Mestissatge cultural

En un món culturalment divers, el diàleg intercultural és imprescindible. Per fer-ho amb èxit cal superar la idea de que es tracta d’un diàleg entre dues civilitzacions, enteses cadascuna com un bloc que es disputen una certa hegemonia i domini. Les condicions d’èxit d’aquest diàleg estan relacionades amb la manera com les persones dialoguen. En primer lloc, ha d’haver-hi un coneixement profund de les creences i pensaments dels diferents agents que dialoguen, i entendre com les diferents cultures es relacionen unes amb les altres. Seguidament és imprescindible descobrir els elements culturals que són comuns i els objectius compartits, i la identificació de quins són els problemes comuns que les diferents cultures han de saber resoldre a partir de conciliar els seus punts de vista a través del diàleg.

L’èxit d’aquest diàleg dependrà fonamental de la manera com es faci. Les cultures no són entitats o tancades en si mateixes, totalment recloses en el seu propi univers cultural  Lamentablement, les societats contemporànies parteixen d’un cert pessimisme alhora d’abordar aquest diàleg perquè tendeixen a comprendre cada cultura com un bloc granítics, totalment impenetrables al diàleg. Aquesta manera d’entendre el diàleg cultural és herència de la visió aportada per la tesi del xoc de civilitzacions creada e Samuel Huntington. Les seves tesis es presentar les comunitats humanes compartimentades, sense les interrelacions que ajuden a la seva transformació. Però la realitat no és així. Tot el contrari.

Vivim en un món interdependent ple d’interaccions culturals. Tota cultura és mestissatge, fruit dels intercanvis culturals donats al llarg de la història dels pobles. El que cal és afavorir que les comunitats humanes interactuïn i estimular els intercanvis cultural. Des dels poder públics s’ha de garantir que aquests intercanvis es donin sobre la base de la igualtat i no la imposició d’unes cultures que, en lloc de cercar el mutu enriquiment, pretenen negar les altres expressions culturals.

Cultura religiosa

Viure en una societat secular no hauria d’haver comportat la pèrdua de la cultura religiosa. Però, això és el que passat. És evident que hi ha una fractura generacional en el coneixement religiós en la nostra societat. El sistema educatiu públic, sota la pressió dels moviments laïcistes força actius en les escoles per mimesis del model francès d’ensenyament, ha anat ignorant que les religions s’expressen a través dels sistemes culturals i han passat per alt que la cultura del nostre país està influïda per la tradició cultural catòlica bàsicament, encara que són evidents les petjades d’altres religions. En els darrers anys, al canviar el perfil religiós de la nostra societat pel creixement de les religions minoritàries com a conseqüència de la immigració, el tema de la ignorància religiosa s’ha fet més evident.

Durant aquests anys, algunes entitats de la societat civil i algunes escoles privades vinculades a ordres religioses, han impulsat la formació religiosa per tal de compensar aquesta situació. Gràcies a aquestes iniciatives les religions s’han fet més presents en l’opinió pública, tot i que no ha millorat massa el coneixement de quines són les seves creences i les seves pràctiques. Ara, la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat, conscient d’aquesta desmemoria d’una part del patrimoni cultural, ha promogut que dues revistes, Sapiens i Descobrir Catalunya donin informació mensual sobre les diferents religions presents a Catalunya. La primera revista aporta alguns continguts de cada religió i la segona ho fa des de la vesant de la presència d’aquestes religions en alguns aspectes de la cultura popular. Amb aquestes informacions els lectors tenen al seu abast, encara que sigui de manera resumida, uns materials que els orienten a moure’s amb més coneixements del que són i fan les religions. Aquesta iniciativa de la direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat és tot un encert. 

Diàleg d’ànimes

S’ha presentat el Festival de Fès (Marroc), edició 2014. Aquest any, en ocasió de commemorar el 20 aniversari d’aquest festival musical de músiques sagrades del Món, el lema d’aquesta edició és “La conferència dels ocells” (quan les cultures viatgen)”. Aquest lema és una evocació del conte del místic del segle XIII Farid Ud-Din Attar que escriví  que un ocell, el puput, decidí convocar tots els ocells per convidar-los a una llarg viatge per anar a l’encontre de Simorgh, rei dels ocells. Durant el seu llarg viatge els ocells travessen set valls que són set llocs amb trets espirituals propis. Durant aquesta travessa alguns ocells, el paó real, la perdiu, el rossinyol ... comencen a dubtar del sentit del viatge. Els ocells es pregunten si val la pena anar-hi, visitar llocs desconeguts, o és millor quedar-se amb el que ja es coneix? ¿si val la pena renunciar al que es té per anar a l’encontre del que no se sap que és? ¿si té sentit conèixer noves espiritualitats o cal acontentar-se amb els referents tradicionals?

