dilluns, 30 de setembre del 2013

Consell de Cardenals

El papa Francesc ha tornat a sorprendre amb dues decisions sorprenents. Una, no per ser esperada, pot semblar ja poc rellevant, però al fixar la data per declarar sants a Joan XXIII i a Joan Pau II el papa Francesc ha volgut deixar clares les seves intencions. Hi ha una orientació de l’església que assumeix i no vol renunciar. Joan Pau II està molt recent en la memòria col·lectiva i molts dels promotors de la seva beatificació estan força presents en la cúria vaticana. Però la memòria de Joan XXIII, el papa bo, queda molt més difosa i la seva gran contribució a la renovació de l’església, el concili Vaticà II, havia estat diluït per alguns importants grups i moviments eclesials.

El papa Francesc ha instituit un Consell de Cardenals per ajudar en el govern de l'Església universal i per estudiar un projecte de revisió de la Constitució Apostòlica Pastor bonus sobre la Cúria Romana. Els arguments que dóna el papa es basen en que un dels suggeriments donats per les Congregacions Generals de cardenals que varen precedir el Conclave, figurava la de la conveniència d'instituir un restringit grup de membres de l'Episcopat, provinents de diverses parts del món, per tal que el papa pogués consultar, singularment o de forma col·lectiva, sobre qüestions particulars.


En el seu escrit el papa comenta “que un cop escollit la Seu romana, he tingut l'ocasió de reflexionar diverses vegades sobre aquest argument, pensant que la iniciativa representaria una notable ajuda per complir al ministeri pastoral Successor de Pere que els germans cardenals em van confiar”. Per això, diu el papa, un cop constituït el grup de cardenals encarregats d’estudiar la reforma de la cúria, ha volgut donar-li ara, abans de reunir-se a començaments d’octubre, el rang de "Consell de Cardenals" amb la tasca “d'ajudar al govern de l'Església universal i d'estudiar un projecte de revisió de la Constitució Apostòlica Pastor bonus sobre la Cúria Romana”. Aquest Consell “que respecte al nombre de membres, em reservo de configurar de la manera més adequada” expressa la comunió episcopal i l'auxili al munus petrinum que l'episcopat mundial pot aportar al papa. Es així com el papa Francesc, sense fer masses estridències, ha creat un òrgan assessor i ha introduït la visió col·legial en l’exercici del pontificat. Fantàsticament inaudit. 

diumenge, 29 de setembre del 2013

Una fossa immensa

Una fossa immensa és el que separa el ric golafre de l’Evangeli de la missa d’avui i el pare Abraham que està en el cel amb Llàtzer, el pobre, a la seva falda. ¿Què és aquest fossar?. És una distància insalvable entre la glòria de la salvació, que es suposa que té Llàtzer, i la condemna que ha merescut per la seva conducte el ric golafre. Aquest ha estat condemnat per haver estimat només les seves riqueses (els diners) i no voler-les compartir amb el pobre Llàtzer que es trobava necessitat de misericòrdia. El relat de la paràbola de sant Lluc sobre el ric i el pobre Llàtzer no és una condemna de la riquesa, sinó la insensibilitat, entesa com a manca de misericòrdia, que pot provocar la possessió de la riquesa en les persones.

La salvació és precisament l’alliberament de tota esclavitud derivada de tenir bens i diners. La paràbola situa als cristians davant d’un temps de futur, l’altra vida en la qual tothom serà jutjat pels seus comportaments. És en aquesta cel on està Abraham, com diu l’evangelista, on les persones trobaran consol als seus sofriments. Però l’estil de la paràbola no ha de fer de perdre de vista que els pobres estan aquí al costat nostre formant part de la nostre realitat. Davant d’ells només és possible una sola actitud: tenir misericòrdia i combatre les causes del seu empobriment. 

dissabte, 28 de setembre del 2013

Al centre han d’estar l’home i la dona, no els diners

En el seu segon viatge fora de Roma, aquest cop a Cerdenya, el papa Francesc ha parlat de l’esperança i ha criticat l’economia del lucre que porta atur i especulació. Ho ha fet saltant-se el guió, tal com ell ha reconegut. “Jo havia escrit algunes coses per a vosaltres, però m'han sortit aquestes paraules... Volia dir-vos el que sentia el meu cor quan us he vist”.  El papa ha implorat “No us deixeu robar l'esperança !... Potser l'esperança està com les brases sota les cendres, anem a ajudar-la amb la solidaritat, bufant sobre de les cendres, perquè el foc torni a encendre. l'esperança ens empeny cap endavant. no és optimisme, és una altra cosa. l'esperança no és només d'un, la construïm tots i cal sostenir entre tots, vosaltres i nosaltres, els que estan a prop i els que estan lluny... Per això us dic: "No us deixeu robar l'esperança". Però siguem astuts, perquè el Senyor ens diu que els ídols són més astuts que nosaltres. El Senyor ens convida a tenir l'astúcia de la serp, amb la bondat del colom. Tinguem aquesta astúcia i cridem a les coses pel seu nom. En aquest moment, en el nostre sistema econòmic, en el nostre sistema globalitzat, hi ha un ídol al centre i això no és possible. Lluitem tots junts perquè, al centre, almenys en les nostres vides, l'ocupin l'home i la dona, la família, tots nosaltres, perquè l'esperança avanç

Els camins per construir l’esperança són clars: “hem d'enfrontar-nos, amb solidaritat, entre vosaltres - i també entre nosaltres - amb solidaritat i intel·ligència a aquest desafiament històric”. Aquesta solidaritat comporta situar-se a partir del patiment de les persones. El papa ho ha recordat amb les següent paraules: “Aquesta és la segona ciutat que visito a Itàlia. I és interessant: totes dues - la primera i aquesta - són illes. A la primera he vist el patiment de tanta gent que busca, jugant-se la vida, la dignitat, el pa, la salut: el món dels refugiats. I he vist la resposta d'aquesta ciutat, que - sent una illa - no volia aïllar... I ens dóna un exemple d'acollida.... Aquí, en aquesta segona ciutat, en aquesta illa, també veig patiment. Un patiment que com un de vosaltres ha dit " et debilita i acaba per robar-te l'esperança. " La manca de treball és un patiment... que et pren la dignitat Quan no hi ha feina, no hi ha dignitat ! I això no és només un problema de Sardenya... només d'Itàlia o d'alguns països d'Europa”.


La intel·ligència reclamada pel papa Francesc és la que permet descobrir que la situació actual “és la conseqüència d'una elecció mundial, d'un sistema econòmic que porta a aquesta tragèdia, un sistema econòmic que té en el seu centre un ídol, que es diu diners”. Aquesta intel·ligència permet adonar-se que “Déu va voler que el centre del món no fos un ídol, que foren l'home i la dona, els que traguessin endavant amb el seu treball al món. Però ara, en aquest sistema sense ètica, el centre és un ídol i el món s'ha convertit en idòlatra d'aquest "déu diners". Quan els joves no troben feina per la cobdícia d’un sistema es malmet la dignitat humana. “En un món on els joves -dues generacions de joves- no tenen feina és un món sense futur. ¿ Per què? Perquè no tenen dignitat ! és difícil tenir dignitat sense tenir feina ". Cal treball per a tothom. Perquè “treball significa dignitat, significa portar a casa el pa, treball és amor. Per defensar aquest sistema econòmic idolatra s'ha instaurat la "cultura del descart": es descarten els avis i es descarten els joves. Hem de negar-nos a aquesta "cultura del descart". Hem de dir: "Volem un sistema just, un sistema que faci que tots sortim endavant ". Hem de dir: " No volem aquest sistema econòmic globalitzat que ens fa tant mal ". Al centre han d'estar l'home i la dona, tal com Déu vol, i no els diners ! ".

divendres, 27 de setembre del 2013

La irrenunciable utopia

La política ha entrat en el terreny del regat curt i del joc tàctic. Les intervencions polítiques perden el tremp d’elevar-se sobre la realitat immediata. Més enllà de grans causes presentades com a projectes unificadors, la resta d’intervencions polítiques sestegen entretingudes en un cos a cos dialèctic que no va més enllà de les paraules altisonants. No m’agrada aquesta forma d’entendre la política. Ara Catalunya es troba en un procés que genera entusiasme i mou voluntats. És important tenir una il·lusió col·lectiva mobilitzadora. Però això no ens ha de fer perdre la perspectiva de les dificultats que la crisi econòmica provoca en molts catalans. Dins d’aquest context els cristians estem cridats a moure’ns acceptant la realitat sense renunciar a la recerca de nous horitzons. La crítica profètica dels cristians pot aportar una nova dimensió a la pràctica política.


La denuncia profètica dels cristians pot servir per recordar, als poders polítics, que l'acció de govern ha de servir per realitzar els horitzons utòpics irrenunciables: el ple acompliment de la justícia, la igualtat, la fraternitat i la llibertat per tal que totes les persones i pobles puguin viure en pau i feliços. Motivats per aquest interès la crítica cristiana a la política, exercida com a denuncia profètica, ha d'ésser per recordar que la pràctica política, per més capteniments que provoqui, ha d'anar més lluny de les conquestes socials i polítiques. També hauria d'ésser propi de la crítica profètica la denúncia de les múltiples formes de sacralització, dogmatisme o de nous absoluts que pot prendre la moderna., especialment quan les metes a assolir han estat llargament esperades. Es evident que la crítica religiosa a la política és el necessari complement a la crítica política de la religió.

dijous, 26 de setembre del 2013

Enquesta sobre opinions i actituds davant la religió i la seva gestió pública. VI Ensenyament religiós a les escoles

Igual que en les enquestes de 2011, les dades del 2012 revelen que les grans majories en la societat espanyola segueixen expressant-se a favor de l'ensenyament de la religió a les escoles (67%). Aquest suport ampli vincula tots els grups d'edat i nivells educatius, si bé recull més suports entre els adults grans (77%) i els que tenen nivells d'estudis més baixos (77%). Es tracta de grans consensos de naturalesa transversal i sostinguda en el temps.

