dissabte, 31 d’octubre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

Quan els cristians diem a Déu Pare estem reconeixent que totes les persones som fills i filles d’un mateix pare. Aquest fet ens uneix en la gran germandat de la fraternitat universal. És una convicció i un sentiment. Estic convençut que les relacions humanes han de ser fraternals, lluny dels egoismes que ens empresonen i trenquen els vincles de germanó. "No heu rebut pas un esperit d'esclaus que us faci viure en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar "Abbà, Pare". Així l'esperit s'uneix personalment al nostre esperit per donar testimonis que som fills de Déu" (Rm 8,15-16) 

 La fe no segueix la raó per creure, però la fa servir per explicar el sentit d'aquesta creença. Però, per no seguir la raó la fe esdevé irracional. La fe és mou en la realitat interior dels convenciments que alimenten i sostenen la raó de l’existència. És un do, malgrat que no tothom ho experimenta així. No tothom té la vivència de la fe. Uns no la volen, altres s’hi oposen i altres han endurit el cor. "Ja som salvats, però dins una esperança. Ara, ningú no espera allò que veu, si ja ho veiés ¿com ho esperaria? Així, doncs, si esperem allò que encara no veiem, ens toca viure ferms en l'esperança" (Rm 8,24-25)

divendres, 30 d’octubre del 2015

Bisbes, capelles i diaques

Segons l’anuari estadístic de l’Església catòlica el nombre dels bisbes al món ha augmentat en 40 prelats, arribant a ser 5.173 en total. Al contrari de la tendència dels últims anys, que era augmentar el nombre de bisbes diocesans i disminuir el de religiosos, darrerament han augment tots dos. Els bisbes diocesans són 3.945 (28 més), mentre els bisbes religiosos són 1.228 (12 més). L'augment dels bisbes diocesans afecten a tots els continents excepció d'Oceania (-5): Amèrica (+16), Àsia (+8), Àfrica (+3) i Europa (+6). Els bisbes religiosos augmenten a tot arreu: Àfrica (+2), Amèrica (+1), Àsia (+ 6), Europa (+3), i es mantenen sense variació a Oceania. 

 El nombre total de sacerdots al món ha augmentat en 1.035 respecte a l'any anterior, arribant a ser 415.348 en tot el món. Malgrat aquest augment, a Europa hi ha un descens en el nombre de sacerdots - 2.283 i molt poc a Oceania -3. Mentre que els augments en sacerdocis es donen a l'Àfrica (1693), Amèrica (188) i Àsia (1440 ). Els sacerdots diocesans al món han augmentat globalment en 971 persones, arribant a ser 280.532, amb augments significatius a a Àfrica (+1.1.86), Amèrica (+539), Àsia (+900), Oceania (+19). Europa destaca també en la disminució de capellans diocesans, han disminuït en 1673persones. Els sacerdots religiosos han augmentat en el seu conjunt de 64 persones i arriben a ser 134.816 en total. Es consolida la tendència observada en els últims anys, increment significatiu a Àfrica (+507) i a Àsia (+540), mentre les disminucions afecten Amèrica (-351), Europa (-610) i Oceania (-22). 

 Els diaques permanents al món han augmentats en 1.091 persones fins arriba a ser 43.195 en total. L'augment més consistent es confirma una vegada més a Amèrica (+684) i a Europa (+373), i relativament menor a Àfrica (+8), Àsia (+8) i Oceania (+18). Els diaques permanents diocesans al món són 42.650, amb un augment total de 1.084 persones. Creixen a tot arreu: a Àfrica (+5), Amèrica (+660), Àsia (+23), Europa (+381), Oceania (+15). Els diaques permanents religiosos són 545, augmentant de 7 persones respecte al any anterior, amb augments a Àfrica (+3), Amèrica (+24) i Oceania (+3), i disminucions a Àsia (-15) i Europa (-8).

dijous, 29 d’octubre del 2015

La bona política

Necessitem un nou lideratge polític que ens permeti tornar a confiar en els nostres governants. Aquesta confiança es fonamenta en una doble condició: saben conduir cap un futur que ha de ser millor i tenen uns referents morals que guien les seves actuacions. Tampoc podem oblidar-nos dels principis i virtuts que articulen la convivència cívica. Part de la crisi de l’actual sistema polític i econòmic es fonamenta en la pèrdua dels referents morals que havien articulat la convivència cívica en la societat moderna, dimensió que cal recuperar per poder articular la cohesió social. El nostre sistema moral s'ha corromput per influència d'unes visions que situen la racionalitat i l'interès econòmic per sobre altre consideració.


La política no és aliena al redreçament moral de les societats occidentals. Cal governar a partir de motivacions morals. Necessitem fonamentar la governança també en raons morals. Volem regenerar la política a partir d’un relat moral que sustentin les nostres propostes de govern. Es per això que reivindiquem governar per ideals, sense caure en l’idealisme o ser ingenus; volem que la nostra acció política tingui uns ideals que l’animin i li donin coherència.

dimecres, 28 d’octubre del 2015

El cardenal Cañizares a favor dels musulmans

L'arquebisbe de València, cardenal Antonio Cañizares, s'ha reunit el president de la Comissió Islàmica d'Espanya (CIE), Riay Tatary, per coordinar l'ajuda als refugiats presents a la Comunitat Valenciana i promoure una trobada de pregària comuna per la pau. És una bona notícia que tapa unes desafortunades declaracions en relació al risc d’acollir els refugiats perquè són majoritàriament musulmans. Aquesta trobada, feta per iniciativa del cardenal Cañizares, amb la Comissió Islàmica és la primera que es fa per organitzar accions conjuntes d'ajuda als  refugiats.

L'objectiu de la reunió, que ha tingut lloc al Palau Arquebisbal, ha estat "posar en comú tots els mitjans disponibles i coordinar la resposta assistencial per prestar la millor atenció possible", segons fons de l'Arquebisbat. En la roda de premsa posterior a la trobada, Riay Tatary ha agraït la iniciativa de l’arquebisbe valencià, i ha indicat que "ha estat molt receptiu" en promoure el contacte entre la comunitat catòlica i islàmica. Al mateix temps ha assegurat que "ens hem compromès a treballar immediatament, ja no teoritzar", per "començar a caminar i aconseguir objectius". També s’ha parlat de la convocatòria d'una oració per la pau que se celebrarà pròximament a València entre totes les comunitats religioses, així com la "formació d'una comissió de col·laboració amb l'Arquebisbat de València per al repte de rebre als refugiats procedents de la zona de l'Orient Mitjà ", ha assenyalat.

Per la seva banda, el cardenal Cañizares ha agraït profundament aquesta "trobada cordial, de grandíssima proximitat, de mútua comprensió i de mutu amor i de sentir-nos veritablement units en la fe en el Déu únic". Ha indicat que tant la comunitat islàmica com la comunitat catòlica, "estem convençuts que sense Déu no hi haurà possibilitat d'aquesta unitat, d'aquesta pau, i d'aquest afirmar constantment la dignitat de la persona humana que és la clau de tot". A més, el cardenal Cañizares ha advertit de la necessitat de "pregar junts a l'únic Déu per la pau amb totes les altres confessions religioses i cristianes" i de mostrar "la solidaritat de la comunitat islàmica i la catòlica per acollir els refugiats". El cardenal  ha assegurat que "d'aquí a poc temps arribarà a Espanya un nombre important de refugiats que estem disposats a acollir i a col·laborar mútuament per facilitar-los la llengua, cases i residències, on dignament siguin veritablement respectats i acollits, i també a buscar-los conjuntament treball". Per aquest motiu l'Arquebisbat de València "ha creat una comissió formada per les entitats de l'Església Catòlica que treballen habitualment en intervenció social a la diòcesi i des d'abans de l'estiu s'està treballant en el projecte d'atenció als refugiats per canalitzar totes les mostres de solidaritat dels ciutadans valencians " a fi d’ajudar els refugiats "vinguin d'on vinguin i en les condicions que vinguin ". Totes les iniciatives es coordinaran sota el projecte comú “A casa hi ha lloc per a un germà més".

