dimecres, 31 de maig del 2017

Perfil dels cristians ortodoxes europeus

Rússia i altres països d'Europa central i oriental han experimentat un ressorgiment de la identitat cristiana ortodoxa des de la caiguda de la Unió Soviètica, segons lesdades aportades pel prestigiós centre Pew Research Center que ha fet un estudio en 18 països de la regió. Aquest augment de la identitat religiosa es manifesta per un increment en les creences religioses, com, per exemple, la creença en Déu. Aquest estudi evidencia una dada sorprenent, aquests cristians ortodoxos no mostren alts nivells de pràctica religiosa. podrien ser descrits com religiosament creuen i no practiquen.

Els cristians ortodoxos representen, aproximadament el 57% de la població del total de la població del centre i Est d’Europa, i són gran majoria en 10 dels 18 països estudiats, com són Rússia, Sèrbia o Grècia. La gran majoria dels cristians ortodoxos en els països estudiats, un 91%, diuen que creuen en Déu. També és majoritària la creença en l’infern i afirmen que la Bíblia és la paraula de Déu. Però la seva ortodòxia no necessàriament es tradueix en alts nivells de pràctica, o "ortopraxis". Menys d'un terç dels cristians ortodoxos resant diàriament i practiquen el dejú durant la Quaresma. Un 10% van a l'església setmanalment, un 17% llegeixen o escolten les escriptures sagrades fora de l'església i un altre 17% comparteix comunitàriament la seva fe un cop al mes.


Aquest estudi ha comparat els resultats amb unes enquestes fetes amb la població catòlica d’aquests mateixos països i les dades evidencien que els catòlics practiquen més que els ortodoxes. En alguns països les dades comparatives són espectaculars a Bòsnia, el 58% dels catòlics resen cada dia, en comparació amb el 28% de els cristians ortodoxos. A Ucraïna, el 40% dels catòlics llegeixen o escolten les Escriptures mensualment , en comparació amb només el 23% dels cristians ortodoxos.

dimarts, 30 de maig del 2017

La majoria dels musulmans dejunen durant el mes de Ramadà

Una enquesta del Pew Research Center feta l’any 2016 sobre més 38.000 musulmans de tot el món mostra la gran observança de la pràctica del dejuni durant el més de Ramadà. En els 39 països i territoris enquestats, un mitjana del 93% de persones, diuen que dejunen durant el mes sagrat. El dejuni és el segon precepte més observat dels cinc pilars, només per darrere de la creença en Déu i el profeta Muhammad, en el qual hi creuen el 97% del musulmans.

La pràctica dels altres pilars és menor. Un 77% dels musulmans afirmen donar el zakat (una almoina anual d'una part de la riquesa personal als necessitats). Un mitjana del 63% dels musulmans enquestats diuen que fan les cinc salat (oracions) diàries. Només el 9% dels musulmans diuen que ja han fet el hajj (peregrinació a la Meca). Sobre aquesta darrera pràctica és bo recordar que només en tenen obligació aquells musulmans que tenen recursos i plena facultat física per peregrinar.


Tot i la l’alta pràctica del dejuni durant el Ramadà es poden observar algunes variacions regionals. Segons l’enquesta de Pew Reserach Center el dejuni és gairebé universal en els països del sud i del sud-est asiàtic, per contra, en diversos països asiàtics i d'Europa central, menys de la meitat dels musulmans afirmen practicar poc l’abstència de menjar i beure durant el Ramadà: 44% a Albània, el 43% a l'Azerbaidjan i el 30% a Kazakhstan

dilluns, 29 de maig del 2017

Ha començat el mes de Ramadà

Ha començat pels musulmans el mes sagrat del Ramadà. Durant aquest mes de durada lunar els musulmans seguiran escrupolosament una sèrie de rituals associats en aquest cinquè pilar fonamental de la seva religió. Segons la tradició islàmica el dejuni durant el Ramadà és una forma de mostrar la devoció a Déu, i, segons alguns teòlegs, entendre el patiment d'aquells que passen gana perquè no tenen que menjar.

El dejuni durant el Ramadà no és fàcil i encara és més difícil durant aquesta època, especialment per la prohibició no poder, des de l'alba fins a la posta del sol, menjar, o beure a més d’altres prohibicions. Després d’una llarga jornada de dejuni es celebra l'iftar; és el moment privilegiat de menjar amb familiars i amics. Són hores de festa, sense les privacions del Ramadà, que tornarà a mostrar el seu rigor a l’alba del dia següent. Tots els musulmans del món celebren aquest ritus preceptiu. En alguns llocs no es pot celebrar adequadament aquesta festa perquè hi ha restriccions a la llibertat religiosa. Aquest és el cas dels uigurs, musulmans xinesos, que ho tenen forà complicat per seguir el Ramadà. En altres països, el Ramadà es fa per llei, com és el cas d’Aràbia Saudita i els països del Golf Pèrsic, l'Iran i Pakistan. En aquests països hi ha l’obligació de fer el Ramadà. No es contempla el que és bàsic en tota la llibertat religiosa: la possibilitat de no creure ni practicar cap religió.

La imposició del Ramadà per llei, diuen alguns savis musulmans, és un contrasentit i va en contra del propi islam. Si el dejuni durant el Ramadà s’entén com és un acte de culte a Déu, només té sentit quan es fa sortint del cor i no per obediència a les lleis de l'estat o el control de la policia religiosa o de la pròpia societat. En aquest cas la pietat religiosa és falsedat i hipocresia. Alguns mestres de l’islam, categoria en la qual poden incloure’s imams i doctors en la llei, suggereixen que en el cas d’un Ramadà en condicions climatològiques extremes caldria flexibilitzar la seva pràctica. Es freqüent trobar musulmans que consideren que el seu mes sagrat, ple de significació religiosa i ascesi personal, ni pot imposar-se, a partir d’un patró de connivència amb les autoritats polítiques, ni pot conduir a una pràctica inhumana que, en determinades circumstàncies, pot alterar greument la salut dels practicants del dejuni.

diumenge, 28 de maig del 2017

Fer de la mentida veritat

Darrerament es parla molt de la postveritat, nou concepte que serveix per explicar la vella costum de mentir però fent-ho d’una manera que sembli que es diu la veritat. La mentida i la manipulació estan ben presents en la nostra societat i alguns polítics n’han fet un estendard. La postveritat ha estat possible, en part, gràcies a la rapidesa de transmissió de la informació a través de les xarxes socials. L’aparició de les xarxes socials ha canviat substancialment el mateix sentit de la informació. Abans, aquesta circulava lentament a través del mitjans de comunicació i el seu objectiu bàsic era contribuir a formar la consciència crítica de la ciutadania. Ara, no. Les xarxes socials, més que transmetre informació per l’educació del civisme o de la capacitat crítica dels ciutadans, el que persegueix és transmetre creences. Moltes persones consumeixen les creences que els proporciona constantment les xarxes socials. Allò que es diu en les xarxes mereix ser elevat a la categoria de veritat sense cap verificació o sospita.