L'exploració més detallada d'aquest acord revela que almenys un 40 % dels que dóna suport a la formació religiosa en l'àmbit educatiu ho fa a condició que la qualificació en aquesta matèria no s'incorpori a l'expedient acadèmic. Es tracta gairebé de la mateixa proporció que el 2011 expressava aquesta opinió. De manera general, sembla que entre 2011 i 2012 no es van produir canvis que alteressin l'adreça o l'extensió de les opinions de la societat espanyola sobre la formació religiosa en l'àmbit escolar.

Una millor comprensió de les dades ens aboca a assenyalar que el suport majoritari a l'ensenyament de la religió a les escoles no depèn de les pràctiques religioses dels entrevistats ni tampoc de la seva voluntat personal de proporcionar formació religiosa als seus fills. El 61 % dels que tenen menys de 35 anys no ha educat o no pretén educar els seus fills seguint els preceptes de cap religió, però això no és obstacle perquè aquest mateix grup s'expressi majoritàriament a favor de l'ensenyament de la religió en les escoles (59%). És a dir, les dades assenyalen que la societat espanyola percebria l'ensenyament de la religió com una expressió més de pluralisme i tolerància a la diversitat religiosa, abans que com el requeriment d'un servei religiós a la institució escolar. En la seva majoria, el suport dels joves a la formació religiosa no prové de la voluntat d'educar els propis fills seguint els preceptes de cap fe, sinó d'una comprensió de la presència de la formació religiosa en l'àmbit escolar com a expressió de respecte a les creences de tots.


De manera consistent amb l'orientació tolerant cap a la presència del fet religiós en l'àmbit educatiu, la majoria dels que donen suport a la formació religiosa a les escoles entén que aquesta formació inclou totes les religions amb presència a la comunitat : catòlica, musulmana, evangèlica, jueva, etc. En termes sociodemogràfics, el suport a la formació religiosa de qualsevol confessió (catòlica, musulmana, etc.) És massiva entre els menors de 35 anys (67%) i compta amb una majoria solvent a la franja entre 35 i 55 anys (55 %). Només entre els majors de 55 s'ajusten les proporcions entre els que donen suport l'ensenyament de qualsevol religió (45%) i els que proposen que s'ensenyi únicament la religió catòlica (43%). Si en lloc de l'edat, prenem com a variable per a l'anàlisi la formació acadèmica, veurem que es reprodueix una tendència equivalent i sociològicament consistent. Els que tenen estudis universitaris recolzen massivament l'ensenyament de qualsevol religió (67%), mentre que el grup dels que només tenen estudis primaris s'expressa en la seva majoria a favor que només s'ensenyi la religió catòlica (48%)

dimecres, 25 de setembre del 2013

Anirem tots al paradís


Sempre m’he preguntat com serà la fi benaurada que s’anuncia en la benedicció conclusiva de la pregària de Completes. A la fi d’aquesta pregària el celebrant demana a Déu una nit tranquil·la i una fi benaurada. Penso en el final de la vida i la possibilitat d’experimentar aquesta benaurança. Els cristians confessem que al morir s’obren les portes a una vida viscuda de forma diferent a la pròpia dels mortals. D’això en diem Vida Eterna. Certament, no en sabem res, o quasi res, de com serà aquest moment final i del pas a la nova dimensió de la vida. No obstant, forma part de la nostra tradició que hi haurà un Judici Final que servirà per discernir si aquesta promesa de Vida Eterna serà de salvació o de condemnació. Tampoc sabem massa sobre cpm serà aquest judici, malgrat les imatges que la cultura popular ha creat a partir de les lectures bíbliques.

¿Com serà aquest Judici Final? ¿quin sentit té pels creient d’avui?. Per intentar aportar alguna llum sobre aquest tema, l’editorial Fragmenta, amb l’encert que ens té acostumats, ha publicat el llibre Anirem tots al Paradís dels autors Marie Balmary, psicoanalista, i Daniel Marguerat, teòleg. Els autors avisen que la idea de Judici Final, amb tot el que porta associat, no està massa de moda. No obstant, afirmen que pot ser la visió del Judici Final s’ha transformat en noves figures metafòriques que l’imaginari col·lectiu ha fet seves. El temor medieval associat a aquest judici ha estat substituït per noves pors que també poden empresonar les consciències de les persones.


El pensament modern ha construït noves imatges d’aquest moment final que en cap cas anul·len la idea de que en el moment final les persones hauran de passar comptes de què han fet vers els demés. ¿Cal renunciar al concepte d’una retribució dels actes de cadascun de nosaltres?. Els autors del llibre enceten un diàleg epistolari que il·lumina molts dels aspectes que es troben al darrera del Judici Final. Els seus punts de vista són rics i ens mostren com les persones podem assumir amb llibertat les nostres responsabilitats sense estar presoners de la por a un foc devorador que dura tota l’eternitat. Com es diu en la presentació “l’audàcia d’aquest llibre rau en fer-nos descobrir una dimensió insospitada de les Escriptures bíbliques” quan ens presenten el que serà el Judici Final.

dimarts, 24 de setembre del 2013

Enquesta sobre opinions i actituds davant la religió i la seva gestió pública. V El mocador islàmic

L'exploració de les opinions de la societat espanyola sobre l'ús del mocador i el seu significat en les comunitats musulmanes va posar de manifest l'existència d'alts nivells de fragmentació en les interpretacions sobre el seu sentit religiós o cultural . Gairebé un 25% de la societat espanyola interpreta que el mocador és un símbol cultural , un costum de les dones musulmanes , mentre que un 20 % ho percep com un símbol eminentment religiós i un altre 20% l'identifica amb el masclisme i la submissió de les dones als homes . Aquests nivells de fragmentació en les interpretacions sobre el sentit del mocador es reprodueixen de manera homogènia en tots els grups d'edat i formació .

És possible que aquesta manca de consens sobre el sentit del mocador islàmic estigui darrere de la majoria prohibicionista que ja es va identificar en 2011 . Per aquell temps , el 51 % dels enquestats s'expressava a favor de la prohibició de l'ús del mocador islàmic en col·legis i instituts . El 2012 aquesta proporció va disminuir fins al 43% , però continua imposant-se al 41% que entén que l'ús del mocador a les escoles ha d'estar permès. Igual que en molts dels indicadors que hem analitzat en aquest estudi , les opinions sobre la permissivitat o la prohibició del mocador en l'àmbit educatiu estan molt intervingudes per les variables d'edat i formació . El prohibicionisme està més estès entre les persones grans i amb menys formació , mentre que la tolerància cap al mocador recapta el suport majoritari dels joves i els de més formació . La majoria dels agnòstics i els ateus recolza l'ús lliure del mocador islàmic a les escoles , mentre que la majoria dels creients aposta per la seva prohibició en les institucions educatives .


L'anàlisi de l'evolució de les opinions sobre l'ús del mocador islàmic a l'espai escolar entre 2011 i 2012 posa de manifest que ens trobem davant d'un tema no cristal·litzat , un assumpte obert en el social sobre el qual els dos grans grups d'opinió ofereixen baixos nivells de consistència . Només així pot explicar el significatiu descens en 8 punts percentuals de les posicions prohibicionistes en un lapse tan curt de temps i sense que l'agenda mediàtica hagi conferit a aquest assumpte major protagonisme en que els anys anteriors . És molt probable que l'actual absència de enunciadors públic - mediàtics en aquest debat expliqui aquest estat inestable de les majories . Així les coses , en relació a l'ús del mocador , tot sembla indicar que les posicions tolerants i prohibicionistes posseeixen escassa solidesa , qüestió que col·locaria a les grans majories en posició d'alta permeabilitat en un eventual escenari de reobertura d'aquest debat.

dilluns, 23 de setembre del 2013

Enquesta sobre opinions i actituds davant la religió i la seva gestió pública. IV Convivència i veïnatge.


De manera reiterada i consistent les grans majories de la societat espanyola expressen alts nivells de tolerància i voluntat integradora de la diversitat religiosa en la seva dimensió veïnal i convivencial. El 2012 es produeix un lleuger, però significatiu, increment de la majoria que s'expressa partidària que els centres de culte de qualsevol religió puguin obrir-se en la zona de la ciutat o el municipi que als creients els sembli adequada ( 58,8%). Només un de cada quatre veïns aposta per un model de segregació espacial dels grups religiosos (24,1 %), reproduint la mateixa proporció identificada en l'enquesta de 2011. En aquest sentit, un 58,3% declara que li seria igual que obrissin una mesquita al costat de casa i totes les proporcions pugen per sobre del 65% quan preguntem per esglésies catòliques, evangèliques, ortodoxes o per sinagogues jueves.

Més enllà del seu caràcter majoritari en el social, la tolerància davant la convivència al veïnat amb centres de culte de diferents religions està significativament modulada en termes d'edat i nivell d'estudis. Els més joves i els que posseeixen majors nivells de formació s'expressen significativament més tolerants cap a la lliure ubicació dels centres de culte que els majors de 55 anys o els que posseeixen menys estudis. Però, sigui com sigui, en tots els grups d'edat i formació són majoria els que entenen que els creients tenen dret a obrir els seus centres de culte en els llocs que considerin oportuns, sense que hagin aplicar criteris de segregació espacial o de qualsevol altre tipus.

Aquestes majories s'incrementen quan es pregunta sobre la idoneïtat de la cessió d'espais municipals, com poliesportius o auditoris, per a la celebració de festivitats religioses multitudinàries com el Ramadà o la Pasqua ortodoxa. Dues terceres parts dels enquestats s'expressa favorable a aquestes cessions, mentre un 23 % entén que les instal•lacions municipals no s’han utilitzar amb tals fins.

Encara que en menor proporció, l'ús de la via pública destinat a l'oració o proselitisme rep també el suport de la majoria, de manera recurrent, un 20 % de la població es declara completament indiferent a qüestions d'aquesta índole. Des del punt de vista del rebuig, novament les posicions més reticents a l'ús de la via pública amb fins religiosos, encara que minoritàries, es troben més esteses entre les dones que entre els homes, entre els majors més que entre els joves i entre les persones amb nivells de formació. Paral·lelament, les posicions més tolerants estan protagonitzades pels perfils de la gent més jove o amb més nivell de formació.


