dimecres, 30 de juny del 2010

Premis Església Plural



Ahir, el moviment Església Plural, en ocasió de la festivitat de Sant Pere i Sant Pau, símbols de la presència de la pluralitat ja en la primitiva església, celebrà la diada pel Respecte a la Pluralitat dins l' Església. En el marc d’aquesta jornada s’atorgaren els Premis d’Església Plural que reconeixen l’esforç fet per persones i institucions a favor de la construcció d’un nou model ètic, cristià i social. Segons els organitzadors dels premis el jurat ha tingut una difícil deliberació, degut a la quantitat i qualitat de les candidatures presentades. Aquest any s’ha superat qualsevol registre anterior, amb més de vint-i-cinc candidatures.

Els premiats han estat persones que mostren uns models de fidelitat, coherència i compromís cristià. El premi a Lluïsa Oller és pel reconeixement de que, des de l’anonimat i la senzillesa, junt amb unes profundes conviccions, es pot donar un testimoni de fe i col•laborar en la construcció del Regne de Déu. El premi a Mn. Totosaus és per tota la seva trajectòria vital de compromís a les persones i respecte al seu ministeri, des del lliurament i l’acceptació madura d’unes estructures eclesials, no sempre sensibles a les seves iniciatives. El premi al projecte d’acció social concedit a la iniciativa Àkan es per la seva donació i entrega a l’atenció als més desvalguts. Amb aquest reconeixement, el jurat d’Església Plural ha volgut exemplificar un compromís de vida a favor del sectors més dèbils de la societat.

L’acte de lliurament dels guardons fou un moment de vivència eclesial i de compromís cívic, així com de mostra d’agraïment d’Església Plural a totes les persones que fan de la seva vida un exemple de donació i testimoni. Els responsables d’Església Plurals, a través de la iniciativa dels premis, han volgut posar de manifest la necessitat de que a l’Església catalana hi hagin grups i col•lectius que impulsen iniciatives al servei dels més necessitats, des de les seves crides profundes i evangèliques.

dimarts, 29 de juny del 2010

No ens han vençut, som una nació



Quatre anys d’espera per la sentència de l’Estatut són massa. Durant aquest temps han passat moltes coses. Entre elles, que molts catalans ens hem emprenyat per la poc diligència d’aquest tribunal. L’esperada sentència ha provocat reaccions dispars segons els interessos inconfessos. Per una majoria de catalans, així ho expressen els medis de comunicació, la sentència és indigna; per altres la sentència era l’esperada; per altres la sentència és una catàstrofe per Catalunya; per altres és una autopista per la independència; per altres es una derrota del Partit Popular i per altre és la confirmació del que ja deien. En qualsevol cas, la sentència damnifica la dignitat dels catalans. Perquè trenca el pacte polític de l’Estatut. El Tribunal Constitucional està pel que està; però no per avaluar els pactes polítics. Els pactes polítics, uns cop fets, es tradueixen en en lleis i ordenament jurídic. Aquest és l’àmbit d’actuació del Tribunal Constitucional, però no els pactes polítics que ordenen la convivència cívica dins del marc comú que es diu Espanya.

Si el pacte polític sorgit del Parlament català i les Corts espanyoles no té cabuda en la Constitució l’equació es resol canviant la Constitució. Si la resta d’Espanya vol Catalunya, l’ha de voler amb la seva identitat definida per un pacte polític que es traduí en un Estatut d’Autonomia referendat pels catalans. Però, si per formar part d’Espanya cal definir de nou el pacte polític que dóna sentit a la Catalunya d’avui, llavors cal canviar Espanya perquè Catalunya tingui lloc. Però si Espanya no canvia per tal que Catalunya s’hi trobi còmode, llavors Catalunya no té lloc a Espanya. La irresponsabilitat del Tribunal Constitucional és haver obert la possibilitat d’un major sentiment de llunyania de Catalunya d’Espanya.


Els catalans hem d’estar atents a les propostes dels nostres representants polítics. El President de la Generalitat, en un excel•lent i vibrant discurs, ha parlat ja en nom de tots els catalans. Ha estat una veu institucional. Ara cal que tots els homes i dones de Catalunya assumim també la nostre responsabilitat i donem suport al gest valent del President de Catalunya. Com molt bé ha dit el President José Montilla, “acatar no vol dir renunciar. No renunciarem a res del que s’ha pactat, signat i votat.Ens hem sentit maltractats en aquest procés però, ara, en cap cas ens sentim vençuts. Tot el contrari. No hi ha tribunal que pugui jutjar els nostres sentiments ni la nostra voluntat. Som una nació (volem tot l’Estatut) íntegre, desplegat en plenitud, perquè és el que va voler el poble de Catalunya”. No ens han vençut, som una nació.

dilluns, 28 de juny del 2010

La bomba demogràfica islàmica es desinfla

Fa uns dies vaig veure per internet un vídeo antiislàmic que té com a línia argumental que els musulmans, sense fer res, modificaran la composició social d’Europa perquè tenen més fills que els europeus. Aquests, atrapats per la baixa natalitat assistirien passivament, sense poder fer res, a la progressiva substitució dels signes i símbols catòlics per la nova simbologia islàmica i a adoptar una posició subordinada. Aquesta argumentació té una lògic interna ben contundent. Europa està amenaçada per l’Islam, com a religió i cultura en expansió. La línia argumental confronta la religió i una cultura (musulmans) amb una cultura (l’europea) i una religió (la catòlica) sense explicar que la cultura musulmana és plural i que l’adscripció religiosa musulmana per moltes persones de segona i tercera generació d’antics immigrants és un simple referent cultural buidat d’elements de confrontació amb altres religions.

La segona trampa d’aquesta argumentació és donar per suposat que la taxa de natalitat dels musulmans es mantindrà. L’anàlisi dels especialistes de les darreres dades demogràfiques constata que s’apropen els índexs de natalitat dels nou vinguts i la població d’acollida. De tal manera que, ni els europeus estem perdent espai demogràfic, ni els nouvinguts són una bomba demogràfica i el tema de la invasió demogràfica de l'Islam no es, ni se l’espera. La resta, es un art de la manipulació islamofòbica.

diumenge, 27 de juny del 2010

Posar rostre a l'Islam


Avui s’ha celebrat la III Trobada de Joves Musulmans de Catalunya, una iniciativa del Consell Islàmic Cultural de Catalunya. En una sala quasi plena del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona diversos representants dels col·lectius musulmans catalnas han debatut diversos aspectes relacionats amb la salut i els joves musulmans.

En la presentació de la jornada Mohammed Halhoul, portaveu del Consell Islàmic Cultural de Catalunya ha criticat que s'ha volgut instrumentalitzar políticament l'ús del vel islàmic. La Directora General d’Afers Religiosos de la Generalitat ha dit que l'únic camí vàlid per resoldre aquest tema és la mediació i el diàleg des del respecte al pluralisme religiós. Tant Montserrat Coll com Mohammed Halhoul ha demanat als joves catalans musulmans més presència en la societat a través de l’ampli moviment associatiu, especialment clubs esportius i moviments veïnals. Cal posar rostre als ciutadans catalans que es diuen Hassan o Nora. Gràcies a aquesta visibilitat la societat catalana assumirà aquesta nova realitat de la diversitat cultural i religiosa. Aquests joves, han de ser uns excel·lents ambaixadors de l’Islam.

dissabte, 26 de juny del 2010

Reinventar la política XIII. La política com espectàcle

Quan el mitjà domina al missatge la política es converteix en espectacle. L'entorn cultural de l'anunciat fi de la modernitat societat ha produït la "revalorització de la teatralidad, de l'espectacle" (Calvo Serraler,F. "Apocalípticos e integrados de la modernidad" EL País 25 Abril 1987) i la política no ha quedat al marge d'aquest fenomen: "en una societat basada en la imatge el que és evident és que ningú fa una anàlisi a fons de la gestió. El producte millor venut passa per davant del producte més ineteresante. Això ho condiciona tot. Condiciona als polítics que únicament volen una immediatesa en els resultats i s'abandona el mitjà i el llarg termini" (Dalmau, A. Entrevista en el Món 10 Enero 1986 pág.194). La política es converteix en espectacle i els mitjans de comunicació s'interessa per l'acció política segons la seva capacitat de fer negoci en el mercat comunicatiu. L'opinió del Club de Roma és il·lustrativa de l'anteriorment dit: "la creixent tendència a convertir les eleccions en un circ dels mitjans de comunicació pot satisfer les demandes populars d'entreteniment, però amenaça la capacitat de l'electorat per a triar amb una bona base d'informació entre els distints capdavanters, estils de governació, ideologies i enfocaments. Conforme es professionalitza el mercadeo polític i els resultats de les eleccions estan més i més influïts per la televisió, els candidats racionals o relativament racionals té poques opcions" (Dror,Y. "La capacidad de gobernar". Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores, Barcelona 1994:209). Els mitjans de comunicació, i la televisió especialment, poc ajuden a la ciutadania a aprofundir els temes polítics.

La política com espectacle té importants costos econòmics. El disseny de les campanyes electorals, la influència sobre els mitjans de comunicació, la estetización de la política, els canvis d'imatge dels polítics, etc... són qüestions que exigeixen tenir comptes sanejats o disposar de fàcils, encara que no sempre confesables, fonts de finançament. Mentre aquest assumpte no es tracti amb major transparència democràtica els ciutadans seguiran alimentant la sospita que alguns governants s'aprofiten de la seva situació privilegiada per a afavorir les necessitats econòmiques dels seus partits derivades dels enormes costos de les campanyes electorals. Tots els indicis suggereixen que "des de fa temps, a Europa occidental, els partits democràtics tendeixen a la utilització de comissions per les contractes públiques o subvencions de l'Estat com sistema habitual de finançar-se" (CebriánJ.L. “Una cuestión de estética" El País 4 Febrero 1990:11)

divendres, 25 de juny del 2010

Reinventar la politica XII - Campanya electoral permanent

El model de democràcia plebiscitaria consolidat en les societats occidentals es basa en un estat de "campanya electoral permanent" que persegueix assolir el màxim consens polític possible. Els governants, moguts pel seu interès i sensibilitat cap a l'opinió pública, moltes vegades aconsellats pels seus assessors polítics, són àvids de conèixer a l'instant si les seves actuacions són del grat dels seus electors. El model plebiscitari necessita, abans de res, que el polític sigui bon comunicador i amb domini dels mitjans perquè la seva opinió sigui reiteradament repetida. No és dolent que els polítics siguin bons comunicadors, actualment aquesta capacitat és una virtut, el problema és quan es confon el mitjà amb el missatge.

