dimarts, 31 de maig del 2016

Avaluar les decisions públiques

Totes les decisions polítiques preses des de les institucions públiques estan sotmeses a l’escrutini públic. Per fer-lo, els ciutadans han de tenir la informació, pertinent, idònia i adequada que els permeti avaluar les actuacions dels decisors polítics. A tal fi, les autoritats públiques han de facilitar a la ciutadania tota les dades que permetin l’escrutini. La cultura pública anglosaxona ha estat, des de fa temps, molt interessada en resoldre aquestes qüestions. Forma part de la cultura pública dos conceptes: responsibility y accountability que poden adaptar-se a la nostra llengua com responsabilitat i rendiment de comptes. Però, rendir comptes, no és només comunicar als ciutadans el que s’ha fet, sinó també perquè s’ha fet i el value for money, la rendibilitat del diner públic gastat, i el cost d’oportunitat de la inversió.

Aquest conceptes fora bo emprar-los per entendre com han de prendre’s les decisions entorn al local ocupat de Gràcia. Els ocupants justifiquen la seva acció adduint el valor social que diuen aportar al barri. Com que això s’ha d’avaluar, fora bo que la ciutadania tingués els elements adequats per poder jutjar si hi ha rendibilitat social en les activitats fetes en aquest local. Per la seva part, les autoritats públiques, les actuals i les anteriors, haurien d’aplicar els criteris anteriors a fi d’explicar als ciutadans els sentit de pagar el lloguer o comprar el local ocupat. Com també haurien d’explicar com la seva decisió, en relació aquest contenciós i la solució adoptada, respecta els anomenats principis jurídics que regeixen la Constitució, l’organització política, l’ordenament jurídic i l’activitat concreta de l’Estat. No està de més recordar tot això perquè els decisors polítics acostumen a passar per alt aquests principis que resulten bàsics en tot estat democràtic. Del contrari, qualsevol decisió pot ser interpretada com arbitrària. 

dilluns, 30 de maig del 2016

Malestar per la diversitat cultural i religiosa

La globalització de l'economia comporta importants desplaçaments de persones entre països. Però les tecnologies de la informació i de les comunicacions ajuden al fet que aquestes persones es desplacin mantenint vives la majoria dels seus signes d'identitat cultural. Aquesta no està vinculada només a un territori. La societat en xarxa permet disseminar les identitats culturals entre països sense perdre les seves arrels. Gràcies a això la societat moderna és culturalment plural i religiosament diversa. 

Les enquestes d'opinió revelen l'existència d'un malestar difús entorn al fenomen de la immigració. Molts ciutadans consideren que la immigració és un dels principals problemes que tenen los societats occidentals perquè desestabilitzen la seva identitat.. No obstant, quan, en una enquesta d'opinió, les persones manifesten que la immigració és un problema, no tothom està expressant el mateix sentiment o la mateixa opinió. Com digué fa anys Vicenç Villatoro (2006) "els ciutadans col·loquen el seu malestar sense nom sota el paraigua del nom que creuen que més se li assembla". La percepció que la immigració és un problema pot expressar qüestions ben diferents.

El malestar que alguns ciutadans solen manifestar respecte a la immigració és projecte també contra la diversitat religiosa i, de manera particular, contra aquelles religions que fan ben notòria la seva presència social. No tothom accepta sense tensions la diversitat cultural i el pluralisme religiós. Algunes persones consideren que determinades religions poden modificar la identitat de la societat. L'aparició de religions que són veritables sistemes, on no hi ha cap frontera entre l'àmbit religiós, el polític i el social, fa que sorgeixen actituds contràries a acceptar amb normalitat aquesta nova diversitat religiosa.

diumenge, 29 de maig del 2016

Els acords secrets de Sykes i Picot

Ara fa 100 anys, Mark Sykes, en nom del govern britànic i François-George Picot, en nom del govern francès, mitjançant un acord secret crearen els grans eixos de la divisió política d’una part del Mig Orient tal com la coneixem avui. La primera Guerra Mundial esta entrant en la seva fase resolutiva i la fi de l’imperi Otomà era evident, les grans potencies colonial mundial volien assegurar el seu domini d’aquella part d’Àsia. Anglaterra i França, motivats per la necessitat de garantir el control, explotació i comercialització, del petroli que començava a aflorar en els camps de Mosul, Iraq decidiren crear i repartir-se, un cop desfet l’imperi otomà, el domini d’uns nous països. Així, amb límits fronterers sorgiren països com Líban, Irak, Síria i Jordània. França, Gran Bretanya amb el consentiment de Rússia s’havien repartir les seves zones d’influència a l’Orient Mig, llevat el territori de la península Aràbiga. L’acord de Sant Remo de 1920 donà solidesa al que havien albirat Sykes i Picot.


Els analistes afirmen que la realitat geopolítica de l’Orient Mig s’ha anat transformant al llarg dels anys i que Sykes i Picot només esbossaren les línies mestres del que pasaria anys després. Es diu que dels 14.000 kilòmetres de les fronteres dels països d’aquest part d’Àsia, només uns 700 són atribuïbles als acords de Sykes i Picot. Las potències bel·ligerants en la primera Guerra Mundial, juntament amb el turcs com a hereus dels otomans, finalment prengueren la iniciativa i anaren configurant la realitat geopolítica d’aquesta zona. Que tingué, l’any 1917, l’acord promogut pel govern britànic de crear a Palestina un estat pel poble jueu. Poc a poc, a mesura que el petroli anava sen decisiu per l’economia mundial i els nous governants es consolidaven en els nous països, a l’Orient Mig començaren a evidenciar-se els grans problemes que des de llavors han fet d’aquesta zona una de les més conflictives del món. Tot i que el problema real d’aquests països, no es tant la feblesa històrica de les seves fronteres, sinó la seva falta de democràcia, circumstància que encara ha tensat més les difícils relacions entre alguns d’aquests països.

dissabte, 28 de maig del 2016

Glosses per la vida quotidiana

La política hauria de ser, fonamentalment, un servei a la comunitat i no un instrument per rebre ocupar el poder, mantenir-s’hi i procurar beneficis, més o menys confessables, i mostrar-se com a persones importants. En les societats occidentals molts polítics, amb pocs escrúpols o voluntat de servei, han segrestat la política reduint-la un exercici endogàmic del poder. Existeix una altra manera d’entendre la polític centrada en els demés, en la recerca del bé comú i de resoldre els problemes de la gent. “En totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser així: qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el rimer ha de ser l’esclau de tots”. (Mc 10,43-44)

En un relat evangèlic s’explica que un cec es desprengué de tot el que tenia, que era una capa per recaptar, i es plantà davant de Jesús demanant-li poder veure. La única possibilitat que tenia per recuperar la visió passava per deixar de tenir allò que li donava seguretat per la seva subsistència, la capa per fer la recapta, i quedar-se a la intempèrie sense res més que un prec sorgí des del seu convenciment. Un cop fet el gest de desprendre’s de tot el que tenia obtingué la vista. La seva fe li ha donat la vista. “Jesús li preguntà: Què vols que faci per tu? Rabuni, feu que hi vegi. Jesús li diu: “Vés, la teva fe t’ha salvat”. A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà” (Mc 10,51-52)


