Salafistes, policia i justicia.

Ser salafista no és cap delicte, ni pot ser una falta administrativa. Vull defensar, des del valor de l’espai públic, el dret a ser salafista perquè així afirmo el mateix dret a la llibertat religiosa. Cada religió ha de resoldre les seves dissensions o derives internes, no per la vida administrativa o penal civil, sinó amb els religiosos i teològics des de dins del seu moviment de fe. Totes les religions tenen les seves derivades fonamentalistes, assumides com experiències religioses, i no per això es prenen actuacions administratives contra els fanàtics de torn. El salafisme és un fenomen ideològic complex dins de l’islam on coexisteixen diverses interpretacions, pràctiques i tendències, algunes totalment espiritualistes i altres terriblement violentes i intolerants. Alguns països amb els quals el regne d’Espanya manté bones relacions diplomàtiques i  beneficiosos negocis estan fonamentats sobre la ideologia salafista.

És cert que bona part del terrorisme d’origen religiós sunnita té les seves arrels en interpretacions extremes del salafisme i la seva pràctica és un elogi de la violència per assolir fites religioses. En aquest cas, el delictes no és l’adscripció al salafisme de forma genèrica, sinó aquelles prèdiques i pràctiques salafistes que inciten l’odi, la violència o l’enfrontament social. Però, alerta, no tots els salafistes tenen una derivada cap actituds contràries a la convivència democràtica o al sosteniment d’actituds violentes. Si bé és veritat. que alguns salafistes, sense decantar-se cap a la violència, propicien l’aïllament social i la no integració en la societat d’acollida, no necessàriament això té una derivada al terrorisme. En moltes religions es donen fenòmens similars, sense necessitat d’evolucionar cap a fenòmens que atemptin a la seguretat de l’Estat.

La proposta d’expulsió de l’imam de Salt per part de la policia espanyola és un abús i un greu error d’apreciació. Si existeix alguna sospita que aquest imam representa un perill per la seguretat de l’Estat o actua contra alguns dels seus interessos, ja hi ha en un Estat de Dret els tribunals de justícia per valorar la gravetat de la situació. La millor garantia dels ciutadans contra els abusos de l’administració són precisament els tribunals de justícia. Aquesta és la base de la democràcia real. El camí emprés per la policia espanyola és un immens desencert. Per cert, aquesta policia tan diligent contra aquest imam, ha ignorat reiteradament les peticions d’alguns periodistes i militars retirats d’emprar la força contra els catalans a fi de frenar el procés.  Que sàpiga, ningú ha acusat aquestes persones de cap delicte de terrorisme o de perill a la seguretat de l’Estat. Les acusacions de la policia contra Mohammad Attaouil són greus i la seva proposta d’expulsió pot posar en alerta la comunitat musulmana i provocar algunes respostes no del tot desitjables. De nou, quan Catalunya es troba en un moment polític crucial, les forces policials de l’Estat espanyol s’entrecreuen en el seu camí. Sense caure en cap teoria de la conspiració, no està de més preguntar-se a ¿qui surt beneficiat per l’expulsió de l’imam de Salt? ¿per què la policia espanyola proposa una mesura tan dura contra una persona que ha estat ben valorada pel mateix ajuntament de Salt per haver obert la comunitat musulmana al poble?.

Tot l’anterior no anul·la una qüestió que la comunitat musulmana catalana ha de resoldre: aclarir seva relació amb el mon salafista i articular un discurs més decidit per desarticular les suposats veritats religioses sobre les quals es formulen alguns discursos salafistes radicals presents a casa nostra. A Catalunya el salafisme ha fet forat i està ben present a moltes comunitats musulmanes. Els musulmans catalans ha de confrontar-se amb els relats salafistes muntats sobre els hadits més bel·ligerants, cruels i violents de la Sunna. És la seva responsabilitat dir no als plantejaments salafistes des d’una interpretació oberta, lliure i crítica de la tradició islàmica. La Sunna no és veritat revelada, és obra humana i per aquest motiu, subjecte d’interpretació i reelaboració segons el moments històric. Sense por han de identificar quins hadits, per més que siguin catalogats com autèntics, justos o fiables, poden tenir més interpretacions que les donades tradicionalment per l’islam. És urgent començar a fer aquest treball.

Costa estimar els enemics

Volia dedicar el primer comentari després del repòs reparador del mes d’agost a reflexionar sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils des d’una perspectiva diferent a la que ha estat habitual en aquests dies. He trobat a faltar, al menys d’una manera explícita, un exercici de misericòrdia vers els terroristes. Estic convençut que aquesta afirmació pot sorprendre i molestar. Intentaré explicar-me per evitar interpretacions equivocades de les meves paraules o malentesos contraproduents. Vagi per davant el meu total i absolut refús de tota violència, sigui quin sigui el seu origen. El terrorisme no és admissible des de cap perspectiva. Durant els següents dies de l’atemptat a Barcelona he anat diverses vegades a la Rambla i he llegir els escrits de solidaritat escrit anònimament pel ciutadans en record de les víctimes. Molts d’aquests escrits afirmaven que no es podia respondre a la violència amb odi, contra el terror calia estimar. 

Això mateix és el que diu l’evangeli. “Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen” (Mt 5,43-44) perquè “si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair?” (Lc 6,32). Jesús ens recomana estimar als enemics. Entendre aquestes paraules costa després dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Però, ho hem de fer convençuts. ¿Què significa estimar-los? ¿estimar vol dir perdonar-los? Hem de respondre aquestes preguntes perquè del contrari, els eslògans de rebuig a l’odi seran paraules estereotipades, buides, sense capacitat de transformació social i de les ànimes. La mirada cristiana als fets de Barcelona i Cambrils obliga a introduir aquesta dimensió, tot sovint oblidada, fins i tot per les autoritats religioses en les seves cerimònies de record de les víctimes. Algú ens hauria d’explicar com podem estimar els terroristes que assassinaren a innocents a la Rambla barcelonesa i al Passeig Marítim de Cambrils.

Dolor en ple Advent

El cristians cantarem a la missa del Gall pau a la terra als homes de bona voluntat. Per la comunitat de creients el Nadal és un temps litúrgic que s’hi arriba després de tot un temps d’Advent on les lectures dels profetes ens preparem per l’esdeveniment. Els profetes ens parlen constantment de pau i ens conviden a treballar a favor d’ella. Fins i tot, ens arriben a proposar transformar les espases en relles. Alguns salms afirmen que la bondat i la pau esperades regnaran a la terra. Però el temps d’espera és fa massa llarg. Les persones de bona voluntat assisteixen impotents a la quotidiana mort massiva d’innocents. Els crims d’odi, de venjança i el terror foll omplen dia darrera dia els noticiaris. 