Per a assolir aquests propòsits els assessors de comunicació utilitzen la televisió, les enquestes, els sondejos, etc... a fi de manejar l'opinió pública o per a aconseguir una bona imatge en els mitjans de comunicació dels seus polítics patrocinats. Aclaparat per l'afalac d'aquests mitjans el polític pot caure en la temptació d'adaptar la seva oferta ideològica o política a les preferències del mercat polític o els índexs d'audiència o de venda dels propis mitjos. Quan les enquestes i sondejos d'opinió estan en mans de polítics sense principis ferms es converteixen en els baròmetres del consum polític. És llavors quan els ideals de les formacions polítiques, en lloc d'aparèixer com valors força orientadors de l'actuació política, són diluits per d'adaptar-los permanentment segons les preferències del mercat de votants.

dijous, 24 de juny del 2010

Les persones emprenedores i la nova economia

Les persones emprenedores i la nova economia
22 juny 2010

Durant aquests dies la crisi econòmica omple la majoria de reflexions. Hi ha la sensació que en costarà sortir per més que alguns signes ja indiquen una certa recuperació. Ens hem instal·lat en un pessimisme i una gran desconfiança que es reparteix entre els governants i en les pròpies capacitats. Aquesta crisi, com quasi bé totes, té unes bases reals objectivables i altres, tan reals com les anteriors, que provenen d’aspectes psicològics.

Aquesta doble component exigeix un altre manera d’enfocar aquestes qüestions. De la mateixa manera que es prenen mesures per recuperar l’economia real, també caldria promoure una nova manera d’entendre l’activitat econòmica. En la societat s’ha instal·lat una imatge de l’activitat econòmica basada en el lucre desmesurat i el guant immediat. L’avarícia i les ganes de maximitzar els beneficis ha fet que molts empresaris hagin perdut l’horitzó de que la creació de la riquesa és un bé social. Per això, avui més que mai, cal insistir en el valor dels emprenedors com a creadors de riquesa social. Aquest és el model que té un interès social.

Cal un nou model productiu que es basi en l’activitat dels homes i dones emprenedores que assumeixen el repte d’iniciar negocis i per això arrisquen i aporten idees transformadores per generar riquesa. Ens cal un discurs moral sobre el valor que tenen aquestes persones per la societat. Sinó no és així, al reforma laboral aprovada avui, quedarà coixa i no resoldrà res. Novament s’haurà adoptat la solució fàcil i s’haurà fet caure la crisi en els sectors més febles de la societat.

dimecres, 23 de juny del 2010

Reinventar la política XI - Etica del carrer

Existeix també una valoració a la baixa, per part dels poders polítics, del paper de les associacions intermèdies en l'articulació de la societat. La seva desconsideració va deixar el camí lliure per a l'exercici tecnocràtic del poder. Encara que l'escassa vertebració del teixit social és motiu que els partits polítics trobin notables dificultats per projectar les seves propostes cap a la societat i prendre el pols del sentir social, afectant tot això negativament a les bases de la seva legitimitat. Això es posa de manifest en el progressiu allunyament que mostren els partits polítics respecte la "ètica del carrer" ( . De Silva Cienfuegos-Jovellanos, ,P. "La ética de la calle" El País 30 diciembre 1988, p.16) , a través de la qual afloren "els interessos dels sectors marginals i perdedors" presents en la nostra societat, de manera que aquests no troben, ni disposen, de canals permanents de diàleg amb el poder.

Imaginar que la legitimitat dels vots, encara que aquests concedeixin majories més que suficients, permeti prescindir de la societat civil ha donat al trast al desenvolupament d'una democràcia participativa i en el seu lloc a afavorit concepcions més restringides de la democràcia. Com a resultat de la poca participació el poder polític i els poders de la societat tendeixen a estar més centralitzats i fer-se més impenetrables. Fins i tot poden sentir-se més còmodes els qui sempre han buscat qualsevol pretext per cercenar alguna de les llibertats dels ciutadans o retallar-les lleugerament. El progressiu afebliment dels mecanismes socials participatius s'acompanya amb la persistència d'un aparell d'estat que en alguns nivells és extraordinàriament opac als controls democràtics i, per desencert, ha estat dirigit per persones amb un tarannà democràtic adquirit en cursos intensiu de reciclatge polític.

L'ús de "dossiers" reservats, obtinguts a través de sòrdids mecanismes, com a escut protector davant una possible investigació pública o com a element de negociació fan més indefens al ciutadà i fa l'efecte que estem assistint a "una pugna entre els valors i funcions de la comunitat política organitzada i els grups econòmics poderosos. Si no assistim a un atac en bona i deguda forma a la democràcia, sí que està en curs una operació de reducció del paper de l'Estat ... Operació que, com subproducte, s'acompanya d'una crítica continuada a la classe política" ( . Moran,F. "Desprestigio del Estado, indefensión del ciudadano" El País 27 Abril 1988 p.11) . Amb aquest tipus d'actuacions es posa de manifest la vulnerabilitat i fragilitat dels drets de les persones davant l'absència de control de certs components de l'estat i el benefici que tal situació sembla reportar a els qui, freturoses de qualsevol legitimitat democràtica, busquen beneficiar-se de tal estat de coses per estendre els seus poders econòmics i uns altres per escapar-se del control democràtic.

dimarts, 22 de juny del 2010

Solidaritat amb José Bono

El grup Cristians Socialistes, constituït cristians socialistes militants del PSOE, davant la insistent i persistent campanya del Partit Popular contra la honorabilitat del President del Congrés, José Bono, li han fet arribar una carta de solidaritat. A continuació es reprodueix el text d’aquesta carta

Madrid, 18 de junio de 2010

D. José Bono
Presidente del Congreso de los Diputados
Madrid



Querido Pepe


Te escribimos para manifestarte el apoyo y la solidaridad de Cristianos Socialistas en esta hora en la que tú, también tu familia, estáis siendo sometidos a una premeditada campaña de difamación que, sin prueba alguna, es claramente injustificable. Sólo puede explicarse por un doble móvil: el desgaste político de tu credibilidad y la extensión a los socialistas de la negra sombra de la corrupción política, precisamente cuando se acumulan pruebas contra políticos del Partido Popular implicados en un escándalo como es el Gürtel..

En los últimos años hemos tenido ocasión de conocerte personalmente Has colaborado con Cristianos Socialistas en diferentes iniciativas, con gran disponibilidad. Hemos podido ver en ti un político de talla cuyo compromiso socialista está inspirado por el cristianismo, también un político valiente que hace anuncio explícito de su fe cristiana en una sociedad y un ágora pública donde no está bien visto evocar a Dios..

La ética en la vida pública no impide al político y a su familia la tenencia de un patrimonio. La sociedad necesita hombres y mujeres creadores de riqueza. Algo falla cuando se tolera mejor el hecho de colocar a sueldo a los familiares de los políticos que el propiciar que éstos vivan de iniciativas propias emprendedoras. La ética pública exige al político ser transparente y saber separar verazmente el ejercicio del cargo público del negocio privado. En lo uno y en lo otro Pepe, has seguido un criterio de conducta moral ciertamente comprometido, y siempre dando un paso por delante. Fuiste el primer político de España que publicó sus rentas y bienes y los de su familia en el Diario Oficial de Castilla-La Mancha desde 1995.

Es hora de reivindicar ética en la vida pública, más tolerancia y menos envilecimiento. No todo está permitido para conquistar el poder. La virtud pública no impide la labor de crítica y denuncia política al adversario, faltaría más, pero sí proscribe la calumnia y la difamación tanto como exige el respeto a la dignidad de la persona del político..

Creemos que es necesario denunciar la campaña de insinuación y difamación a la que de forma espúrea e injustificable está sometiendo a un hombre moral un sector del Partido Popular, en lo que parece ser la particular obsesión de una alta dirigente del mismo. Todo ello alentado y amplificado por labios engañosos de la ultraderecha católica que no pueden aceptar que un cristiano sea socialista..

Lo dicho Pepe, tienes nuestro apoyo y también nuestra oración. Como dice el salmista Dios conoce verdaderamente el camino de los justos y detesta a los mentirosos. Él te sostiene

dilluns, 21 de juny del 2010

La burka i l’astracanada de Montserrat Nebrera


He trobat de molt mal gust i d’una enorme irresponsabilitat moral i política el gest de l’ex-diputada del PP, Montserrat Nebrera, de passejar-se per Barcelona sota una burka. Tan responsable és ella com el diari el Mundo que ha promogut aquesta farsa. Perquè aquesta és la qualificació que se li escau al comportament de Montserrat Nebrera.

L’experiment, segons qualifica el diari, era una burla pel sentiment religiós d’unes persones que, des de la seva convicció personal, creuen que han de manifestar la seva fe a través d’una vestimenta. No estic a favor de la burka ni del niqab. Així ho he escrit en diversos post d’aquest blog, però defenso que, si hi ha persones que el vulguin dur per convicció, ho puguin fer, sempre respectant les normes bàsiques de seguretat i de convivència. Caldrà fer molta pedagogia per tal que aquestes persones assumeixin que el seu comportament resulta estrany i dificulta la normal convivència en la nostre societat. Aquest és el camí a seguir per abandonar el vel integral. Però, ni les prohibicions, més enllà de les limitacions imposades per l’ordre públic, ni les astracanades del tipus com la protagonitzada per Montserrat Nebrera ajuden a resoldre a situar adequadament el debat sobre la burka i permeten endegar un procés ordenat de dissuasió per convenciment.