A partir d’aquest conte els organitzadors de la trobada de Fès han proposat un itinerari musical per ajudar als individus a emprendre el seu viatge particular a fi d’anar a l’encontre d’altres experiències humanes. El principal objectiu d’aquesta iniciativa és establir un diàleg entre músics d’arreu del món en torn als valors de la tolerància, l’intercanvi de mirades culturals i l’apertura al món de l’altre. En definitiva, un diàleg d’ànimes sobre el món. Per les característiques d’aquesta trobada i el perfil dels músics, i dels assistents, s’afavoreix l’encontre entre les tradicions i els conceptes artístics moderns. Fès serà, per uns pocs dies, el centre mundial del diàleg musical orientat a convèncer a les diferents cultures que, malgrat les seves diferències, poden caminar juntes per construir el que els organitzadors del festival proposen com a “ànima per la globalització”. Tant de bo sigui així.

Cultura i saviesa

L’ideal il·lustrat de comprendre la cultura com un camí per fer les persones millors no s’ha complert. És més, persones molt cultes han fet crims execrables. L’equació no acaba de funcionar, de tal manera que hom podria sospitar que no sigui certa. Però tampoc és cert al contrari: persones sense una aparent cultura (refinada) han manifestat uns comportaments extraordinaris plens de valors i de virtuts. Si és cert una cosa i la seva contrària. Probablement la cultura s’ha d’acompanyar, en la mesura que ha de servir per ordenar els comportaments humans, de la saviesa. Pot ser, una i l’altra formen una unitat recomanable per assolir la humanització de la societat.

Els camins de la saviesa són més complexos que els culturals. La cultura és forja a partir de moltes lectures de la realitat i s’expressa a través de canals molt diversos. Amb objectius i finalitats diferents, però que cerquen elevar la dimensió interior de les persones i conrear els seus enteniments. La saviesa es nodreix de la cultura per trobar la seva oportunitat d’orientar a les persones cap a uns comportaments raonats i raonables. Així, el principi de la saviesa esdevé una bona pràctica per encaminar a les persones a fer el bé, atribut distintiu de l'ésser humà. Gràcies a la saviesa els individus poden prendre decisions justes i equilibrades, i posar el seu coneixement en acció.

Els cristians trobem en els textos sagrats constants referències a la saviesa. Salomó, se’ns diu, era un home dotat d’intel·ligència i saviesa. Així, mentre la intel·ligència era fruit del saber humà, la saviesa provenia del do de Déu: “el just té als llavis la saviesa, la seva boca diu la veritat” (Sl 37,30). “Però, on es troba la saviesa? On resideix la intel·ligència? L'home ignora el preu que té, perquè no es troba en aquest món” (Jb 28, 12-13). No hi un altre medi per arribar a la saviesa  que Déu ja que “coneix el camí que hi mena, ell sap on podem trobar-la” (Jb 28, 23) de tal manera que “venerar el Senyor és la saviesa, apartar-se del mal és la intel·ligència”  (Jb 28, 28)

Diàleg intercultural

Tot moment té la seva construcció cultural i tota cultura és la suma d'aquests moments. El present recull les aportacions del passat, però en ell s’edifica el patrimoni cultural del futur. Si el passat era culturalment poc divers, la percepció del present cultural es percep com uniforme. Però quan el present és plural s’incrementa la construcció d'un patrimoni cultural ric en matisos. Aquest camí és pot fer de dues maneres.

Una d'elles és per juxtaposició. Es quan més que defensar una cultura preval el multiculturalisme a partir d'un procés similar a la construcció d'un patchwork. Sota la percepció duna cultura comuna existeix una amalgama de realitats culturals incomunicades sense entendre’s. Aquest model basat en la coexistència no només no ha servit, sinó que ha estat la causa de molts problemes. Una altra alternativa és apostar per la convivència a partir de la interacció i la progressiva integració en un projecte comú. Llavors sí que emergeix una cultura compartida basada en la trobada i el diàleg de models culturals que no només volen coexistir, sinó conviure i enriquir-se.

