Roma con amor

He vist la darrera pel·lícula de Woody Allen Roma con amor. Vàries persones m’havien advertit que no era massa bona. No comparteixo aquesta opinió. Crec que és un pel·lícula enginyosa per desmuntar alguns dels mites moderns: la fama i els medis de comunicació, i defensar la llibertat i la dignitat de les persones integres. És cert que la majoria d’històries de la pel·lícula són força surrealistes, però no així les conclusions que es poden treure de cada una d’aquelles.

Moltes de les absurditats que Allen proposa als espectadors formen part, d’una manera o altre, de la vida quotidiana. Existeix una pressió ambiental per la fama que es perseguida sense escrúpols i anul·lant la dignitat personal. Enfront d’això Allen proposa la caricatura absurda per destacar que fora d’aquesta fama, aconseguida segons els canons establerts, hi ha una vida normal, senzilla on les persones es mouen i viuen en llibertat. I que, en moltes ocasions la decisió personal permet abandonar la notorietat i optar per l’anònima vida d’un oficinista o d’un agent d’una funerària que, sota la sospita de ser gris i trista, s’amaga una proposta d’humanitat. 

Si la cosa funciona

Us recomano la darrera pel·lícula de Woody Allen, “Si la cosa funciona” (Whatever Works ). El protagonista és un personatge retret, malcarat i antisocial però que, a mesura que avança la pel·lícula esdevé simpàtic, amable i que, gràcies a les contínues seves reflexions, es fa proper a les preocupacions dels espectadors. És un repàs precís de les fòbies de les persones. Només comprensibles per algú que fa de cada pel·lícula un petit homenatge a la psicoanàlisi. Durant noranta dos minuts el protagonista fa una dissecció del conjunt de circumstàncies, creences, idees i actituds que forneixen l’existència.

El protagonista, un madur professor de física en atur, connecta amb els espectadors perquè, a més de que és dirigeix de forma explícita a ells a través d’un enginyós recurs cinematogràfic, parlar i diu d’allò que més d’un cop hem pensat. Woody Allen parla a través del protagonista per dir-nos, al igual que ja feu a Match Point, que les coses poden donar-se també per atzar. Per això cal estar atent i ser flexibles per tal de no deixar passar les oportunitats. Això és el que es desprèn de veure com els personatges fan i refan les seves vides de forma totalment inesperada. El racionalisme del protagonisme es va desfent progressivament a mesura que avança la pel·lícula. Al final, sembla que tota sigui atzar i casualitats.

Novament, Allen treu en una pel·lícula el seu mont particular de fantasmes. En poc espai de temps desfilen la gimnàstica sueca, la religió verdadera i les religions com a negoci, els teocon i els neocon (genialment representats en una galeria de personatges de cera), la teoria del caos, l’amistat, la psicoanàlisi, la sexualitat amb sexe i sense sexe, l’amor madur i l’amor adolescent, la soledat i la companyia, la ciència, l’art conceptual, la música, ... Un munt de llocs comuns pels espectadors. Els fantasmes de Woody Allen esdevenen complicitats amb els espectadors.

Una recomanació, si aneu al cinema eviteu seure al costat d’algú que xarrupi o mengi crispetes amb tots els sorolls del món, llavors no podreu captar els enginyosos i divertits diàlegs que, amb una velocitat prodigiosa, es donen sense parar. L’aparent surrealisme de les paraules s’amaga l’essència de la vida. Un autèntic regal que no es pot perdre.