dilluns, 31 de gener del 2011

Practicar la laïcitat positiva a Catalunya

Hi ha una àmplia coincidència d'opinions sobre la necessitat d'avançar en el desenvolupament de la laïcitat de les institucions públiques. Es tracta d'avançar més, del molt que ja s'ha fet en aquesta direcció, perquè en la societat catalana encara queden vestigis pràctics i reserves mentals sobre com haurien de ser i comportar-se les institucions públiques que en un estat que per definició constitucional no és confessional. La política pública d’afers religiosos a Catalunya hauria de promoure la comprensió pràctica de la laïcitat positiva.

La laïcitat positiva ha de desenvolupar-se a partir de la plena cooperació de les institucions públiques amb les religions. La laïcitat inclusiva defensa la total separació de l'esfera pública i la religiosa. Però el reconeixement de la neutralitat de l'Estat i de les seves institucions el fet religiós no significa que els poders públics siguin indiferents a les aportacions que puguin fer les confessions religioses. Per això la gestió política de la diversitat religiosa ha de proposar a les diferents confessions religioses estratègies de cooperació en benefici del desenvolupament social i la humanització de la societat. La laïcitat positiva no pot ser indiferent al fet religiós si aquest contribueix a la creació de l'espai de convivència cívica. La política pública d’afers religiosos ha de saber concretar la col•laboració entre les institucions públiques i les confessions religioses.

L’acció de govern ha d’identificar els diversos àmbits en els quals els poders públics han d'actuar a fi de garantir el compliment dels principis constitucionals relacionats amb la laïcitat positiva. Cal assegurar tant la laïcitat de les institucions públiques, com el crear les condicions adequades per afavorir la la comprensió inclusiva i oberta de la laïcitat, enfront les visions tancades i antireligioses o anticlerical. Cal fer pedagogia política per explicar el sentit democràtic de la visió oberta del laïcisme i el valor polític de la diversitat religiosa. El respecte al principi de la laïcitat és una bona referència per contrastar les iniciatives dels poders públics alhora de promoure la llibertat religiosa. Com que encara hi ha en l'espai públic reminiscències de l'antiga cal ser sensibles amb aquestes qüestions.

L’acció de govern ha de vetllar per l’aconfessionalitat de les institucions públiques i el respecte a la diversitat religiosa en els espais públics. Tota política pública aplicada des de les estructures de govern han de facilitar l'exercici del pluralisme religiós en els diversos àmbits públics, especialment aquells on tenen incidència els ritus i les pràctiques religioses. Els poders públics han de garantir la laïcitat de l'espai públic a fi que les diverses confessions religioses puguin expressar-se sense dificultats i en igualtat de condicions.

diumenge, 30 de gener del 2011

Les religions i la realitat nacional de Catalunya.

L’actual diversitat religiosa és un valor per Catalunya, però també comporta alguns riscos que no es poden menystenir. La tradició cristiana, tant la representada per l’Església catòlica com per les principals famílies protestants i l’Església ortodoxa del Patriarcat de Sèrbia, junt amb alguna tradició budista, han estat religions preocupades per arrelar la seva fe en la cultura catalana. Cada una d’aquestes religions, amb el grau d’intensitat i importància dona per la seva influència social, han procurat trobar el seu encaix dins de la societat i cultura catalana. Això ha estat fonamental alhora de conformar la identitat nacional. L’Església catòlica catalana, tal com ho s’ha recordat recentment a Montserrat en la commemoració del document dels bisbes catalans “Arrels cristianes de Catalunya”, no ha negat mai aquesta vinculació entre església i pàtria; entre comunitat creient i nació. Altres tradicions religioses han procurat afirmar i defensar la seva identificació amb Catalunya i la seva realitat nacional.

Aquesta situació es pot alterar per les dificultats que tenen algunes religions per vincular-se i relacionar-se amb la cultura catalana. Aquestes religions, identificades com a tals amb les cultures dels seus països originals, sinó s’aculturen en el nou context de la societat on ara s’expressen es poden aïllar i tancar-se en un ghetto cultural estrany a la realitat social de Catalunya. Això és el que pot passar l’Islam a Catalunya; sinó compren que cal transformar-se amb l’Islam de Catalunya. Algunes noves famílies protestants, especialment les vinculades en origen amb esglésies pentecostals d’Amèrica Llatina, poden tenir un problema similar. El mateix pot passar amb altres religions més identificades a una nació i poble. En aquestes circumstàncies, la política d’afers religiosos ha de saber crear les condicions perquè aquestes religions puguin transitar amb tota naturalitat cap la seva aculturació a la realitat cultural de Catalunya. Cal promoure iniciatives que facilitin aquestes religions sortir, si ho estan, del possible aïllament cultural i que, en algunes circumstàncies, pot comportar una certa marginalitat cultural dels seus seguidors en l’àmbit religiós.

Aquesta situació pot contrastar amb el que viuen les persones religioses en el seu context educatiu i social des d’on es treballa activament perquè es sentin integrades en la realitat catalana. Difícilment una persona religiosa tindrà clarificat el seu sentiment de pertinència si a l’expressar la seva creença ho fa amb uns referents culturals refractaris o estranys al que són els valors culturals compartits per la societat catalana. Cal avançar cap a una progressiva integració, en diàleg i harmonia, dels valors culturals identificadors de la societat catalana i els referents culturals en el que s’expressa una religió. Cal fer-ho amb respecte, assumint que d’aquest diàleg sempre en surt una síntesi generativa de noves expressions culturals que coexisteixen amb noves i velles formes d’expressar les creences. Per la importància i complexitat d’aquestes qüestions, la política d’afers religiosa ha de situar el problema de l’aculturació d’algunes religions com una de les seves principals preocupacions.

dissabte, 29 de gener del 2011

Petit recull de pregàries III

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

30 Gener. Sempre tinc present el Senyor, amb ell a la dreta, mai no cauré (Sl 16,8)

31 Gener. No abandonaràs la meva vida enmig dels morts, ni deixaràs caure a la fossa el qui t’estima (Sl 16,10)

1 Febrer. M’ensenyaràs el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat, delícies per sempre (Sl 16,11)

2 Febrer. T’invoco, Senyor, i sé que em respons! Que m’ajudi el teu amor admirable (Sl 17,6)

3 Febrer
. Guarda’m com la nineta dels ulls, empara’m a l’ombra de les teves alas (Sl 17,8)

4 Febrer. Quan em desvetlli, et contemplaré fins a saciar-me’n (Sl 17,15)

5 Febrer. T’estimo, Senyor, força meva! Roca i muralla que em deslliura (Sl 18,2-3)

divendres, 28 de gener del 2011

Com els primers cristians

En l’Audiència General del dimecres d’inici de la d’Oració per la Unitat dels Cristians el Papa ha dit que el món necessita del testimoniatge fort dels cristians. Benet XVI senyalà que els cristians tenen avui una responsabilitat comuna cap al món: oferir un testimoniatge fort per portar un missatge que il·lumini el camí de l'home actual. “Com a deixebles del Senyor tenim una responsabilitat comuna cap al món, hem de fer un servei comú”, va exhortar el Papa. “Com la primera comunitat cristiana de Jerusalem, partint del que ja compartim, hem d'oferir un testimoniatge fort, fundat espiritualment i recolzat per la raó, de l'únic Déu que s'ha revelat i que ens parla en Crist, per ser portadors d'un missatge que orienti i il·lumini el camí de l'home del nostre temps, sovint privat de punts de referència clars i vàlids” afirmà Benet XVI.

El Papa es va explicà les quatre característiques que defineixen la primera comunitat cristiana de Jerusalem com a “lloc d'unitat i d'amor” i va extreure lliçons per a l'actualitat. Aquesta comunitat es caracteritzava per “l’escolta de l'ensenyament dels apòstols” i la “comunió fraterna”, i en ella “era essencial també el moment de la fracció del pa” i “l'oració” com a actitud constant que acompanya la vida quotidiana. Sobre l'escolta del testimoniatge dels apòstols que donaren de la missió, la mort i la resurrecció de Crist, el Papa va destacar que “encara avui, la comunitat dels creients reconeix en la referència a l'ensenyament dels Apòstols la pròpia norma de fe”.

En segon lloc, va qualificar la comunió fraterna com “ 'expressió més tangible, sobretot per al món exterior, de la unitat entre els deixebles del Senyor” i recordà que els primers cristians “tenien tot en comú”. Quant a la fracció del pa, indicà que “la comunió en el sacrifici de Crist és el punt màxim de la nostra unió amb Déu i representa per tant també la plenitud de la unitat dels deixebles de Crist”. Finalment, destacà que “l'oració és des de sempre l'actitud constant dels deixebles de Crist, la qual cosa acompanya la seva vida quotidiana en obediència a la voluntat de Déu”

La meditació de Benet XVI sobre la unitat dels cristians és extensible a la relació dels cristians amb la humanitat. En les seves paraules finals recordà que “l'Església abraça des del principi a gent de diversa procedència i, no obstant això, precisament a partir d'aquestes diferències, l'Esperit crea un únic cos”. Aquesta visió d’universalitat sobrepassa la mateixa dimensió de les esglésies cristianes. En aquest senit el Papa assenyalà “la Pentecosta com a inici de l'Església marca l'ampliació de l'Aliança de Déu a totes les criatures, a tots els pobles i a tots els temps, perquè tota la creació camini cap al seu veritable objectiu: ser lloc d'unitat i d'amor”.

