Què és la fe?

Admeto la poca originalitat de la pregunta perquè és una qüestió recurrent en la comunitat cristiana. Qui no s'ha interrogat més d'un cop pel sentit de la fe, sobre què significa creure avui? Fer-se de tant en tant aquesta pregunta ajuda al creient a no entendre la fe com una rutina plena de rituals monòtons. Com moltes coses en la vida, i la fe no ho és menys, cal estar-hi amatent perquè es necessita conrear amb atenció i cura. La fe no és un simple acceptació intel·lectual d’una idea abstracta anomenada Déu. És una adhesió, sostinguda per un fiat, a la crida feta per un Déu transcendent sentit com a Pare i que esta revelat per Crist, el qual estimà fins a l’amor extrem testimoni que dóna esperança i confiança.

Déu té la iniciativa de cridar, però som les persones qui acollim aquesta convocatòria. Hi ha una recepció de la crida. Fer-ho o no, forma part de la llibertat humana. El seguiment del Crist aporta confiança de poder vèncer totes les esclavituds que empresonen i en el seu Evangeli les persones experimentem la salvació. Perquè, què és la salvació? sinó sentir-nos lliures de les esclavituds del món. Les velles esclavituds que acompanyen la història de la humanitat: explotació, insolidaritat, manipulació, violència, opressió, injustícia, marginació, desorientació moral, etc.. Situacions que anul·len la llibertat humana i impedeixen la felicitat i la joia de viure.

Tenir fe és acceptar el do de la gràcia de Déu, deixant-se sostenir per la seva providència i confiar en la força operativa d’un amor que tot ho pot. Fins i tot, aquest amor pot vèncer el misteri de la mort; la mort definitiva i les petites morts que provoquen els diversos actes propis de l’egoisme humà. A la pregunta de què és la fe? la resposta es pot resumir dient: és una experiència que surt de la trobada personal amb Déu a partir del seguiment de Jesús, de confiar en la força del seu amor i deixar que aquest transformi tots els recons de la vida. Com digué el papa Benet XVI en l’audiència general del mes d’octubre de 2012 creure és “una aposta de vida que és com èxode, és a dir, en un sortir de si mateix, de les pròpies seguretats, dels propis esquemes mentals, per confiar-se a l’acció de Déu que ens mostra el camí per obtenir la veritable llibertat”.

Sóc creient, i tú?

La meva confessió de fe és una afirmació que vol tenir un lloc en l’espai públic. Quin sentit té amagar-ho? Cal fer aquesta proclamació amb naturalitat quan es pugui i on convingui. No cal privatitzar la fe, com tampoc pensar que la creença limita la condició humana. El fet de creure, com el de no creure, estan en la pròpia naturalesa de les persones. No cal justificar la creença.. De la mateixa manera que tampoc cal fer-ho en sentit contrari. Creure o no creure forma part de l’existència humana.
El fet de que en la societat hi hagi persones creients no fa que aquella hagi de ser considerada poc avançada. La creença no qualifica el nivell de maduresa de la societat. Gràcies a la coexistència de la creença com la no creença fan madures les societats perquè és signe de llibertat i democràcia. Aquesta coexistència ha de manifestar-se en l’espai públic. Per això, és necessari la confessió pública de la fe. Fins i tot en aquells àmbits on la realitat sembla negar-la o combatre-la. De manera particular, cal explicitar la creença davant d’aquelles situacions en les quals els valors cristians poden entrar en contradicció amb allò que es pot considerar políticament acceptat

Creure en la plaça pública

Uns dels trets característics de l’actual transformació de la societat contemporània són la nova presència pública del fet religiós i el nou paper de la religió. La secularització no ha eliminat el sentiment religiós de les persones, ni ha comportat, com s’augurava, el replegament de la religió a l'esfera privada.

Avui són temps de retorn dels déus. El fet religiós emergeix com una font de sentit. Les religions aporten valors que entren en diàleg amb la cultura contemporània. Són propostes per definir un projecte de civilitat. Novament, però d’altre manera, la religió torna a ser un motor social positiu.

La realitat social qüestiona la solidesa de la secularització de la societat.

El retorn del sagrat i la crítica a alguns aspectes del fenomen secularitzador són el resultat d'una desconfiança social cap a certs plantejaments de la raó il·lustrada i representa la dificultat d’alguns valors de la Il·lustració per comprendre el fet religió. En difuminar-se alguns d’aquests valors les persones es senten insegures perquè aquest fenomen afecta les seves creences bàsiques i els sistemes de referències. Davant d'aquesta situació alguns individus recuperen la seva relació amb la religió.