L’experiència de Montserrat Nebrera no va més enllà de l’anècdota de saber com es veu el món sota el vel islàmic integral. Però el seu gest és una experiència estèril i frívola, perquè la verdadera experiència per les dones musulmanes neix del procés mental construït quan algunes d’elles decideixen posar-se la burka o el niqab. Aquesta és l’experiència que m’interessa realment conèixer per saber el grau de llibertat o de submissió que pot amagar aquesta vestimenta. A mi m’interessa conèixer aquesta realitat. Si el gest de l’ex-diputada era per tenir un coneixement sociològic de l’acceptació del vel integral, penso que sempre serà més útil fer una enquesta ben definida, especialment a quan a població, que el deambular per la ciutat. El que és cert que Montserrat Nebrera, després d’un temps de silenci, ha tornat a recuperar una relativa notorietat. Espero que tot es quedi aquí. Ara, si vol seguir experimentant, certament, les ciutats estan plenes de situacions extremes que pot viure a l’estil de “Reina por un día”.

diumenge, 20 de juny del 2010

Els bancs alemanys flaquegen, la democràcia també

Durant mesos, i en les darreres setmanes més, l’economia espanyola ha estat subjecte de rumors i especulacions que totes han dut a un debilitament de la credibilitat econòmica d’Espanya. Semblava una subhasta, cada dia esperàvem a veure qui la deia més grossa. Fins i tot, l’oposició al govern Zapatero, guiats per càlculs electorals de curt termini, s’apuntava, a dins i fora del nostre país, a escampar aquests rumors i a contribuir a minar la solidesa del govern. Però, vet aquí que el conte s’ha acabat. Ara resulta que el que eren crítiques desinteressades es comencen a revelar interessades, molt interessades.

L’habilitat del govern de José Luis Rodríguez Zapatero en aconseguir la publicació dels resultats de resistència de la banca ha enfortit, de sobte, la credibilitat del sistema financer espanyol. S’ha passat del pessimisme a l’optimisme, o al menys, a una major tranquil·litat. S’ha vist que el sistema bancari no estava tant malament i, si es compara amb els sistemes d’altres països de la Unió Europea, es descobreix que el problema no el tenim nosaltres sinó altres països. Comencen a augmentar les sospites de que, qui està realment malalt és Alemanya. Sobretot quan l’agència Reuters ha desvetllat que els rumors sobre les dificultats econòmiques d’Espanya, fonamentats en dades falses, provenien del mateix govern alemany en un intent de salvar el seu sistema financer. De sobte, es començava a qüestionar la suposada solidesa del sistema econòmic alemany. I això no ha acabat.

Tots aquests episodis evidencien que, mentre els ciutadans, amb més o menys encert, escollim amb transparència els nostres governants perquè s’ocupin dels nostres interessos, hi ha un poder opac, sense rostre conegut per la població, que mou els diners, escampa rumors, subverteix l’economia dels països des de la més total impunitat. La divisió de poder de Montesquieu no acaba de funcionar en el segle XXI. Per sobre del sistema democràtic, basat en el control i equilibris de poders, hi ha tot un poder omnipotent que fa escàpol a tot control democràtic. ¿Quan s’acabarà tot això?

dissabte, 19 de juny del 2010

Democratitzar la participació política

Un tema recurrent en tot sistema democràtic és conciliar la igualtat política amb la participació i la deliberació dels ciutadans en la presa de decisions. La majoria de sistemes polítics vigents "han consolidat la igualtat política a costa de la deliberació" (Fishkin, J. "Democracia y deliberación" Ariel, Barcelona 1995. página 30). i de la participació. Això és un error perquè la igualtat política sense participació i deliberació únicament produeix ànsies de poder i només beneficia a els qui tenen el poder com a única guia d'actuació. La cultura política dominant Espanya ha afavorit la consolidació d'un model d'Estat assentat sobre el consens plebiscitari, on la participació democràtic dels ciutadans ha quedat relegada només a les consultes electorals. Durant aquests anys hem assistit a l'obstinada preocupació d’impedir qualsevol mediació política que no sigui la del vot, oblidant que "avançar en el camí de la democratització de la societat i de l'Estat no pot consistir a convocar amb major freqüència referèndums, sinó a augmentar el nombre d'instàncies en les quals es decideix democràticament" (Sotelo,J. "Para una reflexión colectiva" El País 12 Marzo 1987 p. 12). Democratitzar és estendre tant el poder com la responsabilitat. Sobre això diu O. Lafontaine, "democratitzar la responsabilitat significa en la política, l'economia i la societat anul·lar la separació entre decisió i responsabilitat i vincular directament, en la mesura dels possible, al responsabilitat social en poder decisiorio, col·locant aquí l'accent sobre l'adjectiu social" . (Lafontaine,O. "La sociedad del futuro", página 25 Editorial Sistema, Madrid 1989).

El sistema electoral espanyol contribueix ben poc al desenvolupament de la participació política en la nostra societat. Efectivament, el sistema electoral, basat en les llistes tancades i bloquejades, afavoreix la concentració del poder polític i allunya els polítics electes dels seus electors. L'actual llei electoral "afavoreix als partits forts i castiga als petits; privilegia a les ciutats petites, a l'Espanya rural, enfront de les grans concentracions urbanes...A més el sistema de llistes tancades i blocades per a les votacions diposita en les cúpules executives dels partits,que són els qui redacten aquestes llistes, un fabulós poder" (Cebrian,J.L. "Los vicios de la democracia española" El País 21 Febrero 1987 p. 10.) i és un exemple clar de com les actuals disfuncions del sistema polític espanyol erosionen el principi democràtic d'elecció i control dels governants pels governats a través de la decisió electoral¬. La pròpia Comissió Permanent de l'Episcopat espanyol en el document "Responsabilitat cristiana abans els eleccions generals", publicat amb motiu dels eleccions d'octubre de 1989, es preguntava si ha arribat el moment d'acabar amb les llistes tancades, el transfugisme polític i el tràfic d'influències.

divendres, 18 de juny del 2010

Manifest d'entitats musulmanes catalanes contra el burka i el niqab

Els sota signants, catalans i catalanes, musulmans i d’altres creences i religions, davant la polèmica que s’ha iniciat sobre l’ús del burka i altres peces de roba i objectes que cobreixen el rostre impedint la identificació pública de la persona, volem manifestar el següent:

1. En els darrers anys el nostre país ha vist incrementada la seva població per l’arribada de moltes persones procedents de diferents llocs i cultures. Aquest fet posa de manifest que la nostra societat com la majoria de societats avançades d'Europa i del món, evoluciona cap a una major pluralitat i interculturalitat El repte fonamental és la preservació de la cohesió social i la convivència. Una convivència basada en el respecte a les lleis i als seus principis democràtics com també en el respecte a la diversitat cultural i en la garantia de la plena igualtat dels nostres ciutadans i ciutadanes.

2. Determinades pràctiques, quasi inexistents en la nostre societat, poden no ser compatibles amb aquests valors, especialment quan es dificulta la identificació de la persona i la seva comunicació amb els altres, tot plantejant un problema de convivència i seguretat.

3. Aquest és el veritable problema que plantegen el burka o el nikab, sense que en cap cas tingui relació amb exigències de tipus religiós,ja que altres expressions públiques de la identitat religiosa i cultural , com el mocador o hijab i altres, que a més, son utilitzats sense cap tipus d’entrebanc per les dones musulmanes que ho desitgen, son, en canvi plenament compatibles tant amb els valors comuns com amb la pràctica social.

4. Fem una crida per tant, a que aquesta qüestió, es retiri de la confrontació política partidària, ja que en aquest moment la polèmica plantejada no respon als problemes reals dels ciutadans i pot contribuir a alterar la convivència i la cohesió social. Tampoc creiem que es pugui resoldre adequadament per la via legal i per tant ens comprometem a treballar, a partir del diàleg i la pedagogia per a aconseguir que no s’utilitzin en els locals públics ni el burka , ni qualsevol altre peça de vestir o objecte que no permeti la identificació de la persona sigui aquesta un home o una dona .

5. Volem reiterar que tant el burka com el nikab no responen a cap obligació religiosa sinó que en tot cas son costums i pràctiques culturals de determinades àrees geogràfiques,i que el seu ús públic en la nostra societat provoca rebuig , dificulta la convivència i transmet, a més, una imatge negativa dels musulmans.



Barcelona 18 de Juny de 2010

Entitats adherides:

Unión de Centros Islámicos y culturales de Catalunya
Associació cultural Camí de la Pau
Associació punt d´intercanvi
Federació d’entitats Culturals Catalanes d’origen Marroquí (FECCOM)
Associació sociocultural Ibn Batuta
Associació Catalunya - Líban
Centre Euro àrab de Catalunya

dijous, 17 de juny del 2010

Micropolítica


Ahir, a l’Ateneu de Barcelona, l’Antoni Gutiérrez Rubí presentà el seu llibre Micropolítica. Un llibre força suggerent i que ajuda a mirar la política valoritzant el petit gest, el petit detall. L’Antoni ha ordenat les seves reflexions com a consultor de comunicació política en cinc eixos.

1. La política de les emocions. Els polítics han d’entendre les emocions per tal de poder comprendre a les persones. La política ha d’incorporar la capacitat emocional amb naturalitat. Els discurs polític ha de ser també un discurs emocional. Sense la mobilització de les emocions no es construeixen les majories. Per això els polítics han de saber dinamitzar les passions emocionals.

2. La política com a relat. La política neix de l’experiència. Les persones entenen millor allò que viuen. És necessari dissenyar l’acció política perquè susciti i evoqui experiències positives. Gràcies a la vivència d’experiències positives els individus es senten membres d’una comunitat.