Reforçant l'orientació tolerant que protagonitza els resultats d'aquest estudi, el 2012 més de dos terços de la societat espanyola es va mostrar favorable a adaptar els cementiris a fi de respectar les creences de les minories religioses i una mica més del 90% va declarar que li donaria igual que enterressin a persones de religions diferents de la pròpia en el mateix cementiri en què estan enterrats seus avantpassats. En definitiva, un alt nivell d'obertura i tolerància que vincula tant a la dimensió material - concreta com a la dimensió més simbòlic - cultural de la vida quotidiana.

diumenge, 22 de setembre del 2013

Enquesta sobre opinions i actituds davant la religió i la seva gestió pública. III Llibertat religiosa


Una àmplia majoria de la societat espanyola percep un nivell acceptable de garanties l'exercici de la llibertat religiosa . El 77,9 % va considerar molt garantit o bastant garantit el dret a l'exercici de la llibertat religiosa al país . La investigació va incorporar dues variables destinades a conèixer el grau de garanties atribuïdes a l'exercici del dret a la llibertat religiosa des de la perspectiva comparada . Es van afegir dues preguntes : una referent a la percepció de garanties de l'exercici del dret a la igualtat entre homes i dones i una altra sobre el grau de garanties percebut sobre l'exercici de la llibertat d'expressió . El anàlisi comparada dels resultats de les tres variables va revelar que l'exercici del dret a la llibertat religiosa es percep significativament més garantit que l'exercici del dret a la llibertat d'expressió i més encara que l'exercici del dret a la igualtat entre homes i dones .

En aquest sentit , a penes una cinquena part de la societat (21,1 %) percep la llibertat religiosa com a poc o gens garantida . El perfil d' aquesta minoria és sensiblement més jove i , proporcionalment , té més pes entre els indiferents a la qüestió religiosa i els ateus que entre els creients ( 30% vs 20% ) . L'exploració de les causes que estan darrere d'aquesta posició ens condueix a les religions minoritàries .D'aquest 21,1% que entén que l'exercici del dret a la llibertat religiosa està poc o gens garantit , la majoria addueix arguments centrats en la percepció d'un tracte discriminatori a les religions minoritàries o una estigmatització social excloent .Tot just una petita part assenyala als polítics com a protagonistes actius d'agressions a la llibertat religiosa ( 2% del total de la mostra ) .

A l'hora de valorar a qui afecta més aquesta manca de garanties del dret a l'exercici de la llibertat religiosa , emergeixen diferències significatives entre creients i no creients . Per als primers , la manca de garanties afecta , sobretot , als creients de totes les religions . Pels no creients , la percepció de manca de garanties té a veure sobretot amb la situació de les religions minoritàries .


Pel que fa a la mediació estatal , la investigació revela com l'àmplia majoria prefereix que l'exercici del dret a la llibertat religiosa s'organitzi des de la pròpia societat , amb la menor intervenció possible de l'Estat ( 56,9% vs . 34,4%) . Aquestes dades contrasten amb la reivindicació majoritària de la intervenció estatal en el camp de la igualtat entre homes i dones o la llibertat d'expressió , però resulta consistent amb el sentit general de l'estudi . Les grans majories socials perceben la qüestió religiosa com una realitat emmarcada en l'àmbit privat i tant creients com no creients semblen preferir que sigui la pròpia societat la que s'encarregui de crear els mecanismes per garantir l'exercici de la llibertat religiosa . En termes de grups religiosos , només la petita proporció de musulmans entrevistats en aquest estudi aposta majoritàriament per la intervenció estatal orientada a garantir la llibertat religiosa ( 55,6% vs 22,0%) .

dissabte, 21 de setembre del 2013

Enquesta sobre opinions i actituds davant la religió i la seva gestió pública. II Una qüestió generacional i de gènere


Des del punt de vista generacional , tots els indicadors evidencien un pes comparativament molt superior de la qüestió religiosa entre els majors de 55 anys i una notable expansió de les posicions més desvinculades de les creences o les pràctiques religioses entre els menors de 35 anys. En aquest sentit , mentre el 23 % dels majors de 55 anys van declarar que la religió era molt important en les seves vides , la proporció dels que opinaven el mateix entre els menors de 35 era del 8% . Les dades revelen que una cosa similar passa amb la pràctica religiosa setmanal: mentre el 31% dels majors de 55 anys declara acudir als oficis religiosos amb aquesta freqüència , aquesta proporció és de tot just el 7% entre els menors de 35 anys. En general , la majoria de la societat espanyola considera que la religió és per a ells menys important del que ho era per als seus pares ( 54% ) o, si escau , igual d'irrellevant ( 9% ). Per contra , són una mica més d'una quarta part ( 28% ) els que declaren que la religió és per a ells tan important com ho era per seus pares i un 7 % els que la perceben com a més important que per als seus progenitors . Tres quartes parts dels menors de 35 anys declaren que la religió és per a ells menys important que per als seus pares o igual de irrellevant.

Els contrastos generacionals són encara més marcats quan observem les taxes de reproducció de l'educació religiosa a l'àmbit familiar. En termes absoluts, són una àmplia majoria ( 58% ) els que han educat o educarien als seus fills seguint els preceptes d'una confessió, davant la proporció dels que no han educat o no educarien als seus fills seguint criteris religiosos ( 39% ). No obstant això , aquesta distribució s'inverteix i fins i tot s'accentua quan observem els resultats de l'indicador en el grup dels menors de 35 anys. Entre els joves, la proporció dels que educarien o educar als seus fills seguint criteris religiosos disminueix al 36 %, mentre que la proporció dels que no han educat o no educarien als seus fills d'acord amb criteris religiosos creix fins al 61 %. Cal assenyalar que són els catòlics i els musulmans els que ofereixen taxes més baixes de reproducció de les seves posicions religioses a través de l'educació de la família -66% i 67% respectivament- , enfront de les altíssimes taxes de reproducció de posicions que refereixen els evangèlics ( 89% ) i els no creients ( 88% ) . Per descomptat, aquestes dades s'han de prendre amb precaució, tenint en compte l' escàs pes proporcional de les religions minoritàries en el conjunt de la mostra.


Continuant amb aquesta aproximació , cal subratllar que tots els indicadors analitzats evidencien importants diferències en el camp de les creences i pràctiques vinculades al gènere . La dones confereixen més importància a la qüestió religiosa que els homes (18%  vs . 11% ) , van amb més regularitat als oficis ( 23% vs . 14% ) , s'expressen més disposades a la reproducció de les seves posicions religioses en l'àmbit familiar ( 62% vs . 53% ) i són practicants en major proporció que els homes (37,2% vs . 25,3%) . en definitiva , el gènere continua sent una variable molt rellevant en la interpretació de la magnitud de les creences i pràctiques religioses, si bé , comparativament , deixa molt poca empremta en la conformació de l'opinió sobre la dimensió convivencial de la diversitat religiosa . En aquest sentit , resulta pertinent subratllar que aquestes diferències significatives entre homes i dones en relació a l'extensió de les seves creences o les seves pràctiques religioses en el privat , no es tradueixen en diferències significatives en les seves opinions sobre qüestions com la ubicació dels centres de culte a les ciutats o l'organització dels cementiris . En aquestes matèries , homes i dones expressen nivells similars de tolerància i obertura .

divendres, 20 de setembre del 2013

Enquesta sobre opinions i actituds davant la religió i la seva gestió pública. I Més practicants


La “Fundación Pluralismo y Convivencia” del Ministerio de Justicia del Govern espanyol, en col·laboració amb el Laboratori d’Investigació Social de la Facultat de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid han publicat a través de l’Observatori del Plrualisme religiós a Espanya la “II Encuesta sobre opiniones y actitudes de los españoles ante la dimensión cotidiana de la religiosidad y su gestión pública”.

Els resultats indiquen que sobre les creences i pràctiques religioses, en línies generals, les orientacions de la societat espanyola cap a la qüestió religiosa no han canviat de manera significativa en el període 2011/2012. La majoria dels espanyols es declara creient no practicant (37%). La resta de la societat, el 62% es distribueix en dos grans grups de pes gairebé idèntic: el dels creients practicants (31%) i el dels ateus, agnòstics i indiferents a la qüestió religiosa (31%). Vist aquest resultats es pot afirmar que, a l'any 2012, la societat espanyola és majoritàriament creient (68%), tot i que només una minoria transforma aquestes creences en pràctiques religioses. L’anàlisi de la seqüència anual revela un increment de gairebé 5 punts en la proporció dels creients practicants que semblen provenir de l'activació de les pràctiques religioses en sectors anteriorment creients però no practicants.


En relació a la importància conferida a la qüestió religiosa, els indicadors del 2011 es repeteixen en 2012. La religió és molt important en la vida del 15% dels espanyols, mentre que no té cap importància en la quotidianitat del 24% de ciutadans. Els totals es distribueixen creant una majoria del 53% per als que la religió és poc o gens important en la seva vida, davant d'un 46% de ciutadans que expressen que la religió és molt o bastant important en la seva vida. La investigació sociològica evidencia grans diferències generacionals, que es complementen amb variacions significatives d'acord amb el nivell d'estudis i el gènere.

dijous, 19 de setembre del 2013

La castellanització de l’Església catalana

En l’horitzó eclesial proper s’albiren alguns esdeveniments que poden ser fàcilment manipulats en benefici de l’exaltació de temps passats ens els quals l’Església i l’Estat formaven una unitat aparentment indissoluble. La història d’Espanya està farcida de moments en els quals religió i estructures d’estat es potenciaven i necessitaven. Molts de nosaltres ho hem viscut en la biografia personal, però fent una mirada molt llarga sobre el passat es troben situacions similars. Aquests dies he estat garbellant sobre la polèmica entre monjos reformadors observants i claustrals a finals del segle XIV i tot el XV. És evident que, en el transfons d’aquest conflicte també hi ha present aquesta utilització política de la religió i la comoditat d’aquesta per aquest fet.

La casa castellana dels Trastàmara inicià en el segle XIV un projecte polític per Castella que, anant més enllà en el futur del marc territorial del regne castellà, utilitzà l’alenada reformadora de la majoria de monestirs castellans per promoure un projecte polític castellanitzant i centralitzador d’un model d’estat fortament jerarquitzat i cada cop més autoritari. El paradigma reformador dels monjos, necessari per sortir de la seva llarga atonia de vida conventual, aportava el substrat ideològic i emocional per articular el discurs polític dels Trastàmara. Els diferents reis d’aquesta casa volien un model d’estat nou que substituís el que havia servit durant l’època medieval i el paradigma religiós reformador aportà el substrat per aquest canvi polític.