Magnífiques paraules de Benet XVI que tenen sentit tant en la seva dimensió de projecte d’unitat dels cristians com d’actitud dels cristians vers la humanitat.

dijous, 27 de gener del 2011

Els municipis i la gestió de la diversitat religiosa a Catalunya

Bona part de la política pública de la gestió de la diversitat religiosa ha de fer-se a través dels municipis. Els ajuntaments, a través de la planificació urbanística, ordenen la situació territorial dels centres de culte. La gestió urbanística és cabdal per garantir que la situació dels llocs de culte no dificulta la pràctica del dret fonamental de la llibertat religiosa. És en l’àmbit municipal on les religions poden aportar els seus valors i principis, i les seves sensibilitats per construir la convivència. El diàleg interreligiós pren cos i s’articula també en cada un dels municipis del nostre país. A més, els conflictes entorn al tema religiós, generalment, sempre s’han expressat en relació a problemes de convivència expressats en clau local. Les ordenances locals comencen a regular determinats aspectes cívics que afecten a l’ús de vestimentes i símbols religiosos. En la mesura que les religions estan presents en l’espai públic és una qüestió que entre a formar part de les agendes locals.

La convivència cívica i el respecte a la diversitat religiosa s’expressa, a través de moltes maneres en els municipis. Han estat les corporacions locals puntals bàsics alhora de celebrar jornades de portes obertes de les diferents religions o per fomentar trobades de diàleg entre les religions. Tota política pública impulsada des d’altres àmbits de govern ha de partir de la realitat del govern local i la seva implicació en el seu desenvolupament. Moltes de les polítiques públiques sobre la diversitat religiosa necessiten aplicar-se a partir del principi de la subsidiarietat. Això vol dir que, els altres nivells de govern, han de facilitar les orientacions i els recursos adequats perquè els ajuntaments, a través de les seves actuacions, esdevinguin actors en l’aplicació d’aquestes polítiques.

Cal endegar un treball de conscienciació als poders locals perquè assumeixin amb naturalitat la política de la diversitat religiosa com una preocupació més de les que conformen la seva agenda de govern. Entenent que, després d’un primer moment, aquesta política no ha d’estar relacionada al fenomen migratori sinó a l’exercici dels drets de ciutadania. Aquest canvi de perspectiva és molt important, ja que ell condiciona les actituds i les iniciatives que es poden promoure des dels municipis vers les religions. Les autoritats locals han de sentir-se acompanyades pels altres nivells de govern alhora d’endegar polítiques concretes en àmbits com l’urbanisme, els drets civils, etc... per tal de respectar el valor de la diversitat religiosa.

dimecres, 26 de gener del 2011

La política pública i l’Església catòlica a Catalunya

Un fet que la política pública d’Afers Religiosos a Catalunya no pot oblidar és considerar el pes que l’Església catòlica té en la configuració de la societat catalana. La commemoració del document Arrels cristianes de Catalunya evoca l’actualitat d’aquesta circumstància. Per això, l’acció de govern ha de saber integrar la incidència que el catolicisme català exerceix alhora de configurar la realitat social d’aquest país. Tot i la igualtat que han de tenir les religions en les seves relacions amb el poder públic, hi ha uns trets diferencials que provenen de la mateixa tradició i arrelament social i cultural de cadascuna de les diferents confessions a Catalunya. Això és el que justifica que, en un moment donat, l’acció de govern estigui atenta perquè cadascuna d’aquestes tradicions religioses, d’acord a la seva rellevància en el societat catalana, incideixin de manera particular i diversa en la cohesió social i en la definició de la identitat nacional.

Per la seva tradició i presència a Catalunya el rol de l’Església catòlica és bàsic. L’Església catòlica catalana fou, per exemple, una de les institucions que mantingueren viu l’ús del català durant la dictadura i moltes parròquies foren elements actius en el combat per la democràcia i les llibertats nacionals. La relectura del document les Arrels cristianes de Catalunya ajuda a comprendre aquest important paper del catolicisme català. Ara, en el nou context social es poden haver modificat els objectius, però no és menys cert que l’Església catòlica continua sent essencial per l’enfortiment de la identificació dels catòlics amb la realitat nacional de Catalunya. Per això, l’acció de govern ha de ser sensible davant d’aquest fet i ha d’acompanyar al catolicisme català en la defensa de la seva singularitat davant dels possible intents de diluir-ne la seva identitat.

La política d’Afers Religiosos a Catalunya ha de saber crear les condicions perquè no es perdi la singularitat del catolicisme català. En el ben entès que aquesta actitud no ha de comportar, en cap cas, una intervenció que pugui ser interpretada com una ingerència dels poders públics en els assumptes eclesials. Senzillament, això fora inadmissible atesa l'aconfessionalitat de les institucions polítiques. Ni es bo, ni és desitjable. El mateix Consell Assessor de la Diversitat Religiosa hauria d'articular l'escrutini públic per prevenir qualsevol temptació intervencionista. Però, un cop reconegut el que no ha de passar, res impedeix promoure una política pública d’afers religiosos que mostri a la societat i a les seves institucions, les de aquí i les de fora, i de forma molt especial en els ambients romans, la singularitat de l’església catalana. Cal fer molta pedagogia i accions pràctiques per explicar com l’Església catalana està compromesa en la cohesió de la societat catalana i ha intervingut en el desenvolupament de la consciència nacional; com ha estat cabdal en el desenvolupament d’una pietat popular vinculada a la cultura del país i que avui és una institució implicada en la construcció de la convivència social i en el benestar de la societat.

Cal encertar en les iniciatives a promoure. Aquestes haurien de ser sempre respectuoses amb les dinàmiques particulars de l’Església catòlica. Cal estar convençut que aquest és el camí a seguir i persistir; cal mostrar clarament el valor social del catolicisme català i de la seva Església i el paper que ha de desenvolupar avui per definir, conjuntament amb altres tradicions religioses i formes de pensament, aquells valors que volem que ens identifiquin com a societat. Les xarxes socials, els intercanvis, el patrocini i el foment, el suport a les iniciatives de projecció cultural són, entre altres, alguns dels camins que cal explorar per enfortir aquest objectiu.

dimarts, 25 de gener del 2011

Fomentar i protegir la lliberta religiosa a Catalunya

Un altre àmbit específic d’una política d’Afers Religiosos per Catalunya és el desenvolupament normatiu. Després de la fallida revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, és necessari millorar l’actual marc regulador d’aquesta llibertat per actualitzar-lo a la nova realitat religiosa, ampliar aquells aspectes no coberts en l’actual legislació i millorar algunes limitacions de l’actual normativa. Catalunya, per les competències atorgades pel seu Estatut d’Autonomia, té un marge de maniobra per assumir una certa iniciativa legislativa en aquesta direcció. És evident que hi ha unes competències reservades a l’Estat, però també és cert que el Govern de Catalunya pot prendre alguna iniciativa legislativa complementària. L’actual llei catalana de Centres Cultes és un exemple del que es pot fer en aquest àmbit.

Cal ser ambiciosos i pensar que Catalunya pot tenir un marc jurídic propi en relació a l’exercici del dret fonamental de la llibertat religiosa. En aquest cas, el que és important és la perspectiva que té el promotor de la iniciativa legislativa. Ja que no és el mateix legislar des d’una perspectiva de laïcitat positiva, que fer-ho des dels pressupòsits bàsics del laïcisme excloent. Els resultats no són els mateixos, tot i que els dos punts de vista poden coincidir en la diagnosi: encara hi ha molts aspectes pendents en el desenvolupament de l’aconfessionalitat de les institucions públiques. Es tracta de promoure un projecte de laïcitat des de la inclusió, la cooperació i el reconeixement de les aportacions de les creences religioses. En aquest apartat cal incloure totes les qüestions relacionades amb la presència de símbols en els edificis públics, les cerimònies públiques, ús de símbols religiosos, etc... En l’apartat de la cooperació, cal assegurar els marcs jurídics de col·laboració i cooperació de la Generalitat de Catalunya amb les diferents confessions religioses. Entenent que aquests acords institucionals afecten només a les confessions religioses i no altres institucions, com poden ser les centrades en la defensa de l’exercici de la llibertat de consciència.

La iniciativa governamental, a més de ser jurídicament consistent, hauria de tenir la sensibilitat d’assegurar-se que les confessions religioses entenen el sentit de les iniciatives legislatives i no les percebin com una limitació o agressió a les seves activitats. Per això, tal com vaig comentar en un altre post, es bo tenir un espai de participació i de creació de consens entre el Govern i les confessions religioses. Es en aquest sentit que es proposà la creació del Consell Assessor de la Diversitat Religiosa.

