Només la política pot resoldre el conflicte català

La història contemporània de Catalunya s'està escrivint a partir de sentències. L'any 2010 el Tribunal Constitucional va tombar l'Estatut ratificat pel poble català, a més de les aprovacions prèvies dels parlaments català i espanyol. Després, el tribunal Constitucional ha anat anul·lant lleis, totalment o parcialment, aprovades pel Parlament català. Finalment, la sentència del Tribunal Suprem amb la dura condemna de líders socials i polítics, és un pas més en la judicialització continuada de la política catalana. Aquesta sentència banalitza el delicte de sedició i, per tal de justificar les dures penes imposades, erigeix ​​una jurisprudència que hipoteca l’exercici futur dels drets fonamentals com de reunió i manifestació. Un altre ruptura en la qualitat democràtica espanyola. Mentrestant, s'ha anat construint un relat contra l'independentisme amb l'ànim d'allunyar encara més la solució del conflicte català de l'àmbit polític. Els contraris al diàleg polític per resoldre la qüestió de l'encaix de Catalunya amb Espanya s'han esforçat a situar el problema, no el terreny polític sinó en el camp de la convivència ciutadana. Els relators polítics, ajudats per diversos mitjans de comunicació, han inventat un problema de convivència quan la realitat, sempre més tossuda que qualsevol ficció, s'encarrega de desmentir. El problema de convivència només existeix en les ments dels qui, davant la seva negativa d'abordar políticament el que és un problema polític, busquen en els meandres de la fantasia social amagar que el repte català qüestiona la solidesa democràtica del sistema constitucional de 1978.

Curiosament, quan comencen a sonar els tambors electorals, alguns partits de l'Estat s'emboliquen en la bandera d'Espanya i, davant l'absència de propostes polítiques sòlides per als molts problemes d'aquest país, exploren agitar l'anti-catalanisme per buscar vots als caladors del nacionalisme espanyol. Com Espanya porta des de fa anys en campanya electoral, l'independentisme català s'ha convertit en l'enemic a destruir. Els estrategues polítics no han percebut que aquest objectiu, tot i que pot donar-los molts vots en qualsevol d'aquestes dues Espanyes que, com va dir Machado, gelen el cor, s'està produint una notable desafecció de molts catalans que han integrat, també en el seu cor, les última estrofes del poeta Joan Maragall de la seva "Oda a Espanya": "On ets, Espanya? / No et veig enlloc / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?/Has desaprès d'entendre an els teus Fills?/Adéu, Espanya!". L'independentisme no minva ni disminueix la seva capacitat de mobilització.

L'independentisme ha comprès que ara es viu un moment poc donat a la poesia i sí a l'ocupació de l'espai públic. Considera que només així els poders de l'Estat i la comunitat internacional comprendran que el problema català no és una qüestió menor. És més, fa l'efecte que el moviment independentista té com a estratègia col·lapsar, en la mesura de les seves possibilitats, el quefer a Espanya. Sembla que estem a les portes d'un camí sense retorn. Hi ha d'haver seny per tot arreu i assumir que, davant el problema polític plantejat per l'independentisme només hi caben solucions polítiques. Pep Guardiola deia al final d'un vídeo de denúncia a la recent sentència del Tribunal Suprem: "fem una crida a la comunitat internacional a posicionar-se clarament per una resolució al conflicte basada en el respecte i diàleg. El reiterem en aquest marc només hi ha un camí: seure i parlar. Seure i parlar ". El diàleg és l'únic camí a seguir per resoldre el contenciós entre l'Estat i una part important de la societat catalana. Però, per ara, les cadires del diàleg estan buides. El temor és que, els que serien els responsables d'articular la resposta política segueixen pensant que el millor camí és la repressió i, com més millor. Per aquest camí perdrem tots.

