12 Marzo 1987 p. 12). Democratitzar és estendre tant el poder com la responsabilitat. Sobre això diu O. Lafontaine, "democratitzar la responsabilitat significa en la política, l'economia i la societat anul·lar la separació entre decisió i responsabilitat i vincular directament, en la mesura dels possible, al responsabilitat social en poder decisiorio, col·locant aquí l'accent sobre l'adjectiu social" . (Lafontaine,O. "La sociedad del futuro", página 25 Editorial Sistema, Madrid 1989).

El sistema electoral espanyol contribueix ben poc al desenvolupament de la participació política en la nostra societat. Efectivament, el sistema electoral, basat en les llistes tancades i bloquejades, afavoreix la concentració del poder polític i allunya els polítics electes dels seus electors. L'actual llei electoral "afavoreix als partits forts i castiga als petits; privilegia a les ciutats petites, a l'Espanya rural, enfront de les grans concentracions urbanes...A més el sistema de llistes tancades i blocades per a les votacions diposita en les cúpules executives dels partits,que són els qui redacten aquestes llistes, un fabulós poder" (Cebrian,J.L. "Los vicios de la democracia española" El País 21 Febrero 1987 p. 10.) i és un exemple clar de com les actuals disfuncions del sistema polític espanyol erosionen el principi democràtic d'elecció i control dels governants pels governats a través de la decisió electoral¬. La pròpia Comissió Permanent de l'Episcopat espanyol en el document "Responsabilitat cristiana abans els eleccions generals", publicat amb motiu dels eleccions d'octubre de 1989, es preguntava si ha arribat el moment d'acabar amb les llistes tancades, el transfugisme polític i el tràfic d'influències.

dimecres, 20 de juny del 2018

La banda sonora de la indignitat


Aquest títol podria tenir moltes variants, per exemple: la banda sonora de la vergonya, la banda sonora de la injustícia, la banda sonora del sofriment, etc... tots servirien per descriure el sentiment que genera el sentir els plors, gemecs i exclamacions dels nenes engabiats i separats dels seus pares en la frontera dels Estats Units. Els mitjans audiovisuals acostumen a presentar-nos les notícies una mica rebaixades d’intensitat quan eliminen, generalment, el so original o el mitiguen per la veu de la crònica periodística. Però, gràcies als àudios dels nens separats dels seus pares hem pogut sentir la banda sonora de la desesperació. I el cor s’ha esglaiat. Resulta esfereïdor  i insuportable escoltar els àudios.

També m’he commogut al sentir la portaveu de la Casa Blanca i el mateix Donald Trump justificant la mesura mentre s’abraçava a la bandera nord-americana per escenificar el seu patriotisme. Aquest president dels nord-americans és un personatge abominable que mereix totes les condemnes dels demòcrates. La política de separació de nens dels seus pares promoguda per la seva administració és un capítol més del cinisme galopant que presideix la política d’alguns països, mentre la diplomàcia d’Estats Units anuncia la marxa definitiva del Consell de Drets Humans de l’ONU denunciant la presència en aquest òrgan d’estats que vulneren els Drets Humans, els governants nord-americans no consideren que les seves decisions vulneren de ple els drets de les persones, especialment els drets dels infants. Sempre figures vulnerables que cal protegir totalment.

Els vídeos que mostren a menors tancats en gàbies i els àudios de nens plorant són insuportables i han provocat la ira dins dels Estats Units i a fora. Han estat nombroses les condemanes de dirigents mundials a aquest tracte vexatori. La Conferència dels Bisbes Catòlics dels Estats Units va llançar una forta condemna de la "política de tolerància zero". "Les famílies són l'element fonamental de la nostra societat i han de ser capaços d'estar junts", va escriure el cardenal Daniel DiNardo, el president de la conferència episcopal Nord-Americana. Els bisbes han parlat constantment sobre les polítiques d'immigració i refugiats del president, incloent la seva controvertida ordre executiva publicada al gener de 2017. El Papa Francesc ha condemnat la política de Trump i la va titllar d'immoral i contrària als nostres valors catòlics, mentre que la primera ministra britànica, Theresa May, la va qualificar de "profundament inquietant" i "incorrecta". Durant les últimes tres setmanes, molts líders religiosos nord-americans han intensificat la condemna de la política de "zero tolerància" del president Donald Trump a la frontera entre EUA i Mèxic, inclosa la separació forçada de nens i pares que emigren il·legalment als Estats Units. Bastants d’aquest líders provenen del camp conservador, molts dels quals eren, en un primer moment, simpatitzants del president Trump. Però ara, les tornes s’han canviat. Aquests dirigents han criticat l’ús de la Bíblia per justificar les separacions com feu el fiscal general Jeff Sessions ¿És tot això un signe d’un gir en els suport dels moviments cristians conservadors a la política embogida de Donald Trump?

dimarts, 19 de juny del 2018

Hinduisme XVIII - Moviment Osho

Rajneesh Chandra Mohan Jain (1931-1990), congut també amb el nom de Acharya Rajneesh durant els anys 60 del segle passat o Bhagwan Shree Rajneesh durant les dàcades dels 70 i 80, i finalment com Osho (terme japonés que en zen vol dir monjo budista) fou, abans d’esdevenir guru, professor de filosofia en la Universitat de Jabalpur. Osho criticà totes les tradicions religioses, socials i polítiques del seu temps. Aquest pensador hindú insistí que tot individu ha d’experimentar la veritat per si mateix en lloc de tenir creences dites per altres persones. El seu pensament i les seves propostes espirituals incorporen elements de Buda, Krishna, del guru Nanak, Jesucrist, Sòcrates, mestres de Zen, del místic Gurdjieff, del Sufisme, dels Hassidisme, del Tantra i molts altres.