Catalunya, terra acollidora de persones provinents d'altres referents culturals, ha d’apostar decididament pel diàleg interculural. Cal fomentar la trobada dels diferents referents culturals aportats pels catalans, sigui qui sigui el seu origen. El camí és l’adaptació mútua a la nova situació, tot reconeixent que aquest procés de diàleg es fa en el marc d'una cultura de referència que té una clara tradició i uns vincles amb el patrimoni del passat. Per això, la governança comporta incorporar el diàleg intercultural en l’agenda pública. Gràcies a ell, ben segur, s’enfortirà la convivència entre els catalans.

Patrimoni cultural

Els gestors del patrimoni cultural defensen, amb raó, que existeix una visió esbiaixada del que és aquest patrimoni. Afirmen que està molt estesa la idea de que el patrimoni cultural són els monuments, els edificis històric i les ruïnes, i poca cosa més. En definitiva, unes pedres i unes obres que vinculen el present amb el passat. Molt sovint s’ha tramés aquesta idea, fins i tot patrocinada per institucions tan rellevants com la UNESCO. És una visió monumentalista del patrimoni.

Aquesta visió és insuficient perquè transmet una idea angelical del patrimoni totalment descontextualitzada. Es critica que es promou una concepció del patrimoni estàtica, aliena a les dinàmiques socials que configuren el tramat de les societats. Enfront d’aquest punt de vista hi ha els que consideren que el valor del patrimoni raó en la seva riquesa contextual, en que en ell es troba el relat de la civilització a partir de les interaccions de les persones amb el seu entorn.

La visió dinàmica del patrimoni cultural permet construir una explicació de la pròpia història cultural de les societats identificant el pensament, les creacions artístiques i l’expressió dels sentiments dels individus. Adoptar aquesta comprensió significa entendre els museus, no com a contenidors d’objectes, sinó com espais narratius de la continuïtat de la civilització a partir de la memòria del passat i, sobretot, de la recopilació de l’experiència del individus d’aquest passat.

Espais escènics, escoles de civisme

La Federació Estatal d’Asociacions d’Empreses de Teatre i Dansa es queixen i proposen. Està bé, perquè la cultura de la queixa sola només porta a la depressió. La seva queixa és prou coneguda, hi ha menys programació de teatre i dansa; la seva proposta també és coneguda: la gestió dels espais públics per professionals de les empreses privades. Es diu que “la empresa privada és la única possibilitat per intentar pal·liar l’hecatombe que s’ha iniciat i que promet derivar en catàstrofe”. Una primera observació que, no per accessòria és menor, cal un aclariment conceptual: ¿la crisi és del continent o del contingut, o de tots dos?, ¿es qüestiona el model de gestió d’aquests equipaments?. Segons les veus del sector professional la crisi es situa en l’àmbit dels equipaments pel seu mal ús o poc ús (continent) però també deu ser de continguts ja que es constata l’empobriment de produccions o de gestió ja que es critica la desaparició de circuits autonòmics. Una crisi total en un moment de crisi global. No està malament com a diagnòstic.

Si es miren les coses pel broc gros, tot val; però el rigor exigeix més precisió. Voldria fixar-me el que passa en l’àmbit dels municipis de Barcelona. Els espais escènics són bàsicament municipals. La seva funció és plural i diversa, ja que, a més de servir de suport a una programació estable de teatre, dansa i música, tenen moltes funcions socials en el municipi. En aquest sentit, ens trobem que la comunitat local té un espai escènic per desenvolupar una funció social, des de patrocinar els Pastorets fins fer Incendis passant per acollir les activitats del casal de la gent gran. Així, l’espai escènic no és només un magatzem d’entreteniment, sinó un espai on passen coses d’alta significació social. En aquests espais es fa ciutadania i civisme.