Aquest cap de setmana el terror s’ha escampat per Turquia, Egipte i Somàlia. Uns atemptats cruels han segat de nou moltes vides. La llunyania dels morts no ens pot deixar indiferents. Les seves morts clamen justícia. No ha de ser una justícia venjativa com expressen alguns polítics turcs. La justícia ha de dur la pau i només serà justa si és capaç d’eradicar les raons de tant odi i maldat. La civilització de la globalització té importants dèficits d’humanització. A les societats occidentals els valors i principis vertebradors de tota una civilització s’esmicolen, però la situació a alguns països amb un altre registre cultural no és millor. En aquests llocs, la precarietat democràtic de la societat junt amb la debilitat de l’Estat i la total absència de protecció social de la població són raons profundes d’un malestar que alimenta la folia del terror. Treball per la pau, es construir justícia i per ser justos cal alliberar als pobles de tota opressió.

Nou relats de sofriment

La jornada Hitzorduak: Construint la convivència a Navarra organitzada pel  “Foro Social por la Paz” celebrada el divendres 4 en el Parlament de Navarra a Pamplona acabà amb els testimonis de nou persones que havien patit, en diferent grau, els efectes de la violència del terror o de la tortura al País Basc o Navarra. Cada una d’elles, per damunt de la seva experiència particular del dolor, elogiaren el valor de la convivència. Foren nou relats de sofriment dur, sense possibilitats de dissimular el patiment. Cada una de les persones havia viscut en primera persona les tensions provocades per les accions violentes del terrorisme d’ETA i dels seus entorns, l’actuació repressiva descontrolada de les forces policials de l’estat o de grups com els GAL.

Aquestes nou persones tenen noms forces coneguts en la societat basca o navarresa: tres regidors del PSN que portaren escortes durant deu o més anys (Mercedes Sánchez, José Luis Uriz y Julia Cid); Eneko Etxeberria, germà de «Naparra»; Txema Jurado, exregidor de l’esquerra abertzale pres durant tres anys pel cas Udabiltza i després absolt; Oihan Ataun, torturat; José Ignacio Meijide, membre de Gesto por la Paz; Ana Fernández, germana de Sara Fernández, morta en accident de trànsit camí de la presó de Valdemoro; i Aitziber Berrueta, filla d’Angel Berrueta, forner que fou assassinat per un policia nacional i el seu fill; ruptura familiar en el cas de Julia Cid mare d’un detingut d’ETA i .

Les diferents intervencions foren colpidores, emocionalment intenses perquè alguns testimonis era el primer cop que expressaven públicament el patiment que la violència els havia provocat. Persones que cada dia tenien por alhora de posar en marxa el cotxe per temor que explotés una bomba adherida als baixos o que cada cop que sentien l’ascensor temien que el vinguessin a detenir novament. Cada una d’aquestes persones presentaren amb tota cruesa el patiment associat al terror, qualsevol terror. Tot i que fa cinc anys que ETA prengué la decisió d’acabar amb la violència, encara hi ha vàries qüestions no resoltes que continuen sent font de sofriment. El més evident és el manteniment de la política de dispersió dels presos que penalitza als familiars dels presos.

Els nous testimonis de la taula “Des del dolor a la convivència” parlaren sense rancúnia, sense odi i, alguns d’ells demanaren perdó si havien provocat patiment de forma directa o indirecta. Un dels intervinents, destacat militant socialista navarrès, demanà perdó perquè fou el seu partit qui des de les responsabilitats de govern emparà el terrorisme d’estat o ignorà la violència emprada per les forces de seguretat. La majoria d’intervencions insistiren en que calia avançar en el camí de la veritat aclarint els casos d’assassinats no resolts o de tortures impunes. S’ha de justícia a les víctimes del terror i afirmar rotundament que no cal repetir cap d’aquestes situacions allí testimoniades.

Si odiava, ells havien vençut

El títol d’aquest post fou la contundent conclusió d’Iñaki García Arrizabalaga, a qui els Comandos Autónomos Anticapitalistes, una escissió d’ETA, mataren el seu pare l’any 1980, en el seu diàleg amb Lourdes Zabalza, germana de Mikel Zabalza trobat mort al riu Bidasoa ara fa 25 anys després de la seva detenció per la Guardia Civil i llarga estada a la caserna d’ Intxaurrondo. Aquesta conversa fou el pòrtic de la jornada jornada Hitzorduak: Construint la convivència a Navarra organitzada pel  “Foro Social por la Paz” celebrada el divendres 4 en el Parlament de Navarra a Pamplona. Els testimoni de vida d’aquestes dues persones fou contundent: no ha d’haver-hi lloc a l’odi ni a la venjança al País Basc o Navarra després del final de violència d’ETA ara fa cinc anys. Hi ha massa dolor en la societat basca i navarresa per no avançar cap la reconciliació. No cal esperar fer justícia a tothom per iniciar el camí del perdó i la convivència. La justícia és important per esclarir molts fets que encara són denses penombres, però la convivència i la pau no poden esperar.

La convivència ha de construir-se superant els sentiments d’odi i de venjança que encara planegen entorn a la violència d’aquest anys. ETA, i els grups armats afins, i els GAL, i la violència de l’Estat, han deixat un dolor intens al País Basc i Navarra que encara és prou viu. El sofriment té rostre i la mirada del patiment somou les consciències. Però, tot i aquest desassossec, moltes persones volen caminar cap una societat reconciliada i en pau. Iñaki García Arrizabalaga i Lourdes Zabalza reiteraren que cal mostrar empatia amb les víctimes de tota mena de violència. Reclamen el dret a reconèixer la veritat dels fets, de com morí Mikel Zabalza o saber qui assassinà a Juan Manuel Garcia Cordero. Però la germana i el fill dels que han patit el terror reclamen que no s’oblidi aquesta violència perquè les generacions joves no poden perdre la memòria d’aquests fets a fi de bé, que no tornin a passar mai més. Si es perd a memòria es poden tergiversar els fets o, simplement, es poden oblidar.