A l’any 1970 creà la seva escola de Meditació Dinàmica on es practicava la tècnica d’alliberar la ment de les seves opressions i traumes a partir de les catarsis i de tècniques pròpies de teràpies psicològiques. Més endavant incorporà a aquestes tècniques les meditacions amb música i dansa. L’any 1974 fundà l’ashram de Poona centre on es combinen tècniques de meditació hindú amb psicoteràpia occidental. Els seguidors d’Osho el consideraven el profeta dels darrers temps. Osho era molest i controvertit per les autoritats polítiques i religioses per la seva crida a destruir l’ordre establert i les seves propostes entorn al sexe.

Osho no escriví mai res, com molts altres gurus, i l'únic que es té de les seves predicacions són les gravacions dels seus ensenyaments. Per Osho els grans valors de la vida són: la consciencia, l'amor, la meditació, la celebració, la creativitat i la rialla. Considera que la il·luminació de les persones és l’estat natural però que l’activitat distreu a les persones així com les seves pors i inhibicions.

El pensament d’Osho es basa en tradicions hindus i budistes sobre la presència de Déu com energia que està circulant en totes les coses. A l’any 1968 Osho escandalitzà a la majoria d’escoles hindús pels seus plantejaments sobre la sexualitat. Osho afirmà que l’energia sexual era la base fonamental de l’energia humana i la seva repressió era la font de la majoria dels problemes de les persones. També creia que totes les religions eren una de sola i que les diferencies es devien als aspectes culturals i del lloc on apareixien. Per Osho el missatge central de totes les religions és el mateix: el regne celestial està en l’interior de les persones. Per això les persones han de practicar exercicis d’autoconeixement a fin de construir un “home nou”. Considerava l’ascetisme com una forma de masoquisme i com alternativa proposava el benestar i la riquesa.

Per problemes de salut, tenia asma, diabetis i problemes a l’esquena, Osho abandoná l’Índia i s’establí als Estats Units a l’any 1981 on gracies als seus seguidors nord-americans fundà Rajneeshpuram, una petita ciutat on es celebren trobades anuals internacionals. Durant la seva als Estats Units Osho tingué varis problemes amb el govern de tal manera que, després d’un període a la presó, fou deportat. A l’any 1987 Osha tornó a Poona on creà una nota tècnica de meditació anomenada Teràpies Meditatives..

dilluns, 18 de juny del 2018

Les impostures polítiques


Vivim instal·lats en el temps de les impostures polítiques. El que sembla que és, no és i el que hauria de ser, no és. Tot es queda en una gran simulació. Un defraudador d’hisenda pot arribar a ministre de cultura de l’Estat i, en lloc de ser cessat immediatament, els ciutadans hem d’esperar que dimiteixi, sense estar massa convençut d’haver fet res reprovable moral i políticament. El ministre de l’interior, qui té la potestat per definir l’aplicació dels criteris en les institucions penitenciaries passa el problema dels presos preventius a un jutge i aquest, ha de recordar-li a un antic col·lega, que la competència la té ell. Un ministre seriós, de cop i volta sembla que ja no ho és al demostrar-se que desconeix quines són les seves competències. Dues ministres parlen, amb to seré i amable, que s’agreix, que cal prendre mesures per destensar la relació amb Catalunya i proposen acostar els presos en presó preventiva, però el ministre del ram, el mateix que abans passava la pilota al jutge, ara es desentén del tema tot i haver fet unes declaracions en aquest mateix sentit. Més que un govern sembla una olla de cols.

La governança està en mans de calculadors especialista en demoscòpia i gestors de comunicació política. Aquests s’han esforçat en transmetre una primera imatge de serietat governamental organitzant una macro operació d’acollida d’immigrants perduts per la Mediterrània, però la realitat torna a parlar-nos de la impostura. Mentre es feia correctament aquesta operació sota l’atenta mirada de centenars de càmeres a València, més d’un miler de persona arribaven en pasteres a les coses del sud d’Espanya. Mentre els focus mediàtic estava en un punt de la costa, en un altre la tragèdia tornava a engolir-se a vàries desenes de persones. I el problema segueix sense que des dels sectors governamentals ningú hagi proposat una política europea d’asil i acolliment d’immigrants. Segur que el govern intentarà fer coses positives però la pregunta és: ¿quan de temps durarà el seu govern? La resposta està en part en el vent, sent més precís, en les enquestes electorals. Durarà el temps que calgui fins que els vents demoscòpics diguin que cal convocar eleccions perquè es poden tenir bons resultats. Mentrestant la sensació és que es governa sense direcció coneguda, malgrat que la moció de censura havia de comportar una proposta de programa polític. ¿Es pot governar eficaçment en aquestes condicions?

diumenge, 17 de juny del 2018

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Llavors, tots, absolutament tots els cristians hem de ser contemplatius. Maria és model per a tots. Ella ens ensenya a entrar en el misteri de la mateixa persona, de fer-nos presents a nosaltres mateixos vivint sempre de cara a Déu. Cristina Kaufmann, carmelita descalça de Mataró

Respondre a aquesta mirada d’amor amb la nostra actitud amorosa, d’estar pendents, de deixar abrusar el nostre cor en aquesta mirada i mirar-lo en el nostre interior, “en lo muy muy interior” (...) “adonde pasan cosas de mucho secreto entre Dios y el alma”, comporta tornar la nostra mirada vers els germans, traduïda en apropament amorós i discret, en veneració i respecte, en ajuda i consol, en solidaritat amb “les alegries i esperances, tristeses i angoixes” Cristina Kaufmann, carmelita descalça de Mataró