En relació als continguts, està vist que quan les activitats escèniques són de qualitat els espectadors són agraïts i tothom en surt beneficiat. Això ho saben prou bé els programadors municipals i les importants empreses productores d’espectacles catalanes que, tot sigui dit, sempre han sabut oferir productes d’alta qualitat. El problema està en la dimensió empresarial de l’oferta cultural. En aquest punt és on calen noves formes imaginatives de gestió. No crec que cap responsable dels teatres municipals s’hi oposi. El que cal és que els números surtin tant pels empresaris que arrisquen, com els decisors polítics que cada any han de posar en els pressupostos municipals el cost del manteniment d’aquests espais. Mentre els empresaris cerquen una lògica rendibilitat econòmica de la seva inversió, els responsables polítics busquen que aquests equipaments sigui social i econòmicament beneficiosos pel municipi. Mentre els primers són emprenedors que, per lògica, viuen del risc de la seva iniciativa, els segons han de rendir comptes als ciutadans de l’ús social del seus impostos. Uns i altres han de saber trobar-se en  aquell punt en el qual tots poden beneficiar-se de la bona relació i complicitat. 

La cultura és inversió

És evident que el moment econòmic és difícil pels projectes culturals. Quan hi ha pocs diners, les urgències bàsiques centren les atencions de les despeses públiques. És normal. Hi ha persones que es troben al límit de la seva resistència i per això cal desviar recursos per ajudar a atendre-les. En aquestes situacions hi ha la inèrcia de reduir despeses relacionades amb la cultura o de pujar desmesuradament els impostos relacionats amb les activitats culturals. ¿Són encertades aquestes polítiques?. Crec que no per varies. La primera, en les estructures pressupostàries públiques hi ha altres despeses que es podrien reduir per evitar afectar durament les despeses culturals.

Hi ha una segona raó que explica perquè es redueixen els pressupostos culturals. El decisor polític pot estar condicionat per l’estereotip que considera que la cultura és una despesa prescindible perquè té poc retorn econòmic. Aquesta visió prescindeix del valor social de la cultura i es centra en la visió economicista de curta volada. Però també s’equivoca perquè desconeix que els diners gastats en activitats culturals són inversions, amb importants beneficis directes o indirectes. Un recent estudi de la Universitat Oberta de Catalunya revela que el Mercat de Música Viva de Vic és un atractor del sector de la indústria musical, amés d’actuar d’estímul per la innovació i generació de xarxes entorn al món de la música. L’impacte econòmic del Mercat sobre la ciutat de Vic i la comarca d’Osona supera els 6 milions d’euros. La celebració del Mercat de  Música Viva contribueix a impulsar el turisme a la ciutat de Vic i a la comarca d’Osona. Els 131.198 espectadors i 1.066 professionals assistents aquest any 2012, segons els resultats de l’estudi realitzat, van efectuar una despesa directa sobre el municipi de Vic de gairebé 2 milions d’euros. Aquesta despesa genera un impacte de 4.134.114 euros sobre la producció i 2.075.186 euros sobre el valor afegit.

L’estudi posa de manifest que per cada euro invertit per les institucions públiques al Mercat de Música Viva de Vic se’n generen 8,3 euros sobre l’economia i 4,7 euros sobre la indústria musical. Aquest esdeveniment, singular en el sector musical, és un punt de trobada del sector, convertint-se en el que era un dels objectius estratègics dels seus promotors: ser un espai de cita obligada per a la indústria musical. L’anàlisi del volum de contractació mostra que el sector musical està afectat per la caiguda, en un 38,53% del volum de contractació dels ajuntaments. Aquesta reducció  ha quedat compensada pel 9,29% per l’increment de contractació dels programadors, especialment els internacionals. També el sector de la música troba la seva sortida en l’obertura a l’exterior. Les dades demostren que la cultura, fins i tot en temps de crisi, és una bona inversió econòmica, tant per les activitats empresarials culturals com per el territori on es desenvolupa.

Cultura de proximitat

He tingut l’ocasió d’assistir al Festival de Teatre al Carrer de Viladecans. Desconeixia aquesta modalitat de les arts escèniques. Això em feia tenir alguna prevenció i un pensament de trobar-me davant d’una proposta cultural de segon nivell. Res d’això. Vaig quedar gratament sorprès de la qualitat de les propostes teatrals i de la quantitat de gent eren capaces de mobilitzar. Entorn de cada espectacle al carrer, i molts d’elles eren simultanis, s’aplegaven varis centenars de persones. Al carrer, dempeus al mig de places i cantonades, improvisats espais escèniques acollien a multituds d’espectadors d’unes activitats teatrals de durada entre quaranta i seixanta minuts. Hi havia tanta gent a les cantonades dels carrers de Viladecans com al pati de butaques de molts teatres que a la mateixa hora aixecaven el seu taló.