El receptor, pròpiament es podria parlar de consumidor de les xarxes socials, rep una informació que és integrada com a creença i assumida com a veritat, sense cap mena de contrast. La postveritat s’alimenta i alimenta aquesta estratègia. Molts individus del temps postmodern, en lloc de la raó per identificar la veritat, accepten plàcidament tot allò que li proporcionen les xarxes socials gratuïtes que li mereixen, més o menys confiança. El populisme polític coneixedor d’aquest fet se n’aprofita per construir percepcions de la veritat a partir de mentides. Manipulació a favor dels seus interessos mai confessats. Aquest populisme juga amb avantatja perquè sap que molts individus no són massa primmirats alhora de contrastar la informació rebuda. En general, se la creuen i res mes. Al final, les xarxes socials s’inunden de falses notícies, informacions falsificades i mentides cegudes com a veritats.

dissabte, 27 de maig del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Necessitem trobar la saviesa de la vida, escoltar-la, meditar-la i dur-la a la pràctica. Hem de saber descobrir les persones sàvies, aquelles que tenen un raonament sòlid i saben donar un bon consell. La mundanitat ens temptarà amb falses savieses però l’exercici del discerniment ens ajudarà a tenir claror en els nostres judicis. “El just té sempre als llavis la saviesa i diu la veritat, té gravada al cor la llei del seu Déu”. (Salm 36)

Alguns cops ens sentim tristos. Pensem que som desafortunats o que acumulem més calamitats de les que podem suportar. Fins i tot podem tenir la sensació de que hi ha persones satisfetes del que ens passa. En aquests moments, no hem de defallir perquè l’esperança que tenim és més forta i sòlida que tot això. “El món s’alegrarà i vosaltres us entristireu, però la vostra tristesa es convertirà en alegria. Una alegria que ningú us podrà prendre” (Jn 16, 20.22)

divendres, 26 de maig del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Si en alguns moments les dificultats de la vida podem fer-nos sentir que estem sols o abandonats, la realitat no és així. Si obrim l’esperit a l’amor, a la mateixa vida, descobrirem com som estimats i trobarem la força interior que brolla de l’experiència d’estimar. Per afrontar les dificultats de la vida hem d’estar confiats en la força de l’esperança de qui no es rendeix. “Quan vindrà el Defensor que jo us enviaré quan seré amb el Pare, l’Esperit de la veritat que prové del Pare, donarà testimoni de mi i vosaltres, que sou amb mi des del principi també en donareu testimoni” (Jn 15,26-27)

La fidelitat no és una virtut massa preuada en el nostre temps. Es diu que vivim en la societat líquida perquè tot s’esvaeix i s’escola ràpidament pel forat de la història. Les idees no perduren i els individus són mudables segons els seus interessos. Fins i tot l’amistat, pot variar segons convingui. Enfront d’aquest situació és bo vindicar la fidelitat com a virtut que aporta sentit a la vida. “Enalteixo el vostre nom, perquè estimeu i sou fidel” (Salm 137)

¿Què és la veritat? Ara que se’n parla tant, se’ns diu que estem al temps de la postveritat, no tenim resposta certa a la pregunta. Hi ha moltes respostes que pretenen guiar-nos per el camí de la veritat. De totes, m’interessa aquella que m’ajudi a descobrir el sentit de la vida. Aquesta  veritat allibera i reconforta. “Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera” (Jn 16,13)

dijous, 25 de maig del 2017

Els catòlics populistes contra el papa Francesc

El populisme està colonitzant molts aspectes de la vida política i social. Aquesta ideologia expressa una visió molt conservadora i atemorida respecte els canvis socials. El populisme beu del tradicionalisme religiós i dels integrismes extrems. Per més que modernitzi els seus discursos, l’arrel populista és reaccionària davant dels canvis i incerteses del nostre temps. La por, quan no l’odi, a l’estranger han esdevingut l’eix de la majoria dels discursos populistes que inunden l’espai polític. Les cròniques prèvies a la visita del Donald Trump al papa Francesc han tornat a evidenciar la distància el pontífex del populisme del president nord-americà. Pel papa Francesc, com ho ha manifestat en diverses ocasions, la caritas cristiana, font de la compassió vers els altres, especialment els que pateixen, està allunyada del discurs contra la migració del Donal Tramp.

Els populismes moderns no dubten, a fi d’assegurar l’assalt al poder, d’intentar establir aliances sòlides amb algunes corrents religioses. El papa Francesc, conscient d’aquestes maniobres, ha criticat reiteradament aquests populismes i més d’un cop els ha qualificat de dimonis. Però el que no ha pogut evitar el papa són les coincidències i aliances que els populismes estan establint amb moviments eclesials catòlics conservadors. Aquests moviments, a Itàlia la revista Tempi és un exemple del gir fet pels sectors integristes catòlics cap les noves formes de populisme.


Una part d’aquestes sectors catòlics parteixen d’una oposició al pensament social del papa Francesc i són permeables als discursos xenòfobs que s’estenen per la societat. Moviments com Forza Nuova i Militia Christi pretenen conciliar la xenofòbia amb la fa cristiana. A França, el Front Nacional, en les anteriors eleccions va intentar mobilitzar al seu favor, aquests sectors de catòlics, incòmodes amb el papa Francesc perquè el consideren massa obert socialment,  que defensen la necessitat d’assegurar un estil de vida tradicional i defensar-se d’unes polítiques d’immigració que consideren descontrolades.  

dimecres, 24 de maig del 2017

Veritat i vida

¿Què és la veritat? Ara que se’n parla tant, se’ns diu que estem al temps de la postveritat, no tenim resposta certa a la pregunta. Hi ha moltes respostes que pretenen guiar-nos per el camí de la veritat. Però totes són aproximacions parcials a la resposta que m’interessa trobar. Se’ns diu que el terme veritat no té una única definició que susciti acord. La dificultat està en saber que és cert o fals, com definir i identificar la veritat o el rol que té el coneixement revelat i adquirit, i si la veritat és subjectiva o objectiva, relativa o absoluta. Tot sembla bastant embolicat.


De totes les respostes, m’interessa aquella que m’ajuda a descobrir allò que val la pena trobar per tenir el sentit de la vida i ben segur que, és un bon contrast per identificat el que de cert hi ha en la realitat. Aquesta  veritat sí que allibera i reconforta. Trobar la veritat és un camí que cal explorar, però que també cal trobar i deixar-s’hi emportar confiadament. L’evangelista Joan diu “quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera” (Jn 16,13). Intueixo que la meva veritat sempre serà parcial, com ho són les veritats dels demés. Però, si sumem totes aquestes petites veritats, sempre limitades per percebre adequadament la veritat, podrem respondre a la pregunta que Jesús no respongué a Pilat ¿Qué ès la veritat? (Jn 18,38). El mateix evangelista posa en boca de Jesús, en un altre context, una intent de resposta quan afirma “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” (Jn 14,6). 

dilluns, 22 de maig del 2017

L’aportació política del fet religiós

Per més que per alguns dels opinadors habituals en els medis insisteixin sobre el caràcter residual, quan no ridícul, del fet religiós en la societat contemporània, la religió continua tenint una aportació positiva per la cohesió i la vertebració social. El fet religiós, enlloc de ser objecte d’escarni, pot ser subjecte actiu per la millora de la governabilitat de la societat. ¿Quines són les aportacions que les religions poden fer a la governabilitat de la societat?. Permetin enumerar-ne algunes. No hi són totes, però crec que hi ha les mes consistents.

1. Les dinàmiques obertes per la diversitat religiosa eduquen l’amistat entre les persones i el respecte a les pluralitat de les creences. Valors molt superiors a l’anomenada tolerància.

