dijous, 31 de gener del 2013

Ho sabrem fer?


La pregunta no és retòrica. La qüestió es pot formular així: ¿sabem com sortir de la crisi?. S’ha identificat el que no es vol i es saben les conseqüències que es volen evitar, ara bé, ¿es coneix realment quines són les raons del que està passant?. ¿No succeirà que s’està analitzant i interpretant la realitat amb uns instrument conceptuals inapropiats?. Per exemple, ¿és cert que la crisi econòmica financera porta inevitablement associada la fallida de l’Estat del Benestar?.

Acostumats a interpretar les relacions dels fenòmens com a cadenes de causalitat: tot efecte té una causa origen; tenim més dificultats per entendre que una evidència pot ser el resultat de moltes causes. Dit d’una altra manera, és cert que la crisi econòmica i financera pot haver estat el detonant dels problemes de l’Estat del Benestar, però pot ser les raons de la seva fallida poden derivar-se d’altres paràmetres, alguns d’ells intrínsecs al propi model social.

Ens trobem amb un canvi de paradigma que comporta, entre altres coses, afinar millor els instruments d’anàlisi social. No es pot seguir entenent la realitat amb un conceptes propis del segle passat o l’anterior. Ara tot és complex i com a tal cal ser tractat. Les solucions estan per venir, mentre que els vells models mentals encara no s’ha anat. No sabem prou bé el que està per venir, però tenim la certesa de que el que era ja no serà. Temps de canvi i confusió. L’error està en pretendre albirar el futur a partir d’una comprensió equivocada del present. Cal adoptar nous punts de vista i noves perspectives. Ho sabran fer els que es troben en la governança de la societat?

dimecres, 30 de gener del 2013

Diàleg intercultural



Tot moment té la seva construcció cultural i tota cultura és la suma d'aquests moments. El present recull les aportacions del passat, però en ell s’edifica el patrimoni cultural del futur. Si el passat era culturalment poc divers, la percepció del present cultural es percep com uniforme. Però quan el present és plural s’incrementa la construcció d'un patrimoni cultural ric en matisos. Aquest camí és pot fer de dues maneres.

Una d'elles és per juxtaposició. Es quan més que defensar una cultura preval el multiculturalisme a partir d'un procés similar a la construcció d'un patchwork. Sota la percepció duna cultura comuna existeix una amalgama de realitats culturals incomunicades sense entendre’s. Aquest model basat en la coexistència no només no ha servit, sinó que ha estat la causa de molts problemes. Una altra alternativa és apostar per la convivència a partir de la interacció i la progressiva integració en un projecte comú. Llavors sí que emergeix una cultura compartida basada en la trobada i el diàleg de models culturals que no només volen coexistir, sinó conviure i enriquir-se.

Catalunya, terra acollidora de persones provinents d'altres referents culturals, ha d’apostar decididament pel diàleg interculural. Cal fomentar la trobada dels diferents referents culturals aportats pels catalans, sigui qui sigui el seu origen. El camí és l’adaptació mútua a la nova situació, tot reconeixent que aquest procés de diàleg es fa en el marc d'una cultura de referència que té una clara tradició i uns vincles amb el patrimoni del passat. Per això, la governança comporta incorporar el diàleg intercultural en l’agenda pública. Gràcies a ell, ben segur, s’enfortirà la convivència entre els catalans.

dimarts, 29 de gener del 2013

Barbes i candores


Els coneixedors de la realitat de les mesquites-oratoris catalans senyalen que amb la crisis econòmica aquests espais de culte estan més plens i han augmentat les longituts de les barbes i els vestit tipus candora, la vestimenta que identifica els musulmans de l’orient mig i que s’associa a un rigor més extrem. La visibilitat de l’Islam s’ha radicalitzat. La crisi econòmica ha incrementar l’atur entre els catalans musulmans d’origen àrab. El temps desocupat és ocupat per assistència a les mesquites-oratoris buscant un espai d’acolliment i consol. Per això, aquest sobtat increment de feligresos en aquests espais de culte. Això ha estat perfectament interpretat pels partidaris de la radicalitat islàmica. La seva presència és habitual en aquests llocs on procuren vincular les penes i desgràcies econòmiques dels musulmans amb la secularització occidental. Per ells, tots els mals de les nostres societats provenen de l’absència de Déu.

Aprofitant la turbulència del moment, es vol desplaçar el discurs benèvol i dòcil dels predicadors habituals per les veus discrepants i radicals que pretenen agitar les consciències contra tot allò que és occidental perquè és impur religiosament. Es vol substituir la fe tranquil·la professada per la majoria de catalans musulmans per una rancúnia fonamentada en principis religiosos. L’objectiu és afavorir l’aïllament de la comunitat musulmana per no contaminar-se d’una societat considerada impura i dominada per forces malignes. Cal actuar ràpidament per capgirar aquesta situació i generar un discurs que no trenqui la cohesió. De nou, la política d’afers religiosos esdevé fonamental per garantir la cohesió present, però sobretot futura, de la societat catalana. Ara, més que mai, cal fer política sobre el fet religiós. 

dilluns, 28 de gener del 2013

Reencantament religiós


Paraula curiosa i, pot ser, complicada d’entendre. Cal explicar-la. Reencantar, forçant el lèxic, vol dir tornar a encantar. S’usa com alternativa al desencantament religiós augurat per Max Weber com a resultat de la raó moderna. Els experts consideren que, després d’anys d’il·lusió racional, la  mirada de l’individu modern retorna cap al fet religiós. La secularització no ha esborrat la necessitat de la religió en l’individu modern. Aquest retorn al sagrat es dóna per els canvis en els propis grans paradigmes de la Modernitat.

L’individu d’avui s’adona que la raó científica no explica tota la realitat. Una part d’aquesta està amagada i només és perceptible pels sentiments i les emocions. La seva existència no anul·la la realitat, li dóna un nou sentit. El pensament científic, fonamentat fins ara sota els principis newtonians, s’ha complementat amb les aportacions de la mecànica quàntica. Aquesta ensenya que la mateixa realitat es complexa i els fenòmens són interdependents capgirat tota comprensió simple de la mateixa realitat.

Les ciències humanes també s’han transformat en els darrers anys. La psicologia ja no considera l’espiritualitat com un artefacte cultural, sinó com l’expressió d’una experiència constitutiva de la realitat humana. Per la seva part, les ciències socials, fins ara distants o crítiques del fet religiós, ara el valoren com a necessari per la construcció dels relats socials unificadors de les vivències humanes i imprescindible per la recuperació de l’èpica de l’existència. És així com a conseqüència d’aquesta nova realitat s’ha produït el reencantament del fet religiós. Amb noves expressions i noves formulacions, però, al marge d’altres consideracions, sempre arrelat al sentiment religiós de l’individu modern.

diumenge, 27 de gener del 2013

Comprendre la Teodicea


La Teodicea és una disciplina filosòfica-teològica que preten de conciliar l'existència de Déu amb la presència de mal en el món.  L’objectiu de la teodicea és justificar el mal, donant-li un sentit i fent-ho necessari, i procura exculpar a Déu i demostrar que, aquest món. Però la Teodicea resulta, a voltes incòmode. Costa explicar el dolor i el sofriment de la humanitat i alhora confessar l'acció benigna d'un Déu salvador. Però, hom també pot preguntar-se, encara que sigui com a exercici intel·lectual, que greu  seria aquest dolor, que dur seria aquest sofriment, sense la presència de Déu.

