Identitats i valors compartits

En els convulsos temps actuals viscuts a Catalunya no estaria de més, per aclarir l’horitzó del debat polític, debatre també quins són els valors que volem per conviure (viure junts) en els propers anys i, que al mateix temps han de servir-nos per identificar la societat catalana com a societat oberta, plural i respectuosa amb les diferències. El debat polític sobre la independència no exclou la reflexió sobre els valors de la societat catalana del futur al marge de quina sigui la seva relació institucional amb la resta de l’Estat. Avui hi ha una important devaluació dels valors sòlids que, amb l’augment de la diversitat cultural dels darrers anys, per una banda, i la polarització del debat polític, ha afavorit una relativització dels valors estructuradors de la convivència i de la identitat. Ens cal obrir un debat profund per identificar de nou els valors sòlids dels quals refiar-nos.

Hem d’afirmar novament els valors que han d’estar per damunt de tota discussió perquè són valors relacionats amb la dignitat humana i per això són indiscutibles. Són valors sense adjectius. També hi ha uns altres valors que poden associar-se el perfil de la tradició cultural de la societat catalana i que per això resulten diferenciadors. Cal identificar-los de nou i defensar-los. Però també hi hauran nous valors que s’han incorporat a l’àgora pública a partir de la diversitat cultural actual. També cal ser sensible a aquesta nova situació i saber acollir, entre aquests valors, aquells que, en algun cas poden reforçar als valors tradicionals i, en altres circumstàncies poden acollir-se com aportació nova a l’univers dels valors comuns.

La crispació del debat polític, que en poques setmanes s’accelerà per les sentències del Tribunal Suprem, no ens ha de fer perdre de perspectiva que per construir la Catalunya del futur cal saber dialogar sobre quines són les identitats a preservar i els valors a defensar. Cal fugir de tot apriorisme, bé perquè algú pugui considerar que té el patrimoni dels valors, bé perquè els estereotips o desconeixements puguin condicionar negativament el debat. El diàleg serà profitós per vertebrar la societat catalana i demostrar que, en el segle XXI els catalans i les catalanes som capaços d’identificar una identitat assumida des de la pluralitat d’identitats particulars. Perquè això és el que avui som els catalans, homes i dones amb moltes identitats que tenim la voluntat de compartir uns valors que defineixin la identitat actual de Catalunya.

Viggo Mortensen i el tió

He trobat genial l’explicació que l’actor nord-americà, Viggo Mortensen, identificable com el Aragorn del Senyor dels Anells, de la tradició catalana del caga-tió en el programa de televisió Late Show with James Corden de la cadena CBS. Els espectadors del show de James Corden van quedar bocabadats mentre Mortensen explicava la nostra tradició nadalenca d'agafar un tronc, pintar-li una cara i alimentar-lo cada nit perquè s'engreixi i fer-lo cagar a la vigília del dia de Nadal. Paradoxalment, pocs dies després la  majoria de botigues dels principals eixos comercials de Catalunya embogien amb la celebració del Black Friday. Mentre un nord-americà explica de forma simpàtica, i complaent, una tradició ben catalana; els d’aquí, esperonats pels reclams del consum important una tradició comercial nord-americana.

Val la pena aprendre del procés d’adaptació seguit per Viggo Mortensen. La seva relació amb Catalunya s’ha anat fent més estreta i progressivament s’ha anat identificant amb els valors culturals que ens defineixen com a poble. Al passat mes de maig, Mortensen es va fer soci d'Òmnium i fa poc més d'un any va sumar-se al manifest Let catalan vote, un document que va reunir més de mig centenar de personalitats de diferents àmbits, entre elles cinc premis Nobel, i que demanava fer possible el dret a decidir del poble de Catalunya. Mentrestant, els gestors de les comunicacions corporatives dels comerços cada cop més busquen assimilar-nos culturalment a altres països. Un cop acabat el Black Friday vingué el Ciber Monday. És un no parar d’una progressiva colonització cultural a la qual cal plantar cara. Hem de ser més atrevits en afirmar els nostres referents, practicar-los, divulgar-los i lluir-los. Sinó, perdérem part de la nostra identitat.

