Identitat i diàleg

El dilluns passat ha tingut lloc, en el Parlament de Catalunya, un acte de singular rellevància: la Jornada sobre Identitat i Harmonia interconfessional i social organitzada pel GTER (Grup de Treball Estable de Relions). Aquest acte ha estat una mostra del que és el poble català: una societat lliure, oberta i respectuosa amb la diversitat. Virtuts que defineixen la societat catalana i, de manera particular, les seves ganes de ser un espai de convivència civilitzada sense exclusions. Gràcies a aquesta actitud els catalans, siguin quines siguin les seves creences, afirmen la seva identitat de manera dinàmica a partir de la interacció i el diàleg. Per això cal crear espais de trobada que permetin dialogar i compartir creences.

Viure la pluralitat religiosa és fomentar la convivència. Per això no cal amagar la dimensió espiritual de les persones, ans al contrari cal fomentar-la en benefici de la pròpia societat. Les religions han de tenir una presència normalitzada en les societats contemporànies. Una camí d’aquesta normalització és el diàleg de les religions. El primer àmbit de diàleg és el cultural. Fe i cultura estan relacionats. També hi un diàleg que s’expressa ecumènicament com a camí de trobada d’una unitat perduda entre els cristians. Un altre àmbit és el diàleg interreligiós per afavorir la trobada entre les diferents religions.

Hi ha un altre nivell de diàleg molt poc explicitat: el diàleg dins de les religions. Aquest àmbit molt sovint queda oblidat per les mateixes religions. Tant de bo, aquest esperit commemorat en el Parlament de Catalunya tingui la seva correspondència també a l’interior de les mateixes religions.

La diversitat cultural i religiosa, un valor democràtic

La diversitat cultural i el pluralisme religiós són incontestables en el món d'avui. És una situació nova, per la seva intensitat en els països occidentals; però també és cada cop més real en molts països de l’orient. La mateixa realitat, la diversitat, es viu en diferents contextos polítics, socials i culturals. La manera com s’aborda aquesta qüestió defineix la qualitat de la democràcia d’un país i és signe de la maduresa de la societat. La correcta gestió de la diversitat cultural i religiosa és important per les següents raons:

Primera, la bona gestió de la diversitat religiosa i cultural afecta la convivència ciutadana. El que és rellevant ara, no és quina creença té més part de la veritat o la raó, sinó de quina manera les religions contribueixen a que les persones puguin viure juntes, conviure, en pau i harmonia respectant aquesta diversitat.

La segona consideració està relacionada amb la defensa dels drets democràtics bàsics i els drets humans fonamentals. La forta irrupció de la diversitat culturals i religiosa en les societats contemporànies ha servit per situar la defensa de la llibertat religiosa en el centre del debat polític. Situació de la qual havia estat marginat durant els passats anys sota la força d’un laïcisme estatista. A més, la diversitat o les diferències són també uns valors que enriqueixen la societat.

Hi ha una tercer factor relacionat amb el reconeixement de la diversitat cultural i religiosa: el valor de la llibertat individual. Les societats modernes han atorgat a les persones la condició de ciutadans lliures amb els drets i deures. Això vol dir que, per damunt de les pressions col·lectives originades per la ètnia, tribu o situació social, hi ha l’individu lliure que, en exercici d’aquesta llibertat, escull quina religió té al marge de les imposicions col·lectives. Per això és important que la normativa constitucional reconegui el dret fonamental de les persones a la llibertat religiosa.

Els nous consistoris i la diversitat religiosa

Els consistoris sorgits de les darreres eleccions municipals han de tenir en la seva agenda de govern la gestió política de la diversitat religiosa. La llibertat religiosa no és una vivència privada, sinó una fe personal que s’expressa públicament i ocupa un lloc en l’espai públic i entra en el propi debat públic. Aquesta realitat, presència en la plaça pública i actor polític modifica la forma com la governança tradicional es relacionava amb les religions en els darrers anys.¿Què cal fer des de l’àmbit de la governança?.

Una primera preocupació és que les religions no siguin conflictives per la convivència i aquesta permeti a aquelles participar activament en la construcció dels valors cívics. Això comporta que les religions han de saber argumentar les seves raons de manera comprensible a la societat contemporània i les institucions públics han de saber respectar les creences de els persones. En segon lloc, el debat públic ha d’articular la participació de tots els agents implicats, entre els quals es troben les religions; però aquest debat, un cop clos, els seus acords han de ser assumits com a propis per a totes les parts, sense més límits que, si hi ha un desacord, caldrà introduir-lo de nou quan es tornin a debatre aquestes qüestions quan les condicions ho permetin. Aquesta participació és essencial, perquè en l’agenda del debat públic hi ha qüestions que afecten a la moral cívica, per la qual cosa les religions, com altres corrents de pensament, tenen tot el dret d’intervenir-hi.

En tercer lloc assumir que en el paisatge polític ha canviat perquè en l’escena pública ha aparegut, de sobte i amb força, un pluralisme cultural, ètic que, en algunes circumstàncies, s’expressa com a religiós. I això es dóna en un context cultural influït per una petjada cultural catòlica que ha conformat l’horitzó d’identitat de la nostre societat. Però ara, en la societat hi ha unes religions que tenen un altre horitzó d’identitat que, en alguns aspectes, es confronten amb el propi de la societat actual. Aquesta realitat és desconcertant perquè és nova. No estem acostumats a situar-nos en una societat on una identitat majoritària, en la qual la religió catòlica ha tingut un paper determinat, ha d’articular altres identitats amb diferents horitzons culturals. En relació a aquesta qüestió, encara hi ha mes preguntes que respostes. Les institucions públiques tenen un important paper per trobar les respostes.