La nostra desesperança davant del mal neix per voler viure en un mateix instant la mort en creu i la resurrecció, sense comprendre que tant una com l'altre són un itinerari. La pasqua esdevé en itinerari gràcies al qual el dolor i els sofriment esdevenen font de vida si serveixen per convertir la meva vida. Déu es va present en aquests actes de conversió constants que m'empeny totes les morts en creu existents en la història de la humanitat. És la petita pasqua que ajuda a preparar la gran pasqua pels que estan clavats en l'arbre de la creu.

Aquesta confiança és la que fa dir el salmista "El Senyor estima els qui detesten el mal, guarda la vida dels fidels, els deslliure de les mans dels injustos. Apunta per als justos la llum i l'alegria per als rectes de cor" (Ps 96). Gràcies aquesta confiança la contemplació del dolor en l'arbre de la creu del món fa esclatar un sentiment de compassió gràcies al qual el Déu absent esdevé presència salvadora i alegria d'esperança. Llavors aquesta justificació filosòfica de Déu que busca la Teodicea esdevé experiència humana i l’amor del Salvador esdevé comprensible perquè se’l descobreix al costat dels que estan sofrint. 

dissabte, 26 de gener del 2013

Reserva escatològica


La història de la salvació és el record de la presència de Déu en la història. Gràcies a ell, els cristians repassem cada un dels moments en els quals Déu ha intervingut aportant alliberament i salvació al poble fidel. Primer foren els israelites des de la sortida d'Egipte i en la seva construcció com a poble que pateix diverses adversitats. Després Jesús situà la memòria salvadora de Déu en una perspectiva universal. La memòria de l’acció salvadora de Déu evoca la força del seu amor i la seva capacitat de perdó i misericòrdia.  Més enllà de les accions humans, dels seus límits i conflictes, Déu es troba al darrera de la història aportant l’alliberament. La seva encarnació en Jesús és l’expressió certa d'aquest procés de responsabilitat de Déu amb la humanitat.

Aquesta memòria història de l’amor en la història de la humanitat permet combatre tota temptació idolàtrica de creure que les obres humanes poden substituir la magnificència de l’amor de Déu. A través de la reserva escatològica, tal com proposa el teòleg  J.B. Metz, existeix una relació dialèctica entre les promeses de Déu i les realitats històriques. Per més perfecció que mostren les obres humanes, cap realitat política, social o econòmica esgoten la promesa del Regne de Déu. Quan s’abandona la perspectiva de la reserva escatològica, els projectes humans s’absolutitzen i aparten d'ells Déu com una possibilitat d'una força transcendent a les realitzacions de les persones. Aquest absolut és el germen de la dominació totalitària de l’home sobre l’home. 

divendres, 25 de gener del 2013

Subvencions captives


Fa pocs dies vaig entrevistar-me amb una persona d’una entitat que venia a explorar la possibilitat de continuar rebent una subvenció. L’explicació de les seves activitats i projectes de futur em permeté fer-me la idea de que es tractava d’un grup d’artistes de diverses disciplines amb una important presència en el món de les arts visuals. A més, es tractava d’una entitat amb uns quants anys d’activitat i ben relacionada amb el seu entorn social i que mereixia tota la consideració de l’ajuntament del municipi on estava arrelada. A primera vista, tot semblava indicar que s’havia d’atendre la seva petició.

Mirant el dossier que presentaren vaig adonar-me que en l’apartat del pressupost constava que nomes podien finançar amb recursos propis un terç dels seus costos d’estructura i de les seves activitats. La resta era finançament públic a través de convenis i subvencions. Al preguntar el perquè d’aquesta situació, la resposta fou de que des de sempre s’havien mogut en aquest quadre econòmic.

Aquest fet, que pot semblar anecdòtic, no ho és. Tinc la sensació de que hi ha un gruix important d’entitats que si es retiressin les aportacions públiques haurien de tancar. Si això és així ¿quin sentit té mantenir amb diners públics unes iniciatives que no arriben a captar l’atenció social i obtenir els recursos suficients per subsistir? ¿les ajudes públiques han de ser eternes o han de servir per donar un impuls inicial per garantir els primers moments, les primeres oportunitats? ¿quan han de mantenir-se estables els ajuts públics?. Existeixen entitats captives de les subvencions que la seva existència detrauen recursos que permetrien destinar-los a donar noves oportunitats a altres entitats. En un societat on la iniciativa dels emprenedors permet aportar nous projectes no té sentit l’existència d’algunes subvencions captives. Per això, seria bo revisar els criteris que es fan servir per canalitzar alguns ajuts públics a la creació artística per tal d’afavorir realment la innovació o la funció social d’algunes iniciatives.

dijous, 24 de gener del 2013

Absència de Déu


Déu s'adreça als cansats i els hi dóna la llum. El cant del servent, Is 50,4-9a, el profeta parla de "sostenir els cansats". Aquesta voluntat de Déu d'estar al costat dels cansats contrasta en la seva aparent absència en alguns moments crucials. Déu està present i absent a la vegada. Hi ha moments que la seva absència és evident. El servent diu "he parat l'esquena als qui m'assotaven i les galtes als qui m'arrencaven la barba", són moments de sofriment. Allí Déu no hi sembla ser-hi, com tampoc sembla present en els moments intensos de dolor de la humanitat. Però el servent és confiat: "el Senyor m'ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara".

Aquest experiència de presència dins de la seva absència és un misteri que pel servent és motiu d'esperança.  El salm 68 insisteix en la mateixa línia: "Per vós he d'aguantar els escarnis" o "no hi ha bàlsam capaç d'amorosir les ferides incurables del meu cor. He esperat en va qui em compadís, no trobo ningú que em consoli" i malgrat tot el salmista acaba lloant el nom del Senyor: "El Senyor escolta sempre els desvalguts, no té abandonats els seus captius". Del dolor a l'esperança. De la seva absència al convenciment de la seva presència i de la seva vinguda salvadora. Però, no sempre està clar aquest misteri. I sovint, les persones increpem a Déu la seva absència sense adonar-nos que en nosaltres es troba la insinuació del camí de la presència.

dimecres, 23 de gener del 2013

Res és absolut excepte Déu.


L’Església, com institució on ens trobem els creients, és l’espai privilegiat on recuperar i viure el record de llibertat expressat per Jesús.  La seva llibertat és una actitud al servei de la justícia als pobres i desfavorits del món. A l’Església es commemora l’amor a la llibertat per damunt de tota llei. L’espai eclesial és el record de la força de l’estimar al proïsme com a gran manament enfront l’acompliment acrític dels principis normatius. En l’Església els creients celebrem l’amor de Déu a través de l’entrega del seu Fill que, per amor, ens ensenyà el sentit extens de la força d’estimar.