Les festes defineixen la nostra identitat

Tot i que pot semblar una obvietat, cal repetir quants cops calgui que Catalunya no és laica. Per mes que ho reiterin algunes persones, la societat catalana, en termes de creences, és plural. La diversitat de creences comporta una pluralitat religiosa que enriqueix i contribueix a vertebrar la identitat de Catalunya. Aquesta identitat ve de lluny i es projecte cap el futur. La identitat nacional és el resultat d'un teixit d'associacions de factors que ens fan diferents, ni millors ni pitjors que els nostres veïns; simplement diferents. Un d'aquests factors és el fet religiós. La societat catalana ha incorporat progressivament en la seva matriu d’identitat moltes coses que tenen el seu origen en l’assumpció cultural d'elements de la tradició cristiana.

És cert que la tradició religiosa cristiana no és la única font de referents de la identitat catalana, però és innegable que el cristianisme ha deixat una notable petjada, totalment identificable en la cultura catalana. Sense anar més lluny, la festa de fa dos dies, la Immaculada Concepció, forma part de la imaginari cultural català com ho poden ser les festes religioses tan pròpies com el Nadal, Sant Esteve, Reis, Divendres Sant, Dilluns de Pasqua, Sant Joan, l’Assumpció (la Mare de Déu d’Agost), les festes patronals de les ciutats i pobles o Sant Jordi. Totes, excepte la darrera són festives i ningú ho qüestiona. Bé, la majoria de gent. Com, tampoc poca gent dubte que la força màgica de la festivitat de Sant Jordi és que sigui un dia feiner.

La discussió sobre quins haurien de ser els dies festius a incloure en el calendari laboral incideix sobre aquests temes. És cert que algunes festivitats, segons el dia en que caiguin, poden interrompre la cadena productiva afectant l’activitat econòmica. Però la discussió sobre els dies festius no hauria de circumscriure únicament als aspectes econòmics; també hauria de valorar en quina manera el calendari laboral incideix sobre elements d'identitat: els orígens i les arrels de sentir-nos pertànyer al poble català. Per això, cal anar amb molta cautela sobre aquests temes i no perdre en les discussions bous i esquelles. Perdre les arrel i no adonar-nos que determinats dies festius també ajuden a generar una altra activitat econòmica i comercial de més proximitat i arrelada a la tradició popular. Visquem en profunditat els cicles festius sense renunciar a mantenir vius els signes que es diferencien com a societat.

Identitats perdudes

Permeti’m explicar una anècdota. Un professor universitari, d’origen àrab i immigrant, fa més de vint-i-cinc anys que viu a Catalunya, pare d’un jove adolescent m’explicà l’experiència viscuda amb el seu fill. Ha observat que aquest noi, davant la pressió xenòfoba rebuda contra ell en l’institut ha intentat reconstruir una nova identitat basada en elements religiosos construïts a partir d’informacions trobades en les xarxes socials. Paradoxalment, la família d’aquest noi no és religiosa. La direcció de l’institut s’ha inhibit de l’assetjament xenòfob rebut per aquest noi. El procés de redefinir una nova identitat viscut per aquest noi sembla donar-se en altres nois que han passat un procés similar.

Aquest cas m’ha fet reflexionar sobre les deficiències que té la societat catalana en el processos de crisis d’identitat en els fills d’immigrants. Es tracten de nois i noies, catalans d’origen, escolaritzats a Catalunya i que en un moment de la seva vida, per algun motiu, no sempre coincident, es pregunten sobre la seva identitat. Aquest fet no és gens estrany en una societat en la qual els individus es defineixen per múltiples identitats. Doncs bé, quan aquests nois s’interroguen sobre quina és la seva identitat i cerquen en els orígens dels seus pares algunes referències, les comunitats de vincles on els seus pares tenen les seves referències, no ofereixen respostes convincents per satisfer la inquietud d’aquests joves. L’alternativa que tenen aquests joves no és gens bona. Les xarxes socials van plenes de pàgines dissenyades per captar aquests joves i proporcionar-los uns referents d’identitat perfectament estudiats per afavorir la seva radicalització i hostilitat a la societat que ha acollit als seus pares. Les polítiques contra la radicalització islamista han d’abordar millor aquestes situacions i entendre que a més de les mesures policials, sempre necessàries, cal prendre iniciatives més encaminades a enfortir el sentit de pertinença a la societat i a donar resposta a les preguntes sobre la identitat.