En quart lloc hi ha tots els aspectes relacionats amb els llocs de culte. Cal resoldre de forma estable i digne la llibertat de practicar el culte. Això comporta tenir llocs de culte en condicions. Cal dir que en aquest sentit s’ha millorat força i la conflictivitat social entorn aquest tema a minvat. Però, el populisme d’extrema dreta buscarà atiar de nou aquest tema perquè busquen crear un descontent social i replegar vots. Si les comunitats locals no són capaces de protegir la construcció d’una mesquita, s’està vulnerant un dels drets fonamentals que ens diferencia com a societat democràtica. Vulnerar aquest dret, a més d’atemptar a la llibertat religiosa, és una alteració de la pau pública com també ho seria limitar la llibertat d’expressió per por a ferir alguna sensibilitat religiosa.

Harmonia interconfessional

Al Parlament de Catalunya, presidits pel seu President, s’ha fet la celebració de commemoració de la Setmana Mundial de l'Harmonia Interconfessional amb el lema "Veritat, justícia i religió ". Ha estat un acte afable on la participació dels representants de les diferents religions presents a Catalunya han demostrat que som un país plural, divers, respectuós i civilitzat. En un món ple de tensions, moltes d’elles amb un substrat religiós, reconforta veure com les diferents religions presents a Catalunya reafirmen la seva voluntat de conviure en harmonia, treballar per la justícia i defensar els valors que ens defineixen com un poble civilitzat.

Des de fa anys a Catalunya diverses entitats privades treballen a favor de l’harmonia interconfesional. L’acte al Parlament de Catalunya estava organitzat pel GTER, Grup de Treball Estable de Religions, el qual, pacientment ha establert les bases per la convivència dialogal de les religions. L’experiència catalana és un referent a Europa. Gràcies a les iniciatives d’aquest grup les diferents religions presents a Catalunya han contribuït a educar el respecte a la llibertat de creença, i a la no creença, sense que això fos un motiu de disputa o desacord.

El respecte a la llibertat religiosa forma part dels valors bàsics que defineixen una societat democràtica. En aquest sentit, els catalans hem de sentir-nos orgullosos de viure en un societat on cada ciutadà respecta les creences del seu veí. Hem de defensar amb orgull aquest valor fonamental de convivència i seguir treballant perquè les religions, al costat d’altres tradicions de pensament, continuïn afirmant els valors bàsics que ens defineixen com a societat.

El fet religiós en la Catalunya del futur

Avui s’ha celebrat un acte en el Parlament de Catalunya on es presentava el document “El fet religiós en la Catalunya del futur”. L’acte s’inscriu en la perspectiva de la configuració d’un possible Estat català i analitza el tractament legal i polític que el fet religiós ha de tenir en aquest nou marc polític de Catalunya. Els promotors d’aquest document, un conjunt d’entitats religioses representatives de la diversitat religiosa existent a Catalunya ha promogut aquesta document per afirmar que, en el cas que Catalunya esdevingui un Estat, la seva legislació hauria de reconèixer i protegir el dret humà fonamental de la llibertat religiosa. 

En aquest futur Estat la seva relació amb les confessions religioses ha de basar-se en el model aconfessional o de laïcitat oberta. És propi d’aquest estat aconfessional cooperar amb les entitats religioses de forma equitativa de tal manera que es preservi la història, la implantació i l’arrelament social de les diferents confessions. Ha estat un acte afirmatiu del valor social de les religions en la futura Catalunya independent i la voluntat d’avançar, des de la particularitat de cada una d’aquestes confessions, en aquest sentit.

Malestar per la diversitat cultural i religiosa

La globalització de l'economia comporta importants desplaçaments de persones entre països. Però les tecnologies de la informació i de les comunicacions ajuden al fet que aquestes persones es desplacin mantenint vives la majoria dels seus signes d'identitat cultural. Aquesta no està vinculada només a un territori. La societat en xarxa permet disseminar les identitats culturals entre països sense perdre les seves arrels. Gràcies a això la societat moderna és culturalment plural i religiosament diversa. 

Les enquestes d'opinió revelen l'existència d'un malestar difús entorn al fenomen de la immigració. Molts ciutadans consideren que la immigració és un dels principals problemes que tenen los societats occidentals perquè desestabilitzen la seva identitat.. No obstant, quan, en una enquesta d'opinió, les persones manifesten que la immigració és un problema, no tothom està expressant el mateix sentiment o la mateixa opinió. Com digué fa anys Vicenç Villatoro (2006) "els ciutadans col·loquen el seu malestar sense nom sota el paraigua del nom que creuen que més se li assembla". La percepció que la immigració és un problema pot expressar qüestions ben diferents.

El malestar que alguns ciutadans solen manifestar respecte a la immigració és projecte també contra la diversitat religiosa i, de manera particular, contra aquelles religions que fan ben notòria la seva presència social. No tothom accepta sense tensions la diversitat cultural i el pluralisme religiós. Algunes persones consideren que determinades religions poden modificar la identitat de la societat. L'aparició de religions que són veritables sistemes, on no hi ha cap frontera entre l'àmbit religiós, el polític i el social, fa que sorgeixen actituds contràries a acceptar amb normalitat aquesta nova diversitat religiosa.

