Quadern de Navarra IV – Pamplona/Iruña

La novel·la inèdita d’Ernest Hemingway s’hauria pogut dit “Pamplona és una festa” una mica inspirada en la seva obra “A Moveable Feast” titulada en castellà “París era una fiesta”. He pensat en el gran escriptor d’Oak Park, Illinois, perquè ell forma part de l’ànima de Pamplona. I els pamplonesos, ciutadans agraïts li han dedicat un estàtua, a mida natural, on l’escriptor es troba en una actitud d’inici d’una conversa amena al peu d’una de les barres del bar Iruña. Quin lloc aquest bar, un temple del bon gust que ha sabut conservar la bellesa que perdura. Assegut a les taules de l’Iruña tot s’alenteix i esdevé agradable. Bon lloc per fer converses i allargar-les fins que el sol fuig a contrallum de la glorieta de la plaça del Castillo.

Pamplona és una ciutat neta i amable. Això és evident passejant pels seus carrers, més enllà dels espais coneguts i concorreguts, com són els carrers Estafeta, Mercaderes o san Nicolás, llocs de tapeo habitual, especialment els dijous perquè es fa la promoció del juevixo: 1 tapa i 1 vas de vi o cervesa per 2 euros. Tinc la sensació que els pamplonesos ocupen el carrer tots els dies i que el tapeo és un ritual familiar. Les persones són educades i acostumen anar ben arreglades. És nota que hi ha diners i gust. L’urbanisme ordenat a fet que tot estigui a ma. Això dóna gust pels que venim de ciutats on tot s’allarga per les distàncies que no acaben mai. A Pamplona/Iruña allò que sembla lluny està a prop.

El centre de la ciutat conserva encara la seva estructura condicionada fins no fa massa per la muralla. El riu Arga li dóna una boira matinera que forma part del paisatge habitual. Quan el sol s’imposa, que no sempre ho fa amb convicció, els edificis omplen els espais que els jardins deixen. Val la pena perdre’s una estona pel parc del Baluarte resta del que fou el complex militar de la Ciutadella de Pamplona. La transformació urbanística provocada per la caiguda de les muralles obrí la ciutat a una expansió que ha fet dels municipis veïns, a Noain (Elortzibar), Zizur, Barañáin, Antsoain, Berriozar, Burlada i Villava, antics nuclis rurals, modernes zones residencials. Pamplona és una ciutat per anar-hi sovint i deixar-se en dur pel que l’esperit cregui oportú sempre al costat dels bons amics que hem deixat. Pamplona sempre serà una festa pels sentiments.

Quadern de Navarra III - Roncesvalles-Orreaga

Sota una pluja no intensa però persistent, emprenguérem el viatge cap a Roncesvalles-Orreaga. Estàvem atrets per la història del lloc sempre envoltada d’una àuria d’èpica medieval. El camí d’anada torna a ser un seguit de sensacions visuals. El paisatge s’anava tancant a mesura que es pujava per la carretera de França. De tant en tant es veia algun caminant que pensàvem que podria ser un peregrí del camí de sant Jaume fent la seva ruta. L’arquitectura de les cases dels pobles es semblà diferent de la que havien vist en la vall del Baztán. Tenint punt ens comú, era diferent. La carretera anava seguint en paral·lel el curs del riu Agra.

Poc a poc ens acostarem al port d’Erro on la natura tornava a mostrar-se majestuosa. La pluja, com digué un amic nostre navarrès, accentuava els colors, amplificació la simfonia de tonalitat. A mesura que ens enfilàvem per les costes del port, el bosc s’anava tancant. La poc llum s’esforçava per penetrar entre les fulles. Semblava que ens trobéssim en un bosc encantat. Al final del port, un cop dins de la vall d’Erro i passat el poble de l’Espinal començà una gran recta que, passat Burguete, ens introduí a Roncesvalles- Orreaga. Vaig trobar aquesta entrada esplèndida. Aquest qualificatiu tant servia per qui anava a Roncesvalles- Orreaga, era un preludi que acollia, com perqui se n’anava per començar la part navarresa del camí de sant Jaume. Seguia plovent.

