El salafisme no pot guanyar el debat cultural

Arran dels diferents atemptats a França en els darrers anys s’encetà un interessant debat per analitzar les causes d’aquest terrorisme i el grau d’incidència en la societat francesa. Tot i que el temps transcorregut, el debat s’inicià a finals de l’any 2015, encara és viu i les seves aportacions serveixen per entendre alguns dels nous fenòmens que es donen a les societats occidentals. Dos prestigiosos intel·lectuals francesos, Olivier Roy i Gilles Kepel, encapçalen les dues visions que resumeixen l’estat del debat. Els seus punts de vista pretenen aportar criteris per entendre el sentit del terrorisme gihadista aparegut a la societat francesa i comprendre les mesures que cal adoptar per combatre’l. 

Olivier Roy sosté que el terrorisme gihadista europeu és una revolta nihilista contra tot l’ordre establert. Per aquest coneixedor dels processos àrabs el gihadisme “no es tracta de la radicalització de l’islam, sinó de la islamització de la radicalitat”. Gilles Kepler, pensa el sentit contrari. Considera que hi ha una radicalització de l’islam, bàsicament alimentada pels postulats salafistes, que alimenta les opcions terroristes. Dues visions sobre el mateix problema. La primera situa l’accent en causes socials, les quals troben la seva expressió política i ideològica en l’islam, mentre que el segon punt de vista insisteix en el fet religiós vinculat a lectures intransigents de l’islam que troben la seva significació en el terror de la gihad. 

Hi ha altres lectures d’aquests fenòmens, però més aviat són interpretacions derivades de les anteriors. Pot ser el que cal, més que instal·lar-se en un debat acadèmic entorn a aquests fenòmens, cal assumir per part de tots els actors implicats, però molt de manera molt especial les corrents islàmiques moderades, que l’islam té un problema d’interpretació que permet l’aparició de les lectures salafistes. El salafisme és un problema de tots que els musulmans no poden ignorar. Cal saber combatre ideològica i culturalment el salafisme perquè no guanya la batalla de les consciències musulmanes a Occident.

La gihad petita II

La tercera generació de gihadistes fou propiciada pel pensament d’Abu Musab al-Suri, nascut amb el nom de Mustafa bin Abd al-Qadir Setmarian Nasar. Aquesta tercera generació  representava un pas més respecte les versions anteriors. Mustafà Setmarian, fàcilment identificable pel seu cabell pèl-roig i ulls blaus, era fill de l’aristocràcia sunnita d’Alep (Iraq). Aquest terrorista, escriptor i membre d’Al Qaeda, adquirí la ciutadania espanyola a finals de 1980 gràcies al seu matrimoni amb l’espanyola Elena Moreno. La justícia espanyola de ser autor de l'atemptat de l’any 1985 al restaurant El Descanso de Madrid, on moriren divuit persones, i està relacionat amb l'atemptat de Madrid de l'11 de març de 2004. És considerat per molts especialistes com l'exponent més eloqüent de la gihad moderna i el creador de les seves estratègies més sofisticades per el desenvolupament teòric en diverses publicacions.

L'obra més coneguda de Mustafà Setmarian és el el llibre de 1.600 pàgines Crida a la Resistència Islàmica Mundial que va aparèixer a Internet al desembre de 2004 o gener de 2005. En aquesta obra es proposa la creació d’una gihad emergent des de les bases musulmanes en lloc del model de la gihad piramidal i centralitzat proposat per Al Qaeda. El pensament de Setmarian era propiciar un terrorisme creat per individus o petits grups autònoms, era el que s’anomenava "resistència sense líders", amb prou capacitat per desgastar l'enemic i preparar en el terreny per avançar cap una guerra en "fronts oberts". Amb aquesta estratègia Mustafà Setmarian modificava l’enfoc de terrorisme centrat contra els Estats Units donat per Al Qaeda i situava les accions terroristes a Europa on considerava que els estats eren més dèbils i amb més dificultats afrontar-lo. A més, s’esperava que el terrorisme a Europa comptés amb la col·laboració  dels musulmans residents, en moltes ocasions amb problemes d’integració.

Aquest gihadisme de tercera generació no optà per una organització estructurada jeràrquicament sinó per una xarxa flexible. Aquesta circumstància permetia, a partir d’unes directrius genèriques, actuar de forma autònoma sense fer perillar el conjunt del grup. Aquesta estratègia perseguia, en un futur immediat, facilitar la creació d’un estat. La única, i important, dificultat d’aquesta estratègia era que encara no tenia cap territori on edificar l’estat que patrocinava. El pensament de Mustafà Setmarian influí a Abu Mussab al Zarqaui i en al seu grup d’al Qaeda incorporat a la insurgència de l'Iraq. La posterior evolució d’aquest grup en la constitució de l’Estat Islàmic i la creació del Califat permeté aportar la dimensió territorial que perseguien aquests nous gihadistes terroristes. Tot i que, tampoc la creació del Califat ha provocat la insurrecció dels musulmans en altres països per tal de poder crear la gran Umma.