La iniciativa normativa ha d’orientar-se a fomentar i garantir l’exercici de la llibertat religiosa i defensar aquest dret. Es tracta d’assegurar una visió garantista, tant pels individus com per les confessions. Especialment en aquells aspectes que la reglamentació por crear alguna inseguretat jurídica. En aquest sentit, no estaria de més de revisar alguns dels reglaments existent que afecten a l’exercici de la llibertat religiosa per veure la seva coherència amb els objectius legislatius proposats. Fins i tot, es podria estudiar alguna moratòria en l’aplicació d’alguns aspectes de la llei de Centres de Culte per les dificultats econòmiques que es troben algunes confessions religioses. En l’àmbit normatiu cal seguir desenvolupant marcs que permetin emparar la pràctica religiosa en diferents nivells de les institucions i serveis públics. Cal garantir que la pràctica religiosa sigui un dret que es pugui exercir realment en l’espai públic sense més restriccions que les associades al que avui contempla la llei orgànica de Llibertat Religiosa. Vetllant activament per l’acompliment d’aquest dret. Això permetria, per exemple, que qualsevol confessió religiosa pogués celebrar el seu culte sense problemes en qualsevol universitats pública de Catalunya.

Fora convenient que en aquest esforç normatiu es clarifiqués l’estatut dels ministres de culte (o similars), tant en la seva vessant de definició d’aquesta activitat com dels seus deures i obligacions civils en el cas de l’existència d’indefinició d’aquest perfil, especialment en aquelles confessions que els acords bilaterals concedeixen a alguns actes d’aquests ministres de culte una transcendència civil, per exemple, el reconeixement civil del matrimoni. S’ha de garantir a totes les religions que els seus ministres de culte (o similars) podran donar assistència religiosa als centres educatius, hospitals, exercit i presons. El reconeixement d’aquest estatut específic de ministre del culte o similar ajudaria a resoldre la indefinició que tenen aquestes persones en el tema de la cotització a la Seguretat Social.

dilluns, 24 de gener del 2011

La representació institucional de les religions a Catalunya

La presència activa de les religions en l’espai públic i l’interès que aquestes tenen per les autoritats públiques justifiquen que hi hagi un diàleg institucional d’aquestes autoritats amb els dirigents de les diferents confessions. No és una tasca fàcil. Hi ha religions institucionalitzades, especialment les que tenen un arrelament històric en la societat catalana, i que estan avesades en les relacions institucionals. Això és evident per la religió catòlica i, en bona mesura, per la tradició protestant que ha sabut articular una estructura representativa comuna. No passa el mateix amb altres confessions que, tot i sent minoritàries, comencen a tenir una important presència en la societat catalana.

La institucionalització de les religions és necessària per tal de reconèixer efectivament els seus drets i deures. Per tal de poder garantir adequadament la pràctica religiosa les administracions públiques han de poder identificar els representants d’aquestes religions. Per exemple, són ells els que permetran acordar la construcció dels llocs de culte d’acord al planejament o garantir la validesa civil de certes pràctiques religioses, el matrimoni, o les pràctiques religioses en dependències públiques: hospitals, tanatoris, escoles, presons etc..

En algunes religions, no és fàcil identificar els interlocutors religiosos perquè no estan estructurades ni tenen la pràctica de fer-ho en el context d’etats no confessionals. El cas més paradigmàtic és l’Islam. La majoria de països occidentals han hagut d’afavorir, amb més o menys encert, la creació d’àmbits representatius dels musulmans. Al nostre país existeix una Comissió Islàmica d’Espanya que fou la signant els acords de cooperació amb l’Estat de 1992. Ara s’ha iniciat un procés de renovació d’aquest organisme a fi d’adequar-lo a la nova realitat de l’Islam. Un fet nou, no contemplat al signar aquests els acords de cooperació de 1992, és l’existència d’importants associacions musulmanes en les comunitats autònomes, en particular a Catalunya i que aquesta comunitat té competències en aquesta matèria d’acord al seu Estatut.

En aquests moments, una de les prioritats de la política pública d’Afers Religioses a Catalunya hauria de ser l’estructuració institucional d’algunes tradicions religioses i incidir en que la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya es fes d’acord amb la visió plural de l’Estat. Això vol dir, ser sensible a la diveristat d’associacions musulmanes consolidades a Catalunya, les seves dinàmiques particulars i l’existència d’uns col·lectius musulmans que, en un primer moment no semblen massa interessats en formar part d’aquesta Comissió Islàmica, però que el realisme polític aconsella no marginar-los. A més, la comunitat musulmana i la societat catalana han de traslladar a aquesta nova Comissió Islàmica aspectes tan sensibles com la construcció de nous espais de culte musulmans i la formació d’imans.

diumenge, 23 de gener del 2011

Política d’Afers Religiosos

¿Quina política d’Afers Religiosos cal desenvolupar avui?, o, per ser més precís, ¿quina política proposaria? Aquesta pregunta em sorgí de la lectura d’un petit article de Guillem Correa, pastor protestant i Secretari General del Consell Evangèlic de Catalunya. En un primer moment, vaig elaborar una resposta a una qüestió puntual que proposa Guillem Correu. Però, el seu article, en el fons, anava més enllà i convidava a articular el pensament sobre els afers religiosos en forma de propostes polítiques. Això és el que em proposo en diversos comentaris que s’aniran publicant en els següents dies.

La societat catalana ha necessita una política d’afers religiosos que permeti desenvolupar diversos eixos complementaris. La diversitat religiosa de la societat catalana és una realitat, però és evident que aquest pluralisme enriqueix un patró religiós on el catolicisme és, per tradició i realitat social, la religió majoritària. Cal assumir amb naturalitat aquesta realitat, sense percebre-la com una imposició. L’Estatut de Catalunya dóna un marc normatiu que cal aprofundir, especialment en allò que les competències atorgades i els acords polítics amb Madrid permetin ampliar en relació l’exercici de la llibertat religiosa. Així mateix és evident que cal adaptar les normatives que regulen l’exercici d’aquesta llibertat a Catalunya. És urgent resoldre l’articulació dels organismes representatius de les religions minoritàries, de forma específica tot el que afecta a l’Islam. Resoldre aquest tema és cabdal alhora de plantejar totes les qüestions associades al culte islàmic.

Les corporacions locals han de dotar-se d’una política de gestió de la diversitat religiosa coherent i consistent en tot els àmbits territorials. En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya, ha de facilitar els recursos per fer-ho. Les administracions han de fomentar la llibertat religiosa, garantir la seva pràctica i avançar en l’exercici de la laïcitat positiva constitucional. La rellevància social de les religions permet repensar alguns dels pressupòsits teòrics dels postulats laïcistes, especialment per la importància que tenen les religions en la construcció de capital social i d’una moral cívica que identifiqui la societat catalana avui. Aquest objectiu comporta un important diàleg de les religions amb la societat i una redefinició dels principis d’algunes religions en el context d’una nova cultura.

En el propers dies, reflexionaré sobre aquestes qüestions i algunes consideracions més

dissabte, 22 de gener del 2011

Petit recull de pregàries II

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

23 Gener. Jo confio en el teu amor, el meu cor s’alegra perquè em salves. Canto al Senyor pels seus favors (Sl 13,6)

24 Gener. Oh! Que vingui de Sió la salvació d’Israel (Sl 14,7)

25 Gener. Senyor, qui podrà estar-se a casa teva? Qui podrà viure a la teva muntanya sagrada (Sl 15,1)

26 Gener. Guarda’m, Déu meu ! en tu trobo refugi (Sl 16,1)

27 Gener. Jo dic al Senyor: “Ets el meu sobirà; ningú com tu no em feliç” (Sl 16,2)

28 Gener.
Senyor, heretat meva i calze meu, tu m’has triat la possessió (Sl 16,5)

29 Gener. La part que m’ha tocat és deliciosa, m’encisa la meva heretat (Sl 16,6)

divendres, 21 de gener del 2011

Diàlegs para un amic neoliberal II. Lliberals i conservadors

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol ?Diàlegs per a un amic neoliberal? en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

Al voltant de les paraules liberal, neoliberal, conservador i neoconservador existeix molta confusió. Són paraules emprades, en moltes ocasions, com a sinònims. Per a Rafael Belda el garbull es deu a l'absència d'una teoria sistemàtica sobre aquests conceptes (Belda, R. "La dimensión sociopolítica del proyecto neoconservador" Iglesia Viva nº 134-135, pàg.127 1988). L'excel·lent taxonomia i filogènia establerta per J.Mª Mardones (Mardones, J.M. "Capitalismo y religión. La religión política neoconservadora" Sal Terrae. Santander 1991.) indica que aquests termes solament serveixen per a la situació nord-americana i poc, com el mateix reconeix, per a altres contextos.