Davant el brogit de la vida, l’acceleració del temps o la sensació de que tot va massa de presa necessitem trobar moments d’aturada per descobrir la profunditat del nostre interior. Es llavors quan la pregària, per exemple, ajuda a les persones a descobrir la riquesa que guardem dins les persones. Podem pregar de moltes maneres, però totes ajuden a projectar-nos cap el sentit transcendent de la vida.“Quan esteu pregant, si teniu res contra algú perdoneu-ho, i així també el vostre Pare del cel us perdonarà les vostres culpes” (Mc 11,25)

divendres, 27 de maig del 2016

Glosses per la vida quotidiana

No es poden servir a Déu i al diner al mateix temp. Aquest missatge forma part del nucli essencial de la fe cristiana. L’entabanament pel diners ho acapara tot i impedeix estimar als demés. L’afany per fer fortuna és una idolatria que contamina la llibertat personal, empobreix el cor i l’endureix a les necessitats dels demés. Els diners no són cap valor absolut perquè frenen la sol·licitud als demés. La riquesa no està en tenir sinó en ser i compartir. “Encara et falta una cosa: vés a vendre el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després, torna i vine amb mi”. Aquesta resposta de Jesús el contrarià i se n’anà trist perquè era molt ric. agradà . Jesús digué als seus deixebles “Per als qui són rics, que n’és, de difícil, entrar al Regne de Déu”. (Mc 10,21-23)

Cal anar per la vida amb la màxima senzillesa i humilitat. No cal aspirar a ser dels primers o perseguir la notorietat. Al contrari, sense pretendre expressament ser els darrers, hem de fer les coses pel valor que tenen i perquè estem convençuts d’allò que fem té sentit per si mateix. Tot el que se’ns pugui donar, serà sempre de més a més. I si ho rebem, ho hem d’administrar com un regal. “Molts que ara són darrers seran primers, i molts primers, darrers” (Mc 10,31)


dijous, 26 de maig del 2016

Ciutadans entre la pedra i la porra

El conflicte entorn el local ocupat de Gràcia ha servit per suscitar-me algunes reflexions relacionades sobre alguns aspectes d’aquest problema. A tall d’inventari, i sense ànim d’aprofundir ara en cada un d’ells, anuncio els assumptes a tenir en compte. En primer lloc, aprecio una disrupció en el llenguatge que deforma la realitat i mostra com a certa la falsa realitat percebuda. El local origen del conflicte ha estat qualificat, i el nom s’ha institucionalitzat comunicativament, com a el banc expropiat. Bonic nom, que té més d’ideal revolucionari desitjat que situació real. El llenguatge amaga, tapa i confon el que és una simple i vulgar ocupació. Segona qüestió, les autoritats locals, les anteriors i les actuals durant un temps, assumiren el lloguer del local ocupat justificant-ho per l’interès social de les activitats. Res a dir si, per tal d’evitar el bonisme social o les mesures preventives de l’ordre públic, la motivació de la decisió estigués justificada  a partir d’una avaluació amb criteris sòlids i contrastables del valor social de les activitats fetes des d’aquest local. No necessàriament, amb les bones intencions d’uns quants es resolen els problemes de l’exclusió social, per exemple. Tercera consideració, en el cas de que hi hagués un valor social acceptable en les activitats dels locals ocupats, caldria que les autoritat local tinguessin una política pública d’aprofitament del seu valor social en benefici de la comunitat.

Quart element de reflexió, l’actuació de la forces d’orde públic, sempre necessària i totalment legitimada, sempre acaben creant controvèrsia. Existeix una ànima anarquista latent entre els ciutadans que tendeix a amplificar l’ús de la violència de la policia i a minimitzar la dels provocadors dels aldarulls. Fins l’extrem que sembla que són els policies els iniciadors dels aldarulls. No obstant, dit això, sempre em queda el dubte si la policia podria actuar d’altra manera per reduir aquestes percepcions negatives. La cinquena consideració és política, el partit més antisistema del parlament Català, es nega a condemnar la violència dels manifestants alternatius i, al parlar del conflicte, no para de fer continues proclames contra tot el que pugui recordar al sistema dominant. La sorpresa política és que els alternatius exaltats ocupants dels local no reconeixen als anteriors com els seus interlocutors. Aquest buit planteja un greu problema de representació política, o fractura,  entre els diferents grups d’alternatius. De tal manera que quan, l’alcaldessa de Barcelona vol dialogar amb els alternatius de Gràcia aquests no tenen interlocutors reconeguts.

Sisena reflexió. Cada convocatòria d’alternatius al sistema té la capacitat de congregar els amants de la violència urbana, gratuïta o planificada. Seria bo que algunes de les corrents alternatives, quan planifiquen les seves protestes, fossin capaces d’actuar de tal manera que no afavorissin aquesta violència urbana. Setena consideració, dit això, també aniria bé, que els parlamentaris antisistema haurien de ser més valents alhora d’explicar als ciutadans que ells no s’identifiquen amb aquesta violència urbana. Vuitena qüestió. Convindria aclarir si hi ha lligams entre aquesta violència urbana i l’estratègia d’agitació insurreccional patrocinada des de col·lectius internacionals com Comité invisible amb la seva obra La insurrecció que ve que ha d’acabar amb l’actual ordre social. Totes aquestes qüestions necessiten se reflexionades a fi de comprendre que el que està passant és més un fet aïllat o forma part d’una estratègia planificada.



dimecres, 25 de maig del 2016

L'equitat segons Montoro

Algunes persones practiquen la perversió del llenguatge. Gràcies a aquesta estratègia es buida de contingut ideològic els noms i se’ls manipula per fer-los dir allò que no diuen. Recordo un excel·lent llibre d’Alex Grijelmo on repassa, amb molta precisió, com la vida política o periodística forcen conceptualment les paraules fins a pervertir-ne el seu sentit. Tot això ve a col·lació d’unes paraules que vaig sentir al ministre en funcions de finances de l’estat espanyol. En una recent visita a Barcelona, el ministre Montoro, a la pregunta d’un periodista si pensava pujar els impostos als rics, respongué aïradament de que no i que “los ricos ya pagan sus impuestos. Eso es equidad”. Vaig quedar estupefacte, tant pel que digué el ministre com perquè ningú li respongué que això no és equitat. 

 En dret, segons el Diccionari de la Llengua de l’Institut d’Estudis Catalans, l’equitat és l’adaptació de la norma jurídica a cada cas concret. És un recurs per evitar la rigidesa de la norma. En l’àmbit econòmic es defineix l’equitat com a característica d’una situació justa, en què tothom rep el que es mereix. Aquesta definició introdueix la perspectiva de que la equitat comporta igualtat, tothom rep, però de forma diferenciada: rep el que es mereix. En castellà, idioma natural del ministre, el diccionari de la Real Academia també entén, entre altres accepcions que l’equitat és donar a cadascú el que es mereix. No estava massa lluny d’aquests conceptes Karl Marx quan al Manifest Comunista deia que s’havia de donar a tothom segons les seves necessitats. Evidentment, que la definició del que és necessitat mereix una discussió a banda. 

També hi ha la concepció moral de l’equitat més relacionada amb la igualtat i la justícia que contrapesen les desigualtats socials. Dit d’una altra manera, una fiscalitat justa serà equitativa perquè els que més tenen pagaran més i els que menys tenen rebran més. En aquest punt, cal esmentar l’abús fet del que es diu en Mateu 25:29 “Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda”. Per sort, la justícia es basa, primer en una igualtat davant de la llei: tothom a de pagar es impostos, però l’acció justa fa un pas i incorpora l’equitat: el que més tenen són els que més han de pagar. Així de simple senyor ministre.