La gihad petita I

Gilles Kepel, gran arabista francès, senyala que la gihad petita, aquella que es violenta i fomenta avui el terrorisme, ha anat evolucionant des del darrer terç del segle passat. Convé recordar que la gihad major, dins de la tradició espiritual islàmica, representa l’esforç i la lluita interior contra el mal que present en l’interior de les persones. És el combat que tot musulmà ha de fer en favor del bé i en contra del mal. Per Kepel la gihad petita ha conegut tres fases de desenvolupament.

La primera coincideix amb l’aparició de la concepció moderna del gihadisme desenvolupada a partir de la invasió de l’exèrcit soviètic de l’Afganistan l’any 1979. En aquells moments els Estats Units, per mitjà d’una operació encoberta de la CIA finançada en part per Aràbia Saudita i les monarquies del Golf, organitzà una oposició armada sunnita als invasors. L’estratègia nord-americana era desestabilitzar profundament Afganistan i fer-ne un nou Vietnam pels soviètics a més de crear un mur a la possible expansió de l’Iran xiïta. Si bé l’estratègia nord-americana aconseguí la retirada soviètica l’any 1989 no impedí que els brigadistes musulmans que havien anat a combatre a Afganistan, ara convertits en gihadistes de l’islam, intentessin replicar la seva experiència armada per fer caure els règims d’Egipte i Argèlia. Aquesta estratègia fracassà perquè la població d’aquests països no seguí el combat d’aquestes gihadistes.

Davant del fracàs de l’estratègia anterior el gihadisme canvià de concepte i d’escenari. En lloc d’intentar enderrocar alguns règims de països musulmans, proposà inspirar-se amb l’actuació de l’islam primitiu, tant en el que feu a favor de la construcció del projecte religiós com en la seva expansió combatent els imperis bizantí i persa. Sota aquestes premisses naixia la segona generació de gihadistes més preocupats en atacar als Estats Units visualitzats com el nou imperi Bizantí a destruir. L’acció més espectacular d’aquests gihadistes convertits en terroristes globals fou els atemptats del 11 de setembre del 2001 a Nueva York i Washington. Malgrat la crueltat d’aquests atemptats, com d’altres posteriors, entre els quals cal comptar els de Madrid el 11 de març del 2004 o el 7 de juliol del 2005 a Londres, no aconseguiren revoltar els musulmans contra els seus governs. De nou, els gihadistes no assoleixen el seus objectius.

Timbuktú

Durant el cap de setmana he tingut temps per retornar sobre una reflexió feta fa pocs dies en relació a les paraules de Barak Obama a la cimera mundial contra el terrorisme. Continuo trobant encertat l’interès del President nord-americà de combatre la idea, força estesa, de que l’Islam alimenta amb naturalitat un radicalisme polític que fàcilment porta al terrorisme. És important no estigmatitzar l’Islam com a religió del terror, doncs hi ha més de mil cinc-cents milions de musulmans força allunyats del postulats que patrocinen els moviments gihadistes. Només per respecte aquests  musulmans cal procurar esquivar qualsevol debat que associï gratuïtament Islam amb terrorisme.

Dit això, i després de veure, també durant el cap de setmana, la magnífica pel·lícula Timbuktú del maurità  Abderrahmane Sissako, on es presenta intel·ligentment el tema del gihadisme, penso que un cop feta de la declaració de no estigmatitzar l’Islam convé assumir que els terroristes islamistes es motiven per una concepció de l’Islam que, tot i ser incorrecte, te prou capacitat de mobilitzar les seves voluntats per cometre enormes barbaritats. El contrast de visions i de pràctiques l’Islam entre els gihadistes i els musulmans de Timbuktú és un dels fils de tota la pel·lícula. A més del drama personal que afecta la família dels protagonistes i que serveix de línia argumental, al llarg de la pel·lícula passen moltes coses que situen a l’espectador davant el drama de la violència gihadista. Resulta extraordinària la metàfora de la profunda irracionalitat de l’Islam proclamat pels gihadistes el partit de futbol jugat sense pilota. És tot una dansa a favor de la resistència a la barbaritat  de les interpretacions islàmiques dels terroristes. Com tampoc té malbaratament intel·lectual el diàleg entre el mujahidí  que forma part de la policia islàmica que vol imposar a una peixatera posar-se guants per tallar el peix i la brillant i assenyada resposta que aquesta li dona.