La resposta popular a la sentència del Tribunal Suprem va pujant de to i és aprofitada per alguns sectors polítics per atiar els aspectes polaritzadors del conflicte. Fa la impressió que hi ha ganes per introduir, com sigui, la violència en el si de l'independentisme. Fins ara, el moviment independentista ha estat pacífic. Es va proclamar amb encert que després de les manifestacions independentistes no havien papers a terra. Però ara això està canviant. Últimament s'estan tirant molts papers a terra i es crema tot el que pugui cremar. Aquests incendis destrossen l'esperit d'una reivindicació que s'afirma admiradora dels moviments pacificistas. Però els fets dels últims dies evidencien que hi ha persones obstinades a presentar la cara inèdita de l'independentisme: la violència. Aquesta obsessió és coherent amb l'obstinació dels que consideren que cal forçar la reacció violenta dels independentistes. Aquests sectors pensen que el relat de trencament social està ben armat, però falta actes de violència dels independentistes on consolidar-lo. És qüestió d'insistir, diuen. Certament, la violència en els espais públics està traient el cap amb algunes intervencions al Parlament amb la missió de confirmar aquesta estratègia.

Em preocupa aquesta nova situació per la qual alguns estan empenyent les reaccions de l'independentisme davant la sentència del Tribunal Suprem. Abjuro dels incívics que han subministrat totes les excuses per als que estan entestats en construir el relat que l'independentisme s'ha tornat violent. M'espanta pensar que la proximitat de les properes eleccions alimenti aquesta necessitat de canalitzar violentament la indignació dels independentistes per treure rèdit polític. Els dirigents polítics haurien de posar-se al capdavant i liderar la canalització cívic de la protesta. Certs sectors independentistes haurien de fer una reflexió serena sobre l'estratègia a seguir per evitar situacions que només afavoreixen els contraris a les reivindicacions independentistes. Els governants catalans haurien de fer un exercici de realisme i sortir del món ideal que alguns semblen estar instal·lats. Cal governar des de les institucions i liderar el procés de forma més clara i contundent. Han de denunciar qualsevol resposta violenta, per més que les protagonitzin amics i coneguts. Si alguns no se sent amb prou força, haurien de donar pas als que poguessin assumir aquest lideratge. Els governants d'Espanya haurien de reflexionar seriosament sobre el camí a seguir per resoldre el problema que té l'Estat amb més de dos milions de catalans. Els dirigents polítics de l'Estat haurien d'abandonar el tacticisme electoralista i pensar més com estadistes. Espanya té un problema no resolt i el camí escollit fins ara per resoldre’l no és l'adequat. Les temptacions d'acudir a un nou 155 o aplicar la llei de Seguretat Nacional aguditzaria encara més el conflicte. Cal actuar aviat. No es pot eludir que cal tornar a situar el problema en l'àmbit polític. En cas contrari, correm el risc d'enfonsar-nos tots amb la cronificació del conflicte català.

(article originalment publicat avui en el blog de Cristianisme i Justicia)

Testimoniar la fe

Un dia, un dels lectors de les meves petites glosses matinals, va comentar que parlava sovint del testimoniatge. És cert, ho faig perquè penso que el testimoni és un dels camins privilegiats per evangelitzar. Si vull fer creïble la fe que em sosté, he de testimoniar a les altres persones allò que dóna sentit a la meva vida. En el darrer quadern de Cristianisme i Justícia “Abraçades de vida. Testimonis de fe i justícia”, algunes persones expliquen les seves experiències i en donin testimoni. Uns testimonis de vida que ens conviden a descobrir la fe des de la justícia.  Uns testimonis que conviden a un diàleg personal i íntim que ajuda a buscar en la pròpia existència aquest camí de fe que és regal i alhora invitació a viure en plenitud.

En l’article d’introducció es reprodueix un fragment de l’exhortació apostòlica de Pau VI  Evangelii Nuntiandi (8 desembre 1975) que és tota una invitació a ser testimonis de la fe que ens mou. Pau VI afirmava “La «bona nova» ha de ser proclamada, en primer lloc, mitjançant el testimoni. Suposem un cristià o un grup de cristians que, dins la comunitat humana on viuen, manifesten capacitat de comprensió i d’acceptació, comunió de vida i de destí amb els altres, solidaritat en els esforços de tots plegats en tot allò que existeix de noble i bo. Suposem, a més, que irradien de manera senzilla i espontània la seva fe en els valors que van més enllà dels valors corrents, i la seva esperança en quelcom que no es veu ni es gosaria somiar. A través d’aquest testimoni sense paraules, aquests cristians fan que els qui contemplen la seva vida es plantegin uns interrogants irresistibles: «Per què són així? Per què viuen d’aquesta manera? Què o qui els inspira? Per què estan amb nosaltres?». Doncs bé, aquest testimoni ell tot sol constitueix una proclamació silenciosa, però també molt clara i eficaç, de la «bona nova». En aquest punt hi ha un gest inicial d’evangelització. Són possiblement les primeres preguntes que es plantejaran molts no cristians, ja es tracti de persones a qui Crist no havia estat mai anunciat, de batejats no practicants, de gent que viu en una societat cristiana però seguint principis no cristians, o de gent que busquen, no sense patiment, quelcom o Algú que endevinen però que no saben anomenar. Sorgiran altres interrogants, més profunds i més comprometedors, provocats per aquest testimoni que comporta presència, participació i solidaritat, i que és un element absolutament essencial, en general el primer, en l’evangelització. Tots els cristians estan cridats a donar aquest testimoni i, en aquest sentit, poden ser veritables evangelitzadors. Se’ns acut pensar especialment en la responsabilitat que recau sobre els emigrants als països que els reben” . Aquestes paraules expliquen el sentit del testimoni pers cristians.