El Regne de Déu és com quan un home tira la llavor a la terra: dorm i es lleva, nit i dia, i la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com (Mc 4:26-27)

dissabte, 16 de juny del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hem de saber perdonar i  reconciliar-nos amb els demés. No hem d’exigir venjança o revenja per els mals que els altres ens hagin pogut infligir. El ressentiment no ens fa ser millors persones, al contrari, embruta l’esperit. La reconciliació ens allibera dels egoismes personals i ens apropa a l’encontre de la humanitat de l’altre. Ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà el recordes que un germà té una cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell, ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. (Mt 5, 23-24)

Hi ha moments que podem experimentar la sensació de sentir-nos incompresos o sentir-nos minoria en una societat moguda per uns interessos diferents als nostres. Cal perseverar perquè no busquem el reconeixement, sinó sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos. Vosaltres que porteu la paraula de vida resplendiu com estrelles en un cel de nit (Fl 2,15d,16a)

divendres, 15 de juny del 2018

Glosses per la vida quotidiana


La proclamació de les Benaurances és tot un programa per orientar l’actuació de les persones més enllà de les seves creences. Cada un dels enunciats és tota una declaració a favor de la humanització de la societat i un petit manifest inspirat per l’amor als altres. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos i fe festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. (Mt 5,10-12)

Creure és estimar i el fruit de l’amor són les obres a favor del bé i la justícia. Aquestes obres, pròpies de la caritat, haurien de ser el signe visible de la comunitat dels creients. Sense la caritat, la fe esdevé insuficient per descobrir el misteri del transcendent. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que obrat, glorificaran el vostre Pare del cel. (Mt 5,16)

Les persones som limitades, especialment alhora d’identificar les veritats orientadores del nostre comportament. Necessitem trobar aquestes veritats a partir de la interacció i el diàleg amb altres persones. Les veritats personals són la síntesi de moltes converses, lectures i reflexions. Feu que aprengui els vostres camins, guieu-me en la vostra veritat (Sal 24,4b,5a)

dijous, 14 de juny del 2018

Marcel·lí Joan, un bon base


M’he permès fer un títol manllevant un concepte del món del bàsquet per l’afició que el nou director general d’Afers Religiosos, Marcel·lí Joan, té a aquest esport. El DOGC ha publicat avui el seu nomenament per assumir la responsabilitat d’assumir la direcció política d’afers religiosos del govern de Catalunya. Ben segur que en Marcel·lí serà un bon base per donar joc a la única direcció genera d’Afers Religiosos de tot l’Estat. Ni el govern de l’Estat en té, la seva antiga direcció general fou baixada al rang de Subdirección General de Relaciones con las Confesiones. Estic convençut que el bon amic Marcel·lí sabrà conduir amb encert, com ha sabut fer en tantes de les múltiples iniciatives que ha promogut dins de l’Església catòlica. Conec la seva extraordinària capacitat de treball i la seva facilitat per iniciar projectes de tot tipus. Sap moure els fils allí on ningú sap veure’ls i té l’encert de trobar els desllorigadors dels assumptes més enrevessats. Quan la seva mirada resulta de difícil qualificació i va acompanyada d’un mig somriure enigmàtic vol dir que en Marcel·li fa estona que ha resolt un problema abans que la resta sabéssim que existia.

He coincidit amb en Marcel·lí en moltes reflexions i en més d’un ardit o estratagema per renovar l’Església catòlica de Catalunya i combatre els intents de frenar l’esperit conciliar. En algunes no ens hem sortit, però tot i així hem aprés a descobrir els plecs de la història quotidiana de moltes misèries per més que algunes d’elles es camuflessin sota la misericòrdia cristiana. En Marcel·lí és una persona pacient, que sap gestionar hàbilment el silenci, pragmàtica, fidel i lleial. És memòria viva del pensament i acció del recordat bisbe Joan Carrera o de l’energia intel·lectual de l’Albert Manent. Ha sabut traslladar els seus ideals en el Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans del qual ha estat ànima en els darrers anys. La seva fidelitat pràctica l’animà a facilitar cobertura al govern de la diòcesi en l’època complicada del cardenal Carles. Foren moments difícils on la lírica quedà anul·lada per la particular visió eclesial d’aquest bisbe i cardenal. Quan la via s’estroncà el Marcel·lí sabé reinventar-se sense perdre la fisonomia i identitat pròpia.

Al capdavant del Grup sant Jordi ha sabut mantenir viu un debat renovador del catolicisme català. Els nostres camins han coincidit en moltes activitats i quan ha fet falta ha estat al davant d’iniciatives mil per construir una església catòlica més conciliar. Ara, en aquesta nova etapa caldrà ampliar el seu horitzó de coneixements a altres confessions i tradicions religioses, algunes molt diferents a les realitats catòliques que tan bé coneix. Però, no és un estrany en aquest món de la diversitat religiosa. En altres moments de la seva vida professional, fou un fidel col·laborador en l’etapa de la primera secretaria d’Afers Religiosos de la Generalitat impulsada per Ignasi García Clavel durant el govern de Jordi Pujol. Foren moments de gran creativitat perquè tot estava per fer. Després, pot ser més indirectament o discretament, ha participat en les iniciatives de la governança pública en favor d’aquest pluralisme religiós. Segur que ara, tot i que les circumstàncies siguin diferents, sabrà trobar el camí a seguir per fer de la diversitat religiosa un valor per la construcció de la convivència a Catalunya. Perquè això és el que s’espera d’un bon base en el basquet: pujar la pilota fins al camp contrari i dirigir el joc d'atac del seu equip, manant el sistema de joc.

dimecres, 13 de juny del 2018

Ser cristià a Europa Occidental


El Centre de Recerca Pew ha publicat una anàlisi sobre alguns dels aspectes del ser cristià a Europa Occidental. Tot i que la majoria de cristians europeus no són practicants tenen determinades actituds  comportaments que els diferencien de les persones que manifesten no tenir cap religió. Altres punts de desacord són les diferents valoracions sobre Déu i el paper de la religió en la societat. La majoria d’europeus occidentals segueixen definint-se se com cristians encara que el seu nivell de pràctica sigui molt baix. El 91% de les persones enquestades han estat batejades, el 81% educades en la doctrina cristiana i un 71% es consideren cristians, però només un 22% van un cop al mes, o més vegades, a un culte.