3. Els tristos no guanyen les eleccions. La tristó no mobilitza voluntats. Les persones es mobilitzen per energies positives. Cal una política optimista i generar emocions positives. El continuat abandó de l’alegria que proporciona la visió positiva aboca al sarcasme. El cos comunica, la cara transmet molta comunicació. La política ha de ser empàtica i ha d’aprendre a escoltar.

4. Viure les idees per combatre l’oblit. Cal reivindicar la centralitat de la paraula en política. La política és relat i discurs. La política necessita del record. Les paraules han d’expressar sentiments i construir marcs mentals de referència. L’acció política ha de tenir cura d’emprar aquelles paraules adequades que evoquin els marcs mentals necessaris per mobilitzar a les persones. Paraules, imatges, símbols tot ha d’orientar-se a evocar el marc mental adequat. Els polítics no poden oblidar que les persones pensen en imatges.

5. La neuropolítica. Cal conèixer millor com funciona el cervell. Aquest coneixement proporciona prous pistes per situar avui la política en el camp de les emocions. L’aroma, el tacte, els colors, etc... han de ser identificadors de la política com ho són en el camp de la mercadotècnia. Gràcies al coneixement que proporcionen les neurociències els polítics poden incorporar a les seves propostes elements del camp no racional. Les decisions es basen molt cops més en percepcions que en processos racionals.

Aquestes són les idees que es troben en el llibre Micropolítica de l’Antoni Gutiérrez Rubí. Llibre que endinsa al seu lector en la comprensió de la importància que tenen les emocions i les percepcions en la comunicació política.

dimecres, 16 de juny del 2010

La regulació de la burka i el niqab i la Llei de Llibertat Religiosa

Ahir el ministre de Justícia d’Espanya, a l’acabar la presentació de la memòria anual de la Fundación Pluralismo y Convivència, anuncià que es regularia l’ús del vel islàmic en la revisió de la Llei orgànica de Llibertat Religiosa. La notícia saltà ràpidament en tots els medis i als pocs minuts era titular en els digitals i capçalera en els informatius. El tractament era de gran notícia. Realment, ¿era una gran notícia?. Doncs no. No crec que en una llei de llibertat religiosa s’hagi de regular de manera explícita l’ús del vel integral. Per les següents raons.

No té sentit que un instrument jurídic, com és una llei que desenvolupa un dret fonamental, hagi de concretar casuístiques relacionades amb les pràctiques. Els experts comenten que, deixant de banda altres aspectes, una de les crítiques que es pot fer a l’actual llei és que barreja continguts propis d’una llei amb aspectes propis d’un reglament. Per això, alhora de revisar el text normatiu bàsic s’hauria d’evitar tornar a caure en el mateix error. Millor deixar en la llei la protecció de l’exercici de la pràctica de la llibertat religiosa.

El segon argument es refereix a la idoneïtat del tema i la incoherència en relació a una llei que regula l’exercici de la llibertat religiosa. Perquè l’ús del vel integral no es un tema que s’hagi de situar en l’àmbit d’aquesta llei, sinó en els aspectes relacionats amb la convivència. Ja que, tan reprovable per la convivència és el vel integral, ja que amaga la visibilitat de les persones, com els passamuntanyes, el cas de motos o altres formes d’ocultació de la cara. Per això, tot i que pot semblar que el tema del vel integral estigui vinculat a la religió, el vel afecta a les pràctiques de convivència i expressa un comportament cultural i no religiós tal com manifesten la majoria de musulmans.

La darrera consideració fa referència a les limitacions que tota lleia pot establir a l’exercici d’un dret. En aquest cas, tal como es diu ja en la llei de l’any 1980, la llibertat religiosa pot limitar-se per raons de “protección del derecho de los demás al ejercicio de sus libertades publicas y derechos fundamentales, así como la salvaguardia de la seguridad, de la salud y de la moralidad publica, elementos constitutivos del orden publico protegido por la Ley en el ámbito de una sociedad democrática”. Entenent que el concepte de moralitat pública no sembla pertinent, la resta de factors limitadors són totalment raonables i plenament vigents. Per això, si hi ha algú que s’obstina a adoptar una pràctica religiosa que pot representar un risc per l’ordre públic expressat en termes de salut i seguretat, les autoritats polítiques li han de recordar que no ho pot fer-ho.

dimarts, 15 de juny del 2010

Les xarxes socials d’immigrants a Barcelona

Avui s’ha presentat l’estudi “Les xarxes socials de sikhs, xinesos i filipins a Barcelona” promogut per la Fundació Acsar amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona (Direcció de Serveis de Cooperació Internacional i Immigració).Es tracta d’un treball d’investigació dirigit per José Luis Molina del Departament d’Antropologia Social i Cultural de la UAB amb la codirecció de Fabien Pelissier de la Fundació Acsar.

Segons Daniel de Torres, que ha presentat l’acte en nom de l’Ajuntament de Barcelona, aquest estudi marca un abans i un després en relació al mètode d’anàlisi dels fenòmens migratoris. Fins ara, la majoria d’aproximacions es basaven en estudis quantitatius amb breus referències qualitatives. L’estudi de la Fundació Acsar parteix d’una anàlisi de les xarxes socials generades per alguns dels col·lectius d’immigrants. Això permet captar les dinàmiques presents al darrera dels processos migratoris i evidencia visualment la riquesa de relacions locals i transnacionals d’aquests fenòmens. El coneixement més acurat d’aquests dinàmiques permet basar les polítiques públiques sobre la immigració en dades objectius, més que en apreciacions estimatives d’una realitat poc coneguda.

La visió dels diferents mapes que aporta aquest estudi permet descobrir les grans interaccions que els col·lectius d’immigrants estableixen i que són diverses segons els col·lectius analitzats. L’aproximació a aquesta realitat permet descobrir les dificultats o les fortaleses de les interaccions socials d’aquests col·lectius, circumstància que facilita combatre, amb millor coneixement de causa, alguns dels estereotips que encara condicionen l’anàlisi dels fenòmens migratoris. Enhorabona a la Fundació Acsar i a l’Ajuntament de Barcelona per aquest estudi.

dilluns, 14 de juny del 2010

Ràdio Vaticana i la llei de llibertat religiosa

Tots els indicis senyalen que la revisió de la llei orgànica de llibertat religiosa s’ha empantanat amb forces derivades de tercer grau no resoltes. Dóna la impressió que hi ha un abans i un després desprès del viatge del president del Govern a Roma per entrevistar-se amb Benet XVI. A la sortida de l’encontre tot semblava indicar que la iniciativa legislativa de la nova llei de llibertat religiosa s’alentia força. La prioritat de la crisi econòmica omplia l’agenda política i la sortida de la crisi exigia la màxima concentració. Els diaris ABC i El Periódico, anaven més enllà i afirmava amb contundència que la llei quedava fora de les prioritats polítiques immediates. Tot es traslladava pràcticament passat l’estiu del 2011 en el cas més favorable. Això era el dissabte.

Ahir diumenge, un altre diari, El País, desvetllava un dels secrets millors guardats d’aquesta legislatura: el contingut de l’avantprojecte de llei de llibertat religiosa. Aquesta notícia sembla contradir l’anterior. Si la voluntat política era refredar la iniciativa legislativa, ¿a què venia la filtració de l’esborrany de treball de la llei?, ¿a qui afavoria aquesta iniciativa?. No crec que sigui al president del Govern. Però, per si de cas, Ràdio Vaticana, amb gran capacitat de reacció, sense la prudència que l’ocasió exigia, ha senyalat al propi president Zapatero com el gran beneficiari d’aquesta operació. La seva línia argumental és simple: Zapatero es protegeix generant un conflicte ideològic.

Però, ¿i si Ràdio Vaticana ha fet una anàlisi incorrecte?.¿Què guanya el president Zapatero en generar un conflicte dos dies després d’haver creat unes expectatives en sentit contrari davant del propi Benet XVI?, ¿per què obrir noves tensions de forma tan gratuïta amb l’Església catòlica?, ¿per què crear una situació que afecta a la pròpia credibilitat del President de govern?. Masses preguntes que apunten a una mateixa resposta: el beneficiat de la filtració no és el president Zapatero, sinó un altre nivell de govern preocupat en demostrar, a tall d’inventari, que la feina s’ha fet. En aquest cas, s’ha considerat que la millor manera de mostrar que s’ha treballat és filtrar els continguts de la llei a un diari sensible al debat sobre la laïcitat. Amb això es demostra que es dóna acompliment el compromís parlamentari de tenir un esborrany a finals de juny, tot i que ara l’oportunitat política aconselli refredar la tramitació legislativa i, per si de cas, es donen pistes per reobrir el debat de la laïcitat de les institucions públiques inquietant a un sector de classe política sensible a aquestes qüestions.

diumenge, 13 de juny del 2010

La burka i la crisi de lideratge musulmà

La total desorganització de l’Islam a Espanya facilita que el tema de la burka i del niqab s’hagi convertit en un espectacle. La llarga manca de lideratge de la Comissió Islàmica d’Espanya ha facilitat que un tema, que havia d’estar resolt dins del marc de l’Islam moderat, majoritària a Espanya, s’hagi convertit en una guerra de comunicats de les afeblides representacions de la comunitat musulmana i un enfortiment d’aquelles corrents de l’Islam que fan de la no integració la seva senya d’identitat.

El bon lideratge és clau per resoldre aquest qüestions. Cal que algú, amb autoritat i respecte,estableixi el model que l’Islam vol seguir al nostre país. ¿On estat les veus de l’Islam moderat durant aquests dies?. La paràlisi de la Comissió Islàmica d’Espanya és molt preocupant. Mentre estigui atrapada en les seves disputes internes, l’espai de l’Islam a Espanya s’anirà ocupant pels sectors menys interessats en el diàleg i la interacció amb la societat.