Existeixen nombrosos exemples que demostren l'ambivalència i ambigüitat de les paraules liberal, neoliberal, conservador i neoconservador: al nostre país s'ha argumentat que en més d'una ocasió l'equip econòmic dels governs socialistes participen dels postulats neoliberals encara que una part del liberalisme s'enquadra en els files d'un partit conservador que no es vol reconèixer com a tal; a Estats Units mentre alguns corrents liberals s'associen a un pensament progressista els neoliberals s’identifiquen amb els postulats de Milton Friedman; mentre que a Anglaterra el liberalisme és una opció política ficada com un tascó entre el laborisme i el conservadorisme, encara que aquests s'acomoden bé amb els plantejaments neoconservadors. Per a un lliberal radical, així es deia de si mateix Ralf Dahrendorf, els governs neoliberals poden ser tant de dretes com d'esquerres, (Dahrendorf,R. "Reflexiones sobre la revolución a Europa" EMECE, Barcelona 1991, pàg.29).

Per no instal·lar-nos en aquest embolic que podria confondre'ns al llarg del diàleg suggereixo, encara que sigui només per aclarir-nos momentàniament, que admetem com a cert que els àmbits d'actuació dels liberalismes i dels conservadorismes no han estat sempre coincidents. Així veiem que mentre el liberalisme i el neoliberalisme s'ocupaven de l'àmbit econòmic; els conservadorismes discorrien més sobre qüestions relacionades amb la cultura, els valors, la moral i la religió. Encara que, certament, aquesta dicotomia primigènia ha estat superada pel progressiva acostament entre ambdues corrents en els últims anys. Especialment han estat els neoconservadors els qui, sense renunciar als seus postulats tradicionals, han assumit alguns dels plantejaments econòmics del neoliberalisme, principalment per l'aproximació al conservadorisme d'un part del liberalisme. En aquest sentit bé es podria considerar que "un liberal atordit per les expectatives econòmiques generades per l'Estat del Benestar es convertirà en un liberal a la defensiva, és a dir, en un neoconservador" o com diu P.Glotz "el neoconservadurisme és la xarxa en la qual es deixa caure el liberal quan aquest té por del seu propi liberalisme" (Maestre,A. "El miedo liberal". Temas de nostra època. El País 16. Febrer 1989. pàg.7). En bé d'aquest hipotètic diàleg prefereixo no allunyar-nos de la primitiva distinció diferenciadora entre el liberalisme i el conservadorisme. (En tot cas, cap d'aquests plantejament comporta associar el liberalisme o el conservadorisme a postures fonamentalistes o reaccionàries. Fins i tot, el meu amic, a qui va dirigit en part aquest escrit, em matisa que el terme neoliberal es pot homologar pels partidaris del darwinisme social, persones molt avesats a defensar virtuts públiques i amagar-se en vicis privats).

dijous, 20 de gener del 2011

Consell Assessor de la Diversitat Religiosa

Guillem Correa, pastor protestant i Secretari General del Consell Evangèlic de Catalunya, comenta en el seu bloc de Catalunya Religió, que la Direcció General d'Afers Religiosos hauria de proposar una política sobre el fet religiós sensible a la realitat de la diversitat religiosa de la societat catalana. Te raó. Ara, la situació és molt diferent a l'existent en els anys en que el President Jordi Pujo, amb encert, encomanà a l’Ignasi García Clavel, la constitució de la Secretaria d'Afers Religiosos i que després, en la presidència de Pasqual Maragall es transformà en Direcció General dirigida per la Montserrat Coll. La pervivència d’aquesta direcció general fins ara demostra la sensibilitat que els governants catalans han tingut vers el fet religiós tot i que, cadascú d’ell, especialment en els darrers anys, han aportat els seus punts de vista particular. En tot cas, sempre hi hagut un fil conductor: el fet religiós és important a Catalunya i cal gestionar-lo políticament. Però ara, cal fer un nou pas endavant com proposa en Guillem Correa.

Durant aquests anys Catalunya ha canviat el seu perfil religiós. La diversitat religiosa es una evidencia inqüestionable en la societat catalana. Una part dels catalans practiquen una religió i expressen públicament les seves creences. Per tal de garantir l’exercici d’aquesta llibertat religiosa respectant la seva diversitat cal donar un pas més com proposa el pastor Guillem Correa. Per exemple, es podria crear un Consell Assessor de la Diversitat Religiosa vinculat a la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat. El nom és del tot accessori, però no el seu objectiu i les seves motivacions. Aquest consell hauria de vetllar perquè l’administració pública, en totes de les seves politiques garantís el respecte al pluralisme religiós, de la mateixa manera que assegura la laïcitat positiva de les institucions publiques i la seva cooperació amb les diferents religions.

Aquest consell hauria de ser representatiu i orientat a fomentar la participació normalitzada de les diferents confessions religioses reconegudes com a tals. A fi d’evitar alguna confusió del passat, caldria limitar la composició d’aquest consell a les religions, tot i que cal mantenir el diàleg i la col·laboració amb altres institucions relacionades a l’exercici de la llibertat de consciència però que han d’estar situades en un altre horitzó de preocupacions. La funció d’aquest consell, entre altres, podria ser ajudar a elaborar la política pública de la Direcció General i assessorar-la en matèria de gestió de la diversitat religiosa, a més de ser l’òrgan participatiu de les religions per tal de construir consens. Per fer-ho, aquest consell hauria de manifestar de forma clara en la seva composició i en el seu funcionament la naturalesa de la diversitat religiosa present en la societat catalana. Això vol dir, garantir la seva pluralitat respectant la diferent incidència, presència i arrelament en la tradició i en la societat de cadascuna de les diferents confessions.

dimecres, 19 de gener del 2011

Unitat dels cristians

Ahir va començar la setmana de pregària per la unitat dels cristians que tradicionalment va del 18 al 25 de gener. El tema escollit per l’any 2011 és “tots eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries” (Ac 2,42). Previ a l’inici d’aquesta octava s’ha fet una jornada de diàleg jueu – cristians per evidenciar la importància que tenen les arrels comunes que uneixen els jueus i els cristians.

A Barcelona, aquesta octava començà amb una pregària ecumènica a la Catedral de Barcelona. Les màximes autoritats de les esglésies cristianes de Barcelona presidiren aquesta celebració. L’acte començà amb una pregària reconeixent “davant del Senyor comú, l’escàndol de les nostres divisions de les quan en som responsables en la història de les nostres relacions, demanem-ne perdó, per què el Senyor ens doni la seva pau”. Al llarg de la pregària, els diversos representants de les confessions cristianes es dirigiren als assistents, alguns en els idiomes majoritàries en les seves església, altres tingueren grans dificultats per expressar-se en castellà i altres, com el cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach o els pastors Guillem Correa i Josep Monells i els arxiprestos ortodoxes Joan García i Martí Puche empraren el català.

Al final de l’acte, el bisbe de l’Església Reformada Episcopal de la Comunió Anglicana de Madrid, Carlos López, imposà a monsenyor Jaume González Agàpito Granell la ”Creu del bisbe Cabrera”, màxima distinció d’aquest església, en reconeixement del seu treball a favor de la unitat dels cristians. Després d’una breus paraules de salutació de la vicepresidenta del Govern de la Generalitat, Joana Ortega, monsenyor Jaume González Agàpito Granell agraí, amb un text força articulat i travat, l’honor de rebre aquesta distinció. En la seva ocurrent intervenció, tingué l’elegància i el bon gust de reconèixer que el seu treball ecumènic era la continuació de l’esforç per la unitat dels cristians iniciat anys enrere pel caputxí pare Joan Botam, fundador del Centre Ecumènic de Catalunya, també present en l’acte i assegut al meu costat.

dimarts, 18 de gener del 2011

Filopolítica


Filopolítica és el suggerent títol del darrer llibre d’Antoni Gutiérrez Rubí, consultor en comunicació política. El llibre és un elogi apassionat de la política plena de densitat moral. Els polítics, necessiten meditar, practicar el silenci, prendre distància de l’acció i reflexionar. Per fer-ho cal separar-se de la immediatesa de la activitat política i contemplar la seves actuacions a fi de descobrir la dimensió espiritual que hi ha al darrera de les seves activitats. És així com la política esdevé una acció meditada i serena.

Per Antoni Gutiérrez Rubí la política moderna ha apartat als filòsofs, els pensadors. Sense ells, l’activitat política es redueix a acció sense tremp moral. És moment de recuperar la dimensió moral de la política per tal d’aportar un nou sentit a la política. Cal que l’acció política sigui més meditada, més espiritual i més refiada i confiada amb les aportacions dels pensadors.