Mestissatge cultural

En un món culturalment divers, el diàleg intercultural és imprescindible. Per fer-ho amb èxit cal superar la idea de que es tracta d’un diàleg entre dues civilitzacions, enteses cadascuna com un bloc que es disputen una certa hegemonia i domini. Les condicions d’èxit d’aquest diàleg estan relacionades amb la manera com les persones dialoguen. En primer lloc, ha d’haver-hi un coneixement profund de les creences i pensaments dels diferents agents que dialoguen, i entendre com les diferents cultures es relacionen unes amb les altres. Seguidament és imprescindible descobrir els elements culturals que són comuns i els objectius compartits, i la identificació de quins són els problemes comuns que les diferents cultures han de saber resoldre a partir de conciliar els seus punts de vista a través del diàleg.

L’èxit d’aquest diàleg dependrà fonamental de la manera com es faci. Les cultures no són entitats o tancades en si mateixes, totalment recloses en el seu propi univers cultural  Lamentablement, les societats contemporànies parteixen d’un cert pessimisme alhora d’abordar aquest diàleg perquè tendeixen a comprendre cada cultura com un bloc granítics, totalment impenetrables al diàleg. Aquesta manera d’entendre el diàleg cultural és herència de la visió aportada per la tesi del xoc de civilitzacions creada e Samuel Huntington. Les seves tesis es presentar les comunitats humanes compartimentades, sense les interrelacions que ajuden a la seva transformació. Però la realitat no és així. Tot el contrari.

Vivim en un món interdependent ple d’interaccions culturals. Tota cultura és mestissatge, fruit dels intercanvis culturals donats al llarg de la història dels pobles. El que cal és afavorir que les comunitats humanes interactuïn i estimular els intercanvis cultural. Des dels poder públics s’ha de garantir que aquests intercanvis es donin sobre la base de la igualtat i no la imposició d’unes cultures que, en lloc de cercar el mutu enriquiment, pretenen negar les altres expressions culturals.

Una forma de cooperació estat i confessions religioses 5 maig 2016

El passat 16 d'abril, es va celebrar el primer casament religiós dels testimonis de Jehovà, des de l’entrada en vigor de la reforma del Codi Civil que reconeix efectes civils als matrimonis celebrats en la forma religiosa de les confessions reconegudes pel seu notable arrelament. La cerimònia es va celebrar a la sala del Regne dels Testimonis de Jehovà, del carrer Sant Alexandre, al barri de Vilapicina de Barcelona. La cerimònia va constar, en primer lloc, d'uns consells basats en la Bíblia per gaudir d'un matrimoni honorable i feliç. Posteriorment es va oficiar la part legal, amb les declaracions i vots dels contraents i la signatura de les actes. 

 Això és una bona notícia perquè significa un pas més en la normalització de la diversitat religiosa al nostre país. Aquesta celebració va ser el primer enllaç des de l’entrada en vigor de la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de la Jurisdicció Voluntària, que modifica el Codi Civil en reconèixer els efectes civils dels matrimonis contrets en la forma religiosa de les confessions a les quals s’ha reconegut el notable arrelament. Aquest dret estava limitat fins ara a les confessions que havien signat un acord amb l’Estat, de manera que aquesta reforma legal les ha equiparat en relació al matrimoni. El canvi legal es concreta en la disposició transitòria cinquena: Matrimonis celebrats per les confessions religioses evangèliques, jueves i islàmiques i per les que hagin obtingut el reconeixement d’arrelament notori a Espanya. Aquesta modificació legislativa era una reivindicació història de les confessions amb reconeixement de notori arrelament i la seva realització és una forma de concretar la cooperació estat i confessions religioses tal com mana la Constitució.

La intolerància franquista a la llibertat religiosa

La notòria diversitat religiosa actual de la societat espanyola és un fet relativament modern en la història del nostre país. El nostre país ve d’un passat, la dictadura franquista, que negà la democràcia. El règim instaurat per la Guerra Civil anul·la tot pluralisme polític, social i religiós perquè el seu ideari polític proposava unificar els espanyols en un projecte imposat per les armes. Des d’aquesta perspectiva, el pluralisme religiós hauria trencat la unitat patrocinada durament per la dictadura franquista, a més de pervertir el substrat ideològic propiciats per l’Església catòlica. La majoria de bisbes catòlics d’aquella època havien elaborat una bona justificació del cop d’estat militar a partir de la defensa de la fe unitària i identitària d’Espanya. La fe catòlica, única i vertadera, era la salvaguarda de la Nova Espanya que el franquisme volia construir.

Paradoxalment, la qüestió del pluralisme religiós provocà fortes tensions dins del règim franquista. Mentre els sectors falangistes i tradicionalistes defensaven la visió tancada i integrista de la fe lligada a la comprensió de l’Església catòlica com a societat perfecta, els sectors democratacristians proposaven una tímida apertura del règim per vèncer l’aïllament internacional. Aquestes dues visions s’enfrontaren en moltes ocasions i, en més d’una ocasió el motiu fou la tolerància religiosa i el respecte al pluralisme religiós. Als any 50, les tensions foren evidents en les negociacions del nou concordat que havia de substituir el de 1851 i al final de la dècada dels 60 el conflicte sobre la Llei llibertat religiosa tornà a evidenciar aquests conflictes. El cert és que el franquisme, que havia trobat en l’Església catòlica un bon aliat per implantar el seu sistema polític, ara començava a patir crisis internes per la mateixa evolució del catolicisme espanyol, especialment per tot un sector d’eclesiàstics que estaven aplicant els acords del Concili Vaticà II.

