Les burques sota sospita

Una de les notícies de l’estiu ha estat la instrucció donada a la policia catalana de censar les persones que vagin amb burca per llocs públics. El cert és que els Mossos d'Esquadra des de fas temps segueixen de molt de prop l'aparició de nicabs i burques a Catalunya, perquè se'ls considera indicadors de l'expansió de la doctrina salafista. La qual es considera preludi sempre d’actituds que es poden radicalitzar a pitjor. Per a la policia catalana, «la detecció en un municipi d'un augment de les dones que porten el nicab o el burca» forma part dels «indicadors per detectar una visió salafista de l'islam».

És cert que el rigor salafista, portat al seu extrem, suposa un risc de fractura social, ja que predica l'aïllament dels col·lectius musulmans de la resta de la societat. I també és cert que part de la radicalització política de l’Islam busca els seus adeptes dels sectors fonamentalistes. Però l’estratègia a seguir per combatre aquesta deriva no ha de ser únicament policial, sinó bàsicament política i evitar escampar als quatre vents les lògiques mesures de prevenció que podem, i han de fer, les forces de seguretat. Cal actuar amb prudència, discreció i fermesa. Sabent que es tracta d’un tema on la reserva sempre és bona consellera. Com també ho és l’astúcia i molta més de la que sembla. Doncs els jihadistes, per tal d’acomplir els seus propòsits, dominen l’art de la dissimulació taqiyya, actitud permesa per l’Islam que consisteix en amagar les creences i pràctiques religioses a fi d’aconseguir uns propòsits religiosos superiors. Per això, quan ulls més oberts millor. Però aquesta no és l’únic camí que cal seguir. Perquè la criminalització mai és bona consellera per ningú.

Les necessàries preguntes que han de trobar una resposta política adequada haurien d’anar cap una altra direcció. Per exemple, cal procurar saber ¿per què el rigor salafista guanya adeptes entre els catalans musulmans en els darrers anys?, ¿per què a la comunitat musulmana hi ha persones que no s’identifiquen amb les propostes culturals occidentals?, ¿per què a Catalunya hi ha tants predicadors de l’Islam desarrelats de la realitat del nostre país?, ¿per què molts imams provenen de països fonamentalistes? ¿per què encara les comunitats musulmanes han de pregar en llocs poc aptes pel culte? ¿per què la ciutat de Barcelona no té encara una mesquita homologable a les existents a altres capitals europees? ¿per què cada cop que una comunitat musulmana intenta construir una mesquita es genera una oposició frontal? Les inadequades respostes a aquestes preguntes creen unes condicions òptimes on abonar amb èxit les paraules i les propostes del rigor fonamentalista. És en aquesta direcció on cal actuar i saber explicar a la població el que s’està fent per trobar les respostes polítiques.

Dones tapades de negre

Mai havia vist una cosa igual: una senyora tapada de negre, de dalt a baix, de tal manera que no sabia on era el davant i al darrera. Amb esforç podia endevinar-li el rostre ja que una subtil tela el tapava. Tampoc se li veien les mans, ja que les duia tapades per uns espesos guants. Com que portava a braços un nen que per la seva posició, la del nen, situava les coordenades de la persona que el duia. Per deducció he pensat que era una dona. En l’altre ma arrossegava un cotxet infantil supermodern. Al costat hi havia un senyor vestit de blanc a la manera dels països del Golf. Tot això passava a uns cèntrics magatzems de la Plaça Francesc Macià.

Abans havia vist uns quants nicabs i alguns, menys, burques a la meva ciutat. Però mai una cosa així. El vel de la cara no tenia ni la minúscula finestra dels burques. Quin estupor i quanta indignació. Segueixo pensant que aquest tipus de vestimenta és un retard cultural i un notable menyspreu a la dona. A banda dels aspectes de seguretat de trobar-se en un lloc de concurrència publica amb una situació com aquesta. Curiosament a prop de la persona de negre hi havia un guarda de seguretat totalment absent a la situació.

Segueixo considerant que no pot haver-hi una religió que en nom de la fe anul•li tan brutalment la capacitat de relació de les persones. Els humans ens comuniquem amb l’expressivitat del rostre, per això un rostre amagat darrera una tela, amb finestra o sense, com és el que acabo de veure, representa una vexació que no es pot permetre. M’indigna pensar que això passi i que uns barbuts barruts ho toleren i justifiquen religiosament. Són uns opressors de la dignitat humana. Res més. Aquesta actitud senyala una línia vermella que no es pot tolerar. Al marge que socialment sigui un comportament reprovable i suspecte de regulació, el que cal es educar a les dones musulmanes, i als homes, per tal que condemnin aquestes pautes culturals impostades a la seva religió.

La burca i l’islamisme polític

El debat sobre l’ús de la burca i el niqab ha de fer-se amb sentit comú i combatre les pors o prevencions que es tenen alhora de parlar sobre aquesta qüestió. Estar en contra de la burca i niqab no és sinònim d’islamofòbia, com el dubtar sobre la conveniència de regular-ne el se ús és una manifestació de bonisme. Ni una cosa, ni l’altra. Escampar aquest estereotip, sí que és un acte contaminat d’un gran pes ideològic.

Una mirada atenta sobre aquesta qüestió permet descobrir que darrera l’ús de la burca i el niqab es manifesten dos fenòmens similars, però diferents origen i transcendència. Hi ha dones que adopten aquestes vestimentes perquè són fonamentalistes i creuen que, per estrictes raons religioses, han de ser invisibles a la resta dels humans excepte al seu marit i als éssers més propers. Podríem qualificar aquesta actitud com de fonamentalisme religiós. Es tracta d’una actitud passiva i defensiva. I com a tal ha de tenir un determinat tractament. Però hi ha una altra raó que justifica l’ús de la burca i el niqab. És el cas d’aquelles dones que ho fan amb actitud combativa i agressiva perquè ho veuen com una extensió del seu islamisme polític. En aquest cas, la manera d’abordar la qüestió ha de ser molt diferent de quan es tracta d’unes motivacions religioses.

Les dones que abans d’ahir exhibiren ostentosament les seus burques a Paris no eren unes fonamentalistes religioses, sinó persones alineades amb l’islamisme polític. Només des d’aquesta postura s’entén que el primer dia de prohibició aquestes dones adoptessin un gest totalment contradictori amb el sentit que té la burca: la exhibició i la notorietat d’una presència social. Amb la convocatòria a la premsa i la seva performance de burques es feren totalment visibles en contra de la pròpia finalitat de la burca i el niqab. Cal saber moure’s política i intel·lectualment en aquesta transició entre el fonamentalisme religiós i l’islamisme polític per tal de no confondre’s i adoptar estratègies equivocades. En cap cas la burca o el niqab tenen una defensa comprensible per la nostre societat, però cal contextualitzar molt bé per què i que la porta. Perquè, segons com es faci el debat polític i es reguli aquesta vestimenta, els grans beneficiats seran, sense cap mena de dubte, l’islamisme polític.