La meditació ajuda a evitar que l’activitat política empresoni a les persones. Gràcies als moments de meditació els polítics descobreixen la densitat humana present en el seu treball. L’espiritualitat ajuda a revitalitzar la moral i l’ètica pública. La vida interior és el camí per incorporar valors i principis que actuïn de referents reguladors, o pedres de contrast, al comportaments dels polítics. La filosofia i el pensament han d’establir una aliança estable per recuperar el sentit moral de la política. La filosofia ha d’ajudar a que els polítics puguin explicar, intuir, resoldre i comprendre les necessitats i esperances de les persones. Gràcies a la filosofia el polític pot relativitzar la tècnica política i aportar reflexió crítica a la mateixa realitat. La política, afirma Antoni Gutiérrez Rubí necessita incorporar idees i valors de la ma dels pensadors. Aquest llibre és una bona aportació per retrobar el gust per la política.

dilluns, 17 de gener del 2011

Diàlegs para un amic neoliberal I. Recompondre el pensament

Fa pocs dies, un bon amic, de mirada conservadora i actitud oberta, va demanar-me que comentés el fet que algunes persones confonen alguns conceptes, basats en estereotips, al voltant d'aquesta forma de pensar. Això indueix a tenir prevencions innecessàries que alimenten recels i desconfiances. En un primer moment, vaig escriure una nota sobre aquesta qüestió. Més tard, a partir d'alguns comentaris rebuts vaig acordar-me que a principis dels anys 90 del segle passat, havia publicat un extens article sobre aquest tema per a un llibre que edità Sal Terrae. El llibre es va titular “El neoliberalismo en cuestión” i era una obra col·lectiva de dels membres del seminari social de Cristianisme i Justícia a Barcelona. Mirant aquest article he vist que té una línia argumental vàlida per aclarir algunes de les qüestions que preocupen al meu amic. Per aquest motiu he decidit publicar, de manera contínua, encara que alternant amb altres notes, la línia argumental d’aquest article. Tots els comentaris relacionats amb aquest article estaran encapçalats amb l'epígraf “Diàlegs per a un amic neoliberal”. En alguns paràgrafs s'afegiran alguns comentaris entre parèntesis per ampliar algunes idees.

El prestigiós Club de Roma, en un informe remès pel seu Consell i titulat -molt encertadament- "La primera revolució mundial", afirmava: "ens trobem en les primeres fases de la formació d'un nou tipus de societat mundial...El significat mundial d'aquesta revolució es torna enormement major si es considera que un enfocament inadequat de la mateixa podria posar en perill tota l'espècie humana... Només si els habitants del planeta comprenen que s'estan enfrontant a perills immediats i comuns es pot generar una voluntat política universal d'emprendre una acció comuna per aconseguir la supervivència de la Humanitat. Per això és pel que apel·lem a la creació d'una solidaritat mundial" (King, A. i Schneider, B. "La primera revolució mundial. Informe del Consell al Club de Roma” Plaza Janés, Barcelona 1991, p.17-21). Perquè aquesta solidaritat es desenvolupi és necessari revisar algunes de les idees forjades en altres èpoques i contrastades en els vertiginosos esdeveniments dels últims anys.

No es tracta tant de situar aquestes idees en els nous contextos, sinó de recompondre-les a la llum de noves dades. En aquesta tasca el diàleg és fonamental, doncs en cas contrari la incertesa alimenta el fonamentalisme i la intransigència. Aquesta és la perspectiva des de la qual s'han escrit aquestes notes sobre el neoliberalisme. Es tracta d'una aproximació dialogant a aquesta ideologia doncs, tal com assenyala el Consell de Roma, els greus problemes que es projecten sobre el nostre planeta exigeixen trobar acords. (Ara afegiria: el consens és necessari per aconseguir els objectius proposats. Els problemes són tan greus que exigeixen una nova mirada cap a la mateixa acció política. Abandonada l'etapa de grans confrontacions, ara emergeix un temps nou on la concertació i la cooperació han de prevaler sobre la competència i la confrontació).

diumenge, 16 de gener del 2011

La revolta laica de Tunísia

La revolta de Tunísia ha servit per trencar alguns dels meus estereotips sobre la situació política del Magreb. El més destacat és constatar el caràcter laic de la protesta i la poca presència de les corrents islamistes. Els joves de Tunísia s’han mobilitzat per exigir democràcia i treball. En cap moment la seva revolta, esperonada per la immolació del jove venedor ambulant a Sidi Bouzid, ha tingut connotacions político-religioses com podria esperar-se per la idea preconcebuda de la suposada ascendència dels islamistes en els moviments d’oposició dels països del Magreb. L’estratègia dels islamistes radicals, que tan bon resultat els ha donat en països en conflicte, com són els casos d’Hammas o Hezbollah, no ha tingut la presència social esperada. ¿Què significa aquesta evidència?. Això vol dir que l’argument del perill de l’islamisme radical era més aviat una excusa adduïda pels governants per mantenir dures polítiques repressives contra la població mentre s’enriquien.

Wileaks ha estat un element dinamitzador d’aquesta revolta. Les opinions de l’ambaixador nord-americà sobre la família del dictador Zine El Abidine Ben Alí han esperonat la indignació popular. És evident que els problemes de Tunísia no eren religiosos, sinó polítics i econòmics. Els joves tunisians, molt més preparats que els seus pares i oberts al món global, no tenen avui futur ni possibilitats de poder expressar la seva indignació. Aquests joves, preparats per un futur que era impossible i que coneixien el món a través de mirada global, anaven comprovant com les oportunitats eren cada cop més escasses mentre els seus governants s’enriquien. El pas de la seva indignació a la revolta fou una resposta espontània, sense líders definits. La informació corria per la xarxa, aquesta permetia conèixer la brutalitat de la repressió i la xarxa esdevenia una forta font de convocatòria a la revolta.

El perill de l’islamisme no és tant cert com els governants havien fet creure. En part, és un risc fictici esgrimit per justificar un determinat status quo. Resulta sorprenent la ingenuïtat dels països democràtics en creure’s aquesta justificació i dissimular sobre la situació real d’aquests països. Durant molts anys les democràcies occidentals han donat per bona la situació del Magreb perquè consideraven que servia per contenir els islamistes radicals. Però la revolta dels joves tunisians evidencia que era un mala interpretació de la realitat. L’islamisme radical no ha pogut exportar amb èxit a aquests països, tot haver-ho intentant, el seu model de crear xarxes de solidaritat social per la població empobrida. emprat amb èxit per Hammas o Hezbollah. Al Magreb l’islamisme radical no és la solució.

Les democràcies occidentals, especialment aquelles que estan vinculades afectivament amb el Magreb, haurien de fer passos decidits a favor de la democratització d’aquests països, lluitar contra la corrupció dels règims governants i contribuir al seu desenvolupament econòmic. A més, sí que haurien d’estar més atents als islamistes radicals dels seus països que els del nord del Magreb.

dissabte, 15 de gener del 2011

Petit recull de pregàries I

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

17 Gener. A tu s’abandona l’indefens, tu ets l’ajuda dels orfes (Sl 10,14)

18 Gener. Acull, Senyor, el desig dels desvalguts; enforteix el seu cor, escolta’ls (Sl 10,17)

19 Gener. Estic en mans dels Senyor (Sl 11,1)

20 Gener. El Senyor, que és just, estima la justícia; els homes bons el veuran cara a cara (Sl 11,7)

21 Gener. La promesa del Senyor és de bona llei; és plata sense escòries, refinada set vegades (Sl 12,7)

22 Gener. Mira i respon-me, Déu meu!, Omple’m els ulls de claror, que el son de la mort no me’ls acluqui (Sl 13,4)

23 Gener. Jo confio en el teu amor, el meu cor s’alegra perquè em salves. Canto al Senyor pels seus favor (Sl 13,6).

divendres, 14 de gener del 2011

Donar sentit a la vida

(Extracte d’una homilia del pare Andreu Marquès, monjo de Montserrat, publicat a Acull. Butlletí dels Oblats de l’Abadia de Montserrat. nº 116. Desembre 2010)

"En aquest dia de Cap d'any estem contents perquè Déu ens ha concedit de començar un nou any de vida. La vida és un do preciós que Déu ens fa. Però no tothom ho veu així. Hi ha persones per a qui la vida és una carrega. Persones que quan es lleven pensen: encara un altre dial Aquesta sensació pot ser deguda a causes molt diverses: malalties (d'un mateix o dels altres), problemes econòmics, fracassos professionals, afectius o d' altres menes, etc. Però en el fons sempre hi ha el fet de no trobar sentit a la pròpia vida: no veure cap sentit a allò que ens passa i a allò que fem o que hauríem de fer. És una cosa terrible perdre el sentit de la vida.

I aquesta pèrdua de sentit no és pas una possibilitat remota. També nosaltres podem arribar a pensar que allò que fem no té cap valor, que no fem res que valgui res. Per això necessitem que se'ns beneeixi amb paraules encoratjadores.