L'Església catalana camina en mig del poble

Avui s’han conegut diversos manifestos i declaracions d’eclesiàstics i d’institucions eclesials catòliques que tenen com a rerefons el proper referèndum. Per la complexitat d’elaboració d’aquests escrits els seus redactors no han pogut valorar els gravíssims fet d’ahir. Desconec si hi hauran notes posteriors. Però ben segur que pel to dels escrits. Els bisbes de Catalunya, prenent distància dels esdeveniments polítics, feren una nota el passat mes de maig que ara es repeteix com a mostra de la seva orientació pastoral respecte la situació política de Catalunya. En el seu moment vaig escriure que els bisbes de Catalunya s’havien alineat en la tradició de l’episcopat catalana manifestada en el magnífic document “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) renovada, 25 anys després, amb un nou text “Al servei de nostre poble” (2011). Ara, quan el moment polític posa en pràctica algunes de les idees presents en aquests documents, els bisbes de Catalunya havien recordat que “per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional” (nota dels Bisbes de Catalunya 11 de maig 2017).

Seguint aquesta tradició de compromís amb les aspiracions del poble català hi hagut un comunicat conjunt dels abats de Sant Maria de Montserrat i de Poblet, Josep Maria Soler i Octavi Vilà respectivament, que afirmen amb contundència que els polítics "aquells als quals correspon la responsabilitat de govern, que tenen l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país escoltant la veu de la majoria i respectant alhora la dels qui es troben en minoria.. És una nota de paraules mesurades al mil·límetre, on la brevetat del text impedeix aplicar la mirada cristiana, especialment a la llum de la Doctrina Social de l’Església, a la gènesi del conflicte polític que es viu avui a Catalunya.

Finalment, avui també s’han conegut varis posicionaments prou rellevants. Un manifest de 300 capellans i diaques, prou representatius de les diòcesis catalanes i de les ordres religioses de Catalunya. Per evitar equívocs, defugint de l’ambigüitat que solen emprar altres eclesiàstics, aquests mossens afirmen amb contundència “valorant totes les circumstàncies que han portat a la convocatòria per part del Govern de la Generalitat d’un referèndum d’autodeterminació el proper 1 d’octubre i davant la impossibilitat de pactar les condicions per a dur-lo a terme de forma acordada, considerem legítima i necessària la realització d’aquest referèndum” i conviden a votar en consciència “en exercici del dret fonamental que té qualsevol persona a expressar lliurement les seves posicions”. Cristianisme i Justícia, el centre de reflexió social i teològica de la Companyia de Jesús, que te la seu a Barcelona però d’abast a tot Espanya ha publicat una reflexió sobre el moment polític que es viu a Catalunya, amb una atenció especial a l’escalada de tensions dels darrers dies. Per aquesta institució “l'exercici del poder sense política és autoritarisme. S'ha volgut traslladar als tribunals una feina que no els correspon. Apostem per la resolució política i negociada, i no judicial ni policial, del conflicte entre els governs català i espanyol”.