La Col·legiata de santa Maria de Roncesvalles- Orreaga queda enclotada entre grans edificis destinats a l’acolliment de peregrins. L’església gòtica és representativa del gòtic navarrès. La baixada a la cripta impressiona. L’escala és fosca i les pintures de la cripta són visibles gràcies a les llums dels tifons mòbils. Tot i així es pot reconèixer la insinuació de la bellesa que l’indret hagué de tenir en el se temps. Retornats a la nau de l’església es pot admirar el baldaquí de l’altar. Un amic gironí hem comenta que aquest baldaquí és còpia del que hi ha a la catedral de Girona. Una amiga, també gironina m’escriu per dir-me que la còpia del seu dels anys 40 o 50 del segle passat. Amb aquest gest es volia recordar la relació de Girona i Roncesvalles-Orreaga amb Carlemany, i que en la idea de fer aquest baldaquí hi havia intervingut -entre altres persones- el que aleshores era bisbe de Girona, Josep Cartañà, que durant la guerra civil havia residit a Navarra. Aquesta amiga em comenta que quan ella visità Roncesvalles-Orreaga la persona que feia una visita guiada va dir "Vienen muchos catalanes, pero muy pocos reconocen el baldaquino". Ves per on, a Roncesvalles-Orreaga, el baldaquí de l’altar major, que sembla totalment gòtic i propi del lloc, és una exportació catalana.

Quadern de Navarra II

Una tarda plena de llum anàrem al santuari de san Miguel de Aralar. Pujar-hi és tant espectacular com les vistes que es dominen des del cim d’Artxueta on es troba l’església coneguda també com san Miguel in Excelsis. Diuen que la mirada s’extasia en els dies de boira baixa, llavors el santuari sura per damunt de la blancor majestuosa que s’estén per tot arreu al peu de la muntanya. Quan hi anàrem era una tarda tardorenca plena de sol que s’anava marxant poc a poc en l’horitzó. La seva llum omplia de tonalitats el festival de colors del bosc de fageda que ens acompanyà mentre pujaven en carretera cap el santuari. Cada revolt era un misteri i una invitació a aturar-se per gaudir de la natura que canviava constantment de color. 

El nom in Excelsis evoca el cel que tots imaginem quan des del santuari mirem al nostre entorn. Una natura austera, pràcticament sense cap vegetació, més enllà d’un parell d’arbres, ens introdueix a l’interior del santuari. Temple romànic primitiu del segle XI ampliat posteriorment en el segle XII. Entrant en el santuari el visitant es troba amb les cadenes que la llegenda atribueix al desconsolat Teodosio de Goñi i la lluita de sant Miquel amb un drac per alliberar-lo de les cadenes que l’empresonaven. El presbiteri del temple està presidit pel famós Retaule d'Aralar, una obra d'art de 2 metres de longitud per 1,14 d'altura. Aquesta obra mestra de l'art romànic és un frontal d'esmalts i cristall de roca de principis del segle XII. 

En l’absis de la dreta hi ha un sant Crist sospès, de senzilla factoria, que les penombres li donen un encant que convida a la pregària del silenci. Per sort, estàvem sols i això ens permeté pregar per moltes de les persones que estimem. A mesura que el sol declinava la intimitat del lloc convidava al recolliment. A fora, la mirada exterior es perdia per l’horitzó on sobresortien les serres d’Urbasa i Andía. La vista no tenia aturador, tot era bellesa, pau i recolliment. Mentrestant, aprofitant les darreres hores del dia un remat d’ovelles amb llana a punt xollar dringaven les esquelles i nosaltres emprenien el camí del retorn. Un cop fet el primer tomb de carretera, sant Miquel d’Aralar s’esvaí dins del seu silenci.

Quadern de Navarra I

He estat uns dies per Navarra. El centre operatiu era Pamplona des d’on amb la meva dona intentarem copsar la riquesa d’aquesta terra. Anàrem als màxims llocs que les nostres possibilitats ens permeteren. Tot anant a Pamplona participarem de la pregària comunitària de nona en el monestir de la Trapa de l’Oliva al costat del riu Aragón. Un vell monestir creat l’any 1149. La grandiositat de l’església es magnificava pel seu silenci i foscor. Tot respirava pau i convidava a allargar el temps. Sortint del monestir l’esclat de la natura gràcies a les aus migratòries de la llacuna de Pitillas. La vida parlava on la sobrietat es manifestava encantada i misteriosa en el parc natural de las Bárdenas Reales.  El pas per Olite ens transportà al temps de castells i fades.