Tenir pau i irradiar pau ve a ser el mateix. I tinc la convicció que això és suficient, si ens ho prenem seriosament, per donar sentit a la nostra vida (fins i tot en moments de dolor i de desgracies). Mirant de tenir la mansuetud i la humilitat que tenia Jesús posem pau. Tenint un somriure amable amb tothom posem pau. No excloent ningú, no judicant ningú, posem pau. Són actituds evangèliques plenes de sentit i que donen sentit i felicitat (...) Per tal que la vida no ens sigui una carrega feixuga (o insuportable) sinó un do preciós i per tal que trobem l'energia interior per treballar per la pau (tant a nivell familiar com a nivell global) també ens cal una bona dosi de sana autoestima (...) Perquè la nostra vida tingui sentit cal que no ens rellisqui, cal que siguem conscients del que passa, del que ens passa i del que fem, cal que ho recordem, meditem i ponderem. "

dijous, 13 de gener del 2011

Demanda contra l’Estat espanyol per la sentència de l’Estatut

Dos ciutadans de Catalunya, en Jordi Cortada Passola i en Quim Torra i Pla, demà interposaran una demanda contra l’Estat espanyol davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. El seu fonament jurídic es basa en la vulneració del dret a un procés equitatiu, la imparcialitat i independència dels Tribunals reconegut per l’article 6 del Conveni Europeu de Drets Humans. És lloable que dos ciutadans hagin pres aquesta iniciativa. La seva actitud és una mostra d’activisme cívic que ajuda a remoure les consciències ciutadanes resignades a creure que les coses són com són i que nos es pot fer res per canviar-les.

Per combatre l’acceptació fatalista de la realitat els ciutadans Cortada i Torra ens recorden que encara es poden fer coses per anul•lar la sentència del Tribunal Constitucional davant del recurs del PP. Sense entrar en la valoració política de la sentència, aquests dos ciutadans indignats basen la seva argumentació en que el Tribunal Constitucional espanyol ha estat parcial i bel•ligerant en part con l’Estatut i que els ciutadans de Catalunya no tenen la possibilitat de defensar-se jurídicament a Espanya contra això. Argument impecable.

Conec per raons familiars a Jordi Cortada Passola. És un activista de mena que li ve de família. En aquest sentit, l’avala una trajectòria d’iniciatives que han ajudat a agitar les consciències dels catalans massa sovint acomodades a una realitat ofegadora. En Jordi fou l'impulsor de la campanya de càlcul de les balances fiscals i un dels promotors de la pel•lícula Cataluña-Espanya que realitzà amb encert la seva cosina Isona Passola. Un país necessita iniciatives d’activisme cívic. Gràcies a elles els partits, sempre atrapats per càlculs de tacticisme, poden trobar on pouar la seva autoritat. L’elogi de l’activisme social i polític, o cultural, és que es situa en el camp de la pre-política i ajuda als ciutadans a discernir entre els jocs de poder. Benvingudes siguin iniciatives com aquesta que han promogut els ciutadans Cortada i Torra.

dimecres, 12 de gener del 2011

Esperant el darrer dia

El següent comentari de Sant Agustí és un bon ajut per no deixar-se atrapar per la immediatesa d’algunes preocupacions. Ens indica allò que és essencial i que de centrar les nostres preocupacions. Aquest fragment del comentari de Sant Agustí als Salms comentari ha estat publicat a Acull. Butlletí dels Oblats de l’Abadia de Montserrat. nº 116. Desembre 2010)

“Així com els dies d'abans del diluvi anaven menjant i bevent, prenent muller o marit, fins el dia que Noè va entrar a 1'arca ... Queda poc temps, germans -ens diu sant Pau; d' ara endavant els qui tinguin muller, que visquin també com si no en tinguessin; els qui compren, com si no posseïssin; els qui usen d'aquest món, com si no en fruïssin; perquè la figura d' aquest món passa. I jo voldria que visquéssiu sense preocupacions.

L'home que posa tota la felicitat en el menjar, en el beure, a prendre muller, a comprar, a vendre, en l'ús d' aquest món, potser sí que es pot trobar alliberat de tota preocupació; però que sàpiga que es troba també fora de 1'arca. Desgraciat d'ell al moment del diluvi! N'hi ha, en canvi, que mengen, que beuen, que fan tot el que fan per a gloria de Déu; si els afers del món els aclaparen ploren, per bé que interiorment s' alegren en 1'esperança; i si el món els ofereix alguna alegria, s' alegren, per bé que continuen en el temor de Déu a 1'interior del seu cor; de la mateixa manera que 1'exit no els corromp, tampoc el fracàs no els aclapara; perquè això és realment allò de plorar con si no ploressin, d'estar alegres com si no ho estiguessin.

L'home que ven, bo i sabent que el bé que deixa no pot fer-lo feliç, l'home que compra, bo i sabent que el bé que adquireix passarà; 1'home que, enmig de l' abundància de tots aquests béns, no hi posa la confiança sinó que amb allò que té fa misericòrdia a aquell qui no posseeix, per tal de rebre d'aquell qui posseeix tots els béns que no té encara, aquest home pot esperar segur el darrer dia, perquè ell és a dins de l'arca”.

dimarts, 11 de gener del 2011

Exposats i febles en al món inter-connectat

Diverses notícies han demostrat de nou la força de les xarxes socials i l’impacte que poden tenir les activitats a través d’aquest món inter-connectat. El primer cas ens afecta de prop. Unes noies catalanes havien posat una maqueta d’un disc dins d’una xarxa social i un productor de New York ha contactat amb elles per editar un CD. Hackers de tot el món han atacat massivament i han aconseguit bloquejar els accessos a les entitats bancàries i institucions que han retirat els crèdits de Wikileaks. Aquest moviment d’hackers, agrupat en el col·lectiu Anonymus, pocs dies després han fet el mateix amb totes les pàgines web del govern de Tunísia per la mort d’un jove venedor ambulant. El col·lectiu ImprovEverywhere a la ciutat de New York, especialitzat en performances insòlites de grups en públic han assolit mobilitzar 3500 persones anessin al passat diumenge sense pantalons al metro d’aquesta ciutat i les xarxes socials han fet que 50 ciutats de 24 països, grups de ciutadans es sumessin a aquesta iniciativa. Les ciutats participants han estat Adelaide; Amsterdam; Antwerp; Atlanta; Barcelona; Bergen; Boston; Brisbane; Brno; Buenos Aires; Calgary; Chicago; Dallas; Denver; Detroit; Edmonton; El Paso; Hamburg; Johannesburg; Las Vegas; Lima; Lisbon; London; Los Angeles; Madrid; Melbourne; Mexico City Mexico City 2; Milan; Minneapolis; Montreal; New York; Newcastle; Orlando; Philadelphia; Phoenix; Portland; San Diego; San Francisco; São Paulo; Seattle; Seoul; Stockholm; Sydney; Toronto; Toulouse; Vancouver; Vienna; Washington, DC; Wellington; Zürich.

És evident que la xarxa ha transformat l’estil de vida de moltes persones introduint noves pràctiques i costums; noves possibilitats que es tradueixen en les iniciatives esmentades. La possibilitat són infinites. Una d’elles és ’emprar les xarxes socials com element de mobilització ciutadà. En uns casos per passar una estona divertida so bé i en altres per causes que afecten la consciència social. Les grans manifestacions de la guerra d’Irak, en el seu moment, foren una bona mostra d’això. Però recentment estan apareixen altres usos més agressiu en la xarxa que consoliden una tendència iniciada anys enrere. Els conflictes que es donen a la societat i entre països es traslladen a la xarxa de manera evident.

L’actuació massiva dels hackers és una prova d’això. La resolució de conflictes a través de la xarxa és ja una realitat. Poc a poc es coneixen cassos d’espionatge a través de la xarxa, divulgació d’informació reservada o d’actuacions massives de hackers, alguns per iniciatives governamentals per alterar els sistemes informàtics les institucions d’alguns països. Les armes eren senzilles, entrar en les protegides xarxes d’algunes institucions per inocular virus informàtics i esperar que facin els seus efectes. La situació ha vingut a modificar alguns dels conceptes clàssics de les teories de les confrontacions. La xarxa permet que poques persones aconsegueixen efectes devastadors sobre països, les seves institucions i les seves empreses. La ciberguerra ja està aquí.

dilluns, 10 de gener del 2011

La ira del Magreb

Les notícies que arriben del Magreb són preocupants. Cada dia creix la tensió. La peculiaritat de la protesta són els seus protagonistes: els joves. És la revolta dels joves pobres i empobrits que veuen que el futur no existeix i el present és insuportable. Probablement la publicació dels informes de Wikileaks ha encès les ires de la població. Mentre ells passen importants penúries, el sistema polític es perpetua sobre la base d’importants nivells de corrupció. Els governants han robat fins i tot l’esperança de la gent. Davant la manca de futur només queda el camí de la revolta.

Els problemes del Magreb no ens podem deixar indiferents. A Catalunya hi ha moltes persones originàries d’aquesta regió. El seu patiment ha de ser la nostra preocupació. Hem de sentir-nos solidaris amb ells i procurar trobar una solució que deslliure aquests pobles del seu secular empobriment. A més, quan més grans siguin les tensions en aquesta zona més reforçats en surten els partits islamistes radicals. L’enfortiment de l’Islam polític no es basa només en la fe, sinó en la manca de molts productes bàsics. Mentre l’Islam oficial, el que es veu contaminat amb les costums d’occident, no passa penúries. L’Islam radicalitzat proposa un Islam renovat, un ordre social i un combat contra l’occident a qui acusa de la seva situació.