Reflexions sobre un funeral

Els darrers dies s’ha obert una discreta polèmica sobre el funeral en memòria de les víctimes de l’accident de Germanwings el proper dilluns a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona. La primera consideració a fer és sobre el caràcter d’aquesta cerimònia. Obvio plantejar la seva oportunitat, perquè és indiscutible que davant una tragèdia d’aquesta magnitud la societat necessita fer un dol i transmetre als familiars dels morts la seva plena solidaritat en el seu dolor. El que trobo discutible és el caràcter de la cerimònia. La meva sorpresa és saber, a través d’una nota de l’arquebisbat de Barcelona, que “la cerimònia religiosa per les víctimes mortals del vol Barcelona-Düsseldorf organitzada pel govern central i el govern de la Generalitat de Catalunya” En aquest sentit, el fet que l’acte central sigui una “celebració eucarística i comptarà també amb la participació d’un representant de la comunitat protestant, un representant de la comunitat jueva i un representant de la comunitat musulmana, els quals expressaran el seu condol i la seva solidaritat amb els familiars dels difunts”, transmet la idea de que encara perviuen unes actituds poc coherents amb la secularització de la societat i la no confessionalitat que han de tenir les institucions d’Estat. Promoure un funeral religiós des de les institucions de govern és un despropòsit.

Davant de situacions com aquestes, en la qual la societat vol  manifestar la seva solidaritat amb el dolor dels familiars de les víctimes, cal actuar d’una altra manera. Per compartir aquest dolor cal respectar la diversitat de creences i valors fonamentals que tenien les víctimes i tenen el seus familiars. En aquest accident han mort persones que representen la diversitat religiosa de la nostra societat. Hi havia creients de moltes religions i persones sense cap fe. Davant d’aquest pluralisme no té cap raó, és un absurd, celebrar una cerimònia exclusivament religiosa. Cal adoptar un altre format més respectuós a la diversitat religiosa de la nostra societat. Una alternativa, per exemple, podria ser un memorial dels difunts on s’expressi la diversitat de creences de les víctimes i els seus familiars. La mort ha unit les víctimes en una tràgic destí i el record dels ciutadans ha de procurar no fer distincions per les seves creences. En una cerimònia d’aquestes característiques, poden haver-hi hagi moments explícits per fer presents la singularitat de les diferents religions, però  això no li dona un to de cerimònia confessional. Hauria ajudat a trobar aquest to no confessional fer aquesta cerimònia en un espai sense cap significació religiosa.

Les institucions públiques i algunes religions tenen encara alguna dificultat important per entendre i gestionar l’espai de les religions en una societat secularitzada i unes estructures d’estat que constitucionalment no són confessionals. Em dóna la impressió que alguns cops, les inèrcies cultuals de les institucions polítiques els condiciona a actuar com si encara fossin confessionals. Per la seva part les tradicions religioses, i especialment l’Església catòlica, haurien de fer pedagogia i renunciar a la preeminència que aquestes actituds els concedeix. És una mala avantatge social.

En el cas que, per voluntat expressa d’alguns familiars es volgués fer una cerimònia religiosa, i donada la pluralitat de religions dels familiars,  és un signe d’unitat en el dolor d’aquests moments fer una cerimònia de caràcter interreligiós. La societat ha canviat el seu perfil religiós i és normal que, davant de qualsevol esdeveniment d’aquesta magnitud, s’evidenciï la seva diversitat religiosa. Per això, des de les religions, cal saber oferir un acolliment religiós diferent als models tradicionals seguits fins ara. Personalment, vaig trobar molt encertat, tot i que la cerimònia no fou interreligiosa sinó ecumènica, com es desenvolupà l’acte celebrat a Colònia el 17 d’abril on catòlics i protestants, pregaren pels morts i pel consol dels seus familiars en una emotiva celebració del record. No serà així en la cerimònia de la Sagrada Família on l’eucaristia catòlica omplirà la quasi totalitat de la celebració. És cert que l’Església catòlica té un enorme pes en la història i la cultura del nostre país, que no cal oblidar ni menystenir, però no cal ponderar aquesta preeminència amb major presència en cerimònies com aquestes. No és el moment.

En unes circumstàncies com aquestes, abandonar la perspectiva interreligiosa per accentuar la rellevància d’una religió i la subordinació de les religions considerades minoritàries, no es bo per ningú. Ni es bo socialment, perquè evidencia les dificultats que encara hi ha per assumir la gestió la diversitat religiosa en un context de no confessionalitat de les institucions de l’Estat; ni és bo per l’Església catòlica perquè el seu protagonisme preeminent en la celebració es pot interpretar socialment com imposició i induir a una confusió innecessària; i ni és bo per les religions minoritàries perquè accepten donar per bo un escenari que els atorga de nou un paper secundari i subaltern. Per això, miri’s com es miri, tinc la impressió que no s’ha encertat en el caràcter i format de cerimònia de record de les víctimes de l’accident d’aviació. 

Odi religiós

La noticia és espantosa: una dotzena d’immigrants subsaharians foren tirats a la mar només per ser cristians. Quan la pastera en que anaven cap a Itàlia estava a punt de naufragar els ocupants es posaren a pregar a Déu. Un d’ells, demà en veu alta ajut a Crist i aquí començà la tragèdia. Els immigrants de religió musulmana aïrats tiraren el noi a la mar cridant que només es podia pregar a Al·là. Quan uns altres companys cristians del noi protestaren, també foren llançats al mar. Al final, quan després d’aquest mal moment la pastera arribà a Itàlia i foren coneguts els fets, els subsaharians musulmans han estat acusats d’assassinat amb l’agreujant d’odi religiós. Un dels supervivents manifestà que no comprenia com la religió, davant del perill de naufragi, enlloc d’ajudar a afrontar el destí comú hagués estat motiu de divisió i odi.