El camí a la vall de Baztan fou un petit homenatge a l’excel·lent escriptora Dolores Redondo i la seva gran trilogia que té aquestes terres com a referents obligats. El camí cap el nord permet gaudir de les cases senyorials d’Elizondo, intuir el sentit de la porta d’Amaiur, mentre es puja el port d’ Otsondo on tots els colors de la tardor es fonen en un esclat inimaginable de sensacions. Després, al final del port s’arriba còmodament a l’antic monestir de sant Salvador a Urdax on en temps foscos els inquisidors aplicaren el seu terror. A quatre passes, entre grans i nobles cases, sobresurt la casa de Pedro Axular, un gran clàssic de la literatura vasca de la primera mitat del segle XVII. La llengua basca domina tota la vall. La seva peculiar sonoritat età present en cada racó d’un paisatge amable i generós. A un sospir de França i intuint la proximitat del mar tanca aquesta part del Pirineu es troba Zugarramurdi. Lloc encisador, ple de llegendes i històries negres, però de paisatge envigorit per les seves coves fosques i profundes.

Retornant a Pamplona, el camí ens portà a descobrir que el restaurant recomanat per un bon amic a Ituren estava tancat. Desfent el camí la parada obligada fou a les termes d’Elgorriaga per fer un breu most per seguir la ruta de sensacions. Després de passar per Doneztebe, petit i endreçat municipi, gaudirem de l’esclat de natura del parc natural del Señorio de Bertiz. Majestuosos arbres amb tots els colors possibles del temps de tardor. Tot era harmoniós. La verdor de l’herba humida contrastava amb els grocs, taronges, vermells, castanys i tota la degradació imaginable de les fulles caduques. El festival de colors, fruit de la degradació de la clorofil·la que fa emergir els carotenoides i les antocianines, convida a la contemplació i deixar-se amarar per un natura que ens recorda el pas del temps de les estacions.  

Si odiava, ells havien vençut

El títol d’aquest post fou la contundent conclusió d’Iñaki García Arrizabalaga, a qui els Comandos Autónomos Anticapitalistes, una escissió d’ETA, mataren el seu pare l’any 1980, en el seu diàleg amb Lourdes Zabalza, germana de Mikel Zabalza trobat mort al riu Bidasoa ara fa 25 anys després de la seva detenció per la Guardia Civil i llarga estada a la caserna d’ Intxaurrondo. Aquesta conversa fou el pòrtic de la jornada jornada Hitzorduak: Construint la convivència a Navarra organitzada pel  “Foro Social por la Paz” celebrada el divendres 4 en el Parlament de Navarra a Pamplona. Els testimoni de vida d’aquestes dues persones fou contundent: no ha d’haver-hi lloc a l’odi ni a la venjança al País Basc o Navarra després del final de violència d’ETA ara fa cinc anys. Hi ha massa dolor en la societat basca i navarresa per no avançar cap la reconciliació. No cal esperar fer justícia a tothom per iniciar el camí del perdó i la convivència. La justícia és important per esclarir molts fets que encara són denses penombres, però la convivència i la pau no poden esperar.

La convivència ha de construir-se superant els sentiments d’odi i de venjança que encara planegen entorn a la violència d’aquest anys. ETA, i els grups armats afins, i els GAL, i la violència de l’Estat, han deixat un dolor intens al País Basc i Navarra que encara és prou viu. El sofriment té rostre i la mirada del patiment somou les consciències. Però, tot i aquest desassossec, moltes persones volen caminar cap una societat reconciliada i en pau. Iñaki García Arrizabalaga i Lourdes Zabalza reiteraren que cal mostrar empatia amb les víctimes de tota mena de violència. Reclamen el dret a reconèixer la veritat dels fets, de com morí Mikel Zabalza o saber qui assassinà a Juan Manuel Garcia Cordero. Però la germana i el fill dels que han patit el terror reclamen que no s’oblidi aquesta violència perquè les generacions joves no poden perdre la memòria d’aquests fets a fi de bé, que no tornin a passar mai més. Si es perd a memòria es poden tergiversar els fets o, simplement, es poden oblidar.