Els actuals règims polítics del Magreb estan creant un problema que afecta la seguretat geoestratègica d’aquesta zona. No crec que puguem estar massa tranquils sabent que els nostres veïns del sud es revolten per causa de la pobresa i s’identifiquen a favor d’un Islam radical. Una dada ens hauria de fer pensar: els índex demogràfics dels països del Magreb. Segons els experts, en els propers vint anys, el països del nord d’Africa creixeran un 48% i nosaltres només un 3%. La distància física entre el Magreb i nosaltres és petita; la distància afectiva ho és menys.

diumenge, 9 de gener del 2011

Conservadors i progressistes

Un bon amic m’ha demanat desfer el mal entès o confusió que transmeten alguns periodistes quan identifiquen el sector reaccionari de l’episcopat espanyol amb les forces polítiques conservadores. Ell, catòlic i políticament conservador, no s’identifica amb les tesis d’aquest sector de l’episcopat. Amb encert, i agudesa, m’indica que no és el mateix ser reaccionari o integrista que conservador. Probablement, comenta el meu amic, les persones som conservadores en uns temes i més obertes o progressistes en unes altres. Les persones, sortosament, no presentem un pensament monolític, sinó plural i divers. Això és així perquè la mateixa realitat és complexa, de tal manera que les coses no funcionen sota esquemes del tipus tot o res;blanc i negre; bons i dolents. Ara, els matisos, les tonalitats, la diversitat són, a més d’importants, els signes d’una època. Quan la realitat és complexa no funcionen els esquemes simples.

Hem sento conservador d’algunes coses i avançat o progressista en unes altres. En els anys de combat polític intens sempre m’he rebel·lat contra la uniformitat de pensament. La preocupació per la justícia social, per exemple, m’ha portat a defensar polítiques socialdemòcrates a favor d’ampliar el benestar al màxim nombre de persones o de lluitar contra tota mena d’injustícia social; però aquesta sensibilitat no és contradictòria, així ho penso sincerament, en defensar un model de família més proper al que es podria qualificar de model tradicional. Aquesta actitud l’he mantingut sempre en altres qüestions que afectaven a les meves creences bàsiques. A mesura que la política incorpora nous àmbits de preocupació i d’iniciativa política, especialment en referència a qüestions relacionades al sistema de valors i de creences personals, serà més difícil obtenir adhesions monolítiques a les polítiques dels partits. Malament aquell partit que ho pretengui.

Els problemes de la societat estimulen que les persones tinguem una pluralitat de posicionaments que evidencien una diversitat de judicis morals. Avui ja no és possible reproduir les uniformitats del passat. Reconèixer aquesta diversitat no representa cap elogi del relativisme. El millor antídot contra aquest és mantenir un sistema de valors sòlids que actuïn de contrast contra les possibles ambivalències o ambigüitats de la realitat. La nova realitat obliga a ser més curosos alhora d’emetre judicis entre les filies polítiques i conceptes com reaccionari o integrista; de la mateixa manera que introdueix el tema del respecte a la consciència personal alhora de sotmetre al Parlament l’aprovació de determinades lleis. La complexitat de la realitat, els valors en joc i la diversitat política obliga a ser més precisos en els judicis i les valoracions de les actitud de les persones.

dissabte, 8 de gener del 2011

Repensant la meva fe 23. Babel

Un pecat del nostre temps es creure que podem prescindir de Déu. L’altre ens creure’ns que podem ser Déu. La narració de la torre de Babel ens alerta d’aquest risc. En el Gènesi s’explica que la humanitat vivia en harmonia i enteniment “en tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules” (Gn 11, 1). Les persones construïen edificis perquè dominaven l’art de la construcció i de l’arquitectura per això es cregueren que podien emular a Déu. Així es proposaren fer “edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra” (Gn 11,4). La voluntat era aprofitar el seu enteniment per arribar al cel i fer-se com a Déu.

Davant d’aquesta pretensió Déu reacció capgirant els seus propòsits. “El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, i es digué: «Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d'ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s'entenguin entre ells.»” (Gn 11, 5-7). Es precisament aquesta voluntat de sortir de la terra per fer-se com Déu (arribar al cel) el que es generà confusió que les persones no s’entenguessin i es tranqués l’harmonia i, en lloc d’estar units, les persones es dispersessin, “Així el Senyor els va dispersar des d'aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat” (Gn 11,8). El voler fer-se com Déu és la raó d'aquesta gran confusió, perdre el sentit com a comunitat i desintegrar-se.

divendres, 7 de gener del 2011

Repensant la meva fe 22. Pecat i perdó

El pecat està present en el món. Per això Déu ens demana tenir la voluntat de sotmetre el pecat. Quan Déu dialoga amb Caín li diu: “si obres bé, seràs acceptat; però, si no obres bé, el pecat aguaita a la porta: ell et desitja, però tu l'has de dominar” (Gn 4,7). Malgrat l’existència del pecat, que està present com a mal que espera temptar, Déu sempre salva tot i que també castiga. Dins del mal i de les situacions adverses; dins dels moments difícils Déu sempre perdona "Noé obtingué el favor de Déu" (Gn 6,8), "Déu salva per una aliança" (Gn 6,18). Però aquest Déu d'amor també castiga, per això castigà amb el diluvi; però dins d'aquest càstig (adversitat) Déu decidí salvar a Noé i perdonà "no tornaré mai més a maleir la terra" (Gn 8,21).

El pecat més gran és no estimar als germans. El gran pecat contra el germà és fer-li ma, emprar la violència contra ell. Després que Caín matés al seu germà Abel, Déu li pregunta "¿On és el teu germà?" (Gn 4,9). Aquesta pregunta ressona sempre en la consciència dels creients. La vida humana esdevé sagrada "demanaré compte de la vida de l'home a qualsevol germà seu" (Gn 9,5), "qui vessi la sang de l'home, per l'home serà vessada la seva sang; ja que a imatge de Déu ha fet Déu l'home" (Gn 9,5-6). La contundència de les paraules de Déu esdevenen un imperatiu impossible d’oblidar.

dijous, 6 de gener del 2011

Diada de Reis

Avui ha estat la diada de Reis. El dia de l’Epifania del Senyor, el dia de les mirades esperançades dels nens. Des d’ahir, veient la cavalcada pels carrers de Barcelona he percebut la il·lusió dels infants que miren amb ulls transparents la màgia d’uns Reies que els han dit que venent d’Orient. Els nens, plens de fe en allò que els han explicat, volen veure complides les seves esperances perquès es fien; per això han escrit les seves il·lusions en un tros de paper pot ser entregat a darrera hora a un patge real.

Res atura la fe dels nens en pensar que serà realitat allò que esperen. Quan de matí es despertin abans d’hora, després d¡una nit de nervis continguts, i de bon matí obrin els seus ulls d’infants, en les seves mirades es contemplaran totes les il·lusions del món. Tant de bo tinguéssim sempre aquesta mirada que no s’apaga. La mirada de tenir fe en una il·lusió.

dimecres, 5 de gener del 2011

Integrisme islàmic i societat democràtica

Les intoleràncies i les pors solen anar unides perquè es necessiten. Això es comú en els pensaments tancats, totalitaris i fonamentalistes. En canvi, les societats obertes estimulen l’obertura del pensament basat en el respecte màxim a les llibertats personals i col·lectives, així com a la possibilitat de dissentir. El pensament tancat no respecte l’existència de l’altra si aquest es mostra diferent. Intenta justificar el seu recel en supòsits ideològics i religiosos. Venen a dir: o ets dels meus o estàs contra a mi. Per imposar els seus criteris excloents manipulen les pors atàviques de les persones i pressionen psicològicament, només en casos extrems recorren a la violència.

La notícia de l’existència d’una policia islàmica a Lleida que controla la moral dels musulmans, “brigada de la moral”, és un exemple d’aquest intolerància destructiva. Només des d’una visió fonamentalista de l’Islam es pot pressionar psicològicament als musulmans per actuar d’una determinada manera. Cal denunciar aquestes brigades de moralitat que poc a poc van apareixent en alguns municipis catalans. Però la denúncia és insuficient. A més, a part de la denúncia pública, és difícil que els membres de la comunitat musulmana facin el pas d’actuar judicialment contra els promotors d’aquestes brigades. Existeixen complicades xarxes d’extorsió que pressionen perquè això no passi. Cal cercar altres formes d’actuació que defensin a la majoria de catalans musulmans que volen viure en llibertat la seva religió.