2. L’aportació d’una visió espiritual de la vida que ajuda a ampliar l’horitzó de la identitat de la societat. Aquesta dimensió espiritual es contraposa amb la idea de que només té rellevància social tot allò que està relacionat amb la raó.

3. Existència d’uns valors religiosos, comuns en totes les tradicions religioses, que poden intervenir en el procés de regeneració de l’acció política per tal de superar l’important fenomen de desafecció política. En el cas dels cristians, té sentit parlar de la caritat política.

4. Les religions ajuden a estructurar i vertebrar la societat.

5. Les diferents religions aporten identitat als individus dins d’un context de profund relativisme moral.

6. Les institucions religioses contribueixen a crear capital social a través de la creació de xarxes de relacions humanes.

7. La majoria de tradicions religioses ajuden a crear un acolliment càlid als immigrants.

8. La nova comprensió del fet religiós aporta suficients elements per repensar com han de ser les relacions entre l’Estat i el fet religiós. Hi ha suficients elements per considerar que es pot repensar el sentit del principi de laïcitat.

diumenge, 21 de maig del 2017

Donar raó de la nostra esperança

No és freqüent que el celebrant d’una eucaristia es dirigeixi públicament a un feligrès demanant-li que escrigui sobre una de les lectures de la missa dominical. Això és el que ha fet mossèn Romeu quan m’ha demanat a la fi de la missa dominical que escrivís un comentari sobre un fragment de la primera carta de Pere que s’ha llegit avui com a segona lectura. El fragment en concret, molt familiar en la meva espiritualitat, és “estigueu sempre a punt de donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte” (1Pe 3,15-16). És un text que he citat en innumerables ocasions perquè m’hi trobo molt identificat en el seu imperatiu. Parla de que els cristians som persones esperançades, d’una esperança que es pot explicar i fer-se entenedora per els altres. Ens demana estar preparats per fer-ho i tenir la resposta adient i adaptada segons qui la pregunta que se’n faci i segons qui ens ho demani.

La primera part de les paraules de l’apòstol Pere és una apel·lació a la nostra responsabilitat: hem d’estar sempre preparats per explicar a qualsevol persona que les raons de la nostra esperança. Hem de fer-ho de manera entenedora, emprant  un llenguatge comprensible i, aquí ve la segona part del text, hem de fer-ho “serenament i amb respecte”. Aquest actitud exemplifica el sentit calmat de l’evangelització. Per anunciar la Bona Nova no calen estridències, ni veus alçades més del normal, ni autobusos pel carrer violentant la convivència, ni res que pugui ofendre o molestar als qui no comparteixen la nostra fe. No hem de tenir por o estar atemorits de donar raó de la nostra esperança. Ben segur que quan calgui fer-ho, l’Esperit farà sortir les paraules necessàries per comunicar l’experiència de fe interior alimentada per la lectura de la Paraula de Déu i la constant pregària. La millor manera de ser testimonis de la fe, fins i tot, en aquells moments on la mundanitat sembla negar-la, és estimant-nos i estimant fins a alliberar les persones de les injustícies i el sofriment.

Cal testimoniar la fe sense por, sense fer cas de l’evident pressió, en alguns moments forta i agressiva, que vol arraconar les creences religioses a la privacitat i que, en els cas dels cristians, és totalment ideològica. Són moments difícils pels creients, però no més dificultosos que els viscuts pels cristians en altres èpoques. Els cristians estem cridats a donar les raons de les nostres esperances en tot moment. La gran raó de la nostra esperança que és creure que l’amor tot ho pot, tot ho transforma i tot el que està per fer esdevé una crida per construir la història de la humanitat. La raó de l’esperança és la certesa de que els cecs hi veuran i els coixos caminaran, per més que les injustícies obstinadament ho neguin. La raó de la nostra esperança és la total confiança en la causa de Jesús, el Fill de l’Home que sabem que “no trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la. Porta la justícia amb fermesa” (Is 42,3).

dissabte, 20 de maig del 2017

Glosses per la vida quotidiana

No hi ha res més gran que l’amor. L’amor és pacient i generós, desinteressat i complaent. Estimant les persones obrim el nostre cor a una experiència que dóna sentit a la vida. L’amor aporta alegria, una alegria que és plena i omple l’esperit. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments us mantindreu en l’amor que us tinc.(Jn 15,9-10)

Hi havia un emperador romà que distingia als cristians com aquelles persones que s’estimaven i estimaven. Bona definició que mereix ser recordada i practicada. L’amor tot ho pot i és gratificant. Ens allibera dels egoismes i asserena l’esperit. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú té un amor més gran que el que dóna la vida pels seus amics. (Jn 15,12-13)

divendres, 19 de maig del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Sovint, estem temptats de caure en la idolatria. Les noves i velles idolatries que distreuen l’esperit d’allò que és fonamental en la vida: tenir el cor sensible i obert a estimar als altres. No hi ha cap manament més gran que l’amor al proïsme. El nostre Déu és el cel i fa tot el que ell es proposa. Però els ídols d’ells són plata i or, obra d’homes i res més. Salm 135

La pau és un bé preuat perquè és escàs. Per aconseguir la pau cal treballar per la justícia. Ser constructors de la pau és lluitar contra les injustícies origen de desigualtats que alteren la convivència. Donar una oportunitat a la pau és confiar en la bondat de l’amor. Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Jn 14, 27

El seguiment de la causa de Jesús és estimar als altres sense restriccions. Aquesta causa és la justícia pels pobres i els oprimits, els que estan exclosos i pateixen. La força per seguir el camí de la justícia neix de l’experiència interior que neix de l’experiència de trobada personal amb Jesús. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit. Jn 15,4a.5b

dijous, 18 de maig del 2017

Aprenentatge en acció

Al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada de la Generalitat han fet una interessant jornada dedicada a compartir experiències d’aprenentatge en acció. El promotor d’aquesta iniciativa, el dinàmic i emprenedor Jesús Martínez, ha impulsat aquest encontre de diversos responsables de formació i recursos humans, i gestors de xarxes socials per analitzar si les xarxes socials poden ajudar a la transformació del models tradicionals de formació per tal d’oferir noves respostes a les necessitats de les organitzacions. És evident que les organitzacions, siguin públiques o privades, han de construir un nou relat formatiu unificador dels processos d’aprenentatge individual i organitzatiu amb les aportacions pràctiques fetes per les xarxes socials.

Algunes gran corporacions organitzacions tenen importants experiències pràctiques que serveixen per demostrar com els processos d’aprenentatge estan canviant profundament. Si dos anys enrere el 90% de processos formatius en les organitzacions es feia de forma presencial avui el 85% es fa de forma virtual. Hi ha diverses raons que expliquen aquest canvi d’estratègia formativa. És evident que hi ha una raó econòmica, els costos de la formació virtual són inferiors que la formació presencial, però aquesta no és la raó fonamental. La verdadera raó està en com les persones aprenen en les organitzacions. Els estudis empírics evidencies que les persones el 70% del seu aprenentatge en les organitzacions el fan a partir d’experiències en el treball, un 20% a través d’interaccions amb altres persones i només un 10% amb processos formatius formals. Si aquesta és la realitat és evident que cal canviar el paradigma formatiu de les organitzacions.