Plataforma per una fiscalitat justa

L’èxit de les causes justes depèn, entre altres circumstàncies, de la tenacitat i perseverança dels seus promotors; de l’oportunitat del moment; i de la receptivitat d’aquelles persones que tenen la possibilitat de facilitar aquest èxit. Tenacitat o fermesa, perseverança, oportunitat i receptivitat, són indispensables perquè algunes de les iniciatives promogudes per utòpics realistes, agents de la transformació o somiadors encertats arribin a bon port. La concreció d’aquests factors en el temps i l’espai és el que ha fet possible que la Plataforma per una Fiscalitat Justa hagi aconseguit recentment el compromís de l’ajuntament de Barcelona de prohibir per decret contractar empreses que emprin filials en paradisos fiscals a fi de blanquejar o evadir capital.

Aquesta regulació, pionera en tot l’estat, es fruït del treball convençut i perseverant d’un grup de persones que creuen, malgrat les aparents dificultats per assolir l’objectiu genèric d’una fiscalitat més justa, que les seves propostes són justes. La Plataforma per una Fiscalitat Justa està aconseguint victòries parcials que els esperona  a seguir treballant. Conec des de fa temps a en Xavi Casanovas, un dels promotors d’aquesta iniciativa, i dono fe que el seu activisme per la justícia està sòlidament fonamentat. És una persona ferma en les seves opinions, en els seus propòsits i en les seves resolucions. Vull elogiar aquest tipus de persones que, contra del que sembla impossible o inassolible, mantenen vives les seves conviccions, actuen d’acord amb elles i agiten la societat perquè, primer prengui consciència de que les coses poden ser molt diferents, i desprès, estimulen les mobilitzacions per aconseguir allò que creuen just. La societat avança, entre altres coses, gràcies a la generositat, tenacitat i fermesa d’aquestes persones.

dilluns, 23 de maig del 2016

Mestissatge cultural

En un món culturalment divers, el diàleg intercultural és imprescindible. Per fer-ho amb èxit cal superar la idea de que es tracta d’un diàleg entre dues civilitzacions, enteses cadascuna com un bloc que es disputen una certa hegemonia i domini. Les condicions d’èxit d’aquest diàleg estan relacionades amb la manera com les persones dialoguen. En primer lloc, ha d’haver-hi un coneixement profund de les creences i pensaments dels diferents agents que dialoguen, i entendre com les diferents cultures es relacionen unes amb les altres. Seguidament és imprescindible descobrir els elements culturals que són comuns i els objectius compartits, i la identificació de quins són els problemes comuns que les diferents cultures han de saber resoldre a partir de conciliar els seus punts de vista a través del diàleg.

L’èxit d’aquest diàleg dependrà fonamental de la manera com es faci. Les cultures no són entitats o tancades en si mateixes, totalment recloses en el seu propi univers cultural  Lamentablement, les societats contemporànies parteixen d’un cert pessimisme alhora d’abordar aquest diàleg perquè tendeixen a comprendre cada cultura com un bloc granítics, totalment impenetrables al diàleg. Aquesta manera d’entendre el diàleg cultural és herència de la visió aportada per la tesi del xoc de civilitzacions creada e Samuel Huntington. Les seves tesis es presentar les comunitats humanes compartimentades, sense les interrelacions que ajuden a la seva transformació. Però la realitat no és així. Tot el contrari.

Vivim en un món interdependent ple d’interaccions culturals. Tota cultura és mestissatge, fruit dels intercanvis culturals donats al llarg de la història dels pobles. El que cal és afavorir que les comunitats humanes interactuïn i estimular els intercanvis cultural. Des dels poder públics s’ha de garantir que aquests intercanvis es donin sobre la base de la igualtat i no la imposició d’unes cultures que, en lloc de cercar el mutu enriquiment, pretenen negar les altres expressions culturals.

diumenge, 22 de maig del 2016

Desconcert informatiu

En un mateix dia, he rebut dues notícies que m’han provocat perplexitat i que m’han induït a sospitar sobre la fiabilitat donada per alguns periodistes. Un locutor de ràdio, força reconegut darrerament amb premis importants per l’estil nou que ha donat a una magazín de cap de setmana, ha comentat la trobada de la CUP d’aquest cap de setmana al teatre de la Passió d’Esparraguera dient: “espero que no hi hagi el mateix final com el nom del teatre”. Un comentari així només es pot fer des de la ignorància en relació al que commemoren els cristians amb la celebració de la Passió. Ja que la litúrgia cristiana evoca, certament els moments durs del patiment i mort en creu de Jesús; però res d’això té sentit, tal com molt bé insisteix la litúrgia, sense la Resurrecció. Per això la festa litúrgica és el Tridu o Tríduum Pasqual, el qual és el període comprès des de la tarda del Dijous Sant, fins a la matinada del Diumenge de Pasqua, on els cristians celebrem els tres grans misteris de la redempció: la passió, la mort i la resurrecció de Jesús de Natzaret.

La segona notícia és ben curiosa. Un periodista dedica mitja plana d’un important rotatiu a explicar les tensions entre “l’Ajuntament de Barcelona i la Guàrdia Urbana”. El plantejament de la notícia és erroni. La dita Guardia Urbana, nom popular o vulgar de la Policia Local, tal com ho recull l’actual legislació, no és un cos estrany a l’ajuntament, forma part de l’ajuntament. La manera de presentar la notícia demostra que el periodista no té molt clar els àmbits competencials dels ajuntaments del nostre país. Espero que, poc a poc, l’experiència l’ajudi a comprendre com està organitzat el poder local a través del govern local. Matís important a retenir per recordar que els ajuntaments, també formen part de l’estructura de govern de l’estat.

Aquests dos exemples són una simple anècdota, lamentablement una de tantes, cal em fa concloure que per tenir ciutadans ben informats, no n’hi ha prou de transmetre només dades, sinó cal que aquestes siguin els més fiables possibles, ben contrastades i certes. 

dissabte, 21 de maig del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Cal que estiguem disponibles a fer el bé, a treballar per millorar el món i fer-lo més agradable per la convivència. Cal ser sol·lícits a acollir els demés en les seves necessitats i esperances, sense més recompensa que saber que fent-ho, els estimem i serem persones de bé i la pau viurà en el nostre cor. “Per això us dic “Aquí hem teniu: com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vull fer la vostra voluntat, guardo la vostra llei al fons del cor” (Sl 40,8-9)

No podem ser rancuniosos, hem de saber perdonar i oblidar les ofenses. No podem entristir-nos guardant el record d’allò que ens ha alterat, intranquil·litzat o ferit. Hem d’atorgar el perdó gratuït, ple de caritat, que brolla de l’amor que tenim als demés. “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l'amor. No sempre acusa ni guarda rancúnia sense fi; no ens castiga els pecats com mereixem, no ens paga com deuria les nostres culpes”. (Sl 103, 8-10)

divendres, 20 de maig del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Moltes persones estem preocupades per aconseguir ser importants en la vida, ser dels primers i així rebre el reconeixement dels altres. Guiats per aquest afany ens preocupem per adquirir notorietat i reconeixement, i fem el que calgui per aconseguir-ho. Sinó ho aconseguim, ens frustrem. Fins i tot, això pot arribar a crear malestar i enuig. Realment, ¿aquest ha de ser l’objectiu principal en el projecte de vida? La pau interior, no es troba en l’aparença externa, en la conformitat dels altres, sinó en l’obertura i l’estimació als demés. Això és el més important. "Pel camí havien discutit quin d'ells seria el més important. Aleshores s'assegué, cridà els dotze i els digué. "Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots" (Mc 9,34-35)