¿Com és possible que una religió sigui tan terriblement inhumana? ¿perquè la crueltat extrema troba justificació religiosa?, ¿perquè preval més el fanatisme excloent que la misericòrdia davant del proïsme?. Aquest trist fet, ens ha de commoure a seguir treballant a favor del diàleg interreligiós per poder conviure en la diversitat religiosa. Però, quan passen fets com els comentats, quan una religió és font d’odi tan extrem, es necessari deixar clar que no s’actua en nom de Déu o Al·là. L’odi religiós continua sent font de conflictes i tensions a l’Àfrica subsahariana i els cristians, acostumen a ser els més afectats. El martiri d’aquests cristians anònims ha de fer-nos prendre consciència que aquest situació demana un treball conjunt de totes les religions, especialment en alguns països africans perquè aquests fets no es tornin a produir mai més. 

Baròmetre de la diversitat religiosa a Catalunya

Amb el bon fer i encert habitual, la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat ha publicat el Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la diversitat religiosa. Aquest estudi, realitzat a finals del 2014, és molt positiu perquè proposa una radiografia precisa del posicionament dels catalans i catalanes en relació al fet religiós. El baròmetre és un enquesta realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió pel Departament de Governació i Relacions Institucionals sobre una àmplia mostra, 1600 persones, d’entrevistes domiciliàries seguint quotes encreuades de sexe i edat per província i lloc de

naixement, amb una durada efectiva final de 18,52 minuts/enquesta. Per les seves característiques tècniques l’enquesta ofereix un 95% de marge de confiança.

Les dades demostren que els catalans i catalanes tenim un grau de coneixement de la diversitat religiosa força variat segons el seu perfil sociològic i de la religió avaluada. Quan es pregunta sobre com valorar la importància de tenir referents de les diferents religions, un 14% d’entrevistats consideren que és molt important conèixer les religions i un 46,3% ho creu bastant important. Això representa que un 61,1% dels catalans i catalanes valoren important conèixer les religions. Resulta rellevant que aquest opinió es expressada, de manera significativa, per persones entre 25-34 anys, de procedència urbana i no necessàriament creients. Dades a tenir molt present.

Sobre la identitat religiosa l’enquesta permet saber la implantació de les diferents religions a Catalunya. Les dades demostren que Catalunya és cada vegada més diversa des del punt de vista religiós. Un 52,4% dels catalans es declara catòlic, un 30,2 ateu o agnòstic. La minoria religiosa majoritària és la musulmana amb un 7,3%. El 55,1% de les persones entrevistades manifesten que tenen alguna creença religiosa. El perfil sociològic significatiu indica que són persones de més de 65 anys, nascudes fora de Catalunya i de religió catòlica o musulmana. En relació a la pràctica religiosa, el 65% dels enquestats manifesten que no en tenen cap. El grau de desafecció en relació als centres de culte és important, ja que un 90% de les persones entrevistades no desitgen anar a cap centre de culte, el 54,8% diu que no ho fan per manca de temps. En l’àmbit de les relacions personals el 82,1% d’enquestats diuen que han conegut a persones d’altres religions, bé per raó de veïnatge o per motius de feina. L’Islam és la religió que té més interrelacions personals, un 62%. Sobre l’encaix de l’assignatura de religió confessional dins l’escola un 51,1% dels enquestats estan en contra de l’actual situació i només un 41,8% està d’acord. Si en lloc de l’actual model s’introduís una assignatura de cultura religiosa llavors s’assoleix un consens del 71,1% i només un 24,4% hi està en contra.

Són interessants les respostes associades a la percepció de l’estat de la llibertat a Catalunya. Sobre l’obertura de nous centres de culte el 55,1% dels enquestats hi estan d’acord, mentre que un 39,1% estan en contra. Analitzant el perfil sociològic de les persones favorables s’observa que són individus nascuts fora de Catalunya, joves, habitants de poblacions de tamany mig i bàsicament musulmans. Segons el baròmetre un 28,1% de persones creuen que el dret a la llibertat religiosa està molt garantit i un 50,5% considera que bastant, la suma és 78,6%. En relació a l’acceptació de la llibertat religiosa, el 93% dels entrevistats afirmen que mai han estat discriminats per raó de la seva religió. Pràcticament el 90% dels enquestats afirmen que tenen la percepció de que es respecta la llibertat religiosa a Catalunya. Sobre la diversitat religiosa, el 52% consideren que és un enriquiment, mentre que el 14% afirmen que és una amenaça perquè posa en risc l’estil de vida. Resulta curiós com alguns medis han destacat aquest percentatge i han minimitzar l’alt consens sobre el valor positiu de la diversitat.

Sobre la ubicació dels centres de culte la majoria d’enquestats, un 77,6%,  manifesten que no els molestaria la proximitat d’un centre catòlic, un 61,3% pensa el mateix en relació als Testimonis Cristians de Jehovà, un 64,8% en el cas dels protestants, un 67,2% en relació als budistes, 63,3% dels jueus y el 65,7% sobre els cristians ortodoxes. Els musulmans són els que recullen l’oposició més frontal: un 14,4% d’entrevistes consideren que els molestaria molt tenir una mesquita al costat de casa, mentre que el 12,4% dels entrevistats manifesten que el molestaria bastant. En l’àmbit de les polítiques públiques, entre diferents preguntes, destaquen que avaluen amb bon grau d’acceptació, un 61,5%, que un alcalde o alcaldessa es reuneixi sovint amb representants de les comunitats religioses; o el 63,5% troba bé el fet que les autoritats públiques assisteixin a actes organitzats per les confessions religioses. El 73% del enquestats estan totalment d’acord o més aviat a favor de que existeixin centres d’oració en equipaments públics com hospitals, centres penitenciaris o aeroports.

Val la pena consultar aquest baròmetre per saber com som els catalans i catalanes en relació a les religions i, amb més detall, analitzar els indicadors sociològics que es desprenen de l’enquesta.