En el segle XV la situació anà en la mateixa direcció. El reformisme monacal, un cop implantat en bona part dels monestirs de Castella, llevat alguna notòria excepció, fou novament utilitzat pel poder polític per exportar el nou paradigma d’estat en altres regnes que foren assimilats progressivament per la corona castellana. Els Reis Catòlics mobilitzaren les seves influències perquè Catalunya s’incorporés al nou projecte de la reforma monacal perquè ella permetria aconseguir també els seus objectius polítics. Les resistències foren notables, tot i el gran esforç fet pel castellà abat Cisneros des del monestir de Santa Maria de Montserrat un cop els monjos catalans foren rellevats, quasi bé tots, per monjos provinents del monestir de San Benito de Valladolid. La oposició dels monestirs catalans representà un greu escull per renovar la força deteriorada vida monàstica de l’època, però fou una efectiva resistència a la castellanització i assimilació de la singularitat catalana del monaquisme de Catalunya. Por sort, els reformadors montserratins, tot i la seva inicial dependència val·lisoletana, es distanciaren del model per la corona de Castella sota l’auspici dels Reis Catòlics i emprengueren un camí propi més autònom.


Durant aquest període la reforma monàstica a Catalunya fou una experiència limitada bàsicament al monestir de Santa Maria de Montserrat i al monestir de Sant Feliu de Guíxols. La figura del reformador abat Cisneros fou, al marge de la seva instrumentalització per la cort castellana, cabdal pel desenvolupament d’una nova espiritualitat que representà una profunda renovació de la vida monacal catalana dels futurs anys. Aquesta petita condensació de la reforma monàstica a Catalunya permet identificar un patró de comportament que s’ha donat amb relativa assiduïtat en la història eclesial del nostre país. 

dimecres, 18 de setembre del 2013

522 raons per la dignitat

La propera beatificació de 522 catòlics assassinats durant la Guerra Civil està generant una àmplia controvèrsia. Darrerament un grup d’entitats ha promogut un manifest contra aquest esdeveniment. No és cap insult, com diuen els promotors de la campanya contra les beatificacions, que l’Església catòlica honori la memòria d’aquelles persones mortes per la seva fe. Morir per causa de la fe, en l’Església catòlica, té un reconeixement de martiri i es motiu de beatificació. Això és el que farà el 13 d’octubre. La sana consciència laica hauria de respectar aquest acte, tant pel dret que té l’Església en fer-ho com pel que representa de reparació d’una indignitat comesa. Perquè la mort d’aquest 522 persones no és un insult sinó un atac a la dignitat humana, que avergonyeix la consciència cívica i no hauria de deixar indiferent a ningú. No em serveix, ni com excusa intel·lectual, pretendre relativitzar l’assassinat dels catòlics pel paper que havia tingut una part de l’Església durant la II República o en la mateixa insurrecció. No pot ser excusa, perquè al costat d’aquesta església conspiradora hi havia una altra església que estava al costat de les classes populars i era estimada i respectada.

A l’any 1971 a l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans l’Esglèsia catòlica, en la seva proposició 34 deia: “demanem perdó perquè no sempre vam saber ser instruments de reconciliació en el si del nostre poble, dividit per una guerra entre germans”. Era un pas decidit per assumir la seva responsabilitat per haver contribuït activament a donar suport al franquisme. Gràcies a la legitimitat atorgada per la Carta Col·lectiva signada per quasi tots els bisbes de l’època, la guerra i la dictadura franquista camuflaren el seu odi repressiu sota el nom de Creuada. El seu acarnissament fou absolut i cruel. Encara avui moltes famílies busquen els seus morts per poder estar en pau amb la memòria dels seus avantpassat. Els bisbes i sacerdots dels anys 70 del segle passat sense poder fer l’ús exacte dels mots que calia saberen demanaren perdó. Anys després, quan els mots podrien haver estat més acurats el camí iniciat en l’Assemblea Conjunta quedà en via morta exceptuant algunes declaracions excepcionals d’algun prelat.

La indignitat repressiva continuada del franquisme tingué un contrapunt real d’horror en la mort de moltes persones només durant la Guerra Civil per la seva condició de catòlics. Com que no és una qüestió de veure quin bàndol té més morts, el que cal es condemnar qualsevol barbàrie destructiva feta contra qualsevol persona. Els morts de la ira desenfrenada, especialment en els primers mesos de la guerra en el territori republicà també han de ser motiu de condemna. L’odi expressat en aquells moments no és cap excusa per acumular noves animadversions anticlericals. No crec que des de la perspectiva de la laïcitat una persona es pugui trobar còmode amb el manifestat contra les beatificacions. La laïcitat exigeix una valoració suprema de la dignitat humana que els promotors del manifest no saben veure en el gest de les beatificacions. Només puc entendre aquest tipus de posicionaments tan crispats si al darrera d’ells més que una defensa del valor de la laïcitat, el qual jo també defenso, no existís una anticlericalisme i anticatolicisme encobert sempre atent a manifestar-se.


El camí de la reconciliació, gran principi que presidí durant molt anys la política de l’oposició espanyola, que permeté l’Assemblea Conjunta del 1971,  i que fou bàsic per l’èxit de la transició, exigeix la reparació dels odis desencarnats comesos durant la guerra i el franquisme. Per això l’esforç de moltes persones en aconseguir la compensació moral de qualsevol víctima. Aquest camí emprés des de fa uns quants anys ha tingut moltes dificultats que cal denunciar i superar. Tothom, sigui quin sigui les causes de l’horror que patí, té el dret a entrar a formar part de la memòria històrica amb la dignitat que en el seu moment fou manllevada. Sense que això signifiqui negar el mateix dret a altres persones que ho busquen per altres camins. Per això, cal respectar que l’Església catòlica vulgui fer-ho amb aquelles persones que foren assassinades pel simple fet de ser cristianes. Recordo amb molta satisfacció com en la beatificació de Josep Samsó tota la cerimònia estigué presidida per aquesta voluntat de reconciliació de la memòria històrica col·lectiva i d’una història que encara té ferides obertes. Confio que aquest esperit de reconciliació i de perdó serà l’esperit que presidirà l’acte de beatificació del proper 13 d’octubre. 

dimarts, 17 de setembre del 2013

13TV, una infàmia

Reconec que no veig massa sovint aquesta cadena de televisió. Però aquests dies, especialment a partir del fenomen de la Via Catalana, he volgut conèixer el tractament periodístic que es donava a tota la qüestió catalana. He quedat esgarrifat. No sé avenir-me de la capacitat d’insult i tergiversació que aquesta cadena fa sobre Catalunya, els catalans i tot el que sigui catalanisme. No entenc com la Conferència Episcopal Espanyola, propietària del 55% d’aquesta cadena, pot tolerar aquesta qüestió. Estic avergonyit d’aquesta situació. La infàmia, l’odi i la crispació no són virtuts cristianes. Tot el contrari.


Les Benaurances, guia per orientar l’acció pràctica dels cristians, demanen, entre altres coses, ser pacificadors. L’Evangeli, la norma indiscutible per tot cristià, ens convida a ser persones de pau,d e concòrdia i no afavorir els enfrontaments. La cadena 13TV fa exactament el contrari. Sense cap mena de dubte, els valors i les virtuts que transmeten els diferents informatius d’aquesta televisió no poden ser considerats cristians. Considero que la Conferència Episcopal Espanyola hauria d’exigir, en nom dels propis valors cristians, un gir radical en la línia informativa d’aquesta cadena televisiva. El periodisme incendiari, irritant i incitador de la batussa, estil propi de la COPE anys enrere, ara s’ha apoderat de la televisió del bisbes. Cardenal Rouco, com a president de la Conferència Episcopal, ¿que pensa d’aquesta situació?, ¿per què la tolera? ¿hi està d’acord?. És urgent que doni una resposta convincent a aquestes preguntes.

dilluns, 16 de setembre del 2013

Mantenir la utopia


Moltes de les mobilitzacions polítiques sovint es sustenten per una apel·lació a un ideal futurible que sembla inconsistent amb la realitat del present. Es diu que es tracten de projeccions utòpiques. Hi ha qui sosté  que si es pensa en el futur de forma insistent i es treball en aquesta direcció aquest futur esdevé present. Així la utopia deixa de ser una visió d’un futur ideal i esdevé una idea mobilitzadora. En aquest punt el profetisme cristià esdevé comprensible per la política i aquesta aporta comprensió per entendre el profetisme.

En el camp polític la profecia cristiana ha de parlar de l'esperança continguda en la utopia. Tota proposta política hauria d'ésser una expressió plausible d'un projecte utòpic situat en perspectiva històrica. La política s’ha de fonamentar en l'esperança i remetre'ns a ella. L'esperança política, en cap moment ha d’estar escindida de l'esperança humana, i s’ha de fonamentar en la creença sincera de la possibilitat d'un temps històric en el qual es compliran el somnis avui desitjats i que són, en part, herència viva del passat. La realització d'aquesta esperança només serà possible si l'acció política manté una actitud decidida, àdhuc en els moments més adversos, a favor de la causa de la pau, de la justícia, de la igualtat i de la solidaritat humana.