La conclusió del Centre de Recerca Pew és que Europa és una de les regions més secularitzades del món. Malgrat que un alt percentatge dels europeus hagin estat batejats o educats en la doctrina cristiana, estan allunyats de les esglésies per culpa dels escàndols eclesials o la postura que presses en relació als temes socials. Aquest estudi ha determinat que la identitat cristiana segueix sent un marcador important a Europa Occidental, fins i tot entre aquells que van a l'església en rares ocasions. No és tan sols una identitat «nominal» desproveïda d'importància pràctica. Per contra, les opinions religioses, polítiques i culturals dels cristians no practicants sovint són diferents de les dels cristians que van a l'església o els adults sense religió. Els qui s'identifiquen com a cristians (ja sigui que vagin a l'església o no) són més proclius que les persones sense religió a expressar opinions negatives sobre els immigrants, així com sobre els musulmans i els jueus.

Les dades sobre Espanya són ben eloqüents. A Espanya, el 38% dels cristians que van a l'església, de la mateixa manera que aproximadament el mateix percentatge (43%) dels cristians no practicants, manifesten que l'Islam és fonamentalment incompatible amb la cultura i els valors espanyols. No obstant això, entre els adults sense religió, un menor percentatge (29%) diu que l'Islam és fonamentalment incompatible amb els valors del seu país. Existeix un patró similar a Europa sobre si haurien d'imposar-restriccions a l'abillament de les dones musulmanes en públic: els cristians són més proclius que les persones sense religió a dir que a les dones musulmanes no se'ls hauria de permetre cap abillament religiós. Els cristians que van a l'església, els cristians no practicants i les persones sense religió també es diferencien per les seves actituds cap al nacionalisme. En comparació amb els cristians que van a l'església, els cristians no practicants són menys propensos a expressar opinions nacionalistes. No obstant això, els cristians no practicants són més propensos que les persones sense religió a afirmar que la seva cultura és superior a la dels altres i que cal tenir avantpassats del país per compartir la identitat nacional.

Per exemple, a Espanya, aproximadament tres quarts dels cristians que van a l'església (76%) manifesten que és important baixar d'una família espanyola per ser «realment espanyol». Entre els cristians no practicants, el 64% adopten aquesta posició, però aquesta xifra segueix sent més gran que el 42% d'adults espanyols sense religió que diuen que baixar d'una família espanyola és important per ser realment espanyol. Una dada sorprenent de l’enquesta és que tant els cristians que van a l'església com els no practicants són més propensos que els adults sense religió d'Europa Occidental a expressar opinions nacionalistes, contra els immigrants i contra les minories.

dimarts, 12 de juny del 2018

Enric Vendrell, un adéu inesperat


El govern de la Generalitat ha cessat avui de director general d’Afers Religiosos a una persona de gran vàlua i un bon servidor públic, l’Enric Vendrell. Quan vaig saber la notícia del seu inesperat cessament vaig escriure un ràpida piulada “Enric, has fet una feina excel·lent i la teva feina perdurà. Gràcies per la teva dedicació i entrega a la construcció de l'ideal de que som un sol poble des de la diversitat i respectant la diferència. Una abraçada”. Puc afegir, emprant el que altres persones han dit de l’Enric: gràcies per haver acompanyat a les diferents comunitats religioses en el seu dia a dia. Gràcies a la teva dedicació les comunitats religioses han rebut el reconeixement que es mereixen. Què més pot fer un director general en relació a les comunitats religioses ! Bé, es poden fer moltes més coses com tu molt bé saps perquè les has fet. Però, sense empatia, dedicació, estimació i presència les altres coses són menys rellevants. Molts representants de les comunitats religioses han manifestat que et trobaran a faltar, quin gran elogi. És el millor que poden dir de la teva feina.

La política pública sobre els afers religiosos no li interessa a massa gent i, evidentment, escassegen les directius polítiques sobre aquests àmbits. En el fons, encara es vigent la idea lliberal que les religions a les sagristies i a les cases dels creients. Lamentablement, com has pogut experimentar, no hi ha una lectura política positiva del paper de les religions en l’àmbit públic. Laïcitat, confessionalisme, laïcisme, aconfessionalitat i secularització formen un Totum revolutum de tal magnitud que les autoritats polítiques segueixen donant l’esquena als valors que aporten les religions en la societat contemporània. Mentrestant, molts ciutadans segueixen acostant-se a les religions per trobar les respostes que donen sentit a la vida. En aquest itinerari, Enric, has sabut estar al costat de les religions, donant a cadascuna d’ella la resposta que la seva realitat exigia. Però torno a insistir, res del molt que has fet hauria estat possible o tindria un altre valor sense les confiances i les complicitats que has sabut teixir.