Iñaki García Arrizabalaga i Lourdes Zabalza alertaren sobre l’ús partidista de les morts, com si les diferents víctimes del terror poguessin inscriure’s en llistes diferents o en bàndols oposats. No  hi ha dolors diferents perquè totes les víctimes estan en el mateix bàndol i enfront d’elles s’alineen els autors d’aquests sofriments. És necessari que hi hagi més gent que doni el pas i, des del seu antic compromís amb el terrorisme o amb l’exercici de la repressió d’estat, diguin que matar o torturar foren uns actes horribles, abominables. Persones que denuncien que ni els fins polítics d’ETA ni la defensa de l’Estat democràtic justificaven l’ús de la violència, la tortura o els assassinats dels darrers anys. Cal recórrer el camí de pacificar la societat basca i navarresa, i el primer pas és assumir com a pròpies totes les víctimes per tal que elles no siguin mai objecte de la cobdícia política. Després d’escoltar durant força estona aquest dos testimonis, l’hemicicle del Parlament navarrès després d’un llarg i espès silenci trencat per una intensa ovació agraint la fortalesa interior d’aquests dos testimoniatges. Dues persones valentes que han donat la cara per explicar el seu sofriment i demanar justícia i reconciliació.

L'islam no és només una religió de pau

Els recents atemptats d’Estat Islàmic a Europa han motivat al professor egipci Samir Khalil Samir, pare jesuïta, gran especialista en l’islam, a escriure l’interessant article Es fals dir que l’islam és una religió de pau. La primera part de l’article és una reflexió sobre les polítiques d’integració europees. La conclusió d’aquesta part és que, malgrat els atacs dels fanàtics salafistes gihadistes, Europa ha de seguir amb les polítiques d’acolliment d’immigrants, tot i que el processos d’integració han de contemplar la nova realitat de les societats europees i la influència dels fenòmens de la globalització cultural. El pare Samir destaca que cal partir de la dificultat d’integrar l’islam en el context europeu perquè “té una cultura en molts punts oposats a les tradicions occidentals. Religiosament, socialment, les relacions home-dona, la relació amb el menjar ... tot forma part d’un sistema complet. Que la religió sigui diferent, això no és un problema. Però com que en l'islam la religió està lligada a una política, social, cultural, una història, etc... que afecta tot” això dificulta el processos d’integració. “Per desgràcia, l'Islam és difícil d'integrar” afirma el pare Samir.

Avui, a diferència dels anys de les massives migracions del nord d’Àfrica a Europa, la globalització ha modificat els paràmetres de referència dels processos d’integració. Abans, els immigrants venien amb un cert grau de secularització, acceptaven la secularització de les societats europees i tenien, en certa manera, una recança de considerar-se àrabs. Però actualment, l’aparició d’una ideologia islamista estesa per tot el món a través de les xarxes socials ha modificat els paràmetres de referència pels musulmans. Samir considera que “avui, però, la influència islamista radical que proposa un món diferent en tots els aspectes, fa que sigui molt més difícil la integració” per la influència del pensament patrocinat pel Germans Musulmans o salafistes entre les comunitats musulmanes europees. La integració a les societats europees és possible si les persones musulmanes ho volen i assumeixen que el model cultural occidental és vàlid per viure la seva fe. Però, en el moment en que sorgeixen dubtes sobre el sentit d’aquesta integració, hi ha forces ofertes ideològics disponibles facilitats pels fonamentalistes per construir un discurs contra la integració. El pare Samir considera que “això és un gran conflicte”

A la anterior dificultat, cal sumar-li la ingenuïtat manifestada sovint per alguns polítics davant dels nous processos migratoris o la violència desfermada per l’Estat Islàmic. El pare Samir considera que ara és quan cal “tenir el valor de dir que l'Islam té elements de violència en l'Alcorà i en la vida de Mahoma. Si es continua dient que l'Islam és una religió de pau, només es crea confusió i perplexitat”. No és admissible, diu Samir, que polítics rellevants, com pot ser l’actual primera ministra britànica,  afirmin, ella ho feu fa pocs anys, que “l’islam és una religió de pau !!! No hi ha un sol versicle en l’Alcorà que inciti a la violència”. No és una bona estratègia, per tal d’aparèixer simpàtic amb els musulmans, minimitzar el problema i és moralment reprovable que, per guanyar uns vots, es tergiversin els textos sagrats dels musulmans. Sobre això, conclou el pare Samir que “la ignorància i la pèrdua del sentit moral (per guanyar els vots) és una barreja explosiva”.

Aquesta reflexió del jesuïta Samir Khalil Samir és un toc d’atenció per evitar actituds que, guiades per l’irenisme propi de la tradició cristiana, amaguen les dificultats existents dins de l’islam per conciliar un comprensió humanista i pacífica de la religió amb les interpretacions literalistes i fonamentalistes que eleven a la categoria de principi inqüestionable els textos més inhumans de l’Alcorà o de la tradició de Muhàmmad. Els musulmans han d’afirmar i defensar davant les lectures intransigents i violentes que volen fer de les seves interpretacions de la religió musulmana com la única possible, que l’islam com a religió de pau. Però no és suficient dir-ho. Cal obrir un debat teològic i cultural amb l’objectiu de repensar la seva doctrina a la llum del que està passant. Els textos sagrats musulmans necessiten ser rellegits a la llum d’un comprensió de fe i no de l’acceptació acrítica de la literalitat dels textos. En aquest camí els musulmans han de sentir-se acompanyats i compressors per les altres tradicions religioses i les persones de pau i bé.

L'islam no és només una religió de pau

Els recents atemptats d’Estat Islàmic a Europa han motivat al professor egipci Samir Khalil Samir, pare jesuïta, gran especialista en l’islam, a escriure l’interessant article Es fals dir que l’islam és una religió de pau. La primera part de l’article és una reflexió sobre les polítiques d’integració europees. La conclusió d’aquesta part és que, malgrat els atacs dels fanàtics salafistes gihadistes, Europa ha de seguir amb les polítiques d’acolliment d’immigrants, tot i que el processos d’integració han de contemplar la nova realitat de les societats europees i la influència dels fenòmens de la globalització cultural. El pare Samir destaca que cal partir de la dificultat d’integrar l’islam en el context europeu perquè “té una cultura en molts punts oposats a les tradicions occidentals. Religiosament, socialment, les relacions home-dona, la relació amb el menjar ... tot forma part d’un sistema complet. Que la religió sigui diferent, això no és un problema. Però com que en l'islam la religió està lligada a una política, social, cultural, una història, etc... que afecta tot” això dificulta el processos d’integració. “Per desgràcia, l'Islam és difícil d'integrar” afirma el pare Samir.

