Units en la diversitat

Sant Pau a l’epístola dels Corintis demana als cristians que no ens deixem enlluernar per les filies personals “uns afirmen: «Jo sóc de Pau»; altres: «Doncs jo, d'Apol·ló»; altres: «Jo, de Cefes»; altres: «Jo, de Crist.»¿És que el Crist està dividit? ¿És Pau qui ha estat crucificat per vosaltres? O heu estat batejats en nom de Pau?” (1Co 1,12-13). Es veu que la comunitat cristiana en el seu orígens ja es trobava decantada per simpaties i adhesions. Han passat vint-i-un segles i la situació no ha canviat massa. La comunitat creient ha fet de les seves tribus, grups, simpaties, mirades o sensibilitats banderes de diferenciació i, en molts casos, d’enfrontament. En lloc d’estar units en una adhesió al Crist, ens vanagloriem de les preteses veritats del grup renunciant a construir una experiència comunitària de la fe. Amagats en les trinxeres particulars no sabem ser col·lectivament sal de la terra i llum del món.

Des de la dispersió, a voltes instal·lada en cruels i doloroses pràctiques caïnites, unes matusseres i altres força sofisticades, tal com denuncià fa anys el bisbe Joan Carrera, no podrem recuperar la rellevància social de la fe. No es tracte de recuperar falses notorietats del passat, però sí de viure i proclamar una fe que vol ser una Bona Nova. La nova situació social del cristianisme l’ha fet ser “minoria creativa”, tal com descriví Benet XVI, però aquesta nova condició no comporta renunciar a proposar respostes que connecten amb les inquietuds vitals de les persones.  Els cristians hem d’ajudar a les persones que es troben cercant el rostre de Déu en mig d’un món en canvi i saber descobrir Déu en el rostre del sofriment.

Els catòlics som diversos, i hem de defensar la nostre pluralitat com a riquesa dels dons i talents de Déu, però el convenciment de la construcció de la fraternitat cristiana ens ha d’animar a donar exemple de ser una comunitat d’amor, enteniment i pregària comuna. La comunitat creient, la nostre església, ha de ser un lloc privilegiat on la raó i els sentiments s’identifiquen amb l’anunci de la Bona Nova. Des la dispersió, l’atomització o les disputes només podrem anunciar una fe empobrida,a voltes enyorada d’un passat i incapaç de proposar l’esperança del Regne de Déu. Hem d’estar units en la diversitat i no enfrontats per la discòrdia.

Comunitat política

Les persones vivim en comunitat. La societat és una comunitat de persones. És un espai de convivència, una àgora on s’expressen opinions i un àmbit on les persones tenen necessitats i aspiracions que esperen ser ateses. Per això, diu Aristòtil, les persones som animals polítics (zoon politikon). La idea bàsica és simple: les persones es desenvolupen plenament a partir de la seva relació amb altres persones.

Les persones som polítiques per això ens relacionem. Aquestes relacions comunitàries obren l’espai per la política per tal d’ordenar la convivència, la participació i l’interès pels problemes dels altres. Aquesta dimensió crea consciència de que hi ha un àmbit on es parlen i debaten aspectes que afecten a tots. És l’àmbit públic. L’eix d’aquest espai és l’àgora. Allí és on entren en diàleg les raons polítiques i les persones procuren entendre’s en benefici d’allò que és comú.