Justícia i Pau, una altra institució de llarga trajectòria en l’església i societat catalana, en un comunicat ha declarat “la nostra extrema preocupació, rebuig i consternació per les diferents actuacions administratives, policials i penals que està duent a terme el Govern i altres institucions de l’Estat espanyol, que suposen una gravíssima ingerència en el dret a l’autogovern i en el funcionament de les institucions catalanes i que suposen un atemptat contra garanties democràtiques i drets i llibertats bàsics, com ara la llibertat ideològica, d’expressió i de participació política i secret de les comunicacions”. Aquesta institució afirma “ens reafirmem en la Declaració de Justícia i Pau en favor de la legitimitat i conveniència d'un referèndum d'autodeterminació”. Una part important de l’Església catòlica catalana, en aquests moments, ha sabut interpretar la gravetat del moment i s’ha situat al costat del poble català seguint l’orientació donada pel papa Francesc, “ser pastors significa caminar davant, enmig i darrere el ramat”.

Irrenunciables ètics sobre la propietat

En la reunió mensual del capítol català de la fundació pontifícia Centesimus annus hem reflexionat sobre els irrenunciables ètics cristians de la propietat. Ens ha estat de gran ajut els criteris elaborats pel grup econòmic de Cristianisme i Justícia, i els criteris morals aportats pel pare Jesús Renau. La seva intervenció inicial ha servit per presentar quins són els principis teològics cristians previs a qualsevol reflexió sobre la propietat. Aquests principis són vàlids bàsicament per la gent que té com a referent els cristianisme i no necessàriament han de ser compartit per persones que provenen d’altres tradicions de pensament o creences. Anuncio breument aquests principis teològics.

El primer es refereix a la dignitat inqüestionable de totes les persones. El fet de ser tots fills de Déu iguala la humanitat i anul·la qualsevol discriminació o diferència. La dignitat ve com un do de Déu. El segon principi és la destinació universal dels bens és la humanitat sencera. Tot el potencial creatiu de les persones, el propi progrés de creixement i benestar ha d’arribar a tothom sense distincions. El tercer principi, molt present en els antics pares de l’Església, és reconèixer que els éssers humans no som amos, sinó administradors dels bens que legítimament posseïm. Aquesta administració s’ha d’orientar al bé comú. Breus i clars principis que serveixen per orientar tota reflexió cristiana sobre els temes econòmics i, especialment, els relacionats amb el tema de la propietat.

Les fronteres són impermeables pels pobres

Avui ha començat el curs de Cristianisme i Justícia, i seguint la costum dels darrers anys s’ha presentat un vídeo explicant les diferents activitats del centre i l’arquebisbe de Tànger, el franciscà Santiago Agrelo, ha fet una conferència sobre “Fronteres contra els pobres, fronteres contra el Crist". He pensat que per resumir la brillant intervenció de l’arquebisbe, més que fer una crònica podia recollir algunes de les piulades que han corregut per la xarxa amb el hashtag #AgreloCJ. Estan transcrites tal com han estat escrites, per això la barreja idiomàtica.

L'església de Casp plena a vessar. Tothom expectant. Uns minuts de pregària i reflexió vers els refugiats abans de sentir a @SantiagoAgrelo. Una patera preside el encuentro. Cinco nombres en la oración y miles de rostros en el corazón.

Soy una persona vulnerable en cuanto que me afecta lo que me rodea y eso es una Gracia de Dios. Y he de serlo, si no, me perdería mucho. Estamos llamados a la vulnerabilidad. Cuando los subsaharianos vienen a la catedral a pedir la bendición para el viaje a Europa, és como si les diéramos la extremaunción. Me duele, me indigna que el gobierno considere la impermeabilidad de las fronteras como un éxito. Clar i contundent: les fronteres maten. Me duele que existan gobiernos que impermeabilizan fronteres. La estrategia del poder es la de señalar al otro como el que viene a ocupar mi lugar dando una visión excluyente del emigrante. En les fronteres hi ha dolor i sofriment que sembla no alterar la vida quotidiana. Cal donar veu a les persones que estan esperant en les fronteres.

En las fronteres tenemos vallas con todo tipo de sensores, tecnologia y professionales para detectar persones. Las fronteres no sirven para el encuentro, sino el rechazo. En las vallas de Ceuta y Melilla todo esta diseñado para ver y oir. Pero no necesitamos técnica sino ojos de misericòrdia. Los cristianos no podemos dejar en casa la mirada de Jesús sobre los pobres. Hay que poner delante de nuestros ojos el dolor de los pequeños de la tierra. Todo se consuma ante la indiferencia permanente, sin alterar lo más mínimo nuestro dia a dia  