Avui, a diferència dels anys de les massives migracions del nord d’Àfrica a Europa, la globalització ha modificat els paràmetres de referència dels processos d’integració. Abans, els immigrants venien amb un cert grau de secularització, acceptaven la secularització de les societats europees i tenien, en certa manera, una recança de considerar-se àrabs. Però actualment, l’aparició d’una ideologia islamista estesa per tot el món a través de les xarxes socials ha modificat els paràmetres de referència pels musulmans. Samir considera que “avui, però, la influència islamista radical que proposa un món diferent en tots els aspectes, fa que sigui molt més difícil la integració” per la influència del pensament patrocinat pel Germans Musulmans o salafistes entre les comunitats musulmanes europees. La integració a les societats europees és possible si les persones musulmanes ho volen i assumeixen que el model cultural occidental és vàlid per viure la seva fe. Però, en el moment en que sorgeixen dubtes sobre el sentit d’aquesta integració, hi ha forces ofertes ideològics disponibles facilitats pels fonamentalistes per construir un discurs contra la integració. El pare Samir considera que “això és un gran conflicte”

A la anterior dificultat, cal sumar-li la ingenuïtat manifestada sovint per alguns polítics davant dels nous processos migratoris o la violència desfermada per l’Estat Islàmic. El pare Samir considera que ara és quan cal “tenir el valor de dir que l'Islam té elements de violència en l'Alcorà i en la vida de Mahoma. Si es continua dient que l'Islam és una religió de pau, només es crea confusió i perplexitat”. No és admissible, diu Samir, que polítics rellevants, com pot ser l’actual primera ministra britànica,  afirmin, ella ho feu fa pocs anys, que “l’islam és una religió de pau !!! No hi ha un sol versicle en l’Alcorà que inciti a la violència”. No és una bona estratègia, per tal d’aparèixer simpàtic amb els musulmans, minimitzar el problema i és moralment reprovable que, per guanyar uns vots, es tergiversin els textos sagrats dels musulmans. Sobre això, conclou el pare Samir que “la ignorància i la pèrdua del sentit moral (per guanyar els vots) és una barreja explosiva”.

Aquesta reflexió del jesuïta Samir Khalil Samir és un toc d’atenció per evitar actituds que, guiades per l’irenisme propi de la tradició cristiana, amaguen les dificultats existents dins de l’islam per conciliar un comprensió humanista i pacífica de la religió amb les interpretacions literalistes i fonamentalistes que eleven a la categoria de principi inqüestionable els textos més inhumans de l’Alcorà o de la tradició de Muhàmmad. Els musulmans han d’afirmar i defensar davant les lectures intransigents i violentes que volen fer de les seves interpretacions de la religió musulmana com la única possible, que l’islam com a religió de pau. Però no és suficient dir-ho. Cal obrir un debat teològic i cultural amb l’objectiu de repensar la seva doctrina a la llum del que està passant. Els textos sagrats musulmans necessiten ser rellegits a la llum d’un comprensió de fe i no de l’acceptació acrítica de la literalitat dels textos. En aquest camí els musulmans han de sentir-se acompanyats i compressors per les altres tradicions religioses i les persones de pau i bé.

L’immoral negoci de la por

El negoci de la guerra és moralment abominable. Però, hi ha empreses que sense cap referent ètic s’enriqueixen amb els conflictes armats. En més d’una ocasió es pot sospitar que aquestes empreses mouen hàbilment influències i manipulen voluntats per estimular els enfrontaments armats. No tenen res a perdre, al contrari. La seva compta de resultats està directament relacionada a la magnitud dels enfrontaments. El magnífic estudi Guerres de frontera promogut per la Campanya pel Control d’Armes dels Països Baixos, el Transnational Institute i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau,  demostra que aquestes empreses comencen a fer també importants negocis relacionats amb les mesures de seguretat que els països europeus han posat en marxa per “assegurar” les seves fronteres dels possible efectes derivats dels conflictes internacionals com poden ser, per exemple, els moviments de refugiats que emigren a Europa en demanda d’asil. Les empreses dominants d’aquest mercat de la mort són Airbus, Finmecannica, Thales, Indra, Safran i un conjunt d’empreses israelianes,

Les mateixes empreses de defensa i seguretat implicades en diversos conflictes mundials, proporcionen l’equip als guàrdies de fronterers, la tecnologia de vigilància per controlar les fronteres i la infraestructura tecnològica per a realitzar el seguiment dels moviments de població. El més pervers de tot és que alguns dels beneficiaris dels contractes de seguretat a les fronteres són alguns dels majors venedors d’armes a la regió d’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, alimentant el conflicte que és la causa de la emigració dels refugiats. La gran depravació és que aquestes companyies és actuar com a lobbys per treure’n profit dels conflictes, i després beneficiar-se també d’aquestes tensions. Donada la seva manca general d’escrúpols hom podria sospitar que algunes d’aquests empreses manipulen la opinió pública a fi de fer créixer un sentiment d’inseguretat davant d’uns conflictes que, a través de moltes formes, entre elles també el terrorisme, es projecte en els països occidentals. Perquè, un cop alimentada la por als desconeguts, el temor als refugiats o al pànic al terrorisme difús és més rendible vendre les mesures protectores. Negoci rodó.

Els xiïtes màrtirs de Bagdad

Tota religió té els seus màrtirs, l’islam també. El martiri s’ha associat a la defensa d’una causa religiosa, tot i que és freqüent associar-ho també a les persones que moren en raó de les seves creences. En tot cas, sempre s’ha suposat una actitud activa en la defensa de la fe o creença. El terrorisme que practiquen els salafistes radicals d’Estat Islàmic ha introduït la idea del martiri passiu. Aquest és el cas dels xiïtes que sovint són l’objectiu declarat dels atemptats d’algun terrorista suïcida patrocinat per aquesta organització criminal. L’atemptat d’aquest cap de setmana a Bagdad és un cas més d’aquesta obstinació malaltissa dels sunnites salafistes radicals que consideren els xiïtes uns renegats que cal destruir fins l’aniquilació. Estat Islàmic és l’expressió màxima de l’odi que s’establí en l’Islam, des dels seus inicis, entre el sunnisme i el xiisme.

La progressiva reducció del territori controlat per Estat Islàmic com a conseqüència de l’ofensiva de l’aliança occidental ha provocat una modificació de la seva estratègia terrorista en la seva guerra d’assentament com estat. Es de preveure que, en els propers mesos, Estat Islàmic incrementi els seus atacs en els països afins a aquesta aliança militar que els combat a Síria i Iraq. Tot indica que els dirigents d’Estat Islàmic han optat per demanar els seus simpatitzants en aquests països que atemptin allí on puguin en lloc d’anar a fer la gihad violenta a Orient Mig. Els països occidentals han de seguir defensant-se d’un enemic disposat a seguir estenent el terror com estratègia de lluita islàmica. Les autoritats europees han de seguir amb la lluita contra aquest terror que es practica amb nom d’una determinada interpretació de l’islam.