En aquest nou paradigma té molta importància l’ús de les xarxes socials tan en quant elles poden facilitar l’intercanvi de coneixement o, dit amb més propietat, poden ajudar a que les persones identifiquin on està el coneixement que necessiten. A més, les xarxes socials poden contribuir a que els individus comparteixen experiències que siguin font d’aprenentatge. Les idees força d’aquest nou paradigma són aprèn, actua i comparteix. La ràpida obsolescència dels coneixements, es calcula que cada cinc anys han de renovar-se els continguts apressos, obliga a trobar estratègies d’aprenentatge flexibles, individualitzades i adaptables a la multiplicitat de necessitats formatives. L’existència de molts recursos formatius gratuïts a Internet, per exemple, facilita l’aprenentatge ràpid i senzill. Avui es pot aprendre quan fa falta adquirir els nous coneixements. Els especialistes han senyalat que el futur està, no tant en el que aprenguin les persones sinó en saber trobar el coneixement que es necessita.

dimecres, 17 de maig del 2017

Tingueu paciència i resignació

En la magnífica obra El retaule del flautista de l’enyorat Jordi Teixidor el personatge conegut com el reverend Grundig, metàfora de l’aliança del poder amb l’església, cantava, davant la plaga celestial de rates, una tornada que deia “Resignació, conformitat, tinguem paciència i humilitat”. No sé si l’actual delegat del Govern de Madrid veié en el seu moment aquesta obra o té present el seu argument. Bé li aniria tenir-ho en ment. Perquè el que passa a l’aeroport del Prat és com un plaga d’Egipte. Però, a diferència dels soferts habitants de Pimburg, els usuaris de l’aeroport no tenen resignació. És un despropòsit descomunal que el delegat del Govern sostingui, davant del col·lapse continuat en el control del passaport, el que cal és cal tenir paciència i que les persones estem mal educades perquè tot ho volem immediatament.

Lamentablement el senyor delegat del Govern, que per altra part deu ser una excel·lent persona, no mereix estar al front d’una responsabilitat sinó és capaç de fer funcionar els serveis que d’ell depenen. En el camp contrari, el Govern de la Generalitat intueix una provocació o un sabotatge d’algú per fer quedar malament Catalunya davant del món. Gravíssima acusació que, tot i que sigui difícil de provar, pot ser una hipòtesi de treball atractiva. Si això no fos cert, només quedaria en peu la hipòtesi de que tot és el resultat d’una mala gestió de les cues en un servei públic que, per necessitat d’adequació a recents normatives europees, eren més que previsible que es formessin aglomeracions. En aquest cas, el caos és el resultat directa de la mala planificació en la gestió d’aquest servei que depèn directament del delegat del Govern d’acord a les competències que té assignades.


Delegat, té mala peça al teler i no ha de tirar pilotes fora. Per cert, ja que vostè li agrada recordar a cada instant la Constitució, li recordo que en el seu article 103 esmenta que els serveis públics es prestaran amb eficàcia, desconcentració i coordinació i en l’article 154 diu que vostè els dirigirà en el territori on té competències. Crec que en aquest cas el seu ni ha dirigit, ni ha fet bé la seva feina i s’ha oblidat dels preceptes constitucionals que tan li agraden.

dimarts, 16 de maig del 2017

Deixats de la ma de Déu

Amb aquesta expressió col·loquial es vol expressar la sensació de sentir-se abandonat, que ningú en té cura. Aquesta és, i no altra, la sensació que tinc des de fa temps en relació a la meva seguretat en termes de civisme. Penso que, si no hem preocupo de controlar el meu entorn cívic, ningú ho farà per mi i, ni mot menys, les autoritats públiques. Visc en un barri de Barcelona on les conductes incíviques van en augment, sense deturador perquè ni funcionen els mecanismes d’autocontrol cívic, ni perquè la policia local assumeix la seva responsabilitat. Només actuen sota demanda. Per més que ho he intentat, no he vist en cap moment l’autoritat pública actuar de forma preventiva per evitar els alegres i eufòrics visitants nocturns del meu barri. Situació que s’incrementa exponencialment al venir el bon temps.


Tota aquesta situació em sorprèn perquè una de les competències de la policia local és “exercir de policia administrativa, a fi d'assegurar el compliment dels reglaments, de les ordenances, dels bans, de les resolucions i de les altres disposicions i actes municipals, d'acord amb la normativa vigent”. És més, una dia d’estiu amb un sarau descomunal a la matinada provocat per més d’un eufòric visitant nocturn el cotxe patrulla, dels escassos que he vist en el meu barri, passà silenciosament sense dir res de res. Com si l’alteració del descans del veïns fos una banalització de la convivència. Dels meus temps de servidor públic en el món local he integrat que per la policia local és més estimulant la persecució del delicte i poc gratificant recordar als incívics el compliment de les ordenances de civisme. Però, és la seva feina i a Barcelona no la fan. ¿Quants policies locals amb uniforme es veuen en el metro vetllant pel comportament cívic a l’interior dels vagons?. Ja sé que hi ha molta policia de paisà per evitar que ens robin la cartera, però també m’agradaria veure agents protegint-me dels comportaments incívics d’alguns passatgers.

dilluns, 15 de maig del 2017

La política com a relat

Alguns polítics repeteixen sovint que per recuperar l’atenció dels ciutadans per la política cal presentar les seves propostes com un relat. És cert. Crec que un dels problemes greus de la política d’avui és la manca de relat. L’excessiva orientació a mostrar resultats ràpids, l’acceleració que provoca la necessitat de resoldre els problemes urgents ha dificultat la construcció del relat polític. Amb l’absència de relat es corre el risc de ser com un gegant amb peus de fang.

Els guionistes de la reconeguda sèrie el Ala Oeste de la Casa Blanca associaren l’èxit del fictici president Josiah Bartlet amb la seva capacitat de construir un relat sòlid, entusiasmador, convincent i continuat. És cert, es tracta d’una sèrie. Però els guionistes són narradors d’històries que pretenen connectar amb allò que esperen les persones, conscients de que aquesta és la clau per assolir una bona quota de pantalla, Per això, no és cap anècdota la insistència dels guionistes en fer aparèixer el president Josiah Bartlet com un gran relator. Com anys després, a la realitat, va saber fer Barack Obama en la seva primera campanya electoral. Els seus llibres i molts dels seus discursos són relats que connecten amb les esperances de les persones o amb les seves pors.

No val qualsevol relat. Interessen aquells relats que combinen encertadament fets, sentiments, valors els quals mobilitzen les passions, les pors, les esperances i els desitjos de les persones, amb tot allò que conforma la intimitat més arcaica de les persones. El relat polític no és el només el discurs dels fets promoguts des de l’acció de govern. A això cal sumar-hi el relat polític del per què de les actuacions. Fent servir els mateixos recursos narratius dels contes populars, de les històries mítiques o de les històries bíbliques. Cada una d’aquestes narracions conté la llavor que connecta amb les persones. Al final, aquestes s’identifiquen amb el narrador, fan seu el sentit de la narració i no tenen recança de confiar-li les seves esperances. És llavors quan el relat esdevé element bàsic del nou concepte de lideratge. El líder emergeix de la confiança que neix de l’esperança amb el futur.