A més de la temptació de voler sobresortir per sentir-nos més importants, les persones estem temptades de caure en el sectarisme o l’exclusivitat. És la temptació de pensar que cadascú i els seus són els únics que tenen la veritat, que saben el que cal fer o que són els portadors de la salvació eterna. Quan en realitat, la veritat està difosa entre tots i és la suma de moltes petites veritats construïdes des del silenci i el compartir. “Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Jesús respongué: No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres” (Mc 9,38-40)

dijous, 19 de maig del 2016

Antecedents de l’islam 30. Temps de jahiliyyah

No es tenen gaires notícies del que passava a la península Aràbiga pre-islàmica. Hi ha un buit en la història del poble àrab abans del sorgiment de l'Islam entorn de l'any 630. El coneixement d'aquesta història és feble. Els historiadors ho justifiquen per l'escassa exploració arqueològica de la zona i les poques fonts escrites accessibles, bàsicament inscripcions i monedes de la zona de la Aràbia meridional. L'únic material directe disponible prové de fonts escrites per altres cultures, tradicions o zones geogràfiques veïnes: egípcies, gregues, romanes, etc., el que els especialistes anomenen protohistòria. Una altra font d'informació és el que prové de la tradició oral fixada més tard per escrit pels pensadors àrabs de l'època islàmica. L'interès de conèixer el que passava a la península aràbiga abans de l'Islam és important per conèixer quin era el context en què va aparèixer l'Islam.


Els primers historiadors musulmans expliquen que la humanitat al principi era monoteista. Després, amb el transcórrer del temps, es va anar apartant del culte al Déu únic introduït per Ibrahim (Abraham) caient en el paganisme. Els àrabs sucumbiren  a les temptacions del paganisme. Els primers teòlegs de l'islam utilitzaren el suposat paganisme de la societat pre-islàmica per argumentar la importància històrica de Muhammad a retornar la humanitat cap a Déu. Taqi ad Din Ahmad ibn Taymiyyah més conegut com ibn Taymiyyah (1263-1328) potser va ser el primer teòleg a assenyalar la importància del politeisme en la societat pre-islàmica. Segons l'univers musulmà eren temps dominats jahiliyyah, temps d'ignorància de la direcció divina. Per l'islam abans de Muhammad la humanitat estava submergida en una gran barbàrie per haver abandonat a Déu, eren moments de foscor. Però la realitat, no era tal com explica la mateixa tradició islàmica.

dimecres, 18 de maig del 2016

Antecedents de l’islam 29. Els Beduins II

Per la seva tipus de vida, les tribus beduïnes van desenvolupar una visió particular de la vida molt diferent de la resta de tribus àrabs de costums sedentàries. La seva activitat primària era el pasturatge i la ramaderia bàsicament d'ovelles, cabres i dromedaris, encara que va haver alguns beduïns que, amb el pas del temps esdevenir sedentaris a dedicar-se a l'agricultura en les zones perifèriques del desert aprofitant la poca aigua existent. La criança de dromedaris era una de les principals activitats dels beduïns. La seva resistència i capacitat de càrrega els feia molt útils per a les activitats comercials, a més de proporcionar-los llet, carn i llana.

Els beduïns veneraven pedres, arbres, astres, dimonis i certs déus o ídols molts dels quals eren venerats a la Meca. Els beduïns, es compta, van acceptar de seguida els ensenyaments de Muhammad i es van fer musulmans amb més fervor que la resta dels àrabs. Els beduïns van ser molt importants en el desenvolupament religiós i polític de l'islam. La seva força, agressivitat i tàctiques de combat van ser molt útils per al triomf de l'islam sobre els grans imperis sedentaris veïns. Els beduïns van portar de generació en generació el record dels seus orígens, recordo que van mitificar com una idíl·lica època primitiva.

dimarts, 17 de maig del 2016

Antecedents de l'islam 28. Els beduins I

L’islam no pot entendre’s sense comprendre el paper que els beduïns han tingut en la configuració de l’univers àrab. Els beduïns són un grup singular dins del poble àrab perquè, per ser nòmades, no van crear mai unes estructures polítiques definides. El nom beduí prové de l'idioma àrab bedaui o badawi, que significa habitant del desert. Amb aquest terme es designava a les persones que habitaven el desert sense un lloc fix on residir. Els beduïns van ser els àrabs nòmades, originaris de la península Aràbiga, que van habitar en els deserts d'Aràbia Saudita, Síria, Jordània, l'Iraq i Israel. Al segle VII, amb les conquestes àrabs, es van expandir pel nord d'Àfrica, des d'Egipte fins al Marroc.

Els costums d'aquest grup d'àrabs eren molt diferents a les observades en els regnes amb els quals compartien el gran territori de la península Aràbiga. Els beduïns parlaven diversos dialectes, posseïen una cultura diferenciada i una estructura social específica. La societat beduïna estava organitzada per vincles de sang. Les lleialtats estaven jerarquitzades a partir del grau de parentiu dels individus. Un individu vivia en família on es trobaven els pares, els germans i germanes, els cònjuges i els fills. Aquest era el primer nivell de vinculació estructurant de la societat beduïna. A continuació hi havia una concepció més àmplia de la família: oncles, cosins, etc ... Tota la parentela àmplia constituïa el clan. Diversos clans constituïen una tribu. En general, la tribu tenen un ancestre comú. Les tribus podien agrupar-se en federacions tribals, però també poden estar enfrontades per disputes ancestrals.

Un individu estava afectat per tot allò que li succeïa a la seva família i tribu. Els vincles creaven un complex sistema d'autoajuda i de responsabilitat compartida. A més, les relacions entre els individus estaven codificades per codis tribals que havien de complir per igual per tots els membres del grup. La dimensió d'aquestes associacions de vincles era variada. Cada clan, tribu o confederació reconeixia a sobre l'autoritat d'una figura anomenada xeic (xeic). Aquest concepte ha evolucionat amb el temps donant-li significació política, quan en origen la legitimitat del xeic es basava en la seva saviesa.

dilluns, 16 de maig del 2016

Muhàmmad Chaib

El bon amic Muhàmmad Chaib va de número sis en la llista dels socialistes a Catalunya. És un bona posició electoral, amb moltes expectatives de poder sortir. Ha estat una sabia decisió dels socialistes d’incorporar-lo a la llista. Com fou un error prescindir d’en Chaib al parlament de Catalunya, on havia fet un treball polític forà rellevant que serví, entre altres aspectes, per posar en valor els catalans musulmans. Els mateixos que el feren fora ara l’incorporen. Ironies d’una política que practica l’amnèsia reparadora. Aquest comportament erràtic és molt propi del socialisme català en els darrers anys. En el record d’alguns resta viu el record de que les mateixes persones que intrigaren contra el projecte de federalisme asimètric de Pasqual Maragall han fet del federalisme una icona de regeneració democràtica contra el projecte independentista. Fins i tot, arriben a proposar que hi hagi una ministre de federalisme.

La presència de Mohammad Chaib a una llista electoral és un reconeixement reparador a la seva persona i a la diversitat d’identitats que integren la realitat social catalana. A Anglaterra, on les autoritats polítiques no saberen gestionar, en el seu moment, la multiculturalitat de la societat, ara hi ha tretze diputats que són de religió musulmana, i recentment els londinencs han escollit al musulmà Sadiq Khan com el seu alcalde. A la Gran Bretanya la diversitat real de la societat ha entrat a les institucions polítiques per quedar-hi. Al nostre país, les passes donades en aquest sentit encara són molt tímides. En els ajuntaments, encara hi ha pocs regidors que exemplifiquin la diversitat de les comunitats locals. Badalona i pocs més, en són una excepció. La situació en els altres nivells del poder polític és més pobre. 