Si els diversos actors implicats en la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya haguessin fet la seva feina, avui tindríem un interlocutor conegut i acceptat per una part important dels musulmans espanyols. La debilitat d’aquesta comissió ha impedit abordar correctament el debat del vel integral i que algun gran municipi pogués començar en temps les obres de la gran mesquita que encara no té. Tots els actors implicats en la renovació de la Comissió Islàmica tenen part de responsabilitat en el retard d’aquest procés. Uns, perquè s’han empantanat en guerres de protagonismes, altres perquè no s’han mantingut ferms en els calendaris previstos i han tingut massa consideració amb les diferents associacions musulmanes que ha estat marejant la perdiu de forma pública i notòria durant mesos. Les diverses autoritats públics, d’aquí i de més enllà han estat massa temps vigilant els seus moviments per no perdre posicions en les batalles per l’hegemonia de la Comissió Islàmica. Ha estat més fàcil negociar la renovació d’acords de pesca a l’Atlàntic que la nova Comissió Islàmica. El resultat final és l’actual. Tot està per fer i mentrestant la societat fa un debat sobre la burka i el niqab sense que la comunitat musulmana participi. Tot un desastre perquè durant aquest temps les xarxes musulmanes informals s’estan enfortint gràcies als errors continuats d’algunes forces polítiques entretingudes en presentar mocions contra el vel integral.

dissabte, 12 de juny del 2010

Reinventar la política IX – Democràcia i participació

La disminució de la participació política és un dels resultats més evidents de l'evolució dels sistemes democràtics moderns que afecta negativament al seu propi sentit, devalua els seus components institucionals i potencia l'aparició de les elits polítiques professionalitzades. La gran paradoxa de l'actual situació és que mentre el sistema polític assegura encertadament la igualtat política i ha desenvolupat espais formals de participació, al mateix temps ha fracassat per motivar-la eficientment. El resultat és que bona part de la societat "ja no considera a la democràcia com a participació en la vida pública, sinó com un sistema que garanteix les llibertats formals" (Oller, D."Cristians i present polític: una relació conflictiva" a Cristians i Política. II Simposi "Pensament en la fe" Cristianisme i Justícia. Quaderns "Institut de Teologia Fonamental" Barcelona, 1994. pàgina 29) i des del propi poder polític s'ha oblidat que les tres condicions per considerar una societat democràtica són la igualtat política, la no tirania i la deliberació (Fishkin,J. "Democracia y deliberación" Ariel, Barcelona 1995). Els fets posen de manifest que ha caigut en desús la idea que "l'obligació de participar és una exigència moral en la societat democràtica...La formació del poder no es fa només a través de les eleccions per sufragi universal -condició necessària però no suficient-,sinó a través de l'esforç de presència diària" (Peces Barba,G. "La moral en la sociedad democrática". El País 5 Juny 1983)

En una veritable democràcia la paraula participació té, dues accepcions: primera, la clàssica i tradicional d'elecció dels membres de les assemblees legislatives i dels governants; l'altra es refereix a la capacitat popular per incidir en les decisions adoptades pels representants electes durant el període en que dura el seu mandat. Això últim és el que no s'ha sabut desenvolupar des de les pròpies societats democràtiques. En els últims anys la pròpia societat espanyola s'ha pronunciat amb contundència en "contra el perill de deslegitimació de la política i de la democràcia i contra la falta de canals de participació" (Sole Tura,J. "Partidos y sindicatos, después del 14-D" El País 30 enero 1989.) , criticant a els qui estaven al capdavant de les responsabilitats de govern que ells havien de "governar d'una altra manera, renunciant a aquest messianisme altivo que havia arruïnat les esperances posades en ells" (Editorial "Luz y taquígrafos" EL País 13 Enero 1989 pág.10) .

divendres, 11 de juny del 2010

Reinventar la política VIII – La utopia feta història

L'any1989 va assenyalar la fita històrica de la fi del comunisme convertit en doctrina d'estat. Les transformacions dels països del socialisme real, la reorganització geopolítica mundial, les seves repercussions sobre les estratègies de molts partits democràtics, provocaren una profunda revisió de les utopies socials forjades a l'empara de les lluites d’emancipació dels segles XIX i XX i que havien trobat en el socialisme la seva expressió política. Fa l'efecte que la mutació de la societat ha agafat desprevingudes a aquestes utopies: "la novetat de les qüestions plantejades, la seva rapidesa d’aparició, la seva amplitud d'incidència i projecció cap a múltiples nivells de la civilització moderna, no han trobat resposta suficient en les diferents alternatives ideològiques que havien proporcionat una cohesió racional a les aspiracions d’emancipació de la humanitat". (López Camps, J. "La utopía también existe" Diálogo nº 4 1986.)

A més es descobreix, no sense certa frustració, que la "utopia feta història no era més que una doctrina d'Estat, és a dir, pura ideologia. El rebuig del pensament utòpic i per tant l’aterrament en lo real, apareix en la mesura que els ciutadans del segle XX descobreixen que aquella raó utòpica, pretesament motor de la Modernitat, no era res més que raó instrumental". Es descobreix compte que la confiança cega en la utopia social, en moltes ocasions, havia bloquejat una reflexió serena sobre la pròpia condició humana i, de manera particular, de com es comporten les persones davant el poder, fins i tot si aquest apareix legitimat per una obstinació utòpica. El poder polític sempre ha exercit fortes temptacions en les persones arribant a perdre amb això el seu caràcter de mediació convertint-se en un dels ídols nous adoradores per la nostra generació. Com molt bé diu Lluís Duch un poder així entès "introdueix un absolut dins de les relacions humana" (Duch, L. "Socialisme i cristianisme. Dues tradicions i uns valors a compartir". Qüestions de Vida Cristiana) que impedeix a les persones l'aproximació desinteressada i amorosa al proïsme. A l'ombra del gaudi del poder han florit alguns polítics sense cap tipus d'autoritat. És evident que la nova política es construeixi sobre una nova concepció del poder en la qual caminin de la mà del poder i autoritat.

dijous, 10 de juny del 2010

Reinventar la politica VII - El conflicte

L'espai polític ha servit també fins ara per canalitzar el conflicte social sorgit de la confrontació dels diferents interessos presents en la societat. No obstant això, no sembla que actualment pugui desenvolupar correctament aquesta funció. Diuen els sociòlegs que una de les característiques de les societats contemporànies és l'enorme fragmentació d'interessos i la impossibilitat de trobar punts d'interès comuns entre posicions oposades. Per això el conflicte no és tan evident i la seva resolució no es dóna de forma oberta en l'espai polític, després de grans debats o confrontacions, sinó a través de petites microdecisiones i microajustos com a conseqüència d'una negociació discreta. Aquesta forma de resolució del conflicte, encara que més afable que les anteriors, és molt més opaca a l'opinió pública. No obstant això, malgrat el canvi en la naturalesa del conflicte, aquest segueix estant present en l'activitat política.

dimecres, 9 de juny del 2010

Informe del Consell d'Estat de França sobre el vel integral


Pel seu interès en el debat sobre l'ús del vel integral he traduït la introducció resum de l’informe del Consell d’Estat de França on es recomana no prohibir el seu ús i sí adoptar un altre tipus de mesures.

Per una carta del 29 de gener de 2010, el Primer ministre va demanar al Consell d'Estat estudiar « les solucions jurídiques que permetin arribar a una prohibició de portar el vel integral », que sigui « la més àmplia i la més efectiva possible », en la perspectiva de «poder presentar un projecte de llei al Parlament sobre aquest assumpte», adevertint la necessitat de « no ferir els nostres compatriotes de confessió musulmana». Aquesta demanda està inscrita en el context dels debats públics sobre l'ús del vel integral a França, que han induït a l'Assemblea Nacional a crear una comissió informativa l'informe de la qual, publicat el 26 de gener de 2010, aporta una gran riquesa d'observacions i de reflexions

És, en aquest estricte marc d'aquesta demanda, i per tant fora de tota consideració valorativa sobre l'oportunitat de legislar en aquest sentit, que el Consell d'Estat ha desenvolupat el present estudi

En aquesta perspectiva estretament circumscrita, un fenomen específic totalment nou a França, les solucions jurídiques presentades en el present estudi apunten principalment a satisfer en una doble exigència jurídica :

- Garantir la major seguretat jurídica sobre la mida de prohibició, a la llum tant de les normes constitucionals com del dret de la Unió Europea i de la convenció europea de salvaguarda drets de l'Home i de les llibertats fonamentals, així com guiat per la jurisprudència de les jurisdiccions competents ;

- Vetllar per la intel·ligibilitat dels dispositius considerats, tant per les persones implicades com per les autoritats que seran les més estretament encarregades de la seva aplicació, la qual cosa suposa una certa simplicitat..

L'elecció de les modalitats d'una prohibició ha d'estar guiada d'altra banda per la preocupació de garantir l'efectivitat, tant jurídica com a pràctica, en relació el control i les sancions

Finalment, el Consell d'Estat ha tingut en compte dues consideracions complementàries que poden incidir sobre les decisions posteriors dels poders públics :

- Prevenir tot risc d'interpretació que pogués ferir, més enllà de les pràctiques particulars, a una categoria de persones, siguin quines que siguin ...

- Evitar eventuals conseqüències no previstas, tals com a reaccions de rebot que desembocarien paradoxalment en l’amplificació de les pràctiques implicades o de riscos de pressions que estenguessin les prohibicions més enllà de les consideracions i finalitats indicades per la carta del Primer ministre..

D'acord amb aquestes diferents exigències, es planteja la qüestió del significat i doncs de l'objecte d'una eventual prohibició. La pràctica de dur el vel integral pot ser abordada des d'angles diferents que poden conduir a mesures d'abast sensiblement diferent. El vel integral (burqa o niqab) constitueix, en principi, una peça de roba de la qual es discuteix els seus orígens culturals i religiosos però que testifica, de forma genèrica, una concepció profundament desigual en les relacions entre els homes i les dones. És també una de les nombroses formes de dissimulació de la cara que té per a efecte i, si escau, l'objecte d'impedir tot reconeixement de la persona. Més enllà del significat que es pretengui, aquest últim comportament aixeca dificultats pràctiques, sobretot en qüestions relacionades amb la seguretat i, més generalment, d’aprehensió de l'altre. D'acord amb aquesta consideració, no es pot ignorar que la pràctica de la dissimulació de la cara, sota totes les seves formes, tendeix a desenvolupar-se al nostre país..