No hi ha res més gran que estimar. Els camins de l’amor són diversos, les mediacions humanes per construir la societat justa són plurals i autònomes de la fe. Però hem de saber que cap d’aquests camins poden  viures com un absolut, sinó com un instrument al servei de la construcció del Regne de Déu, regne d’amor ple. Els camins humans són efímers o limitats davant la immensitat de l’amor de Déu encarnat en Jesús. Res pot ser superior a la donació màxima d’aquest amor, ni cap obra humana té l’absolut que ens permeti prescindir de Déu. El gran pecat d ela humanitat és la idolatria, el voler substituir Déu per algunes de les nostres obres que, per més perfectes que semblin, sempre estan sobrepassades per la gratuïtat de l’amor.

dimarts, 22 de gener del 2013

Hinduisme


L’editorial Fragmenta acaba de publicar el llibre L’hinduisme de Svami Satyananda Sarasvati amb contrapunts de Laia de Ahumada, Albert Ferrer i Vicente Merlo. L’autor del llibre, és un català  gran coneixedor de la tradició hindú, especialment la filosofia del Yoga, l’Advaita Vedanta i el shivaisme del Caixmir. Les tres dècades que l’autor ha viscut a la India li ha permès conèixer a fons la saviesa mil·lenària de l’hinduisme. Aquesta religió és la tradició espiritual i metafísica, encara viva, més antiga del món. 


Com a religió no depèn de cap fundador identificat, messies o profeta, ni cap persona concreta. Tampoc està vinculada a un únic llibre sagrat, tot i la importància que aquesta tradició dóna als Vedes, ni d’una única doctrina o dogma, o d’un culte, pràctica o camí religiós; ni tan sols pretén mostrar una única manera d’entendre la realitat.

A la base de l’hinduisme hi ha el reconeixement de la sacralitat de tota forma, nom, acció i ésser, la sacralitat de l’univers, la terra , la natura, els animals, els arbres, els rius i les muntanyes. És la sacralitat de la nostra pròpia essència, el reconeixement que la totalitat dels cosmos és el reflex de la Realitat Absoluta. La tradició hindú té com a pilars un conjunt de valors comprensibles a la nostre realitat cultural: l’austeritat, la veracitat, la fortalesa, el discerniment, el no fer mal, l’entrega, la devoció, la noblesa. Val la pena llegir aquest llibre per tenir un coneixement més acurat d’aquesta mil·lenari tradició espiritual i filosòfica.

dilluns, 21 de gener del 2013

El rostre de Déu


Sempre he experimentat que molts creients creiem en Déu a través de la revelació que ens ha fet Jesús. Sense Jesús, la comprensió de Déu seria més tènue. El relat de la història de la salvació, les notícies de la divinitat venen donades per mitjancers; però només Jesús és qui posa rostre i nom a Déu. Sant Joan ens ho diu en el seu evangeli “A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat” (Jn 1, 18). Sense Jesús, l’aproximació a Déu resulta imprecisa i desdibuixada. Fins i tot pot convertir-se en una idea ambigua fàcilment subjecte de manipulació per adaptar-lo als interessos particulars.

Benet XVI en la seva catequesi setmanal evoca aquest verset i altres per recordar que només es coneix a Déu a través de Jesús. Quan Felip, el deixeble, li demana “Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més” (Jn 14,8) la resposta de Jesús és contundent “qui m'ha vist a mi ha vist el Pare.” (Jn 14,9).  El rostre de Déu és Jesús. La novetat del cristianisme és l’encarnació de Déu en una persona que li dóna nom i rostre. Cada cop que les persones pretenen albirar el rostre de Déu, la resposta sempre és similar: Déu està representat en Jesús i en tots aquells que Jesús es mostra.

¿On està avui el rostre de Déu?. La imaginaria devocional popular el representa sota l’aparença de formes plenes de bonhomia. Això està bé per exemplificar un desig del que volem que sigui Déu, però aquest és un rostre massa emmotllat a les necessitats personals. El rostre vertader de Déu és visible en aquelles persones destinatàries del seu amor on Jesús l’ha fet comprensible al nostre enteniment. En el rostre del sofriment i de l’empobriment, del dolor i la marginació, allí és on es troba el rostre de Déu. Tant de bo no veléssim la nostre mirada als rostres de Déu del nostre temps.

diumenge, 20 de gener del 2013

Diccionario


Les paraules ens permeten expressar-nos i entendre’ns. Gràcies a la parla les persones hem conformat el pensament i amb ell els conceptes. Per això és important que les paraules expressin adequadament els conceptes i siguin del tot precises. Les ambigüitats ens poden provocar mal entesos i ens empobreixen. Per tenir el rigor de la paraula justa ens calen experts de les paraules i els conceptes. Això és el que feu al segle passat Maria Moliner. Bibliotecària, filòloga i lexicògrafa autora del prestigiós Diccionario de uso del español. La seva és un exemple de coherència i d’excel·lència professional.

L’obre de teatre Diccionario de Manuel Calzada i dirigida per José Carlos Plaza permet entrar en les múltiples dimensions de la vida Maria Moliner. La meravellosa interpretació de Vicky Peña permet descobrir la bellesa d’un text que perfila amb exactitud la dimensió humana d’aquesta dona. L’espectador entra en el personatge i compren la tenacitat professional de Maria Moliner de rescatar el sentit de les paraules castellanes. Gràcies al seu treball, tal com ens proposa en l’obra, les paraules abandonen l’Acadèmia i ens pertanyen. Els mots, tal com proposà aquesta filòloga, adquireixen sentit i vida pròpia, gràcies al qual s’entenen.

Maria Moliner fou una dona compromesa en el seu temps. Amb el seu comportament personal, professional i cívic aconseguí depurar les paraules i donar-les el vertader sentit. La seva actuació és exemple per tots nosaltres, especialment en una època en que les paraules són ambigües i, tot sovint, provoquen l’efecte contrari per les quals foren creades: la confusió. Hi ha un segrest de les paraules que afavoreix la manipulació i la mediocritat de pensament. Recomano de tot cor veure aquesta obra i deixar-se captivar per totes les seves lectures. 

dissabte, 19 de gener del 2013

Déu és a prop


M’ha impressionat el següent fragment del cant del Servent "Jo estava pensant «M'he cansat en va, he consumit les meves forces per no res».De fet el Senyor sostenia la meva causa, el meu Déu em guardava la recompensa" (Is 49,1-6). Quants cops no he sentit la mateixa sensació i he trobat la confiança de Déu. Quants sacrificis, quant compromís prenyat de renúncies, quants cops no he pensat que faig les coses en va. Però tard o d’hora apareix la confiança de Déu. Misteriosament Ell es fa present. Llavors és quan l’experimento. Visc la seva presència i surten les forces que ajuden a seguir la recerca de la veritat.