Teixir complicitats és molt difícil. La governança d’un país no pot prescindir per decret de les complicitats teixides durant molts anys. Algunes decisions polítiques semblen una metàfora laica del relat evangèlic de “Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?” (Jo, 18,23). La versió políticament incorrecte d’aquest fragment del relat de la passió de sant Joan podria ser: “si hi ho fet malament, digues en què, però si ho he fet bé, perquè em cesses”. Enric, aquesta pregunta me l’he fet diverses vegades perquè he passat per situacions similars. La resposta segueix una lògica incomprensible fora l’enrevessada raó de la política de vol curt. No és el moment per entrar a comprendre res perquè quan passa tot això, el que cal és no entendre sinó sobreviure a la decepció personal. El camí de la vida és llarg i per sort participem d’una manera d’entendre la vida que hem crescut repetint la tornada d’una cançó d’en Raimon “quan creus que tot s’acaba, torna a començar”. Enric, has sembrat i has aplegat una bona collita. Només cal llegir el que la gent ha dit de tu per comprovar la veritat de la dita musulmana que Déu valora les persones pel seu treball. Una forta abraçada.

dilluns, 11 de juny del 2018

Sínode de bisbes sobre l’Amazònia


Els coneixedors de les dinàmiques vaticanes comenten que el papa Francesc té moltes esperances en el sínode de bisbes sobre l’Amazònia a celebrar el proper octubre de 2019 al Vaticà. M’han avisat que cal prestar molta atenció al desenvolupament d’aquest esdeveniment. No serà un sínode de tràmit per abordar aspectes de responsabilitat ètica i ecològic o parlar de la pastoral dels indígenes com voldrien alguns sectors eclesials. Sembla que el papa vol aprofitar les circumstàncies especials de la situació de la pastoral a l’Amazònia per tractar de temes que tenen projecció a tota la universalitat de l’Església catòlica. El passat divendres es presentà en el Vaticà el document preparatori d’aquest sínode i la seva lectura es pot concloure que hi ha la voluntat de presentar l’ “Església amb rostre amazònic”.

El document preparatori es divideix en tres parts seguint el mètode de "veure, jutjar (discernir) i actuar". El text explica amb preguntes que permeten "un diàleg i una progressiva aproximació a la realitat i expectativa regional d'una cultura de la trobada". Perquè, com precisa el document, "els nous camins per a l'evangelització i el plasmar una Església amb rostre amazònic passen per els camins d'aquesta «cultura de la trobada» en la vida quotidiana". Al presentar el document s’ha insistit que el sínode ha de saber entendre el reptes que la regió amazònica planteja a la vida de l’Església catòlica i fer-ho amb actitud escolta activa: “els qui no habitem aquestes terres necessitem de la vostra saviesa i coneixement per poder endinsar-nos, sense destruir, el tresor que amaga aquesta regió". L’Amazònia planteja uns desafiament que van més enllà les dinàmiques locals i, pel seu abast, s’estenen a tota l’Església universal i incideixen en el futur del planeta. Per abordar tota aquesta problemàtica es demana "canviar el paradigma històric en què els Estats veuen l'Amazònia com rebost dels recursos naturals, per sobre de la vida dels pobles originaris i sense importar la destrucció de la naturalesa".

En el document preparatori se subratlla així mateix que "el procés d'evangelització de l'Església a l'Amazònia no pot ser aliè a la promoció de la cura del territori i dels seus pobles. Per a això, necessita establir ponts que puguin articular els sabers ancestrals amb els coneixements contemporanis ". El sínode de bisbes "està cridat a identificar nous camins per fer créixer la cara amazònic de l'Església i també respondre a les situacions d'injustícia de la regió, com el neocolonialisme de les indústries extractives, els projectes d'infraestructures que danyen la seva biodiversitat, i la imposició de models culturals i econòmics aliens a la vida dels pobles ". L'Església amb rostre amazònic ha de «buscar un model de desenvolupament alternatiu, integral i solidari, basat en una ètica que inclogui la responsabilitat per una autèntica ecologia natural i humana, que es fonamenta en l'evangeli de la justícia, la solidaritat i la destinació universal dels béns, i que superi la lògica utilitarista i individualista, que no sotmet a criteris ètics els poders econòmics i tecnològics ".

Segons diu el document preparatori del sínode, cal encoratjar a que tot el Poble de Déu no sigui indiferent a les injustícies de la regió per poder descobrir, en l'escolta de l' esperit, els desitjats nous camins. Aquests nous camins per a la pastoral de l'Amazònia exigeixen "rellançar l'obra de l'Església" al territori i aprofundir el "procés d'inculturació" que exigeix ​​que l'Església a l'Amazònia faci propostes "valentes" , que suposa tenir «gosadia» i «no tenir por», tal com demana el papa Francesc. En aquesta línia el document destaca que cal “proposar nous ministeris i serveis per als diferents agents de pastoral que responguin a les tasques i responsabilitats de la comunitat. En aquesta línia, cal identificar el tipus de ministeri oficial que pot ser conferit a la dona, tenint en compte el paper central que avui ocupen les dones a l'Església amazònica. També cal promoure el clergat indígena i nascut al territori, afirmant la seva pròpia identitat cultural i els seus valors. Finalment, cal repensar nous camins perquè el Poble de Déu tingui millor i freqüent accés a l'Eucaristia, centre de la vida cristiana”. Aquest plantejament introdueix, serenament,  la perspectiva de l'ordenació ministerial de dones i dels viri probati, aquests homes casats que s'han demostrat a nivell humà i pastoral. Diversos bisbes, inclòs el cardenal Hummes, han patrocinat aquesta resposta a la dificultat de crisis de vocacions sacerdotals. L’expressió viri probati "homes provats" en fou introduïda pel Concili Vaticà II en el dret canònic de l'església catòlica per referir-se als homes casats, de vida cristiana madura i contrastada, als quals, de manera extraordinària, s'admet l'ordenació sacerdotal (com diaques, preveres o bisbes).