En aquest combat cal assumir que hi haurà víctimes i que, davant de cada atemptat, la ciutadania ha de ser solidària amb les persones que hagin patit el terrorisme i ha de defensar els valors de la democràcia i el respecte com eixos per articular la convivència. Per això és important la ràpida mobilització davant de qualsevol atemptat. Així ho feren els europeus mesos enrere pels atemptats de Paris i Brussel·les  i darrerament, amb matisos, davant del últim atemptat d’Istanbul. Tinc la sensació que Europa pren consciència del problema, fa manifestos, s’omplen les xarxes socials i els mitjans de comunicació fan debats i la societat es mobilitza quan les víctimes dels atemptats són considerades com a pròpies. Quan les víctimes del terrorisme d’Estat Islàmic són del nostre entorn. Però, ¿qui plorarà els morts de Bagdad? ¿Hi haurà a Europa la mateixa reacció emotiva davant d'aquesta nova brutalitat? ¿Sortiran les mateixes persones a denunciar-ho a condemnar-lo, a exigir respostes o potser aquesta vegada ens agafa massa lluny? Davant del terrorisme, els morts són víctimes sense nacionalitat. Les víctimes xiïtes de Bagdad mereixen la nostra atenció, indignació i mobilització igual que meresqueren els parisencs, els belgues o els turcs. Cap de les víctimes del terrorisme islamista pot provocar la nostra indiferència, ens hi juguen el sentit de la nostra civilització. 

Què està passant?

Amb poques hores de diferències, varis fets de diferent conseqüència, han commocionat a l’opinió pública. El més greu ha estat la matança en una discoteca gay dels Estats Units. Un sol individu ha desencadenat un poder destructiu que semblava inabastable fins que ha estat abatut per la policia. A mesura que passaven les hores i es coneixia més informació els indicis apuntaven que es tractava d’una persona que deia actuar en nom de l’Estat Islàmic. Qui, hores després ha reivindicat els assassinats a través d’una piulada en el twitter. Tot sembla encaixar, malgrat els punts foscos que poden existir entorn a aquest succés.

Un altre fet, ha estat la violència desenfrenada que han desencadenat els seguidors de les seleccions russes i angleses en la eurocopa a França. Les dues aficions s’han perseguit i agredit durament dins i fora del camp. Hi ha nombrosos ferits, alguns d’extrema gravetat. El que hauria de ser una jornada festiva entorn a un partit de futbol s’ha transformat en una batalla campal on la violència s’ha apoderat d’alguns aficionats. No eren molts, però si suficients per desfermar enfrontaments plens d’agressivitat extrema.

Davant d’aquestes situacions cal expressar, en primer lloc, la solidaritat amb totes les víctimes. Immediatament, preguntar-se el per què de tot això. ¿Quines són les raons de tanta violència i agressivitat?. Poques persones, una en un cas i poques més en l’altra, han creat molt dolor en el cor de la humanitat. I mentre passava tot això, a Síria avions no identificats feien desenes de morts entre la població  civil. Davant de tant dolor només podem respondre amb propostes de pacificació i afirmació de la convivència basada en el respecte i la harmonia. Tampoc ara podem fallar. 

Re-islamitzar els musulmans

No sembla que els atacs terroristes d’Estat Islàmic a Europa siguin com a resposta dels atacs militars europeus a l'Orient Mitjà. L’objectiu dels islamistes d’Estat Islàmic no és cap reacció als èxits de l’ofensiva militar, sinó unir i re-islamitzar al conjunt dels musulmans més enllà dels que manifesten unes adhesions fonamentalistes. Les actuacions d’Occident a l’Orient Mig no formen part de les cadenes de causa efecte associades a les tensions provocades per la resposta occidental a l’ofensiva del terrorisme islamista.

La base de l’ofensiva d’Estat Islàmic a Europa, per ara circumscrita a França i Bèlgica, és el resultat de l’anomenada tercera onada del gihadisme teoritzada, en el seu moment, per Abu Musab al-Suri en el seu llibre "Crida a la resistència islàmica global". D’acord amb aquests principis el que Estat Islàmic ha posat en marxa a Occident és una combat fonamentat en una determinada comprensió de l’Islam. Bàsicament assistim a un enfrontament religiós, segons els paràmetres d’aquests fanàtics islamistes, que fan servir la lluita armada per estendre la seva comprensió de l’islam. En cap cas, en contra del que sostenen algunes persones, el terrorisme islamista a Europa no és l’expressió d’uns revolucionaris que instrumentalitzen l’islam.

Els màrtirs de Lahore

No ha estat una bona Pasqua pels cristians de Lahore. Un suïcida, folrat d’explosius, segà la vida de més de 70 persones en un parc públic la ciutat pakistanesa de Lahore. L’objectiu d’aquest atemptat eren els cristians pakistanesos que es trobaven per celebrar modestament la joia pasqual. Un fanàtic del grup Jamaatul Ahrar, una escissió del moviment talibà, es suïcidà sabent que els cristians es congregaven en el parc després de celebrar la festa pasqual. En el seu atac foll matà a molts paquistanesos, uns musulmans i altres cristians. Tots víctimes innocents d’aquesta xacra moderna que és el terror islamista. El terrorisme ha unit tràgicament Brusel·les i Lahore.

Diverses entitats i col·lectius han condemnat aquest atemptat. La mateixa Generalitat de Catalunya ha tret un comunicat solidaritzant-se amb el dolor del poble paquistanès. Algunes associacions i federacions d’entitats musulmanes han fet el mateix. En tots els comunicats que he pogut llegir obliden de destacar que l’objectiu del suïcida era matar a paquistanesos cristians. Perquè Jamaatul Ahrar té a la minoria cristiana del Pakistan en el seu punt de mira. Des de fa temps els cristians a Pakistan són sistemàticament perseguits i assassinats per fanàtics islamistes, i les seves esglésies assaltades i cremades amb certa impunitat. Està bé que, en una situació com aquesta, les autoritats i entitats cíviques o religioses d’aquí mostrin la seva solidaritat amb el poble paquistanès i s’expressi, de forma concreta, amb els paquistanesos residents a Catalunya. Perquè ells són també víctimes d’aquest horror del terror islamista, però no hauria estat de més haver estès aquesta solidaritat institucional a la comunitat cristiana perquè és, en definitiva, l’objectiu constant dels terroristes de Jamaatul Ahrar.

Els mujaidins del terror

Algunes reaccions davant dels terribles atemptats dels islamistes gihadistes a Brussel•les evidencien que a Europa l’empatia davant les víctimes del terrorisme es percep manera diferent segons quins siguin els morts. Certament, tots els europeus hem de sentir-nos colpits per aquest terror i assumir tots els morts com a propis. Però, el terror de la barbàrie gihadista violenta no pot guanyar la batalla de fer-nos sentir propers a les víctimes només quan siguin europees. No podem esgotar la nostra solidaritat al territori que ens cau al costat. Les víctimes de la bogeria salafisme gihadista terrorista s’escapen arreu. El terror gihadista és quotidià a Síria, Iraq, Nigèria i sovint es manifesta també a Egipte, Tunísia, Liban, Mali i altres indrets amb centenars de morts. Precisament els refugiats que ara Europa rebutja fugen d’aquest terror. 