La profecia cristiana ha de vetllar perquè la utopia es mantingui viva contínuament dins de la política. Això comporta el do de la paraula profètica exercida dins de la mateixa acció política. Sense por ni vergonya. Els cristians hem de saber donar raó de la nostre esperança fins i tot en l’àmbit de la política. No cal dissimular-la. La utopia exigeix poder ser se reconstruïda a cada instant de la vida a partir d'unes opcions polítiques que aportin credibilitat al propi projecte utòpic i siguin coherents amb els anhels del cristianisme.

diumenge, 15 de setembre del 2013

Els vint màrtirs de Montserrat

Ben aviat, el proper 13 d’octubre, es celebrarà la beatificació de vint monjos de Montserrat assassinats durant la Guerra Civil. Aquest monjos foren morts per raó de la seva fe. Això justifica plenament la seva beatificació. Altres monjos també moriren en aquesta contesa. Dos en combat o per malaltia com a membres de l’exèrcit franquista, un altre assassinat quan estava adscrit a un altre monestir benedictí i dos més que no es sap massa com fou la seva mort. La sala capitular del monestir de Santa Maria de Montserrat evoca aquest fet amb diversos signes i representacions artístiques. El nom dels monjos morts es troben escrits en un peça de marbre vermellós a l’atri de l’església al costat de l’entrada del monestir. També se’m fa present el record personal de quan de petit feia d’escolanet a la cripta on estaven enterrats els cossos recuperats d’alguns dels monjos màrtirs al costat del sarcòfag de l’abat Marcet. Aquest indret m’infonia un gran respecte de tal manera que alguns cops hi havia baixat tot sol, per l’escala de cargol que ve de la sagristia, per estar-hi un estona per tal d’apreciar el valor del silenci d’aquest lloc.

Durant anys hi hagut un espès silenci que ha contribuït a minorar el perfil humà i cristià d’aquells monjos que donaren la seva vida per causa de la seva fe. He tingut la sensació de que alguns cops tota evocació del seu record es podia mal interpretar com una adhesió a un passat que es volia oblidar. Semblava que la memòria d’aquests màrtirs s’havia de contrapesar amb els nombrosos morts de la repressió franquista. Aquest equilibri del terror paralitzava tota evocació i al final només mereixien l’atenció els morts provocats per el delit venjatiu d’un bàndol: el que havia guanyat la guerra. Sense adonar-nos del mur de silenci que cobria el testimoni martirial d’uns cristians morts per la folia de l’horror de l’altre bàndol.


Per sort, en els darrers anys, l’exercici seré de revisitar el passat, sobretot per recuperar el nom dels fets que ens han forjat la nostra memòria històrica, s’ha parlat decididament de la vàlua d’aquests màrtirs de la fe. Els nostres màrtirs cristians haurien de ser reivindicats també com a propis per a totes les persones que estan contra l’horror de l’odi que mata i aniquila. Aquests màrtirs tenen un lloc destacat en la memòria històrica del nostre poble. El pare Bernabé Dalmau, monjo de Santa Maria de Montserrat, en el llibre Els màrtirs de Montserrat ens aporta prou informació per fer un reconeixement del testimoniatge martirial d’aquest vint monjos. Les seves morts tenen un espai propi al costat d’altres cristians que moriren en circumstàncies similars. Tal com diu el pare Dalmau “la lloança al Senyor i la invitació a la santedat que la beatificació suscita mereixen que a casa nostra sigui coneguda la manera com donaren suprema prova de caritat”. Aquest llibre ens ajuda a conèixer la biografia i les notícies de les morts d’aquests propers beats cristians.

dissabte, 14 de setembre del 2013

Cristianisme messiànic

El papa Francesc sorprengué favorablement quan afirmà que volia un església pobre i pels pobres. Els seus gestos i paraules, com la recent recepció al teòleg peruà Gustavo Gutiérrez  evidencien que aquest papa, a diferencia dels anteriors, està obert a acollir les aportacions bàsiques de la Teologia de l’Alliberament. Un tret característic d’aquesta teologia és l'opció preferencial pels pobres. Aquesta visió aporta una nova dimensió a la vivència de la fe en la qual la política no és una qüestió estranya. La política esdevé una forma més de presència dels cristians en el món. Certament, no tots els cristians participen d’aquesta comprensió. Alguns afirmen que la societat postsecular ha sentenciat la fi del cristianisme messiànic i la necessitat de viure una experiència cristiana menys contaminada per les mediacions del món. Penso que davant d'aquesta possibilitat es bo seguir reivindicant la vigència de la dimensió messiànica del cristianisme.


Es evident que no es tracta de qualsevol messianisme, doncs és cert que aquest ha estat, en moltes ocasions, motiu d'experiències negatives i font de sofriment. Però la pràctica de Jesús aportà un nou sentit al messianisme: la lluita per la justícia des de l'opció fonamental pels pobres. Per això els moviments cristians que es proclamen hereus del profetisme de Jesús han de contribuir a que l'Església no oblidi la seva dimensió profètico-política. Els cristians hem d’insistir en la vigència de la dimensió profètico-política de la fe superant el dualisme lliberal que nega l’expressió pública de la creença  tot s’ha de resoldre en l’àmbit privat. Cal recuperar l'exercici de la profecia, tal com fos entesa en l'Antic Testament, perquè la societat contemporània no oblidi la referència dels ideals utòpics cristians expressats a través de la dimensió pública de la fe i del compromisos en les mediacions socials.

divendres, 13 de setembre del 2013

Principis ètics de l'economia


No hi ha masses notícies que parlin de la llum que hi ha al final del túnel de l’actual crisi econòmica. No es sap si s’ha tocat fons i ben aviat arribaran bones notícies, o tot està aturat. Sembla que no anem a pitjor, però tampoc a millor. Instal·lats en aquesta llarga pausa és un moment bo per reflexionar sobre algunes dimensions de la crisi. Per exemple, la seva dimensió ètica. Sense negar la vessant tècnica de la crisi, les veus clares, entre les quals ha sobresortit el papa Benet XVI, han parlat de la dimensió ètica d’aquesta crisi. L’encert de les seves paraules és haver mostrat al món que l’ètica forma part de la mateixa economia. L’ètica s’insereix dins de l’economia i la seva absència apropa aquesta a una crisi antropològica.

La Doctrina Social de l’Església (catòlica) és un bon instrument per comprendre les interrelacions de fons entre l’ètica i l’economia. Aquesta doctrina aporta uns principis que han de regular tota activitat econòmica per tal d’orientar-la al desenvolupament humà. Els principis bàsics a defensar són: la dignitat de la persona humana, els drets humans, el bé comú, la subsidiarietat, la participació, la solidaritat, el destí universal dels bens, l’opció preferencial pels pobres i els valors fonamentals de la vida social com són la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat. Sense aquests criteris l’economia s’allunya del pla de Déu i dels homes. 

dijous, 12 de setembre del 2013

Del carrer a les institucions

Ahir moltes persones d’aquest país petit, el meu, Catalunya, férem història. Uns per participar activa i cívicament en un formidable acte multitudinari per demanar la independència; altres perquè, sense participar-hi, demostraren el seu respecte democràtic perquè els primers poguessin expressar lliure i pacíficament les seves opinions. Estic convençut que fou una jornada que pot qualificar-se d’històrica perquè necessàriament hi haurà un abans i un després d’aquest dia. L’11 de setembre del 2013 marcarà un punt d’inflexió polític a Catalunya. Ni les institucions polítiques ni la societat civil podran restar indiferents el que una part del poble català expressà en la cadena humana de la Via Catalana.

Ara, ¿que cal fer?, ¿cap on anem? ¿com hi anem? i ¿quan hi anem?. Alguns dels participants que tenia ahir al meu costat donaven diferents respostes a les preguntes. Per uns, s’havia de proclamar la independència ja, ara mateixa; altres demanaven més prudència o fer una consulta dins d’algun marc legal; i altres hi eren perquè es sentien catalanistes i prou. Al carrer hi havia una pluralitat de criteris per això l’encert de la convocatòria fou assolir una gran transversalitat de parers units pel sentiment de que som catalans i volem una Catalunya sobirana. Pot ser aquesta és la qüestió: la Via Catalana expressava inequívocament la necessitat del reconeixement de la sobirania del poble català. Si els catalans som subjectes polítics, llavors cal que se’ns deixi expressar a través d’una consulta formalment acceptada. Aquesta ha de fer-se en urnes i no amb caixes de cartó.

Ara és hora de l’administració política del mar de samarretes grogues d’ahir. És l’hora de l’acció del seny polític avalat per la mobilització de la societat civil. Aquest seny comporta negociació, intel·ligència, paciència i habilitat comunicativa. Al Govern se li ha girat més feina a part de gestionar la sortida de la crisi. Però també tenen feina els líders i promotors d’aquestes mobilitzacions. No és el moment de deixar-se emportar per l’eufòria de l’èxit i traspuar impaciència. Les mobilitzacions poden crear uns estats d’opinió que es projecten positivament en l’àmbit polític, però l’agenda política no s’estableix bàsicament des del carrer. Mobilitzacions i acció política tenen dinàmiques diferents. Es complementen, àdhuc es poden condicionar, però tenen marges d’actuació autònoms.


Caldrà explicar molt bé els passos que es donaran, des de l’àmbit polític, per assolir el reconeixement del poble català com a subjecte polític. Aquesta és la clau de volta per poder seguir avançant. L’esforça de tots és incorporar en aquest objectiu el màxim nombre de persones, tant els que estaven ahir al carrer com aquells que es quedaren a casa. Per aconseguir-ho és el moment de la gran política i d’entendre i aplicar les normes que regulen l’acció política. Per fer-ho, cal traslladar aquest mandat al Parlament de Catalunya. És responsabilitat de tots no defraudar les esperances de molts catalans. Cal un exercici responsable dels temps polítics i administrar bé la realitat sense emmirallar-se amb falses il·lusions o impacientar-se per les contrarietats del calendari. Negociar comporta això, un tempus que exigeix seny i paciència.