El document presentat divendres passat és un document preparatori i no és encara el document de treball del Sínode. Advertiment fet pel cardenal secretari general del Sínode Bisbes, Lorenzo Baldisseri. Però es va negar a descartar a priori cap hipòtesi de treball, assenyalant que el mateix document assenyala que les "noves vies" per explorar el Sínode "afectarà els Ministeris, la litúrgia i la teologia" , incloent l'aprofundiment la "teologia índia". Certament, aquest sínode pot ser un moment perquè l’Església catòlica discuteixi i decideixi sobre diversos temes urgents plantejats per moltes comunitats cristianes a fi de fer més efectiva la pastoral en les societats contemporànies. Els temes insinuats pel document preparatori del Sínode són complexos i ben segur que no deixaran indiferents a molts sectors eclesials uns perquè entreveuran una oportunitat per renovar la vida eclesial, altres pel temor de l’abast de la reforma que sembla vol emprendre el papa Francesc. Caldrà estar-hi molt atents a veure com es desenvolupen els aconteixements.

diumenge, 10 de juny del 2018

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Si avui nosaltres tornem a llegir el Magnificat, farà ressorgir en nosaltres, sens dubte, vibracions oblidades de la nostra vida, melodies remotes o ignorades, que esperen en el nostre interior per ser cantades a lloança de Déu i per transmetre l’alegria i el consol als altres. (Cristina Kaufmann, carmelita descalça de Mataró)

I mirant entorn seu els qui seien al seu voltant, digué: “Heus aquí la meva mare i els meus germans; el qui faci la voluntat de Déu, aquest m’és germà, germana i mare” (Mc 3:34)

Sempre hauria de quedar en nosaltres alguna seqüència de la simfonia entre l’amor de Déu i la nostra resposta. Maria va cantar, Maria va romandre amagada i silenciosa en la vida pública bo i guardant totes les paraules en el seu cor i meditant-les, Maria estava dreta vora la creu en una nit de fe que semblava fer callar tot cant. I tanmateix, en tots aquests moments de la seva vida conservava l’ànima del cant, perquè tota Ella s’havia transformat en el perfecte poema de Déu. (Cristina Kaufmann, carmelita descalça de Mataró)

Quan algú, doncs, accepta el nom d'abat, ha d'anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres (Del capítol segon de la Regla de Sant Benet, «Com ha de ser l'abat»)

dissabte, 9 de juny del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Les propostes que aporten sentit a la vida donen gruix a la vida interior. En capces, no poden ser un seguit de prohibicions limitadores de la joia de viure. Les religions no haurien de ser uns decàlegs de lleis a seguir, sinó propostes orientades al bé de les persones i ajudar-les en l’art de la vida. “Jo he vingut perquè les meves ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir” (Jn 10,10)

El cristianisme al seu començament no era un religió plena de manaments i dogmes. Es limità al reconeixement de la primacia d’un únic Déu i la vivència de l’amor com a principi universal. Res més. Tot el demés estava supeditat a aquests dos preceptes. “El primer (manament) és aquest “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. El segon és “Estima els altres com a tu mateix” No hi ha cap altre manament més gran que aquests.” (Mc 12,29-31)

En el nostre entorn hi ha múltiples ofertes que prometen la felicitat a l’instant, però són falsos anuncis ràpidament fonedissos davant de qualsevol adversitat. Hem de cercar allò que ens dóna sentit a la vida, amara l’esperit, ens fa estar en pau i es font de joia perdurable.

Cantant de goig
sortireeu a buscar l’aigua
de les fonts de salvació
(Is 12,3)

divendres, 8 de juny del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hem de ser humils i no pensar que som superiors als altres. Tothom és important en la construcció de la societat. Tota pedra fa paret, diu la dita. Així, cada persona ha de tenir un paper en la societat. Tal com digué Stefan Zweig, “El nostre món té espai per a moltes veritats i no només per a una, i simplement si les persones volguessin, podrien conviure unes amb les altres ". “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen” (Mt 12,10-11)

Vivim envoltats d’ídols que ens distreuen i ens aparten dels aspectes importants de la vida. En les cultures religioses la idolatria és una falta greu perquè allunya d’allò que és important: Déu. Els diners i les riqueses són idolatries  modernes que anul·len l’esperit, ens fan egoistes i ens separen de l’amor als altres. “Porteu-me una moneda romana. Ells li portaren i Jesús els preguntà: “De qui és aquesta figura?” Li digueren: “Del Cèsar” Jesús els respongué: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”. (Mc 12, 15-17)

dijous, 7 de juny del 2018

L’Església catòlica i el nou govern socialista


La caiguda del Govern de Mariano Rajoy i l’ascens al poder de Pedro Sánchezha preocupat als sectors més conservadors de l’església espanyola. Hi ha expectativa sobre quina pot ser la seva agenda política. En un recent article al diari ABC “Llega Pedro Sánchez: preocupacions y oportunidades” s’identifiquen quins són els temes que haurien d’integrar la futura agenda de relacions entre el govern socialista i l’Església catòlica. Segons aquest article, l’Església catòlica espanyola, a més d’estar amoïnada per l’estabilitat política, el creixement econòmic i la resolució dels problemes amb Catalunya, considera que el nou Govern aporta noves preocupacions i algunes oportunitats. Segons aquest article el nou govern socialista inquieta per vàries raons: la classe de Religió, els Acords amb la Santa Seu, l'autofinançament de l'Església o l'escola concertada. En més d’una ocasió Pedro Sánchez, en el seu paper de dirigent socialista, ha manifestat la seva voluntat d'eliminar l'assignatura de Religió, doncs sosté que «cap religió confessional ha de formar part del currículum i de l'horari escolar». Prometia, així mateix, denunciar els acords internacionals entre la Santa Seu i l'Estat Espanyol; caminar cap a l'autofinançament de l'Església, deia, acabant amb la possibilitat que els ciutadans destinin part dels seus impostos a l'Església a través de la casella de l'IRPF; exigir als centres concertats que segueixin els criteris de servei públic escolar i no finançar a l'educació diferenciada; una llei de consciència i de llibertat religiosa, etc...