Per acceptat la situació amaguen em nom de pobres sota l'eufemisme de sense papers. L'arquebisbe de Tànger Santiago Agrelo denuncia les raons que fa que les persones siguin il·legals i expulsats del seu país. Cita a Galeano: Este sistema mata al hambriento en lugar de acabar con el hambre. Los emigrantes son los esclavos del siglo XXI.El ejército de reserva del capitalisme. Fronteras al servicio de un sistema injusto

Déu ha optat pels pobres, però sovint l'Església ho oblida. Déu ha optat per alliberar els homes de les injustícies. A l'Església som capaços de discutir matisos doctrinals i oblidar-nos de la compassió als que pateixen. Mons Agrelo nos interpela: Ojalá estemos tan cerca de los pobres que se nos confunda con ellos, seamos uno con ellos. En la Iglesia hemos renunciado a la potestad de hacer milagros. En el Evangelio vemos cómo Dios pone en el centro al hombre y su necesidad, incluso por delante de si mismo. ¡Cómo cambiarían las cosas y la política si en el inmigrante que llega a la frontera me viera a mi mismo!"  

La intervenció de l'arquebisbe Agrelo ha estat un alenar per l'esperit i les seves paraules obren un ampli camp de reflexió. Les seves reflexions són una invitació al compromís per rescatar els pobres que estan instal·lats en les fronteres.

No som una generació perduda

Durant la primavera de 2012 Cristianisme i Justícia va proposar a un grup de Joves una sèrie de trobades per a reflexionar sobre el moment actual. Són joves que van viure amb il·lusió el naixement del 15-M, comparteixen el desig de canvi i el nou llenguatge polític que aquest moviment proposa, però alhora són conscients de les seves debilitats i limitacions. Formen part de la generació de joves millor preparada de la història d'aquest país, i també la que està patint una precarització laboral molt despietada. A partir del seu discerniment, fet des de la seva condició de joves cristians, s’ha proposat la següent reflexió presentada com a propostes de final d'any 2012 de Cristianisme i Justícia amb el títol “No som una generació perduda”.

Es viu un canvi d'època caracteritzat pels següents elements. Primer, les desigualtats són més creixents. Davant d'aquesta situació es reivindica “una caritat i una solidaritat que sentin el problema del pobre com un problema propi, fruit del reconeixement de la comuna identitat humana, i no només com a fruit d’un “neoliberalisme compassiu” que no qüestiona les causes de la pobresa.”. En segon lloc, es constata un esfondrament de les institucions polítiques i una ideologització de la societat. Es donen unes condicions socials i polítiques que dificulten exercir la ciutadania. Els mercats s’han apoderat dels centres de decisió i han afeblit la democràcia. Hi ha una gran polarització ideològica que dificulta poder dialogar en l’àmbit polític i la construcció de consensos i llocs comuns.

La tercera constatació és l’absolutisme tècnic i l’ocàs de l’humanisme. S’afirma que “vivim  en un món que ha magnificat la tècnica i l’economia, com si aquesta fos una ciència exacta generadora de veritats absolutes” i l’evidència que el progrés tècnic no comporta progrés moral. Davant d'aquesta situació es reivindica “la figura del pensador, de l’humanista, del crític. Cal afegir profunditat i rigor intel·lectual a tots els nivells de la societat.”  La següent consideració es refereix a la feblesa dels valors. “Tot se’ns escola entre els dits. Aquesta superficialitat, aquesta cultura de l’efímer associada al dogmatisme del canvi constant, ens fan més vulnerables als vaivens de cada moment”. Això es manifesta amb “l’ asèpsia en el llenguatge, que esdevé eina eufemística que ens fa cecs a la realitat” i en “la inconsistència es plasma també en hàbits com el consum a tots el nivells”.

La darrera reflexió es centra en l’hivern eclesial. Es constata que “els grans relats s’esvaeixen, les grans paraules desperten ironies i, en el millor dels casos, perplexitats. Això afecta, evidentment, les religions. El cristianisme és una opció vital amb una clara pèrdua de legitimitat social”. Aquesta situació provoca que molts cristians sentin amb tristesa que ningú representa a l’Església de Jesús. Per la qual cosa es demana “redescobrir definitivament la vocació cristiana com encarnació enmig del món; cerquem l’expressió d’una fe i una espiritualitat capaces d'integrar totes les dimensions de la persona; i creiem que el cristianisme d'avui hauria d'ésser una utopia engrescadora, una ètica compromesa i una transcendència versemblant”.