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Cal un ideal social i democràtic renovat

Cal governar des dels principis i partir d'ideals. No cal idealistes, però sí polítics íntegres perquè tenen principis. Cal tenir ideals i saber-los compartir, així com tenir propostes per canviar allò que no funciona. La societat pot millorar. Cal proposar de nou a la societat els principis que inspiraren i motivaren a l'acció de govern de persones que es sentien socialdemòcrates, socialcristians i liberals progressistes perquè les decisions de govern han de ser contrastades amb aquests referents. El judici de la societat no és pot acontentar a ser un examen de l’eficàcia o l'eficiència de la gestió pública, sinó una anàlisi del perquè de tot plegat. Sense moral no pot haver-hi bon govern.

Estic convençut que el camí cap a una més gran justícia social s’hi pot arribar a partir d’una reforma gradual del sistema polític. Aspiro, tal com ho feren, al igual que els primers socialdemòcrates, a una societat justa sense desigualtats. Després vindrà la raó política. Aquest és l'itinerari que han seguit i seguim moltes persones que hem cregut que la política era el millor camí per transformar la societat. Volem major justícia social per vèncer les desigualtats i exclusions que la crisi econòmica ha provocat en amplis sectors de la societat. També aspirem a una justícia que repari el menysteniment històric i la imposicions que Catalunya ha patit en la construcció de l'estat espanyol.


S’ha de repensar tot això des d’una una mirada renovada i parlar-ne de nou amb mots renovats que donin sentit al discurs polític. S’ha de construir un nou pensament i ha d'expressar-se amb nous mots plens de sentit i significats. Cal una cultura política nova capaç de tornar l'esperança i el convenciment a la ciutadania de que ens en podem sortir.  La corrent socialdemòcrata avui ha d’identificar-se amb els compromisos liberals de respecte de la llibertat; de manera particular cal defensar la llibertat de pensament i creació, així com de consciència i creença religiosa. Els problemes actuals de la societat empenyen a incorporar altres dimensions que eixamplen les perspectives fundacionals fundacionals de la socialdemocràcia.   

dilluns, 26 d’octubre del 2015

Roma locuta, causa non finita

Qui hauria pensat, pocs anys enrere, que veuria la inversió de la dita clàssica de “Roma locuta, causa finita”. El gran èxit del sínode de la família ha estat en el fet que Roma ha parlat, però no s’ha dit la darrera paraula. La dinàmica sinodal ha llegat una agenda de treball eclesial per resoldre a fons els temes que formaven el nucli dur del Sínode. La reflexió papal als pares sinodals sobre la necessitat d’invertir la piràmide de la jerarquia eclesial, ja deixava prou clar com l’Església catòlica ha d’afrontar en el futur els debats doctrinals. Bàsicament, com indicà en un altre moment el mateix Francesc, el que cal és “mirar i de llegir la realitat, millor dit les realitat d’avui, amb els ulls de Déu, per encendre i il·luminar amb la flama de la fe els cors dels homes, en un moment històric de desànim i de crisi social, econòmica, moral i de prevalent negativitat.”

El papa Francesc ha aconseguit obrir de nou l’Església catòlica als problemes d’avui. Ho ha fet amb un estil que em recorda com ho feu Joan XXIII amb la seva convocatòria del Concili Vaticà II. Els resultats positius d’aquest sínode no estaran, probablement, en la lletra dels documents conclusius, sinó en la dinàmica creada a partir dels debats en les aules sinodals. És importat, com indicà el papa, no tant “no haver trobat solucions definitives a totes les dificultats i als dubtes que desafien i amenacen la família, sinó haver posat aquestes dificultats i dubtes sota la llum de la Fe, haver-les examinat atentament, haver-les afrontat sense por i sense amagar el cap sota l’ala. Francesc convida a tota l’Església a posar-se en camí per acollir el debat i la reflexió, i les conclusions sinodals des de la perspectiva de la misericòrdia. Precisament, l’any de la misericòrdia que comença crea les condicions perquè les esglésies locals agafin des de les seves particulars perspectives les qüestions que han restat obertes. Sobretot, que sàpiguen administrar la tradició i el codi canònic amb lectures obertes per tal de resoldre els problemes que afecten a les famílies d’avui.

L’apel·lació a la perspectiva de la diversitat aporta un visió fins ara inèdit als debats eclesials generalment condicionats per l’obligada unanimitat que comportava la convicció de que Roma locuta, causa finita. Però ara no ha estat així. Els problemes i les solucions venen matisades per la necessitat de fer lectures locals perquè, com afirmà Francesc, “ les cultures són molt diverses entre elles i cada principi general –com he dit, les qüestions dogmàtiques ben definides pel Magisteri de l’Església– cada principi general té necessitat de ser inculturat si vol ser observat i aplicat .” Per fer-ho cal, com ha indicat el mateix papa, “El primer deure de l’Església no és el de distribuir condemnes o anatemes, sinó que és el de proclamar la misericòrdia de Déu, de cridar a la conversió i de conduir tots els homes a la salvació del Senyor”. En aquest sentit, ha senyalat el papa “l’experiència del Sínode ens ha fet adonar millor, també, que els veritables defensors de la doctrina no són els qui defensen la lletra sinó l’esperit; no les idees sinó l’home; no les fórmules sinó la gratuïtat de l’amor de Déu i el seu perdó”.

L’ambigüitat d’alguns conclusions sinodals permeten seguir treballant per trobar, des de les realitats de les esglésies locals, les respostes més adequades als problemes abordats en el Sínode. Això ha estat un dels resultats positius del Sínode, en uns moments que un sector eclesial havia fet caps i mànigues per bloquejar qualsevol apertura als problemes discutits. Hi havia sectors eclesials disposats a fer del Sínode un lloc d’enfrontament dur entre dues visions de l’Església. El propi papa esmentà aquesta situació al referir-se a l’ús de “mètodes no benèvols del tot” la realitat ha estat una altra. El papa ha convidat a “superar tota hermenèutica de la conspiració o tancament de perspectives, per a defensar i per a difondre la llibertat dels fills de Déu, per a transmetre la bellesa de la Novetat cristiana, de vegades coberta del rovell d’un llenguatge arcaic o simplement no comprensible”.

Ara és el moment de comprendre que l’apertura prudent i controlada del Sínode és una oportunitat que té l’Església catòlica per resoldre satisfactòriament als diferents problemes associats a la vida familiar avui. Tots ells qüestions que tenen un ampli abast i que es manifesten, en cada continent o país, de forma diferent. En alguns llocs, s’expressarà entorn als fenòmens relacionats a com la pobresa i desigualtat afecten a la família; en altres, es concretarà entorn a la situació de la dona dins la unitat familiar i en la societat; i en altres es manifestarà en la comunió dels divorciats i tornats a casar o en l’acolliment de les homosexuals. En tots aquests casos cal tenir present el que digué el papa Francesc: “el repte que tenim al davant és sempre el mateix: anunciar l’Evangeli a l’home d’avui, defensant la família de tots els atacs ideològics i individualistes. I, sense caure mai en el perill del relativisme o de demonitzar els altres, hem provat d’abraçar plenament i coratjosament la bondat i la misericòrdia de Déu que supera els nostres càlculs humans i que no desitja altra cosa que «tots els homes es salvin»”.

diumenge, 25 d’octubre del 2015

La necessària justícia social

Davant d’una panorama social i polític que no agrada moltes persones ens indignem i revoltem. Ho volem fer dins del marc del que són avui les societats occidentals, els seus valors i principis, i respectant el sistema econòmic de mercat introduint-hi ajustos per fer-lo compatible amb la justícia social redistributiva i equitativa. Aquesta voluntat de canvi s’expressa afirmant la justícia i la igualtat, la necessitat de regeneració democràtica i uns valors i virtuts que defineixen la humanització de la societat. Avui com ahir, o com altres moments, les persones es formulen preguntes similars: ¿com el model econòmic pot generar menys injustícies i desigualtats, sense disminuir-ne de la seva eficiència? o ¿quin és el sistema polític millor per servir al interès comú?. 

 Totes aquestes preguntes continuen vigents i són més pertinents que mai perquè les disfuncions econòmiques han estat font de moltes injustícies i noves desigualtats. La defensa de la llibertat i el respecte a la diversitat no poden generar desigualtats socials i alterar la cohesió de la societat. Per evitar que això sigui així, L’alternativa socialdemòcrata continua sent plenament vigent si sap retornar al seus fonaments originals. Però aquest retorn als orígens no pot interpretar-se com una crida al fonamentalisme polític. Aquesta tornada als moments inicials exigeix un pensament polític creatiu per evitar qualsevol forma de dogmatisme. 