La preocupació d’aquests sectors és relativa perquè consideren que la representació política que tenen els socialistes en Congrés no fa viable cap modificació legislativa en aquest sentit. A més, recorden que en l’etapa Zapatero, més enllà d’algunes topades verbals, els socialistes acordaren amb l'Església una modificació de l'acord econòmic, gens perjudicial per a l'Església. A més, qualsevol iniciativa en el camp educatiu, com pugui ser actuar contra l'educació diferenciada o la classe de Religió diverses sentències han donat la raó a l'Església catòlica i als centres que segreguen nens i nenes. També preocupen algunes iniciatives legislatives en tramitació en el Congrés dels Diputats i que trobaran en el nou Govern una major receptivitat per ser posades en marxa. És el cas, per exemple, de la llei que pretén legalitzar l'eutanàsia o la Llei LGTBI.

No tot són amenaces, aquests sectors també identifiquen oportunitats. L'acció social és un d'aquests camps en els quals hi ha marge per a l'acord entre l’Església catòlica i el govern socialista. Els acords són possibles, diuen, en camps com la proposta de renda mínima de Sánchez es situa en la mateixa línia de la proposta de Càritas o la creació d'un Comissionat contra la Pobresa Infantil. El tema ecològic  i l’atenció a l’asil, la migració i els refugiats són uns àmbits on també pot donar-se una coincidència d’objectius entre l’Església catòlica i el govern socialista. L’article d’ABC conclou que hi ha llums i ombres en les relacions amb el Govern i que no es pot oblidar el poc marge de maniobra que tindrà a causa als escassos suports amb què compten al Parlament. El temps dirà.

dimecres, 6 de juny del 2018

Hinduisme XVII - Centres vèdics Maharishi

Els centres vèdics Maharishi foren fundats per Maharishi Mahesh Yogi, nascut com Mahesh Prasad Varma a l'any 1917. Aquest guru creà una tècnica de meditació transcendental que es presenta com una tècnica de relaxació i repòs profund que serveix per millorar la qualitat de vida de les persones i de la societat. Aquesta tècnica consisteix en recitar un mantra durant vint minuts al matí i a la tarda. Maharishi afirma que la seva filosofia hinduista es basa en l'ensenyament d'Adi Shankara (788-820 després de Crist) i del seu propi mestre Swami Brahmananda Saraswati. Els medis de comunicació se'l considera introductor de les meditació transcendental a Occident i les seves tècniques les han fet servir milions de persones.

A l'any 1960 Maharishi Mahesh Yogi s'instal·la als Estats Units on comença a ensenyar la seva tècnica de meditació presentant-la com a "Ciència de la Intel·ligència Creativa" i com pensament és considera un moviment de regeneració espiritual. Aquest yogi adquirí fama mundial per la seva relació amb la contracultura dels anys 60 i la seva influència sobre The Beatles. Aquests músics, durant l'assistència a un curs de meditació transcendental a Rishikesh, India, escriviren la major part de les cançons del White Album (1968). La relació de Maharishi Mahesh Yogi amb els Beatles li donà molta projecció entre la joventut d'aquell temps.

A inicis dels anys 2000, Maharishi Mahesh Yogi difon la idea de l'arquitectura vèdica en armonia amb la salut i consonància amb la natura.

dimarts, 5 de juny del 2018

Hinduisme XVI - Sathya Sai Baba,

Sathya Sai Baba, de nom real Sathyanarayana Raju (1926) es un guru que viu al su de l’India on es considerat un lider religiós, una persona que és bona i fa miracles. La seva doctrina religiosa es basa en l’anunci de la regeneració espiritual de la humanitat a través de la pràctica de la veritat, la rectitud, la pau, al no violència i l’amor diví. L’any 1950 inaugurà el ashram anomenat Prashanti Nilayam (la morada de la pau suprema) que els seus seguidors construïren a prop del seu poble natal. Aquest centre s’ha convertit en un lloc de culte i peregrinació dels seguidors de Sai Baba. Els diveros ashram que aquesta escola té repartits per tot el món són llocs de meditació per tal d’aprofundir la fe de les persones independentment de quina tradició religiosa sigui.

Els seguidors de Sai Baba consideren que ell es un vertader Avatar, expressió india que significa manifestació directa de la Gràcia Divina o encarnació terrestre de Visnú. Els seguidors de Sathya Sai Baba donen una gran importància a l'educació dels joves.

dilluns, 4 de juny del 2018

¿Qui són els vertaders supremacistes?



La reacció unionista al nomenament de Quim Torra com a president de la Generalitat ha estat furibunda. Ha estat acusat des de nazi fins a supremacista. La primera acusació resulta sorprenent.  L’ocurrència de l’insult d’Alfonso Guerra, convertit avui en una caricatura del bon polític que fou, a més de ser un signe evident de mala educació, ofèn la memòria d’aquelles persones que foren reprimides fins a l’extrem de la mort per part dels nazis alemanys. El segon insult, el de supremacista, torna a ser una paraula repetida a manera de mentre que té ampli ressò mediàtic però que, en l’era de la post-veritat, és un enunciat buit de contingut. El supremacisme, i pel context, el supremacisme blanc tal com l’entén la sociologia moderna és un corrent de pensament racista que creu que la raça blanca, definida mitjançant criteris acientífics, hauria de tenir el control sobre les altres races per raó de la seva "superioritat".