Moltes formacions polítiques parlen d’atorgar poder polític a les persones que pertanyen a les minories socials, però alhora de fer les llistes els llocs de sortida es reserven els d’aquí de tota la vida. Aquesta actitud evidència el cinisme de la política del nostre país. Resulta preocupant que encara passi això, especialment en aquelles forces polítiques que es presenten com a regeneradores del discurs polític. Aquestes, en això segueixen reproduint, els comportaments de la política tradicional. Per això, la rectificació en una pràctica història dels socialistes catalans és una bona notícia per a tots.

diumenge, 15 de maig del 2016

El silenci lluminós del far de Sant Sebastià


El far de Sant Sebastià és una icona tradicional de la costa de Llafranc. Durant el dia, des del cim on es troba es gaudeix d’una impressionant vista que transmet pau reconciliadora. Els ulls es perden en un generós horitzó de mar blava. La frondosa pineda i els penya-segats que es precipiten damunt l’aigua turquesa completen l’escenografia d’un entorn únic presidit per la torre blanca del far. Quan el dia s’enfosqueix els vidres del far s’il·luminen i la llum comença a girar en silenci. De nit, la cadència ritmada de la llum esdevé guia segura pels mariners viatjants i puntal companyia de l’esperit dels romàntics.

El somni del far s’ha esberlat sota la música estrident que la música estrident d’un àvid bar de copes que s’ha instal·lat a la caseta del far. Entre respectar el silenci de l’entorn i fer d’ell un distintiu de l’oferta de lleure, els propietaris han valorat que la música elevada de tot era el millor que podien fer. El silenci ha quedat trencat per un soroll desaforat d’una música ensordidora que trenca l’harmonia del lloc. ¿Per què hi ha persones que no poden viure sense soroll? ¿Per què hi ha tanta por al silenci? ¿Són més bones les combinacions espirituoses amb música que sense? Ara al far de Sant Sebastià l’autoritat municipal atorgant la necessària llicència d’activitat ha trencat un dels paisatges més entranyables de la Costa Brava. 

dissabte, 14 de maig del 2016

Glosses per la vida quotidiana

¿Què és la veritat?. Ha de d’haver-hi una resposta a aquesta pregunta que no sigui la imposició del pensament únic i unilateral. ¿Pot ser la veritat està al carrer on passa allò que escriví Mario Benedetti: “y en la calle codo a codo, somos mucho más que dos”? El camí de la veritat es troba en el diàleg. Gràcies al diàleg les persones ens trobem, ens coneixem i vestim els acords sobre les coses fonamentals. En aquest encontre les persones ens trobem, escoltem i parlem. No hi ha espai pel relativisme. Hi ha una veritat que ordena i endreça la vida. “Consagreu-vos en la veritat, que és la vostra paraula. Jo els he enviat al món tal com vós m’hi heu enviat a mi” (Jn 17,15-17)

Confessar-se creient és una afirmació que desborda la racionalitat i s'endinsa en l'experiència vital. Las raons de la fe parteixen dels dons interiors que situen la fe en l'àmbit dels fets vitals experimentals. La cultura ajuda a expressar la creença, però no l'explica. La joia de creure és una bona prova de la força interior de la fe. M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència, al costat vostre, delicies per sempre". (Sl 15)

Tenir fe és una decisió íntima. És una experiència de la vida interior. Però té manifestacions externes. Els demés, sense preguntar-nos massa, haurien de percebre l’alè vital que ens sosté. Per això, tenir fe i ser-ne testimonis van units. Gràcies a l’estimació als demés fem evident la fe ens sosté. “El seu amor als fidels és tan immens, com la distància del cel a la terra, llença les nostres culpes lluny de nosaltres, com l’Orient és lluny de l’Occident”. (Sl 102)

divendres, 13 de maig del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Pau i bé” o  “la pau sigui amb vosaltres”. Aquestes, o unes formes semblants, eren una salutació habitual anys enrere. ¡Què millor que desitjar la pau als demés!. Pau en tots els plecs de la vida. Començant a l’interior d’un mateix i acabant en la pau social entesa, no només com la negació dels conflictes, sinó com l’absència d’injustícia. Si vols la pau, treballa per la justícia com digué Pau VI en el seu missatge a la Jornada Mundial per la Justícia de 1972. “Us he dit tot això perquè trobeu en mi la vostra pau. Enmig del món sereu perseguits, però tingueu confiança, que jo he vençut el món”. (Jn 16,33)


¿Què volem que la gent diguin de nosaltres? ¿Quina percepció poden tenir de cadascun de nosaltres? No em refereixo en els aspectes secundaris de la vida, sinó en allò que és essencial.  ¿Quins són els valors i les virtuts que donem testimoni?. Les obres ens defineixen. Procurem ser coherents, revisem el que fem i esmercem-nos en corregir allò tot allò que ens aparta de la rectitud. “Tenia a la boca la doctrina de la veritat, dels seus llavis no en sortia res de mal; caminava amb mi amb pau i rectitud i apartava molts del pecat”. (Ml 2,6 )

dijous, 12 de maig del 2016

La família tribal, ¿progrés o retrocés?

He quedat sorprès per les declaracions de la diputada de la CUP “si pogués formar part d'un grup que decideix tenir fills en comú i en col·lectiu, em satisfaria la idea” perquè el concepte tradicional de família converteix els seus membres en persones "més conservadores". Segons aquesta diputada, la família convencional "és pobra i enriqueix molt poc". "Encara que tu vulguis el millor per a ells, s'entra en una lògica més perversa", afirma, perquè "vols el millor per als teus, que són molt pocs, dos o tres". Espectacular.

Les cultures primitives tenien un concepte similar de família. L’individu es diluïa en un entorn familiar ampli el qual, a la vegada, s’ampliava amb els lligams dels llinatges o clans que després prenia una dimensió més gran que era la tribu. Les quals, segons els casos, es podrien associar o federar. No crec que aquest model pugui ser presentat sota la lògica de progrés o retrocés, en el ben entès que aquesta diputada afirma que el model tradicional converteix les persones més conservadores. No és necessàriament així, ni que el model col·lectiu asseguri que les persones sigui més lliures, justes i solidàries. Els judicis sobre l’adequació dels models familiars cals fer-se en relació al marc d’estabilitat, seguretat i confortabilitat que ofereix a l’educació dels individus.  necessiten uns marcs d’estabilitat.


Qualsevol discurs sobre la família que obviï la reflexió sobre el marc de formació dels individus és una simple arenga ideològica “pour épater le bourgeois”. Pràctica habitual en alguns polítics que, a manca d’alternatives, conreen discursos pronunciats amb ànim de enardir a la tropa política. Per cert, si realment la diputada creu que el seu model de família és el que ha de ser, no té sentit que digui “si pogués formar part d'un grup”, ja que res impedeix que faci aquest assaig. Per sort la llibertat i la tolerància de la nostra societat permet emprendre tota mena d’experiment familiar. Només fa falta lideratge i valentia per donar el pas.

dimecres, 11 de maig del 2016

Delació

La publicació dels papers de Panamà ha ocasionat un impressionants terrabastall. Gràcies al treball pacient i en col·laboració de molts periodistes agrupats en un consorci fou possible desentrellar l’entortolligada informació continguda en els registres informàtics filtrats. Un cop els noms més cridaners foren ventats als quatre vents el consorci de periodistes ha donat publicitat de tots els noms de les empreses aixoplugades pel despatx Mossak Fonseca i ha fet una crida demanant recollir la informació que permeti desemmascarar les persones que s’amaguen darrera les societats que havien confiat els seus diners al bufet de Panamà. Ras i curt, es demana que les persones denunciïn als que operen a través d’aquestes societats opaques.