 La responsabilitat de la socialdemòcrata avui és afirmar una tradició de pensament i cultura política que neix com a resposta moral a les injustícies socials. Cal renovar aquesta tradició política, no per afirmar acríticament els seus principis sinó per ajustar-los a la realitat i respondre als mateixos reptes morals que els primers socialdemòcrates. El temps canvia les estratègies i els camins polítics, però no altera les consciències i l’esperit de revolta davant les injustícies socials. Els homes i dones del nostre temps segueixen fent-se les preguntes de sempre i però necessiten trobar noves respostes. Cal mirar endarrere per sentir-se partícips d'una esperança de la humanitat i hereus dels seus combats contra la injustícia. Però bàsicament cal mirar al present a fi de identificar les noves injustícies que reclamen la nostra atenció i exigeixen noves respostes que permetin progressar cap un futur millor.

dissabte, 24 d’octubre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

Hem de viure sabent interpretar els nombrosos signes que ens aporten els diversos esdeveniments que s’hi donen. Hem de saber llegir i entendre aquests moments; però, sobretot, hem de comprendre quina resposta hi hem de donar. Aquests signes ens interpel·len i reclamen respostes plenes d’amor, solidaritat, acolliment, pacificació i acció a favor de la justícia. Estiguem atents als signes dels temps. "Quan veieu pujar un núvol cap a ponent, dieu tot seguit: "Ve pluja", i la pluja arriba. I quan bufa el vent de migjorn, dieu: "Farà calor", i en fa. Hipòcrites ! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l'aspecte de la terra i el cel ¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint?" (Lc 12, 54-56).

 El pecat neix i perdura en la injustícia. Cal viure practicant la justícia i ser persones que se’ns pugui qualifica de justes. Des de la justícia viurem en la veritat que ens fa lliures. Quan no estimem no som fidels a la veritat i no som justos. "Si us feu, doncs esclaus del pecat, aneu a la mort; si us poseu al servei de Déu, sereu justos. Vosaltres éreu esclaus del pecat, però us heu posat de tot al servei de la veritat que us ha estat ensenyada. Donem-ne gràcies a Déu. Així heu quedat lliures de l’esclevatge del pecat i heu entrat al servei del bé” (Rm 6, 16-17). Malgrat les dificultats que en podem trobar en la vida quotidiana, fins i tot moments desesperants, hem de mantenir en la confiança que no estem sols i que l'amor de Déu està present. Ell recull les nostres peticions i gràcies als demés es fa present a través de l'amor. "La paraula del Senyor és sincera, es manté fidel en tot el que fa: estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor" (Sl 33,4)

divendres, 23 d’octubre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

22 octubre 2015 Les persones hem d'estar a punt, atents, per llegir els signes del nostre temps. Tots els sentits els hem de tenir desperts per comprendre que està passant i descobrir els demés que necessiten ser estimats. No podem adormir-nos. "Estigueu a punt, amb el cos cenyit i amb els llums encesos. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per poder obrir la porta tant bon punt trucarà. Feliços els criats que l'amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada" (Lc 12,35-37).

 Alguns textos de l’Evangeli són difícils. La seva comprensió exigeix haver optat prèviament per la veritat, l'amor, la justícia, la caritat, la pau. Un cop feta aquesta opció es percep que aquesta compromís comporta una confrontació contra tot allò que s'oposa a la justícia, a l'egoisme i a les estructures de pecat de la societat. I això crea divisió. "¿Penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d'ara dins una mateixa casa hi haurà cinc de dividits. Tres contra dos i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare, la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra" (Lc 12, 51-53)

dijous, 22 d’octubre del 2015

Sociologia religiosa. Població i Església catòlica

A partir del darrer «Anuari Estadístic de l'Església» (actualitzat al dia 31 de desembre de 2013) l'Agència Fides ha presentat, com fa cada any, algunes dades estadístiques seleccionades per oferir un quadre panoràmic de l’activitat missionera de l’Església catòlica. Des de l’última estadística el valor de referència de la població mundial a 31 desembre de 2013 era de 7.093.798.000 persones, amb un augment de 70.421.000 unitats respecte a l'any anterior. Aquest increment global inclou, com anys anteriors, a tots els continents. És rellevant, com anys anteriors, la pujada de població a Àsia que creix amb 27.776.000 de persones, Àfrica amb 23.808.000, tot seguit d’Amèrica en 17.865.000, Europa 289.000 i Oceania 683.000. Com pot observar-se, les diferències entre Europa i la resta de continents és considerable. 


A 31 de desembre de 2013 el nombre de catòlics era de 1.253.926.000 unitats que representa un increment 25.305.000 persones respecte a l'any anterior. L'augment es produeix en tots els continents, però ells llocs més evidents són Amèrica, amb 15.051.000 persones i Àfrica amb 7.637.000. Més lluny queda Àsia amb 2.161.000 persones i molt més separada està Europa amb 285.000 i Oceania amb 171.000 persones. El percentatge dels catòlics a nivell mundial ha augmentat un 0,19% situant-se en el 17,68%. Pel que fa als continents, s'han registrat augments a Àfrica (+0,29), Amèrica (+0,38), Àsia (+0,03) i Europa (+0,03). Mentre que Oceania registra de nou una petita disminució del -0,01%.

dimecres, 21 d’octubre del 2015

No podem distreure’ns

Primera reflexió. ¿Per què hi han anat els periodistes? ¿qui ha filtrat que s’anava a detenir a persones? M’hauria agradat que algun editor dels medis hagués tingut la decència d’oposar-se a ser novament manipulats pels interessos i estratègies obstruccionistes dels governants de Madrid. Entre la notícia i la dignitat, quan no l’ètica professional, sempre es tria allò que donarà més minuts en els telenotícies o en els butlletins de ràdio. ¿Què hauria passat si la policia no hagués tingut cobertura informativa? Segona reflexió. Curiosament, la gestió de les actuacions policials es donen en els moments més àlgids del tempo polític català. Avui, quan el President signava la constitució del nou Parlament i en plena negociació entre “Junts pel Sí” i la CUP per resoldre el tema de la Presidència de la Generalitat. És evident, que notícies com les d’avui dificulten l’entesa entre les dues parts. La corrupció ho enverina tot i crea mal rollo. Tercera reflexió. L’anterior pensada també val per les relacions entre CDC i ERC a les portes d’avaluar si convé anar de nou plegats ara a les eleccions generals. El mal rollo tensa unes enteses molt necessàries per unir el màxim d’acords per tenir un veu respectable al Congreso de Diputados de Madrid.

Quarta reflexió. Si la corrupció és una pesada llosa seria bo que CDC afrontés definitivament aquest problema i tingués el coratge de renegar d’un passat que el llastra. Cal sentir de que tot això forma part d’un passat ple d’errors i delictes, i que no es vol repetir. Cal deixar enrere aquestes pràctiques corruptes, les persones que les feren i toleraren i, probablement, una concepció política i uns instruments d’acció política totalment inservibles. El futur ha de conjugar-se d’una altra manera, amb polítics lliures de sospita i presidits per la regeneració democràtica. Cinquena reflexió. “Junts pel Sí” no és Convergència. Convindria afirmar-ho ben alt per evitar confusions interessades que només pretenen pertorbar les negociacions del futur polític de Catalunya. Sisena reflexió. No estaria de més de recordar que les corrupcions del PP o del PSOE que encara són processos oberts pendents de judici, afecten de ple a uns partits que concorreran amb la seva marca electoral a les properes eleccions del 20D. Perquè, com diu un bon amic meu, “si Mas no pot ser President per culpa del 3%, ¿què diríem de Mariano Rajoy pel cas Gurtel o Pedro Sánchez pel cas dels Eres d’Andalusia?


Setena reflexió. No ens hem de distreure dels objectius polítics principals. Cal seguir amb el full de ruta establert i no desviar-se per culpa de les interferències que provenen des del govern de l’Estat. Probablement, en vindran de noves sempre amb la mateixa intenció: entorpir. Cal actuar amb intel·ligència i no abandonar el camí cap a la independència.

dimarts, 20 d’octubre del 2015

Avaluar les administracions públiques

He llegit un article d’una eminent catedràtica d’economia, molt coneguda per les seves aparicions televisives i pel seu compromís a favor del procés per la independència. M’han sorprès les seves afirmacions de com ha d’avaluar-se les administracions públiques. Segons la professora en relació la supervisió de l’actuació pública “el futur és el control econòmic dels resultats, la transparència i la informació”. Per aquesta professora “aquests conceptes conformen el nucli de la nova gestió pública, en què el ciutadà no és un simple administrat, sinó algú a qui s’ha de rendir comptes i tenir informat”.