Identitat plena de tons

En molts països d’Europa hi ha un problema d’identitat que es manifesta en un dèbil sentiment de pertinença i, en molts casos, de baixa identificació amb el que es pot considerar el conjunt de trets que defineixen la ciutadania europea. Aquesta situació  també es dóna a casa nostra. Un treball d’investigació fet pels professors Xavier Martínez Celorrio i Anton Martin Saldo que es publicarà properament, confirma el baix grau de pertinença i identificació entre els joves immigrants o fills d’immigrants a Catalunya i, de forma més, específica en la demarcació barcelonina. Mentre es constata aquesta realitat a tot Europa, els nous populisme afirmen que la identitat europea està greu amenaçada per la influència de la nova immigració i, en concret, per la presència de l’Islam.

El paroxisme arriba a extrems com que en alguns països, per exemple, es qüestiona el fet de que en les seleccions de futbol nacionals hi hagi molts jugadors negres o d’aspecte magrebí. El que no comprenen aquestes veus crítiques és que el panorama social d’Europa ha canviat en els darrers anys. Avui ser europeu no va lligat a tenir la pell blanca i ser religiosament cristià. Hi ha una nova realitat plural i diversa que interacciona en la societat per anar definint una nova realitat de ciutadania. Així, com deia fa temps Tahar ben Jelloun en un excel·lent article, Europa té una identitat formada per diferents tons. La nova identitat europea avança en la història i es redefineix en un context que és del tot canviant perquè, en aquesta realitat transformada, hi ha persones que són diferents.

En el fons, en tota reflexió sobre la identitat, existeix una aproximació ètica. Ja que conviure en aquesta realitat transformada i plural, comporta un reconeixement i una acceptació de l’altra tal com és. Tota reflexió sobre la identitat té aquest punt ètic de partida: el respecte vers l’altra està col·locat al centre de la convivència. Reivindicar una identitat europea tancada, insensible a la diversitat de tons d’identitat que es donen a Europa és oblidar-se del principi ètic de la igualtat, respecte i empatia amb l’altre, el diferent. Els nous populismes no són ètics perquè, en la mesura que proposen tancar la societat europea a aquesta nova realitat, reivindiquen una identitat orientada al passat, però no a la convivència en el present. 

Governança i religió

Durant dos dies un petit grup de persones convocats per iniciativa de la comunitat de fe Bahà’í han debatut les relacions existents entre governança, governabilitat i les religions. La majoria dels ponents, tots ells experts en aquestes matèries, han coincidit en senyalar que, malgrat la transformació de la diversitat cultural i religiosa de la societat, no hi hagut l’oportuna adaptació del marc normatiu que regula el dret a la llibertat religiosa i la seva pràctica. S’ha constatat, amb un punt d’amargor o cansament, que, tot i que la llibertat religiosa és un dret fonamental constitucional, existeix una important dispersió normativa que dificulta molt la seva pràctica. És més, la pròpia actuació de moltes autoritats públiques, especialment en l’àmbit local, evidencia una gran desconeixement de l’empar constitucional a l’exercici de la llibertat religiosa i prenen decisions totalment en contra aquest dret.

Existeixen molts buits normatius alhora de protegir la llibertat religiosa. Sense anar més lluny, la pròpia llei Orgànica de Llibertat Religiosa és francament millorable des del punt de l’arquitectura jurídica. Per exemple, cal treure de la llei aspectes propis d’un reglament i cal adaptar-la a la realitat plural i diversa de la societat, tant en relació a les religions com en la realitat territorial descentralitzada de l’Estat. Durant l’època del govern Zapatero va haver-hi un intent de reforma de la llei però, davant les resistències de l’Església catòlica com les pressions importants dels grups laïcistes excloents, el govern s’espantà i preferí hivernar el seu projecte. Malgrat el temps transcorregut no s’ha avançat gens en aquesta direcció.

Les pròpies confessions religioses perceben un cert abandonament o desinterès d’algunes institucions de l’Estat en considerar el valor social positiu de les religions. Aquesta situació s’ha agreujat en els darrers anys per la retirada d’algunes subvencions que les administracions públiques abans destinaven a la promoció de la diversitat religiosa i la seva projecció social. Alguns dels experts han constatat amb força preocupació que aquest estat de les coses pot alterar negativament el camí recorregut en els darrers anys en el camp del diàleg interreligiós i afectar la projecció social de les religions.

Una nova perspectiva: immigració, diversitat cultural i vulnerabilitat

Vaig sentir una excel·lent intervenció de Miquel Esteve, Comissionat d’Immigració i Acció Comunitària de l’Ajuntament de Barcelona. Fa mal qualificar les seves paraules perquè, a més d’un bon amic, tècnicament és el meu superior jeràrquic. Però, les coses són com són, la intervenció d’en Miquel aportà fou molt bona perquè aportà un punt de vista que permet aproximar-se al tema de la immigració, i altres qüestions, amb una visió renovada i útil per la gestió pública. A partir de la seva experiència dins de l’àmbit de l’ensenyament en centres de forta immigració i diversitat, i posteriorment des de la seva responsabilitat municipal, en Miquel proposà diferenciar tres àmbits de polítiques públiques complementàries: immigració, gestió de la diversitat i vulnerabilitat. Es tracta d’un àmbits polítics diferents perquè parteixen de realitats distintes, utilitzen conceptes amb lògiques diferenciades i tenen subjectes d’actuació no sempre coincidents.