En aquestes circunstàncies, la qüestió plantejada al Consell d'Estat es presenta de la manera següent: ¿es pot considerar jurídicament considerar, en determinades condicions i en certs límits, prohibir portar el vel integral com a tal, o s'ha de fer, de manera més general, discutir sobre la prohibició de la dissimulació de la cara on l'ús d'aquest peça de roba és un dels casos?

El Consell d'Estat ha constatat que l'ordenament jurídic existent aportava ja diverses respostes a aquesta preocupació, que són dispositius jurídics que tenen com a objectiu prohibir l'ús del vel integral en si mateix per a certes persones i en certes circumstàncies, al costat de restriccions puntuals que tenen com objectiu combatre la dissimulació de la cara per motius d'ordre públic o de la repressió penal contra els promotors d'aquestes pràctiques. S'observa una elevada heterogeneïtat en aquestes disposicions i s'ha observat que, no solament França, sinó les democràcies comparables no s'han dotat d'una legislació nacional prohibitiva de manera general aquestes pràctiques en l'espai públic.

Sobre la base d'aquesta conclusió, el Consell d'Estat s'ha interrogat sobre la viabilitat jurídica i pràctica d'una prohibició de l'ús del vel integral en l'espai públic a la llum dels drets i llibertats garantides per la Constitució, la convenció europea de salvaguarda drets de l'Home i de les llibertats fonamentals i el dret de la Unió Europea. Li sembla impossible recomanar una prohibició de l'ús del vel integral, com a peça de roba portadora de valors incompatibles amb la República, perquè s'ha estimat d'una elevada fragilitat jurídica i de difícil posada en pràctica. S'ha considerat que una prohibició, menys específica, de la dissimulació voluntària de la cara que descansa sobretot sobre les consideracions d'ordre públic, interpretades de manera més o menys ampla, no es podria jurídicament dur a terme sense distincions en el conjunt de l'espai públic, d'acord a les jurisprudències constitucionals i convencionals..

En canvi, al Consell i Estat li ha semblat que d’acord a l'estat actual del dret, es podria adoptar un dispositiu constrictiu i restrictiu més coherent, que comportaria dos tipus de mesures: per una part, l'afirmació de la norma segons la qual estigui prohibit portar qualsevol peça de roba o accessori l'efecte del qual sigui dissimular la cara de tal manera que no es pugui identificar a la persona, ja per garantir l'ordre públic quan aquest estigui amenaçat, bé sigui perquè es considera necessària aquesta identificació per accedir o circular en certs llocs i per desenvolupar certs tràmits; d'altra banda reforçar els instruments repressius contra les persones que obliguen a altres a dissimular la seva cara, doncs esborren la seva identitat, en l’espai públic.

dimarts, 8 de juny del 2010

Valors davant la crisi econòmica

Ahir, en la tertúlia de capvespre a ràdio Estel tornàrem a parlar, com no podia ser d’una altre manera, de la crisi econòmica. Era el dia que Alemanya i Regne Unitat havien anunciat dràstiques mesures de contenció. Cap dels auguris feia presagiar que la crisi hagués tocat fons. Entre nosaltres s’estengué la profunda resignació de que poca cosa podíem fer, des de la nostre realitat personal, per incidir en una macro economia que semblava fora de control. Per no caure en nihilisme nocturn, decidírem parlar de quelcom que estava més a les nostres mans: els valors. Afirmarem que davant la crisi tant necessàries són les intervencions financeres i econòmiques, com la consolidació d’uns nous valors tant en les bases del sistema econòmic com en les relacions personals. Aquesta crisi, a diferència de les anteriors situa en el pla del debat polític la discussió sobre el sistema de valors de la societat. Per això afirmarem que calia parlar de nou dels valors per sortir de la crisi. En un moment sortiren aspectes com l’austeritat, la solidaritat, l’autoexigència, l'esforç, la donació, la responsabilitat i la creativitat. Hi ha més valors. Però en un moment, quasi de forma precipitada, se’ns acudiren aquests.

La realitat política no s’orienta en aquest sentit. Les mesures per afrontar la crisi dóna la impressió de que son conservadores. És a dir, els decisors es troben presoners d’un sistema ideològic que no contempla la possibilitat de situar-se en una lògica diferent. Es fa servir un sistema de comprensió de la realitat excessivament lligat al tecnicisme o en la confiança il•limitada del pensament científic. Sense adonar-se que, junt a les bones receptes tècniques, també cal impulsar un univers de nous valors per tal de poder avançar més confiats cap el futur. Cal demanar als polítics que parlin d’aquests valors, perquè també ells mobilitzen a les persones.

dilluns, 7 de juny del 2010

El salafisme ens interpel·la

En plena agitació sobre el vel islàmic el diari La Vanguardia ha publicat un reportatge sobre l'ascens del salafisme a Catalunya. Un bon reportatge, amb poques dades imprecises i amb percentatges correctes de la implantació del salafisme a Catalunya. Era el moment de treure aquest reportatge?. Crec que no. Però La Vanguardia ho ha cregut pertinent. Penso que algunes portades o titulars dels medis enforteixen els dubtes que una part de la societat té amb els musulmans i que algunes forces polítiques aprofiten per mobilitzar la ciutadania a través de mocions contra el vel integral. Fet aquest aclariment, anem a la qüestió substancial: el salafisme.

El salafisme existeix, creix i s'escampa. Alguns cops sota la ingènua mirada d'alguns responsables politics que, per temor d'interferir dins de la religió musulmana, són passius alhora de modificar el panorama de l'Islam català. En castellà es diu "de esos polvos, vienen estos lodos", el sentit de la dita es aplicable el que s'està fent amb el salafisme. Algunes forces politiques confien la seva política vers l'Islam en l'estigmatització del salafisme. No faig volar coloms en aquest tema, ni tinc falses percepcions. La proposta inicial de moció presentada a l’ajuntament de Lleida, matisada després per l’equip de Govern, senyalava els salafistes com a corrent fonamentalista. Tanta agitació contra el salafisme està enfortint als propis salafistes.

El salafis tenen un espai social propi consolidat a partir de les limitacions evidents de la política catalana amb l’Islam. Durant massa temps s'ha confiat en que la invisibilitat tàctica dels salafistes aniria a favor del seu aïllament. No ha estat així. Els continuats errors de càlcul han enfortit els salafistes i han sabut jugar intel·ligentment les seves cartes. Cal combatre als salafistes amb estratègies de política del fet religiós. Alguns cops aquesta política serà molt discreta. Ha de ser així perquè entre altres aspectes, aquesta política intervé en un àmbit relacionat amb la seguretat dels ciutadans. És una política de molts actors ja que el salafisme s'aprofita de la feblesa institucional de l'Islam català per treure’n profit. Aquesta debilitat i fragmentació, alguns cops fruit de la lleugeresa d'algunes decisions politiques, es la fortalesa dels salafisme. Cal invertir el fet fins ara.

El salafisme a Catalunya necessita percebre que la societat catalana no està pel seu model d'Islam. Però, a la vegada, la comunitat musulmana ha de percebre també que se'ls respecte i valora. I això no passa. La situació de precarietat en la qual està instal·lat l’Islam a Catalunya, junt amb l’agitació d’un debat inoportú sobre el vel integral no ajuden a consolidar l’Islam moderat. Aquesta situació de precarietat s’està s'està allargant massa i això afecta negativament a la construcció de pertinença social. Aspecte que es aprofitat pels salafistes per evidenciar la inutilitat de les polítiques de diàleg social practicat per alguns dirigent musulmans moderats. La comunitat musulmana ha de sentir-se membres de la societat catalana i han de sentir emocionalment que se’ls estima. Això no s'assoleix nomes amb Jornades de Portes obertes en unes mesquites que tenen mes de garatge que de lloc de culte.

Negar l'evidencia no es fer política. Sobreviure en el curt termini pot donar algun rèdit polític. Però no és cap inversió de futur, perquè el temps polític construeix el futur a partir de les intel·ligents i correctes decisions en el present.

diumenge, 6 de juny del 2010

La confiança i el vel integral

El reguitzell de notícies sobre el vel islàmic integral continua. Cada dia els medis de comunicació recullen alguna iniciativa política a favor de la seva prohibició o parlen del tema. ¿S’ha fet un debat sobre aquesta qüestió?. Personalment crec que hi hagut una extraordinària precipitació. Les encertades paraules del President de la Generalitat no han estat seguides per altres forces polítiques que segueixen veient en aquesta qüestió una oportunitat pel tacticisme polític i el regat curt. La introducció del tema del vel islàmic integral en l’agenda política s’ha fet amb molta frivolitat i sense ponderar les conseqüències que això està tenint en la comunitat dels musulmans catalana. A la societat catalana aniria li aniria bé refredar el tema del vel islàmic integral. Les especulacions tacticistes poden passar una factura massa elevada.

De totes les coses que s’han dit en aquests dies penso que val la pena recollir alguns elements per integrar-los com un actiu de pensament en el futur debat polític sobre el tema del vel integral. La primera consideració a tenir present és no ignorar la marginalitat de l’ús d’aquesta vestimenta. Ara per ara, l’Islam majoritari a Catalunya només fa servir el mocador o hiyab. Això és el que cal defensar i garantir a les dones musulmanes. Aquestes han de sentir-se emparades per les autoritats polítiques i per la societat en el seu ús. Altres variacions en el vel són pures anècdotes i no són representatives del sentir de la comunitat musulmana catalana. L’oposició a altres formes de vel, burka i niqab, bàsicament ha de fer-se perquè aquestes vestimentes no permeten construir una convivència basada en la confiança. La nostra societat desconfia d’una persona que no se li pugui veure les faccions de la cara. Tant és que vagin amb passa muntanyes, vels, cascos de moto o altra roba. La interrelació humana necessita de la comunicació visual. Això és el que la nostra cultura ha entès com a normal. Per això socialment amagar la cara és una senyal d'ocultació, d'invisibilitat i de no integració. Penso que els mateixos musulmans catalans ho creuen. Perquè en els seus països d’origen passa el mateix. Per això, els primers interessat en defensar el mocador i recelar del vel integral ha de ser la comunitat musulmana catalana.