Els dos formats teatrals, el que es dóna en els espais escènics tancats amb butaques i el que succeeix al carrer, són complementaris i necessaris. L’espai formal i el que és informal donen vida a la realitat viva del teatre. Les dues propostes estan articulades per la professionalitat dels seus actors. En el teatre del carrer, la informalitat que presideix les actuacions es basa en un seriós treball de preparació i assaig. Com digué fa molts anys un polític republicà, la improvisació s’ha de treballar. Tot necessitat un profund assaig preparatori.

Va impressionar-me la capacitat mobilitzadora del teatre al carrer i la seva capacitat d’afavorir les relacions. En el carrer, les persones reben unes propostes teatrals al mateix temps que surten de casa, parlen entre elles, comparteixen temps i espais públics que, inicialment, tenen altres usos. Així es crea el capital social necessari per vèncer l’aïllament i la individualització característica dels nostres temps. En els carrers de Viladecans vaig aprendre que hi ha un teatre que conjuga temps i espais. Vaig preguntar-me com es podia qualificar aquestes expressions culturals i l’alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, va dir-me que es tractava de cultura de proximitat. Certament, proximitat i comunitat social; això és el que construeix el teatre al carrer.

La vigència de la cultura

Avui he assistit a la inauguració de l’exposició “Capces secretes” del pintor Joan Ponç a Centelles. Es una notícia joiosa que l’ajuntament de Centelles, amb la col•laboració de la Diputació de Barcelona, hagi organitzat aquesta exposició d’en Joan Ponç. La iniciativa de l’ajuntament de Centelles és una aposta per la cultura en un context entristit per la gravetat de la crisis. Però, precisament per aquesta situació tenen força sentit aquestes iniciatives culturals, ja que la cultura ens ajuda a comprendre el que passa i aporta raons per sobreviure en un món que sembla incomprensible.

L’obra de Joan Ponç, meticulosa i tancada en el seu món, ens dóna ànims per a sobreviure en un món en el qual, en un primer moment, ens podem moure-hi amb incomoditat. La mateixa que motivà a Joan Ponç a fer una obra molt personal en uns moments en els quals la seva salut s’anava debilitant, però, en lloc d’abandonar-se en la desesperança interpretà de manera molt personal i creativa la realitat. Els dibuixos exposats a Centelles són una resposta de rebel•lió davant d’una societat en la qual l’artista es trobava incòmode. Cada un dels dibuixos representa una suggeriment interpretatiu en forma de relat personal en el qual es combina el pinzell i el llapis. Aquest esperit de Joan Ponç forma part del seu llegat gràcies al qual avui, els observadors de la seva obra, poden pouar-hi per comprendre com la cultura continua aportant respostes per comprendre el món que vivim.

De Babèlia a les ciutats interculturals

Les ciutats són espais d’intercanvis i canvis culturals, i llocs on viure les diferències. En l’entorn urbà, les dinàmiques conduïdes per la diversitat cultural es concreten en iniciatives que transformen la cultura. La societat catalana, en els darrers anys, ha sofert una important transformació. Els eixos d’aquesta transformació són diversos. Hi ha, per exemple, els efectes d’una greu crisi econòmica que obliga a pensar i definir de nou els projectes culturals i les intervencions corresponents en una clau d’una austeritat inèdita fins els moments. Però també hi ha altres fenòmens que expressen aquesta nova realitat. Un d’ells són els debats de pensament sobre els límits dels paràmetres culturals hereus o derivats del denominat pensament modern. Però també s’expressen altres qüestions vinculades les transformacions socials ocorregudes com a conseqüència dels processos de globalització.

Els valors i virtuts cíviques expressades en la identitat cultural de les nacions, així com les expressions culturals locals, han entrat en diàleg amb altres expressions culturals incorporades en les societats a través de la globalització social a través de les tecnologies de la informació i de les comunicacions, així com a resultat dels fluxos migratoris dels darrers anys. Com a conseqüència d’aquesta situació nova les polítiques culturals, com passa amb moltes qüestions de les societats obertes, s’han de reflexionar a partir d’aquesta realitat en constant evolució.