dimecres, 11 de setembre del 2013

L’Església catòlica, tradició de fidelitat a Catalunya

He sentit les campanes de la meva parròquia a les 17,14. Ho intuïa. Moltes parròquies han estat al costat de la reivindicació d’aquells catalans que demanen contundentment expressar la seva opinió sobre el futur polític volen per seu país. Al costat del meu tram he sabut que hi havia el rector de la parròquia. Mes enllà de les polèmiques concretes i particulars sobre les campanes, el cert és que en l’església catalana hi ha un estat d’opinió majoritari, en el qual hi participen també els seus bisbes,  ha favor de fer una consulta per saber que pensen els catalans sobre futur. Els bisbes catalans, en la seva carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya escrita a finals de 1985 feren una clara defensa de la catalanitat de l’Església catòlica catalana i el seu compromís en la defensa de la seva identitat política i cultural diferenciada. Per commemorar els 25 anys després d’aquest document, i reafirmat les intuïcions d’aquells anys, els bisbes publicaren “Al servei del nostre poble”. Avui, quan una part important del poble català ha expressat la voluntat d’iniciar una via catalana cap a la independència, és bo recordar el compromís continuat de bona part de l’església catalana en estar al costat de la realitat política catalana.
Els bisbes catalans recordaren aquest compromís en la pastoral Arrels cristianes de Catalunya. En un apartat d’aquest document afirmaven: “El canonge Pau Clarís exemplificarà, al s. XVII, la figura del defensor de la ciutat en moments difícils: «Mori jo, mori infamement, i respiri i visqui l’afligida Catalunya». A partir de l’11 de setembre de 1714, nombrosos eclesiàstics sofreixen persecució per haver restat fidels a les institucions del país i a la llengua del poble. Són anys adversos, però no pas mancats d’esforç i de treball. El rector de Sant Martí d’Ollers, Baldiri Reixach publica, el 1749, les «Instruccions per l’ensenyança de minyons», que coneix set edicions catalanes. El també prevere Josep Pau Ballot publica el 1815 la primera gramàtica catalana moderna, titulada «Gramàtica i apologia de la llengua catalana». Ja en el llindar de la Renaixença, sant Antoni Maria Claret, ultra recórrer tot Catalunya predicant sempre en llengua catalana i vindicant-ne la necessitat, publica nombrosos fulls i opuscles en català. Del seu llibre «Camí dret i segur per arribar al cel», publicat el 1843, se’n feren unes dues-centes edicions amb centenars de milers d’exemplars. I arribem a Jacint Verdaguer, geni de la llengua renaixent, a Morgades, restaurador de Ripoll i defensor del catecisme en català, a Torras i Bages, que aporta a la Renaixença una reflexió cristianes a partir dels pensadors més decisius de la nostra història en tot l’àmbit de la llengua catalana. I a cristians —seglars i clergues— tan actius en el procés de recuperació de la cultura del país com els Llimona i Gaudí, en el camp de l’art; Maragall, Ruyra, López Picó i Carles Riba en la literatura; Cardó, Manyà, d’Esplugues, Clascar i Ubach en el pensament i la teologia; a Vidal i Barraquer, Carreras, Carbonell, el pare Vallet i l’Obra d’Exercicis, Albert Bonet i la Federació de joves cristians, Batlle i l’escoltisme, Bofill i Matas i Carrasco i Formiguera en la política. Esmentem tots aquests noms, a manera d’exemple, per tal de recordar la important aportació dels cristians a Catalunya, i per tal d’animar els nostres diocesans a mantenir aquesta aportació viva i a l’altura d’una tradició tan gloriosa.

El bisbes catalans avisavem que al marge d’aquests exemples existiren realitats negatives algunes com a resultat de “la instrumentalització que els poders temporals han pretès fer, sovint amb èxit, de l’Església; de les interferències en l’Església del país d’instàncies eclesials foranes, a cavall de la política.” Però, malgrat això, els bisbes parlaren en uns mots que són d’actual vigència pel moment actual: “però volem dir que és en aquella ininterrompuda tradició de fidelitat a Catalunya que ens reconeixem i ens refermem. Una fidelitat especialment notable en els nivells més populars, i que, a vegades, ha comportat el marginament injust i el sacrifici de persones i d’institucions.” 

dimarts, 10 de setembre del 2013

Llorenç Puig i Enric Puiggròs

Ahir fou un dia de festa per la companyia de Jesús a Catalunya. Dos jesuïtes, en Llorenç Puig i l’Enric Puiggròs, feren els vots definitius. En una cerimònia vibrant en Llorenç i l’Enric explicaren el sentit de la seva opció. De tot el que explicaren vull parlar d’una idea que és important per les persones que ens movem dins d’una tradició religiosa. Es tracta de la crida. Els dos jesuïtes explicaren com, en un moment donat, es sentiren cridats a emprendre el seu camí cristià dins de la companyia de Jesús. La seva resposta a la crida fou acceptar formar part de la Companyia de Jesús i assumir, després d’un període de formació, els tres vots bàsics de tota opció religiosa: la castedat, pobresa i obediència i l’específic d’estar al servei del Papa per realitzar la missió que els pugui encomanar. Vots que signifiquen una renúncia per poder donar-se al servei dels demés i a la causa de Jesús.

Després d’uns quinze anys d’estar a la Companyia els jesuïtes han de fer el que es denomina la tercera prova. Es tracta d’una nova etapa de formació de sis mesos de durada destinada a aprofundir el que vol dir ser jesuïta i que comporta estar als serveis dels demés. Després d’aquest període es renoven els vots de forma pública. Això és el que feren ahir en Llorenç i l’Enric. Aquest darrer compromís accentuà la dimensió de servei que comporta l’acceptació explícita dels seus vots que tingué una rellevància especial en fer-ho en la festivitat de Sant Pere Claver, l’esclau dels esclaus.


La crida i la missió es situen en el nucli de l’experiència de tots els cristians. Déu crida i ho fa a qui vol, i les persones atenen i responen afirmativament, o no, a aquesta crida. A partir d’aquesta afirmació neix la missió. Bàsicament la fe és una resposta que porta a l’acció per atendre i acollir al proïsme. Així ho recordava una de les lectures de la cerimònia d’ahir. Es el fragment del llibre d’Isaïes que parla del dejuni que plau a Déu i que es pot resumir en les frases de “el dejuni que jo aprecio és aquest: “allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena.  Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus.” (Is 58,6-7). Els compromís dels vots manifestats per en Llorenç i l’Enric són una concreció pràctica del model bíblic del servidor de Déu. Gràcies Llorenç i Enric per la resposta a la crida de Déu. 

dilluns, 9 de setembre del 2013

Elogi de la colla


Ahir diumenge s’omplí de gom a gom l’església de Santa Maria del Taulat al Poble Nou de Barcelona. El temple estava pleníssim. Es feia la missa de la Festa Major del Poble Nou. El rector, en Francesc Romeu, havia organitzat una missa festiva on s’evidenciés que la festa és participació i alegria. La missa comptà amb un grup important de concelebrants presidits pel vicari episcopal de la zona mossèn Joan Cuadrench. En la seva homilia, feta en llenguatge planer i entenedor, destacà el compromís de la comunitat cristiana del Poble Nou amb els problemes de la societat. I posà com exemple l’acolliment dels immigrants de les naus del carrer Puigcerdà durant uns dies a la parròquia veïna de Bernat Calbó. Gest que fou molt ben acollit i comprès pel bisbat.

En Francesc Romeu, comunicatiu com sempre, feu un elogi de la festa destacant el seu caràcter joiós i aprofità la presència dels gegants del Poble Nou dins del temple per parlar del significa fer colla. Els gegants són una bona metàfora de la colla, digué mossèn Romeu, perquè sense un grup humà el gegant ni s’enlaira ni balla. La colla és imprescindible per fer coses i avançar. Per això, la vida parroquial, tant viva i dinàmica en aquesta església, ha de ser un exemple de grup humà que es compromet com a testimoni cristià i cívic. La presència dels gegants durant la missa volia ser aquesta mostra del compromís de la comunitat cristiana amb les entitats cíviques que formen el teixit del barri del Poble Nou. La millor prova que s’està assolint aquest objectiu fou la gran participació en l’eucaristia de la Festa Major i la que setmanalment té aquesta parròquia. Que no és la meva, però com si ho fos. 

diumenge, 8 de setembre del 2013

Les campanes de mitja tarda

És evident que el cristianisme ha contribuït a determinar la identitat de les ciutats, viles i pobles de Catalunya. La majoria dels perfils urbans retallats sobre l’horitzó estan presidits per un campanar. Les seves campanes identifiquen el so del poble i acompanyen el pas del temps. A les urbs es construeix civilitat gràcies, entre altres, a alguns valors simbòlics que permeten definir identitats i tradicions. Entre els símbols que ajuden a perfilar aquesta identitat estan les campanes dels pobles. Aquestes han estat apropiades pels ciutadans com objectes i sentiments. El seu so evoca històries, anècdotes i vivències. Per això, en un poble, el dringar de la campa genera emocions contingudes quan es torna a sentir després d’un temps d’absència. No hi ha res més viu en el record que el so de la campana quan convida a estar atent del tràfec quotidià.

Aquesta apropiació popular de les campanes els hi dóna una transcendència que va més enllà de qui en sigui el propietari. Hi hagut una secularització amable d’un valor religiós. Per això em resulta estranya la polèmica encetada entorn al repic de campanes el dia 11 de setembre. Cada comunitat parroquial ha de decidir, en coherència amb el que és el sentiment del seu poble, si fer o no fer el repic de les campanes de la seva església. El cert és que ningú pot imposar que toquin o no toquin les campanes. Aquesta decisió correspon als seus administradors parroquials i aquests han d’actuar en consciència del sentit pastoral del gest.

És molt positiu que una iniciativa que surt de la societat civil, com la proposada pels promotors de l’Assemblea Nacional de Catalunya,  reconegui el paper del factor religiós a Catalunya i busqui la complicitat de les parròquies per donar rellevància a la iniciativa. Voldria creure que, al darrera d’un possible uns instrumental dels campanars, hi hagi un reconeixement del valor que poden aportar les religions en la configuració de la identitat de Catalunya. Entenc que aquesta iniciativa és encertada, i coherent amb el símbol cívic del campanar; com és positiu haver pensat que una manera elegant d’incorporar als ciutadans de Lleida en la iniciativa de la cadena fer que toquin les campanes de la seu Vella. Tot i que penso, que s’hauria d’haver tingut la mateixa imaginació per haver trobat una manera més participativa per fer que la cadena fos una realitat per les terres lleidatanes.

Si bé la proposta inicial de l’Assemblea Nacional de Catalunya era fer un repic de campanes en els municipis on passava la cadena, el que podia haver estat un fet excepcional al voler-ho estendre a tots els municipis ha generat una polèmica des proporcionada. En molts pobles, i aquesta és la realitat eclesial, les esglésies i els seus campanars estan tancats llevat dels dies de missa. Tot i que pot ser un problema de logística que ben segur es podria resoldre, aquesta no és la qüestió important.

