Una de les notícia del dia d’avui ha estat la detenció d’una cèl·lula gihadista que es dedicava a reclutar persones per anar a l’Estat Islàmic. Els butlletins de notícies, al informar dels detinguts, deien que un dels detinguts “era una persona nascuda a Catalunya d’origen magrebí”. M’ha sorprès aquesta presentació. He buscat el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i he trobat que la primera accepció d’origen és “allò de què alguna cosa procedeix o arrenca” i com exemple del concepte es diu “són catalans, però d’origen italià”. Així, el que es deia en els butlletins de notícies semblava correcte. Curiosament, en un les notícies de televisió, la presentació ha estat matisada, presentant el detingut com “una persona nascuda a Catalunya i de família magrebí”.
Si no es cuida el llenguatge, les paraules ajuden a conformar un marc conceptual que condiciona les percepcions. Presentar diferenciant el lloc de naixença i l’origen no ajuda a crear en l’imaginari col·lectiu que tot fill d’emigrant nascut a Catalunya és català, curt i ras, sense distincions ni matisos. Pensar una altra cosa propiciarà que els catalans que són fills de persones nascudes fora de Catalunya els trontolli el seu sentiment de pertinència. La definició de la paraula origen del diccionari de l’Enciclopèdia Catalana ajuda a situar millor el concepte. En aquest diccionari es diu que origen és el “moment de la naixença d'una cosa, el seu començament” de tal manera que els dos mots: origen i naixença esdevenen homòlegs. Aquest precisió terminològica té sentit perquè ajuda a una comprensió d’important vàlua social: tota persona nascuda a Catalunya, és catalana d’origen encara que els seus pares hagin nascut en un altre país. Per tot això, alerta amb les paraules perquè més que ajudar a aclarir-nos, segons com s’usin, poden crear confusió i dubtes.