Novament apareixerà el pecat, de nou la meva ànima es torbarà i, un altre cop, Déu amor serà misericordiós i tornarà a obrir-me les aigües del mar Roig. El camí de la Pasqua és permanent. Tota la nostra vida és un itinerari pasqual. Tenim motius per sentir-nos cansats, desesperançats. Déu i el seu amor semblen jugar a l’amagatall. Es difícil trobar-lo en mig d’un món estrany al seu amor. ¿On és el teu Déu?. Però tinc confiança en la seva nova vinguda, car quan tot sembla defallir, quan crec haver consumit les meves forces Déu torna a fer-se present en la meva història. Un fet, un amic, una pregària, un gest, un esdeveniment social, quelcom de misteriós torna a fer present l’amor de Déu operant en la meva història. Gràcies.

divendres, 18 de gener del 2013

La desitjable coherència


En el nostre país és notòria la influència cultural del cristianisme. Molta gent, encara que sigui de forma menor, afirma que troba en el cristianisme uns referents. En l’àmbit polític això és notori en certes formacions polítiques on molts dels seus militants actius es confessen cristians. Però, a ¿què obliga a aquest sentiment?. A poca cosa o, si és el cas, al seguiment d'unes pautes de comportament que poc incideixen en els valors pràctics. Aquesta constatació és evident en l’acció política. ¿Quants polítics dels dits cristians es comporten de manera contradictòria amb la fe que confessen?.

¿Quina és la pedra de toc on contrastar aquesta pràctica i la fe?. Proposo la lectura i reflexió interior d'aquest fragment de la carta dels Efesis. En el capítol 4, versets 25-32, l’apòstol Pau presenta el que poden anomenar-se normes de la vida cristiana. “Abandoneu la mentida i que cadascú digui la veritat al seu proïsme, ja que tots som membres d'un mateix cos. Si us disgusteu amb algú, no l'ofengueu; que la posta de sol no us trobi encara ressentits: no doneu ocasió al diable. El qui robava, que deixi de robar; que procuri treballar honestament amb les seves mans i així pugui donar al qui passa necessitat. Que de la vostra boca no surtin mai paraules dolentes, sinó tan sols aquella paraula que serveixi per a edificar els altres en allò que convingui i faci bé als qui l'escolten. I no entristiu l'Esperit Sant de Déu, que us ha marcat amb el seu segell per al dia que sereu redimits. Llanceu lluny de vosaltres l'amargor, l'enfuriment, la ira, els crits, les injúries i tota mena de dolenteria. Sigueu bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist”.

Cap d'aquestes recomanacions mereix matisos o interpretacions. Han de seguir-se. Gràcies a tenir una pràctica coherent la persona pot, en el seu examen de consciència, contrastar si el seu comportament és cristià i cal, com a pecador, demanar el perdó de Déu.

dijous, 17 de gener del 2013

Cors endurits


“No enduriu els vostres cors”, aquest és un fragment del salm 95. Aquesta petició s’adiu el que molts cops he tingut ocasió de comprovar. Algunes persones tenen el cor  endurit i són impassibles al sofriment de les altres. En aquest salm es diu que la duresa de cor porta a ser “un poble esgarriat”. Esgarriar és perdre el camí. La impassibilitat es genera per la duresa de cor i anul·la la tendresa.

La temptació és endurir el cor davant de moltes situacions d’injustícia que de forma continuada reclamen misericòrdia. És humà endurir-nos per sobreviure, com a defensa d’un sofriment massiu i intens, però la compassió ha de ser més forta que la indiferència davant del patiment. Les noves temptacions poden ser fugides cap a evasions que ens faci indiferents davant el dolor de moltes persones. Junt amb la petició el salmista recorda que cal no perdre el camí per no endurir el cor: “és un poble de cor esgarriat, que desconeix els meus camins. Per això, indignat, vaig jurar” . Tant de bo no endurim els nostres cors. 

dimecres, 16 de gener del 2013

L’abat Josep Maria Soler. Una opinió a escoltar


L’abat del monestir de Santa Maria de Montserrat ha estat entrevistat pel periodista Jordi Basté a RAC1. Les seves paraules han estat clares i plenes de sentit comú. Ha dit el que està en la Doctrina Social de l’Església i el que han repetit els bisbes de Catalunya en diversos moments. L’abat ha parlat d’alguns temes de l’agenda política i social del nostre país. Des de la crisi econòmica fins el debat polític de les relacions i encaix de Catalunya dins de l’Estat espanyol. Les seves respostes han estat valentes perquè ha defugit l’ambigüitat calculada o l’equidistància de la neutralitat postissa.

Com a home d’església i responsable d’una comunitat monàstica plural i fraternal aposta pel diàleg com a via de resolució dels conflictes. “Serà un any molt complicat. Però n’espero que es vagi resolent la crisi, i tots els seus efectes. També espero que els conflictes de tota mena s’aprenguin a resoldre per la via del diàleg.”. La vida monàstica apropa els monjos a la realitat social catalana i per això percep que la “gent ens demana ajuda de manera més forta” i reivindica el gran paper de l’església en aquests moments de crisi ja que ella “dóna una resposta molt important [a la crisi]. Si parés, els governs tindrien problemes per fer front a les mancances socials existents.” Sobre les seves causes, el pare abat Soler segueix la doctrina marcada per Benet XVI:  “la crisi econòmica és fruit d’una crisi de valors. La fe cristiana ajuda a reconstruir aquests valors que han fallat i que han portat a la crisi. [...] És una crisi d’una falta d’ètica, que ha potenciat el desig de l’afany de posseir.”

Sobre el debat polític l’abat Soler afirmà “l’església no fa política, com la que fan els partits. Però sí que a partir de la seva experiència i de la connexió que té amb les realitats més marginades ha d’il·luminar el debat polític”. Tampoc defugí d’abordar alguns temes present en el debat polític d’actualitat. Considera que “Catalunya necessita un altre sistema de finançament, si no anirà quedant ofegada” i que la fiscalitat ha de canviar “per millorar el finançament de Catalunya, però això no vol dir deixar de ser solidari amb els altres pobles que ho necessitin.” Per avançar en aquest sentit no pot “haver una ruptura del diàleg [amb l'Estat espanyol] perquè moltes famílies de Catalunya tenen familiars a altres llocs. El que hem de fer és pedagogia de dir com podem viure les relacions, la solidaritat i la vinculació en un altre context, si arriba el moment.” Perquè, afirmà l’abat, “és important que en l’àmbit de Catalunya no anem creant una divisió i una tensió a la societat.”