 Lamentablement, els europeus tenim tendència a considerar les víctimes de l’Orient Mig com llunyanes. L’empatia amb les víctimes del terror no s’hauria de guiar per criteris geogràfics. Totes les víctimes de l’Estat Islàmic, tenen el mateix sentit. Cada cop que oblidem això, esdevenim més vulnerables als populismes que aprofiten aquestes ocasions per combatre l’islam a Europa i propicien el debilitament de la democràcia a través de successives limitacions en nom de la seguretat. El terror d’Estat Islàmic vol atemorir-nos per fer-nos més dòcils i submisos al repunt dels diferents populismes europeus. Però, bàsicament, Estat Islàmic vol alterar la convivència en les nostres societats provocant l’explosió desmesurada de reaccions islmofòbiques capaces de mobilitzar a sectors de musulmans europeus sensibles a donar el pas cap a la radicalització. Ahir, les xarxes socials corria amb força èxit el hastag #stopislam. Estat Islàmic ha canviat d’estratègia, si abans, el seu objectiu era afavorir l’anada al califat a esperar la vinguda del Messies, ara, sota la pressió militar, aquests nous mujaidins poden omplir d’Europa del seu terror fanàtic.

Religió, política i terrorisme

Els mitjans de comunicació d’Estat Islàmic justifiquen el seu terror indiscriminat en el territori europeu perquè consideren que estan combaten contra els infidels. Per motivar el seu terrorisme addueixen el que diu l’Alcorà en la sura 59 aleia 2 “però els dolents, ells fan pecat i diuen coses molt diferents del que se’ls diu. Farem baixar de dalt del cel pels pecadors un gran dolor, per tota aquesta perversió que ells han fet”. Però aquesta cita està emprada, primer, fora de context i, en segon lloc, es fa una interpretació incorrecta força perversa. El verset està escrit en el context polític de Medina al segle VII quan els musulmans havien expulsat una tribu jueva que havia traït el pacte tribal que els havia unit inicialment amb Muhàmmad. Per això, el sentit del verset no és religiós sinó polític. A més, de les paraules del verset no esmenten cap massacre sinó un retret adreçat al cor dels suposats dolents per haver trencat el pacte.

El mal ús d’aquest verset per l’Estat Islàmic és nou exemple de com aquests musulmans manlleven textos de l’Alcorà i els reinterpreten segons els seus interessos particulars. Alguns analistes qualificant aquest comportament com a depredació ideològica de l’Alcorà. El que és preocupant és que aquesta lectura desviada i depredadora de l’Alcorà no és limita només als muftís de l’Estat Islàmic sinó que està present entre altres jurisconsultors de l’islam d’altres països. Recentment, una cinquantena de lideres religiosos saudites han instrumentalitzat diversos versets alcorànics en el mateix sentit. El seu objectiu és esperonar als musulmans sunnites de Síria a alçar-se en armes contra els russos que han vingut a donar suport a les forces xiïtes sirians, iranians i libaneses que lluiten contra l’Estat Islàmic.

Els ulemes wahabbites radicals afirmen que “conviden als que tinguin mitjans a unir-se a la gihad perquè ha arribat el dia (...) El front creat per Occident i Rússia amb els safàvides (mot emprat designar als iranians) i els nussaurites (terme homònim d’alauita, els xiisme practicat per alguns musulmans sirians) és una veritable guerra contra el poble de la Sunnah (els sunnites), els seus països la seva identitat”. Per justificar la seva autoritat manlleven diversos versets de l’Alcorà que els manipulen a favor de la seva visió sectària. El seu propòsit és situar en l’imaginari dels sunnites les següents idees. En primer lloc, s’introdueix una divisió entre ells i nosaltres (els sunnites). En segon lloc, aquests ells són considerats infidels. Els equiparen a porcs i micos. Un cop aconseguit aquest propòsit el pas següent és procurar legitimar l’ús de violència contra els enemics de l’islam perquè són considerats no humans, són subhumans. Finalment, s’anima als sunnites a aplicar la violència directa contra grups específics: jueus, musulmans impius i els llocs considerats feus de la depravació moral de la societat. L’esforç d’aquesta perversió de la doctrina islàmica és per crear un marc mental en els musulmans que faci que valorin als no musulmans com enemics a abatre. Per justificar aquest relat es fan servir, fins a l’extenuació, cites alcoràniques o hadits de Muhàmmad trets de context i mal interpretats però que, degudament manipulats, serveixen de suport als seus discursos purament ideològics. 

La gihad petita I

Gilles Kepel, gran arabista francès, senyala que la gihad petita, aquella que es violenta i fomenta avui el terrorisme, ha anat evolucionant des del darrer terç del segle passat. Convé recordar que la gihad major, dins de la tradició espiritual islàmica, representa l’esforç i la lluita interior contra el mal que present en l’interior de les persones. És el combat que tot musulmà ha de fer en favor del bé i en contra del mal. Per Kepel la gihad petita ha conegut tres fases de desenvolupament.

La primera coincideix amb l’aparició de la concepció moderna del gihadisme desenvolupada a partir de la invasió de l’exèrcit soviètic de l’Afganistan l’any 1979. En aquells moments els Estats Units, per mitjà d’una operació encoberta de la CIA finançada en part per Aràbia Saudita i les monarquies del Golf, organitzà una oposició armada sunnita als invasors. L’estratègia nord-americana era desestabilitzar profundament Afganistan i fer-ne un nou Vietnam pels soviètics a més de crear un mur a la possible expansió de l’Iran xiïta. Si bé l’estratègia nord-americana aconseguí la retirada soviètica l’any 1989 no impedí que els brigadistes musulmans que havien anat a combatre a Afganistan, ara convertits en gihadistes de l’islam, intentessin replicar la seva experiència armada per fer caure els règims d’Egipte i Argèlia. Aquesta estratègia fracassà perquè la població d’aquests països no seguí el combat d’aquestes gihadistes.