Cal entrar en el camp del relat amb decisió, però defugint qualsevol intent de convertir-lo en una manipulació de la realitat. No es tracta de substituir el relat bíblic, el conte o el mite per una “storytelling” escrit per un guionista en recerca de l’efecte consumista. El relat està lluny de la manipulació, perquè el seu objectiu és narrar una història basada en la transformació de la societat. És una història creïble perquè s’adreça al cor i al pensament de les persones. És una història que pretén atansar el futur al present, amb un horitzó d’esperança. Ens cal un relat capaç de mobilitzar voluntats, capaç de convocar-les a construir el futur amb el convenciment que, amb la participació de tots, serà millor que el present.

diumenge, 14 de maig del 2017

La nota dels bisbes de Catalunya

Els bisbes de Catalunya han tret un petit comunicat on parlen amb autoritat sobre la realitat del país. Els bisbes han donat un pas important per sortir d’un llarg silenci mantingut en els darrers temps sobre el moment polític de Catalunya. És evident que davant dels dilemes de la societat catalana l’Església catòlica no pot estar en  silenci o amagar-se en la indiferència de la neutralitat. En aquest sentit, recordo la lucidesa d’un article de l’enyorat bisbe Joan Carrera “Notes sobre pastoral i immigració”, escrit l’any 1966, que acabava dient: “com que no hi ha neutralitat possible –perquè hom no deixa de parlar català per parlar esperanto, precisament–, l’Església, si deixava d’actuar d’acord amb el País, col·laboraria amb els qui impedeixen aquella lliure realització i esdevindria –volent-ho o no– instrument de colonització”. Els bisbes de Catalunya han opinat i s’han alineat en la tradició de l’episcopat catalana manifestada en el magnífic document “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) renovada, 25 anys després, amb un nou text “Al servei de nostre poble” (2011). Ara, quan el moment polític posa en pràctica algunes de les idees presents en aquests documents, els bisbes de Catalunya han recordat que “per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional” (nota dels Bisbes de Catalunya 11 de maig 2017).

Entenc que algun catòlic impacient li hauria agradat que els bisbes de Catalunya haguessin estat més concrets i, per exemple, s’haguessin adherit ja al Pacte Nacional pel Referèndum. Però, com que també cal tenir present que alguns catòlics deuen trobar excessiu el que es diu en aquesta nota, els bisbes de la Tarraconense han optat per fer públic aquest aquesta text i prou. Als possibles catòlics molestos pel pronunciament dels bisbes caldria recordar-los que la Doctrina Social de l’Església catòlica empara el que diuen els bisbes i també, si haguessin estat més explícits. Es oportú evocar l’article 413 del Compendi de la Doctrina Social: “el referèndum és també un instrument de participació política, en el qual s’acompleix una forma directa d’accés a les opcions polítiques. La institució de la representació no exclou, de fet, que els ciutadans puguin ser interpel·lats directament amb vista a les opcions de més gran rellevància de la vida social”. D’acord amb el que diu aquest article, no s’haurien equivocat els bisbes si haguessin estat més concrets en la seva nota. Probablement, no és encara el moment de fer-ho. Ben segur que properament ja tindran ocasió de recordar a la societat en general, i a la política en concret, el dret dels ciutadans al referèndum tal com senyala la Doctrina Social de l’Església catòlica.

Mentrestant, els catòlics alineats amb el procés cap a la independència, hem de seguir treballant per ampliar la base social que demana celebrar un referèndum a Catalunya.  Ho fem perquè, tal com diu l’article 565 del Compendi de la Doctrina Social “per als fidels laics el compromís polític és una expressió qualificada i exigent del compromís cristià al servei dels altres”. Per coherència amb aquest servei seguirem lluitant per aconseguir celebrar el referèndum, perquè creiem que és un dret de totes les nacions i els seus ciutadans. En el cas que la complexitat del moment polític ho aconselli, també reclamarem als bisbes de Catalunya que de nou es pronuncien per ajudar a discernir quin ha de ser el comportament cívic dels catòlics. Estic convençut que, quan sigui el moment, els pastors de l’Església Catalunya sabran assumir la seva responsabilitat seguint la tradició dels seus predecessors. Perquè, com molt bé diuen en la seva nota, recollint una cita del papa Francesc, “ser pastors significa caminar davant, enmig i darrere el ramat”.

dissabte, 13 de maig del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Les persones podem manifestar una tendència a pensar que som superior als altres o que els títols i coneixements que tinguem ens donen més rellevància social. Correm el risc de separar-nos dels altres per supèrbia enlloc d’acollir-los i ser-ne servidors. També podem caure en el parany d’ignorar el reconeixement que cal tenir a les capacitats i mèrits dels altres. Cal evitar qualsevol actitud que allunyi i separi. “No hi ha cap criat més important que el seu amo, ni cap enviat més important que el qui l’envia. Sabent això, feliços vosaltres si ho practiqueu” (Jn 13,16-17) 

Més d’un cop potser no veiem clara una qüestió, però ens refiem dels consells que una altra persona ens pot donar. La confiança és bàsica en l’art de la vida. Aquestes persones que són referents ens permeten resoldre dilemes que, d’una altra manera, tots sols ens encallarien. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi” (Jo 14,6)

divendres, 12 de maig del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Cada dia nou ens demana un compromís per la vida. En cada dia viscut hem de donar testimoni del que som. Els nostres actes són la millor prova del que creiem. Hem de fer el que diem que farem i ho hem de fer de forma coherent amb el que pensem. Per actuar així necessitem referents de vida capaços d’il·luminar-nos. Envieu-me la llum i la veritat; que elles amb guiïn; que em diguin a la muntanya sagrada, al lloc on residiu. (Salm 43)

La vida ha de fonamentar-se en valors i principis sòlids. Han de ser-ho perquè hi ha moltes ocasions que poden trontollar. En aquests moments hem de tenir la certesa que no estem sols. Sempre trobarem el suport i l’ajuda per mantenir-nos fidels en allò que creiem i infon sentit a la vida. “Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai més ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot” (Jn 10,28-29)

No hem de ser acusadors dels altres, ni prejutjar les intencions morals de les persones. No som ningú per condemnar les raons íntimes dels comportaments. Hem de procurar ajudar als altres donant consells i oferint el suport per tal d’acompanyar-los en els seus processos de creixement personal. “Si algú dels qui m’escolten no accepten el que els dic, no sóc jo qui els condemno, perquè la meva missió no és condemnar el món, sinó salvar-lo” (Jn 12,47)

dijous, 11 de maig del 2017

L'autodeterminació i la doctrina de l'Església catòlica

La Doctrina Social de l’Església catòlica ha deixat clar des de sempre que qualsevol poble considerat nació pot decidir lliurament el seu camí polític a partir de l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació.