Resumeixo les ses idees. Primer, les polítiques d’immigració estan limitades al processos d’acollida i els primers moments d’integració dels nou vinguts a la societat de rebuda amb tota la problemàtica associada d’ocupació, habitatge, escolarització, atenció social, aprenentatge lingüístic, entre altres aspectes. Però aquest estadi dura un temps limitat. Després d’un període d’acolliment les persones que, en un moment foren immigrants, esdevenen ciutadans que han d’assumir els corresponents drets i deures de viure en una comunitat concreta. Els canvis socials dels darrers anys han fet la societat catalana més plural i diversa de tal manera que els governs municipals han gestionar la comunitat local des de la diversitat cultural i han de saber integrar als ciutadans en una identitat compartida respectant la pluralitat d’identitats viscudes com a referents personals. Dins d’aquest àmbit s’han d’incloure totes les qüestions relacionades amb la convivència cívica i el respecte a les llibertats de consciència i de religió.

Finalment, el tercer àmbit amb lògica pròpia i diferent de l’anterior, són els temes relacionats amb la vulnerabilitat. Alguns ciutadans poden ser més vulnerables que altres a patir situacions que, si són mal abordades, poden situar-los en la marginació, pobresa o exclusió social. Una de les característiques de l’actual risc de vulnerabilitat és la seva alta variabilitat social, un exemple d’això és que avui en dia s’han modificat notablement els perfils dels usuaris del serveis socials assistencials, tant en les institucions públiques com privades. La crisi ha palesat l’ampliació dels grups socials susceptibles de vulnerabilitat. En qualsevol cas, el risc d’exclusió social no està associat necessàriament a la condició d’immigrant o de nova ciutadania. Com tampoc, els problemes d’identitat dels nous catalans, o no tan nous, estan correlacionat a problemes de situació o nivell de renda. Tota aquesta nova perspectiva aportada per en Miquel Esteve resulta molt útil per confeccionar les propostes programàtiques de les properes eleccions municipals.

Banderes confessionals

Un terç dels 196 països del món en l'actualitat tenen en les seves banderes nacionals símbols religiosos, segons una nova anàlisi que ha fet el centre Pew Research. Dels 64 països que es troben en aquesta categoria, prop de la meitat té símbols cristians (48%) i prop d'un terç incloure símbols religiosos islàmics (33%). Els símbols cristians es troben en 31 banderes nacionals d'Europa, Àsia i el Pacífic i en estat americans. El Regne Unitat , la "Union Jack", per exemple, inclou les creus de Sant Jordi, Sant Patrici i Sant Andreu. Alguns països de la Commonwealth continuen incorporant la “Union Jack” com a part de les seves pròpies banderes, incloent Fiji, Tuvalu, Austràlia i Nova Zelanda. Espanya, Grècia, Noruega i la República Dominicana són alguns dels altres països amb símbols cristians, més grans o més petits, en les seves banderes.

Símbols islàmics es troben en les banderes de 21 països de l'Àfrica subsahariana, la regió d'Àsia-Pacífic i Orient Mitjà i Nord d'Àfrica. A Bahrain, la bandera nacional compta amb cinc triangles blancs, símbol dels cinc pilars de l'Islam. Algèria, Turquia, Brunei i Uzbekistan són alguns dels molts països que inclouen una estrella i la mitja lluna islàmica en la seva bandera nacional. Encara que Singapur tingui una mitjana lluna i les estrelles en la seva bandera, en aquest cas no tenen un significat religiós.

Símbols religiosos budistes o hindús apareixen en cinc banderes nacionals; en tres d'aquests casos, els símbols s'apliquen a ambdues religions. La bandera de Cambodja representa Angkor Wat, un temple històricament associat tant amb l'hinduisme i el budisme, mentre que al Nepal, la bandera ofereix tant budista i símbols hindús per representar els dos grups religiosos predominants al país. I a l'Índia, el chakra blau al centre de la bandera té un significat simbòlic per als hindús i els budistes. Israel és l’únic país amb símbols jueus a la seva bandera nacional, incloent l'estrella de David i un fons de ratlles blanques i blaves representant d'un mantell de pregària jueu tradicional.

Sis països tenen símbols associats amb diverses altres religions en les seves banderes. La bandera japonesa, per exemple, inclou un hinomaru, o sol naixent, representant de les arrels espirituals sintoistes en l'antic imperi japonès. A Uruguai i l'Argentina, les dues banderes nacionals inclouen brillant sols daurats que es consideren representatius de la déu inca sol Inti. El déu asteca Huitzilopochtli es pot veure a la bandera mexicana com una àguila a la part alta d'un cactus amb una serp en el seu bec, una imatge llegendària basada en la creença que aquesta divinitat s’aparegué al poble asteca per donar les instruccions per a la construcció de l'antiga ciutat de Tenochtitlán.

La matraca informativa com instrument polític

La matraca és un instrument compost de dues o més fustes articulades que, posat en moviment, fa un soroll sec i repetit, emprat antigament per Setmana Santa en substitució de les campanes. A més d’un instrument, la matraca és una expressió col·loquial emprada per fer adonar la repetició pesada d’alguna argumentació. Així, "donar la matraca" és una expressió sinònim de donar la llauna o donar la tabarra i s'usa per indicar que algú es posa excessivament pesat, és importunat o insisteix amb impertinència en alguna cosa que ens fa enfadar.

Això és el que fan algunes persones amb el tema de la mesquita de la ciutat de Barcelona i, de manera específica, davant del rumor gratuït de construir-la en l’antiga plaça de braus Monumental. Malgrat els reiterats desmentits de la propietat i del mateix alcalde de la ciutat hi ha encara persones que han convertit aquest en una matraca informativa. És probable que l’ús de l’estratègia de la matraca informativa en mans d’algun polític és per treure’n algun rèdit electoral. Però fan el ridícul de forma persistent.