Rendir compte  ¿de què?. Aquesta és la qüestió. Els criteris de la professora són útils, però no suficients. Falta incorporar-hi altres dimensions al control de l’actuació pública. El control dels resultats no és suficient. Cal preguntar-se el per què de l’actuació pública i valorar la seva rendibilitat social i, perquè no, el sentit moral dels resultats. Aquests aspectes acostumen a estar fora de l’escrutini públic. No se’n parla. És un error. Cal avaluar el sentit de l’acció públic i la seva capacitat per transformar positivament la societat. Fer-ho, és una opció política com el no fer-ho. Prefereixo que la transparència i la informació, sempre necessàries, m’expliquen el per què les administracions actuen d’una manera i quins són els resultats socials obtinguts.

dilluns, 19 d’octubre del 2015

El lideratge d’Artur Mas

Vagi per endavant que la CUP, o una formació d’esquerra radical, alternativa, amb dosis d’antisistema, i clarament independentista, ha d’existir. Catalunya fora un país descompensat si la CUP no existís, doncs hi ha una part de la societat, especialment els joves, que s’identifiquen de bon grat amb el que defensa aquest grup polític. Molta gent veu amb simpatia l’existència de la CUP per la seva franquesa, gamberrisme i utopia política, i coherència amb el que diuen i fan. En aquest sentit, durant els darrers anys les persones que han estat al davant d’aquesta formació política han actuat amb correcció, sinceritat i no han amagat, o simplificat, els seus desideràtums polítics. Les seves propostes són força granítiques i defensades amb tota la vehemència que calgui. Calen veus que reclamin insistentment la possibilitat de que les propostes inèdites siguin viables i reals. Està molt bé que el clam utòpic en un societat adormida per un pragmatisme desenfrenat.

Però ara la CUP es troba al mig d’una alta negociació política. D’ells depenen que el diputat Artur Mas, el candidat de Junts pel Sí per a la presidència, pugui ser el nou president de la Generalitat. Sobre aquest punt, les reiterades declaracions d’alguns dirigents de la CUP en contra d’aquella possibilitat fa que comencen aparèixer algunes dissonàncies, i les simpaties s’han mutat ha antipaties. De sobte, les admiracions s’han tornat en prevencions i desconfiances.  Els negociadors dels acords i pactes, tenen les seves dinàmiques i estratègies totes envoltades d’un silencia sepulcral. És molt bo que sigui així. Els opinadors ja s’inventaran les oportunes especulacions per agitar les tertúlies. El silenci, és bona notícia. Confio que la maduresa política demostrada per la CUP durant aquests anys sigui un bon rèdit per adonar-se que ara, el que cal, és sumar al màxim nombre de gent al projecte de la independència. Ja tindrem, en el futur, tot el temps del món per dirimir electoralment les diferents alternatives polítiques.

Ara, el que toca, és posar-se d’acord entorn als punts bàsic d’un programa nacional i social, sense masses tonalitats o notes a peu de pàgina. Per més que hi hagin manifestacions en una altra direcció, no ens podem enganyar: sí que importa el lideratge d’aquest procés. Moltes persones s’han incorporat al procés de recuperació de la sobirania de Catalunya gràcies al lideratge exercit per Artur Mas en els moments més difícils. No només no es tracta d’oblidar que ell, i dues persones més, estan imputades per haver facilitat la consulta participativa gràcies a la qual estem on estem ara, sinó hem reconèixer que Artur Mas ha senyalat, en tot moment, els passos que calia fer. També ha estat Artur Mas, juntament amb algunes entitats de la societat civil, les que convertiren el procés electoral del 27S en un consulta plebiscitària. Cal reconèixer-li aquesta capacitat de visió i audàcia per guiar-nos en el camí on s’albira la desitjada independència. Les persones sí que importen. En aquest sentit, sembla una irresponsabilitat donar per amortitzats les vàlues polítiques d’algunes persones. Per això, no es tracta d’improvisar nous lideratges sinó seguir confiant en les persona que ha fet possible que molts catalans haguem recuperat l’autoconfiança de sentir-nos capaços d’avançar units, malgrat les dificultats del moment, cap objectius nobles i desafiants.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Indignats davant les injustícies

Mirant el nostre entorn tenim motius per la indignació i la revolta. Mentre existeixin desigualtats i injustícies, o no es reconegui la llibertat dels catalans en poder decidir el seu futur, hem de fer sentir les nostres opinions i proposar alternatives polítiques per fer una societat millor. Cal aspirar a una nova societat que la voldríem bona, decent i amable fonamentada en el bon govern de les qüestions públiques, el respecte a totes les llibertats i respectuosa amb els principis i referents morals. 

 Hi ha un munt de situacions que agiten les consciències morals i que reclamen una resposta urgent i inajornables. Els anhels de justícia no minven malgrat les dificultats dels camins per fer més just els món. Cal reconèixer la complexitat dels problemes d’avui i les dificultats que sovint hi ha alhora de definir-los. La societat actual és molt complexa i els seus problemes a voltes estan profundament interrelacionats que resulten força indestriables. Però, tot i aquestes dificultat, no es pot estar passiu davant d'un món injust, desajustat, poc respectuós amb la natura i massa sovint indiferent als sofriments de la humanitat. Moltes persones volen que aquesta situació canviï en poc temps, però els canvis avui no poden fer-se sense generar consens i acords. I això requereix temps i la virtut de la paciència. Es pot ser impacient davant les injustícies, però cal ser realistes alhora de trobar-ne solucions. 

Per assolir totes aquestes metes calen nous instruments polítics adaptats a la realitat canviant del moment. En moltes ocasions, els nous problemes no poden ser ni compresos pels vells instruments d’anàlisi, i molt menys resolts per uns instruments polítics pensats per una societat que, en gran part, ja no existeix. Les democràcies occidentals, amb les seves cultures polítiques i institucions de govern, s’han anat adaptant als diferents canvis socials. Amb més o menys intensitat segons la situació. Es viu en un tombant de la història que exigeix imaginació i creativitat alhora d’entendre el que passa i proposar-ne solucions. Cal saber repensar moltes de les certeses que han portat fins aquí, però que són insuficients per seguir endavant. Calen noves propostes polítiques per sortir dels problemes d’avui.

dissabte, 17 d’octubre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

La vida te el seu tràfec i sovint tenim la sensació que estem com atrapats i dominats per situacions que ens empresonen. La fe aporta acolliment càlid per poder experimentar la joia de viure i sentir-nos lliures de moltes coses que posseeixen la nostra llibertat. Per retrobar la nostra llibertat interior cal pregar, conrear el treball de l'esperit i l'obertura als demés que dóna l'amor, vèncer les rancúnies amb el perdó. "Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera". (Mt 11,28-30). 

 La veritat sempre guanya a la mentida. Res queda amagat a la llum de l'escrutini. La tradició cristiana, i el pensament popular, ensenya que Deu tot ho sap i tot ho veu. S'agafa més ràpid a un mentider que a un coix. Siguem sincers, no ens enredem ni enredem. "No hi ha cap secret que tard o d'hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d'hora no sigui conegut. Estigueu-ne segurs: el que heu dit en la fosca, ho diran a plena llum; el que heu parlat a cau d'orella en un soterrani, ho proclamaran des dels terrats" Lc 12,2-3

divendres, 16 d’octubre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

Cal actuar per fer el bé. Cal estimar a tothom. Així de simple. Estimant contribuint a fer més agradable la vida a les altres persones, millorem el seu benestar. Però també redimim el nostre de cor de les penes. Estimant transformem el nostres cors. Quan estimem esdevenim persones millors, més pures. Gràcies a l’amor superem els egoismes que són barreres que posem als demés i això va que perdem la joia de viure. "Mira, vosaltres, els fariseus, feu la cerimònia de purificar vasos i plates, però per dintre esteu plens de rapacitat i dolenteria. Necis !. ¿Hi ha algú que netegi les coses per fora sense netejar-les també per dintre? Doneu a la genet necessitada el que hi ha a les plates i als vasos; llavors sí que tot el que feu servir quedarà pur" (Lc 11,39-41)