A més, alguns analistes socials consideren que les religions són indispensables en l'organització de la societat contemporània. Fins i tot, alguns afirmen que, es pot negar l'existència de Déu, però això no invalida la necessitat que té la societat de la religió per mantenir un cert ordre social. El que sembla rellevant avui, no és demostrar la funció social de la religió sinó cóm les creences religioses i la religió són influents en el desenvolupament de les societats i de quina manera han d’estar ser presents en l'àmbit polític i social.

Els autobusos i el dret a creure

La campanya dels anuncis en els autobusos és ben absurda. No porta en lloc, ni ajuda a crear els ponts de convivència entre els creients sincers i els ateus honestos. Més aviat pot ser caldria oferir una reflexió seriosa i el testimoni de fe de molts creients que estan, en nom de Déu, construir la justícia en molts llocs del món.

Abans d’entrar en precisar alguns aspectes, una petita puntualització. Els promotors d’aquesta campanya tenen tot el dret de fer-la i cal defensar que ho puguin fer. De la mateixa manera que suposo que ells respecten les manifestacions religioses en la plaça pública. No fer-ho, tant una cosa o l’altra, és tenir una concepció estreta de la llibertat i del respecte.

Si Déu probablement no existeix, per què preocupar-se’n. No es tracta de rebatre aquest argument amb el càlcul probabilístic de Pascal sobre l’existència de Déu, sinó d’aplicar el sentit comú. Si Déu probablement no existeix, quin és el problema que preocupa realment als promotors d’aquest anunci?. Per què els preocupa l’existència de Déu?. Més aviat crec que el seu problema no és Déu sinó el seu anticlericalisme. Ells són els que tenen el problema, no els creients. Alguns dels promotors de la campanya, en converses públiques han manifestat que senten escruiximents al veure una creu en un espai públic o es trasbalsen si quan estan ingressats en un centre hospitalari públic un capellà entre a la seva habitació oferint els seus serveis. Llavors, és evident que ells tenen un problema. Pot ser en tenen un altre, per què ens demanen als creients aportar proves de l’existència de Déu? que en presentin ells que demostrin que la naturalesa humana no és religiosa i cerca a un transcendent?.

Voler resoldre el seu problema de fons, que no és tant el de l’existència de Déu sinó la presència de l’element clerical i els símbols religiosos, a través d’una campanya d’anuncis és banalitzar el debat. Perquè la vertadera qüestió a discutir no és si Déu està sotmès al càlcul de la probabilitat és si els ciutadans d’aquest país sabem conviure respectant les creences personals de cadascú. Interpreto, pel lema proposat en l’anunci que aquesta no és la idea dels seus promotors. Doncs neguen la possibilitat als creients en Déu de ser feliços o d’estar precupats per la seva existència. L’article l’Abat de Montserrat Josep Maria Soler publicat en varis diaris explica clarament com debatre aquesta qüestió. Un element interessant del debat negat pels promotors de la campanya, és saber com les persones podem ser felices i compartir, des de les diferents creences, les fonts de felicitat. Això sí que ens permetria a tots avançar una mica més cap un marc de convivència comuna amb valors compartits que fonamentin un nou projecte de civilitat inspirats, entre altres, en els valors bàsics de la raó moderna.

Del tipus de lema escollit pels promotors de la campanya dedueixo que tenen un visió restrictiva i excloent de l’ateisme, tan integrista i fonamentalista com alguns dels promotors dels contra-anuncis que diuen que sortiran ben aviat. Aquesta dinàmica només pot sorgir i alimentar les visions tancades, tant de les creences com de les increences. El nostre país, tant procliu a enfrontaments estèrils, i alguns cops a gastar els diners en coses absurdes, té altres i més greus problemes que el de la probabilitat de l’existència de Déu. Dubto que la creença o l’ateisme siguin els grans problemes de la humanitat. El mateix m’agradaria creure que pensen els que generen opinió pública. Perquè, em dóna la impressió de que si aquesta informació no hagués sortit en els medis, ara se’n parlaria d’una altra manera.

A mi, els anuncis em deixen molt indiferent, més enllà de l’anècdota, si que em preocupa que la polèmica que pot encetar fracturi la cohesió de la nostra societat en nom del fet religiós. Probablement m’identifico amb els dubtes i càlculs de Pascal, i per resoldre part d’aquests dubtes em guio per allò que diu l’evangeli: “Déu, ningú no l'ha vist mai:el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.” (Jn 1,18).

M’agradaria acabar amb una cita de Cioran que reprodueix Oscar Tusquets al final del seu magnífic llibre “Dios lo ve”. Cioran proposa que ens “comportem com si tinguessin comptes a passar a un Déu intel·ligent” que li permet a Oscar Tusquets dir: “i encara que Deu no ens acaba de convèncer, ¿no fora millor fer les coses com si Déu existís?”. Pregunta intel·ligent que ben segur que no troba la resposta en cap dels anuncis antiteistes o teistes dels autobusos.