En relació al debat polític sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya l’abat Josep Maria està a favor del que diu la doctrina social de l’Església i aquesta reconeix Catalunya com una nació i, per tant, “reconeix a Catalunya el dret de reivindicar tot el que comporta el fet de ser una nació, i també el nivell de decidir quin ha de ser el futur de Catalunya i de quina manera s’ha de relacionar amb els altres pobles d’Espanya i d’Europa.”. “Montserrat ha estat defensant sempre els drets de Catalunya com a poble, també en temps de Franco. [...] Montserrat continuaria fent això per estar al servei dels ciutadans que viuen a Catalunya.” També comparteix el que diu la doctrina de l’Església de que pot es pot preguntar a la gent què és el que desitja i per això està a favor a favor del que la societat decideixi quan es faci una consulta. En l’entrevista l’abat de Montserrat manifestà que exercirà el seu dret de vot [quan hi hagi la consulta]. Cal agrair a l’abat de Santa Maria de Montserrat la claredat de les seves opinions.

dimarts, 15 de gener del 2013

Bondat divina, amor humà


El salm 85 diu que Déu “és a prop per salvar els seus fidels, i la seva glòria habitarà al nostre país. La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà de la terra i la bondat guaitarà des del cel. El Senyor donarà la pluja i la nostra terra donarà el seu fruit. La bondat anirà al seu davant, encaminarà les seves petjades” Entenc aquest fragment com una lloança a la petitesa humana i la total provisionalitat dels nostres propis actes. Res està fora de l’esguard de Déu i és ell que proveeix. Afirmar que el fruit de la terra, com a metàfora de l’esforç humà, és resultat de l’acció benèfica de l’acció de Déu és una bona vacuna contra el cofoisme de l’imperi de la raó tècnica.

La vida té un misteri que sobrepassa el mateix coneixement científic. Com a contrapunt el salmista ens proposa que el camí de la divinitat el marca la bondat. No hi ha res millor que la bondat, la qualitat de les persones bones. Ser bo és estimar, estimant obrim els camins de Déu i així es fa present entre nosaltres. Aquest amor desinteressat, gratuït, obert a acollir al proïsme, com al germà del qual cal tenir-ne cura, és la nova encarnació de Déu en la història humana. És així com la salvació de l’amor es fa història entre nosaltres. Sota el sublim gest de l’acolliment amorós hi ha una manifestació. On hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. Aquesta és la teologia de vida quotidiana. 

dilluns, 14 de gener del 2013

Aportar esperança als desesperançats


Recentment he hagut d’escriure un article sobre la declaració del Concili Varticà II Dignitatis humanae sobre la llibertat religiosa. Rellegint els documents conciliars i altres reflexions he copsat la importància que el Concili donà al fet de la llibertat. Els cristians som persones lliures, perquè la llibertat es troba arrelada en la matriu de l’experiència creient i forma part de la Bona Nova proclamada a la societat: la memoria passoinis, mortis et resurrectionis Christi.

La fe cristiana és un exercici constant d’aquesta memòria perquè confessa el valor màxim de l’amor de Jesús. Qui proclamà que creure en Déu és estimar plenament als que es troben en als marges de la història, als qui semblen no comptar per res, els perdedors dels triomf social, els perseguits i marginats, els exclosos i empobrits, els oprimits i rebutjats. Conèixer a Déu, com a resultat de l’experiència creient neix de la vivència d’un amor sens límits que aporta esperança als qui no en tenen, es senten fracassats o exclosos.

diumenge, 13 de gener del 2013

Torbament i perdó


Tot sovint les persones podem expressar un torbament que ens entristeix. "¿Per què aquesta tristor ànima meva?, ¿Per què aquest torbament?" (Sl 42). Pels creients aquesta situació fot ser resultat d el’experiència del pecat. Hem de reconèixer els nostres pecats. Els nostres judicis, les nostres accions necessiten de la llum de Déu. Però hem d'estar confiats. En primer lloc Déu ens perdona. "Quan les nostres faltes ens aclaparen, vos ens les perdoneu" (Sl 64). Déu és misericòrdia fidel. Ell es ràpid pel perdó i no ens deixa abandonats. Des de la nostra tristor rebem el seu perdó en forma de llum que il·lumina el camí. Així sabem que Ell ens estima i ens guarda de tot mal. Per més que estiguem entristits per les nostres culpes  el Déu del perdó ajuda a vèncer el pecat. Els nostres judicis són limitats, imperfectes i, en moltes ocasions, contraris a l'amor de Déu, però Ell sempre està al costat nostre.

El segon motiu de la nostra confiança és l'heretat de Déu. Després de fruir el seu perdó Déu ensenya el camí de la salvació. Cert que coneixem el pecat, alló que no es grat als ulls de Déu, la condició pecadora ens fa prendre consciència d'alló que desagrada a Déu, però ell ens envia la llum que ens treu de la fosca. La referència de salvació és el seu amor manifestat en Jesús. Per això que la pregària després de prendre consciència dels nostres pecats és com la del salmista: "Déu meu la muralla que em salva sou vós, ¿per què m'abandoneu?...Envieu-me la llum i la veritat; que elles hem guiïn" (Sl 42). Aquest set de Déu ens permet vèncer la nostra condició pecadora.

dissabte, 12 de gener del 2013

Cercar Déu


Molts cops experimento que els cristians vivim a la fosca perquè les manifestacions de Déu no són del tot evidents i perquè la religiositat d'una època ha fet més difícil trobar a Déu. La Modernitat ha fet societat més madures i a les persones més responsables del seus actes. No renunciar a la seva secularitat, però tampoc vull renunciar a l'experiència de Déu. Difícil síntesi. Senyor mostra’t en mig de la secularització. No t'amaguis, no em demanis renunciar als valors de la laïcitat. "Com la cèrvola es deleix per l'aigua viva, també em deleixo jo per vós Déu meu. Tot jo tinc set de Déu del Déu que m'és vida; ¿quan podré veure Déu cara a cara?" (Sl 41).

Cerco aquest Déu amagat, ¿on és el camí?. Vivim una experiència no immediata de Déu. Els seus signes no són evidents. Els camins espirituals cap a Déu són íntims, no descansen en una simbologia pública. El camí cap a Déu el trobem en el cor de cadascú. Però, “¿per què aquesta tristor, ànima meva?, ¿per què aquest torbament?" (Sl 41). ¿Fora dels nostre cor, on està Déu?, "¿On és el teu Déu?" (Sl41). El meu Déu està present allí on els seus servents porten el dret a les nacions. El càntic d'Isaïes (Is 42,1-7) no permet el dubte. El Déu del servent no vol presències immediates, públiques i ostentoses. El servent, aquell que proclama la presència de Déu, "no crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers” (Is 42,1-7). El servent callat, presència de Déu en el món, només el coneixem perquè "porta el dret amb fermesa" (Is 42,1-7). Aquest servent és llum. El servent de Déu ve a treure'ns de la fosca car ell és "llum de les nacions" (Is 42,1-7). La fosca que ens torba i ens omple d'insatisfacció s’il·lumina per la llum del servent de Déu anunciat pel profeta Isaïes.

divendres, 11 de gener del 2013

Elogi de la diferencia


Tothom té el dret a ser diferent. Res no ens iguala tant com al dret a la diferència. Per això tothom ha de tenir les mateixes oportunitats per arribar a ser diferent com a resultat d’una lliure elecció. La igualtat no significa uniformitat, sinó respecte a la diversitat. Les polítiques d’igualtat han de ser diferents a les polítiques igualitaristes. Les primeres respecten la diferència i la llibertat, les segones fomenten la uniformitat. Avui no és socialment acceptable la uniformitat. Cal respectar la diversitat basada en la diferencia. La globalització ha contribuït notablement a incrementar la diversitat, però també té el risc de fomentar l’estandarització de patrons culturals que eliminen les singularitats.