No hem d'oblidar de valorar el que ès important de fer per no quedar-nos atrapats per aspectes secundaris o circumstancials. Fer la justícia i practicar l'amor esdevenen la guia de tot el comportament dels cristians. No podem distreure’ns i perdre el temps en coses secundàries que ens aparten del que dóna sentit a la vida. "Ai de vosaltres, fariseus que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, de la ruda, i de qualsevol llegum, però us passa per alt la pràctica de la justícia i de l'amor de Déu !. això és el que havíeu de complir, sense passar per alta allò altre". (Lc 11,42)

dijous, 15 d’octubre del 2015

15 d'octubre

Molts catalans sabem que avui fa 75 anys que assassinaren de forma ignominiosa al que era president de la Generalitat, Lluís Companys. Per alguns catalans, en els anys foscos del franquisme aquesta data era un record viscut en silenci. Recordo que quan anava amb el meu pare al cementiri de Montjuic a visitar el nínxol on reposaven les despulles del meu avi sempre acabaven amb el mateix ritual. Primer anaven a una plaça on hi havia vàries tombes entre les quals destacava la del president Macià i després, discretament, retornaven a on hi havia més nínxols per aturar-nos on una làpida de marbre deia “família Companys”. Llavors en recolliment restaven una estona en silenci perquè allí estava enterrat el president Lluís Companys.

 Han passat 75 anys de l’afusellament del president Lluís Companys i algunes de les circumstàncies que causaren la seva mort resten obertes. El procés que el condemnà a mort segueix obert perquè cap autoritat política i judicial han negat la seva legalitat. La mort de Companys fou un assassinat per aplicació de la llei antidemocràtica dels vencedors de la Guerra Civil. Mentre uns tenien la força de les armes, el president Lluís Companys tenia la legitimitat de les urnes. Malgrat els anys passats cap autoritat de l’Estat ha tingut el coratge de declarar nul·la aquesta condemna i reparar la memòria del President assassinat. La Comissió per la Dignitat ha promogut una campanya per aconseguir-ho, però sense cap resultat. Cap dels governs de l’Espanya democràtica han revisat aquest procés i han reparat l’honor de Lluís Companys. El procés militar a Lluís Companys encara està obert, perquè l’acusació de demòcrata i catalanista, no ha estat revocada.

 Desconec les pressions que les autoritats catalanes hagin fet pet resoldre aquesta qüestió. Però anteriorment, en l’època de la política pragmàtica del peix al cova aprofitant la necessitat dels vots de la minoria catalana per formar govern, qui podria haver pressionat a l’Estat per revisar el procés dóna la impressió no insistí prou. Ara, quan commemorem de nou el record de Lluís Companys, hem de reivindicar amb contundència a l’Estat espanyol l’anul·lació del procés militar al president de la Generalitat republicana. Mentre no es faci això es confirma té la sensació de que l’Estat està d’esquena a les institucions històriques dels catalans.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Cardenal Cañizares, llum de Trento

L’arquebisbe de València ha fet unes declaracions inaudites sobre els refugiats de l’Orient Mig que venen a Europa en un esmorzar del Fòrum Europa-Tribuna Mediterrània. Ha estat clar i contundent. Antonio Cañizares s’ha preguntat avui si en "aquesta invasió d'immigrants" i refugiats que al seu parer registra Europa "és tot blat net". Considera que aquesta situació és "el cavall de Troia" en les societats europees. Pel cardenal els governs europeus estan plens de “gestos i propaganda” molt poc eficaços. Més endavant ha afirmat contundentment “aquesta invasió d'immigrants, ¿és tot blat net?”, “com quedarà Europa d'aquí a uns anys, amb la que ve ara?”. Un pensament similar és el que expressà dies abans el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, qui justificà l’aixecament de murs per frenar l’entrada de refugiats perquè la seva “l’arribada massiva de musulmans posa en perill la identitat cristiana d’Europa”. Finalment Antonio Cañizares ha tancat la seva intervenció demanat aclarir que hi ha al darrera de tot això alhora que ha sostingut, referint-se als refugiats, que "vénen perseguits molt pocs". 

 El príncep de l’Església Antonio Cañizares s’ha situat en les antípodes del que ha dit el papa Francesc, de forma reiterada, davant del fenomen de la immigració en la Mediterrània i, més en concret, l’acolliment que cal proporcionar al refugiats de l’Orient Mig. La gravetat de les paraules del cardenal són antagòniques el que Jesús proposà, com actitud bàsica pels cristians davant dels estrangers. En la paràbola del Judici Final, relatada per Mateu al capítol 25, Jesús afirma “era foraster, i em vau acollir” i quan li pregunten “Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? Ell els contestarà: Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi”. La claredat de la paràbola del judici final donen a les paraules del cardenal Cañizares la categoria d’impostura que danya la imatge i la credibilitat de l’Església catòlica. Les manifestacions del cardenal Cañizares són una de les raons de la poca rellevància de l’Església catòlica en la societat actual.

dimarts, 13 d’octubre del 2015

Vivim en una societat en canvi

La societat contemporània està sotmesa a profunds canvis i transformacions. Hi ha nous problemes que demanen respostes noves. La mundialització de l’economia juntament amb la ràpida transmissió de la informació i el coneixement estan canviant els paradigmes del nostre temps. La globalització ha transformat els paràmetres de la cultura empresarial en benefici d’una revalorització de la iniciativa, l’esforç, l’excel·lència i la competitivitat. També ha transformat el perfil cultural de les societats occidentals. Ara són més plurals i diverses. Això ha estimulat valorar el respecte, la integració i cohesió social, així com la necessitat de repensar les identitats compartides que donen continuïtat amb el passat, fan comprensible el present i ens projecten al futur. Vivim abocats a un desenvolupament creixent de la ciència i de la tecnologia que contribueix a millorar la qualitat de vida de les persones; però també introdueix dubtes i prevencions davant de determinats progressos i els seus límits.

La governabilitat de la societat està profundament qüestionada per molts ciutadans. La corrupció política i l’adulteració dels valors democràtics, o el desinterès per allò que es del comú d’un part de la ciutadania qüestionen l’actual sistema de govern. Per alguns poden interpretar-se com lleugeres alteracions del sistema, però nosaltres ho considerem evidències clares d'una greu alteració de l'actual governança de la nostra societat. Davant d'aquesta situació apareixen inseguretats i incerteses fonts de noves pors, especialment por de perdre el sistema de benestar existent fins ara. Amenaçat també per la por a l'alteració de la seguretat col·lectiva per l'aparició del fenomen nou del terrorisme global, amb el risc de sacrificar les llibertats democràtics per tal defensar-nos d'aquest nou perill per les societat. Finalment, com a catalans, el procés obert darrerament per recuperar la plena sobirania nacional ha introduït una gran il·lusió col·lectiva. Una part dels catalans estem compromesos a lluitar per aconseguir el reconeixement ple de Catalunya com una nova realitat política amb capacitat de decidir la seva relació amb la resta de pobles d’Espanya i Europa.

dilluns, 12 d’octubre del 2015

Masses problemes per resoldre

Algunes persones tenim la sensació de que la nostre societat no se’n surt en solucionar o gestionar els seus problemes. Percebem que els instruments que ens havíem dotat són limitats per trobar les respostes que ajudin a resoldre les dificultats d’avui. Les desigualtats, no  només no desapareixen sinó que s’incrementen. Les desigualtats són creixents entre rics i pobres, hi ha noves formes de pobresa urbana, disfuncions en el sistema d'igualtat d'oportunitats, exclusions socials associades a l'origen ètnic, desajustos territorials associats al desenvolupament desequilibrat. Creix el nombre de persones que han vist reduït de forma dramàtic el seus benestar i augmenta la desesperança en l’esdevenidor.