El nucli real del problema es troba en que el centre de la decisió per fer repicar les campanes ha d’estar en la comunitat parroquial no fora d’ella. No comparteixo el que algun eclesiàstic hagi dit o fet en contra l’ús del campanar perquè tornaria a situar fora del lloc on s’ha de prendre la decisió. Però no comparteixo les crítiques, ni pel fons ni la forma, que s’han escampat per les xarxes socials contra aquestes opinions. Per més legítims i nobles que siguin els objectius no justifiquen l’insult o la desqualificació grollera per combatre les opinions en contra. Recomanaria els promotors dels insults o els autors d’alguns titulars precipitats que llegissin a fons el que han escrit alguns eclesiàstics que, tot i haver expressat la seva opinió en contra del repic de campanes, han manifestat que són les mateixes comunitats parroquials les que, en darrera instància i en consciència, han de decidir repicar o no les campanes.


En aquestes ocasions, quan apareix un conflicte que sembla excloure totes les alternatives i que no fer res, enlloc de ser una postura neutral, és també una opció  tan bel·ligerant com les altres, cal un millor control de la rauxa i deixar que el seny dirigeixi els judicis. És per això que trobaria més assenyat preguntar-se coses com: ¿per què hi ha eclesiàstics que no volen la implicació de l’Església en iniciatives com la del dia 11 de setembre? ¿se’ls ha explicat bé a aquests eclesiàstics el que es persegueix amb aquesta iniciativa? ¿s’ha entès que aquest dia, a part de la independència, també és demana el dret a decidir dels catalans? ¿hi ha un judici moral sobre la negació d’aquest dret?. Si hi ha dubtes o foscors entorn a aquestes qüestions, vol dir que alguna cosa s’ha fet malament i que encara cal esmerçar esforços en un sector de l’església catalana. Però, tampoc aniria malament que, des del seny, es fessin lectures més atentes, sense apriorismes o maniqueismes, dels escrits d’alguns pastors publicats en els darrers en relació a la festa nacional de Catalunya. Tots en sortiríem guanyant.

dissabte, 7 de setembre del 2013

La felicitat, ara i aquí

Voltaire afirmà, en plena irrupció de la Il·lustració, “el Paradís està on jo estic”. Aquesta rotunda afirmació canvià la perspectiva dominant, fins i tot en forma hegemònica, fins el segle XVIII a Europa. Les esglésies no tenien l’exclusivitat del Paradís i aquest podria estar a la terra. Abans del pensament modern el cristianisme havia transmès que la felicitat estava associada a un paradís situat en el més enllà. En uns temps pervenir. Mentrestant, la realitat era una trànsit per una futura glòria a la qual s’hi arribaria, o no, segons els mèrits fets a la terra. L’apel·lació a la felicitat en el més enllà podia apaivagar el dolor del moment perquè el que s’obtindria superaria, en escreix les penúries del present.

El pensament modern contribuí a capgirar la comprensió teològica del Paradís com a meta futurible dels infortunis de la història i de les biografies personals. És cert que a partir de l’afirmació de Voltaire sorgiren propostes hostils a la mateixa concepció religiosa de la felicitat, però també ajudà a purificar el cristianisme de les comprensions de la fe excessivament complaents amb l’ordre establert. Gràcies a comprendre que el Paradís està també a la terra, la idea de cel on la felicitat estaria en mans de justos passaria a tenir noves formulacions més comprensibles a la cultura moderna. Resulta especialment urgent saber parlar de la felicitat des del cristianisme amb conceptes renovades i més propers a l’experiència de les persones. És necessari comprendre i explicar de forma entenedora que l’experiència de fe porta a la felicitat, sense que això impliqui renunciar a viure-la ara i aquí.

divendres, 6 de setembre del 2013

Silenci de Déu sobre el món

La presència dels cristians en el món i el seu compromís amb la societat secular ha de basar-se en la presència i participació en les institucions d’aquesta, les anomenades estructures de mediació, així foren qualificades pel concili. No obstant, la participació dels cristians en les estructures de mediació no pot fer-se de forma acrítica. Guiat per la pròpia experiència personal penso que cal revisar els encerts i les deficiències d’aquest model. La comunitat cristiana ha de recuperar algunes de les dimensions oblidades del model de mediació i superar algunes de les seves limitacions pràctiques.


Cal assumir, entre altres coses, que al darrera de determinats relats sobre la mediació de les institucions per tal de realitzar la caritat política, existeixen importants deficiències o limitacions justificades per algunes visions teològiques profundament secularitzades. Aquesta teologia s’ha quedat curta en la mesura que ha permès la total autonomia de la ciutat secular al marge de l’experiència religiosa. A la pràctica s’ha produït un dualisme justificat per un cos doctrinal segons el qual ni la teologia ni Déu tenen competències ni interès per la política, la ciència i la tecnologia. La qual cosa ha afavorit una comprensió de la fe que parla del silenci de Déu sobre el món.

dijous, 5 de setembre del 2013

Biel, el meu net



Avui ha nascut el meu primer net. L’emoció és immensa. Tinc tota l’ànima plena d’emocions. Tal com vaig fer en el naixement del meu primer fill, en Pau, deixo per escrit els meus sentiments davant d’aquest fet. Biel has nascut avui, el 5 de setembre del 2013 a les 8,53 quan el sol començava a il·luminar la teva ciutat, Barcelona. Siguis un home d’aquesta terra, però sense perdre de vista que també ets ciutadà del món. Això t’obre la mirada a entendre que les persones no estem soles i que un lligam de fraternitat ens uneix. Fes honor al teu nom. Biel, a més de tenir una pronuncia sonora i agradable, el nom és la simplificació de Gabriel un sant Arcàngel. M’agradaria que fossis un home de fe profunda, però ja se sap que els camins del Senyor són inescrutables. Deixa’t emportar per l’esperit i ja sentiràs la seva crida si estàs atent.

No et preocupis massa de les coses materials, el just per no passar penúries però no ho facis de forma obsessiva. Cerca allò que de debò ens fa persones lliures, humanes, alegres i felices. Estima. Estima en tota la teva força. Fes el bé i procura ajudar a les persones que es troben passant mals moments. Porta la pau on hi hagi tensió i odi. Sigues sensible a la bellesa que cada dia la vida et proporciona en els petits detalls. No renunciïs a emocionar-te davant una posta de sol o a plorar quan sentis el sofriment dels demés com a propi. Fes el teu camí en llibertat, sense més condicionants que la rectitud de la teva consciència. Si ho fas, no estaràs sol. 

Avança per la vida fent el bé. Obre els ulls a tot allò que et permeti créixer. Tens uns pares meravellosos que t’han dut al món perquè t’estimen. En dono fe perquè he vist com et parlaven i et cuidaven amorosament des del primer dia de la gestació. No hi havia dia que no rebessis les seves carícies que segur que tu notaves complaent a través de la panxa de la mare. 

Has vingut el món en un moment difícil. Vivim en una societat desmanegada on tot està qüestionat i moltes persones se’ls ha robat l’esperança. Ara hi ha una il·lusió col·lectiva pel futur del teu país, Catalunya; però també hi ha molta preocupació per la gent que no té feina o que veu perillar els ingressos que necessita per viure dignament. Has vingut al món en una societat plural i diversa, democràtica i lliure, respectuosa i amable; defensa aquestes virtuts tan necessàries per la convivència. No hi ha res millor per viure que sentir-nos lliures, respectats i estimats. Fes de tot això el teu combat per defensar la vida, la teva i la de tots. No hi ha res més feliç que el poder anar a dormir cada dia sentint-te en pau en tu mateix.

Biel, que tinguis una vida plena de felicitat i sàpigues donar-la als demés. Que estimis i et deixis estimar. Sàpigues que, a més dels àngels del cel, tens uns pares, en Pau i la Lydia, que t’han estimat des del primer moment i et cuidaran perquè no hagi res que et faci mal. A la segons línia tens les tietes, les àvies,  l’avi i la seva companya que estarem per tot allò que faci falta junt amb l’ampli estol de parents i amics que vetllaran perquè la vida et sigui al màxim de profitosa. 

dimecres, 4 de setembre del 2013

Monjos

Ahir, mentre es celebraven els 25 anys de professió monàstica d’un monjo de Santa Maria de Montserrat s’anuncià que el proper diumenge un altre monjo farà la seva professió monàstica. He pensat, a partir de contemplar aquests esdeveniments el valor de la vida monàstica avui i, de forma particular, quin sentit pot aportar a la societat contemporània. Així, de forma immediata, m'han vingut al cap alguns mots: estabilitat, compromís, comunitat, convivència, recerca de Déu, temps, espai, silenci, pregària, espiritualitat, amor, donació, humilitat, pobresa, servei, alegria i felicitat. Ben segur que, des d'altres mirades experencials, podrien sortir diferents mots significants per moltes altres persones. Però per a mi, aquests són els que tenen valor i aporten sentit a les persones del meu temps. Evidentment, també hi ha uns significats cristians que ho il.luminen tot, però considero que la vida cenobítica projecte a la societat un univers de virtuts que vana més enllà del camp de l’experiència creient.

La vida monàstica presenta a la societat contemporània la possibilitat de viure en una comunitat guiada pel desig de ser bones persones, plenes de saviesa i amb una vida interior que és font de pau i felicitat. No està malament, especialment per un temps de recerca permanent de propostes que portin sentit. Una comunitat monàsica hauria de ser un exemple de virtud cívica perquè en ella s'integren persones que s'estimen des da a grstuitat del servei. Reivindico l’espai que la vida monàstica té dins de la societat postsecular perquè les persones estan encara en procés de recerca de grans referents espirituals i humans. Per això l’èxit de pel·lícules com El gran silenci o De deus i homes. En totes dues l’experiència monàstica és un fil conductor del relat cinematogràfic.