¿Què es pot fer per defensar la diferència?. Des de la política cal respectar i educar per la diversitat, de la mateixa manera que es garanteix la igualtat d’oportunitats per ser diferents. És un política d’equilibris per evitar la uniformitat. L’acció de govern cal preservar les particularitats que diferencien i faciliten la convivència des de la diversitat. La justícia social ha de ser equitativa, més que reguladora de la homogeneïtat. Això vol dir saber tractar diferent els que són diferents, però fer-ho amb justícia. Aquesta neix de la voluntat de que el respecte a la diferència no sigui una font d’injustícia.

Cal fugir de les falses igualtats que eliminen tota diferencia. Diversitat i diferencia no són paraules antinòmiques de la igualtat. El contrari a la igualtat és la desigualtat. Per això les preocupacions de tot bon governant han de ser combatre les desigualtats que impedeixen ser diferents.

dijous, 10 de gener del 2013

Religió i espiritualitat


¿Religió i espiritualitat, són dos mots complementaris o sinònims? ¿un porta a l’altre, o es poden viure per separat?. El primer és el resultat d’una fe, l’altre també es pot deduir de la fe però també pot ser una vivència sense fe. En cada itinerari personal es dóna una combinació particular d’aquest dos elements. Personalment, he intentat experimentar la fe al costat d’una vida espiritual. Però també he trobat creients que no tenen, o així ho sembla, una vida interior que alimenta una experiència espiritual. De la mateixa manera, però en un camí invers, m’he trobat persones profundament espirituals sense cap referència religiosa o, si més no, identificable a una religió tradicional.

Els experts en el fet religiós senyalen que cada cop és més evident l’existència de corrents espirituals totalment al marge de referents religiosos. De tal manera que, en el camí cap a l’interior humà, els individus estableixen el seu propi itinerari cercant allò que més els ajuda a trobar-lo. En uns casos, els referents religiosos tradicionals són presents, però en altres casos apareix una vida espiritual al marge d’un rerefons religiós. El que és cert és que és més evident que cada persona cercar la seva pròpia vida espiritual que, en uns casos, es identificable amb una experiència religiosa i en altres no. En aquest cas és aplicable la resposta del Dalai Lama a la pregunta “¿Quina és la millor vida espiritual? i respongué ¿la que et vagi millor?.

dimecres, 9 de gener del 2013

Pregària comunitària virtual


La litúrgia d’aquests dies convida a la lectura de la primera carta de Sant Joan. Tant ahir com avui el text ens endinsa en el misteri de Déu com experiència d’amor. Com cada dia, en la meva salutació inicial als meus amics de la xarxa social, he reproduït un fragment de la pregària personal que faig al matí. El text que he penjat avui és el següent: “Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres. A Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud. Coneixem que estem en ell i que ell està en nosaltres perquè ens ha donat el seu Esperit. (...) Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor; el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell” (1Jn 4,11-16)

A partir d’aquest fragment he proposat pensar que les persones que estimen de debò tenen l'oportunitat de ser contemplatius de la nova encarnació de la divinitat. Vàries persones han establert un petit diàleg que considero que aporta una visió fresca i viva d’aquest text. La primer aportació ha estat una persona que afirmava que compartia tot el que es deia en aquest fragment de la carta de Sant Joan. La següent aportació afirmava que per estimar el més difícil és despullar-se de tot el que és un. Davant d’aquesta observació he contestat dient que és evident que per estimar cal despullar-se perquè les persones som presoneres de moltes coses i sovint som menys lliures del que ens pensem.

Tot seguit hi hagut una altra resposta que deia que quan s’estima de debò et despulles sense adonar-te'n. Això es podia ampliar dient que, si bé és molt veritat l’anterior consideració, tenim un maleït egoisme que a voltes ens frena i unes pors que empresonen. Llavors es quan cal despullar-se i estimar sense el fre posat. Una nova aportació ha ampliat el petit debat dient que les persones, tot acceptant que cal fer-ho,  ens costa despullar-nos per la vergonya que provoca la idea, pel desconeixement, de qui som realment. I creiem que podem amagar-nos davant l'altre. És una ficció creure que podem aconseguir-ho però, com a tal, funciona. Tot sovint, és a través de la ficció que acabem descobrint-nos i descobrint el món. És a dir, experimentant l'amor.

Un nova intervenció ha aportat la idea de que el fet d’estimar a l'altre comporta despullar-se davant ell/a. Ràpidament una persona ha confirmat l’anterior intervenció. La darrera aportació ha estat per confirmar, a partir de l’experiència personal, l’encert de totes les altres intervencions. Fantàstic. El que era una petita reflexió feta a partir de la pregària personal s’ha convertit en una comunió d’idees i experiències. La pregària individual s’ha convertir en pregària comunitària que ha anat corrent pel ciberespai. 

dimarts, 8 de gener del 2013

Distribució geogràfica de les religions


Segons les estadístiques demogràfiques aportades per l’estudi del centre Pew Forum sobre la situació de les religions en el món hi ha una gran concentració de religions a l’àrea Àsia-Pacífic. En aquesta regió es concentra la majoria d'hinduistes  un 99% i un 99% dels budistes, un 90% dels seguidors de religions d'arrels populars i un 89% de persones adherides a altres religions. Es tracta de la zona del món amb més persones amb adscripció religiosa. També en aquesta regió es troben el 76% de les persones que manifesten de pertànyer a cap religió. Anecdòticament, es remarcable que el nombre de no creients xinesos, uns 700 milions, són més que tota la població dels Estats Units.

També a en la regió Asiàtica-Pacífic hi viuen el 62% dels musulmans. La resta de seguidors de l’Islam es troben a l’Orient Mig, el 20%, i un 16% a l’Àfrica subsahariana. Els cristians estan més repartits per tot el món. Un 26% dels cristians es troben a Europa, un 24% a l’Amèrica Llatina i Carib, i un 24% a l’Àfrica subsahariana. En relació a les altres religions es troba que el 44% dels jueus viuen a Nord Amèrica, mentre que un 41% estan troben a l’Orient Mig i al Nord d’Àfrica més que a Israel.

dilluns, 7 de gener del 2013

Els ciutadans Fernández y Vázquez



Els ciutadans Demetrio Fernandez y Miguel Angel Vázquez tenen una particularitat impròpia d’altres ciutadans: que quan parlen no poden ignorar que representen, per responsabilitat, a una institució. El primer és el bisbe de Còrdova i el segon el portantveu del govern d'Andalusia  Els dos han tingut un comportament que altera el marc institucional en el qual han de moure’s. És evident que tot ciutadà té el dret a expressar-se, bé a títol personal o d'acord al rol que desenvolupa. Però, alguns cops, les dues responsabilitats no són exercides de la mateixa manera, especialment en funció de com les opinions afecten a les institucions. Per això, és en aquesta segona accepció quan determinats ciutadans estan sotmesos a l’escrutini públic. Això és el que ha passat en el cas del bisbe de  Còrdova i del portantveu de la Junta.
 