Aquests joves no volen sentir-se una generació perduda. Volen estar presents en el món convençuts de que estan cridats a caminar vers un nou horitzó que permeti recuperar la fraternitat, i treballar per allò comú, el que és de tots; per lluitar contra el binomi individualisme/indiferència i crear espais que tinguin cura de la persona en la seva integritat.

Rumb a la dignitat de les persones

Aquest titular resumeix perfectament el sentit de la conferència pronunciada pel periodista Iñaki Gabilondo en l’acte de presentació de les activitats de Cristianisme i Justícia. En la seva intervenció, aquest formidable periodista repassà la situació actual i destacà els grans problemes de la nostre societat. Identificà magistralment les línies vermelles que no es poden traspassar i proposà pistes d’esperança. Després d’analitzar el moment present afirmà que ens trobem en un carreró sense sortida perquè vivim d’esquena  a les persones i no dóna la impressió de rectificar-se aquesta actitud. Per ell, el futur és incert, imprevisible. No és possible fer cap auguri perquè, malgrat les dificultats existents, la capacitat de reacció de les persones són inimaginables. Són temps d’estupor i de desorientació. Molts aspectes de la vida es mouen i canvien a velocitats vertiginoses. La crisi econòmica, el seu origen i gestió, alimenta la sospita de que ens trobem en una estafa organitzada.

El camí cap el futur passa per afirmar uns principis bàsics de la humanitat que cal defensar-los com estables, permanents i duradors. Per Iñaki Gabilondo aquests principis han de basar-se en una visió de la vida basada en la decència, la formalitat i el respecte als demés. Per ell, dels tres grans lemes de la Revolució Francesa s’han intentat construir societats basades en la llibertat i la igualtat, però no en la fraternitat (solidaritat). La fraternitat o la solidaritat no han estat traduïdes en iniciativa política. Ara és el moment de construir societats fraternes que trenquin amb el model antropològic proposat per la societat de mercat basat en el consum, la competència i l’endeutament com a referents inqüestionables. Enfront d’aquesta fal·làcia cal apostar per les persones, per un nou model antropològic orientat a satisfer els valors bàsics i profunds de tot individu. La seva esperança és que les persones del present es revoltin cada cop més contra aquest model de societat que els deixa insatisfets i així començar a construir la nova societat. La qual, encara avui, no sabem com serà.

Mística i compromís per la justícia

Cristianisme i Justícia acaba d’editar un bon llibre amb el suggeridor títol de “Mística i compromís per la justícia”. La temàtica de cadascun dels seus capítols i la vàlua dels seus autors conviden a la seva lectura. El llibre situa l’espiritualitat en el camp de la praxis, perquè els seus autores estan convençuts que aquella es troba en les categories centrals del cristianisme. Aquesta perspectiva està allunyada de la preocupació per l’ortodòxia tant present durant molts anys en la vida espiritual cristiana. Com alternativa, els autors reivindiquen aquelles visions sorgides del concili Vaticà II que ajudaren a descobrir el sentit cristià de l’ortopraxis.

Aquest llibre vol sintetitzar les diferents dimensions de la fe cristiana evitant caure en els unilateralismes i els oblits. Pot ser que la síntesi sigui molt difícil, però obres com aquesta ajuden a apropar-nos-hi. Els camins de la síntesi passen per la praxis cristiana de la justícia i d’ella neix l’experiència mística. Déu es fa present en el caminar del seu poble i de les persones quan lluiten a favor de la justícia. La mística no pot ser una moda de consum frívol, sinó una experiència que sorgeix en el creient quan estima donant-se al germà.

El llibre “Mística i compromís per la justícia” parla de tot això. Amb rigor i encert. Tot ell és una evocació de l’originalitat dels cristianisme: trobar l’experiència espiritual de Déu a través de l’amor al proïsme. Déu encarnat i que a través del seu Fill és mort en un patíbul. És l’arbre de la creu d’on surt la llum del món. Mort que és, segons Pau, bogeria per als savis i un escàndol per als religiosos. Pel Messies crucificat ens ve la saviesa de Déu que es resumeix en una conversió a l’amor desinteressat. D’aquí neix la unitat irrenunciable entre l’experiència espiritual cristiana i el compromís social. Des d’aquest unitat Déu és fa més entenedor a la intel·ligència humana i entrem al Déu bíblic de la història de la salvació. Recomano la lectura d’aquest llibre perquè ell ens introdueix amablement al camp de la mística cristiana.