La diversitat cultural és una realitat inqüestionable que reclama una política específica per evitar noves formes d’aïllaments culturals. En la societat actual és evident que existeix una visible pluralitat de referents culturals, de llengües i de religions que actuen sobre les identitats individuals dels ciutadans. Per això cal que l’àmbit local, lloc on s’expressa de manera viva aquesta diversitat assumeixi que ha d’incorporar en les seves polítiques culturals actuacions específiques orientades a gestionar la diversitat cultural.

Pantalla Global

Quan vaig veure per primer cop “La nit americana” de François Truffaut, va impressionar-me l’obsessió mostrada pel personatge de director, interpretat pel mateix Truffaut, de mirar la realitat a través del rectangle que formaven els seus dits imitant el format de la pantalla. Ara, veient l’exposició Pantalla Global del CCCB entenc que les pantalles, tota mena de pantalles, han condicionen la manera de veure i comprendre la realitat. Aquesta, generalment es percebuda per una imatge transmesa per una pantalla.

En el catàleg de l’exposició, dos dels comissaris Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, l’altre és Andrés Hispano, expliquen els diferents poders de la pantalla. Les pantalles sedueixen, són font de poder, narren històries i vehiculen relats, distorsionen la realitat, vigilen i venen mercaderies o idees, són eines de creació i comunicació, i acceleren aspectes de la vida. Des del cinema, la televisió o l’internet de l’ordinador la vida passa a través d’una pantalla. Les imatges produïdes i vehiculades pels mass media contribueixen a canviar la percepció del món; les comunicacions personals i polítiques; i les maneres de viure. Les pantalles són omnipresents. Al final de l’exposició vaig convertir un dels lemes de la mostra en una pregunta. ¿tot està en la pantalla?.

Cultura, gestors culturals, divulgadors i tertulians

¿És Catalunya un país generador de cultura?. La resposta no potser altre que sí. Només cal mirar diversos àmbits de la creació on excel·leixen diversos creadors culturals, alguns fins i tot són referents en els seus camps de treball. Ara bé, no sempre hi ha harmonia entre el que es percep com a cultura i el que els cenacles dels generadors d’opinió transmeten. Catalunya es un país ple d'impostures, d’enveges i escandalosos oblits. Creadors catalans són marginats perquè no segueixen, o han seguit en temps passats, les pautes dels canons oficials establerts vet a saber on. Altres creadors culturals han hagut de marxar per la impossibilitat de treballar en un país, on certes àrees de la creació, estan ocupades per mandarins culturals.

La voracitat consumista ens confon i afavoreix l’autoengany. A un simple divulgador se li dona la categoria de creador cultural, mentre que a un creador cultural, especialitzat en un camp del saber poc mediàtic, se'l margina. El Parnàs cultural cultural està ocupat per tertulians i divulgadors, i algun que altre àvid de subvencions culturals, mentre que a un segon terme, aixoplugats per les administracions, hi ha els agents culturals. Sempre ben protegits i estimats perquè tenen, o tenien abans de la crisi, els generosos pressupostos públics. Al final de la cadena hi ha els creadors. Alguns prou coneguts perquè estan en el circuit dels protegits per les muses, però al seu costat hi ha una munió de creadors anònims que calladament fecunden la saó cultural de Catalunya. A fora del Parnàs, hi ha els mecenes culturals privats fan el que poden. Aquests, quan no s’entretenen en allò que no cal fer, complementen encertadament les iniciatives culturals del país. Ara que les butxaques estan buides, ¿què cal fer?.

El cardenal Bertone i la cultura

La propera i controvertida visita del Secretari d’Estat de la Santa Seu, cardenal Tarsicio Bertone, ha despertat molta expectativa sobre el sentit real de la seva missió. Sobre aquesta qüestió ja n’he parlat en un comentari anterior. No tornaré sobre aquesta tema. En aquesta nota vull resumir el recent discurs fet pel Secretari d’Estat a Mèxic a la ciutat de Querétaro en una trobada amb el món de la cultura en ocasió de la VI Trobada Mundial de les famílies.

