Onades de tendresa

Diu Joan Sales a Incerta gloria:  “la vida és bonica”. Quanta veritat. L’apreciació de l’escriptor d’una de les millors novel·les de la literatura catalana queda immediatament justificada. En primer lloc, la vida és bonica perquè hi ha moltes bones obres a fer. Cert. Hauríem de viure dues vides o més, per fer totes aquestes bones obres . Però com que només en tenim una, l’hem d’aprofitar per deixar passar l’oportunitat de fer les bones obres que ens toquen fer. Perquè, ben segur, que cada persona tenim assignades les bones obres que hem de fer. El bon Déu, de la mateixa manera que té clar el nombre d’estels que hi ha i els compte un a un, segur que té anotat les bones obres que cadascú ha de fer al llarg de la vida. Després, cada individu farà el que vulgui en honor a la llibertat que el mateix Déu li ha donat.

Les bones obres poden començar per un mateix, com diu Joan Sales. Per estimar els altres, primer ens cal estimar-nos a nosaltres mateixos. Tothom té “nafres per posar-hi bàlsam, amics desgraciats a qui tornar la felicitat perduda”. Només ho hem de descobrir. Cal sortir d’un mateix i mirar al voltant per adonar-nos de quines són aquestes persones que esperen la nostra tendresa. Onades de tendresa. ¿Qui fa un lleig a un gest amable, a una carícia oportuna, a un silenci acompanyant? Cada persona podem esdevenir protagonistes de la tendresa humana. Tothom pot fer obres benefactores cada dia. No endurim els nostres cors. La capacitat de fer el bé és immensa. Com també la capacitat de fer el contrari. Només ens cal tenir uns bons criteris morals per discernir el bé del mal. Al final, tot queda reduït a un bon exercici de la nostre llibertat. Però no podem defugir d’aquesta responsabilitat. Fent el bé les persones poden ser felices i estar en pau amb elles mateixes.

El camí de les bones obres

La fe sense obres, és una fe morta “si algú que té fe i no dorm demostrava amb les obres, ¿de què serviria?. A un home així, ¿la fe el podrà salvar?...Si no hi obres, la fe tota sola és morta. Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe” (Jm 2,14-18). La regla benedictina ho diu amb molta contundència “si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres” (Pròleg de la Regla de sant Benet v 22). Novament la claredat de sant Benet il·lumina les possible preguntes que poden fer-nos sobre quines son considerades bones obres.

Com a cristians hem de meravellar-nos de la simplicitat dels camins que ens porten a retrobar-nos amb Déu. En la veu del salmista trobem els elements nuclears que mostren els camins que ens porten el temple a través de les bones obres: “Senyor, qui podrà estar-se a casa teva? Qui podrà viure a la teva muntanya santa?. El qui obra honradament, practica la justícia i diu la veritat tal com la pensa. Quan parla no escampa calúmnies, mai no fa mal al proïsme ni carrega a ningú res infamant” (Sl 15,1-3). Aquest camí és practicable cada dia. Diàriament tenim múltiples ocasions per fer realitat aquestes paraules. Les bones obres que Déu ens demana no són heroïcitats o actuacions espectaculars. Déu ens descriu un camí que puguem recórrer cada dia múltiples vegades. Ben segur que, tal com es deia abans, en el recolliment de la nit podem verificar el realisme d’aquesta proposta.