Aquesta és la consideració que fa l’article 157 del Compendi de la Doctrina Social titulat El camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les nacions(1). En aquest article es diu: “En efecte, «tot el que és cert per a l’home, també ho és per als pobles» (2) El Magisteri recorda que el dret internacional «es fonamenta en el principi de l’igual respecte dels Estats, del dret a l’autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanitat».(3) La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència. (4)

Els drets de les nacions no són sinó «els “drets humans” conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària».(5) La nació té «un dret fonamental a l’existència»; a la «pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva “sobirania” espiritual»; a modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories»; a «construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada». (6) L’ordre internacional requereix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les nacions, el deure primer de les quals és el de viure en actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions”. Final de la cita de l’article 157 del Compendi de la Doctrina Social de l’Església catòlica  

 Cites

1 Cf. JOAN PAU II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis, 33: AAS 80 (1988) 557-559; ID., Carta enc. Centesimus annus, 21: AAS 83 (1991) 818-819.
  2 JOAN PAU II, Carta En el cinquantè aniversari de l’inici de la Segona Guerra Mundial, 8: AAS 82 (1990) 56.
  3 JOAN PAU II, Carta En el cinquantè aniversari de l’inici de la Segona Guerra Mundial, 8: AAS 82 (1990) 56.
  4 Cf. JOAN PAU II, Discurs al Cos Diplomàtic (9 de gener de 1988), 7-8: AAS 80 (1988) 1139.
  5 JOAN PAU II, Discurs a l’Assemblea General de les Nacions Unides per la celebració del 50è aniversari de la seva fundació (5 d’octubre de 1995), 13: Ensenyaments de Joan Pau II, XVIII, 2 (1995) 736.

  6 JOAN PAU II, Discurs a l’Assemblea General de les Nacions Unides per la celebració del 50è aniversari de la seva fundació (5 d’octubre de 1995), 13: Ensenyaments de Joan Pau II, XVIII, 2 (1995) 736-737.

dimecres, 10 de maig del 2017

La remor de la visita del papa a Egipte

A un temps prudencial de la visita del Papa Francesc a Egipte s’han anat coneixent alguns detalls de la recepció d’aquesta visita en la comunitat musulmana. Un fet rellevant de la visita fou de l’acte a favor de la pau fet a la universitat de d'Al Azhar on el seu imam rector, Ahmad Al Taib, pronuncià un important discurs. El rector destacà que la violència perpetrada en nom de la religió era una "falsificació idolàtrica de Déu", amb una al·lusió no explícita però transparent al terrorisme i a les guerres de matriu islàmica. Al Taib fou clar i contundent "no hi ha cap raó que justifiqui" llevat les connexions amb "el comerç i la venda d'armes". Segons les paraules del rector, no hi ha un fonament islàmic dels actes terroristes perpetrats en nom de l’islam. No pel fet que hi hagi "petits grups de seguidors" que siguin terroristes i es presentin com musulmans s’ha de concloure que l’islam és violent.

Les afirmacions de l’imam d'Al Azhar han estat molt criticades per corrents obertes de l’islam. L’intel·lectual musulmà egipci, Islam Al Behairy, condemnat a un any de presó per unes anteriors crítiques a aquesta universitat, acusa a Ahmad Al Talib a fer una anàlisi molt superficial i fals del problema. Per altra part, no li estranya atès el poc interès d’aquesta universitat de contribuir amb els seus ensenyament a "eradicar" el fanatisme de l'islam i "reemplaçar amb una visió més il·lustrada del món". Aquest intel·lectual, en una entrevista a "Àsia News", l'agència online del Pontifici Institut de les Missions Estrangeres, ha dit que l’enfoc del rector de la universitat Al Azhar no afronta el problema real de l’islam que és reconèixer que en la “jurisprudència islàmica clàssica hi ha textos que inciten a la violència”. Hi ha persones que es “creuen aquests textos i a partir d’ells maten. És senten justificats per uns textos que els donen carta blanca per matar qualsevol, és a dir, per la simple raó que posseeixen una fe indestructible en base a la qual honoren Déu immolant-se i matant a moltes altres persones al mateix temps”. Aquest intel·lectual retopa a Al Taib que la violència islàmica no és una qüestió de tràfic d'armes sinó el resultat d’un problema més fons.


Per Islam Al Behairy  el punt de vista d’Al Tayb, i similars, mai es podrà posar fi a la violència islàmica. El que cal fer especialment en la universitat Al Azhar, opinia aquesta intel·lectual egipci, és impedir la difusió de llibres escrits per determinats imams de l'Edat Mitjana presentant-los com si fossin un llegat del veritable islam. Cal denunciar que el contingut d’aquests llibres és el que posa en pràctica l’Estat Islàmic al peu de la lletra i fins a l'últim punt. Si de veritat es vol, afirma Islam Al Behairy, acabar amb el que està succeint el que hauria de fer el rector de la universitat Al Azhar és escoltar als pensadors que fan una segona lectura d'aquests textos i diuen sense temor que el que hi ha escrit en ells no correspon a la veritat. Però hi ha por en l’islam oficial a donar aquest pas. El món musulmà, tal como diagnosticà el papa emèrit Benet XVI “es troba avui, amb gran urgència, davant d'una tasca molt similar a la que als cristians va ser imposada a partir dels temps la Il·lustració i que el Concili Vaticà II - com a fruit d'una llarga i fatigosa cerca - ha plasmat en solucions concretes per l'Església catòlica”. Aquest és el camí a seguir.

dimarts, 9 de maig del 2017

Pange lingua gloriosi

Al capvespre d’avui he sentit cantat en gregorià la pregària de Sant Tomàs d’Aquino Pange lingua gloriosi. La intensitat de la melodia, m’ha ajudat a desconnectar i contemplar el sentit de la pregària. En aquesta societat on tots estem connectats i hem fet de la xarxa un paradigma del nou temps, de tant en tant, cal retrobar el valor de la intimitat. De la callada i pregona soledat interior des d’on es poden valorar el significat de moltes coses. Crec que ho he assolit escoltant l’himne de les vespres d’avui. 

Gràcies al silenci personal he pogut descobrir el valor espiritual de la bellesa d’aquest cant. La lectura d’un text d’Helder Câmara ha trancat momentàniament la meditació. El text ha estat providencial per treure’m de l’abstracció sense arrels. L’arquebisbe de Recife m’ha recordat que la contemplació és una mirada a l’exterior des de l’interior per descobrir a l’altre, al germà. Llavors, he trobat tot el sentit a la pregària de Sant Tomàs d’Aquino.

dilluns, 8 de maig del 2017

El cristianisme, una proposta de salvació

Els estudis sociològics demostren que les persones tenen creences però poques pràctiques religioses. Pot ser caldria matissar l’observació: hi ha menys pràctiques religioses de les considerades tradicionals. La fe segueix present en el cor de moltes persones i s’expressa per nous canals i amb nous signes; alguns propers al que podrien considerar simbologia religiosa però d’altres són propostes de noves significacions. La nova religiositat explorar expressar-se a partir d’un univers de signes reformulats per ser comprensius a les persones d’avui. Junt amb el manteniment de la simbologia tradicional s’incorporen signes que donen una nova significació a l’experiència creient. És un procés de recerca i experimentació; d’obertura i de diàleg amb les noves realitats socials. Però no tothom ho entén així. Alguns sectors del catolicisme tancat no vol dialogar la seva creença amb la cultura del seu temps com feu en el seu moment Pau de Tars. Els incomoda dialogar amb les noves realitats socials i assumir noves formes d’expressar la creença avui.

En lloc de proposar caminar a les palpentes per cercar a Déu quan es deixa trobar, aquells sectors del catolicisme proposen una refundació del Levític. Es tractar de regular la vida cristiana sobre la base de prohibicions i reduir la llibertat responsable de la persona a la mínima expressió. El retorn del Levític és una visió mortificadora de la vida cristiana que s’afegeix al fet de viure amb totes les dificultats que això comporta. La fe no es proposada com un alliberament sinó com una carga feixuga. De tal manera que l’experiència creient es converteix en els seguiment de normes d’un comprensió moralitzadora de la fe. Aquest moviments eclesials són antropològicament pessimistes.