Iñaki García Arrizabalaga i Lourdes Zabalza alertaren sobre l’ús partidista de les morts, com si les diferents víctimes del terror poguessin inscriure’s en llistes diferents o en bàndols oposats. No  hi ha dolors diferents perquè totes les víctimes estan en el mateix bàndol i enfront d’elles s’alineen els autors d’aquests sofriments. És necessari que hi hagi més gent que doni el pas i, des del seu antic compromís amb el terrorisme o amb l’exercici de la repressió d’estat, diguin que matar o torturar foren uns actes horribles, abominables. Persones que denuncien que ni els fins polítics d’ETA ni la defensa de l’Estat democràtic justificaven l’ús de la violència, la tortura o els assassinats dels darrers anys. Cal recórrer el camí de pacificar la societat basca i navarresa, i el primer pas és assumir com a pròpies totes les víctimes per tal que elles no siguin mai objecte de la cobdícia política. Després d’escoltar durant força estona aquest dos testimonis, l’hemicicle del Parlament navarrès després d’un llarg i espès silenci trencat per una intensa ovació agraint la fortalesa interior d’aquests dos testimoniatges. Dues persones valentes que han donat la cara per explicar el seu sofriment i demanar justícia i reconciliació.

Massa dolor per consolar

Després d’uns dies de silenci en els meus post, per unes vacances de tardor, retorno a la quotidiana costum d’escriure algunes reflexions. He estat quasi tota una setmana a l’antic regne de Navarra. Durant aquest temps he tingut diverses vivències que procuraré anar esmicolant en els propers dies. De totes elles, que han estat molt variades i diverses, voldria desatacar-ne bàsicament una: el privilegi de participar amb la meva dona com a convidats en la jornada Hitzorduak: Construint la convivència a Navarra organitzada pel  “Foro Social por la Paz” celebrada el divendres 4 en el Parlament de Navarra a Pamplona i que serví per presentar també la constitució de del comitè permanent d’aquest foro a Navarra. El “Foro Social por la Paz” nasqué l’any 2013 per promoure la participació de la societat civil en l’impuls del procés de pau a Navarra a Euskadi després que ETA anunciés, l’any 2011, la fi de les seves activitats terroristes. Des de llavors, s’han produint diverses iniciatives encaminades a fer possible la convivència entre sectors de les societats basques i navarreses enfrontades per anys de violència de tota mena.

En la jornada del proppassat divendres una sèrie de ponències i taules rodones tractaran sobre com "teixir ponts entre els que han patit diferents expressions de violències". En la presentació de la jornada Fernando Armendáriz i Teresa Fagoaga, en nom dels promotors d’aquesta iniciativa, digueren que “cinc anys després del final de la violència d'ETA, i malgrat tot el que s'ha avançat, hi ha temes en què no s'ha progressat o bé els passos fets han estat insuficients, com els bloquejos al desarmament per part dels Estats francès i espanyol ". Però, tot i aquestes evidents dificultats, cal seguir construint ponts per la convivència, treballar per aconseguir "una pau permanent basada en la justícia" i sumar a aquesta iniciativa  al màxim nombre de persones de tot tipus de sensibilitats disposades a contribuir des de la societat civil a un desmantellament i desarmament d'ETA, la integració de les persones preses i fugides, el respecte als drets humans i l'aposta per la convivència.

La presència durant tota la jornada de la presidenta del Parlament de Navarra, Ainhoa Aznárez y de l’alcalde de Pamplona, Joseba Asirón , així com altres dirigents de tots els partits del parlament navarrès, excepte UPN i PP, i representants de la societat civil navarresa, evidenciaren l’interès despertat per aquesta iniciativa i l’esperança que serveixi per pacificar una societat que ha patit molt dolor durant masses anys. En següents comentaris aniré aportant les meves reflexions sobre el que vaig sentir i viure en una intensa jornada en el parlament navarrès a la qual vaig tenir el privilegi d’assistir-hi.