Pertinença i fet religiós

La immigració dels darrers anys ha introduït el debat social sobre la identitat. A la nostra societat coexisteixen amb normalitat més d’un identitat que s’entrecreuen en l’espai comú de convivència. La diversitat d’identitats comporta un important conflicte cultural. Bàsicament perquè a la societat espanyola durant molts anys hi hagut una identitat dominant imposada negant altres identitats. Des de les estructures de poder s’havia imposat la identitat dominant a través de la cultura, de la ideologia, dels ritus i símbols, i d’una determinada política de gènere. Aquesta identitat única és la que aportava sentit de pertinença en aquells moments. Així, ser espanyol volia dir ser catòlic, blanc, expressar-se en castellà, identificar-se amb la cultura castellana i tenir una visió de gènere heterosexual i masclista, i calia mostrar una ideologia afecta al règim.

Ara, l’escenari social ha canviat. La societat és culturalment plural; religiosament diversa; no hi ha una ideologia dominant; s’han transformat el mecanismes tradicionals de transmissió de la identitat; hi ha democràcia i els models de família i la relació de gènere han evolucionat. El resultat és evident, l’individu té moltes identitats a les quals es pots referenciar. No hi ha una única identitat, sinó moltes identitats. Aquesta nova situació planteja un problema important: el sentiment de pertinença. Si abans aquest es definia a partir d’una sola identitat, ara el mateix sentiment es construeix des de moltes identitats.

El sentiment de pertinença és el resultat d’un procés de construcció social en el qual intervenen diversos vectors i institucions, i que es dóna en diferents moments. Per algunes persones aquest procés comporta desprendre’s de velles significacions associades a aquest sentiment; per altres la pertinença es construeix a partir de l’escola, els ritus socials i la simbologia pública. Les religions juguen un paper molt important en aquest procés de construcció de la pertinença, perquè per alguns individus la religió es determinants per la seva identitat. Es per això que l’Església catòlica té avui una doble responsabilitat en aquest procés de construcció del sentiment de pertinença. Ha d’acompanyar a les persones en la definició de la seva identitat i ha de saber situar-se en l’espai públic al costat d’altres identitats que també ajuden a definir el sentiment de pertinença la societat comuna. L’Església catòlica ha de saber comprendre que el seu paper avui és diferent del que tenia quan ser catòlic era un dels elements constituents de la pertinència social. La gran novetat del moment present és que qualsevol individu, sigui quina sigui la seva religió, la seva orientació sexual, la seva adscripció política, la seva llengua vehicular i la seva cultura de base, ha de sentir-se part activa i respectada d’aquesta societat.  

Identitats reparadores

Els canvis accelerats del món, a voltes incompresos i desconcertants, moltes persones perceben que els fonaments existencials trontollen. Sembla que aquests canvis qüestionen aquests principis o, simplement, els declaren obsolets. A més, moltes institucions que havien exercit la funció d’ordenar i aglutinar les persones establin vincles socials també es troben en el centre de les crítiques i desconsideració. L’enfonsament d’aquestes institucions crea una profunda confusió i és causa d’un cert desordre emocional.

Davant d’aquesta situació, han aparegut diverses propostes amb pretensió d’aportar una identitat salvadora i reparadora davant del desconsol que provoquen aquestes  situacions. Aquestes propostes identitàries poden sorgir des de diversos llocs: la política, la cultura, els moviments socials, la natura i els àmbits religiosos. Algunes d’aquests propostes resulten atractives i, fins i tot, poden resultar atractives i ser motius d’importants mobilitzacions amb notable transcendència política.