Aquesta visió pessimista present en determinants sectors de l’Església catòlica impedeix atendre adequadament les demandes d’esperança que emergeixen en la societat. Les persones ara, com abans, necessiten respostes que donin sentit a la seva existència. Moltes persones reclamen anuncis clars de camins salvació teixits a partir de viure amb esperança. Aquests són els reptes d’avui: oferir a la humanitat en recerca un sentit i una simbologia capaç d’omplir de sentit la vida. La invitació del Ressuscitat és acompanyar a la humanitat en el seu caminar com ho feu amb els deixebles d’Emmaús. Es un caminar segur cap el Regne de Déu que es comença a construir cada dia amb el convenciment de que la resurrecció del Crist salva. Però cal explicar això de forma vivencial per no construir una nova retòrica de la salvació. Cal transmetre sentiments de salvació que siguin una invitació a seguir el camí de Jesús. No hi espai pel pessimisme antropològic que avui domina en molts indrets de l’Església catòlica. Tampoc hi ha espai pel bonisme infundat. Simplement, cal oferir relats d’experiències de salvació que alimentin l’esperança.

diumenge, 7 de maig del 2017

Macron. La partida acaba de començar

França ha votat i Europa s’ha tranquil·litzat. Però, alerta. Els resultats electorals són un pausa dins d'un procés d’ampli abast de transformació de la societat europea. La vella societat europea està canviant i nosaltres amb ella. Els analistes indiquen que el descontent, perfectament fonamentat, de les classes mitges i populars l’estan capitalitzant les formacions polítiques que es presenten com anti-sistema. Són els nous populismes d’extrema dreta o d’esquerra radical. El líder de l’esquerra alternativa a França, la inquieta i indignada, ha escampat tots els dubtes possibles, i més, sobre el sentit del seu vot. Especulava amb el seu silenci. L’Església catòlica francesa també ha optat pel silenci. No així els protestants, jueus i musulmans que han demanat votar contra Le Pen. L’any 1933 la passivitat dels catòlics i els comunistes facilità l’ascens de Hitler al poder amb unes eleccions democràtiques. Ara, la passivitat és camufla amb la indiferència.

L’escena política europea està canviant, i més ha de canviar. Sembla que no hi ha espai pels partits polítics tradicionals. A França ha guanyat una força política de molt curta volada que no és ni partit. En Marche és un moviment d’un any d’existència. Tot el que és nou en política fuig de les velles fórmules dels partits tradicionals. No fa massa temps, aquesta fou la carta de presentació de Podemos. Els fets evidencien, però, que la lluita pel poder polític fa emergir les velles pràctiques polítiques que es volien superar. La vella casta és substituïda per una nova casta que reprodueix els vells tics. Res de nou. 

Ara Macron haurà de gestionar un núvol d’interessos que han votat al seu favor per evitar que surti Le Pen. Alerta. Cinc anys són molts i molt fàcil fabricar nous desencisats i, segons com vagin les coses, Le Pen només haurà d’esperar asseguda a la porta de cassa seva per recollir el desengany dels electors. La seva proposta de nova estratègia electoral i fins it tot de nom de la formació política va per aquí. D’això ho saben molt els votants nord-americans de Donald Trump o els britànics del Brexit. Macron ha d’administrar molts vots prestats, vots moguts per la port de la pujança de l’extrema dreta, però també ha de saber gestionar unes grans expectatives esperançades per un programa polític que ha volgut satisfer a tothom. La partida del canvi polític tot just acaba de començar. Només falta veure si els jugadors mouen amb responsabilitat les peces. 

dissabte, 6 de maig del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Les persones necessitem guiatge interior per interpretar i comprendre els reptes que la vida estén davant nostre. No hem de ser presumptuosos i pensar que sols podem afrontar la complexitat de viure. Cal tenir mestres espirituals que, amb les seves reflexions, ens faci entenedor l’ofici de viure. “¿Com ho he d’entendre, si ningú no m’orienta?” (Ac 8,31)


Hem d’estar disponibles a fer el bé. Hem d’estar preparats per assumir les responsabilitats que la vida ens demana. No en podem defugir. Està disponible vol dir està preparat per fer alguna cosa, tenir la intenció de fer-la, i de fer-la tot seguit. Hem de ser sol·lícits,  delerosos de servir i complaure als altres. Aquí em teniu, Senyor. (Ac 9,10)

divendres, 5 de maig del 2017

Glosses per la via quotidiana

Cada dia hem de viure la vida. Això vol dir tenir recursos interiors per atendre i donar resposta a les diferents situacions que planteja la vida. Hem d’alimentar l’esperit per tal d’acollir i ser sol·lícits a les peticions de les altres persones. Les persones no som illes insensibles al nostre entorn. Hem d’estar atents a donar una resposta amorosa al que la vida ens planteja. “Jo sóc el pa que dóna la vida – diu el Senyor – els qui vénen a mi no passaran fam”.(Jn 6,35)

Les obres, les accions i actuacions de les persones serveixen per donar testimoni de qui és. Gràcies a les nostres obres els altres poden apreciar la dimensió humana i copsar la vida interior d’una persona. Ha d’haver-hi coherència entre el que som i fem. Déu, que ningú l’ha vist, és manifesta també a través de l’amor que es tenen i manifesten els seus seguidors perquè han conegut i acceptat la causa de Jesús. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi. Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare”. (Jn 14,6)

dijous, 4 de maig del 2017

¿Per què les persones són pobres i rics? Diferents visions als Estats Units

Un recent estudi ha evidenciar que republicans i demòcrates tenen opinions molt diferents sobre el per què hi ha persones riques i persones pobres. La majoria de votants republicans lliguen el ser ric o pobre a la riquesa d'una persona adquirida gràcies ha haver treballat molt i dur, o per la manca. Mentre que la majoria demòcrates diuen que si una persona és rica o pobre s’ha d’atribuir a circumstàncies fora del seu control.

Igual que amb moltes altres qüestions, les diferències partidistes en vistes de per què les persones són rics i pobres han augmentat en els últims anys. Des de 2014, la proporció de republicans que diuen que una persona és rica més perquè han treballat més que altres ha augmentat 12 punts percentuals, del 54% al 66%. mentre que els demòcrates tenen pràcticament les mateixes opinions. Els votants republicans són més partidaris de considerar que una persona és pobre perquè no s’ha esforçat en no ser-ho, un 56%, i un 32% opinen que la pobresa és atribuïble a causes que s’escapen del control personal.  

Els republicans són més propensos a dir la raó per la qual algú és pobre en general té més a veure amb la falta d'esforç (56%) que en les circumstàncies més enllà del control d'una persona (32%). La percepció demòcrata és una altra. En un 71%, els demòcrates pensen que una persona es pobre com a resultat d’unes circumstàncies que estan fora del control personal. La proporció de demòcrates que consideren que una persona es pobre per una falta d'esforç ha disminuït des de 2014, del 29% al 19%.