L’existència d’aquestes brigades de moralitat planteja a la societat democràtica nous problemes per els quals encara no es tenen les respostes adequades. La societat ha de saber protegir a les persones afectades per aquestes brigades i ha de saber defensar als ciutadans que volen viure lliurament la religió musulmana. El problema està plantejat, però encara no es tenen les solucions. Els governants no poden restar indiferents davant d’aquesta situació, ni podem ignorar per més temps que Catalunya és el lloc on l’integrisme islàmic radical s’està organitzant i projectant a altres indrets. Es hora d’actuar amb més decisió.

dimarts, 4 de gener del 2011

El dilema de la Comissió Islàmica d'Espanya

Han passat més de dos anys i la Comissió Islàmica d’Espanya (CIE) segueix sense renovar-se. La màxima representació dels musulmans espanyols està paralitzada. Diversos interessos contraposats, alguns originats fora de les fronteres de l’Estat, han atrapada la CIE en les seves pròpies contradiccions. La representativitat bicèfala d’aquest organisme no l’ha fet operatiu ni ha facilitat, quan ha calgut, la seva renovació. Situació gravíssima perquè aquest òrgan, per competències legislatives, té la màxima representació dels musulmans i intervé en la regulació del culte musulmà a Espanya.

La paràlisi d’aquest organisme és ja del tot insostenible i injustificable. El pols continuat que les diferents parts estan fent amb el govern d’Espanya no pot durar més. Les qüestions geoestratègiques de la política internacional han de resoldre’s en altres àmbit i no manipular un organisme que té com a missió la defensa dels interessos religiosos dels musulmans espanyols. Per més que molts d’ells hagin nascut en països islàmics, ara tenen unes noves fidelitats i lleialtats al país que els ha acollit i a les seves institucions.

La manca de direcció dels afers religiosos dels musulmans ha deixat sense resoldre aspectes tan crítics com la construcció dels centres de culte musulmà o la contenció efectiva del fonamentalisme islàmic que no para de créixer envigorit per l’actual situació de desorientació general. Poc a poc, aquests moviments més radicals, en coherència a les consignes donades en els seus congressos, com el recentment celebrat per les festes de Nadal, no dubten en tensar la situació. El seu objectiu és evitar la integració en la societat d’acollida, en el cas dels musulmans que provenen de la immigració, per considerar degrada la moral de la societat occidental i contrària als principis de l’Islam.

Per bé de la majoria dels musulmans del nostra país són persones tranquiles, dialogants i integrades, persones religioses que aspiren a tenir llocs de culte dignes on practicar la seva fe, cal resoldre definitivament la renovació de la CIE. Cal que les diferents parts actuïn responsablement. Això significa deixar d’entorpir, dificultar, dinamitar, una i altra vegada, els intents de renovació d’aquesta comissió. A mesura que passa el temps es redueix el marge de maniobra per aconseguir una renovació ordenada de la CIE. El tempo polític juga en contra d’una comprensió oberta dels drets bàsics dels musulmans al nostre país. Es viu un deteriorament en les relacions amb els musulmans. Ha augmentat en les societats occidentals el recel vers els musulmans estimulats per una nou populisme que practica una activa política antiislàmica buscant rèdits electorals. Quan més temps passi, el populisme contra les muslmans tindrà més espai polític. Si això passa, tot serà més difícil. Per això el sentit de responsabilitat demana aparcar les disputes i trobar els acords necessaris que permetin renovar definitivament la Comissió Islàmica d’Espanya.

dilluns, 3 de gener del 2011

Els cristians perseguits d’Orient Mig

El recent atemptat d’Alexandria, Egipte, torna a posar en evidència que els cristians a l’Orient Mig corren perill en certs islàmics am buna forta presència d’islamistes radicals De la convulsa Irak la tensió ha tornat de nou a Egipte. La minoria copte d’aquest país, uns 10% de la població total, ha esta objecte de l’acció d’un suïcida com ho havia estat mesos abans. Per més que el govern egipci vol buscar els culpables a l’exterior, parlen de “dits estrangers”, altres veus indiquen que la progressiva radicalització política dels Germans musulmans ha accentuat les tensions internes a la societat egípcia. No cal anar buscar la llarga mà dels jihadistes o les sovintejades franquícies d’Al Qaeda. Un sector de la societat egípcia s’ha radicalitzat per l’obstinació de l’actual sistema polític de governar amb disciplina fèrria i trucar les consultes electorals, o d’amagar els problemes de les minories.

Les esglésies cristians de Bagdad, de Mosul o d’Arbil, o les del nord d’Irak, la majoria parlem en arameu i es consideren, especialment les assíries, descendents directes dels pobles d’Assíria i Babilònia, i són tingudes per unes de les esglésies cristianes més antigues del món. A Irak, per més que les autoritats sunnites i shiites, demanen la permanència de les comunitats cristianes, el cert és que en poc temps aquestes han passat de tenir un milió i mig de fidels a quatre-cents mil. Avui és viu un veritable èxode dels cristians de l’orient mig especialment des d’Al Qaeda els declarés “objectiu legítim”.

Als països de l’orient mig ha d’haver-hi pau també per les comunitats cristians perquè elles s’estan convertint en comunitats màrtirs per l’acció d’un terrorisme polític que es pretén fonamentar en principis religiosos. La ironia d’aquesta situació és que aquestes comunitats cristianes són l’objectiu d’aquest terrorisme degut a la guerra endegada pels molt cristians dirigents d’Estats Units i els seus aliats.

diumenge, 2 de gener del 2011

Els valors dels polítics

La política és necessària per organitzar la societat. L’espai públic ha de ser un espai ordenat i això ho garanteix la política. Gràcies a la política les persones poden expressar les seves necessitats i, a través del diàleg i el consens, trobar aqueles alternatives que contribueixen a resoldre-les. La política necessita dels polítics. Persones compromeses en la construcció d’aquest ordre i aquestes respostes. L’acció política s’ha de fonamentar en uns valors sòlids, capaços d’aportar confiança i credibilitat. Els valors que cal desitjar i esperar en els polítics són:

a) Honestedat, que es pot expressar com la coherència entre allò que es diu i allò que es fa.
b) Servei, que significa assumir que la responsabilitat d'exercir un poder polític és per fer el bé general, fins hi tot per sobre els interessos de partit.
c) Llibertat, la persona ha de mantenir-se en tot moment lliure, tant davant de les circumstàncies relacionades amb la seva responsabilitat com del propi partit. Una bona educació d'aquesta llibertat és practicar la dinàmica del provisional.
d) Austeritat, l'acció política comporta una litúrgia externa que cal assumir, però s’ha d’ evitar quedar-se presoner d'ella i no fer de la litúrgia una afirmació de l'autoritat.
e) Compassió, significa estar atent i compromès per aquells que menys tenen o els que no tenen veu. La persona política ha de saber compartir i fer que la llei estigui al servei de les persones i no al inrevés.
f) Humilitat, si el polític és un servidor ha saber que el seu estatuts no és perquè el serveixin sinó per servir. Tot això es veu en els petits detalls de la vida quotidiana.
g) Confiança, és norma que un polític tingui dubtes, especialment en el moment de prendre decisions, en aquests moments cal que aquesta persona tingui confiança en ell mateix. En aquests moments hi juga un paper important el grup humà que acompanya el polític, especialment perquè ell pot aportar referents per consolidar aquesta confiança.

dissabte, 1 de gener del 2011

Repensant la meva fe 21. La mirada de Déu

En el text sobre el pecat original impressiona la força donada a la mirada de Déu. Quan Adam i Eva trenquen l'amor que Déu havia depossitat en ells senten la mirada de Déu.

"Déu digué, fem l'home a la nostra imatge" (Gn 1,26) Déu és bo perquè fa participar a l'home del seu coneixament. En tot, Déu estableix un límit en la seva creació "però l'arbre del coneixement del bé i del mal no en megis; si un dia en menges, no t'escaparàs pas de la mort" (Gn 2,17). L’arbre és tot allò que ens fa prendre consciència del que som.

Déu es comunica plenament amb les persones, però aquestes traeixen la seva confiança i pequen. Trenquen l’amor generós de Déu."a tots dos se'ls obrí els ulls. "Llavors conegueren que anaven nus" (Gn 3,7). Només a partir de l'arbre Adam i Eva s'adonen que van nus i tenen consciència del seu pecat, que abans no podien tenir i corren a amagar-se de la mirada de Déu. Però la mirada de Déu ho penetra tot, de tal manera que sempre arriba a fer-se present en la consciència de les persones "I qui t'ha fet saber que anaves nu? (Gn 3,10).

Davant de la mirada de Déu les persones procuren fugir i eludir les seves responsabi­litats. La gran responsabilitat és la llibertat personal. Gràcies a la llibertat la persona pot mantenir o trencar la confiança que Déu li ha donat. Quan Adam pren consciència de la seva culpa intenta escapolir-se i intenta situar la responsabili­tat del seu pecat fora "la dona que m'heu donat m'ha ofert el fruit" (Gn 3,12).

La llibertat humana és precisament poder distingir entre el bé i el mal, tenir discerniment del bé i del mal i actuar optant per un o l'altre. "L'home s'ha fet com un de nosaltres, pel coneixement del bé i del mal" (Gn 3,22). El pecat de la humanitat és haver cregut que sense Déu es podia discernir el bé del mal. El gran pecat és pretendre ser Déu i pensar que l’home o la dona són autosuficients i tenen per si sols la saviesa discernidora.