Demanar perdó, amb el cor i l’ànima

Aquest cap de setmana Montserrat ha estat notícia per dos esdeveniments, aparentment inconnexes, però que realment es troben força relacionats en l’àmbit dels sentiments. Avui diumenge, en la missa conventual en la qual s’ha fet memòria dels monjos beats assassinats durant la Guerra Civil, l’abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler, ha dit “Aquests dies s'ha parlat molt de si l'Església ha de demanar perdó pel seu compromís amb els vencedors de la guerra civil" sobre això ha afegit que “cal continuar reflexionant sobre aquest període de la nostra història per analitzar tots els fets". Ha estat clar quan ha dit que “potser sí que cal un pronunciament més explícit". Ha recordat l’actitud de l’Església catalana  que “conscient que per part d’alguns dels seus membres, hi van haver mancances i errors i, per boca dels seus bisbes, en va demanar humilment perdó l’any 2011 per les mancances i errors comesos en el passat (cf. Al servei del nostre poble, n. 22)” i ha esmentat que “Montserrat, tot i el seu compromís amb les drets humans i patris abans i després de la guerra, fins i tot amb sacrifici per alguns dels seus monjos, també l'any 2000 va demanar perdó." Les paraules de l’abat es sumen a les pronunciades fa pocs dies, en una línia similar, per l’arquebisbe de Tarragona i primat. Desitjo que aquestes paraules de persones significades de de la jerarquia catòlica catalana obrin el camí al pronunciament col·lectiu dels bisbes catalans sobre aquesta qüestió.

L’altra fet tingué lloc el dissabte a Monistrol de Montserrat. Al peu de la muntanya es celebrà la XXXI trobada de l’associació Cavall Bernat. És una entitat constituïda per les persones que han pujat, al menys un cop, al cim del Cavall Bernat. Tot començà el 27 d’octubre de 1937 quan Boix, Costa i Balaguer coronaren per primer cop el cim mític de la serralada montserratina. Des de llavors han estat molts escaladors que han seguit els seus passos. Aquesta associació vol aplegar aquestes persones i mantenir viu l’esperit que feu possible la primera ascensió i que, com ha recollir perfectament el mític Toni Ruíz (Mecano), “el mèrit de la primera ascensió del Cavall Bernat no va ser tan sols el grau assolit (...) sinó la determinació i la voluntat de tres homes que, amb decisió, il·lusió i valentia, varen conquerir el mite que l’estretor de mires qualificava d’inexpugnable”. Els escaladors del Cavall Bernat el dissabte evocaren aquest esperit i els transmeteren a noves generacions perquè, tal com afirmaren “el Cavall Bernat no és només una pedra. És l’esperit de moltes generacions de gent de muntanya”.

Aquest esperit d’assolir amb èxit i goig cims que l’estretor de mires consideren inexpugnables és el que em permet considerar esperançat que les paraules de l’abat de Santa Maria de Montserrat, i les que anteriorment havia dit l’arquebisbe de Tarragona i primat, faran via per tal que els bisbes catalans comprenguin la necessitat d’un pronunciament més explícit cap a la veritable reconciliació dels catalans amb el seu passat. Perquè, de la mateixa manera que les primeres persones que pujaren al Cavall Bernat “no sols pujaven amb les cames i els braços, també escalaven amb el cor i l’ànima”, som molts els catalans i les catalanes que durant els anys hem alimentat en el cor i l’ànima el somni de la definitiva concòrdia. Però aquesta només brollarà del reconeixement sincer dels errors comesos en el passat i del veritable penediment d’uns fets que foren causa de sofriment, patiment i divisió.

El Cavall Bernat, primera ascensió del mite inexpugnable

El dimecres 27 d’octubre de 2010 farà 75 de la primera ascensió d’una de les agulles més emblemàtiques de Montserrat i, d’alguna manera, de Catalunya: el Cavall Bernat. El 27 d’octubre de 1935 tres escaladors, Josep Boix, Josep Costa i Carles Balaguer, emprengueren la primera escalada d’aquesta agulla. No era el primer intent, però sí el primer que arribà al seu cim. Aquests tres escaladors obriren l’anomenada Via Normal Boix-Costa-Balaguer, “la Normal del Cavall”. Fou una odissea memorable per la dificultat que tenia aquesta agulla. A més, probablement, fou la primera escalada mediàtica ja que fou retransmesa per ràdio pocs mesos després. Cal explicar això. Com que molta gent dubtava que hagués estat escalada realment, en Josep Costa proposà repetir l’ascensió en solitari davant la premsa i la ràdio el dia 15 de març de 1936. L’anècdota és que, per tal de preparar aquesta nova escala, en Josep Costa i Isidre Collell feren en secret una segona pujada al Cavall Bernat el dia 6 de març de 1936 per tal preparar la via a fi de que l’ascensió en solitari fos un èxit.

Aquesta proesa fou possible gràcies a la il·lusió i la decisió de conquerir aquest cim perquè, com diu Joan Cerdà “no es va fer gràcies a cap avenç en material o tècnica. No. Els mateixos recursos ja s’utilitzaven feia anys, i els varem seguir fent servir fins els anys 60. Va ser totalment el fruit d’una il·lusió i una gran decisió, coses que sempre han portat a l’escalada a conquerir grans metes”. El fet representà una fita històrica per l’alpinisme català, que, tal com diu el reconegut escalador Josep Manuel Anglada, “l’explosió de l’escalada a Montserrat i Catalunya. Va ajudar molt la generació següent d’escaladors perquè van aprofitar aquella empenta”. El mateix pensa l’escalador i divulgador David Hita “hi ha ascensions que, per diferents circumstàncies marquen una època i mostren el camí a seguir a futures generacions”.

Armand Ballart, un altre experimentat escalador, diu que “la via oberta per Boix-Costa-Balaguer és elegant, suggestiva i directa, on s’ha d’escalar amb consciència i respecte. El desgast dels seus còdols evidencia el seu atractiu i es pot considerar la via més llegendària del nostre patrimoni vertical”. Antonio García Picazo, escalador i divulgador, considera que la via normal “és la màxima representació de l’elegància, l’encís i la mística de Montserrat”. Un altre històric de l’escalada catalana, Francesc Guillamon, diu “el primer cop que vaig fer la via normal, que de normal no en té res, en Joan Nubiola ens va fer de primer a l’Anglada i a mi. Encara en tremolen les cames !!!”.

L’efemèride que ara s’evoca mostra, com diu Toni Ruiz, escalador de propòsits ferms, “la determinació i voluntat de tres homes que, amb decisió i illusió, varen conquerir el mite que l’estretor de mires qualificaven d’inexpugnable”. Bonica metàfora del que poden aconseguir les persones si ens proposem fites desafiants. Moltes felicitats per aquest 75 anys de passió per Montserrat i el Cavall Bernat. Enhorabona a tots aquells escaladors i escaladores que, amb esforç i constància, han fet el Cavall. De manera particular, voldria felicitar el “Grup Cavall Bernat” on, cridats al seu moment per Josep Barberà i Suqué, s’apleguen la majoria d’escaladors que han fet aquest cim. La trobada anual d’aquest grup, les seves activitats durant l’any, són un homenatge permanent a la història de l’escalada a Catalunya.