Sit and talk, ja està aquí

Durant mesos, les forces independentistes es situaren darrera la pancarta del Sit and talk. La presió per seure i parlar era molt gran, fins el punt que semblava que aquest era l’objectiu immediat per avançar en el camí de la independència. Per això la reunió del passat dimecres 26 de febrer hauria de ser tinguda com un èxit del moviment independentista. Amb habilitat, especialment pels dirigents d’ERC que han sabut aprofitar la debilitat parlamentària del PSOE, s’ha aconseguit que el govern de l’Estat abandonés la via repressiva per el diàleg. Aquesta dinàmic ha arrossegat tímidament a JxCat els quals han accedit a seure’s a la mesa de diàleg. Tot i que no han de deixar de manifestar la seva desconfiança vers la utilitat del diàleg.

JxCat han aprofitat la primera ocasió que han tingut, com ha estat la votació del sostre de la despesa de l’estat, per desmarcar-se i marcar distancia amb el govern del PSOE i els seus socis en la mesa de diàleg, ERC. Les raons donades per JxCat en aquesta ocasió no deixen de ser força pobres: escarmentar al PSOE. Poques hores desprès, Artur Mas, persona ben escoltada en determinats cercles de JxCat, ha elogiat, davant la plana major del PDCAT, la via més moderada del realisme polític per anar assolint els objectius que permetin avançar cap a la independència. Dos dies després, la majoria d’aquests dirigents que aplaudien el camí de la moderació, aplaudien a Perpinyà les intervencions radicalment oposades a la mesa de diàleg i a l’elogi dels aldarulls de la plaça Urquinaona. El desconcert és tan gran com la divisió d’estratègies dins l’independentisme.

Comença la negociació política

La situació política a Catalunya s’està posant interessant. Més que mai, la política torna a ser imprescindible. Els partits independentistes tenen davant una oportunitat inesperada: contribuir a crear les condiciones per situar les seves reivindicacions en l’agenda política de l’Estat. Aquesta circumstància convida a negociar discretament uns acords possibles que facin viable el pre-acord de governabilitat entre PSOE-Podemos. Les cartes estan tirades i cadascú ha de jugar la seva partida, sense fer trampes, sabent que el que està en joc és molt important. Cap dels jugadors s’ha de sentir mes pressionat del que li pertoca. De tots els jugadors, els que més tenen a perdre són els socialistes. Si s’equivoquen es poden trobar fora de les estructures de l’Estat, amb els greus problemes interns que això comporta, o governar en minoria tutelats per un PP preparat per assaltar el poder. Els independentistes tenen menys ha perdre perquè, ara per ara, ja han perdut bastant. 

El punt de trobada per l’acord està a les mans de PSOE i Podemos, per una part, i en les voluntats dels grups independentistes, per l’altra. Tots els interessats han d’assumir que, com qualsevol pacte, sempre serà imperfecte, que tothom haurà de renunciar en allò que pugui renunciar i que totes les parts hauran de ser flexibles i generoses. Els negociadors han d’assumir que, per avançar en aquesta direcció, hi haurà moments de pressió i altres de negociació. Ambdues dimensions van combinades, sempre hi quan, la pressió no enterboleixi els objectius de la negociació. Ara hi ha una gran oportunitat per fer valdre la força de l’independentisme al Congrés dels diputats. La responsabilitat d’ERC i JxCat és sumar els seus vots per situar la negociació amb PSOE i Podemos en un escenari que no sigui desfavorable a les aspiracions independentistes. (No tinc present a la CUP perquè, ja han dit que en la seva estratègia política no hi entra la negociació). En el cas que el PSOE i Podemos dificultin els bons acords, qui haurà d’explicar el fracàs dels acords, són ells i no ERC o JxCat. Ara, els vots no poden donar-se a canvi de res. Vivim en un moment excepcional, amb polítics a la presó i a l’exili, i un Estat que, encara avui, segueix confiant només en la repressió per resoldre la qüestió catalana.