Trobo desafortunades les recents declaracions del portantveu contra el bisbe, com tampoc estic d'acord amb la pastoral d'aquest sobre la família i les dones. En primer lloc, no crec acceptables les paraules, el to i el contingut emprats pel portantveu per rebatre al bisbe. Els desacords i les discrepàncies, quan es donen, s’han d'argumentar i no caure en la desqualificació barroera i populista. Per rebatre un argument cal emprar la intel·ligència i la bona educació, virtuts que el senyor Miguel Àngel Vázquez no ha fet servir. Aquest hauria de respectar el dret del bisbe de Còrdova a expressar-se, sense necessitat d'impedir li a dir el que pensa, perquè això és el que ha demanat quan ha exigit posar-li un morrió. Cal respectar que tothom pugui dir el que pensa, al marge d'estar-hi d'acord o no.
 
Jo no estic d'acord amb la pastoral del bisbe de Còrdova. Manifesto la meva estupefacció pel que ha dit. Però lluitaré perquè ho pugui dir, tot i el meu desacord. Discrepo del contingut de fons de la pastoral perquè considero que la seva opinió, malgrat sigui dita com a bisbe, no es fidel a l’amor i misericòrdia de la Doctrina de l’Església sobre el matrimoni i les dones. Hi ha altres opinions del Magisteri eclesial que es situen en les antípodes del que diu aquest bisbe. Dins de l’Església catòlica, formant part del seu Magisteri, sempre obert a l’ajut de l’Esperit Sant, hi ha veus que han revisat els criteris doctrinals sobre el paper de la dona a la societat a la mateixa institució eclesial i que demanen seguir fent aquesta reflexió. Por sort, aquestes visions són cada cop més àmplies i estan en comunió amb el aporten les mirades obertes de la societat. També em preocupa l’ús que vol fer un sector eclesial que barreja la seva ideologia tancada amb el Magisteri de l’Església catòlica intentant monopolitzar a favor del seu pensament la riquesa de la doctrina eclesial. Per sort, l’Esperit Sant segueix ajudant a l’Església catòlica a trobar el seu paper en el món.

diumenge, 6 de gener del 2013

Sociologia religiosa mundial


L’organització Pew Forum ha publicat un estudi mundial sobre la sociologia de les religions a nivell mundial. Es tracta d’una anàlisi estadística efectuada en 230 països durant l’any 2010 i feta pública recentment. Les dades mostren que hi ha 5.8 bilions de persones que professen alguna religió en tot el món. Això representa que el 84% de la població mundial té alguna creença.

Segons aquest estudi hi ha 2.2. bilions de cristians que representen el 32% de la població mundial, 1.6 musulmans que són el 23%, 1 bilió d’hindús (15%), uns 500 milions de budistes (7%) i 14 milions de jueus (0,2%). Uns 400 milions practiquen les denominades religions populars com són les religions xines, dels indis americans, dels aborígens australians, etc... Uns 58% milions de persones (1%) tenen altres religions (fe Baha’í, Jainisme, Sijisme, Sintoisme, etc...) Uns 1,1, bilions (16%) no tenen cap religió. Això vol dir que aquest grup de sense religió representa el tercer grup després dels cristians i dels musulmans.

dissabte, 5 de gener del 2013

Fraternitats cristianes



L’evangelització forma part del nucli central de la identitat cristiana i eclesial. A més, davant el retrocés de la rellevància social del cristianisme, l’evangelització és formula com una nova missió eclesial pels propers anys.

Les grans qüestions associades al projecte evangelitzador poden expressar-se com a elements d’un projecte comunicacional: credibilitat de l’evangelitzador alhora de transmetre les creences i vivències; fer-ho de manera entenedora per qui ha de rebre l’anunci de la Bona Nova; el contingut del missatge, en aquest cas la Bona Nova de l’Evangeli; adequar el missatge a les característiques dels diferents receptors; organització de les diferents respostes que suscita el missatge, etc... No tots els cristians entenem aquests elements de la mateixa manera ni els hi donem la mateixa importància. És per això que avui a l’Església no hi ha un sòl projecte evangelitzador, sinó una pluralitat de propostes evangelitzadores.

Per alguns cristians, generalment identificables per la seva ubicació en llocs claus de l’estructura eclesiàstica, el projecte evangelitzador és relativament autònom del conjunt de paràmetres culturals (preocupacions, esperances, conviccions, identitats, etc...) dels possibles receptors; d’altres, generalment persones partícips de comunitats cristianes, l’evangelització només pot partir, precisament, d’aquest factors i la credibilitat de l’anunci es dóna a partir de la coherència del testimoniatge de les creences profundes.

L’evangelització continua movent-se entre dos models contraposats: creure que la Bona Nova es pot anunciar, primer condemnant el món per afirmar, tot seguit, que només en l’església hi ha la salvació i que només uns pocs tenen la interpretació d’aquesta evangelització. O, amb més modèstia històrica, testimoniar, allí on sigui possible i posant-se en les sabates de l’altre, que els cristians tenim unes creences i unes vivències que experimentem com alliberadores i, per tal de confirmar aquesta evangelització, ens apleguem en unes comunitats (fraternitats alliberadores) on això s’intenta viure. Personalment, m’apunto al segon model. 

divendres, 4 de gener del 2013

Estadística de les religions a Espanya


Segons les dades de l'Observatori del Pluralisme Religiós a Espanya, que depèn del Ministeri de Justícia a Espanya hi ha 5.871 llocs de culte de religions minoritàries. En aquest anàlisi no s’inclouen les parròquies catòliques que només elles representen el 79,6% dels llocs de culte. De les religions minoritàires, els evangèlics tenen 3.353 temples (57,11%) els musulmans 1.227 (20,90%) i els testimonis de Jehovà 712 (12,13%), entre altres. El 61,3% dels llocs de culte es troben en quatre comunitats: Catalunya, Andalusia, Madrid i València. La província de Barcelona és on hi ha més llocs de culte, 829 y Madrid en té 791. En aquestes dues províncies hi ha el 27,4% del total de llocs de culte d’Espanya. Per ciutats Madrid té 402w llocs de culte i Barcelona 247.

A Catalunya hi ha 1148 llocs de culte. Dels quals 677 són evangèlics, 246 musulmans i 124 testimonis de Jehovà, entre altres. A la província de Barcelona hi ha 530 llocs de culte evangèlics, 147 musulmans i 85 testimonis de Jehovà. Les mesquites a Catalunya van en augment. En els darrers sis mesos, hi ha quatre centres de culte islàmics més, han passat de les 242 del mes de juny a les 246 actuals. Ara fa un any hi havia 214 centres de culte musulmà. Dels quals 147 són a la província de Barcelona, 41 a les comarques de Girona, 28 a les de Lleida, i també 30 a les de Tarragona. Catalunya és la comunitat autònoma amb més mesquites a l'Estat espanyol, segons dades de l'Observatori del Pluralisme Religiós a Espanya, Catalunya en té 246, enfront d'altres comunitats com Andalusia (184) o Madrid (105). A tot l'Estat, almenys registrades oficialment, n'hi ha 1.227.

dijous, 3 de gener del 2013

Tito i Abidal



He vist en la premsa una foto entranyable: Tito Vilanova i Erica Abidal abraçats. Festejaven el retorn del primer als entrenaments. La imatge és bona perquè permet fer-ne pedagogia. Ara que toca viure temps líquids, és reconfortant veure mostres de franquesa i d’amistat. Però, sobre tot, al darrera d’aquests homes hi ha unes vivències que són exemplars. Tots dos han patit i s’han esforçat, i s’esforcen encara, per combatre l’infortuni. La vida de l’Erica Abidal s’ha salvat gràcies a la solidaritat extrema del seu cossí. Ell fou el donant d’un tros de fetge que li ha salvat la vida. Ara estic vivint una història similar i resulta elogiós veure el despreniment màxim que algunes persones tenen per salvar la vida d’altres.