La vida monàstica no ho és tot, ni molt menys. Però és una opció concreta de la qual un individu pot aprendre a organitzar la seva pròpia vida. No cal ser un creient convençut per comprendre que els valors viscuts en els cenobis són valors universals. Com diu al final la regla de Sant Benet totes les seves normes són un camí i en cap moment pretenen ser tota la pràctica de la perfecció. Però, com diu Sant Benet “hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica”. De la vida monàstica es poden aprendre una honestedat de costums que podem ser molt útils per fer més humana la vida en aquest món. 

dimarts, 3 de setembre del 2013

Ignasi M. Fossas


El dia 3 de setembre, festivitat del papa i monjo sant Gregori el Gran,  ha estat la festa del jubileu monàstic del pare Ignasi M. Fossas, actual prior del monestir de Santa Maria de Montserrat. En concret, ha celebrat 25 anys de professió monàstica. Per això, durant la missa conventual, el pare Fossas ha renovat els seus vots monàstics. Aquesta circumstància és una gran festa per la comunitat monàstica benedictina de Santa Maria de Montserrat. Gràcies a la fidelitat, constància i estabilitat de persones com el seu prior, aquest monestir ha esdevingut un referent a Catalunya i per la catolicitat de l’Església. La història d’aquesta comunitat ha estat forjada per la vida de pregària i de treball d’homes que, durant quasi bé mil anys, han estat testimonis vius de fe.

Conec al pare Ignasi M. des de fa molts anys. Els moments més intensos fou quan ell i jo coincidirem a la comissió executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat, jo primer com a vocal i després com a president i ell com a pare majordom del monestir. Plegats visquérem diferents esdeveniments que ajudaren a forçar una relació profunda i entranyable amistat. Durant aquests anys haguérem d’afrontar els problemes derivats d’unes greus esllavissades que provocaren un gran enrenou i que, una d’elles causà la mort de dues persones que treballaven per millorar la seguretat de la muntanya. En ocasió d’aquests fets vaig tenir l’oportunitat de descobrir el gran nivell humana del pare Ignasi M. i saber que aquesta dimensió provenia de la seva dimensió d’home de fe i de vocació monàstica. Actitud, que com ha dit el pare Abat Josep Maria en la homilia de la festivitat, és la voluntat del pare Ignasi de ser servidor dels servidors dels homes per lloar a Déu.

Amb el pare Ignasi M. he parlat molt del sentit i del valor que la fe aporta a les persones. No sempre hem coincidit plenament en els nostres punts de vista, però sempre he admirat la fermesa de les seves conviccions i la profunditat de la seva experiència religiosa. És un referent personal que m'ha ajudat a mantenir-me en el meu camí de cercar Déu quan es deixa trobar. Crec que alguna de les seves pregàries nocturnes després de Completes al peu de la Mare de Déu de Montserrat ha obrat en favor de la meva fe, sempre en estat de recerca de l’experiència de Jesús. El silenci, el temps, l’espai, la comunicació, la seva capacitat docent i les relacions humanes són dimensions que el pare Ignasi M. Fossas exerceix amb l’exquisida pulcritud pròpia del monestir de Santa Maria de Montserrat. Gràcies a les seves virtuts, com els seus coneixements adquirits a base d’un seriós aprenentatge a l’escola de negocis IESE, gestionà amb encert i intel·ligència el llegat dels qui iniciaren la represa del santuari i del monestir després de les tràgiques inundacions de l’any 2000. Foren anys difícils, molt complicats, però que els monjos i laics responsables de la gestió de l’activitat associada al santuari ho feren amb encert. Un cop superat els primers anys ens els quals s’hagué de refer allò que s’havia destrossat  fou necessari  consolidar l’obra feta, donar-li continuïtat i assumir nous reptes. En aquesta tasca és on el pare Fosses exercí, crec que amb visió i encert, la seva responsabilitat de majordom del monestir.

Ignasi moltes felicitats per aquests 25 anys. Prego al Senyor, aquest Déu que cerquem, tu des del silenci actiu i del treball monacal i jo des del món secular desmanegat, ens ajudi i pugui fer més que nosaltres com humils agents, com dius tu, de la Parusia. Prego perquè el teu testimoni com a monjo al servei de la Mare de Déu sigui un exemple per altres persones que vulguin explorar aquesta opció de vida cristiana. Finalment, prego per la comunitat que t’acull i que tu has escollit com la teva família, perquè sigui perseverant en el seu compromís cristià. Penso que Déu, escoltarà aquesta petita pregària i sinó, com també dius sovint, Kyrie Eleison. 

dilluns, 2 de setembre del 2013

Les burques sota sospita

Una de les notícies de l’estiu ha estat la instrucció donada a la policia catalana de censar les persones que vagin amb burca per llocs públics. El cert és que els Mossos d'Esquadra des de fas temps segueixen de molt de prop l'aparició de nicabs i burques a Catalunya, perquè se'ls considera indicadors de l'expansió de la doctrina salafista. La qual es considera preludi sempre d’actituds que es poden radicalitzar a pitjor. Per a la policia catalana, «la detecció en un municipi d'un augment de les dones que porten el nicab o el burca» forma part dels «indicadors per detectar una visió salafista de l'islam».

És cert que el rigor salafista, portat al seu extrem, suposa un risc de fractura social, ja que predica l'aïllament dels col·lectius musulmans de la resta de la societat. I també és cert que part de la radicalització política de l’Islam busca els seus adeptes dels sectors fonamentalistes. Però l’estratègia a seguir per combatre aquesta deriva no ha de ser únicament policial, sinó bàsicament política i evitar escampar als quatre vents les lògiques mesures de prevenció que podem, i han de fer, les forces de seguretat. Cal actuar amb prudència, discreció i fermesa. Sabent que es tracta d’un tema on la reserva sempre és bona consellera. Com també ho és l’astúcia i molta més de la que sembla. Doncs els jihadistes, per tal d’acomplir els seus propòsits, dominen l’art de la dissimulació taqiyya, actitud permesa per l’Islam que consisteix en amagar les creences i pràctiques religioses a fi d’aconseguir uns propòsits religiosos superiors. Per això, quan ulls més oberts millor. Però aquesta no és l’únic camí que cal seguir. Perquè la criminalització mai és bona consellera per ningú.

Les necessàries preguntes que han de trobar una resposta política adequada haurien d’anar cap una altra direcció. Per exemple, cal procurar saber ¿per què el rigor salafista guanya adeptes entre els catalans musulmans en els darrers anys?, ¿per què a la comunitat musulmana hi ha persones que no s’identifiquen amb les propostes culturals occidentals?, ¿per què a Catalunya hi ha tants predicadors de l’Islam desarrelats de la realitat del nostre país?, ¿per què molts imams provenen de països fonamentalistes? ¿per què encara les comunitats musulmanes han de pregar en llocs poc aptes pel culte? ¿per què la ciutat de Barcelona no té encara una mesquita homologable a les existents a altres capitals europees? ¿per què cada cop que una comunitat musulmana intenta construir una mesquita es genera una oposició frontal? Les inadequades respostes a aquestes preguntes creen unes condicions òptimes on abonar amb èxit les paraules i les propostes del rigor fonamentalista. És en aquesta direcció on cal actuar i saber explicar a la població el que s’està fent per trobar les respostes polítiques.


diumenge, 1 de setembre del 2013

Pietro Parolin


Vaig tenir l’oportunitat conèixer a monsenyor Pietro Parolin, en aquells moments amb una altíssima responsabilitat a la Secretaria d’Estat del Vaticà, en unes circumstàncies ben especials. Feia poc que s’havia produït un canvi en el govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall. En ocasió d’aquest canvi vaig ser nomenat director general d’Afers Religiosos. Poc dies després, una persona m’informà que pocs mesos abans s’havia donat una topada desafortunada, o un mal entès, entre un membre de l’anterior Govern amb algunes autoritats vaticanes, entre les quals hi havia monsenyor Parolin. Fruit d’això aquest tenia la sensació que el Govern de la Generalitat era poc sensible o curós amb la tradició catòlica. Circumstància que venia agreujada per alguns informes que alguns catòlics observants feien arribar constantment al Vaticà acusant als governants catalans, en general, de propiciar lleis i pràctiques contràries a la moral catòlica.

Per tal de desfer aquest enredo vaig proposar al conseller de Presidència, aleshores en Joaquim Nadal, d’anar a Roma i visitar a monsenyor Parolin per aclarir la situació a Catalunya i explicar-li que l’actitud del Govern vers els catòlics era d’entesa i de bona col·laboració, i que així seria en el futur. Ràpidament en Quim Nadal entengué la importància d’aquesta gestió i em digué que anéssim quans abans millor. Gràcies a les bones i encertades gestions d’alguns catalans, aleshores persones actives en el Vaticà, aconseguí organitzar ben aviat una audiència del conseller Nadal amb monsenyor Parolin a la qual tingué l’oportunitat d’assistir.

La trobada fou molt cordial i ràpidament monsenyor Parolin i el conseller Nadal s’entengueren i establiren una sincera comunicació. El conseller, a l’acabar em comentà que tenia la sensació d’haver estat amb una persona que resumia tota la saviesa i finor de la diplomàcia vaticana. He de reconèixer que monsenyor Parolin estigué, en tot moment, molt atent i receptiu per conèixer la realitat catalana i la seva singularitat nacional. Comprengué ràpidament que a Catalunya les relacions entre els diferents governs de la Generalitat amb l’Església catòlica havien estat sempre excel·lents i que aquests governs sabien que la tradició catòlica formava part de la mateixa identitat catalana i que ningú volia renunciar a aquest fet.

També es parlaren d’altres temes que, per prudència i oportunitat, foren omesos en una posterior roda de premsa, encara que els periodistes preguntaren insistentment per ells. El tracte dispensat per monsenyor Parolin fou exquisit i acollidor amb tot el que se li anava explicant. La seva actitud receptiva permeté al conseller esplaiar-se sobre la realitat catalana i alguns dels problemes que el govern tenia, entre els quals hi havia un litigi que s’havia plantejat recentment. Els assistents a la trobada tinguérem la sensació de que ens trobàvem davant d’una gran personalitat que resumia a la perfecció l’estil de fer secular de la Secretaria d’Estat. A l’acabar, i com a mostra d’afecta, ens regalà un exemplar d’una recent encíclica de Joan Pau II. Quan vaig tornar a Roma, uns anys després, per continuar resolent alguns dels temes que havien quedats oberts en aquesta entrevista, monsenyor Parolin ja havia estat nomenat nunci.