La crisi econòmica, en tota la seva gran dimensió, a més de generar injustícies socials, ens evidencia una greu crisi moral per haver situat el guany econòmic desmesurat o l’eficiència econòmica per davant d’altres consideracions. Hem convertit en virtut la recerca del bé material. No estem acostumats a fer judicis morals sobre les coses. El contrast d’un decisió política s’ha habituat a fer-se sobre el seu cost, poques vegades sobre si ella contribuirà a millorar la societat, a fer-la més justa, a vèncer les desigualtats. La visió economicista a sostret el judici moral de l'acció de govern. Aquest situació afecta al mateix sentit del projecte humanístic de tota cultura emancipadora. No podem seguir esperant unes solucions que no arriben. 

diumenge, 11 d’octubre del 2015

La nova esquerra i les seves limitacions

Les cròniques periodístiques d’aquests dies de valoració de resultats electorals i d’intenses negociacions d’investidura del nou President de la Generalitat donen molta rellevància a la denominada nova esquerra. D’entrada el nom ja em sembla una broma, perquè es confús fer creure que els suposats renovadors, irrompen en el panorama polític com a portadors d’una bona nova política quan el que fan o diuen no són més que reedicions maquillades d’alternatives polítiques prou conegudes en el passat. Res sembla nou, més enllà del que puguin dir els titulars d’alguns medis de comunicació. Aquesta pretesa nova esquerra està instal·lada en una pedanteria moral pròpia evocadora de velles disputes entre els moviments d’extrema esquerra i els partits tradicionals acusats de reformistes. La nova esquerra practica un maniqueisme més proper al vell leninisme marxista que els partits democràtics a l’ús. És una opinió. Però la seva pretesa superioritat moral ofèn. Perquè neguen el pa i la sal als demés i s’atorguen la reserva moral de la política. Veuen totes les palles en ulls aliens sense adonar-se la biga en els seus.

 L’actitud d’aquesta nova esquerra, respectable en tot moment però no per això lliure de crítica, és fruït d’una visió ingènua de la política i d’una comprensió primitiva de l’acció de govern. En general, les persones que donen la cara per aquesta nova esquerra són força joves, tot i que poden tenir un suport electoral atractiu a altres segments de la societat. En part, aquest és el seu atractiu i valor:  han sabut incorporar en les dinàmiques polítiques els conflictes socials associats als enfrontament generacionals. Tona a evidenciar-se que els joves són la puresa dels ideals i de les grans causes, mentre que la gent madura i gran s’arrenglaria en el conservadorisme i l’immobilisme. Aquesta lògica funciona i, en alguns casos pot ser real, però deixa de ser interessant si es presenta des de una comprensió maniquea de la realitat social.

 Entenc que aquesta pretesa nova esquerra pretengui posar l’accent amb vindicacions o estils de fer política pretesament nous. Però, al darrera d’aquesta novetat s’amaguen comprensions limitades de la política. Presenten com a moralment millor un sistema de pressa de decisions polítiques assembleari i blasmen contra els sistemes basats en la delegació de la decisions. ¿Realment són més democràtics uns acords presos a ma alçada en una assemblea que els adoptats dins d’un procés de decisió política tradicional?. Els dos mètodes tenen aspectes positius i tenen les seves limitacions. No hi ha una superioritat moral d’un respecte l’altre. Les úniques diferències poden atribuir-se a l’oportunitat del mètode segons el problema a resoldre. En qualsevol cas, la reflexió moral cal fer-la, no en relació al mètode sinó en relació al fet de la idoneïtat de les persones i el rigor en el procés per decidir sobre problemes complexos. Aquí rau part del problema d’aquesta nova esquerra: reduir la complexitat de la societat en quatre consignes, pràctiques per agitar les emocions, però limitades per governar la societat.

dissabte, 10 d’octubre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

La vida és acció i contemplació. Ambdues es potencien, però també  es necessiten. Som contemplatius en l'acció i actuem perquè la contemplació ens esperona a l’acció, Estimant ens apropem al misteri de l'amor màxim, Déu. Estimant donem sentit a la nostra vida i fem dels altres un tu amb rostre. En l’altra endevino fins veure’l, el rostre de Crist. En l’estrenay, en aquell que interpel·la la meva indiferència, hi ha el Crist mateix. "Maria asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo" (Lc 10, 39-40)

Orientats a actuar, ja que creure és comprometre’ns, ens guiem per l’amor. Si alhora de pregar Jesús ens ensenyà la senzilla, però completa pregària del Pare Nostre, quan ens movem a l’acció el nostre nord és l’amor generós als demés. No podem restar indiferents a les necessitats de les altres persones. Sempre hi ha algú que necessita un gest d’acolliment càlid vers la seva persona o una actuació més política o social. Com en l’oració Jesús ensenyà el que hem de fer. Tot l’Evangeli és una guia per orientar la nostra caritat i misericòrdia. “Feu els altres allò que voleu que ells us facin: aquest és el resum de la Llei i els Profetes” (Mt 7,12).

divendres, 9 d’octubre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

Fer justícia i ser justos esdevenen una pràctica i una virtut pròpia dels cristians. La justícia pot ser amb majúscules, però també la podem practicar en la vida quotidiana. Sempre que tractem a les persones amb correcció, amabilitat, respecte i consideració, actuem amb justícia. Així, cada dia, des de la nostres possibilitats de relacionar-se amb les altres persones poden ser justos. "Judicarà tot el món amb justícia, decidirà amb raó els plets dels pobres" (Sl 9,9). 

La confessió de la fe és una afirmació de confiança en la providència. La confiança és essencial en l'experiència de fe. Déu ens proveeix, cal pregar i confiar que Déu farà més que nosaltres. No estem sols en el camí de la vida, no cal donar-nos mai per vençuts davant les adversitats o quan les forces semblen defallir, en totes aquestes situacions la providència no ens deixarà sols. “Demaneu i Déu us donarà, cerqueu , i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca, li obren" (Lc 11,9-10). 

 La pregària forma part de la vida espiritual de les persones. Pels cristians, el Parenostre és la pregària per excel·lència: és senzilla i aporta idees per estar i comportar-se en la vida. Cal pregar amb confiança i deixar que la pregària arribi al cor i ens l’obri a l’acolliment dels altres. "Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne, doneu-nos cada dia el nostre pa, i perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permeteu qiue caiguem en la temptació" (Lc 11,2-4).

dijous, 8 d’octubre del 2015

Del diàleg interreligiós al diàleg interconviccional

Avui ha estat lliurat el V Memorial Cassià Just a l’entitat Associació Unesco per el Diàleg Interreligiós (AUDIR). Un guardó atorgat per la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat  que fa justícia al bon treball d’aquesta entitat compromesa en el diàleg i enteniment per tal que les religions siguin instrument de pau i convivència. AUDIR nasqué l’any 1997 per les intuïcions que en aquell moment tingueren Francesc Rovira i Francesc Torredeflot amb la complicitat del filòsof intercultural Raimon Panikkar i l’acolliment de Fèlix Martí d’UNESCOCAT. 

 Des dels seus inicis AUDIR destacà en el panorama del diàleg interreligiós a Catalunya i en la sensibilització de la societat per acollir positivament la diversitat cultural i religiosa. L’aparició d’aquesta entitat fou providencial perquè la societat catalana estava canviant el seu perfil sociològic com a resultat de la incorporació de nou catalans provinents de contextos culturals i religiosos molt diferents. Aquesta nova realitat feia urgent el diàleg entre cultures, religions i conviccions a fi de reforçar amb imaginació i creativitat el nou marc de convivència. 

 Anys després, l’inicial grup de diàleg interreligiós evolucionà cap a noves activitats i horitzons de treball que han convertit l’AUDIR en una entitat imprescindible en la societat catalana. Des de Catalunya el treball d’AUDIR s’ha projectat internacionalment animant interessant projectes dialogals. Al pas dels anys ha fet madurar aquesta associació i ha eixamplat les seves actuacions i iniciatives, sempre sota la perspectiva d’enfortir el diàleg interreligiós. Ara, els propis responsables d’AUDIR, repassant el treball fet, han suggerit que en la propera etapa cal anar més lluny si realment es vol consolidar una societat més plural i diversa que sigui convivencial i en pau. El camí a seguir és ser més creatiu i imaginatiu per tal de “fer arribar la cultura del diàleg arreu, del diàleg no només interreligiós sinó interconviccional, que inclogui els que es consideren no religiosos”. Ben segur que AUDIR trobarà amb encert com assolir aquest objectiu.

dimecres, 7 d’octubre del 2015

Sínode de la família

A la primera Congregació general del Sínode dels Bisbes sobre la família, el relator general, el cardenal Péter Erdo, ha ofert una panoràmica del que serà la discussió en les pròximes tres setmanes a partir del contingut l'Instrumentum Laboris. Les famílies han d’afrontar algunes importants problemàtiques actuals com són "els efectes del canvi climàtic i ambiental" i els de "la injustícia social, de violència, de guerres" que empenyen milions de persones a deixar la terra d'origen i tractar de sobreviure en altres parts del món. Resulta evident que aquests fets "està disgregant les famílies o és un dificultat per a la seva formació". Així mateix ha subratllat que en moltes parts del món hi ha gent que treballa per un salari tan baix que "amb prou feines li permet sobreviure per poder continuar treballant, però que no fa possible la creació d'una família".