La petició del consorci de periodistes és una invitació a la delació. Es demana que les persones delatin a altres per tenir diners en comptes opaques. La delació, evidentment no és cap virtut lloable, de tal manera que, en circumstàncies normals, està mal vista. En llengua català qualifiquem les delacions de forma educada, en podem dir denúncia o encobriment. La llengua castellana té una mot més contundent: chivatazo, que sembla més carregada d’ira i mala llet.


La delació comença a ser necessària quan el sistema econòmic financer fa aigües per tot arreu i els efectes d’aquest crisi gravita sobre els sectors més febles de la societat. Si són possibles els comptes opacs, els paradisos fiscals, les societats per ocultar diners i altres estratagemes és que el mateix sistema les permet i tolera. En aquest cas, el problema moral no està en la delació, doncs aquesta es pot justificar-se com una defensa davant la injustícia o la no equitat del sistema. La qüestió moral està en l’existència d’un sistema financer que permet que hi hagi defraudadors, bancs que els encobreix i estimula, assessors que diuen com fer-ho i despatxos d’advocats que viuen del frau. 

dimarts, 10 de maig del 2016

Col·loqui entre cristians i musulmans al Vaticà

El Consell Pontifici per al Diàleg Interreligiós (PCDI  i el Reial Institut d'Estudis Inter-Fe (RIIFS), Amman, Jordània, han celebrat els dies 3 i 4 de maig el quart col·loqui de diàleg entre cristians i musulmans. El tema d’aquest encontre ha estat els "valors compartits en la vida social i política: perspectiva cristiana i musulmana”. Aquest fou tema fou analitzat des de tres vessants:  1) "Ciutadans i creients: les perspectives cristiana i musulmana”  2) "Els valors compartits i les respectives particularitats", 3) "Atendre les necessitats dels més vulnerables: una preocupació comuna per cristians i musulmans".

Les conclusions principals del col·loqui han estat:

1. Compartim creences i valors morals. Són moltes més les coses que tenim en comú que les nostres particularitats. Això és una base sòlida per la convivència.
2. Creiem en la funció humanitzadora i civilitzadora de les nostres religions, quan els seus seguidors s'adhereixen als seus principis d'adorar a Déu i estimar i tenir cura de l’altre.
3. Creiem que Déu atorga a cada persona la dignitat i uns drets inalienables. Aquests dons han de ser reconeguts, garantits i protegits per llei.
4. Som solidaris amb els nostres germans i germanes de la humanitat que tenen qualsevol tipus de necessitat, independentment del seu origen ètnic, religiós o cultural.
5. La nostra ajuda als pobres i els necessitats són la mostra de la nostra compassió i del bé que Déu ens fa. Mai s'ha d'utilitzar per fer proselitisme.
6. Creiem que la joventut no només representa el futur de la humanitat, sinó són una part important del seu present. Ells tenen el dret a tenir una educació adequada que els prepari per ser bons ciutadans respectuosos amb la diversitat.
7. El nostre món, la nostra "casa comuna", està passant per moltes crisis complicades i necessita els esforços constants dels seus habitants per tal de ser un lloc adequat on podem viure junts en pau, compartint els recursos de l'univers, pensant en les generacions futures.
8. Expressem la nostra proximitat i solidaritat amb tots els que pateixen, especialment de la violència i els conflictes armats. El respecte al dret internacional, el diàleg, la justícia, la misericòrdia, la compassió són valors i mitjans adequats per a aconseguir la pau i l'harmonia.

dilluns, 9 de maig del 2016

Europa, el somni del papa Francesc

Avui dilluns tot els estats de la de la Unió Europea celebren el Dia d'Europa. L’objectiu d’aquesta efemèride és apropar Europa als seus ciutadans i pobles. Aquesta iniciativa és més necessària que mai. És urgent enfortir els llaços entre els ciutadans europeus i la idea europea. Molts ciutadans europeus perceben que el projecte comunitari fa aigües per tot arreu. Creix el nombre de persones que tenen una imatge negativa de la Unió Europea i els britànics d’aquí poc decidiran si quedar-se o anar-se’n. També augmenten el nombre d’europeus que pensen que la Unió Europea és una rèmora per les economies nacionals. El desacord dels estats i les discontinues discrepàncies en relació a l’actuació davant de la crisi dels refugiats d’Orient Mig no han fet més que accentuar l’escepticisme de molts europeus. Tot sembla qüestionar el projecte europeu.

Per tot això, és important rememorar les esperances que significà la declaració històrica de Robert Schuman el 9 de maig de 1950 a la sala del Rellotge del Quai d'Orsay de París. El context d’aquells moments no era esplendorós. Feia cinc anys que Europa havia sortit d’una cruel confrontació, per això uns pocs polítics europeus, tots d’inspiració democràtica i cristiana, estaven decidits d’esborrar els estralls de la terrible Segona Guerra Mundial. Aquests polítics volien evitar un nou conflicte, a tal fi consideraren que la millor manera era posar en comú els interessos econòmics de França i Alemanya, històricament els grans rivals que s’havien enfrontat en dues llargues guerres i trobar uns àmbits de cooperació política que fes possible l’acord dels països europeus.

«Què t’ha passat, Europa humanista, capdavantera dels drets de l’home, de la democràcia i la llibertat? ¿Què t’ha passat Europa, terra de poetes, filòsofs, artistes, músics, literats, mare de pobles i nacions, mare de grans homes i dones que han sabut defensar i donar la vida per la dignitat dels seus germans?». Les recents paraules del papa Francesc en la recepció del Premi Internacional Carlemany foren un clam perquè Europa deixi de ser «àvia i estèril», i sigui «mare fecunda», «trenqui murs i construeixi ponts» i posi al dia la mateixa «idea d’Europa».

Per això, avui, en aquesta celebració europeista, cal renovar el compromís perquè Europa sigui capaç, seguint els passos dels pares fundadors, de «donar a llum un nou humanisme basat en la capacitat d’integrar, dialogar i generar», per al qual «ser emigrant no sigui un delicte, sinó més aviat una invitació a un compromís més gran amb la dignitat de tot ésser humà». És el moment de somiar de nou, digué el papa Francesc en una Europa que es fa “càrrec del nen, que com un germà socorre el pobre i els que vénen a buscar acollida, perquè ja no tenen res i demanen refugi (...) una Europa que escolta i dóna valor als malalts i als avis (...), en què ser emigrant no constitueix mai un delicte, sinó una invitació a un compromís més gran amb la dignitat de tot ésser humà» (...), «en què els joves respiren l’aire net de l’honradesa, estimen la bellesa de la cultura i d’una vida senzilla». Un Europa  de la qual no es “pugui dir que el seu compromís pels drets humans ha sigut la seva última utopia”. Benaurada Europa, mira’t en el somni de la utopia i torna a recuperar la teva ànima.

diumenge, 8 de maig del 2016

Un laborista musulmà alcalde de Londres

El laborista Sadiq Khan ha estat elegit alcalde de Londres vencent a les urnes al conservador Zac Goldsmith. La seva victòria és, en alguns aspectes, un petit joc de contrastos continus. El més rellevant, evidentment, és el polític. Khan i Goldsmith representen dues visions polítiques antagòniques i contraposades. Si pel nou alcalde el que és important és garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom, pel polític conservador aquest no és el problema fonamental a resoldre. Khan creu en la igualtat d’oportunitats perquè la seva experiència vital és la prova del  nou de les polítiques socials orientades a garantir la igualtat d’oportunitats.