Els unionistes oposats al president Torra poden criticar-li les seves piulades i alguns dels seus escrits però, al fer-ho han de tenir rigor i no  cercar l’efectivitat mediàtica. Els pensament de Quim Torra és el que és, però, en cap cas, es situa en l’orbita intel·lectual dels criteris del white supremacy que li atribueixen els unionistes. Els fets ajuden a aclarir el que pensen les persones. ¿Creuen, sincerament, els exaltats unionistes que es poden acusar al president de la Generalitat de tenir criteris supremacistes quan ha anomenat a Chakir El Homrani Lesfar conseller de Treball, Afers Socials i Famílies? Chakir El Homrani Lesfar, català de neixament, prové d’una família marroquina immigrant, i és l’exemple clar de la bondat del sistema d’integració practicat a Catalunya fonamentat en la immersió lingüística i la interacció social, ambdós criteris fortament combatuts políticament pels unionistes. Per més d’una declaració d’alguns representants d’aquests sectors penso que ells són els vertaders supremacistes.

diumenge, 3 de juny del 2018

El remei és la concòrdia

Tot seguit publico la meva intervenció en el recent acte El remei és la concòrdia organitzat per e-cristians a la parròquia de santa Maria del Remei al barri de les Corts de Barcelona. Agraeixo la seva invitació  perquè em permeté explicar, a través de lectures d’escrits altres persones, alguns suggeriments per avançar en el camí de la concòrdia. Perquè crec fermament, com escriví en el seu moment Stefan Zweig, “El nostre món té espai per a moltes veritats i no només per a una, i simplement si les persones volguessin, podrien conviure unes amb les altres ". Animat per aquest desig vaig acceptar l’amable invitació per participar en aquest acte, juntament amb altres persones, que representàvem la pluralitat de mirades cristianes sobre la concòrdia a Catalunya avui. La meva intervenció consistí en la lectura d’una nota del bisbes de la Tarroconense, un resum de la homilia del monjo de santa Maria de Montserrat, Josep Miquel Bausset i, per acabar, unes paraules del papa Francesc.

“Els Bisbes de Catalunya, en el moment que està vivint el nostre país i en els plantejaments de futur que s’estan debatent, amb respecte per les diverses sensibilitats que es van expressant, demanem que es fomenti i promogui la cultura del diàleg. «Hi ha una paraula -diu el papa Francesc- que mai no ens hem de cansar de repetir i sobretot de donar-ne testimoni: diàleg». Pensem que és un moment important perquè els governants i els agents socials facin gestos valents i generosos en favor del diàleg i la concòrdia.

Com a bisbes sempre estarem compromesos a cercar la comunió i el respecte mutu, i creiem que és el que podem demanar a tothom. Ens sentim hereus de la llarga tradició dels nostres predecessors, que els portà a afirmar la realitat nacional de Catalunya i alhora ens sentim urgits a reclamar de tots els ciutadans l’esperit de pacte i d’entesa que conforma el nostre tarannà més característic.

Volem recordar un cop més que «defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles, i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per a integrar la diversitat que la configura» («Al servei del nostre poble», 2011, n. 5). Per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional, especialment la seva llengua pròpia i la seva cultura, i que es promogui realment tot allò que porta un creixement i un progrés al conjunt de la societat, sobretot en el camp de la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials i les infraestructures.

El veritable progrés dels pobles exigeix també l’eradicació de la corrupció. És absolutament prioritari i just que en tots els àmbits públics del conjunt de l’Estat es combati la corrupció, que tant de mal fa a la societat. Ens dol i ens avergonyeix que la corrupció s’hagi pogut convertir en quelcom natural –com afirma el papa Francesc- fins al punt d’arribar a constituir una pràctica habitual en les transaccions comercials i financeres, en els contractes públics o en moltes negociacions que impliquen agents de les administracions públiques. Cal un esforç decidit per canviar aquesta manera d’actuar.

Tal com es diu en el document «Església, servidora dels pobres» (2015, n. 11), «és necessari que es produeixi una veritable regeneració moral a nivell personal i social i, com a conseqüència, una major estima pel bé comú, que sigui veritable recolzament per a la solidaritat amb els més pobres i afavoreixi l’autèntica cohesió social. Aquesta regeneració neix de les virtuts morals i socials, s’enforteix amb la fe en Déu i la visió transcendent de l’existència, i condueix a un irrenunciable compromís social per amor al proïsme».

Finalment, demanem als catòlics de totes les opcions polítiques que siguin instruments de pau i concòrdia enmig de la societat catalana, i no deixin de pregar el bon Déu per «una pau cristiana i perpètua» del nostre poble”. (Nota del bisbes de la Tarrgonense, Tarragona 11 de maig de 2017)

Faig meves les paraules pronunciades pel monjo de santa Maria de Montserrat, Josep Mique Bausset, pronunciades en la homilia de la missa conventual del 4 de març de 2018.

Com Jesús, també avui l’Església ha de denunciar els qui profanen el Temple de Déu, que és cada home i cada dona. L’Església, com Jesús, no pot mirar cap a un altre costat, com si no passés res i ha de denunciar la mentida, la injustícia i la corrupció” (...) “És normal que hi hagi líders socials i polítics en presó preventiva acusats de rebel·lió i de sedició, quan Amnistia Internacional ha demanat la seva llibertat? Va ser normal la violència que es va produir l’1 d’octubre, quan Amnistia Internacional també ha denunciat com a excessiva la força policial? No és injust que una part del govern legítim de Catalunya, com va dir el bisbe de Solsona, estigui empresonat” (...) " Jesús no va mirar cap a un altre costat i per això expulsà els mercaders del Temple. L’Església tampoc no pot mirar cap a un altre costat”.

Voldria acabar amb unes paraules pronunciades del papa Francesc en el seu viatge apostòlic a Egipte a finals d’abril de 2017: “Enmig de tants motius per desanimar-se, de nombrosos profetes de destrucció i de condemna, de tantes veus negatives i desesperades, sigueu una força positiva, sigueu la llum i la sal d'aquesta societat, la locomotora que empeny el tren cap endavant, portant-ho cap a la meta, set sembradors d'esperança, constructors de ponts i artífexs de diàleg i de concòrdia