Reflexionant sobre el canvi antropològic, el cardenal Edro senyalà que "la persona en recerca de la pròpia llibertat, tracta de fet sovint de ser independent de qualsevol unió, de vegades també de la religió, que constitueix una unió amb Déu, de les unions socials, especialment de les que estan connectades amb les formes institucionals de la vida ". Sobre la inestabilitat institucional, el cardenal ha apuntat que cada vegada la gent es casa més gran i la por dels joves a assumir responsabilitats i compromisos definitius. A propòsit de l'individualisme i la subjectivitat, ha assegurat que cal evitar l'actual tendència a fer passar el que són simples desitjos, moltes vegades egoistes, com a veritables i propis drets, negant al mateix temps la base objectiva de qualsevol dret.

Un altre bloc de preocupacions és l’ "explotació i la violència contra les dones" que als països en vies de desenvolupament es tradueix en "avortaments i esterilitzacions forçades", en altres a "conseqüències negatives amb pràctiques unides amb la procreació", com lloguer de ventre i òvuls, forçades pel "desig de tenir un fill a qualsevol preu". L'anomenada "revolució bio-tecnològica" va dir el purpurat "ha introduït noves possibilitats de manipular l'acte reproductiu" fent la vida humana i la transmissió de la vida "realitats modulables i separables".

El cardenal Péter Erdo reflexionà sobre la indissolubilitat matrimonial com a do i tasca indicant que no és una cosa que s'ha d'entendre com "jou" imposat als homes sinó com a "do" fet a les persones unides en matrimoni. Aquest projecte de Déu sobre el matrimoni i la família "ofereix una possibilitat de plenitud per a la vida de les persones interessades també avui, tot i la dificultat que es troba a l'hora de mantenir els compromisos per sempre". Sobre qui conviuen o viuen només en matrimoni civil la misericòrdia cap a les famílies ferides, el relator general va recordar la importància d'una "atenció misericordiosa i realista", ja que "no se senten preparats per celebrar el sagrament, vista la dificultat que tal elecció pot provocar avui ". I si la comunitat aconsegueix mostrar-se acollidora cap a aquestes persones i presentar clarament la veritat sobre el matrimoni, es podrà ajudar "a aquests fidels a arribar a una decisió per al matrimoni sacramental".

Sobre la missió de la família avui el relator assegurà que la col·laboració de la família amb les institucions públiques és desitjable pels interessos de la família. I va indicar que els cristians han de tractar de crear estructures econòmiques de suport per ajudar les famílies que estan particularment colpejades per la pobresa, l'atur, la precarietat laboral, la manca d'assistència sociosanitària o són víctimes de l'explotació. A propòsit dels divorciats tornats a casar civilment ha d'haver "un acompanyament pastoral misericordiós el qual no deixa dubte sobre la veritat de la indissolubilitat del matrimoni ensenyat pel mateix Jesucrist". I va recordar que "no és el naufragi del primer matrimoni, sinó la convivència en la segona relació el que impedeix l'accés a l'eucaristia". Va precisar també la importància d'escoltar als fills "víctimes d'aquestes situacions" i de "animar els cònjuges que queden sols després d'un fracàs, de perseverar en la fe i en la vida cristiana".


Un altre tema abordat en aquest punt va ser l'acollida i proximitat a les persones amb tendència homosexual. El Sínode reitera que "tota persona és respectada en la seva dignitat independentment de la seva tendència sexual" i desitja que "els programes pastorals reservin una atenció específica a les famílies en què viuen persones amb tendència homosexual a aquestes persones". Però el cardenal va advertir que "no hi ha cap fonament per assimilar o establir analogies, ni tan sols remotes, entre les unions homosexuals i el disseny de Déu sobre el matrimoni i la família". Sobre l'avortament, l'Església reafirma "el caràcter inviolable de la vida humana", "ofereix consulta a les embarassades, sosté a les mares joves, assisteix als nens abandonats i es fa companya d'aquelles que han patit l'avortament i han pres consciència del seu error ". Igualment reafirma "el dret a la mort natural, evitant al mateix temps tant l'acarnissament terapèutic com l'eutanàsia". Aquest és el marc que presidirà les discussions sinodals i els membres del Sínode hauran de veure com l’Església dona resposta a els desafiaments de la família d'avui.

dimarts, 6 d’octubre del 2015

Caminant amb el passat

Com comença a ser una costum des de la meva jubilació, destino els dimarts o dijous, a fer un tomb per la muntanya de Montserrat. Hi trobo pau i gaudeixo de la natura. Aquesta muntanya sempre és diferent, perquè cada dia té una lluminositat distinta que fa aparèixer les roques amb tonalitats inèdites que sempre meravellen. Per això procuro tornar-hi tantes vegades com puc.

Des de fa un cer temps em dedico a recuperar camins perduts. No pretenc tornar-los a situar en els mapes dels senderistes, prou massificat està Montserrat, com per afegir-hi nous itineraris. Però sí que procuro rescatar de l’oblit camins que temps enrere foren importants i que ara estan perduts perquè la vegetació els ha donat a la condició de confosos.


Avui he tingut la sort de fer un tros del camí carreter que els antics peregrins del santuari feien venint de can Maçana. Passant per els diversos trams que encara es conserven, encara força camuflats per la vegetació, he experimentat la sensació d’estar en comunió amb la quantitat de persones que deurien haver passat per aquells indrets. Llavors he percebut que establia continuïtat amb el passat sense cap possibilitat de futur. Era un camí que em retornava al passat perquè no duia a cap lloc. No tenien ni inici ni final. Els havien tingut, però ara només són senders sense direcció. Però val la pena trobar-los, perquè el seu futur no està en ells, sinó en el fet que els podem recordar i, si és cal, tornar-los a descobrir.

dilluns, 5 d’octubre del 2015

Les fronteres són impermeables pels pobres

Avui ha començat el curs de Cristianisme i Justícia, i seguint la costum dels darrers anys s’ha presentat un vídeo explicant les diferents activitats del centre i l’arquebisbe de Tànger, el franciscà Santiago Agrelo, ha fet una conferència sobre “Fronteres contra els pobres, fronteres contra el Crist". He pensat que per resumir la brillant intervenció de l’arquebisbe, més que fer una crònica podia recollir algunes de les piulades que han corregut per la xarxa amb el hashtag #AgreloCJ. Estan transcrites tal com han estat escrites, per això la barreja idiomàtica.

L'església de Casp plena a vessar. Tothom expectant. Uns minuts de pregària i reflexió vers els refugiats abans de sentir a @SantiagoAgrelo. Una patera preside el encuentro. Cinco nombres en la oración y miles de rostros en el corazón.

Soy una persona vulnerable en cuanto que me afecta lo que me rodea y eso es una Gracia de Dios. Y he de serlo, si no, me perdería mucho. Estamos llamados a la vulnerabilidad. Cuando los subsaharianos vienen a la catedral a pedir la bendición para el viaje a Europa, és como si les diéramos la extremaunción. Me duele, me indigna que el gobierno considere la impermeabilidad de las fronteras como un éxito. Clar i contundent: les fronteres maten. Me duele que existan gobiernos que impermeabilizan fronteres. La estrategia del poder es la de señalar al otro como el que viene a ocupar mi lugar dando una visión excluyente del emigrante. En les fronteres hi ha dolor i sofriment que sembla no alterar la vida quotidiana. Cal donar veu a les persones que estan esperant en les fronteres.