Els punts de vista de per què algunes persones són riques i altres pobres varien segons el gènere, l'educació i el nivell d'ingressos. Per exemple, els homes (49%) són lleugerament més propensos que les dones (41%) a dir que l’esforç del treball dur és la raó per la qual una persona és rica. Els homes (42%) també són més propensos que les dones (26%) a dir que la manca d'esforç és la raó per la qual una persona és pobre. Les dades sobre estudis evidencien les persones amb títols mitjos (62%) i els graduats universitaris (59%) diuen que les circumstàncies són generalment les culpables de la  pobresa. 

dimecres, 3 de maig del 2017

Testimoniar els valors, viure les virtuts

Els valors, i més les virtuts, són importants en el procés d’humanització de la societat. Els valors i les virtuts, així com el compromís són dimensions essencials de les persones que, com molts altres components de l’ésser humà, necessiten un aprenentatge, i s’han de cultivar i transmetre. El fet de creure, comporta acceptar i viure coherentment uns valors. No és pot creure una cosa i viure’n una altre; pensar una cosa i fer-ne una altra. Encara que mantenir la coherència és un objectiu no sempre o no del tot assolible. Existeixen contradiccions i febleses que dificulten aquesta coherència. Però, l’existència d’aquesta dificultats no ha d’impedir la recerca de la coherència entre la creença, els seus valors i la seva pràctica.

Els contratemps no han de debilitar el pensament i abandonar la recerca de la coherència. La renuncia a la fidelitat dels valors associats al fet de creure convida a relativitzar el sentit dels propis valors. Si això es així els valors es difuminen i tots semblen intercanviables. La manca de referències, l’absència de criteris fan indiferents valors contradictoris. En aquests casos sembla que l´únic criteris vàlid és l’adaptabilitat, els valors seran bons en la mesura que siguin sempre útils en cada moment i no comportin cap renuncia o esforç personal.


L’Església catòlica insisteix en la centralitat dels valors essencials del cristianisme enfront del relativisme de l’època actual. La proposta cristiana és tornar a situar a Déu en el centre del projecte humà. Els catòlics hem de convertir aquest objectiu en una proposta de sentit a oferir a la cultura contemporània. Sense imposicions ni estridències; sense enyorar temps de cristiandat o efervescències confessionals. El millor camí, més que parlar de Déu, és testimoniar-lo allí on les evidències semblen negar-lo. La única manera de fer comprensible els valors associats a la confessió del crec en un Déu, és esdevenir testimoni d’aquests valors. Atenent que la naturalesa humana és limitada i sotmesa a les imperfeccions. Però, en qualsevol cas, la primera condició de la nostre credibilitat a la societat d’avui es viure els valors que proclamen. Benvinguda sigui aquesta virtut.

dimarts, 2 de maig del 2017

Les religions en temps de crisi

Les religions en temps de crisi 2 maig 2017 Les religions són avui un fet sociològicament rellevant en les societats globalitzades. Així ho confirmen les dades dels experts. Els estats moderns i les societats són seculars, s’estructuren i funcionen com si Déu no existís; però les religions no estan fora de les societats tal com pretenien les idees secularitzadores. La pràctica social ha invalidat un dels pressupòsits dels pensadors moderns: si l’estat era secular llavors la societat es secularitzaria i la religió deixaria de socialment rellevant. La cultura política, i les pròpies religions, havien acceptat com a cert el paradigma de la secularització: quan més moderna és una societat, més secularitzada està i les religions s’afeblirien progressivament. Però els fets demostren que no ha estat així. Al contrari. 

Aquest canvi de perspectiva ha qüestionat la manera com la cultura política havia assumit la Modernitat. Aquest pensament és molt propi del context cultural europeu, però no té la seva equivalència en la societat nord-americana. Als Estats Units d’Amèrica la Modernitat no ha estat mai associada a la secularització. El progrés de la primera no comportava el desenvolupament de la segona. Aquesta experiència, junt a la situació europea actual, obliguen a cercar unes altres explicacions per entendre, comprendre i explicar avui els fenòmens de la secularització. Pot ser a Europa caldria parlar d’una pèrdua de pes de las institucions religioses i d’una individualització de l’experiència religiosa en lloc de parlar de secularització. Perquè l’existència d’aquests fenòmens no implica assumir que la societat és secularitzi tal com ho entenien els partidaris del secularisme. 

A més, ara es dóna un fenomen nou: la globalització afavoreix l’augment de la pluralitat religiosa de les societats occidentals. La majoria de religions en expansió tenen alguns trets en comú: estan molt desinstitucionalitzades i els seus membres estableixen lligams transnacionals. Així, un treballador musulmà o hindú a casa nostra està més proper als musulmans o hindús d’altres països que als treballadors d’aquí. Es tracta d’una actualització del fenomen propi en les societats nord-americanes i identificat com denominacionisme 

La revifalla de les religions comporta també una recuperació de l’espiritualitat que pot basar-se o no en elements religiosos. Aquests fenòmens trenquen l’aparent uniformitat de les societats europees entorn a una religió majoritària i dominant. Ara, les antigues tradicions dominants, ho segueixen essent però sense tenir el monopoli del fet religiós. Per això, un repte que tenen algunes religions es saber aprendre a viure junts. La situació actual invita a reflexionar sobre aquestes qüestions per tal de situar de nou els conceptes: secular, secularització en clau del nou context social. Cal aquesta reflexió per tal d’articular la política pública adequada que permeti gestionar el comportament social d’aquelles persones que poden emprar el fet religiós per cohesionar la seva identitat. De nou, una veu ben preparada recorda que la religió ha d’integrar-se en l’agenda política.

dilluns, 1 de maig del 2017

La política com a raó pràctica



S’ha consolidat la idea de que estem en l’era de la postveritat. Amb aquesta concepte es vol explicar la situació en la qual la falsedat s’imposa a la veritat i l’opinió pública ho assumeix com a nova veritat. La sociològica Marina Subirats ho explicava bé en l’article De la veritat a la postveritat publicat el dia 29 d’abril al diari Ara. En aquest article s’explica que recordava la seva “perplexitat quan, comentant un dia amb el director d’un gran diari de Catalunya els resultats  de diverses enquestes preelectorals, li vaig expressar els meus dubtes sobre la validesa del moltes d’elles”. Seguidament comenta que ella, com a sociòloga té suficient criteri per qüestionar el rigor d’aquestes enquestes i que li comentà això al director del diari la seva resposta fou “no hi fa res. La notícia, en si mateix, també crea opinió. I això és el que compta”.


La resposta cínica d’aquest director és bon exemple del que és avui el sentit de la postveritat: la falsedat generalitzada. La veritat no importa, el que realment val és l’estat emotiu que la informació causa en l’opinió pública. Com que el que es pretén es incidir en l’opinió pública tot val, al marge de la seva veracitat. La manipulació de les emocions està l’ordre del dia en molts mitjans de comunicació perquè el que importa, no és que el ciutadà es formi un judici just sobre la realitat, sinó una impressió d’aquesta realitat al màxim de coincident amb la voluntat de l’emissor de la notícia. Això és el que fan, per exemple, els populismes. Agiten les emocions, simplifiquen artificialment la complexitat dels problemes i manipulen els ciutadans en la direcció que ells volen. Els ciutadans hauríem d’estar ben preparats per rebatre aquestes manipulacions i per fer-ho només tenim un ús ponderat de la raó. Necessitem polítics que ens expliquin de forma entenedora i comprensible el que està passant i cap on hem d’anar. És la millor garantia per frenar els populismes rampants dels darrers anys.