És cert que darrera a l’ús del vel islàmic integral hi ha qüestions culturals, religioses, d’igualtat de gènere o, fins i tot, de seguretat en relació a les garanties d’identificació de les persones que porten aquesta vestimenta. Però totes elles tenen una entitat subordinada a la qüestió que em sembla fonamental: el valor de la confiança per poder conviure com a ciutadans i ciutadanes lliures en una societat oberta. Perquè les altres raons, per les quals també val la pena debatre i lluitar per evitar l’ús del vel integral, són parcials alhora d’interpretar el refús social a aquesta vestimenta. El fet que una persona vagi amb el rostre tapat nega la possibilitat de comunicació amb els altres. Gràcies a la interacció i el coneixement amb els demés les persones esdevenen éssers socials i fonamenten les bases de la convivència. Per poder conviure ha d’haver-hi visibilitat de l’altre.

La confiança per la visibilitat de l’altre és l’argument sòlid per oposar-se a l’ús del vel integral. La comunitat musulmana ha d’assumir aquesta perspectiva a través del convenciment. Per avançar en aquesta línia, cal tot un treball estratègic associat a diverses iniciatives polítiques, socials i culturals en relació a la comunitat musulmana que superen en molt a reduir la qüestió a l’ús del vel integral. Per això el camí escollit pels promotors de les mocions és erroni. Perquè obliden que el repte polític no és la prohibició del vel integral, sinó la construcció a Catalunya d’un Islam coherent amb els patrons occidentals del nostre entorn cultural. La precipitació d’aquests dies pot malmetre el treball pacient fet durant anys en aquesta direcció. A més, apartar-se d’aquesta estratègia, és alimentar les corrents islàmiques que tenen com bandera la no integració i la seva invisibilitat social.

dissabte, 5 de juny del 2010

Reinventar la política VI – L’art de governar

Per resoldre la qüestió que ens preocupa hem d'aclarir si el terme "política" és unívoc o darrere d'ell s'amaguen múltiples interpretacions. Més aviat penso que es tracta de l'últim. El terme grec "polis" ens remet a una concepció de la política aparentment poc apreciada en el nostre entorn, però perfectament útil per aquesta reflexió. Per als grecs la política s'associava al govern de la ciutat. En concret, a la recerca d'un sistema i d'uns mètodes que permetien organitzar la vida civil. S'entenia la política com l’ "art de governar". Per això, encara que convingui matisar moderadament aquestes paraules, roman àdhuc vigent la idea original d'entendre la política. Adaptant els criteris originals podem definir la política com l'art de detectar les necessitats de les persones prioritzant-les; de procurar establir consens entre els agents socials al voltant d'aquestes prioritats; d'organitzar el govern per intentar respondre a aquestes prioritats; de vetllar perquè es realitzin les coses previstes; d'avaluar els resultats d'aquest govern; de comunicar als ciutadans els resultats de l'acció de govern i de tornar a descobrir noves necessitats, tancant així el cercle de l'adreça política. No obstant això, per no reduir el govern a una simple eficàcia gestora el cercle de l'adreça política ha d'incorporar una dimensió menys tangible que les anteriors: l'aconseguir transmetre uns valors que permetin una millor convivència civil de les persones, una major autonomia i maduresa dels individus; i una major solidaritat entre les persones en harmonia equilibrada amb la naturalesa.

Establerts així els termes descobrim que la política no és únicament una qüestió de filosofia política, ni molt menys una activitat relacionada als aspectes cortesans del poder. Més aviat la política es vincula a una forma d'organització de la convivència humana que pretén treure el màxim profit al consens que pugui donar-se en les relacions personals. Per aquest motiu la cultura política sigui el conjunt de "pautes de comportament, idees, valors morals, objectius d'acció, formes d'expressió de les relacions de poder, etc...que es donen en les diveres formes d'acció política. Les concepcions sobre l'Estat, dels objectius de l'acció política, de les formes de govern, els ideals programàtics, dels partits, les formes organitzatives de les diferents forces polítiques, els hàbits inscrits en el funcionament de les institucions públiques, des de la burocràcia administrativa fins als usos parlamentaris, etc.. són parts de la cultura política" . (Quintanilla, M.A., Vargas-Machuca,R. La utopía racional, Espasa Calpe Madrid 1989:201). La política, tal com hem d'entendre-la, sempre es construirà a partir del diàleg fructífer entre una pràctica política de govern i uns valors cívics i morals. Per això, des del primer moment, afirmem que en l'àmbit de la política caminen de la mà la pragmàtica de govern i la qüestió moral.

divendres, 4 de juny del 2010

Reinventar la utopia V - Revisitar la política

¿S’ha iniciat l'era del final de la política com a anys enrere se'ns va anunciar la fi de la història?; ¿ha entrat en crisi la política com a expressió pràctica i de govern d'una ideologia?; ¿serà cert que l'única política possible és aquella que es confessa pragmàtica perquè està més preocupada a gestionar bé que a respondre a les grans preguntes?; ¿ens trobem realment davant la crisi de la política o es tracta només de la crisi dels seus instruments pràctics: partits, institucions polítiques, sistemes representatius, etc...?; ¿es tracta de la fi de tota política o la fi d'un determinat estil de política?.

Aquestes, i altres preguntes, són les que cal respondre. La política no és una qüestió simple, més aviat és complexa. Es tracta d'una realitat integrada per diversos elements cadascun amb la seva pròpia naturalesa i les corresponents interrelacions. D'aquí la conveniència de reflexionar no tant sobre la crisi de la política sinó sobre la possible crisi del "sistema polític", en el qual s'integren els partits polítics, els moviments soci-polítics, els polítics, les institucions polítiques, el govern, les relacions entre els diferents actors polítics i socials i la cultura política del moment, etc... L'eix principal d'aquesta reflexió serà procurar constatar que la crisi es manifesta en alguns dels elements vertebradors de l'actual sistema polític i això és a causa que estem immersos en una crisi de governabilitat, fonamentalment perquè el sistema emergent desborda els límits del propi Estat i d’algunes de les concepcions polítiques tingudes com certes fins a aquests moments.
Vivim una perversió de la política a causa de la reducció de la política a la partitocràcia. S'ha confós, barrejant-se sense solució de continuïtat, el "ser de la política" amb l’ "obrar la política". És per això que si alguna cosa té sentit, és recuperar la política a partir de la pròpia politització de la política. Cal "revisitar la política" a fi de descobrir les seves arrels originals a partir de les quals redescobrir l'acció política, recuperar els seus principis orientadors i, quan sigui necessari, reinventar-la sobre nous principis i desenvolupar noves formes de treball polític.

dijous, 3 de juny del 2010

El vel integral, un debat sobre el debat

És evident que sobre la qüestió del vel integral s’han fet algunes coses malament perquè, avui per avui, la comunitat musulmana catalana no entén l’interès obstinat per situar aquest tema en l’agenda política. És més, es mostren perplexos i desconcertats perquè perceben que són utilitzats per com a objecte d’estratègies electorals. Percepció fonamentada davant les corredisses d’alguns polítics en presentar mocions contra l’ús del vel integral. És evident que els medis de comunicació han amplificat aquesta qüestió sense més criteri que trobar un tema de fàcil titular per donar continuat a les cròniques. Els medis de comunicació han d’informar sobre els debats, però, en alguns ocasions és molt arriscat assumir-los solitàriament i fora d’un context i del moment oportú. Les presses com s’està afrontant aquest tema sorprèn en relació a com altres països, amb molta més tradició en aquests temes, estan trigant en trobar una solució que permeti resoldre aquesta qüestió que ells sí tenen.

El vel integral no era un problema a Catalunya fins que la insistència d’algunes forces polítiques, convençudes que agitant aquest tema obtindran rèdits electorals, han convertit una qüestió, que no era problema socialment rellevant, en dos problemes. L’argument polític d’una actuació preventiva seria sòlid si amb aquesta actuació s’evités l’extensió d’aquesta vestimenta o no tingués uns efectes col·laterals indesitjats. Però no és així. No per no fer-se servir el vel integral en dependències públiques es frenarà el seu ús i, com més endavant es veurà, la comunitat musulmana s’ha sentit atacada.

El problema és que s’ha colat un fals debat sobre una vestimenta traient-lo del marc general sobre com aculturar l’islam en el context de la societat occidental. Objectiu que països del nostre entorn ens porten avantatge i encara no han trobat com fer-ho. El mateix debat sobre el vel integral és un problema perquè si aquesta qüestió és tractat aïlladament fora d’altres temes, que sí estan clarament relacionats amb la pràctica religiosa: formació religiosa a les escoles, construcció de mesquites, gestió dels cementiris, certificació dels productes hallal, normalització dels imams, etc... ens quedarem només amb en una anècdota força estranya pels musulmans a Catalunya. Perquè, de vels integrals n’hi ha molt pocs. Les persones que ho saben, perquè es preocupen d’aquestes coses per la nostre seguretat, afirmen que a Catalunya no hi ha cap burka i com a molt, no més de una vintena de niqabs.

L’argumentació majoritària dels contraris al vel integral es basa en la defensa de la dignitat de la dona. Res a dir contra aquest argument, sòlid i comprensible. Per sort, la societat és molt sensible a aquests temes i està decidida a combatre de forma activa contra tota discriminació de gènere. Però aquest argumentari quan es defensat per algunes forces polítiques s’afebleix al comprovar que són més permissives davant d’altre formes de discriminació encara presents en la societat. Això fa sospitar que, darrera d’un argument sòlid, s’amaguen altres motivacions menys explicitables.