En las fronteres tenemos vallas con todo tipo de sensores, tecnologia y professionales para detectar persones. Las fronteres no sirven para el encuentro, sino el rechazo. En las vallas de Ceuta y Melilla todo esta diseñado para ver y oir. Pero no necesitamos técnica sino ojos de misericòrdia. Los cristianos no podemos dejar en casa la mirada de Jesús sobre los pobres. Hay que poner delante de nuestros ojos el dolor de los pequeños de la tierra. Todo se consuma ante la indiferencia permanente, sin alterar lo más mínimo nuestro dia a dia  

Per acceptat la situació amaguen em nom de pobres sota l'eufemisme de sense papers. L'arquebisbe de Tànger Santiago Agrelo denuncia les raons que fa que les persones siguin il·legals i expulsats del seu país. Cita a Galeano: Este sistema mata al hambriento en lugar de acabar con el hambre. Los emigrantes son los esclavos del siglo XXI.El ejército de reserva del capitalisme. Fronteras al servicio de un sistema injusto

Déu ha optat pels pobres, però sovint l'Església ho oblida. Déu ha optat per alliberar els homes de les injustícies. A l'Església som capaços de discutir matisos doctrinals i oblidar-nos de la compassió als que pateixen. Mons Agrelo nos interpela: Ojalá estemos tan cerca de los pobres que se nos confunda con ellos, seamos uno con ellos. En la Iglesia hemos renunciado a la potestad de hacer milagros. En el Evangelio vemos cómo Dios pone en el centro al hombre y su necesidad, incluso por delante de si mismo. ¡Cómo cambiarían las cosas y la política si en el inmigrante que llega a la frontera me viera a mi mismo!"  


La intervenció de l'arquebisbe Agrelo ha estat un alenar per l'esperit i les seves paraules obren un ampli camp de reflexió. Les seves reflexions són una invitació al compromís per rescatar els pobres que estan instal·lats en les fronteres.

diumenge, 4 d’octubre del 2015

Les paraules justes fan justícia

Una de les notícia del dia d’avui ha estat la detenció d’una cèl·lula gihadista que es dedicava a reclutar persones per anar a l’Estat Islàmic. Els butlletins de notícies, al informar dels detinguts, deien que un dels detinguts “era una persona nascuda a Catalunya d’origen magrebí”. M’ha sorprès aquesta presentació. He buscat el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i he trobat que la primera accepció d’origen és “allò de què alguna cosa procedeix o arrenca” i com exemple del concepte es diu “són catalans, però d’origen italià”. Així, el que es deia en els butlletins de notícies semblava correcte. Curiosament, en un les notícies de televisió, la presentació ha estat matisada, presentant el detingut com “una persona nascuda a Catalunya i de família magrebí”. 

 Si no es cuida el llenguatge, les paraules ajuden a conformar un marc conceptual que condiciona les percepcions. Presentar diferenciant el lloc de naixença i l’origen no ajuda a crear en l’imaginari col·lectiu que tot fill d’emigrant nascut a Catalunya és català, curt i ras, sense distincions ni matisos. Pensar una altra cosa propiciarà que els catalans que són fills de persones nascudes fora de Catalunya els trontolli el seu sentiment de pertinència. La definició de la paraula origen del diccionari de l’Enciclopèdia Catalana ajuda a situar millor el concepte. En aquest diccionari es diu que origen és el “moment de la naixença d'una cosa, el seu començament” de tal manera que els dos mots: origen i naixença esdevenen homòlegs. Aquest precisió terminològica té sentit perquè ajuda a una comprensió d’important vàlua social: tota persona nascuda a Catalunya, és catalana d’origen encara que els seus pares hagin nascut en un altre país. Per tot això, alerta amb les paraules perquè més que ajudar a aclarir-nos, segons com s’usin, poden crear confusió i dubtes.

dissabte, 3 d’octubre del 2015

Pactes polítics

Quan cap força política té la majoria suficient en unes eleccions per formar govern se li plantegen vàries possibilitats. Una d’elles és governar en solitari això genera una minoria feble i la necessita de fer pactes puntuals. Una altra possibilitat és crear una majoria de govern sòlida i amb vocació d’estabilitat. L’instrument és el pacte de govern. Quan això passa cal tenir present diverses qüestions. Per la pròpia fermes del pacte és bo que les diferents parts sàpiguen acordar quins seran els seus desacords i com actuaran quan això passi. No és fàcil de fer-ho, però els beneficis de tenir identificats els desencontres i què fer quan es donin resulta mot beneficiós per la pròpia estabilitat del pacte. 

Una altra recomanació és comprendre que un pacte de govern no és la juxtaposició d’àmbits de poder polític sinó un govern únic amb diferents actors polítics. Una altra recomanació alhora de teixir els pactes és la discreció. Els negociadors, a fi de fer bé la seva feina, han d’estar fora de les pressions externes. La xafarderia i el soroll mediàtic no són bon consellers alhora de construir els acords. Una altra recomanació és que les diferents parts que pacten han d’assumir quin és el seu pes relatiu dins l’acord per tal de d’adequar la intensitat de les pressions negociadores a fi de no confondre la sensates amb el xantatge. Els partits també han de comprendre que al no tenir la majoria absoluta el seu programa electoral, que era una sèrie de propostes de màxims pel cas de poder governar el solitari, ha revisar-se perquè les condicions per la governabilitat són ara unes altres. Això porta a rebaixar les condicions per consolidar el pacte i trobar els punts que facin possible l’acord.

divendres, 2 d’octubre del 2015

Glosses per la vida quotidiana

La lectura diària de la paraula de Déu proporciona petits criteris que serveixen per guiar com anar per la vida. Fen-t’ho les persones experimentem sentir-nos partícips d'una comunitat àmplia que es fonamenta en la paraula de Déu. Hem d'obrir el nostre cor per sentir aquesta paraula i dur-la a la pràctica en totes les realitats del dia a dia. "Senyor, heu donat els vostres preceptes perquè siguin observats fidelment. Tant de bo que els meus camins no es desviïn de guardar els vostres decrets" (Sl 119,4-5).

 La vida cristiana comporta un estil de vida concret que sant Pau ho expressa en aquestes paraules. Només cal fer.li cas i procurar donar-ne testimoni. "Us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç, per estrènyer la unitat de l'esperit amb els lligams de la pau". (Ef 4,1-2).

Les següents paraules de sant Pau poden aplicar-se a les companyes electorals o els que entenen la religió com un negoci. "Estimats, ensenya això i predica-ho . Els qui ensenyen altres doctrines, en lloc d'acudir a les paraules sanes de nostre Senyor Jesucrist i al bon ensenyament, estan inflats d'orgull i no saben res. Tenen la mania de discutir-ho tot i de disputar amb els altres. D'aquí neixen antipaties, rivalitats, insults, sospites, disquisicions inacabables de gen que han perdut l'enteniment, que desconeix la veritat i es mira la pietat com un negoci". (1Tim 6,3.5).

 El seguiment de Jesús comporta ser testimoni dels seus principis i les seves propostes. Cal testimoniar en tot moment que la causa de Jesús dóna sentit a la vida i esdevé un guia pel comportament personal. "Estimat, encara que ets jove, els creient no et perdran el respecte si troben en tu un exemple en el parlar, en la conducta, en la caritat, en la fe, en la puresa". (1Tm 4,12

dijous, 1 d’octubre del 2015

Glosses per la vida quotidiana


Per testimoniar la causa de Jesús no calen masses coses. Cal posar-se en camí, anar lleugers d'equipatge i proclamar l'anunci de la Bona Nova. La paraula i l'exemple són els instruments que fan creïble aquest anunci. "Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer "Pau en aquesta casa" Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa" (Lc 10 3-7).

No hem de pretendre lluir més que els altres, ni aparentar allò que no som, ni tenir ànsies de poder ni ocupar llocs que no ens corresponen. Hem de ser humils servidors de la veritat, de l'amor i de la justícia. Fent-ho, fem un lloc a Déu en la nostre vida. "Mestre, hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis, ili dèiem que no no ho fes més, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Jesús els respongué "Deixeu fer. Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres", (Mt 9,38-40)

Petita pregària que neix en el cor quan es perceben les grans injustícies del món i les nostres dificultats que trobem per superar-les. “"Feu-me justícia, defenseu la meva causa con tra gent que no estima, allibereu-me, Déu, d'aquests homes perversos i traïdors. Déu meu, la muralla que em salva sou vós. Per què m'abandoneu" (Sl 43,1-2).


El seguiment de Jesús comporta coherència, això és el que intentem els cristians. Només necessitem la paraula per proclamar que Déu és amor i que la nostra missió és lluita per la justícia en la defensa de la dignitat de les persones. Només des de la pobresa serà creïble la Bona Nova. "No prengueu res pel camí, ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, ni altre vestit." (Lc 10,4)