Com estranger a casa meva

Aquest cap de setmana lluminós de sol he anat de compres pel centre de Barcelona i el diumenge he tafanejat un hotel recentment obert al costat de casa meva. Un hotel més en un barri que comença estar saturat d’hotels, tot i que encara se’n construeixen més just al costat de la famosa gran illa pacificada de trànsit que tants problemes ha creat. No sóc massa comprador, més aviat entro a moltes botigues, miro, pregunto i com que tot ho trobo car, me’n vaig sense comprar res o, amb una vaga intenció de tornar-hi més endavant, cosa que no acostumo fer. Bé, el que volia comentar és que vaig tenir la desagradable sorpresa de descobrir les dificultats que té una persona catalanoparlant de que l’entenguin en les botigues del centre de Barcelona. En cap de les botigues que vaig entrar, en foren unes quantes, com tampoc l’hotel que vaig visitar el diumenge, se’m dirigiren en català de forma espontània. Tot seguit, quan intentava comunicar-me amb ells, naturalment en català, la majoria em respongueren que no m’entenien. Després de remugar un petit instant vaig decidir parlar en castellà, alguns venedors em digueren que no m’entenien. Només parlaven en francès, anglès o portuguès. La situació fou insòlita.

¿Què està passant a la Barcelona ciutat de miracles i prodigis? ¿És normal tot això? ¿com pot ser que en la capital dels catalans el català sigui una llengua en desús relacional? Resultà una anècdota poder parlar en català amb algun venedor. Això sí, tots molt amables i educats, però lingüísticament una nul·litat. Els actors implicats en fer de Barcelona una ciutat cosmopolita, amb personalitat i singularitat, pots ser haurien de reflexionar sobre què fer davant d’aquesta situació. En primer lloc, els ciutadans no hem de renunciar a parlar en català com a primera llengua relacional quan anem a les botigues. I, si és el cas, explicar que volem ser atesos en català. Sempre amb tota la cortesia del món. Per la seva banda, els gerents de les botigues haurien d’esmerçar més esforços per garantir l’atenció en català dels seus venedors i, sobretot, l’ús del català com a llengua de primera relació. Les autoritats corresponents, sempre és enrevessat dir quina és aquesta autoritat, hauria d’implicar-se més per tal que aquestes situacions no siguin normals. No pot ser que els catalans siguem uns estranys lingüísticament a casa nostra.

¿Qui és català? Sembla banal en aquests moments fer-se aquesta pregunta. Però, me la faig després de tornar a escoltar a la ràdio pública catalana la següent notícia: “el seleccionador espanyol a seleccionat als catalans Piqué, Jordi Alba, Sergi Roberto i Sergio Busquets, a més de Andrés Iniesta del Barça”. Presentada la notícia d’aquesta manera arribo a la conclusió que Andrés Iniesta no se’ls considera català. Per això la pregunta inicial.

L’Estatut de Catalunya diu, en l’article 7.1 “Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s’exerceixen d’acord amb aquest Estatut i les lleis”. Segons els criteris estatutaris Andrés Iniesta ha de considerar-se català. Com que aquesta manera de presentar el jugador del Barça és recurrent, entenc que alguns redactors consideren que deuen haver-hi altres condicions de catalanitat. És lamentable que aquest criteri estigui present en la ràdio pública, especialment en aquests moments que interessa sumar i integrar als màxim nombre de persones a la independència de Catalunya. 

Gregorio Morán, en castellà, si us plau

Al comprar La Vanguardia ahir dissabte una senyora es queixava de les traduccions dels articles de Gregorio Morán al català. Estava enfadada. Era lectora habitual de La Vanguardia en català, però ha decidit els dissabtes comprar-lo en castellà per no perdre el bon castellà d’en Gregorio. Penso el mateix. He vist que el català, per més acurada que sigui la traducció espatlla el subtil domini de la llengua que té aquest extraordinari periodista. La lectura dels seus articles, Crónicas sabatinas, és tot un plaer. Tant pel que diu com per la manera com ho diu. Fins i tot, en el cas de no estar d’acord amb el que diu, és un plaer intel•lectual l’estructura del seu discurs i l’ús del castellà.

¿Cal traduir al català certs articles quan la traducció pot desvirtuar la creativitat literària del seu autor? ¿Té sentit fer-ho si el lector pot comprendre l’article en el seu idioma original?. Bona i llarga pregunta. És un encert, i una victòria, que La Vanguardia (antigament dita española), després de tants, i tants anys, es publiqui ara en català. Els articulistes que tenen el català el seu idioma de creació literària han sortit guanyant. També el catalanisme cultural. Però hi ha uns quants articulistes que pensen i escriuen en castellà, ¿té sentit traduir-los si els entenem?, ¿no seria un signe de normalitat respectar l’idioma en el qual l’articulista ha escrit el seu article si aquest així ho vol? Parlo dels articulistes i no dels periodistes de redacció, i parlo d’aquelles que volguessin mantenir l’idioma original mentre sigui comprensible pels lectors. El debat és força interessant, perquè, un cop normalitzat l’ús de la nostre llengua pot ser caldria plantejar-nos noves preguntes.