El segon problema, és més preocupant. La comunitat musulmana catalana es sent afectada per aquest debat. Consideren que són objecte d’una sospita sense fonaments. L’Islam català prové d’una tradició cultural i religiosa estranya al vel integral. Només els sectors fonamentalistes són els que defineixen la seva identitat religiosa a partir de la longitud de la vestimenta femenina i la longitud de la barba dels homes i, segons com, l’amplada dels pantalons. Per cert, també les altres religions monoteistes tenen corrents fonamentalistes que manifesten externament la seva fe tapant-se el cap i el cos.

La comunitat musulmana catalana avui desconfia. Es té por de que s’hagi obert una caixa de Pandora d’efectes incalculables. El musulmans catalans perceben el debat sobre la burka i el niqab com una hostilitats contra ells alimentades per conviccions xenòfobes selectives no del tot confesades. Un dirigent destacat dirigent polític ha criticat als polítics catalans per haver afavorit la immigració islàmica contra els immigrants d’altres països. Curiosa forma de manifestar una xenofòbia religiosa.

Els musulmans catalans moderats, que són la majoria a Catalunya, davant l’increment de manifestacions prohibicionistes, demanen garanties de que se’ls respectarà l’ús dels seus símbols. El debat apassionat obert aquests dies els fa témer que afectarà l’estat de la convivència mantingut en els darrers anys. Per ajudar a vèncer els recels, la societat catalana, i també l’espanyola, han d’explicar amb més claredat a la comunitat musulmana que les prioritats polítiques respecte a la fe de l’Islam són unes altres. Cal fer creïble a la comunitat musulmana que, si bé l’ús de vestimentes que impedeixen la interacció social representen problemes reals per la integració, observació amb la qual tots hem de coincidir, els poders públics defensaran l’ús dels símbols normals de l’acompliment d’un precepte religiós, com pot ser l’ús d’un mocador o hiyab. Així com, que l’acció de govern garantirà en tot moment que els musulmans podran viure la seva fe en respecte i dignitat.

El proper congres de dones musulmanes del proper cap de setmana, dedicat a "L'educació i les resposabilitats i les perspectives", serà una bona ocasió perquè els musulmans de Catalunya, i de forma especial les dones musulmanes, expliquen a la societat catalana el sentit que té viure en normalitat la seva fe religiosa i el problema que pot representar si s’adopten comportaments incomprensibles avui per la societat catalana . Confio que la comunitat musulmana de Catalunya assumeixi com a propi que anar habitualment amb la cara completament tapada és un comportament que no ajuda a la integració social, a més de representar un problema per la seguretat pública. L’ús de barreres a la integració està en contra dels valors i principis sobre els quals els ciutadans d’aquest país volem construir la societat oberta i plural. Aquest congres serà també un bon moment perquè la societat transmeti a aquesta comunitat la consideració que es té per les seves pràctiques religioses i que el valor de la convivència basada en el respecte mutu és un objectiu compartit. Definitivament, si el debat sobre l’ús del vel integral es vol fer bé, cal abordar-lo des d’una perspectiva més general i, sempre i en tot moment, amb la plena participació de la mateixa comunitat musulmana a través dels seus diversos representants. Les adhesions individuals, poden ser interessants, però no deixen de ser pures anècdotes evanescents com la dita popular de fer volar coloms.

dimecres, 2 de juny del 2010

Reinventar la utopia IV – La desafecció política

Les evidències suggereixen que en la nostra societat creix l'escepticisme i el desinterès per la política. És notori que es dóna un augment de la "desafecció política entre amplis segments socials de les democràcies occidentals. Aquesta situació es manifesta en elevades dosis de desconfiança, quan no de rebot, cap a institucions i components bàsics del sistema democràtic (partits, capdavanters, eleccions, etc...) la qual cosa ha comportat també una preocupant desvaloració del públic i una creixent despolitització de la vida social" (Benedicto,J. y Reinares,F. "Las transformaciones de lo político desde una perspectiva europea" en Las transformaciones de lo político, Benedicto,J. y Reinares,F. editores, Alianza Editorial Madrid 1992, página 23). Hi ha fenòmens que erosionen la democràcia espanyola i que afecten a la vitalitat, la fecunditat i la riquesa de la ben guanyada convivència democràtica. Existeix el risc de caure pel pendent de la "crisi de la política" motivada per diversos factors degeneratius de la democràcia com són la baixa participació ciutadana, el poc control parlamentari de l'executiu, la corrupció, el tràfic d'influències, l'opacitat en la pren decisions polítiques, l'existència de zones de l'estat el comportament del qual s'escapa al control democràtic, el mercadeig amb informacions reservades sobre els polítics, etc... Aquests, juntament amb altres, poden ser motius convincents que justifiquin les opinions airades contra els polítics i la política que se senten en moltes de les cantonades de la nostra societat.

Però no sempre es fila prim quan s'enjudicia la realitat política i, en massa ocasions, es tendeix a la ràpida generalització a partir d'alguns fets concrets. Malgrat els anys de democràcia transcorreguts fes l'efecte que "a Espanya patim les conseqüències de tradicions ideològiques perversament adulteradores de la figura dels polítics" (PRADERA,J. "Corrupción política" El Globo 20 Noviembre 1987 p.40). Malgrat les nombroses i properes proves d'honestedat i entrega de molts dels nostres polítics, ha bastat el comportament d'uns pocs per avivar la secular creença que tots els polítics són uns aprofitats. Existeix una cultura política profundament arrelada en la nostra societat, lamentablement confirmada per evidents casos d'aprofitament personal del càrrec públic, segons la qual els polítics, independentment de la seva afiliació concreta, són sempre sospitosos de defensar interessos obscurs i àvids de prebendes.

És preocupant que la nostra societat no hagi superat aquest tipus de creences i s’ampliï l'abisme entre la política, els polítics i els ciutadans. La fàcil desqualificació del fet polític i dels polítics en la història de la societat moderna mai ha conduït al desenvolupament de la democràcia, sinó a la seva ensulsiada sota l'embranzida de totalitarismes i fonamentalismes salvadors. Alguna cosa semblant va intuir Thomas Jefferson, el fundador del partit demòcrata nord-americà, en afirmar que si els ciutadans s'allunyen de la política democràtica, aquesta corre el risc de deixar de ser democràtica.

dimarts, 1 de juny del 2010

La burka i la segona derivada

El tema del vel integral, burka i niqab, ha entrat en l’agenda política de manera diferent a la prevista. Alguns partits polítics, atents a trobar alguna iniciativa per mancar perfil propi en relació a la majoria de govern, i sabedors de la sensibilitat dels ciutadans davant d’aquesta qüestió, han decidit promoure mocions en diversos ajuntaments per establir un posicionament polític. L’ajuntament de Lleida ha estat el primer en fer-ho i per això han esdevingut un referent pels altres municipis.

La Paeria ha tingut l’habilitat de neutralitzar una moció que barrejava moltes coses i que tenia importants derives que no ajudaven precisament a la convivència que es pretenia defensar. És evident que cal situar l’ús del vel integral en el marc del que la llei de llibertat religiosa ja diu i, precisament per això, cal rebutjar aquesta indumentària en les institucions públiques perquè, bàsicament, dificulta la convivència perquè impedeix la interrelació social normal i pot afectar a aspectes de la seguretat pública. A més que, en determinades ocasions l’ús del vel integral atenta a la igualtat de gènere, tot i que, en altres, hi ha algunes dones que afirmen portar lliurament aquesta vestimenta. Totes les altres argumentacions, per sòlides que puguin semblar, formen part de la segona deriva de la qüestió. S’hauria millorat la moció final, per exemple, si s’hagués transmès a la comunitat musulmana que l’oposició a la burka i al niqab era en benefici de la pròpia integració d’aquesta comunitat en l’espai cívic, on els musulmans són acceptats sense restriccions amb el seus signes d’identitat religiosa com és el hiyab.

L’ambivalència, les coses donades per suposades, no ajuden a situar correctament el debat perquè una part de la comunitat musulmana encara ha de recórrer un camí de modulació de les seves pràctiques religioses i culturals en un context diferent. Els excessos verbals vinguin d’on vinguin no ajuden a situar adequadament el problema. Per exemple, pretendre associar l’ús del vel integral amb els fonamentalismes islàmics, tal com feia una proposta de moció, i senyalar als salafistes com els principals instigadors del seu ús: “representants del Salafisme ha pogut facilitar la difusió de valors i de pràctiques que no són compatibles amb els valors de la igualtat de gènere i el ple respecte a la dignitat de la dona com per exemple la utilització del burka i del niqab, a més dels problemes d’aïllament i dificultat de comunicació o identificació que pot portar afegits”. Aquesta acusació no porta en lloc. Bàsicament perquè pot aconseguir uns efectes no desitjats: no disminuir el nombre de persones que portin vel integral i donar més raons argumentals a les corrents fonamentalistes de l’Islam per justificar la seva desconnexió emotiva amb la societat que els envolta.

Per sort, la decisió de la Paeria ha proposat un marc on situar els principals elements del debat ara. Es podrà discutir la conveniència del moment, el tempo emprat o si era millorable l’estratègia seguida; però el cert és que, gràcies a la decisió de l’ajuntament de Lleida s’ha establert un referent que condicionarà positivament els promotors de futures mocions d’aquests tipus en altres municipis. Ara bé, no estaria de més enviar ràpidament senyals a la comunitat musulmana de Catalunya que la societat catalana està a favor de l’ús dels símbols religiosos musulmans integrats amb normalitat en l’espai de convivència, l’ús del hiyab és l’exemple més clar d’aquesta acceptació; i que hi ha interès per resoldre, el més aviat possible, la construcció de mesquites dignes per exercir el culte. Ha d’haver-hi, un ampli acord, al qual haurien d’incorporar-se les mateixes comunitats musulmanes catalanes, sobre els efectes negatius que algunes costums culturals, considerades per alguns com foranies a la mateixa religió, tenen sobre la convivència. Perquè, si no es fa res en aquest sentit, es donarà la raó aquells sectors de la comunitat musulmana que fan del debat del burka l’afirmació de la seva identitat de forma defensiva i a la contra de la resta de la societat..