Mereix una atenció especial, les propostes d’identitat proposades per corrents fonamentalistes o tradicionalistes d’inspiració religiosa. La majoria d’aquestes propostes, no només representen una exaltació de la dimensió religiosa, sinó que també són propostes d’organitzar la societat exclusivament a partir dels principis religiosos al marge de la lògica política democràtica. Per algunes persones, aquestes propostes resulten atractives i provoquen importants adhesions perquè s’interpreten com respostes globals davant dels mateixos fenòmens de globalització. El risc de tot això es convertir el que és, en principi, la recerca d’una identitat perduda en una cosmovisió que anul·la i s’enfronta, alguns cops violentament, amb altres comprensions de la vida.

Senyor, sóc un professional

Aquest matí he entrat a una ferreteria per comprar una pintura. Havia decidit repintar un petit objecte i demanava consell de com fer-ho, doncs era una feina una mica delicada i no en tenia ni idea de com fer-ho. La dependenta de la ferreteria no estava massa avesada en pintures de bricolatge. Mentre es disculpava per la seva ignorància, he notat que algú em tocava l’espatlla hi hem deia somrient i amb un to molt amable “senyor, sóc un professional li puc explicar com fer-ho”. Era una persona d’uns trenta anys impecablement vestit amb un mono blanc de pintor degudament tacat com es propi del seu ofici. En poques paraules, totes plenes d’orgull de domini de l’ofici de pintor de parets, m’ha explicat com pintar el meu objecte. Ha estat una master class de pocs segons i molt ben feta.

Explico aquesta anècdota perquè aquest jove pintor ha estat, en primer lloc, una persona servicial i educada. Podia haver-me ignorat i anar a resoldre el seu problema, però no ho ha fet. Ha destinat part del seu temps per donar-me el seu consell com a professional i ho ha fet amb un sentiment d’orgull que he trobat excepcional, extraordinari. M’ha agradat que aquest jove pintor es sentís complagut i satisfet pel seu ofici. El gust per la feina ben feta forma part de la cultura del treball que hem sostingut els catalans al llarg dels temps. Aquest amor per fer bé la feina és un dels principis irrenunciables del que podríem considerar el tarannà dels catalans. Malauradament, la improvisació i la rapidesa per fer les feines, ha malmès el vertader sentit d’aquests principis. Ara, ficats com estem en pensar la Catalunya del futur, no hauríem de perdre els principis que han presidit històricament la societat catalana.

El dia d'Andalusia

He tingut l’oportunitat d’assistir a diversos actes en ocasió del dia d’Andalusia. Primer, una ofrena floral al bust de Blas Infante al parc de la Guineueta de Barcelona i després a la troba d’entitats andaluses de Catalunya que es celebrava a Ca n’Oriol de Rubí. Per iniciativa de la FECAC varis centenars de persones, reunides sota diverses sigles de grups i entitats, s’han aplegat durant tot el diumenge al parc de Rubí per commemorar i conviure a partir d’uns referents comuns aportats pel fet de sentir-se hereus de la identitat andalusa. El menjar, els balls, la festa, la música i l’accent evocaven el referent andalús. Aquest fet, socialment era rellevant. Perquè en moments de fortes tendències d’elogi de la individualitat en la societat catalana encara existeixen moments en capacitat de convocar i aplegar milers de persones. Cal sentir-se orgullosos d’aquesta iniciativa.

Per la societat catalana el dia d’Andalusia commemora una evidència: Catalunya és el que és per la suma de comunitats que han fet d’aquesta terra un espai comú de convivència. Avui, els catalans i les catalanes compartim una identitat comuna que es forja dia a dia per la fusió d’identitats respectant la seva respectiva singularitat. La diversitat avui, com ho fou anys enrere, continua sent una oportunitat per Catalunya. Per això, cal seguir construint la societat catalana des d’aquesta diversitat recordant l’experiència positiva del passat quan Catalunya acollí milers de persones provinents d’altres pobles d’Espanya. Avui la realitat del món global fa que es torni a donar un procés similar en el qual els protagonistes són ciutadans de tot el món. Per tot això, la commemoració del dia d’Andalusia a Catalunya evoca el record de la història viva d’aquest país que va saber acollir i incorporar moltes persones respectant les seves identitats particulars. Gràcies a aquesta experiència la societat catalana és avui una societat on oberta on el respecte és la base de la convivència.