L’opinió pública pot tornar-se en contra amb els qui usen la matraca informativa perquè als ciutadans se’ls pot aclaparar amb informació, però no accepten que se’ls consideri estúpids. És poc probable que hi hagi algú que creure viable que a la plaça Monumental es pugui construir-hi una mesquita de grans proporcions. Ningú es pot creure creu un projecte d’aquesta magnitud. Per exemple, un minaret de 300 metres sabent que la Torre de Collcerola fa 288 m. i les torres de la Sagrada Família, quan s’acabin l’any 2026, tindran 172 m. o les actuals Torres Mapfre tenen 154. El pressupost dit del projecte és de  2, 2 mil milions d’euros quasi bé com tot el pressupost de l’ajuntament de Barcelona. Tot i aquesta fantasia, hi ha encara algun polític local que hi dóna crèdit i insisteix de que, no només està en contra d’això, sinó que pretén modificar les ordenances municipals per evitar que en la plaça es pugui fer una mesquita.

Aquesta forma d’entendre la política d’oposició mereix la meva indignació perquè el seu darrer objectiu és provocar associar en l’imaginari dels ciutadans que hi ha algunes opcions polítiques que estan en contra de l’Islam. Per això s’aprofiten de qualsevol excusa per fer forat amb el seu missatge. Aquesta actitud de recerca de rèdits polítics, per més civilitzada que sembli, és tan perillosa com tota xenofòbia, ja que a la fi no promou un model de societat oberta i respectuosa amb les llibertats personal. Tot al contrari, aquestes actituds insinuen comprensions totalitaris i excloents que malmeten la convivència social i divideixen la societat.

Normes morals indiscutibles

Un dels efectes de la diversitat cultural actual és l’existència d’una pluralitat de morals particulars. Per simplificar la convivència amable i respectuosa cal definit uns referents morals de la societat acceptats per tothom. Després d’un temps de domini d’una moral particular, la catòlica, ens trobem ara en una situació on cal definir unes normes de convivència basada en el respecte i integració de la diversitat de visions en una ètica cívica. Els comportaments socials han de contrastar-se a un conjunt de referents morals indiscutibles.

¿Quines són aquestes normes inqüestionables? Segons Taylor son “tres normes expressades normalment en les societats contemporànies de la següent manera: a) drets humans; b) igualtat i  no discriminació; c) democràcia”. Aquestes normes comunament acceptades han de garantir la llibertat d’expressió i de creences. Tot i que qualsevol opinió o creences poden ser criticades, tota expressió contrària a elles ha d’estar dins uns límits per no se ofensiva. Un altre principi complementari als anteriors és la igualtat davant la llei i la igualtat de gèneres. El Consell Pontifici per el Diàleg Interreligiós recomanà que un criteri provinent de totes les religions és “ensenyar a estimar el proïsme”. L’acceptació d’aquestes principis com a criteris morals generals facilita obrir el diàleg per definir les virtuts cíviques que defineixen una societat civilitzada

Confiança per conviure

¿Quins són els valors comuns que ens permeten viure uns amb els altres? ¿Com es construeix el consens cívic? ¿Hi ha alguns valors superiors més enllà del consens circumstancial? ¿Quin és el paper de les religions en tot això?. La major diversitat religiosa i cultural de les societats modernes ha obligat a revisar el sistema de valors i principis que articulaven la convivència cívica. Bàsicament perquè aquest diversitat ha incorporat en l’esfera pública visions no sempre coincidents amb els principis generals que havien ordenat la convivència.

Per poder definir aquests valors cívics ha d’existir un clima de confiança que permeti establir un diàleg entre creences i cosmovisions diferents. El diàleg és l’única camí que pot recórrer la humanitat a fi de conviure civilitzadament. Aquest diàleg sincer comporta acceptar que tothom té unes conviccions i ètiques particulars però que hi ha la voluntat de construir uns principis compartits útils per la convivència. El diàleg és l’única camí possible a recórrer per conviure amablement amb els demés. Aquest diàleg no pot ser una cosa d’uns pocs, sinó un procés obert al qual han d’incorporar-se el màxim nombre de persones. Només així es podrà construir el gran acord de convivència necessari avui. 

Un conflicte inevitable

Creure en la societat post-secular i transmetre de forma convincent l’experiència creient són alguns dels reptes que té avui el cristianisme del segle XXI. Per fer-ho cal, sense dubte, repensar la fe a través del diàleg amb la raó moderna. Tal com ha insistit, en nombroses ocasiones Benet XVI. La crisi del cristianisme a Europa és, en bona mesura, per no haver sabut interpretat en profunditat el sentit de la societat postsecular i proposar, erròniament, una alternativa en clau d’una neocristiandat com estratègia d’adaptació a la nova realitat social. El retorn al passat, seduït pels alguns del nous moviments eclesials, no sembla la millor manera d’anunciar la fe a un món que segueix en cerca de sentit.

Als països d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia els cristians, i els catòlics en particular, es troben en un període expansiu a diferència del que passa a Europa. Fora d’Europa neixen noves esglésies cristianes i es consoliden noves corrents evangèliques. Aquesta efervescència provocarà, més aviat que tard, una important confrontació cultural a l’interior de les esglésies cristianes a partir de la trobada d’antropologies que condicionen la pròpia experiència creient. Les noves esglésies evangèliques que han proliferat a Catalunya en els darrers anys mostren aquesta realitat. Donat que les noves realitats cristianes s’expressen en paràmetres culturals, alguns bastant allunyats dels referents culturals del cristianisme tradicional, el conflicte sembla inevitable.