L’Institut Català de Finances ha condonat el deute de 9,2 milions d’euros del grup Zeta

Allò que bona part dels partits catalans havia criticat amb el govern de Madrid d’haver pagat amb diner públic els deutes d’alguns bancs ara la Generalitat, a través de l’Institut Català de Finances, ho ha fet condonant el deute que el grup Zeta tenia amb l’Institut Català de Finances. Alguns poders mediàtics estan aigualint aquesta notícia fins el punt que sembla que no hagi passat. Per sort, l’activitat parlamentària ha estat alerta a aquest tripijoc. El parlament ha aprovat la sol·licitud de compareixença del conseller delegat de l’Institut Català de Finances (ICF), Josep-Ramon Sanromà, a la Comissió d’Economia i Hisenda perquè informi sobre “l’acord de quitança d’una part del deute que el Grupo Zeta tenia amb l’ICF”, uns 9,2 milions d’euros, a petició de la CUP. Curiosament aquesta compareixença ha estat aprovada amb els vots favorables de CatECP, PSC, PP, Cs, CUP i l’abstenció d’ERC i JxCat. La CUP ha reclamat al Departament de la Vice-presidència i d’Economia i Hisenda “transparència” sobre aquest organisme, de titularitat pública, i que doni explicacions “sobre els motius que han portat a l’ICF a renunciar al cobrament del 70% del total del deute”.

La CUP ha explicat que van demanar informació sobre el procediment que s’havia fet servir i d’acord amb quina legislació. Des del Departament de Vicepresidència i d’Empresa i Hisenda se’ls ha argumentat que les entitats subjectes a la normativa d’ordenació i disciplina de les entitats de crèdit estan obligades a guardar reserva de les informacions relatives a operacions dels clients. En concret es diu “Les entitats i altres persones subjectes a la normativa d’ordenació i disciplina de les entitats de crèdit estan obligades a guardar reserva de les informacions relatives a saldos, posicions, transaccions i altres operacions dels seus clients sense que les mateixes puguin ser comunicades a tercers o objecte de divulgació”. Davant de la demanda de transparència la única resposta és silenci i més silenci. No s’explica, emparant-se amb la confidencialitat de les dades, de quina manera els diners públics han quedat afectats per aquesta quitança del deute i, sobretot, quines són les raons d’aquesta decisió. Tota la venda del grup Zeta ha estat envoltada de moltes suspicàcies perquè, alhora de prendre la decisió de vendre el grup, enlloc de fer-ho al millor postor s’ha fet a un grup més procliu als interessos del poder i amb un cost econòmic important pel sector públic.

Fer un Rufián

L’expressió del títol resumeix el que ahir passà en el Congrés dels Diputats a Madrid. El diputat d’Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, no feu honor al seu cognom com pretenen un allau de piulades mal intencionades. En llengua castellana, rufián vol dir, segons el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española, ho escric en castellà per tal de ser fidel al sentit: “persona sin honor, perversa, despreciable. Hombre dedicado al tráfico de la prostitución”. No crec que ahir la intervenció de Gabril Rufián anés en aquest sentit. Tot el que digué era veritat certa. Fins i tot els adjectius fets servir per emfatitzar aquesta veritat formaven part de l’imaginari col·lectiu. En aquest sentit, la seva intervenció feu un relat descriptiu adjectivat  dels fets passats en els darrers dies. Però la política transcendeix aquests aspectes i situa les paraules a uns altres nivells, sempre fora de qui les diu. Els ciutadans s’apoderen dels mots dels polític i els integren en els seus imaginaris. El mateix passa amb el llenguatge verbal. Per això, les paraules de Gabriel Rufián han creat tanta polèmica.

Hi ha gent que s’ha trobat identificat amb el que digué i de la manera com ho feu. Les seves paraules permetien humiliar intel·ligentment al PSOE. D’altres, i és on em situo jo, pensem que en política tant important són les formes com el fons. En Gabriel Rufián ni encertà en el fons ni en la forma. Hauria estat més útil vincular el vot del PSOE i el factor desencadenant de la seva crisi amb el procés polític català, per exemple. Podria haver fet pedagogia explicant que la causa de la rebel·lió de l’apparatchik del PSOE era perquè Pedro Sánchez tenia en agenda conversar amb els partits independentistes. També podia haver fet la lectura política del valor que els diputats del PSC haguessin trencat la disciplina de vot del PSOE. Res d’això importà a Gabriel Rufián, una anècdota degué pensar. Però Gabriel Rufián no encertà tampoc amb la forma. El sarcasme extrem que emprà, entès com ironia mordaç i cruel que pretén maltractar l’altra, no és un bon recurs per explicar als ciutadans que pot haver-hi una altra manera de fer política. Tampoc trobo apropiat el to burleta i la befa que acostuma adoptar algunes ocasions en les seves intervencions. Em sap greu, però algú ho havia de dir.