Khan és un advocat fill d’un emigrant paquistanès conductor d’autobusos; Golsmith és un multimilionari fill d’un notable banquer i hereu del negoci financer familiar. Khan nasqué en una barri popular i visqué en un habitatge social amb els seus pares i nombrosos germans; Goldsmith en una mansió pròpia de la gent adinerada. Khan estudià en un col·legi públic; Goldsmith en l’elitista escola classista d’Eton. Mentre Khan practicava la boxa com esport; Goldsmith jugava al selectiu criktet. Khan és musulmà practicant, de mentalitat oberta, com es pot comprovar en la seva defensa del matrimoni homosexual; Goldsmith és jueu no practicant. Khan treballà com advocat pro drets humans; Goldsmith dirigí una revista ecologista. Khan és una socialdemòcrata de centre esquerra; Goldsmith és un liberal llibertari. Khan és partidari de que la Gran Bretanya segueixi a la Unió Europea, Goldsmith no.

Sembla que aquests contrastos han estat determinants alhora de l’elecció de Khan com alcalde de Londres. Aquesta elecció ha estat un joc d’estereotips i de diferencies vitals. Els lectors han valorat més això que les propostes polítiques perquè tots dos proposàvem bastant el mateix. El que ha estat determinant és que al darrera dels dos candidats s’expressaven dues comprensions de vida totalment contraposades. Els estrategues de la campanya s’han dedicat a accentuar els diferents contrapunts. Però, en la manera de fer-ho, també les diferències han estat notables. Mentre Khan, no ha fet servir la seva condició de musulmà per atraure el vot religiós islàmic, encara que no ha deixat de dir que era musulmà, ni ha retret a Goldsmith que era un privilegiat; Goldsmith, i el mateix primer ministre Cameron, han intentat magnificar la dimensió ètnica i religiosa de Khan procurat relacionar-lo amb els islamistes extremistes.
El gran actiu de Khan ha estat el seu perfil personal. Els analistes diuen que això és el que li ha donat la victòria més que la seva fe musulmana. La seva experiència vital i el to de les seves intervencions li han donat la victòria. Moltes persones, amb itineraris personal similars, en algun punt amb Khan, s’han sentit representats per aquest. La vida de Khan ha exemplificat un dels lemes de la seva campanya: Londres és una ciutat d’oportunitats. A més, Khan representa un model molt important en la multicultural Londres: la identitat personal pot forjar-se a partir de moltes identitats particulars. Durant la campanya Khan s’ha presentat com una persona de múltiples identitats: londinenc, europeu, britànic, anglès, musulmà, d’origen asiàtic, d’herència paquistanesa, un pare de família i un amant espòs. El seu perfil personal reflexa les múltiples identitats que mostren moltes persones en les societats occidentals. S’ha acabat el temps que la nacionalitat comportava una identitat estereotipada. Ara no és així. Cada persona construeix la seva pròpia identitat a partir de molts referents.

L’elecció de Khan com alcalde de Londres evidencia que s’ha acabat el temps de la uniformitat d’identitat nacional. Els londinencs, com no fa massa anys enrere ho feren els habitants de Rotterdam, han escollit com alcalde a una persona que, entre les seves múltiples referències d’identitat, professen una fe que no és la majoritària de la seva societat. I si tot això no era prou clar, l’elecció de la catedral protestant de Southwark, com a lloc per prendre possessió del mandat d’alcalde és un missatge de respecte democràtic a la diversitat religiosa. Un des valors bàsics que ha de fer real aquesta idea de que Londres és una ciutat plena d’oportunitats sigui quin sigui l’origen dels londinencs. Per això, és desperar que, en un futur immediat, la notícia no sigui la religió dels candidats sinó lencert de les seves propostes polítiques.

dissabte, 7 de maig del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Sabem que l’amor tot ho pot. L’amor als demés és font de vida i omple el cor de pau i joia. Gràcies a l’amor tot té un altre sentit i desvetlla en nosaltres el que sant Pau anomena “la mirada interior del cor”. Amb aquesta mirada la vida té un sentit diferent i no deixa mai indiferent. “El Senyor ha revelat la seva ajuda, i els pobles contemplen la salvació. L’ha mogut l’amor que ell guarda fidelment”. (Sl 97)


Hem de confiar que no estem sols en tot allò que creiem i fem. Hi ha la companyia de molta gent que creu i fa el mateix que nosaltres. Estem en comunió amb ells formant una gran família. També tenim una companyia interior que neix de la confiança amb l’amor que Jesús a dit que el Pare té amb tothom que estima als demés. Aquesta confiança s’experimenta en el cor. “No tinguis por. No deixis de parlar, jo vetllo per tu i ningú no et tocarà per fer-te mal”.(Ac 18,9-10)

divendres, 6 de maig del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Hem de viure intensament la vida, amb alegria i joia. Hem de pensar que cada instant expressa la plenitud de la vida. No podem ser persones amargades i empobrir la vida dels demés per estar crispats. La joia de viure és també comunió d'amor. "Jo he vingut perquè les meves ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir" (Jn10,10)

A la pregunta de ¿qui és Déu?, la resposta de Jesús és prou clara: ell és el camí que fa comprensible la resposta. A Déu ningú no l'ha vista mai, però a les altres persones sí. Per això l'amor als demés és el camí que porta a trobar la resposta a la pregunta. "Jesús digué a Tomàs: jo sóc el camí, l veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi. Si m'heu conegut a mi, heu de conèixer igualment al meu Pare: des d'ara ja el coneixeu i ja l'heu vist" (Jn 14,6-7)


La veritat, ¿què és?, Aquesta fou la pregunta de Pilat a Jesús en el pretori. Jesús callà, La veritat no és una possessió individual, sinó un procés que es construeix amb diàleg amb els demés. Estimant-los fem el camí de la veritat; estimant ens obrim a trobar la veritat que sempre es deixa trobar. “Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap el coneixement de la veritat sencera” (Jn 16,13) 

dijous, 5 de maig del 2016

Una forma de cooperació estat i confessions religioses 5 maig 2016

El passat 16 d'abril, es va celebrar el primer casament religiós dels testimonis de Jehovà, des de l’entrada en vigor de la reforma del Codi Civil que reconeix efectes civils als matrimonis celebrats en la forma religiosa de les confessions reconegudes pel seu notable arrelament. La cerimònia es va celebrar a la sala del Regne dels Testimonis de Jehovà, del carrer Sant Alexandre, al barri de Vilapicina de Barcelona. La cerimònia va constar, en primer lloc, d'uns consells basats en la Bíblia per gaudir d'un matrimoni honorable i feliç. Posteriorment es va oficiar la part legal, amb les declaracions i vots dels contraents i la signatura de les actes. 