“Si volem ser ferments d'una nova cultura, hem de començar per obrir el cor a la puixant acció de l'Esperit de Jesucrist", va assenyalar el Secretari d'Estat Vaticà, el cardenal Tarsicio Bertone, en una trobada amb intel·lectuals i representants del món de la cultura mexicana, en la ciutat de Querétaro dins de les activitats de la trobada mundial de la família que té lloc a Mèxic. El cardenal Bertone va convidar als assistents “a reflexionar sobre la presència de l'Església i dels catòlics en la vida pública i del seu paper en la configuració de la cultura”. Així mateix donà ànims a tots aquells que “s'esforcen decididament a tendir ponts entre la fe i la raó, a encoratjar el diàleg franc i cordial entre la fe i la ciència, encoratjà tenir relacions fluïdes i fructíferes entre la fe i la cultura”.

Quina cultura cal promoure? Va afirmar que, seguint el Concili Vaticà II, que “cultura és allò que permet a l’home ser més home, créixer en la seva pròpia humanitat”. D’acord amb aquesta definició senzilla “tota expressió cultural que no contribueixi a la plena humanitat de les persones, no és autènticament cultura”. El cardenal Bertone afegí “l’afirmació del Concili ens recorda que la cultura es situa en l’ordre del ser i no del tenir”. Per tant “si la cultura es situa en relació a l'home i a l'ésser, necessàriament ha d'estar lligada a la qüestió de la veritat”. El cardenal Bertone considera que “ens trobem així davant dos models contraposats, dues maneres de concebre el món i de situar-se davant la realitat; en definitiva, dues cultures diferents. Per una part, la ideologia de la praxis, de l'eficàcia i de l'acció. Per una altra, aquella que, inspirant-se en el verset de sant Joan, podem definir com "cultura de la paraula".

“La cultura de la praxis apareix amb tota la brillantor seductora de l'eficiència, l'energia, l'acció. Enfront d'ella, la cultura de la paraula requereix l'actitud de l'acollida, la disposició interior a l'escolta”. Aquesta cultura de la Paraula, va subratllar, "es nodreix de la Paraula que Déu ha dirigit als homes i que al seu torn se serveix de la paraula humana, materialitzada en totes les seves riques i diverses expressions, donant lloc a les meravelloses manifestacions de la cultura", com la reflexió filosòfica, pintura, música, etc. "

Al ser una cultura de la Paraula, aquesta és, al mateix temps, cultura del Logos, de la raó. I té com exigència de "contemplar el món abans de pretendre transformar-ho". Per tant, va abundar, aquesta visió cristiana de la realitat "és una aposta per un món de sentit enfront de l'absurd d'un esdevenir irracional guiat solament per les forces de la matèria".

Aquesta opció pel sentit ens situa “davant l'alternativa última a la qual, a fi de comptes, s'enfronta l'home, l'alternativa entre la raó i la irracionalitat: saber si el món procedeix de la pura matèria irracional, en el cas de la qual la raó no seria més que un mer subproducte de l'evolució cega de la matèria, o si, en canvi, en l'origen del món hi ha un disseny intel·ligent, una raó, i aquesta és llavors la seva guia i la seva meta”

En les seves conclusions el cardenal Bertone va dir que l’evangelització de la cultura és avui més urgent que mai: "així com el primer anunci d’Evangeli va ser, davant tot, una trobada entre cultures, és necessari avui un nou anunci que tingui entre les seves prioritats a la cultura". El Secretari d’Estat està fermament convençut de que "mentre no il·luminem amb l’Evangeli l'ànima de la cultura, no podem esperar la transformació tan anhelada dels nostres pobles". En aquest sentit, el cardenal Bertone va reconèixer que en aquest objectiu "juga al nostre favor un fons de religiositat popular que l'ona de secularisme encara no ha assolit apagar".

Va concloure dient que " l'Església, coneixedora com cap altra institució de l'ànima del poble, perquè ha acompanyat el seu creixement i sempre ha respost a les seves dificultats, vol de nou aprofitar les forces que li vénen de l'alt per a oferir una realitat original, no quimèrica, sinó nascuda del canvi del cor de l'home. El canvi que necessitem no és una simple mutació d'estructures: unes poden substituir a unes altres, però sempre seran portadores de respostes no definitives. Només l'Evangeli pot engendrar l'home nou que generi al seu torn estructures nascudes de la veritat i de l'amor”