Davant del fracàs de l’estratègia anterior el gihadisme canvià de concepte i d’escenari. En lloc d’intentar enderrocar alguns règims de països musulmans, proposà inspirar-se amb l’actuació de l’islam primitiu, tant en el que feu a favor de la construcció del projecte religiós com en la seva expansió combatent els imperis bizantí i persa. Sota aquestes premisses naixia la segona generació de gihadistes més preocupats en atacar als Estats Units visualitzats com el nou imperi Bizantí a destruir. L’acció més espectacular d’aquests gihadistes convertits en terroristes globals fou els atemptats del 11 de setembre del 2001 a Nueva York i Washington. Malgrat la crueltat d’aquests atemptats, com d’altres posteriors, entre els quals cal comptar els de Madrid el 11 de març del 2004 o el 7 de juliol del 2005 a Londres, no aconseguiren revoltar els musulmans contra els seus governs. De nou, els gihadistes no assoleixen el seus objectius.

Compartir el dolor, globalitzar la solidaritat

El atemptats de Paris han provocat un xoc emocional a moltes persones. Ho visc en el meu entorn. La percepció de proximitat dels assassinats a commogut sentiments i consciències. La reacció empàtica davant del sofriment de les víctimes de París ajudarà a comprendre el patiment que viuen diàriament moltes persones a Síria, Irak i el Líban, o els habitants d’aquelles països amenaçats per la violència extrema dels radicals islamistes. La corrent de solidaritat amb les víctimes europees del terrorisme islamista s’hauria d’estendre amb les víctimes d’aquesta mateixa folia a l’Orient Mig on diàriament moren centenars de persones, siguin musulmanes, cristianes o d’altres religions, pels atemptats dels mateixos islamistes radicals. Davant la globalització del terror, cal respondre amb la globalització de la solidaritat. Tots els morts tenen el mateix sentit.

L’anàlisi de les causes d’aquest terror són diverses i complexes. Davant d’aquests fenòmens els patrons d’anàlisi basats en les relacions tradicionals d’efecte – causa són insuficients per comprendre el que passa. Per tenir una comprensió real d’aquest problema cal assumir la complexitat que hi ha al darrera de l’aparició de l’islamisme radical i violent. Aquest anàlisi l’he fet en varis comentaris anteriors en aquest blog. Només voldria ampliar-los amb una nova dada: la importància que té actualment l’increment de la implicació de Rússia en la defensa del règim de Síria. La seva participació renova un pols mundial amb Estats Units que recorda a les tensions viscudes durant la guerra freda.

Si l’origen d’aquest problema és complex, també ho són les solucions que cal adoptar. De nou remeto al lector a alguns comentaris anterior en aquest mateix blog. No obstant, voldria afegir-hi alguna nova idea o emfatitzar-ne algun aspecte que considero rellevant en tota aquesta qüestió, sobretot en el combat contra l’islamisme radical i violent. En primer lloc, cal atendre la profunda crisi d’identitat present en amplis sectors de la joventut europea, especialment entre joves fills d’immigrants. Són aquests joves als qui l’islamisme radical els ofereix uns referents sòlids que els treu de la seva desorientació identitària. En segon lloc, cal gestionar millor la visibilitat de les comunitats musulmanes a Europa i evidenciar la normalitat de la seva convivència i la seva identificació amb els valors de la democràcia. Finalment, cal facilitar el procés de renovació teològica de l’islam a Europa afavorint aquelles corrents compromeses en la construcció d’un islam d’Europa en lloc d’un islam a Europa. Només avançant en aquest camí les comunitats musulmanes europees podran comprendre el que és essencial de la seva fe del que és accessori o el que és, en tot cas, una deriva totalitària, integrista i violenta de la seva religió.

Actuar contra la radicalització islamista

La radicalització islamista és un procés continu que es dóna dins la comunitat musulmana. En aquest trànsit cap a la radicalitat algunes persones adopten primer visions rigoristes de la seva religió on les formes tenen més pes que els continguts de fe; després el rigor alimenta comportaments integristes tant en les actituds com en les vestimentes i manera de fer. Alguns d’aquests musulmans poden evolucionar a l'extremisme violent i, finalment, al terrorisme. Al costat d’aquests musulmans, hi ha persones que, sense provenir de la tradició musulmana, se’n poden convertir i, després d’un breu període d’iniciació, esdevenen fanàtics del gihadisme violent. Les autoritats públiques han de vigilar aquesta deriva cap el terrorisme que poden adoptar alguns musulmans. L’expert francès Pierre Conesa indica, en el seu informe per frenar la deriva terrorista d’alguns musulmans, que la política pública contra la radicalització violenta hauria de fonamentar-se sobre tres components.

Primer, una acurada política de prevenció. Les autoritats públiques ha d’actuar per prevenir la radicalització, de forma general, de les comunitats musulmanes. Aquesta acció comporta treballar amb una població gran, tot i que mereix una atenció especial els joves musulmans. Resulta clau identificar els factors de vulnerabilitat que fa atractiu el terrorisme d’origen islamista a una part de la població. En segon lloc, cal tenir una política de desradicalització. Són actuacions i accions que cal emprendre per tal que una persona que ja s’ha radicalitzat abandoni els seus punts de vista. Finalment, polítiques de desconnexió. Actuacions socials orientades a convèncer a un individu a abandonar els seus punts de vista i la seva visió del món. La desconnexió no comporta automàticament la desradicalització. 

Estat Islàmic. I. Terror i terrorisme.

Proposo explicar el que és el fenomen d’Estat Islàmic en vàries notes a fi d’ordenar els judicis i valoracions d’aquesta complexa realitat que genera enorme preocupació en les democràcies d’Occident. La majoria de ciutadans occidentals comparteixen la idea de que Estat Islàmic és un grup terrorista cruel i despietat. Opinen que es tracta d’una evolució singular de Al Qaeda,  amb la qual compartiria l’estratègia del terrorisme indiscriminat, i es diferenciaria d’aquesta pel seu assentament en un territori i un bon domini de les tecnologies de la informació i de les comunicacions. Els governs d’Occident han estat condicionats per aquesta visió i han modulat les seves respostes a les amenaces d’aquest terrorisme reforçant bàsicament les seves polítiques de seguretat. Aquesta forma d’entendre el que és Estat Islàmic té un error conceptual de partida que condiciona l’èxit de les polítiques que han de fer les democràcies occidentals per defensar-se dels desafiament del terrorisme provinent del salafisme radical.