La liquidació dels valors sòlids no ha de comportar la seva eliminació. Cal combatre les hores baixes dels valors que han definit tota una civilització. La millor manera de fer-ho es vivint i exemplificant els nous valors que són vells, perquè formen part de la pròpia identitat de la humanitat. Ens cal reaprendre els valors sòlids que aporten calidesa a l’existència. Aquests valors s’aprenen a partir de persones que esdevenen models. Abans l’hauríem dit models de santedat, pot ser la seva condició de sants està en que ens recorden que els valors de sempre són vius i possibles. Només cal identificar-los i viure’ls. Amb el convenciment, com diu Pau als Romans, que “el Regne de Déu no consisteix pas en tal menjar o tal beguda, sinó en la justícia, la pau i l'alegria que vénen de l'Esperit Sant". I que com molt bé a dit un amic, aquestes paraules ens expliquen que el cel es comença a construir a la terra.

dimecres, 2 de gener del 2013

No som una generació perduda


Durant la primavera de 2012 Cristianisme i Justícia va proposar a un grup de Joves una sèrie de trobades per a reflexionar sobre el moment actual. Són joves que van viure amb il·lusió el naixement del 15-M, comparteixen el desig de canvi i el nou llenguatge polític que aquest moviment proposa, però alhora són conscients de les seves debilitats i limitacions. Formen part de la generació de joves millor preparada de la història d'aquest país, i també la que està patint una precarització laboral molt despietada. A partir del seu discerniment, fet des de la seva condició de joves cristians, s’ha proposat la següent reflexió presentada com a propostes de final d'any 2012 de Cristianisme i Justícia amb el títol “No som una generació perduda”.

Es viu un canvi d'època caracteritzat pels següents elements. Primer, les desigualtats són més creixents. Davant d'aquesta situació es reivindica “una caritat i una solidaritat que sentin el problema del pobre com un problema propi, fruit del reconeixement de la comuna identitat humana, i no només com a fruit d’un “neoliberalisme compassiu” que no qüestiona les causes de la pobresa.”. En segon lloc, es constata un esfondrament de les institucions polítiques i una ideologització de la societat. Es donen unes condicions socials i polítiques que dificulten exercir la ciutadania. Els mercats s’han apoderat dels centres de decisió i han afeblit la democràcia. Hi ha una gran polarització ideològica que dificulta poder dialogar en l’àmbit polític i la construcció de consensos i llocs comuns.

La tercera constatació és l’absolutisme tècnic i l’ocàs de l’humanisme. S’afirma que “vivim  en un món que ha magnificat la tècnica i l’economia, com si aquesta fos una ciència exacta generadora de veritats absolutes” i l’evidència que el progrés tècnic no comporta progrés moral. Davant d'aquesta situació es reivindica “la figura del pensador, de l’humanista, del crític. Cal afegir profunditat i rigor intel·lectual a tots els nivells de la societat.”  La següent consideració es refereix a la feblesa dels valors. “Tot se’ns escola entre els dits. Aquesta superficialitat, aquesta cultura de l’efímer associada al dogmatisme del canvi constant, ens fan més vulnerables als vaivens de cada moment”. Això es manifesta amb “l’ asèpsia en el llenguatge, que esdevé eina eufemística que ens fa cecs a la realitat” i en “la inconsistència es plasma també en hàbits com el consum a tots el nivells”.

La darrera reflexió es centra en l’hivern eclesial. Es constata que “els grans relats s’esvaeixen, les grans paraules desperten ironies i, en el millor dels casos, perplexitats. Això afecta, evidentment, les religions. El cristianisme és una opció vital amb una clara pèrdua de legitimitat social”. Aquesta situació provoca que molts cristians sentin amb tristesa que ningú representa a l’Església de Jesús. Per la qual cosa es demana “redescobrir definitivament la vocació cristiana com encarnació enmig del món; cerquem l’expressió d’una fe i una espiritualitat capaces d'integrar totes les dimensions de la persona; i creiem que el cristianisme d'avui hauria d'ésser una utopia engrescadora, una ètica compromesa i una transcendència versemblant”.

Aquests joves no volen sentir-se una generació perduda. Volen estar presents en el món convençuts de que estan cridats a caminar vers un nou horitzó que permeti recuperar la fraternitat, i treballar per allò comú, el que és de tots; per lluitar contra el binomi individualisme/indiferència i crear espais que tinguin cura de la persona en la seva integritat.

dimarts, 1 de gener del 2013

La pau, un principi moral fonamental


He trobar força encoratjador el missatge de Benet XVI en la Jornada Mundial de la Pau d’aquest 1 de gener de 2013. Pel Papa cada nou any porta amb si l'esperança d'un món millor. Transcorreguts 50 anys del Concili Vaticà II, que ha contribuït a enfortir la missió de l'Església al món, és encoratjador constatar que els cristians, com a Poble de Déu en comunió amb ell i caminant amb els homes, es comprometen en la història compartint les alegries i esperances, les tristeses i angoixes, anunciant la salvació de Crist i promovent la pau per a tots.

¿Què cal fer en aquest temps caracteritzat per la globalització i sagnants conflictes, i per amenaces de guerra?. Benet XVI afirma que “cal un compromís renovat i concertat en la cerca del ben comú, del desenvolupament de tots els homes i de tot l'home. Causen alarma els focus de tensió i contraposició provocats per la creixent desigualtat entre rics i pobres, pel predomini d'una mentalitat egoista i individualista, que s'expressa també en un capitalisme financer no regulat. A part de les diverses formes de terrorisme i delinqüència internacional, representen un perill per a la pau els fonamentalismes i fanatismes que distorsionen la veritable naturalesa de la religió, cridada a afavorir la comunió i la reconciliació entre els homes”.

Malgrat tot aquesta situació existeixen nombroses iniciatives de pau que enriqueixen el món i són testimoni de la vocació innata de la humanitat cap a la pau. “El desig de pau és una aspiració essencial de cada home, i coincideix en certa manera amb el desig d'una vida humana plena, feliç i assolida”. Per Benet XVI “el desig de pau es correspon amb un principi moral fonamental, a saber, amb el dret i el deure a un desenvolupament integral, social, comunitari, que forma part del disseny de Déu sobre l'home. L'home està fet per a la pau, que és un do de Déu”.