Identitats múltiples

Existeix un emmirallament de creure que les persones hem de tenir una entitat de la qual es desprèn una gran lleialtat de la qual se’n deriva el patriotisme. Així ha estat difós fins a pensar que, tot i reconèixer que a fora de la pròpia identitat n’hi altres, aquestes eren considerades estranyes a la pròpia identitat personal. Però de sobte les persones hem descobert que en la societat hi ha una gran diversitat cultural amb unes identitats molts diferents a les nostres i que aquestes persones reclamen ser tingudes com a membres de la societat comuna. Això crea un xoc conceptual. Ja que si es parteix de la idea de que només és possible tenir una sola identitat, llavors cal que els demés abandonin la seva identitat, per adoptar-ne una de nova: la meva. Però la realitat fa adonar-nos que les coses no funcionen així. Que la identitat assimilada o negada no acaba de funcionar o que esdevé rebel.

Hi ha una altra possibilitat més realista: la multiplicitat d’identitats. Es tracta de reconèixer que les persones estem formades de diverses identitats que es complementen i s’enriqueixen. Que hi ha també unes identitats col·lectives que es tenen com a preferencials perquè ens identifiquen i determinen allò que es podria anomenar com a ànima de la societat. La principal descoberta d’aquesta nova situació és adonar-se que la vivència d’aquestes identitats no es contradictòria o excloent. Les persones poden tenir varies identitats simultànies sense que això alteri les bases de les lleialtats i, en última instància, el sentiment de patriotisme. Ja que aquest es construeix per evolució del sentiment de pertinença el qual es percep des del respecte a les múltiples identitats personals.

Les festes també defineixen la identitat

Tot i que pot semblar una obvietat, cal repetir quants cops calgui que Catalunya no és laica. Per mes que ho reiterin algunes persones, la societat catalana, en termes de creences, és plural. La diversitat de creences comporta una pluralitat religiosa que enriqueix i contribueix a vertebrar la identitat de Catalunya. Aquesta identitat ve de lluny i es projecte cap el futur. La identitat nacional és el resultat d'un teixit d'associacions de factors que ens fan diferents, ni millors ni pitjors que els nostres veïns; simplement diferents. Un d'aquests factors és el fet religiós. La societat catalana ha incorporat progressivament en la seva matriu d’identitat moltes coses que tenen el seu origen en l’assumpció cultural d'elements de la tradició cristiana.

És cert que la tradició religiosa cristiana no és la única font de referents de la identitat catalana, però és innegable que el cristianisme ha deixat una notable petjada, totalment identificable en la cultura catalana. Sense anar més lluny, la festa d’avui, la Immaculada Concepció, forma part de la imaginari cultural català com ho poden ser les festes religioses tan pròpies com el Nadal, Sant Esteve, Reis, Divendres Sant, Dilluns de Pasqua, Sant Joan, l’Assumpció (la Mare de Déu d’Agost), les festes patronals de les ciutats i pobles o Sant Jordi. Totes, excepte la darrera són festives i ningú ho qüestiona. Bé, la majoria de gent. Com, tampoc poca gent dubte que la força màgica de la festivitat de Sant Jordi és que sigui un dia feiner.

La discussió sobre quins haurien de ser els dies festius a incloure en el calendari laboral incideix sobre aquests temes. És cert que algunes festivitats, segons el dia en que caiguin, poden interrompre la cadena productiva afectant l’activitat econòmica. Però la discussió sobre els dies festius no hauria de circumscriure únicament als aspectes econòmics; també hauria de valorar en quina manera el calendari laboral incideix sobre elements d'identitat: els orígens i les arrels de sentir-nos pertànyer al poble català. Per això, cal anar amb molta cautela sobre aquests temes i no perdre en les discussions bous i esquelles. Perdre les arrel i no adonar-nos que els dies festius també generar una altre activitat econòmica i comercial. Desitjo que el seny mostrat davant la proposta de modificar el nom d’algunes vacances escolars, s’imposi també ara que algú ha suggerit moure de nou alguns dels dies festius que es diferencien com a societat.