La primera consideració fa referència a la diferent manera d’entendre el terrorisme per diferents organitzacions político-religioses d’origen islamista. Estat Islàmic no és un grup terrorista gens homologable a altres grups islamistes. Entre Al Qaeda i Estat Islàmic, per exemple, hi ha moltes diferències que condicionen de fons a la forma com s’ha de combatre el seu terrorisme. Mentre aquests empren el terrorisme de forma indiscriminada, principalment contra interessos occidentals per considerar-los els principals problemes dels països islàmics; Estat Islàmic fa servir el terrorisme com estratègia militar de combat per defensar un territori on instal·lar tota una estructura d’estat homologable a les existents en les democràcies avançades. Per Al Qaeda el terror és un instrument de resposta violenta, en clau de venjança pel sotmetiment dels musulmans per part de les potencies occidental. Mentre que per Estat Islàmic el terrorisme és una estratègia estrictament militar de confrontació extrema aplicada dins d’un territori concret i, en el cas d’exportar-se a altres indret, un recurs pervers que pretén consolidar la construcció de l’estat. En una nota posterior abordaré amb més detall aquest tema.

Terrorisme islamista a Catalunya, més confusió que comprensió

Catalunya ha d’afrontar decididament un dels greus problemes que qüestionen avui la solidesa de les democràcies occidentals: el terrorisme que es reclama d’inspiració islamista. Convé precisar els termes. És evident que aquestes persones són terroristes perquè volen atemorir al màxim a la població i per això fan servir les estratègies del terror; i persegueixen uns objectius finals lligats a la seva particular comprensió de l’Islam. No s’amaguen que volen organitzar la societat política mundial a partir de la seva interpretació particular de la xaria i presenten l’Islam, reinterpretat a partir de lectures d’inspiració salafista, com a referent dels seus comportaments i com única alternativa possible per resoldre els problemes de les societats modernes. Tota aquesta llarga introducció és per evidenciar que entorn a aquest terrorisme d’inspiració islamista hi ha més confusió que comprensió. Els termes es confonen reiteradament: jihadisme, salafisme, islamisme i islamisme radical es converteixen en conceptes intercanviables sempre vinculats al terrorisme. Perdoni’m, però no és així.

Davant de la tensió que provoca el terror d’inspiració islamista, comú en la majoria de les societats occidentals, cal adoptar una política pública específica per combatre aquest terrorisme des dels seus orígens. És evident que aquesta política ha de combinar actuacions policials preventives; però també calen adoptar actuacions en l’àmbit religiós, social, educatiu, cultural i tecnològic per combatre el trànsit de l'islam tradicional al rigorisme religiós l fonamentalista i  després a la radicalització terrorista. A Catalunya, les autoritats públiques han d’evitar que la interpretació salafista de l’Islam sigui rellevant entre les comunitats musulmanes catalanes. Al mateix temps, cal ajudar a la societat catalana a tenir una comprensió més justa de la realitat dels catalans musulmans a fi de vèncer prejudicis o estereotips que no ajuden a la convivència cívica. En la mateixa direcció, les autoritats públiques, tant la Generalitat com les autoritats locals, han de ser proactives alhora de desenvolupar polítiques públiques que permetin atorgar a les comunitats musulmanes, incloses les salafistes moderades, un paper més compromès en la lluita contra el terrorisme d’inspiració islamista i la construcció de l'Islam de Catalunya.

Combatre la radicalització islàmica

Existeix una creixement preocupació en la nostra societat sobre la radicalització d’algunes corrents de l’Islam. Les enquestes ho reflecteixen clarament. Aquesta preocupació està molt present també en la majoria de països europeus. A finals de l’any passat es feu públic un interessant estudi de Pierre Conesa “Quelle politique de contre-radicalisatino en France?”  encarregat per l’Associació de les Víctimes del Terrorisme, on després de fer una anàlisi d’aquest fenomen es proposen diverses mesures per combatre aquesta radicalització. Segons Pierre Conesa les decisions polítiques contra la radicalització han de tenir un objectiu central: frenar l’augment del salafisme. El salafisme és una de les derivades de la política religiosa seguida per l’Aràbia Saudita des de fa temps. Aquest país potencià en la dècada dels anys 1980 a 1990 el salafisme com una corrent ideològica de l’Islam per contrarestar la Germandat Musulmana, moviment religiós i polític àmpliament present en alguns països islàmics, perquè donaven suport a Saddam Hussein en la Guerra del Golf. El salafisme fou i està clarament finançat amb diners d'Aràbia Saudita i gràcies a aquest suport s’ha estès per molts països, bona part europeus, a través dels imams adscrits a aquesta corrent.

¿Per què es donen aquests fenòmens?, ¿per què a Europa es radicalitzen alguns joves musulmans? Les dades sociològiques indiquen una part de l’Islam a Europa es troba en un procés de re-islamització. Els trets bàsics d’això són: el retorn als principis fundacionals de l’Islam; una accentuació del rigorisme en la pràctica religiosa; i un delit per la seva expressió política. La principal raó de l’acceptació d’aquest procés és que l’Islam radical ofereix als joves musulmans, molts d’ells de segona o tercera generació una identitat sòlida, en diuen identitat de substitució, davant la seva dificultat d’assumir com a propis els significants oferts per les societats occidentals. A França, en concret, aquesta qüestió és manifesta com la incapacitat que tenen aquests joves per identificar-se amb els valors republicans. Aquest problema també comença a donar-se a casa nostra, tal com indiquen recents estudis sobre el sentiment de pertinença dels joves musulmans, immigrants o fills de pares immigrants. Aquesta generació de musulmans que es troben cercant una identitat de substitució són la base de l’extensió del salafisme a Europa.

¿Què fer? ¿com es pot combatre aquesta radicalització de l’Islam? Es evident que no es tracta d’entrar en guerra contra l’Islam, sinó d’actuar de forma intel·ligent contra les corrents fonamentalistes que l’han radicalitzat. Cal adoptar mesures de seguretat, és evident, però també són necessàries actuacions en l’àmbit social a cada país i també adoptar polítiques comunes a l’àmbit europeu.  Per  justícia, alhora de pensar sobre l’Islam cal ser prudents i evitar estigmatitzar a tots els musulmans amb motiu de la violència extremista. Aquesta prudència exigeix saber identificar correctament els problemes reals que té l’Islam i ajudar als musulmans a afrontar-los.  Una de les principals recomanacions fetes per Pierre Conesa és establir aliances amb les elits musulmanes, molt especialment amb les classes mitges europees de religió musulmana, per combatre la creixent radicalització dels corrents i moviments islamistes. És necessari evidenciar que els radicals musulmans no representen la totalitat de l’Islam. Les societats europees, a nivell de cada país, han de fer l’esforç d’identificar uns interlocutors clars,  representatius i creïbles des comunitats musulmanes. La comunitat musulmana ha de tenir un protagonisme actiu en la lluita contra la radicalització de l’Islam i els instruments per avançar estan més propers a la teologia que a la repressió policial. Cal establir ponts de diàleg i de reflexió amb els sectors moderats de la comunitat musulmana per crear les condicions que permetin construir un projecte teològic i cultural propi d’un Islam a Europa.