Vaig tenir l’oportunitat conèixer a monsenyor Pietro Parolin, en aquells
moments amb una altíssima responsabilitat a la Secretaria d’Estat del Vaticà,
en unes circumstàncies ben especials. Feia poc que s’havia produït un canvi en
el govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall. En ocasió d’aquest
canvi vaig ser nomenat director general d’Afers Religiosos. Poc dies després, una
persona m’informà que pocs mesos abans s’havia donat una topada desafortunada,
o un mal entès, entre un membre de l’anterior Govern amb algunes autoritats
vaticanes, entre les quals hi havia monsenyor Parolin. Fruit d’això aquest
tenia la sensació que el Govern de la Generalitat era poc sensible o curós amb
la tradició catòlica. Circumstància que venia agreujada per alguns informes que
alguns catòlics observants feien arribar constantment al Vaticà acusant als
governants catalans, en general, de propiciar lleis i pràctiques contràries a
la moral catòlica.
Per tal de desfer aquest enredo vaig proposar al conseller de Presidència,
aleshores en Joaquim Nadal, d’anar a Roma i visitar a monsenyor Parolin per
aclarir la situació a Catalunya i explicar-li que l’actitud del Govern vers els
catòlics era d’entesa i de bona col·laboració, i que així seria en el futur.
Ràpidament en Quim Nadal entengué la importància d’aquesta gestió i em digué
que anéssim quans abans millor. Gràcies a les bones i encertades gestions
d’alguns catalans, aleshores persones actives en el Vaticà, aconseguí
organitzar ben aviat una audiència del conseller Nadal amb monsenyor Parolin a
la qual tingué l’oportunitat d’assistir.
La trobada fou molt cordial i ràpidament monsenyor Parolin i el conseller
Nadal s’entengueren i establiren una sincera comunicació. El conseller, a
l’acabar em comentà que tenia la sensació d’haver estat amb una persona que
resumia tota la saviesa i finor de la diplomàcia vaticana. He de reconèixer que
monsenyor Parolin estigué, en tot moment, molt atent i receptiu per conèixer la
realitat catalana i la seva singularitat nacional. Comprengué ràpidament que a
Catalunya les relacions entre els diferents governs de la Generalitat amb
l’Església catòlica havien estat sempre excel·lents i que aquests governs
sabien que la tradició catòlica formava part de la mateixa identitat catalana i
que ningú volia renunciar a aquest fet.
També es parlaren d’altres temes que, per prudència i oportunitat, foren
omesos en una posterior roda de premsa, encara que els periodistes preguntaren
insistentment per ells. El tracte dispensat per monsenyor Parolin fou exquisit
i acollidor amb tot el que se li anava explicant. La seva actitud receptiva permeté
al conseller esplaiar-se sobre la realitat catalana i alguns dels problemes que
el govern tenia, entre els quals hi havia un litigi que s’havia plantejat
recentment. Els assistents a la trobada tinguérem la sensació de que ens
trobàvem davant d’una gran personalitat que resumia a la perfecció l’estil de
fer secular de la Secretaria d’Estat. A l’acabar, i com a mostra d’afecta, ens
regalà un exemplar d’una recent encíclica de Joan Pau II. Quan vaig tornar a
Roma, uns anys després, per continuar resolent alguns dels temes que havien
quedats oberts en aquesta entrevista, monsenyor Parolin ja havia estat nomenat
nunci.