 Això és una bona notícia perquè significa un pas més en la normalització de la diversitat religiosa al nostre país. Aquesta celebració va ser el primer enllaç des de l’entrada en vigor de la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de la Jurisdicció Voluntària, que modifica el Codi Civil en reconèixer els efectes civils dels matrimonis contrets en la forma religiosa de les confessions a les quals s’ha reconegut el notable arrelament. Aquest dret estava limitat fins ara a les confessions que havien signat un acord amb l’Estat, de manera que aquesta reforma legal les ha equiparat en relació al matrimoni. El canvi legal es concreta en la disposició transitòria cinquena: Matrimonis celebrats per les confessions religioses evangèliques, jueves i islàmiques i per les que hagin obtingut el reconeixement d’arrelament notori a Espanya. Aquesta modificació legislativa era una reivindicació història de les confessions amb reconeixement de notori arrelament i la seva realització és una forma de concretar la cooperació estat i confessions religioses tal com mana la Constitució.

dimecres, 4 de maig del 2016

Política d’afers religiosos de la Generalitat

El Consell Executiu va aprovar el 19 d’abril el Pla de Govern de la XI legislatura on s’assenyalen els principals objectius de la Generalitat. Dins l’àmbit d’“Igualtat, migracions i ciutadania” el Govern atorga un pes específic a la política en matèria d’afers religiosos i ha establert, com objectiu prioritari: “Garantir l'exercici del dret a la llibertat religiosa i de consciència i fomentar la convivència entre les persones, amb les seves creences o no creences, i les comunitats religioses”.

El Govern, reconeixent la llibertat religiosa com un dret fonamental es compromet a garantir-lo mitjançant el desenvolupament de les actuacions polítiques següents:

1.        Reforçar el diàleg interreligiós entre les diferents confessions religioses. A tal fi es convocarà una línia d’ajuts adreçades a les entitats religioses i altres entitats per a actuacions i publicacions i per al funcionament ordinari de les entitats. L’objectiu d’aquests ajuts és fomentar el coneixement de les religions per tal de garantir el respecte a la diversitat de creences entre la societat catalana, promoure el diàleg interreligiós i difondre la realitat religiosa de Catalunya.

2.       Presentar el fet religiós com una descoberta. Entre d’altres mesures es preveu la creació de l’Observatori de la Diversitat Religiosa a Catalunya. Aquest serà un òrgan d’observació i anàlisi de la diversitat religiosa al nostre país, que s’encarregarà, entre d’altres, d’actualitzar el Mapa religiós de Catalunya i d’elaborar el Baròmetre sobre la religiositat i la gestió de la seva diversitat, instruments bàsics per conèixer la realitat religiosa a Catalunya. Així mateix, també està previst que el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa elabori un informe sobre l’actualitat religiosa al nostre país.

3.         Preparar els serveis públics per donar l’atenció adequada a tota la ciutadania siguin quines siguin les seves creences. Per fer-ho possible es preveu l’establiment i/o la renovació de convenis amb les entitats religioses i els departaments corresponents per a l’assistència religiosa en centres penitenciaris i en centres sanitaris. A més, també es continuarà amb la tasca de formació, elaboració i difusió de guies i materials per orientar i assessorar diferents serveis públics, els ajuntaments i les entitats religioses respecte als drets de llibertat religiosa en determinats àmbits, com ara els centres educatius i sanitaris i l’espai públic.

4.    Ajudar els diferents cultes a adequar els seus centres. S’impulsarà la tasca d’assessorament a les entitats religioses per tal que, entre d’altres qüestions, puguin adequar-se a la Llei 16/2009 dels centres de culte.

dimarts, 3 de maig del 2016

Francesos i alemanys malfien dels musulmans

La imatge que tenen els francesos de les persones musulmanes ha empitjorat segons una enquesta publicada per Le Figaro. L’enquesta compara l’opinió que tenen els francesos i els alemanys sobre els musulmans i les persones d’origen musulmà. Cal matissar que aquesta pregunta ha de considerar-se inadequada, doncs implicaria l’existència d’un país anomenat musulmania. L’enquesta evidencia la progressiva degradació de la imatge dels musulmans tant a França com a Alemanya. El 47% dels francesos consideren que els musulmans són una amenaça per la identitat de França. Els alemanys més o menys pensen el mateix.

En relació a la integració dels musulmans a les respectives societats, el 68% dels francesos responen que no estan integrats. El 67% dels francesos pensen que no volen integrar-se. En relació a la representació política, el 44% dels francesos no  voldrien tenir un alcalde musulmà, mentre que a Alemanya el refús és només del 27%. El 63% dels francesos s’oposen a l’ús del mocador islàmic, aquest percentatge baixa a Alemanya fins el 45%. En relació a que hi hagin partits islàmics, el 77% dels francesos s’oposen en contra del 32% dels alemanys. Comparant amb dades d’altres enquestes s’arriba a la conclusió que hi ha un progressiu increment de la percepció negativa dels musulmans tant a França com a Alemanya.

dilluns, 2 de maig del 2016

Sóc de ciències

Recordo que, en més d’una ocasió estant en més gent, sorgeix la necessitat de fer algun càlcul rapit, per exemple, pagar el compte d’un sopar que exigeix fer una divisió. Llavors sempre hi ha algú que s’escapoleix de l’operació matemàtica adient que és de lletres. Clar que ara, amb els telèfons que són com una navalla suïssa tecnològica, la calculadora invalida l’excusa per no dividir. A mi sempre em tocava fer l’operació perquè sóc de ciències.

Una de les coses que vaig aprendre en els meus estudis de ciència és la prova empírica i la solidesa de les opinions quan estan fonamentades en dades. Aquest principi bàsic per donar fiabilitat a les dades sembla que l’apliquen alguns polítics. Només cal obrir un diari i resseguir les seves declaracions. Moltes són afirmacions lapidàries sense cap carga probatòria. S’afirmen coses que, si el lector estigués ben informat, veuria que no són admissibles perquè ni no passen ni la prova del nou. Però això sembla que no importi. La veritat, la fiabilitat, la solidesa de les afirmacions, no hi són ni se les espera.

diumenge, 1 de maig del 2016

Catalunya no és anticlerical

Les dues principals conclusions del simposi organitzat per la Fundació Claret conjuntament amb Justícia i Pau i el Grup Sant Jordi es poden resumir en dues proclames. La primera és que Catalunya ha deixat de ser anticlerical; la segona la pronuncià Màxim Múñoz, president la Fundació Claret “els cristians no volem privilegis, ni quedar-nos tancats a la sagristia”. La majoria de partits amb representació parlamentària a Catalunya, exceptuant Ciutadans que declinà la invitació i la CUP que s’excusà, participaren en una interessant taula rodona per explicar el seu posionament sobre les relacions entre l’estat i les confessions religioses. Si bé l’enfoc s’orientava a identificar com haurien de ser aquestes relacions en el cas d’una Catalunya independent, la pregunta es formulava de forma genèrica de tal manera que tots els partits podien definir-se entorn a aquesta qüestió.

Tothom coincidí en destacar, en primer lloc, que tot estat modern ha de preservar la separació de les institucions públiques de les confessions i cap religió ha de pretendre tenir la consideració de religió d’estat. També hi hagué coincidència en senyalar que cal establir formes de cooperació de l’estat amb les religions perquè aquestes tenen una funció social positiva per la cohesió de la societat. Algú afirmà de que les religions són font de capital social. La mateixa unanimitat es donà alhora de refusar el model de laïcitat francès guiat per la llei de 1905. Els diferents representants polítics parlaren de que cal definir l’estat en relació a les religions com aconfessional o, si es vol fer referència a la seva laïcitat, com a laïcitat positiva o laïcitat oberta.


Ningú volia que la religió fos element de confrontació sinó de lligam per enfortir la societat. Per això l’estat ha de trobar les formes de cooperació institucional amb les religions i ha de ser el debat democràtic el que determini els àmbits i el marc concret on es coopera. La gran coincidència en les intervencions dels representants dels diferents partits posà en evidència que a Catalunya l’anticlericalisme imperant en èpoques passades ja no té espai polític i que la societat admet sense cap problema la dimensió pública de la fe i que les religions puguin intervenir i proposar als ciutadans els seus punts de vista, com l’expressió de les creences en la plaça pública.