Cristianisme i Justícia, 30 anys

Divendres passat es commemorà els 30 anys de Cristianisme i Justícia. En un emotiu acte celebrat a l’església dels jesuïtes de Casp l’àmplia família de Cristianisme i Justícia, acompanyats per la Presidenta del Parlament de Catalunya i el Director General d’Afers Religiosos de la Generalitat, i representants d’algunes ordes religioses, i nombrosos amics d’entitats, de moviments eclesials, i de la societat, evocà el sentit que animà els promotors d’aquesta iniciativa i proclamà la seva voluntat de seguir les intuïcions fundacionals. Fou una vetllada de pregària a favor de la justícia que brolla de la fe.

Guiats per la idea de practicar la mística dels ulls obert l’equip de Cristianisme i Justícia feu públic un manifest on es concretava avui els seus compromisos a favor de transformar aquelles situacions que generen injustícia, per tal d’avançar cap un món més humà i més just, i una Església al servei dels més pobres. En el paper lliurat als assistents es diu que des de Cristianisme i Justícia es segueix apostant per fer una reflexió especialment agosarada i molt oberta als signes del temps. En una conjuntura de grans canvis s’obren grans oportunitats i esperances, però també emergeixen noves injustícies, neguits i problemes que reclamen l’atenció dels cristians.

Així, hereus d’un passat i compromesos amb el present, Cristianisme i Justícia creu que avui és temps per reflexionar i prendre compromisos concrets que permetin avançar cap un futur de més justícia, igualtat i solidaritat. Per això cal desenvolupar una nova mirada i actuar per millorar la democràcia; transformar el sistema econòmic i l’Església. En aquest present i futur plens d’interrogants, de dilemes i de reptes, Cristianisme i Justícia vol continuar aportant la seva reflexió com s’ha fet durant aquest anys moguts per la fe i la justícia amb la passió de fe testimoniada pels pares Pedro Arrupe i Ignasi Salvat.

Cristianisme i Justícia, la missió dels jesuïtes

Ahir, com cada any, l’equip ampli de Cristianisme i Justícia ens reunírem per avaluar l’any i planificar el treball. Ben mirat, ja són quasi una trentena d’anys els que fa que formo part d’aquesta institució de la Companyia de Jesús. En aquesta ocasió el pare provincial, Lluís Magriñà, emmarcar el treball de Cristianisme i Justícia en l’horitzó de la creació de la nova província espanyola que substituirà en un futur immediat l’actual estructura provincial. Tot i que, segons sembla, es respectaran les singularitats de Catalunya i el País Basc.

La missió de la Companyia de Jesús a Espanya es formula com anunciar i donar testimoni de Jesucrist i el Regne de Déu, personal i comunitàriament, des de l’Església i en col·laboració amb altres. Aquesta perspectiva dóna una àmplia possibilitat de participar en aquesta missió a persones no estrictament jesuïtes. Aquesta missió ha de desenvolupar-se en una societat secularitzada en la qual, la Companyia de Jesús, es sent cridada a promoure la justícia que brolla de la fe per contribuir a la construcció d’una societat més justa, fraterna i oberta a Déu. Acompanyar a persones i grups, des de l’espiritualitat ignasiana, en la recerca de sentit i interiorització, així com en el seu creixement humà i cristià. Anunciar, animar i celebrar la fe dels creients mitjançant els misteris de la paraula i els sagraments. Estar en les fronteres tendint ponts de diàleg i reconciliació.

Tota aquesta missió, explicà Lluís Magriñà, caldrà fer-ho amb un actitud continua de conversió i amb un estil d’evangelització marcat per la proximitat als pobres, el rigor intel·lectual, la recerca de nous llenguatges i el discerniment. Mentre escoltava totes aquestes explicacions, vaig adonar-me que aquesta missió descriu perfectament el que és, ja des dels seus inicis, Cristianisme i Justícia. Per això, aquesta nova missió de la Companyia de Jesús a Espanya reforça el paper institucional de CiJ i l’atorga un paper clau en el futur que es fonamenta en la responsabilitat, serietat i confiança guanyada al llarg d’aquests anys.