Els gihadistes violenten l’Islam fins a l’extrem de fer-lo una cruel caricatura d’una religió àmpliament acceptada. En aquest sentit, al llarg de la pel·lícula hi ha un diàleg permanent entre l’imam de Timboktú i els gihadistes a través del qual es posa de manifest la confrontació de visions de l’Islam que fomenten els gihadistes. Aquest és el conflicte real. Mentre l’imam del poble reivindica un Islam pacífic, senzill i humà, els mujahidins porten l’Islam a la total irracionalitat i barbaritat. El director de la pel·lícula Abderrahmane Sissako ho recorda permanentment fent servir la metàfora d’un ase que, de forma accidental, es creua en diverses ocasions davant dels mujahidins. Aquest és el drama que tenen els habitants de Timbuktú veure que estan envaïts per un grup de gihadistes que els imposen la seva interpretació de la xaria. Hàbilment Sissako mostra les incongruències dels gihadistes, com el detall que prohibeixen fumar però un dels seus caps fuma d’amagat.  L’encert del director en l’escena final pot servir de lliçó per la nostra societat i de manera especial pels catalans musulmans. Al final de la pel·lícula unes nenes corren pel desert sense rumb, semblen fugir de la barbaritat dels gihadistes, però avancen sense rumb. Estan com perdudes tot i corre cap a la llibertat. Seria bo que els catalans musulmans fossin audaços i oferissin  metes clares que permetessin fugir de totes les opressions dels gihadistes tradicionals o dels nous fantasmes que malmetem l’Islam com a religió de civilitat.

Gihadistes made in Spain

Els experts en terrorisme musulmà, Fernando Reinares y Carola García-Calvo, han estudiat el perfil socio-demogràfic dels terroristes gihadistes condemnats o morts en actes terroristes a Espanya entre els anys 1992 i 2012. L’anàlisi ha trobat que tots els terroristes són homes i que les tres quartes parts d’aquests comptaven amb entre 25 i 39 anys quan van ser detinguts o van perdre la vida en algun atemptats. En la seva majoria estaven casats i tenien fills. Vuit de cada deu eren estrangers. Destaquen, sobre el conjunt, els de nacionalitat algeriana i marroquina. Només un 4,8% havia nascut a Espanya. El seu nivell educatiu és divers: hi ha gairebé tants individus sense educació reglada com amb estudis universitaris. Respecte a les seves ocupacions també hi ha una gran diversitat. Es de destacar que un de cada quatre no tenia una ocupació coneguda. El 22,2% comptava amb antecedents penals al Espanya per delictes diferents als terroristes. Set de cada deu es localitzaven, gairebé a parts iguals, en la Comunitat de Madrid o a Catalunya.

Quan en l’estudi es diferencien dos períodes temporals, un de 1995 a 2003 i l’altre de 2004 a 2012 les dades sobre l'evolució del perfil sociodemogràfic dels gihadistes a Espanya adverteixen que un creixement considerablement del percentatge dels individus amb menys de 30 anys i d'estrangers, en particular de marroquins i pakistanesos. S'observa així mateix una progressiva deterioració en el nivell educatiu i una propensió a l'increment dels percentatges corresponents tant a els qui desenvolupen ocupacions laborals de baixa o cap qualificació com els que, abans d’estar implicats en activitats de terrorisme gihadista, havien estat condemnats per delictes de criminalitat ordinària. Finalment, mentre que el nombre de gihadistes a Madrid es manté sense aparents variacions, Catalunya es converteix en un focus cada vegada més rellevant de terroristes.

L’estudi conclou que si aquestes tendències han de ser matisades en relació a una sèrie de variables entre les quals s'inclouen l'edat, la situació administrativa, la nacionalitat, el nivell educatiu i l'ocupació, per exemple, pel fet de que a Espanya estan emergint, en nombre considerable, les segones generacions de musulmans, descendents d'immigrants procedents de països amb societats majoritàriament musulmanes. En aquest sentit i a la llum d'experiències d’altres països, com la del Regne Unit, on determinats segments d'aquestes segones generacions s'han mostrat especialment vulnerables a la incidència dels processos de radicalització gihadista, es pot afirmar que a Espanya ja s’ha traspassat el llindar a partir del qual es genera un apreciable potencial de terrorisme gihadista de caire autòcton, que s’afegeix al que existeix de per se a Ceuta i Melilla. Per tot, els autors afirmen que és urgent implementar un adequat pla de prevenció de la radicalització associada a aquesta expressió del fenomen terrorista.